dilluns, 5 de juny de 2017

Malament a banda i banda. Però ens en sortirem.

 Tu sempre això. O tu mai allò. Això si ens parlem. Si no, silencis durs i llargs, carregats de retrets que, quan s'arriben a dir, o fan mal o volen fer-ne. Lluny. D'esquenes l'un/a a l'altre/a. Fer petit allò que un dia va ser gran, fins a fer-ho insignificant. Fer gran una insignificància passada, fins a fer-la enorme. Ni mirar-se. Ni escoltar-se. Buscar sempre pèls a la sopa, renunciar ostensiblement a cavar conjuntament els fonaments d'una vida més alta. Sempre barallats i, sense adonar-nos-en, acabem oblidant els per què de tots els conflictes. I la culpa sempre, sempre, sempre, és de l'altre/a.

Entre persones que algun dia es van estimar, aquesta trista realitat porta indefugiblement a la resignació o al divorci. Entre col·lectius, ja siguin grans o petits, aquesta imatge o aquesta lògica del conflicte de parella és sovint utilitzada per reforçar l'argument que, rebutjant per dignitat la mesella resignació, no hi ha altra via que el divorci. Ja. De pressa. Sense mirar enrere. A què esperem? Passa així des de les clàssiques escissions dels partits ("on hi ha quatre comunistes, hi ha cinc partits", solíem dir quan érem (més) joves) fins a l'actual moment polític que vivim. Si Catalunya i Espanya no ens entenem... adéu Espanya i tenim pressa!

Al meu parer, aquesta és una visió esbiaixada i curta de la realitat. Deixa de banda la diferència abismal entre els subjectes individuals i els subjectes col·lectius, i parteix del reduccionisme que hi ha algú o alguna cosa que pot encarnar per ell/a mateix/a aquest subjecte col·lectiu. La vella pretensió, per exemple, que Pujol encarnava els valors d'una Catalunya homogènia, avançada, diferent. Dècades i dècades de poder abonaven aquesta imatge. De manera que, imperceptiblement, lentament, els representants dels pobles poden arribar a imbuir-se de la idea que no sols els representen, sinó que els substitueixen, els personifiquen.

La confusió entre els pobles i els seus governants, i la simplificació en l'anàlisi de les causes i les diferents sortides als conflictes i les seves implicacions respectives marquen, al meu parer, aquests moments que vivim. Confusió interessada i simplificació inadmissible a banda i banda. Malament, per tant, a banda i banda.

Molt pitjor i molt abans, els generadors del conflicte des del poder central. El paper del Partit Popular des que es van sentir injustament (?) expulsats del poder a 2004 (Acebes repetint allò de ha sido ETA després de l'11-M) i van decidir recuperar el govern de l'Estat al preu que fos, ha estat absolutament letal per a la convivència fraterna dels pobles que conformem Espanya. El seu discurs contra (l'Estatut de) Catalunya va coincidir amb una brutal crisi econòmica pèssimament gestionada pel PSOE i tancada en fals amb la reforma de l'article 135 de la Constitució. La tormenta perfecta, l'ocasió perfecta. I el PP va tornar a la Moncloa a finals del 2011. I, per tant, a l'obligació d'apagar l'incendi que el mateix PP havia provocat a Catalunya. Lluny d'això, va decidir llançar-hi més benzina: qui no recorda a l'ex-ministre Wert i les seves pretensions de españolizar a los niños de Catalunya? No han entès la realitat plural i contradictòria de les catalunyes que conviuen a Catalunya i, el que és molt pitjor, crec sincerament que ni tan sols han volgut intentar-ho. Ara potser volen fer-ho, ara potser ja és tard... però sempre és millor tard que mai.

Però malament també els qui, des d'aquí, van decidir que aquella tormenta perfecta era també la seva ocasió perfecta. Van trigar dos anys a veure-ho: CiU arriba al govern al desembre de 2010 i encara fa pactes amb el PP al maig de 2011: ajuntaments, diputacions, etc.  Però tot canvia a l'estiu de 2012: esclaten afers de corrupció a CDC, s'endureixen les retallades, la crisi no afluixa, el PP comença a treure les seves lleis més regressives, ERC avança en tots els sondejos i, quan Artur Mas torna d'una primera reunió fallida a Madrid sobre el pacte fiscal, és rebut i aclamat com un heroi a la plaça Sant Jaume. Ensuma ràpidament que s'obre un nou escenari i, de manera tan ràpida com oportunista, decideix que ha de fer un cop de timó i que ha de ser ell qui lideri una nova etapa en la història de Catalunya. Cap a la independència. Desfent-se del pujolisme. Amb els braços oberts com Moisès separant les aigües. Comença el procés.

Sobre una base creixent de ciutadans i ciutadanes molt i molt emprenyats amb les polítiques del govern amb majoria absoluta del PP, van venir les grans manifestacions de cada 11 de Setembre, les eleccions del 2012 encara amb Mas de president, la consulta del 9-N de 2014 amb un escenari estrany d'acords previs tàcits i desacords posteriors explícits, les eleccions de la teva vida de 2015, aquest any sí, l'any passat no va poder ser però aquest sí. Em fa l'efecte que, a mesura que passa el temps, es fa més difícil convertir un estat d'ànim creixent i molt mobilitzat en els darrers cinc anys en un projecte polític consistent i convincent que no generi dubtes als que ja estan convençuts i n'aclareixi als que no n'estem, però estem disposats a parlar-ne. I així estem, a punt d'una cosa similar a un divorci, quan estem molt lluny de ser en un conflicte sentimental que incumbeix només a dues persones, quan som dues societats que ens resisitim majoritàriament a què ens confrontin. Dos mals governs que no tenen ni l'un ni l'altre majoria suficient, s'autoatorguen representacions en exclusiva i missions grandiloqüents de salvació (la sacrosanta unitat d'Espanya (???) com si es pogués imposar a la força o la dignitat i llibertat de Catalunya (???) com si no fés fa quaranta anys que votem lliurement el que volem). Uns i altres ignorant contínuament les múltiples espanyes d'Espanya (no tot és PP ni és irreformable) i les múltiples catalunyes de Catalunya (no tot és indepe i no s'hi val tot ni per frenar la voluntat d'un poble ni per conduir-lo de pressa de pressa encara no sabem on).

En la meva opinió, és temps de canviar d'nterlocutors i de posicionaments. Sé que ara és impossible, però també sé que és el que haurà d'acabar passant. Al Congrés dels Diputats, al Senat, i finalment a la Moncloa, s'acabarà imposant la idea que l'estratègia seguida pel PP és suïcida i cal una lectura política i oberta de la Constitució i abandonar la lectura jurídica i vergonyosament restrictiva que el govern n'ha fet fins ara. Al Parlament, i finalment a la plaça Sant Jaume, s'acabarà imposant la idea que sense una base electoral suficient, sense cap suport extern, sense finançament conegut i sense una base política més enllà d'una exígua i fràgil majoria cojuntural, tota batalla és perduda. I, com que no parlem de relacions amoroses de parella a casa sinó de relacions políques entre societats en democràcia, trobarem un camí diferent tant a la resignació com al divorci. I llavors renunciarem als retrets i als "i tu més" i construirem un nou marc polític, avui encara amb prou feines embastat i minoritari. Un nou marc polítics en què seran inadmissibles els atacs a la llengua i la cultura catalanes, en què acordarem el marc de relació fiscal i financera i en què la lleialtat entre els governs de l'Estat i la Generalitat arribarà a ser, sense estar lliure de tensions en temes concrets, inqüestionable en els grans temes. 

Ara, ho estan fent malament a banda i banda. Però estic segur que, més aviat que tard, rectificaran i ens en sortirem. Les solucions, els acords no es troben, ni apareixen per art de màgia. Les solucions, els acords es construeixen. I les construirem. I les acabarem validant en un referèndum quan se'n donin les condicions àmpliament acordades. Encara no sé com ni quan, però sé que ens en sortirem. Ens ho hem guanyat, ens ho mereixem!