dijous, 23 de febrer de 2017

Nocions bàsiques sobre urbanisme: informació per millorar la participació.

Aquests dies s'està produint a la nostra ciutat un doble debat sobre urbanisme: un sobre decisions passades, i un altre sobre decisions futures. El debat sobre les decisions passades fa referència a l'edifici que s'està construint als terrenys de l'antiga Hoechst i als que es construiran després. El debat sobre les decisions futures fa referència als tres àmbits del conegut com a "planejament del Torrent del Duc": la zona de l'antiga bòvila, la zona industrial de la gasolinera de la Sànson, i la pròpia fàbrica de la Sànson.
Preparant el terreny per construir nous blogs al solar de l'antiga Hoechst.

Sector de l'antiga bòvila, al final del C/Mataró, dins el PGM del Torrent del Duc.
El debat sobre urbanisme és importantíssim, perquè defineix el model de ciutat a molt llarg termini: és molt difícil canviar decisions sobre, per posar alguns exemples, edificis, parcs o vies de circulació un cop un ple municipal pren acords definitius sobre aquests temes. I els debats importantíssims requereixen, al meu parer, informació suficient i anàlisi també suficient de les conseqüències de cada decisió. Per això, per entendre bé els dos casos anteriors i qualsevol altre assumpte sobre urbanisme i obres, plantejo algunes nocions bàsiques que caldria tenir present a l'hora d'emetre judici o plantejar proposta sobre temes d'urbanisme o obres.

Parteixo d'una obvietat que em sembla imprescindible, de "la p con la a". En opinió meva i d'Iniciativa, qualsevol decisió urbanística s'ha de prendre tenint en compte quatre factors:
  • la legalitat urbanística, que alguns consideren com l'únic factor que cal tenir present, amb la qual cosa discrepo de manera absoluta.
  • la sostenibilitat ambiental,
  • la viabilitat econòmica,
  • la repercussió en l'interès general (zones verdes, equipaments, habitatge, etc)

1. La legalitat urbanística. 

Tota l'activitat dels ajuntaments catalans s'ha d'ajustar a la Llei municipal i de Règim Local de Catalunya (LMLRC), que desenvolupa al nostre país la Llei de Bases de Règm Local (LBRL), d'aplicació a tot l'Estat. En l'article 66.3 de la llei catalana i en el 25.2 de la llei estatal, s'estableixen les competències municipals en urbanisme, que bàsicament són tres: el planejament (és a dir, les decisions sobre l'ordenació i els usos del sòl d'un municipi), la gestió (és a dir, com es concreten les decisions del planejament en projectes i com s'estableixen els repartiments de responsabilitats, costos i beneficis, etc als seus promotors públics i/o privats) i la disciplina (és a dir, si allò que els promotors fan en una parcel·lació o una obra s'ajusta al que ha acordat el planejament).

En els municipis que formem part de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (ÀMB), el planejament té un marc legal i normatiu molt i molt clar: el Pla General Metropolità (PGM) de 1976. És  d'obligadíssim compliment per a tots els ajuntaments, i és també l'instrument amb què ens supervisa la Generalitat. És un molt bon instrument urbanístic, que va acabar amb els desgavells de l'època "porciolista", tot i que avui hi ha consens en què és un bon instrument... desfasat. Conscients d'això, a l'ÀMB estem treballant en un procés llarg i complex d'elaboració d'un nou pla urbanístic metropolità, però està claríssim que avui està vigent el PGM de 1976, que és la nostra legalitat urbanística. 

El PGM-76 estableix les grans classificacions de sòl següents: sòl urbà (que pot ser residencial i industrial), sòl urbanitzable (que es pot convertir en un dels dos grans tipus de sòl que acabo d'esmentar), sòl no urbanitzable (que bàsicament són zones agrícoles i boscos) i sistemes (bàsicament, reserves per a vies de comunicació, espais verds i equipaments). Aquestes grans classificacions es poden consultar de manera detallada a Sant Feliu en aquest mapa del PGM.

Aquests grans tipus de sòl es concreten així a Sant Feliu, que té un total de 12 km2. Les dades que resumeixo tot seguit es poden consultar en aquest document:
  • sòl urbà: 3,7 km2, repartits en 2,6 km2 residencials i 0,9 km2 industrials.
  • sòl urbanitzable: 0,3 km2, cosa que vol dir que ja queda molt poc sòl per desenvolupar a la nostra ciutat.
  • sòl no urbanitzable i sistemes: 8 km2, repartits en 6,1 km2 que formen part del Parc de Collserola, 1 km2 que forma part del Parc Agrari i entorn de 0,9 km2 de sistemes.
Les grans decisions dels plens municipals fan referència sempre a les modificacions del PGM. Un exemple clar en són les dues fotografies d'aquest escrit:
  • passar de sòl industrial a residencial (cas de la fotografia superior)
  • passar de sòl urbanitzable a industrial i a forestal (cas de la fotografia inferior)
Aquí és on es juga realment el model de ciutat que s'ha de construir, el model de ciutat que cada partit polític ha de tenir al cap, el model de la ciutat pel qual la ciutadania s'ha de mobilitzar o no.

La tramitació de les modificacions de PGM és enormement important, ja que hi ha un moment a partir del qual ja no es pot tornar enrere, ja que confereix drets ferms als propietaris del sòl. Cal tenir presents que, per la seva importància, les modificacions de PGM poden tenir tres o quatre debats públics: dos o tres a l'Ajuntament, i un darrer a la Generalitat:
  • Avanç de planejament: és un debat voluntari que solen obrir els ajuntaments més proclius a la participació de la ciutadania, amb la finalitat de generar el màxim consens possible abans de portar-lo a l'aprovació inicial, que ja és un tràmit obligatori.
  • Aprovació inicial de la modificació de PGM: és un punt de partida obligatori. S'ha de tramitar a l'Ajuntament. S'ha d'aprovar sempre amb majoria absoluta (meitat més un dels vots del ple) i ha de comportar un període obligatori d'exposició pública i de presentació d'al·legacions.
  • Aprovació provisional de la modificació de PGM: també és un tràmit obligatori de competència municipal. S'ha de donar resposta a les al·legacions que es puguin haver presentat, incorporant les que es considerin que millora la proposta inicial i rebutjant les altres. Si una modificació s'aprova provisionalment, és obligatori passar-la a la Generalitat per a l'aprovació definitiva.
  • Aprovació definitiva de la modificació de PGM: és el punt i final. Les propostes municipals es debaten en la Comissió Territorial d'Urbanisme (CTU), presidida per la Generalitat i amb representació, en el nostre cas, de l'Àrea Metropolitana. Sovint, la CTU pot demanar aclariments o documentació complementària als ajuntaments abans d'aprovar definitivament, per la qual cosa la tramitació final pot ser llarga.
El que és molt important remarcar és que, abans de l'aprovació definitiva, l'Ajuntament pot "revocar" o tirar enrera els seus propis acords, tinguin o no tinguin l'acord dels propietaris del sòl: un exemple clar el tenim a la nostra ciutat, quan al 2015 vam revocar la modificació del PGM del Torrent del Duc, aprovada provisionalment el 2010 i que encara no havia tingut l'aprovació definitiva. En canvi, quan l'aprovació és definitiva, qualsevol intent de revocar-la o tirar-la enrera exigeix o bé l'acord dels propietaris (normalment amb indemnitzacions elevades per poder-lo garantir) o bé l'inici d'un llarg procés judicial per expropiar (... que també sovint té un cost elevat i poques possibilitats de guanyar-lo). Un exemple clar de la impossibilitat de tirar enrera un planejament definitivament aprovat sense compensacions inassumibles el tenim en la primera imatge d'aquest escrit.     


2. La sostenibilitat ambiental.

A més a més de la legislació que he explicat abans (sobretot el PGM-76), hi ha altra legislació que cal tenir molt en compte, especialment la que afecta a la protecció d'espais naturals. En el nostre cas, ens afecta directament la declaració del Parc de Collserola com a Parc Natural de l'any 2010 ja que, com he explicat abans, la meitat del nostre terme municipal forma part del Parc de Collserola (6 km2 d'un total de 12). La legislació que afecta a aquests 6 km2 és el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc Natural de la Serra de Collserola (PEPNat).

Per a Iniciativa i Esquerra Unida, és fonamental garantir la conservació actual i futura de tot el nostre patrimoni forestal. Es dóna el cas, però, que el PGM-76 va establir que, enmig del Parc, hi havia zones urbanitzables. L'objectiu de la modificació de PGM que estem impulsant és, clarament, requalificar les zones urbanitzables a forestals i protegir així de manera absolutament definitiva la nostra zona forestal, evitant així que en el futur hi pugui haver algun govern que permeti, per exemple, la creació d'alguna urbanització al mig del Parc.


3. La viabilitat econòmica.

Un factor clau en el debat sobre el planejament va lligat inevitablement a la propietat del sòl i a la seva qualificació urbanística vigent. No és el mateix planificar sòl públic que planificar sòl privat. Espero que dos exemples vinculats al Torrent del Duc ho permetin entendre.

Primer exemple: la Sànson. La cimentera és propietat de Ciments Molins i té la qualificació correcta per a la seva activitat: està reconeguda com a zona industrial en el PGM-76 i, quan Collserola es va declarar com a Parc Natural, aquesta qualificació ja era definitiva i consolidada. Per tant, Ciments Molins és propietari de 360.000 m2 de sòl industrial legalment reconeguts al mig del Parc. Com he dit abans, qualsevol decisió sobre la cimentera ha de passar inevitablement per un acord amb Ciments Molins o per un llarg i caríssim procés legal d'expropiació... que ni tan sols ens plantegem, perquè seria absolutament inassumible per l'Ajuntament.

Segon exemple: l'antiga bòvila. La zona compresa en la fotografia inferior és també de propietat privada, i està reconeguda com a zona urbanitzable. Imaginar que un propietari privat endreçarà aquest indret sense que hi pugui generar alguna activitat econòmica és d'una notable candidesa. Imaginar que l'Ajuntament pot endreçar una propietat privada com aquesta és desconeixement de la més elemental lògica jurídica sobre què es pot fer amb diners públics en una propietat privada, sense que et treguin els colors en un jutjat. Per ordenar definitivament aquest espai, caldrà, doncs, un escenari d'acord entre el privat que impulsi l'activitat econòmica i l'Ajuntament que ha d'autoritzar-la. L'acord amb els privats torna a ser, per tant, absolutament imprescindible quan es planeja urbanísticament sobre una propietat privada. Acord amb els privats que és convenient que tingui el màxim acord polític en el ple i social a la ciutat.

Sense acord, no es podrà fer res ni a la Sànson ni a l'antiga bòvila: seria inviable econòmicament i, pitjor encara, jurídicament.


4. La repercussió en l'interès general.

Com acabo de dir, l'urbanisme en un sistema de reconeixement de la propietat privada del sòl, passa necessàriament per l'acord. Un acord, però, que l'administració pública ha de saber negociar amb la prioritat clara de l'interès general. És evident que els propietaris del sòl coneixen el PGM i saben els mínims que els és obligatori per llei. Però és evident també que els propietaris saben que, per desenvolupar la seva propietat per a usos residencials, industrials o d'altres activitats econòmiques, necessiten obligatòriament l'autorització dels ajuntaments.

Com que la clau de les modificacions de PGM la té sempre l'Ajuntament, a Iniciativa i Esquerra Unida estem convençuts que és imprescindible "estirar la corda" cap a l'interès públic, sense arribar a trencar-la, perquè aleshores les millores que comporta l'acord es converteixen en fum. Per a nosaltres, són fonamentals l'estratègia i la capacitat de negociació per aconseguir més habitatge públic del que és estrictament legal, més zones d'equipaments del que és estrictament legal o més zones verdes del que és estrictament legal.

Tanco aquest escrit amb una altra imatge d'un planejament definitivament aprovat però que, personalment, considero mal negociat. El que permet, també en la zona de l'antiga Hoechst, que aquest talús tingui consideració de zona verda:

diumenge, 19 de febrer de 2017

19/02/17: inauguració de la nova seu de la Creu Roja a Sant Feliu i 99 anys d'agraïment!


 
Aquest matí s'han inaugurat les noves dependències de la Creu Roja a Sant Feliu  ubicades a la piscina de l'Escorxador. Ha estat una inauguració emotiva, que ha començat amb la presentació del video adjunt, i les intervencions del president local, Ángel Sánchez, el president provincial, Josep Quitec (que talla la cinta a la foto), la regidora Lourdes Borrell i jo mateix, en un acte conduït pel vicepresident local, Pedro Gómez. Els Castellers de Sant Feliu han alçat dos pilars de 4, un dels quals aixecat per sota, donant rellevància i solemnitat a l'acte.

El video resumeix la trajectòria de la Creu Roja a Sant Feliu, de la qual l'any que ve celebrarem el Centenari. Fins a 1980, eren a la planta baixa de l'Ajuntament; fins a 2002, van ser a la cantonada de Pi i Margall amb passeig Bertrand, davant del Coro i aquell any es van traslladar a l'entrada de l'antic Escorxador, des d'on s'han traslladat a la seva ubicació actual i definitiva:



La meva intervenció ha estat carregada d'agraïment. Agraïment de ciutat i, per acabar, agraïment personal. He expressat agraïment pel doble vessant de la Creu Roja, de la Mitja Lluna Roja: la intervenció humanitària arreu del món en conflictes bèlics o situacions d'emergència, i la intervenció cívica i social a la nostra ciutat. 99 anys de sàvia combinació entre acció global i acció local, que he volgut destacar:
  • Gràcies per l'acompanyament i la protecció en tantes activitats de ciutat: cavalcades, festes de tardor, Castellers,...
  • Gràcies per atendre a la nostra gent gran que viu sola, pel banc d'aliments, sempre coordinats amb els serveis socials,
  • Gràcies pel treball en la protecció de les dones víctimes de violència masclista, per la coordinació amb la policia local,
  • Gràcies pel foment del voluntariat, de la solidaritat, de la participació, per la col·laboració amb totes les entitats de Sant Feliu
  • Gràcies per les campanyes solidàries, des de les de recollida de joguines fins a les emergències internacionals, sempre actius dins del Consell solidari.
  • I gràcies, finalment, pel treball conjunt d'atenció a les persones refugiades, més de 500 des de 2004, construint la ciutat solidària i acollidora que volem ser, com ja vaig explicar en aquest escrit. Una experiència sòlida sobre la qual ampliar la solidaritat cap a les persones refugiades que ahir mateix expressàvem centenars de milers de persones a Barcelona:
    I l'agraïment personal, íntim, familiar. A l'abril de 1939, un voluntari o una voluntària de la Creu Roja (no identifico la signatura), va informar a la meva àvia Montserrat que el seu marit, el meu avi Narcís, estava viu i preguntava pels seus: ella mateixa, i els seus fills Lluís (el meu pare, amb 8 anys) i Elies (el meu tiet, amb set mesos). Després de la nostra derrota i l'èxode republicà del gener, el meu avi va estar internat a Sant Cebrià, un dels camps de refugiats a les platges del Rosselló, i aquella persona voluntària de Creu Roja va acabar amb les setmanes d'incertesa sobre la vida o la mort del meu avi. Els meus avis mai no gosaven parlar de la Guerra Incivil, i només fa tres o quatre anys, remenant papers vells de la meva àvia, que aquest document va caure a les meves mans:
     
    Com la ciutat de Sant Feliu no pot estar agraïda per 99 anys de germanor? I, més encara, com no ho podria estar jo mateix?

    dimecres, 15 de febrer de 2017

    16 de febrer: A peu de carrer per la Salut i Can Maginàs (1/7)

    Fa uns dies, des del web d'Iniciativa explicàvem la nova ronda de converses als barris de Sant Feliu que començarem justament demà. El recorregut i les hores aproximades de conversa que farem és el següent:

    • 16:20, porta de l'Escola Gaudí
    • 16:50, plaça de Can Maginàs
    • 17:20, pont verd, per la banda de la Salut.
    • 17:50, plaça de la Salut, per la zona de la caseta de l'ONCE
    • 18:20, cantonada del carrer Sagrament amb la Riera de la Salut.
    Durant el recorregut, atendrem als veïns i veïnes quatre regidors (Cinta Daudé, Manel Leiva, Lídia Muñoz i jo mateix) i diversos companys dels dos barris. També repartirem el primer Entorn de barri, d'un total de set que farem sobre els diversos barris de la nostra ciutat. Són, d'alguna manera, continuïtat dels Entorns que també vam fer a la meitat del mandat anterior sobre Can Maginàs i sobre la Salut, que llavors vam completar també amb uns vídeos.

    Aquest Entorn de la Salut i Can Maginàs té una primera part sobre els projectes d'obres i millores d'Iniciativa i Esquerra Unida per a aquests dos barris:

     
    I també té una segona part amb un resum de la política social que Iniciativa i Esquerra Unida estem impulsant per a tota la ciutadania de Sant Feliu:



    Els propers recorreguts de barri, amb els seus corresponents Entorn, seran:
    • 23 de març, a Falguera.
    • 4 de maig, al Mas Lluí.
    Com sempre, perquè no ho sabem fer d'una altra manera i ho volem continuar fent així, enraonant a peu de carrer amb les persones a qui simplement representem!!!

    dilluns, 13 de febrer de 2017

    15/02/17, 18:00, a les Tovalloles: Fem Un País en Comú!


    No hi ha cap dubte que l'any 2017 serà un any decisiu en molts aspectes. Serà l'any en què el President Puigdemont convocarà primer referèndum i després noves eleccions, i serà l'any també en què acabarem de configurar la gran aliança d'esquerres amb què ens presentarem a aquestes eleccions i amb què intentarem construir col·lectivament una nova hegemonia social i electoral a Catalunya, des d'una perspectiva que trenqui el monopoli discursiu del "procés" i posi tot l'accent en el conflicte social, i que jo sempre he manifestat com a imprescindible.

    El darrer diumenge de gener, es va presentar a Barcelona el projecte polític de confluència de diferents forces polítiques d'esquerres que, provisionalment, hem anomenat Un País en Comú. Som els homes i les dones d'Iniciativa, d'Esquerra Unida, de Podem, de Barcelona en Comú, d'Equo i molta molta gent que comparteix aquest projecte polític, aquesta manera d'entendre i de fer política. Aquí, un breu vídeo d'aquell 29 de gener:


    Aquell tret de sortida té continuïtat en molts actes a molts municipis per acabar de concretar i compartir tots els elements que definiran aquesta aliança o confluència en què ICV prendrà part. Si sempre hem dit que cal sumar per multiplicar, ara ha arribat el moment de convertir en realitat organitzativa la nostra voluntat, de compartir amb molta més gent i també més diversa un projecte a partir d'allò que ens és comú. És evident que ni Iniciativa, ni Esquerra Unida, ni Equo, ni Podem desapareixerem, que continuarem tenint vida pròpia en aquells elements que impulsem cadascú de manera autònoma. Però prenem una opció estratègica molt clara: en les lluites i en les institucions, hi anirem sota unes mateixes sigles, hi anirem amb una mateixa proposta i una mateixa estratègia.

    Acabo de dir "concretar i compartir": quins temes? Des del 29 de gener, a tota Catalunya s'estan fent tallers entorn a sis grans eixos de debat:

    1. Un nou model econòmic i ecològic basat en el bé comú
    2. Un nou model de benestar per una societat més justa i igualitària
    3. Un país fratern i sobirà en tots els àmbits
    4. Una revolució democràtica i feminista
    5. Un país inclusiu on càpiga tothom
    6. Un projecte de país des de tots els territoris

    Es pot participar en el debat d'aquests eixos de dues maneres: a la pàgina web d'Un País en Comú, i als diferents tallers que hi haurà, entre els quals el de Sant Feliu aquest dimecres, que se centrarà en el darrer d'aquests sis eixos.

    Aquest procés d'elaboració conjunta del nostre programa i estratègia polítics es tancarà en una assemblea que esperem multitudinària a la primera meitat del mes d'abril. I després, a treballar, a treballar, a treballar: per tenir molta més força, per guanyar el carrer i les institucions, per millorar les condicions de vida de la classe treballadora!!!

    Informació sobre el bloc de planta baixa i 12 pisos que s'està construint a l'entrada de Sant Feliu.


    Aquest és l'edifici en qüestió. I aquesta imatge antiga de Maps permet situar-lo: en el solar a l'entrada de Sant Feliu, davant el Parc de Torreblanca,  marcat en rosa, s'hi està edificant un edifici que té planta baixa i 12 plantes d'alçada. Al solar del costat, els promotors tenen permís per tres edificis més: PB+6, PB+7 i PB+11. Ho podeu comprovar al web amb el planejament urbanístic de Sant Feliu.
     
    Diverses persones m'han preguntat com és que l'Ajuntament l'autoritza. Normalment dono una explicació sobre el procediment administratiu i el calendari de les obres, sense entrar en més detalls. Però em sorprèn quan m'ho pregunten, amb intenció de desqualificar a Iniciativa i Esquerra Unida, persones vinculades als partits... que el van aprovar!, com ara d'ERC o del PP. Suposo que és perquè en desconeixen la història, i per això cal recordar que sempre és bo informar-se abans de parlar:

    La decisió es va prendre al 2005, amb els vots a favor de PSC, CiU, ERC (que, amb l'alcalde Vázquez llavors governaven Sant Feliu) i PP, i amb l'única oposició d'Iniciativa i d'Esquerra Unida. El nostre company Àngel Merino, que havia estat l'alcalde anterior, ho explicava molt bé al Butlletí d'abril de 2005:

    Amb més detall, ho explicàvem en la nostra revista Entorn, que anunciava també les al·legacions contràries a la proposta que vam plantejar el maig de 2005.



    Per més que ens hi vam oposar al 2005 i ara som al govern des de 2011, l'anul·lació dels drets reconeguts a l'empresa promotora suposaria una indemnització milionària que arribaria després d'un llarg litigi judicial que evidentment perdríem, perquè la llicència d'obres compleix tots els requeriments legals.

    dissabte, 11 de febrer de 2017

    75 anys d'handbol i 90 de bàsquet. Visca l'esport de Sant Feliu!

    Amb el futbol (que enguany farà... 112 anys!), el bàsquet i l'handbol són els degans de l'esport a la nostra ciutat. Aquests dies, amb més protagonisme que mai: abans-d'ahir divendres, l'handbol tancava la celebració de 75 anys d'handbol a Sant Feliu, i avui diumenge, el Club de Bàsquet Sant Feliu ha presentat els equips i ha celebrat els seus 90 anys i els 40 de bàsquet femení a Sant Feliu. Coincidint amb aquests esdeveniments, l'any 2016 la Federació Catalana d'Handbol ens va declarar capital de l'handbol català (Ciutat Handbolicat 2016) i l'any 2017, de la mà de la Fedeació Catalana de Bàsquet, serem la primera Capital del Bàsquet Femení Català. 

    Divendres, en la celebració de l'handbol, i avui diumenge, en la presentació dels equips del CBS, he tancat tots dos actes amb unes breus paraules, que m'agradaria resumir i compartir. Paraules de felicitació, d'agraïment, d'orgull i de compromís. 

    Paraules que vaig adreçar divendres a la gran família de l'handbol català, que omplia el Centre Parroquial, i que vaig personalitzar en les dues persones que m'acompanyen a la foto: Tomàs Moral, president de la Federació Catalana d'Handbol, i que ahir va anunciar que no es presentaria a la reelecció, i Gabi Hernández, president del Club d'Handbol Sant Llorenç.
     

    Paraules que he adreçat aquest migdia a la gran família del bàsquet santfeliuenc, que omplia el Palau d'Esports Juan Carlos Navarro, amb la presentació de tots els equips del CBS, amb més de quatre-cents jugadors i jugadores, que han format les xifres dels 90 anys d'història del club en presència de la Consellera de Presidència de la Generalitat, sra. Neus Munté, del Secretari General de l'Esport, sr, Gerard Figueras, del president de la Federació Catalana de Bàsquet, sr. Joan Fa i d'Oriol Tomàs, de la Junta Directiva del FC Barcelona, amb qui el CBS té un conveni de col·laboració per al bàsquet femení des de fa sis anys.
     
    Felicitació pels respectius aniversaris, per les persones i entitats que van rebre algun reconeixement en la cloenda de l'Handbolicat, i, sobretot, per la passió i la dedicació dels centenars de persones que fan possible els clubs esportius de la nostra ciutat, de tots els pobles i ciutats.

    Agraïment a totes les persones que, des de les juntes directives fins als entrenadors i entrenadores, delegats i delegades, personal mèdic, administratiu, etc fan que centenars i centenars de nens i nenes, nois i noies, facin esport cada dia a Sant Feliu, creixin en els valors del treball en equip, en la sàvia barreja de l'esforç total per guanyar i alhora respectar sempre l'adversari i acceptar sempre els resultats. Gràcies, molt especialment, a les federacions que coneixen i valoren el treball i les capacitats dels nostres clubs: a la d'handbol per la celebració al 2016 de l'Handbolicat, a la de bàsquet el 2017 per la Capitalitat del Bàsquet Femení a Catalunya.

    Orgull dels dos clubs que han protagonizat aquest cap de setmana i de tots els clubs de Sant Feliu. Orgull dels santfeliuencs que hi dediquen hores i hores oferint no només esport als nostres infants, adolescents i joves, sinó creant espais de vida compartida, de trobada de la gent diversa que convivim a la ciutat, de creixement personal i col·lectiu, de cohesió social, d'enfortiment de Sant Feliu, de fer millor Sant Feliu. Orgull de clubs apassionats de la seva ciutat, que en porten el nom amb orgull, que estimen i treballen per Sant Feliu. Orgull que tots dos clubs i tants altres tinguin seccions masculines, femenines i per a esportistes amb discapacitats. Orgull de les juntes que avui presideixen el Gabi i el Josan, i que, com he dit avui al Palau, han dirigit altres grans santfeliuencs com en Xavi Sospedra o en Miquel Martí i tants altres abans que ells, donant el millor de sí mateixos per fer uns clubs, una ciutat, també millors.

    Compromís, finalment, de la ciutat i de l'Ajuntament de Sant Feliu amb els seus clubs. De la ciutat, omplint els camps de joc, participant de les activitats, acompanyant en els grans moments i en el dia a dia. E les entitats de Sant Feliu, al costat dels clubs quan els ho demanen, com avui la meva pròpia colla, els Castellers de Sant Feliu, amb dos pilars remarcant també els 90. I de l'Ajuntament, des de la creació i el manteniment dels equipaments esportius que els clubs necessiten, fins als convenis anuals que ajuden a fer possible el seu funcionament, passant per la difusió i posada en valor de la seva tasca impressionant o la col·laboració incondicional en tots els reptes i esdeveniments que els clubs es proposen, com hem pogut veure amb l'Handbolicat i com veurem amb la Capitalitat del Bàsquet Femení català.
     
    Acabo. Són milers els santfeliuens i les santfeliuenques que fan esport a Sant Feliu, per competició o per lleure i salut, amb molta regularitat o de manera més o menys esporàdica. Sense els clubs, des dels més grans fins als més petits, des dels que acumulen tants anys de bona feina fins als més recents, Sant Feliu seria una ciutat grisa, ensopida, diferent i pitjor, molt pitjor. Només podem sentir, tenir i expressar un enorme agraïment i suport a tots ells. Visca l'esport de Sant Feliu, visquin els clubs i totes les entitats de Sant Feliu, visca Sant Feliu!!!

    dijous, 9 de febrer de 2017

    Millorar les condicions de treball i de vida de la classe obrera.


    Aquest és el fonament de la meva vida política (des dels 16 anys, i enguany en faré 60) i el criteri amb què em posiciono o prenc decisions en qualsevol aspecte de la nostra vida col·lectiva. La meva pertanyença a un partit, el meu vot en unes eleccions, l'assistència o no a una manifestació, la participació en una vaga, la meva opinió respecte a qualsevol tema de política nacional, estatal o europea, té sempre aquesta reflexió decisiva: millora de manera rellevant les condicions de treball o de vida de la classe obrera?. Preciso, com que mai es té informació completa i les decisions polítiques són sempre personals (mai he cregut ni he actuat per "disciplina de partit" (?)), la pregunta que em faig sempre és: crec que millora les condicions de treball o de vida de la classe obrera?

    Tota anàlisi i decisió posterior que prenc té sempre com a punt de partida la relació (és a dir, el conflicte) entre "el capital i el treball". Potser per origen familiar (pare treballador del metall a l'Alumini i a la Matacàs i mare treballadora del tèxtil a Can Corrons), potser per les persones que coneixes en la teva trajectòria personal (primer treball com a administratiu a la Matacàs, on vaig conèixer gent com José Cano), potser per edat (vaig començar a militar al 1973, quan encara calia lluitar per la democràcia), potser per la meva condició de cristià (tot va començar després d'una missa de vuit en un dissabte de desembre de 1971) o potser una mica per tot plegat, m'interessa i vull analitzar qualsevol situació política des del punt de vista de la millora o no de les condicions de treball i de vida de la classe obrera.

    Classe obrera entesa com a tal: la classe social dels homes i dones que viuen o haurien de viure del seu treball, de les seves mans, del seu talent. No entesa només com els obrers manuals industrials, que és una part important i cabdal de la classe obrera, sinó com totes les persones que viuen del seu treball i no de les rendes de les seves propietats. La classe obrera o la classe treballadora, com un sinònim usat indistintament, inclou el que, amb un intent de "desclassar-la", els mitjans de comunicació conservadors han anomenat com a "classe mitjana", amb la voluntat de dividir el que constitueix la diferenciació central entre els que posseeixen els mitjans de producció ("el capital") i els que treballen per a aquests ("el treball"). CLasse treballadora formada, en la bella expressió formulada en el primer article de la Constitució de la República, pels treballadors i les treballadores de totes les classes. Contra els que opinen el contrari, jo crec que és evident que la classe treballadora existeix, que el conflicte de classes existeix, i que aquest conflicte ha de ser el centre, el nucli, el fonament i l'objectiu central de qualsevol proposta política. Des dels meus 16 anys, ni he canviat ni  penso canviar, a aquestes alçades!, d'opinió.

    Des d'aquesta premissa bàsica, analitzo també el procés independentista que prioritza una part important del nostre país, tot i que no majoritària. Com vaig explicar en aquest article previ a la consulta del 9-N: "per més que hi pensi, i sense poder fer els múltiples debats a fons que reclamava en el punt anterior, no atino a veure què guanyaríem amb la independència en termes de justícia social o, ni que sigui, en termes de millora de les condicions de treball i de vida de la classe treballadora". Més encara, i la prova la tenim en la divisió clara que es va manifestar en el vot del 9-N i el 27-S, en les comarques més poblades i amb més població de classe treballadora, la independència no és percebuda com un factor clau en la defensa dels seus interessos de classe, en un millor posicionament en el conflicte social. Un conflicte, d'altra banda, que s'ha d'abordar a una escala supranacional, eminentment europeu, i en què tampoc veig cap avanç en aquest camí si, en un hipotètic estat independent, marxem de la Unió o hi tenim un paper poc rellevant.

    També  des d'aquesta premissa fonamental, no m'acaba d'agradar que els partits que aspirem a representar els interessos de la classe treballadora, no diguem les coses pel seu nom. No m'agrada que confonguem a la gent a què volem representar: per què aquesta obsessió d'alguns en ocupar "el centre" i pensar només en termes de "classe mitjana", si està formada per homes i dones que depenen del seu salari a final de mes?. Tampoc no m'agrada el diagnòstic amb què alguns enfoquen l'origen dels problemes de la classe treballadora (cronificació de la pobresa, precarietat laboral, desigualtat salarial creixent, etc) plantejant un escenari que jo considero simplista de "els de dalt i els de baix": el conflicte és entre el capital (i les forces polítiques que prioritzen la seva defensa) i el treball (i les forces polítiques que aspirem a representar la classe treballadora). Avui mateix, en Joan Coscubiela en parla de manera magistral en aquest article de la nostra revista Treball: "El treball i la nova política". 

    Finalment, també des d'aquesta premissa de millora de les condicions de vida de la classe treballadora, la meva militància a Iniciativa, el meu suport permanent a Comissions Obreres i la meva actuació com a regidor des de 1991 i com a alcalde des de 2011. Millorar les condicions de vida des del punt de vista urbanístic i ambiental (per què, sinó, tant d'interès en la remodelació de les places?) i millorar les condicions de vida des del punt de vista de la igualtat de drets, deures i oportunitats a la nostra ciutat, concretades i expressades en polítiques com la tarifació social, el rescat social o l'impuls al lloguer assequible i social. Un dels articles que més m'estimo d'aquest blog és el que vam elaborar, remarcant aquesta voluntat de cohesió urbana, social i cultural, en Cesc, l'Àngel i jo: "4 dècades d'un Sant Feliu en peu d'igualtat".

    Tota una vida política, per tant, sota aquesta premissa, amb aquest únic objectiu, amb aquesta utopia: la millora de les condicions de treball i de vida de la classe obrera. I de la mateixa manera que sé que tot és millorable, també sé que els homes i les dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida a Sant Feliu ens movem sempre honestament, intensament, generosament, amb la mateixa premissa, amb el mateix objectiu, amb la mateixa utopia. Una utopia que, amb els noms que en cada època li anem donant, cerca incansable la democràcia econòmica i la justícia social. I aquest bagatge aportarem, i amb aquesta il·lusió continuarem, en el marc més ampli de treball que construïm per fer Un País en Comú!


    divendres, 3 de febrer de 2017

    Fet als barris (1/8): al febrer, el barri de la Salut.



    José Borrajo, Maribel Madrid i Florentín Ruiz. Són el nom de les tres persones que ens parlen d'un barri magnífic de la nostra ciutat, del barri de la Salut, del seu barri. Ens descobreixen em vuit minuts i mig el que ells senten, el que ells viuen, el que ells desitgen. I no seran les úniques veus que, lluny d'una mirada institucional, ens parlin dels seus barris. Ho fan asseguts en una cadira verda, que anirà recorrent la nostra ciutat. Al març, serà el torn del Mas Lluí. I a l'abril i fins a finals del 17, ja ho anirem veient. Una magnífica descoberta de la nostra ciutat de la mà de veus molt representatives de la seva ciutadania. Ens n'hem de felicitar!!!

    Ahir, dos de febrer, la Núria i l'Andreu, del Fet a Sant Feliu, i en David, de la productora SKREI Studio, van presentar aquesta petita joia que han batejat com a Fet als barris. Cada primer divendres de mes (durant set mesos, no durant nou: els més vells ja sabran a què em refereixo amb això dels nou primers divendres de mes...), penjaran la seva mirada sobre els set barris de la nostra ciutat. I ho faran amb una estructura comuna: entrevista a tres persones (com els ha de costar trobar el punt per fer una bona tria!) assegudes en una cadira verda que farà com de fil conductor entre les 21 persones que aniran apareixent en pantalla, amb una mirada intensa al barri en què han viscut des de sempre, al que s'han mogut dins mateix de Sant Feliu o al que han anat a viure des de fora. Cadascú amb les seves paraules, fins i tot amb els seus lapsus (com en aquest primer en parlar de Can Llobera), amb les seves opinions personals, amb les seves vivències. Tot plegat, fa que el reportatge sigui fresc i sigui, en la meva opinió, un bon retrat del que vol exposar, més que explicar.

    La meva enhorabona i el meu agraïment a la gent de Fet a Sant Feliu (per cert, ja te n'has fet soci? ja te n'has fet sòcia?), perquè permet abordar un  tema que  a mi  m'ha semblat sempre fonamental: explicar i  posar en valor els diversos santfelius que hi ha a Sant Feliu!


    dijous, 2 de febrer de 2017

    Jordi, per què tant d'interès en la remodelació de les places?

    La plaça de la Salut. Dibuix de Martí Viladomat al Fet a Sant Feliu.
     En els vuit anys que hauré estat alcalde, l'Ajuntament haurà remodelat completament quatre places públiques (Catalunya, Alberti, Salut i Macià), n'haurà acordat una altra amb uns promotors privats (Companys), n'haurà completada una altra (Dicià) i n'haurà reformada dues més, sense alterar-les substancialment (Estació i Laujar). En vuit anys, vuit places. Hi ha vegades que em pregunten: per què? per a què?

    El meu fill petit, Jordi San José Solano, és arquitecte. Actualment treballa per un despatx britànic, a cavall entre el Regne Unit i els Estats Units. Em dóna opinions i idees que sempre tinc present. Amb motiu de la inauguració de la plaça Rafael Alberti i del proper inici de les obres de la plaça de la Salut, m'ha enviat aquest text, de l'artista danès Olafur Eliasson, en un article del llibre "Architectural Atmospheres: on the experience amb politics on architecture", de Christian Borch, professor d'Arquitectura i Espai Urbà a la Universitat de Copenhague.

    Com diu el meu fill, parteix de la noció d'atmosfera com a context urbà, és a dir, "l'equilibri entre el que es percep com espai lliure i espai ocupat, incloent-hi l'essència emocional i existencial de la situació, tant social com arquitectònica".

    Aquí, el text que em proposa en Jordi:

    "Like the weather, atmospheres change all the time and that's what makes the concept so important. An atmosphere cannot not be an autonomous state: it cannot be in standstill, frozen. Atmospheres are productive, they are active agents. When you introduce atmosphere into a space, it becomes a reality machine. 

    If you talk about an atmosphere in public space, you can describe it as the coming together of numerous trajectories, the coming together of materials, of intentions, the buildings; it's a hovering, a resonance. It never stands still. It moves on and changes. The idea of atmospheres that is dominant today sometimes suggests that aesthetics are separate from ethics. But when we talk about atmospheres, especially in public space, we cannot take away intentionality. And intentions- by city planners, governments, every day users- inevitably embody an ethical stance, a suggestion about how to act and interact with others."


    I aquí la traducció que em proposa:
    "De la mateixa manera que ho fa el temps, el context (urbà), canvia constantment, i per això és un concepte tant important. El context (urbà) no és quelcom autònom: no pot ser un taló de fons independent. De fet, el context (urbà) és productiu, un agent actiu  que en ser introduit en un espai concret es converteix en una màquina de realitats (socials, arquitectòniques, polítiques…)

    Si parlem del context a l’espai públic, aquest es pot descriure com el diàleg entre diferent factors, creant una dialèctica entre materials, intencions/usos/programa i edificis; una ressonància global que mai es igual, que evoluciona i canvia constantment. És comú pensar que en el context (urbà), el disseny i l’estètica passen per davant de l’ètica, però quan parlem del context urbà en l’espai públic no podem oblidar les intencions i la funcionalitat del disseny. I les intencions - a càrrec d’urbanistes, polítics i ciutadans - creen un espai, un lloc de trobada, que convida a actuar i interactuar els uns amb els altres"

    Aquesta definició de plaça m'agrada: espai d'invitació a la interacció amb els altres. Les places són, en la meva perspectiva, les sales d'estar dels nostres barris, els espais compartits de la comunitat, on es crea el propi sentit de comunitat. Les places han de convidar al grup, al col·lectiu, amb ple respecte al moment de la solitud volguda. En temps d'individualisme creixent, les places són una reivindicació bella i contundent de la col·lectivitat, del comú.

    Per això volem places que no siguin mers espais de pas, sinó espais de trobada, d'estada, de conversa, de passeig, de joc, d'activitat. Vives en el dia a dia, i especialment vives en els moments de la festa i de la lluita, moments també especials que amplien la nostra vida quotidiana. Places que acullin les festes de barri, les festes de la ciutat; places que acullin les concentracions de joia i les manifestacions de lluita; places per a tothom, sense cap barrera arquitectònica, amb espais al sol i a l'ombra, amb espais per seure i per jugar, i per fer un vermut, i per llegir el diari, i per mirar la gent, i la pròpia plaça. Places que puguin ser també espais de memòria, de reconeixement, d'homenatge. Places que generin identitat, orgull, sentit de pertinença, història.

    Places vives i volgudes, que tothom senti com a seva, on tothom respecti a tothom. Així la viuen la immensa majoria dels nostres veïns i veïnes, la plaça de tots com a casa de tots, viscuda també com a casa pròpia, on no llences cap paper a terra, on no vols que el teu gos deixi cap "regal" a cap cantonada. Sé i reivindico que només és una minoria qui no viu responsablement i cívicament el que és comú, el que és de totes i tots, i que farem tot el possible per reduir-la. Però aquesta minoria no ens ha de treure el pensar que, entre tots, sabem gaudir i millorar el que és nostre.

    Places vives i de qualitat a tots els barris. Places que no sàpiguen distingir si són o no són del centre; si són de barris nous o barris vells; si a l'entorn hi viu gent vinguda de fa molt o de fa molt poc. Places per als infants i els grans, per als homes i les dones, per als qui poden córrer ràpid o a poc a poc, pel seu propi peu o en cadires de rodes. Places per als vianants, places per a les bicicletes, places per a la gent. Parts centrals de la ciutat que aspiren a ser parts centrals de la vida de la ciutadania. Places que millorin les condicions de vida de la gent, la qualitat de vida de tothom, a tots els barris.

    Per això, hem volgut canviar una rotonda per una plaça a la plaça Catalunya; hem volgut eliminar la gran barrera interna de la plaça Rafael Alberti i les petites barreres que hi accedien; volem convertir la plaça de la Salut en un lloc on la memòria del barri tingui una presència decisiva; volem donar encara més vida, més amplitud i més verd a la plaça Lluís Companys; volem convertir la plaça Francesc Macià en un lloc més acollidor, on el veïnat senti que ha recuperat la sala d'estar col·lectiva que amplia la pròpia sala d'estar de cada casa.

    Per què, doncs, tant d'interès en la remodelació de les places? Doncs, com espero haver explicat, perquè a Iniciativa i a Esquerra Unida, i jo mateix, volem i volem fer possible un Sant Feliu ple de places on tothom se senti com a casa seva, com a plaça seva!