"Jordi Miralles, un comunista del segle XXI". Fèlix Alonso, El Diario, 15/10/15.

La notícia ha estat demolidora per a tothom que estimava al Jordi. Una infecció va truncar la seva vida en el moment en què començava una nova etapa a la seva trajectòria política com a regidor del seu poble, Castelldefels, on va ser peça clau de la confluència d’esquerres i de l’acord de govern.

Casualitats de la vida, va ser la nit del 26 de juliol, una data que a aquells que com ell estimem Cuba, ens recorda a un moviment de canvi, d'Unitat Popular. Aquell dia va ser l’últim d’en Jordi, tal com l’havíem conegut: responsable, treballador, honest, alegre i molt pesat per treure el millor de cadascú de nosaltres. La seva obsessió era treballar per l’enteniment de les esquerres sense cap excepció.

Ens vam conèixer de molt joves, a inicis dels 80 del segle passat. El Jordi ja era un dirigent del Col·lectiu de Joves Comunistes (CJC). Jo, com a membre del Partit i dissenyador, els hi donava un cop de mà fent Revolució, la revista juvenil de les CJC, on vam anar creixent amb d’altres amics i amigues que avui continuen lluitant per un món millor.

No tornaríem a coincidir fins als anys noranta, quan em reclama per formar part de l’embrió que acabaria sent EUiA. A partir d’aquell moment, d’una manera més o menys continuada, vam treballar plegats.

És curiós que la nostra cultura política, que venia de la fractura i l’expulsió de l'estimat PSUC, sempre va tenir un objectiu: la relació fraternal de les esquerres buscant sempre objectius comuns per ser útils a la ciutadania, sense detenir-nos en el detall ideològic que ens separa, i el reconeixement de les esquerres com un àmbit que no és propietat de ningú i que amb el treball diari ha de fer possible la transformació de la societat, en una relació dialèctica del fer i del pensar.

Se’ns dubte la màxima expressió d’aquesta obsessió va arribar de la mà d’en Pasqual Maragall, d'en Carod Rovira, en Joan Saura i en Jordi Miralles, al ‘Pacte del Tinell’, com a primer govern d’esquerres a Catalunya després de la Segona República i després de 23 anys de "Pujolisme". Miralles ens recordava que havíem sumat i guanyat les eleccions però que no teníem ni el poder, ni de bon tros, l’hegemonia cultural. Els millors governs que ha tingut Catalunya van ser denominats de manera despectiva com els tripartits. Uns governs de progrés que van fer possible que el ‘greix’ acumulat en sanitat, educació, benestar social, medi ambient, memòria democràtica, participació i infraestructures hagi estat la xarxa que ha amortit la caiguda en picat de les condicions de vida de les capes mitjanes i la classe obrera.

Al Govern Montilla, amb una ERC i un PSC ja amb problemes de navegació, el Jordi va ser sempre un aliat compromès i decidit a tirar endavant la reforma de l’Estatut, un projecte sobre el qual veia, com sempre abans que ningú, la seva transcendència pel país.

Les bromes de l’autobús, la recollida de signatures contra Catalunya, el ‘ribot’ d’en Guerra i la foto amb traïdoria d’en Mas i Zapatero no van ser suficients per aturar que el poble ratifiqués en referèndum allò que és una realitat: Catalunya com a subjecte polític.

El Jordi va ser sempre un defensor de la sobirania davant el sucursalisme, mai va renunciar als ideals que de jove va forjar al seu barri d’Hostafrancs, i encara que sempre li va agradar passar una estona amb els seus amics del ‘Manolos’, mai va ser un ‘palmero’ de la política. Sempre va estar compromès a ser útil a la classe obrera i al seu país. Com deia l’enyorat José Mª Valverde, el Jordi representa el que és avui un comunista del segle XXI. El teu exemple és el nostre camí!

Comentaris

Xavier Aranda ha dit…
Jo també vaig conèixer el Jordi a principis dels 80, quan jo estudiava a la Universitat i ell ja dirigia els CJC. El seu respecte no es quedava en la teoria sinó que arriba a al nivell personal: quan els noms despectius entre els antics companys estaven a l'ordre del dia (prosoviètics, euros... el trancament era massa recent), mai no li caig sentir parlar així de ningú, gairebé ni tant sols de les polítiques del altres, només de les pròpies. En aquells moments d'una certa recuperació del moviment estudiantil, jo no militava en cap partit i jugava un cert paper a la UB. Tot i que em trobava més proper al PSUC, el tracte del Jordi els dos o tres cops que vam parlar quan em convidaven a ectes dels CJC, em van deixar dubtós d'on anar, fins que la solució va arribar quan em van proposar formar part de la comisió per encetar IC a la Universitat, com a un dels dos independents queden formaven part juntament amb dos del PCC, dos del PSUC i dos de l'ENE. Aquella confluència em va marcar com a molts, i crec que va ser la base de les confluències actuals malgrat la ruptura posterior, reincident. Vaig deixar de veure el Jordi des de finals dels 80, o només per la tele, però no em va estranyar mai ni veure'l a ell com a dirigent d'EUiA, ni signant el pacte del Tinell