dijous, 13 d’agost de 2015

Parlem de places (4/5): la plaça de la Salut.

(Nota prèvia: Aquest és el quart escrit dedicat a places que estan sent remodelades o ho seran entre els dos anys passats i els dos que vénen. Els anteriors fan referència a: 1) la plaça de Catalunya, 2) la plaça de Rafael Alberti i 3) la plaça de Lluís Companys. El cinquè farà referència a la plaça de Francesc Macià. També he fet un altre escrit sobre la plaça de l'Estació, que no he inclòs en aquesta sèrie perquè s'hi han fet un seguit de millores, però no una remodelació completa de l'indret).

Sant Feliu, a les primeries dels anys seixanta, era un poble eminentment rural que acabava d'arribar a deu mil habitants, bàsicament entre el carrer Falguera i la via del tren, entorn la carretera. Però en quinze anys, va passar dels menys de 10.000 habitants de 1960 als més de 27.000 habitants de 1975. En aquella època, la Salut, Can Calders, Falguera i Roses van créixer a un ritme frenètic i sense cap mena de planificació ni serveis.  En un primer moment, amb carrers de cases baixes d'autoconstrucció (Lluís Rius, Francesc Mestres, Ramon y Cajal o Ramon Ribas, respectivament als barris abans esmentats), però ràpidament amb grans blocs de pisos en els quatre barris esmentats: la plaça de la Salut, la plaça de les Roses, la plaça Falguera o els edificis de la Cooperativa, davant de l'institut Olorda, són d'aquella època: finals dels seixanta, primers dels setanta.

A aquella època pertanyen aquestes fotos. Les dues primeres, de l'Arxiu municipal a través de la més que interessant pàgina de Facebook Viatjant per Sant Feliu, i la tercera del Butlletí Municipal de febrer de 1982. No he trobat cap foto anterior, amb les primeres edificacions al que abans havien estat vinyes, justament les de Cal Puntaire. De fet, "La Vinya del Puntaire" va ser el nom d'una revista del barri (que va impulsar l'Àngel Merino!) i és el nom de la plaça interior que hi ha a l'interior dels edificis que popularment es van anomenar de "l'ONU" (París, Londres, Viena,...):

He volgut posar aquesta foto, malgrat la seva inferior qualitat, perquè s'hi pot veure amb claredat el que estava previst fer a la plaça en aquella època: la paret que es veu, correspon a l'edifici ubicat al carrer Picasso, 18. Doncs bé, a continuació estava previst edificar un altre bloc, i en la part restant fins al carrer Sagrament (on es veu aquesta pilona per evitar l'aparcament), una gasolinera. El darrer ajuntament franquista ja havia donat els corresponents permisos, però les associacions de veïns i els partits clandestins hi van presentar batalla i s'hi van oposar frontalment. Van aconseguir frenar i endarrerir les obres, però l'empresa promotora va arribar finalment a tenir-los i va iniciar la construcció de la gasolinera. Un diumenge de mitjans de maig de 1977, però, una gran mobilització popular a la plaça va aconseguir paralitzar les obres, llançant fins i tot una formigonera al sot on s'havien fet ja els dipòsits de combustible. La promotora va parar les obres, l'ajuntament franquista ja va entrar en un període d'inactivitat i les eleccions de 1979 van portar els comunistes del PSUC a l'alcaldia, amb el compromís de frenar la gasolinera i fer la plaça. En aquella època, jo era professor de català a l'escola Gaudí (de 1976 a 1981) i vaig col·laborar amb l'associació de veïns en diferents actes reivindicatius. Aquí, en un concert en col·laboració amb l'AVV i l'Esplai Ceia d'aquella època, amb en Kiko Sánchez i el Josep Antoni Picón, just al peu d'aquest edifici:

El procés de construcció de la plaça va ser una de les prioritats del primer govern de Francesc Baltasar, que va formar unitàriament amb PSC i CiU. Al desembre de 1979, l'Ajuntament va acordar la compra del solar, que passava per tant a ser públic. Al novembre de 1980, es va presentar als veïns un avantprojecte de la plaça i el seu procediment de finançament: 43 milions de pessetes, pagades a mitges amb el pressupost municipal i amb contribucions especials als veïns. Les obres no van començar fins a 1982, amb una important oposició veïnal a les contribucions especials que va comportar fins i tot disturbis a primers de 1985.  La plaça com avui la coneixem es va acabar a l'any 1986, amb una petita remodelació posterior deu anys després.

Aquest és el plànol de la plaça que avui tots coneixem:

Amb els anys, la plaça ha anat presentant problemes: espais molt poc utilitzats (entre els edificis Espanya i Colon, de manera molt clara), barreres arquitectòniques (en aquest mateix espai o en la mateixa plaça), massa racons entorn del porxo, problemes de canalització i arbrat, etc. Tot això va portar que, per unanimitat, el ple municipal acordés, a l'octubre de 2012, la voluntat d'una reforma integral de la plaça, que s'havia de fer amb la participació i l'acord dels seus veïns i veínes. Es va iniciar així un llarg i profitós procés de participació, amb diversos tallers a la plaça i presentacions al Centre Cívic les Tovalloles en què es va anar perfilant una plaça amb els requeriments següents:

  • eliminació de barreres arquitectòniques
  • ampliació i millor distribució dels jocs infantils
  • millor aprofitament dels bancs i espais de descans
  • incorporació de tota la illa (inclòs el carrer Europa)
  • conservació d'un espai amb porxo, però eliminació dels problemes de l'actual porxo,
  • millor aprofitament de l'espai central de la plaça
  • millora de l'arbrat
  • millora del manteniment.
Tot això es resumeix en el plànol següent:
Tots dos plànols formen part de la presentació final debatuda amb els veïns i veïnes a finals de febrer al Centre Cívic de les Tovalloles:


Finalment, després de tot aquest procés, el ple municipal va aprovar per unanimitat la reforma integral de la plaça de la Salut en el darrer ple de l'anterior mandat, el 28 d'abril d'enguany, amb un pressupost d'1,78 milions d'euros.. Ara tocarà el procés administratiu de pressupostar i concursar l'obra a primers de 2016, de manera que es puguin començar les obres cap a la meitat de 2016, amb una durada inicial previsible de quinze mesos.

La nova plaça de la Salut s'inaugurarà, per tant, quaranta anys després que els seus veïns i veïnes es mobilitzessin contra l'especulació i en defensa del seu barri i del seu espai públic. Crec que aquest esdeveniment s'ha de reflectir clarament en aquell moment: la lluita social i veïnal és un dels nostres trets d'identitat i la seva memòria ha de tenir presència en l'espai públic de la nostra ciutat.

I, parlant de memòria, us deixo una petita joia sobre la història de la Salut i Can Calders explicada pels seus propis veïns i veïnes, una de les bones realitzacions de Fem Barri:

Documental Històries dels Barris from Fem Barri on Vimeo.