Política: gestionar el que és possible avui, construir el que és necessari demà. Mirada curta, mirada llarga, organització, transparència, comunitat.

Si visquéssim d'un en un, o de molt pocs en molt pocs, la política (del grec "polis", que tant vol dir multitud com ciutat) no tindria sentit. Però com que fa milers d'anys que sabem que junts vivim molt i molt millor, la història de la humanitat s'escriu afortunadament en comú. I el comú cal organitzar-lo: i això és la política. I per això cal reivindicar-la, explicar-la, compartir-la, fer-la sentir propera i pròpia, fàcil. Per tant, la política no és un rotllo: és una necessitat imperiosa. I els polítics no són una casta: són ciutadans que voluntàriament en volen representar d'altres, qualsevol pot ser-ho si s'ho proposa. Per tant, al tanto amb qui diu que "passa de la política", perquè vol dir que passa del que és comú i compartit.

Desqualificar la política i desacreditar els polítics (i els sindicalistes, i els pensadors crítics, i la gent que alça la mà i diu seriosament que no podem seguir així, i tants i tants altres) sembla que està de moda. Interessadament de moda, d'una moda que es dicta des de cadenes de televisió penosíssimes, des de despatxos que ni tan sols imaginem on són i amb gent que ningú no ha escollit i que ens mira com despreciant-nos. Populistes i tecnòcrates volen fer creure que la política és un problema... perquè així, retornats a l'estadi de l'un a un o de poquets amb poquets, allò que és comú s'afebleix i l'organització del que és comú (que és justament la política) deixa de ser un problema per als qui ara ens dirigeixen la vida, i que són -aquests sí- molt pocs i actuant descaradament en el seu benefici particular: els especuladors que actuen al marge de qualsevol control democràtic. Com que la política podria (pot!!!) guanyar la batalla a aquest sistema actual, desacreditant la política, allunyant a la gent de la política, arrossegant a la marginalitat la política, els privilegiats protegeixen molt efectivament els seus privilegis particulars.

Hi ha, doncs, qui s'ha apoderat del poder econòmic en benefici exclusiu dels seus interessos privats, particulars. Per això els cal desacreditar la perspectiva comú, compartida, pública. És a dir, els cal desacreditar la política.

Però, des de les petites parcel·les de poder democràtic que hem aconseguit conquerir, hem de reconèixer que també hem ajudat a l'allunyament de la gent comú de la política. Lentament, imperceptiblement, massa càrrecs públics han anat limitant la política al govern de les institucions, al poder immediat, pensant en les properes eleccions, i no en la creació d'un discurs global i més profund, pensant, explicant i promovent un futur que va molt més enllà dels cicles electorals. Lentament, imperceptiblement, massa càrrecs públics han anat construint un llenguatge tecnificat i un univers endogàmic, gairebé de col·legi professional, s'han anat envoltant d'experts (?) que els diuen el que volen sentir i han perdut la frescor del contacte diari i obert amb la ciutadania. Hi ha massa càrrecs públics que no s'han llevat mai a les sis per anar a treballar, que no han conegut mai l'atur o que mai han portat durant mesos sabates foradades. Hi ha càrrecs públics als quals costa endevinar, en la seva simple representació temporal de la ciutadania, els valors i les conviccions que diuen defensar.

Afortunadament, molts ciutadans i ciutadanes han construït noves formes de política: acabo de veure el documental "Avis contra la crisi" de TV3 i n'és una mostra molt clara. Anonymous, el 15-M, i tants altres moviments ens tornen al sentit original de la veu i la participació en l'àgora i la polis. La  immensa majoria de companys i companyes electes (des del món local fins al Parlament europeu), en la seva enorme diversitat de formes de fer, saben el que són i a qui representen, i exerceixen la seva simple representació de la ciutadania i el seu projecte polític de forma clara i coherent. Hi ha molts homes i dones, a les forces polítiques d'esquerra i als moviments socials, que em són referents personals i als qui admiro.

Reivindicació i validesa de la política, per tant, per organitzar el que és públic, compartit, comú, comunitari des de la perspectiva del bé comú i dels interessos de la majoria. Política per dues coses: voler gestionar amb valors i ideologia el que és possible avui (és el que intentem fer des del grup municipal d'ICV-EUiA-ISF a l'Ajuntament), i definir col·lectivament i avançar també col·lectivament cap el futur a què aspirem per a demà. Un futur que ha de passar, per a mi, per la democràcia econòmica i social en el marc d'una Europa unida i forta i alhora respectuosa amb la història i la personalitat de cadascun dels seus pobles. Un futur que s'ha de construir i guanyar amb majories socials conscients i sòlides. No recordo de qui és la frase però la comparteixo plenament: "per anar ràpid, es pot anar sol, però per arribar lluny, hem de ser tots"

I reivindicació també dels partits polítics, com a motors de la consciència comunitària, com a creadors de propostes de present i de futur. Amb cinc característiques que considero fonamentals, que trobo a ICV, que trobo a la coalició a Sant Feliu, i en què em sento compromès fins al moll de l'os:
  • mirada curta, pensant en lo proper en el temps i l'espai, en l'ara i el que tenim a prop, no ajornant per a demà les decisions que s'han de prendre ara i aquí,. En la meva responsabilitat actual, el proper ple, el mandat.. La gestió del que és possible avui, amb el pressupost, les competències, els recursos, el context, etc  d'avui... però sempre amb el  nord, el rumb, la mirada llarga.
  • mirada llarga, pensant sempre també en una visió a llarg termini: el futur a què aspirem, no en les pròximes eleccions sinó en les pròximes generacions, aquí i a tot el planeta, pensant localment per actuar globalment.  La utopia, en el sentit del peu de la foto de l'escrit, en el sentit que el jesuita Joan García-Nieto (Cristians pel Socialisme) solia dir: allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari i que entre tots hem de fer possible.
  • organització,  persones unides amb propòsits comuns, amb responsabilitats conegudes i compartides, amb mirades curta i llarga, amb disciplina conscient a partir del resultat de debats democràtics, amb voluntat i capacitat clara de cooperació, amb passió pels projectes compartits i per la tasca diària en què es concreta, amb capacitat de discurs i proposta global molt més (que també) d'acció i protesta puntual, amb continuïtat i empenta, especialment quan tot sembla girar-se en contra...
  • transparència: lluny de tota opacitat o secretisme, lluny de tota submissió, de la nefasta idea de "más vale equivocarse con el partido que acertar fuera de él", explicant-se sempre, amb parets de vidre (o sense parets!) en relació a la ciutadania a què simplement representem i amb la què volem construir propostes i horitzons amb majoria social, amb funcionament absolutament entre iguals a la vida diària del partit...
  • comunitat: tornem a l'origen d'aquest llarg escrit fet a trossos en alguns dels meus dies de vacances: donar sentit i impulsar a allò que és comú, públic, compartit... polític. Allò que és comú, en cap cas contraposat a allò que és particular. Política per fer possible que cadascú pugui tirar endavant el seu projecte individual de vida, el seu món particular, però en el marc d'una dimensió comunitària, compartida: "nada humano me es ajeno". També en el sentit explícitament comunitari de la fe cristiana, la síntesi entre la necessária vida i perspectiva individual i comunitària: "estimarás el teu proïsme com a tu mateix".
I acabo aquesta llarga reflexió sobre el per què dels atacs a la política i els polítics: desacreditar la política, marginar-la, contraposar-la a la vida particular i excloure-la de la vida de la gent... només té el sentit d'afeblir els vincles comunitaris, la consciència col·lectiva, els espais i els moments de vida compartida, amb el propòsit que els poderosos puguin continuar especular impunement en favor dels seus propis interessos particulars.

No els fem el joc: siguem crítics amb la política, sí, però en cap cas anem contra la política!

Comentaris