17 de gener: aquell dia que va ser com qualsevol altre... però també com cap altre!

Foto amb el ministre Iñigo de la Serna i el delegat del Govern, Enric Millo. Hi som la major part dels regidors, el senador Xavier Alegre i els exalcaldes Cesc Baltasar i Juan Antonio Vázquez (l'Àngel Merino era fora i no hi va poder ser).


El 17 de gener, com cada dia, va sortir el sol a Sant Feliu de Llobregat. Cada persona capficada o dedicada a les seves coses quotidianes, el tràfec d’un dimecres qualsevol, la canalla a l’escola, la gent creuant al pas a nivell gairebé sense adonar-se’n: la normalitat d’una ciutat partida en dos que ha après (o s’ha resignat més aviat) a viure partida en dos. Perquè la via del tren és justament això: una divisió, una barrera, al bell mig de Sant Feliu, que deixa prop de vint-mil habitants a una banda de la via i una mica més de vint-i-cinc mil habitants a l’altra.

Sant Feliu té, de fa temps, un llarg compromís contra totes les barreres, les visibles i físiques i les invisibles i socials o culturals, que puguin generar desigualtats entre persones, percepció de desigualtat entre barris. Aquest 2018, completarem la supressió de totes les barreres arquitectòniques a tots els carrers i places de Sant Feliu: serem una ciutat plenament accessible, no hi volem barreres físiques. També aquest 2018, completarem el desplegament de la tarifació social: tots els serveis públics de titularitat municipal amb preu segons nivell de renda familiar i sense cap intervenció dels serveis socials per a les rendes més baixes: tot a l’abast de tothom, no volem barreres econòmiques, culturals o socials. Amb la dèria sempre de la cohesió urbana i la cohesió social, som i volem continuar sent un sol poble.

Però se’ns resistia la barrera principal: una rasa de més de 1.500 metres que condiciona les entrades i sortides d’escoles, les anades i tornades als serveis mèdics, les rutes del transport públic... i sobretot, la seguretat, la vida. Desenes de persones mortes per una ferida urbana que fa temps que és inadmissible. Lluny queda aquell 1854 en què es va crear la segona línia fèrria de tot l’Estat i nosaltres érem un petit poble agrícola de no encara dos mil habitants que vivia lluny de les vies. El creixement descontrolat dels anys finals de la dictadura va engolir aquella via exterior i es van crear les dues meitats que, pacientment, tenaçment, constantment, ens hem conjurat per unir, per recosir, per assegurar, per viure.

Des de la recuperació de la democràcia, la lluita pel soterrament de les vies ha estat una constant. Mobilitzacions massives, pressió institucional permanent, presència continuada als mitjans s’han topat amb indiferència de governs, crisis econòmiques, conflictes entre administracions. Sant Feliu ha tingut temptacions de desànim i el nostre estat d’ànim ha oscil•lat entre l’optimisme d’alguns moments i l’escepticisme de molts moments. En 27 anys de regidor, he viscut tots aquests estats d'ànim: molest i incrèdul per tants anys de govern socialista en què cap ministre va voler rebre l'alcalde, Cesc Baltasar; emocionat per la participació a la impressionant mobilització de 1994 i la seva enorme resposta; content quan a l’any 1998 el soterrament va aparèixer per primer cop als Pressupostos Generals de l’Estats com una derivada del Pacte del Majèstic (gràcies, Carme Solsona!); més content encara l’any 2000, quan hi va haver un primer projecte que no va arribar a completar tota la tramitació (gràcies, Luisa Sáiz!); molt enfadat l’any 2002, el moment que vam estar més a prop més a prop... però Felip Puig ho va fer de cop impossible; esperançat l’any 2006, quan hi va haver un conveni signat per Estat, Generalitat i Ajuntament quan totes tres administracions eren governades pels socialistes; content l’any 2010 quan es va aprovar un segon projecte que, aquest cop sí, va completar tota la tramitació i tenia el vist i plau de les tres administracions...però descoratjat alhora perquè no es concretaven els diners ni de la Generalitat ni de l'Estat, i l'únic que concretava era l'Ajuntament amb una proposta que no podíem valorar com a positiva... Molts moments, moltes vegades en què, quan l’optimisme treia el nas, les dificultats polítiques ens tornaven a l’escepticisme. Qui no ha sentit a Sant Feliu allò de “el soterrament no el veuran ni els meus néts”?

L’escepticisme s’alimenta sempre de falses expectatives, o d’expectatives sobredimensionades. Per això, des que sóc alcalde, l’Ajuntament de Sant Feliu ha optat per l’estratègia de la discreció i de la constància: parlar amb tothom, ser a tot arreu, obrir i tenir obertes totes les portes. Ens sabíem carregats de raó i no teníem pressa. Vam rebre propostes inassumibles de la Generalitat al 2014 i de l’Estat al 2015: menys temps, menys recorregut, més barat. Pensant en el Sant Feliu dels propers cinquanta o cent anys, vam optar per no assumir l’inassumible: sempre hem aspirat legítimament a la millor opció de present i de futur. Hem defensat també de manera constant que el soterrament de les vies no era només un problema urbanístic o de seguretat del nostre municipi: és imprescindible per a la millora de freqüències i de qualitat de les línies de rodalies de la nostra àrea metropolitana. Des d’Iniciativa, des de l’aprovació de l’Estatut de 2006, hem defensat de totes totes la necessitat que les inversions ferroviàries d’interès general s’han de finançar per les administracions competents en matèria ferroviària, i en cap cas per l’Ajuntament, el qual ha de fer front (òbviament!) a la urbanització de les places i carrers que sorgiran a la superfície. Quantes vegades, quan jo era portaveu a l’oposició, no em van acusar de posar pals a la roda al soterrament per reclamar... el que finalment hem aconseguit?

Finalment, després de seguir i perseguir, després de no deixar-se endur ni per l’optimisme ingenu ni per l’escepticisme estèril, el juliol de 2017 es van tancar els acords entre Estat, Generalitat i Ajuntament que fa justament un mes, 17 de gener, va presentar a Sant Feliu el Ministre de Foment, Iñigo de la Serna. Acords que responen plenament a les expectatives de la ciutat i del seu Ajuntament: projecte adequat, inici d’obres a la segona meitat de 2019 i finançament per part del Govern d’Espanya. Per primer cop, insisteixo, tots els requeriments que cal per començar les obres: acord polític, bon projecte, finançament i calendari. I el ministre a Sant Feliu explicant-ho tot: sembla que ara sí que sí. A més, l’Ajuntament ha estalviat més de 30 milions d’euros: poca broma, poques lliçons dels qui ens acusen frívolament de mala gestió.

El 17 de gener, com cada dia, va sortir el sol a Sant Feliu de Llobregat. Però cap al migdia, l’aire es respirava diferent. Per primer cop en la història, el Govern d’Espanya es comprometia, a la sala de plens del nostre Ajuntament, a enfonsar les vies que ens parteixen pel mig, a superar la darrera barrera urbana, a millorar les nostres condicions de vida.

El 17 de gener, com cada dia, al final el sol es va pondre a Sant Feliu. Com a alcalde, la il•lusió va guanyar la partida a l’escepticisme: vaig sentir una il•lusió que no es pot explicar. Com a alcalde, vaig tenir presents als milers de persones que van protagonitzar unitàriament anys de lluites i van fer possible, en un 17 de gener inoblidable, el compromís públic del Govern amb la ciutadania de Sant Feliu: per a totes elles, molts agraïments que no es poden comptar.

El 17 de gener, en definitiva, va ser com tots els dies... però també va ser com cap altre!