Nocions bàsiques sobre urbanisme: informació per millorar la participació.

Aquests dies s'està produint a la nostra ciutat un doble debat sobre urbanisme: un sobre decisions passades, i un altre sobre decisions futures. El debat sobre les decisions passades fa referència a l'edifici que s'està construint als terrenys de l'antiga Hoechst i als que es construiran després. El debat sobre les decisions futures fa referència als tres àmbits del conegut com a "planejament del Torrent del Duc": la zona de l'antiga bòvila, la zona industrial de la gasolinera de la Sànson, i la pròpia fàbrica de la Sànson.
Preparant el terreny per construir nous blogs al solar de l'antiga Hoechst.

Sector de l'antiga bòvila, al final del C/Mataró, dins el PGM del Torrent del Duc.
El debat sobre urbanisme és importantíssim, perquè defineix el model de ciutat a molt llarg termini: és molt difícil canviar decisions sobre, per posar alguns exemples, edificis, parcs o vies de circulació un cop un ple municipal pren acords definitius sobre aquests temes. I els debats importantíssims requereixen, al meu parer, informació suficient i anàlisi també suficient de les conseqüències de cada decisió. Per això, per entendre bé els dos casos anteriors i qualsevol altre assumpte sobre urbanisme i obres, plantejo algunes nocions bàsiques que caldria tenir present a l'hora d'emetre judici o plantejar proposta sobre temes d'urbanisme o obres.

Parteixo d'una obvietat que em sembla imprescindible, de "la p con la a". En opinió meva i d'Iniciativa, qualsevol decisió urbanística s'ha de prendre tenint en compte quatre factors:
  • la legalitat urbanística, que alguns consideren com l'únic factor que cal tenir present, amb la qual cosa discrepo de manera absoluta.
  • la sostenibilitat ambiental,
  • la viabilitat econòmica,
  • la repercussió en l'interès general (zones verdes, equipaments, habitatge, etc)

1. La legalitat urbanística. 

Tota l'activitat dels ajuntaments catalans s'ha d'ajustar a la Llei municipal i de Règim Local de Catalunya (LMLRC), que desenvolupa al nostre país la Llei de Bases de Règm Local (LBRL), d'aplicació a tot l'Estat. En l'article 66.3 de la llei catalana i en el 25.2 de la llei estatal, s'estableixen les competències municipals en urbanisme, que bàsicament són tres: el planejament (és a dir, les decisions sobre l'ordenació i els usos del sòl d'un municipi), la gestió (és a dir, com es concreten les decisions del planejament en projectes i com s'estableixen els repartiments de responsabilitats, costos i beneficis, etc als seus promotors públics i/o privats) i la disciplina (és a dir, si allò que els promotors fan en una parcel·lació o una obra s'ajusta al que ha acordat el planejament).

En els municipis que formem part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (ÀMB), el planejament té un marc legal i normatiu molt i molt clar: el Pla General Metropolità (PGM) de 1976. És  d'obligadíssim compliment per a tots els ajuntaments, i és també l'instrument amb què ens supervisa la Generalitat. És un molt bon instrument urbanístic, que va acabar amb els desgavells de l'època "porciolista", tot i que avui hi ha consens en què és un bon instrument... desfasat. Conscients d'això, a l'ÀMB estem treballant en un procés llarg i complex d'elaboració d'un nou pla urbanístic metropolità, però està claríssim que avui està vigent el PGM de 1976, que és la nostra legalitat urbanística. 

El PGM-76 estableix les grans classificacions de sòl següents: sòl urbà (que pot ser residencial i industrial), sòl urbanitzable (que es pot convertir en un dels dos grans tipus de sòl que acabo d'esmentar), sòl no urbanitzable (que bàsicament són zones agrícoles i boscos) i sistemes (bàsicament, reserves per a vies de comunicació, espais verds i equipaments). Aquestes grans classificacions es poden consultar de manera detallada a Sant Feliu en aquest mapa del PGM.

Aquests grans tipus de sòl es concreten així a Sant Feliu, que té un total de 12 km2. Les dades que resumeixo tot seguit es poden consultar en aquest document:
  • sòl urbà: 3,7 km2, repartits en 2,6 km2 residencials i 0,9 km2 industrials.
  • sòl urbanitzable: 0,3 km2, cosa que vol dir que ja queda molt poc sòl per desenvolupar a la nostra ciutat.
  • sòl no urbanitzable i sistemes: 8 km2, repartits en 6,1 km2 que formen part del Parc de Collserola, 1 km2 que forma part del Parc Agrari i entorn de 0,9 km2 de sistemes.
Les grans decisions dels plens municipals fan referència sempre a les modificacions del PGM. Un exemple clar en són les dues fotografies d'aquest escrit:
  • passar de sòl industrial a residencial (cas de la fotografia superior)
  • passar de sòl urbanitzable a industrial i a forestal (cas de la fotografia inferior)
Aquí és on es juga realment el model de ciutat que s'ha de construir, el model de ciutat que cada partit polític ha de tenir al cap, el model de la ciutat pel qual la ciutadania s'ha de mobilitzar o no.

La tramitació de les modificacions de PGM és enormement important, ja que hi ha un moment a partir del qual ja no es pot tornar enrere, ja que confereix drets ferms als propietaris del sòl. Cal tenir presents que, per la seva importància, les modificacions de PGM poden tenir tres o quatre debats públics: dos o tres a l'Ajuntament, i un darrer a la Generalitat:
  • Avanç de planejament: és un debat voluntari que solen obrir els ajuntaments més proclius a la participació de la ciutadania, amb la finalitat de generar el màxim consens possible abans de portar-lo a l'aprovació inicial, que ja és un tràmit obligatori.
  • Aprovació inicial de la modificació de PGM: és un punt de partida obligatori. S'ha de tramitar a l'Ajuntament. S'ha d'aprovar sempre amb majoria absoluta (meitat més un dels vots del ple) i ha de comportar un període obligatori d'exposició pública i de presentació d'al·legacions.
  • Aprovació provisional de la modificació de PGM: també és un tràmit obligatori de competència municipal. S'ha de donar resposta a les al·legacions que es puguin haver presentat, incorporant les que es considerin que millora la proposta inicial i rebutjant les altres. Si una modificació s'aprova provisionalment, és obligatori passar-la a la Generalitat per a l'aprovació definitiva.
  • Aprovació definitiva de la modificació de PGM: és el punt i final. Les propostes municipals es debaten en la Comissió Territorial d'Urbanisme (CTU), presidida per la Generalitat i amb representació, en el nostre cas, de l'Àrea Metropolitana. Sovint, la CTU pot demanar aclariments o documentació complementària als ajuntaments abans d'aprovar definitivament, per la qual cosa la tramitació final pot ser llarga.
El que és molt important remarcar és que, abans de l'aprovació definitiva, l'Ajuntament pot "revocar" o tirar enrera els seus propis acords, tinguin o no tinguin l'acord dels propietaris del sòl: un exemple clar el tenim a la nostra ciutat, quan al 2015 vam revocar la modificació del PGM del Torrent del Duc, aprovada provisionalment el 2010 i que encara no havia tingut l'aprovació definitiva. En canvi, quan l'aprovació és definitiva, qualsevol intent de revocar-la o tirar-la enrera exigeix o bé l'acord dels propietaris (normalment amb indemnitzacions elevades per poder-lo garantir) o bé l'inici d'un llarg procés judicial per expropiar (... que també sovint té un cost elevat i poques possibilitats de guanyar-lo). Un exemple clar de la impossibilitat de tirar enrera un planejament definitivament aprovat sense compensacions inassumibles el tenim en la primera imatge d'aquest escrit.     


2. La sostenibilitat ambiental.

A més a més de la legislació que he explicat abans (sobretot el PGM-76), hi ha altra legislació que cal tenir molt en compte, especialment la que afecta a la protecció d'espais naturals. En el nostre cas, ens afecta directament la declaració del Parc de Collserola com a Parc Natural de l'any 2010 ja que, com he explicat abans, la meitat del nostre terme municipal forma part del Parc de Collserola (6 km2 d'un total de 12). La legislació que afecta a aquests 6 km2 és el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat).

Per a Iniciativa i Esquerra Unida, és fonamental garantir la conservació actual i futura de tot el nostre patrimoni forestal. Es dóna el cas, però, que el PGM-76 va establir que, enmig del Parc, hi havia zones urbanitzables. L'objectiu de la modificació de PGM que estem impulsant és, clarament, requalificar les zones urbanitzables a forestals i protegir així de manera absolutament definitiva la nostra zona forestal, evitant així que en el futur hi pugui haver algun govern que permeti, per exemple, la creació d'alguna urbanització al mig del Parc.


3. La viabilitat econòmica.

Un factor clau en el debat sobre el planejament va lligat inevitablement a la propietat del sòl i a la seva qualificació urbanística vigent. No és el mateix planificar sòl públic que planificar sòl privat. Espero que dos exemples vinculats al Torrent del Duc ho permetin entendre.

Primer exemple: la Sànson. La cimentera és propietat de Ciments Molins i té la qualificació correcta per a la seva activitat: està reconeguda com a zona industrial en el PGM-76 i, quan Collserola es va declarar com a Parc Natural, aquesta qualificació ja era definitiva i consolidada. Per tant, Ciments Molins és propietari de 360.000 m2 de sòl industrial legalment reconeguts al mig del Parc. Com he dit abans, qualsevol decisió sobre la cimentera ha de passar inevitablement per un acord amb Ciments Molins o per un llarg i caríssim procés legal d'expropiació... que ni tan sols ens plantegem, perquè seria absolutament inassumible per l'Ajuntament.

Segon exemple: l'antiga bòvila. La zona compresa en la fotografia inferior és també de propietat privada, i està reconeguda com a zona urbanitzable. Imaginar que un propietari privat endreçarà aquest indret sense que hi pugui generar alguna activitat econòmica és d'una notable candidesa. Imaginar que l'Ajuntament pot endreçar una propietat privada com aquesta és desconeixement de la més elemental lògica jurídica sobre què es pot fer amb diners públics en una propietat privada, sense que et treguin els colors en un jutjat. Per ordenar definitivament aquest espai, caldrà, doncs, un escenari d'acord entre el privat que impulsi l'activitat econòmica i l'Ajuntament que ha d'autoritzar-la. L'acord amb els privats torna a ser, per tant, absolutament imprescindible quan es planeja urbanísticament sobre una propietat privada. Acord amb els privats que és convenient que tingui el màxim acord polític en el ple i social a la ciutat.

Sense acord, no es podrà fer res ni a la Sànson ni a l'antiga bòvila: seria inviable econòmicament i, pitjor encara, jurídicament.


4. La repercussió en l'interès general.

Com acabo de dir, l'urbanisme en un sistema de reconeixement de la propietat privada del sòl, passa necessàriament per l'acord. Un acord, però, que l'administració pública ha de saber negociar amb la prioritat clara de l'interès general. És evident que els propietaris del sòl coneixen el PGM i saben els mínims que els és obligatori per llei. Però és evident també que els propietaris saben que, per desenvolupar la seva propietat per a usos residencials, industrials o d'altres activitats econòmiques, necessiten obligatòriament l'autorització dels ajuntaments.

Com que la clau de les modificacions de PGM la té sempre l'Ajuntament, a Iniciativa i Esquerra Unida estem convençuts que és imprescindible "estirar la corda" cap a l'interès públic, sense arribar a trencar-la, perquè aleshores les millores que comporta l'acord es converteixen en fum. Per a nosaltres, són fonamentals l'estratègia i la capacitat de negociació per aconseguir més habitatge públic del que és estrictament legal, més zones d'equipaments del que és estrictament legal o més zones verdes del que és estrictament legal.

Tanco aquest escrit amb una altra imatge d'un planejament definitivament aprovat però que, personalment, considero mal negociat. El que permet, també en la zona de l'antiga Hoechst, que aquest talús tingui consideració de zona verda:

Comentaris