Estimar els nostres besavis i les nostres besàvies.


Ser alcalde em dóna l'oportunitat de privilegis que no tenen preu. N'he parlat al meu blog: des de presidir desenes de casaments, fins a fer classes pràctiques de democràcia a milers d'infants i adolescents, fins a presentar l'activitat cultural o artística de desenes de conciutadans i conciutadanes... fins a retre homenatge als nostres veïns i veïnes que arriben als cent anys.

Ja sigui a casa seva o en la residència on visquin, m'enorgulleix i m'emociona poder dialogar de cara a cara amb persones que encarnen la història. He viscut moments memorables i converses que no tenen preu. Visites en petits nuclis familiars, o visites amb desenes de familiars vinguts de tota Espanya. Aquestes m'emocionen especialment. En recordo una, al carrer Joan Antoni Samaranch, amb el menjador a petar de gent (vingudes de Bilbao, Madrid, Badajoz,...), amb tots els fills, néts i besnéts d'una àvia que es deia Esperanza. Li van regalar un quadre enorme amb la foto de tota la família i un peu que deia "Gracias por 100 años de Esperanza", i el moment màgic en què ella es va alçar, tothom va callar i ella es va adreçar a tothom. Ser testimoni de moments així em posa la pell de gallina només de pensar-hi!

En una d'aquestes visites, vaig conèixer el senyor Cinto Majó. Es va emocionar molt de rebre l'alcalde a casa seva, i de seguida vam parlar de les seves experiències amb la política municipal... a l'any 1928!!! Em va explicar que ell era fill d'un regidor de l'Ajuntament (el seu nom figura a la placa que hi ha davant l'escala noble), i que ell va assistir en persona, quan tenia onze anys, a la inauguració de l'edifici de l'Ajuntament!!! Vam estar estona parlant d'aquells moments, en què Sant Feliu entrava a la modernitat: feia poc que s'havia urbanitzat la plaça de la Vila, que l'electricitat estava arribant a totes les cases, que s'havia fet el barri de l'eixample a Sant Feliu, que havien arribat les primeres onades d'immigrants d'Aragó, València (com els meus besavis, al 1914), Múrcia, Andalusia... També va assistir, amb els seus pares, a la primera exposició de Roses a l'Ateneu, també aquell any 1928. Tot un pou d'història de Sant Feliu!

El vaig convidar perquè prengués part dels actes que, durant la Fira, commemoraran aquella primera exposició, fa 90 anys, que coincidirà amb la 60a edició de l'Exposició de Roses. Em feia molta il·lusió poder comptar amb la participació d'una persona que hi va ser, que la va viure. A ell també li feia molta il·lusió participar-hi. El vaig veure fa tres o quatre setmanes, anant al seu Coro, que tant estimava, acompanyat del Leo, el noi peruà que vivia amb ell i el cuidava amb moltíssim afecte. Encara l'hi vaig recordar... però, per poques setmanes, ja no hi hem arribat a temps. En Cinto Majó serà en el meu pensament, en la memòria de la seva família... i en aquestes línies de record i homenatge.

Un record i homenatge que vull fer extensiu a aquest grup reduït i selecte d'homes i dones que són protagonistes i testimonis vivents de la major part del segle XX. Homes i dones que van viure la Guerra Incivil i la incivil i miserable postguerra, que van emigrar de tota Espanya (la majoria de centenaris i centenàries que he visitat han nascut fora de Catalunya), que es van deixar la pell per la seva família, i que ara en reben un merescut i intensíssim homenatge. Són els nostres besavis i besàvies i, en la meva opinió, els ho devem tot. Els hem d'estimar, i els hem de dir que els estimem. 

Centenaris i centenàries de Sant Feliu, us estimem!!! ¡¡¡Os queremos!!!

Comentaris