25 anys de Consorci per a la Normalització Lingüística. Molts més de lluita per la nostra llengua. Gràcies a totes les joanes i a totes les adelas!

Foto de Pere Martí Guasch.
Dimecres passat (10 de desembre) vam commemorar al Centre Cívic les Tovalloles els 25 anys de Consorci a la nostra ciutat. A l'acte hi van ser els regidors que porten normalització lingüística als ajuntaments que formen part del CNL Roses: Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Esplugues i nosaltres. També hi va assistir la directora general de Política Lingüística de la Generalitat i també presidenta del Consorci, la Sra. Esther Franquesa. Vam fer una visita al nou centre i vam acabar amb un seguit de petites intervencions a la sala d'actes. En aquest escrit vull fer un petit resum del que vaig dir, perquè considero que és just reconèixer i agrair la feina dels qui van fer possibles els 25 anys que commemoràvem.

Vaig proposar al públic que ens situéssim 40 anys enrera, per comprendre i valorar la tasca enorme que entre tots hem fet possible. Vaig recordar que, a principis dels 70, Sant Feliu acabava de passar, en una dècada, de 10.000 habitants a 35.000, i que una multitud enorme d'infants no tenien escoles a la nostra ciutat i havien d'anar en autobús, en aules plenes a vessar, a l'escola Isaac Peral, a la Zona Franca. I així a tota Catalunya. Vaig explicar una vinyeta del Pèrich que mai més no he sabut trobar i que recordo d'aquells temps: un paleta amb bicicleta i un cartell penjat al seient que deia "¡Queremos escuelas!" al costat d'un cotxe amb un adhesiu a la finestra que deia "Volem català a l'escola!". A principis dels anys 70, hauríem corregut el risc d'una Catalunya dividida per raó d'origen i de llengua, segregada físicament i socialment.

Vaig recordar també la feina del Congrés de Cultura Catalana. I la feina enorme i valuosa de les associacions de veïns que, en els nous barris sorgits en aquella dècada de 1960 a 1970 a tota Catalunya, van lluitar frontalment contra les mancances urbanístiques i de serveis i contra tota discriminació lingüística, cultural o social, i també van saber i voler lluitar per la democràcia. I la feina enorme i valuosa del PSUC, que va saber liderar i fer confluir les dues imatges de la vinyeta del Pèrich: la que reclamava escoles, i la que reclamava català a l'escola. I vaig voler personalitzar, en dues dones de Sant Feliu, la imatge enormement valuosa d'aquell moviment, d'aquella confluència: la Joana Raspall, i l'Adela Barquín. La primera, lluitadora com poques per salvar la nostra llengua, la segona, "la Pasionaria de la Salut", lluitadora com poques per la llibertat, la democràcia i la justícia social, que havia d'incorporar necessàriament la recuperació de la llengua catalana.

Vaig recordar i posar de manifest les tres grans eines que, com a país (govern i municipis!) vam saber posar ja en els primers anys de la democràcia recuperada:
  • l'escola en català, amb el nostre model d'immersió lingüística, que defensarem a ultrança davant els atacs del Partit Popular,
  • el Consorci per a la Normalització Língüística, amb tots els seus precedents de Cursos de Català per a Adults, de Serveis Municipals de Català, etc. Vaig recordar la pròpia inauguració del CNL Roses a juny de 1987, amb la sra. Aina Moll com a directora general de Política Lingüística (l'Aina, que va impulsar aquella magnífica campanya de "El català, cosa de tots"), i jo mateix com a primer director, amb en Cesc Baltasar com a alcalde i amb l'Àngel Merino com a regidor de Cultura. Justament va ser l'Àngel qui em va venir a buscar per a aquest lloc, quan jo era professor de l'Escola Monmany.
  • la formació reglada de persones adultes, que ha sabut incorporar també l'ensenyament del i en català en els programes de formació bàsica per als milers de persones que, per culpa del desinterès de la dictadura per l'educació i per la imperiosa necessitat de treballar des d'infants, no van poder accedir a l'escola, i també en els programes de millora educativa i professional, que permeten també la millora continuada en el coneixement de la nostra llengua.
Vaig voler posar també una anècdota personal per veure l'enorme salt que el país ha fet en quaranta anys. Vaig voler recordar el meu primer dia de classe a l'Escola Gaudí, al 15 de setembre de 1976. Vaig saludar a un nen de 8 o 9 anys a la porta de l'escola, tocant-li el cap i dient-li "hola, maco!", a la qual cosa ell em va respondre "moco lo será tu padre". L'enorme salt d'un barri i una escola en què gairebé ningú ni tan sols entenia el català, a un barri i una escola que no tenen res a envejar a cap altre barri o escola de la ciutat, que no es diferencien dels altres barris o escoles de la ciutat.

I ho vaig voler reivindicar perquè no m'agrada que de vegades fem una lectura superficial del passat. Com si no s'hagués fet res fins ara, com si tot estigués per fer, com si ara haguéssim de fer un país nou sense adonar-se que el país nou el van fer l'afortunada conjunció de les lluites de totes les joanes i totes les adelas, les de Sant Feliu, les de Sant Joan, les d'Esplugues, les de Sant Just, les de tota Catalunya, la gent treballadora que va saber construir una Catalunya sense fractura social per raó d'origen o de llengua.

I no ho vaig dir, però em preocupa. De vegades tinc la sensació que, en molts moments i en molts aspectes del procés que vivim, sense valorar el passat recent que hem sabut construir, una part del país vulgui construir el seu projecte de futur prescindint que Catalunya és la suma de milions de joanes i de milions d'adelas, i que totes, totes, totes han de ser protagonistes de la construcció del futur que volem. I de vegades tinc la sensació que, en molts moments i en molts aspectes, algú no té prou presents a persones com les adeles, als barris treballadors on viuen, a les escoles públiques que van lluitar per fer possibles.

En tot cas, i això sí que ho vaig dir al meu discurs, gràcies, milers de gràcies, al professorat de les nostres escoles bressol, de primària i instituts, dels nostres cursos de català, de les nostres escoles de formació de persones adultes, gràcies als voluntaris i voluntàries per la llengua, gràcies a les aines molls, cescs baltasars i angels merinos que han fet possible que el català sigui cosa de tots i, sobretot, gràcies, infinites gràcies, a les moltíssimes i anònimes joanes i adelas que han construït, colze a colze, amb una sola veu i en dues llengües, la Catalunya i el Sant Feliu d'avui.

Annex.
El 17 d'abril de 2017, vaig fer una crida a Facebook per trobar aquesta vinyeta. Em va contestar el ciutadà Nacho Martin, a qui vull tornar a dir les gràcies. Era del Pèrich. Era aquesta:

Comentaris