dijous, 12 d’octubre de 2017

A Àngel Merino, cor, cervell i motor de les nostres Festes de Tardor!


Ahir vaig presidir l'únic acte a què podré assistir en totes les Festes de Tardor: el merescudíssim lliurament del Mocador d'Honor a Joan González.

Tot i que puc posar el peu a terra amb càrrega parcial i ja puc fer un recorregut d'uns dos-cents metres al voltant de casa, m'és impossible caminar més, i menys encara estar dempeus gaire estona. Així que, en comptes de gaudir de la Diada Castellera d'aquest matí, he volgut participar de les Festes recordant-ne l'origen de la seva configuració actual i retent homenatge a qui tothom reconeix i considera com "el pare de la criatura": Àngel Merino i Benito, regidor de Cultura del nostre Ajuntament entre 1983 i 1991. Justament, gens casualment, quan va començar tot!


L'Agustí Vilar em va presentar l'Àngel Merino en un concert d'en Quico Pi de la Serra al vell Casino Santfeliuenc a la tardor de 1977. Era el màxim dirigent a Sant Feliu de la OICE (Organización de Izquierda Comunista de España), que mesos després s'uniria al MCC (Moviment Comunista de Catalunya), canviaria el nom a OEC i aniria a les primeres eleccions municipals de 1979 amb el nom conjunt de MCC-OEC. Jo estudiava Químiques a la Diagonal i era professor de català a l'Escola Gaudí, i ell era professor d'institut a l'Hospitalet. L'Àngel tenia una personalitat magnètica i em va atrapar. En l'única ocasió en què vaig haver de triar entre els meus estimats i admirats Cesc Baltasar i Àngel Merino (abril de 1979), em vaig decantar per l'Àngel: vaig donar suport i vaig votar a la candidatura del Moviment Comunista a la nostra ciutat. Mesos abans, vaig donar suport i vaig participar activament en la campanya del MCC-OEC per l'abstenció al referèndum de la Constitució, aquell desembre de 1978, amb la bandera tricolor i el lema "Per la República, abstenció!".

A les segones eleccions municipals, les de 1983, ja no hi va haver necessitat d'optar: l'Àngel Merino formava part de les llistes del PSUC!!! Va ser una decisió intel·ligent de l'Àngel i la seva companya de l'anima, la Maria Jesús Bono. Després de la victòria del PSOE al 82 i del tsunami Felipe González i després de la trencadissa del 5è Congrés del PSUC i la presentació de la candidatura del PCC a la nostra ciutat, hi havia incertesa sobre què passaria al maig de 1983... i van decidir sumar-se al projecte comunista més important de la nostra ciutat. I els resultats van ser extraordinaris: amb una candidatura molt bona i un programa impressionant, vam passar de 9 regidors el 79 a 15 regidors el 83! I a primers de juny de 1983, l'Àngel va ser nomenat regidor de Cultura de Sant Feliu. Vist amb perspectiva, estic convençut que la visió i la generositat d'en Cesc van ser extraordinaris.

Però tornem a les festes. Jo vaig néixer a 1957, i ja no vaig viure les festes de la mateixa manera que la meva mare, nascuda a Sant Feliu el 1936. Ella em parlava d'una Festa Major per Sant Llorenç que s'esperaven tot l'any, de balls a l'envelat que s'esperaven tot l'any, de moments de trobada festiva enmig de la misèria de la postguerra, l'únic dia de l'any (juntament amb Nadal) en què es podia menjar pollastre en temps de raccionament, que no es va aixecar fins a 1953. Eren altres temps: els meus pares es van casar tres anys després i van anar de viatge de nuvis... dos dies a Barcelona! Ma mare em parla de la Festa Major Petita el 12 d'octubre, però ni de lluny amb l'entusiasme de la Festa Major de la seva joventut.

Jo, del Sant Llorenç de la meva primera infantesa, en recordo les casetes de tir i les tómboles entre la plaça de la Vila i la casa on vaig néixer, davant del Coro. I els gegants Llorenç i Mercè, i els vermuts que només fèiem en Festes, i els dinars de família a casa, i els campionats d'escacs on jugava el meu pare. I després, des que vaig tenir set anys, els meus estius inoblidables, el meu paradís de la infantesa, a Vilalba Sasserra. No tinc, doncs, vivències intenses de la Festa Major de Sant Llorenç. Tampoc no recordo res especial de la Festa Major Petita.

Als anys setanta, amb una desconeguda recuperació econòmica i l'esclat del turisme, apareixen els anys dels estius buits a Sant Feliu i decandeixen tant la Festa Major de Sant Llorenç com la Festa Major Petita. Amb la transició, grans festes populars reivindicatives avancen que, amb la democràcia que ja avançava imparable per la lluita de la classe treballadora, això també hauria de canviar.

I en aquestes, arriba l'Àngel. Nascut a Navarra, i amb la tradició festiva i cultural de las peñas del seu poble, Armañantzas. Bon coneixedor de Sant Feliu, amb un lideratge molt potent a la Salut i Can Calders, on va formar part del nucli fundador de l'Associació de Veïns, impulsor de la revista Vinya del Puntaire, alternativa per l'esquerra a la revista local Va-i-Ve. I arriba amb un compromís i una idea molt clara, que compartia amb en Cesc i la gent del PSUC, que encara manté: la necessitat de construir un Sant Feliu del que formin part activa i volguda els diversos santfelius d'una ciutat que havia multiplicat per quatre la seva població entre 1960 i 1980.

I amb aquesta premissa al cor i al cap, l'Àngel Merino posa en marxa objectius i mitjans, polítiques i instruments. Pel que fa a aquests, la posada en marxa del Patronat Municipal de Cultura el mateix 1983, amb dos col·laboradors que van ser essencials: Jaume García i Manel Macià. Pel que fa a les polítiques culturals, dos grans vessants: els equipaments i serveis, i les festes populars. El desplegament de serveis en aquells vuit anys és impressionant: creació de l'Escola de Persones Adultes, creació de l'Escola Municipal de Música, creació del Centre de Normalització Lingüística, creació de la Biblioteca Montserrat Roig (tot i que es va inaugurar dos anys després que l'Àngel plegués), etc. No m'estendré en aquest camp, ni en molts altres que tenen encara l'empremta original de l'Àngel, i que ja vaig explicar fa deu anys en aquest escrit del meu blog.

Em vull referir aquí a la seva visió de les festes populars, i especialment de la Festa de Tardor, com a motors de triple construcció: de cultura, d'associacionisme i de sentit de ciutat. I va començar així un llarg seguit d'elements que van donar la volta completament a la nostra tradició festiva, la van enriquir decisivament i són, encara avui, el nucli de les Festes que estem vivint aquests dies. N'esmento alguns:
  • la creació, des de les Festes de Tardor de 1983, del mocador al coll com a element visible de complicitat ciutadana, d'implicació en la festiva mobilització ciutadana, d'identitat de Sant Feliu. Una decisió que completaria l'any 2000, primer com a alcalde, amb la creació del Mocador d'Honor, com a reconeixement de l'estructura festiva a qui les protagonitzen i les lideren,
  • la primera gran figura festiva de la nostra ciutat: la Garsa, presentada a l'octubre de 1984, i que és el símbol indubtable de les nostres Festes de Tardor i fins i tot de la nostra ciutat,
  • els gegants Guillem i Violant de Bar, i la llegenda del Cavaller Guillem, i la dansa representada any rere any a la plaça de la Vila, explicada en titelles any rere any des de 1985,
  • el primer correfoc, que va travessar (que valenta és de vegades la inconsciència) el pas a nivell a les Festes de Tardor de 1986, i que des de llavors no ha parat de créixer,
  • la creació de totes les colles que d'uns anys ençà estan celebrant o celebraran els seus trenta anys d'activitat a la nostra ciutat  (Garsa, 1984; Trabucaires, 1986; completar), i la llavor posada per a la creació de colles que es van anar creant al llarg dels anys noranta (Cremats, 1992; completar), i que són les protagonistes indiscutibles de les Festes de Tardor i de la cultura popular,
  • la incorporació al programa de les Festes de les entitats existents, des de l'ACF del Centre Parroquial, fins al Centre Cultural Recreatiu Joan de Batlle passant per les associacions de veïns, entitats esportives, esplais, peñas andaluses, etc.
  • la consolidació, ampliació i diversificació alhora de l'oferta musical, per a totes les edats i a tots els barris
Tot plegat, amb una visió global del conjunt del calendari festiu de la nostra ciutat (Nadal, Carnaval, Sant Jordi, Fira i Exposició de Roses, Sant Llorenç, Festes de Tardor, Castanyada), però amb la mateixa voluntat que siguin les entitats les impulsores i protagonistes d'aquesta doble perspectiva de la festa com a motor de cultura i de sentit de ciutat.

Aquest gran llegat de l'Àngel Merino es pot resumir en aquest magnífic resum creat i il·lustrat per Josep Muñoz per a "El meu llibre de Sant Feliu", publicat també mentre l`Àngel Merino era regidor de Cultura:


I acabo també amb una menció personal d'agraïment de la influència de l'Àngel en la meva trajectòria professional i política. Primer, en el camp professional: el setembre de 1987, vaig deixar l'ensenyament públic i em vaig incorporar a la direcció del CNL Roses... a proposta de l'Àngel Merino. Segon, en el camp polític: el març de 1991, va ser ell també qui em va proposar, personalment, la meva incorporació com a candidat a les llistes d'ICV... i aquí segueixo fins al maig de 2019.  Referent personal i polític per a mi i per a molta altra gent de Sant Feliu i molt més enllà de la nostra ciutat, només vull afegir i dir ben alt: GRÀCIES, ÀNGEL!

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Una Festa de Tardor per a tothom, com ha de ser!

Aquesta és la meva presentació al programa de Festes d'enguany. Unes festes en què no podré participar gaire, a causa de l'accident que vaig patir ara fa justament un mes. Desitjo unes magnífiques Festes de Tardor a tothom, i agraeixo novament, repetidament, merescudament, a totes les colles, entitats, clubs, associacions i demés col·lectius que fan possible aquest immens protagonisme ciutadà a les nostres festes. Tenim una sort que molts desconeixen, però que molts altres sabem valorar.... i molt!!!!

Fraternitat, germanor, companyia, solidaritat són valors que vol transmetre el cartell de la Festa de Tardor d’enguany. Una mà oberta amb uns titelles a cada dit, que ja anuncien una de les novetats: l’inici d’una col·lecció de titelles en paper amb el nostre imaginari festiu, que començarà amb la colla dels Gegants de la Ciutat, i que estic segur que farà les delícies de la canalla.

Teniu a les vostres mans un programa ple d’activitats per a totes les edats, per gaudir en família o amics, amb presència arreu de la ciutat, sense deixar cap barri per visitar; amb la vocació de ser veritablement una festa per a tothom i de tothom. Aquest programa és possible gràcies a la tasca de les entitats i colles, que són, en definitiva, el valuós teixit associatiu que tenim i l’ànima i l’essència de la nostra festa.

Enguany, un nom propi destaca de manera especial, el de Joan González. Un incombustible trabucaire que porta la pólvora a les venes i que vaarribar de Laujar de Andarax -la nostra ciutat germana d’Andalusia- i va trobar en els trabucaires i en l’Hermandad de la Virgen de la Salud, una manera de contribuir a fer de la nostra ciutat, un lloc millor. És per tot això i molt més, que serà un privilegi atorgar-li el merescut Mocador d’Honor de la ciutat.

Convido tothom a fer-se seva la màxima d’aquest any. És la vostra festa, la de tothom, gaudiu-la amb intensitat i espremeu cada moment i cada activitat. I tingueu en compte algunes novetats com el nou final del correfoc que volem que arreli com una nova tradició santfeliuenca: el piromusical. Un piromusical que tindrà lloc a la plaça de l’Estació i del que tan sols us puc avançar, perquè no us el perdeu, que inclourà una actuació musical sorpresa, i de les bones!

Són dies per fer ciutat, per implicar-nos en la vida de Sant Feliu, per sentir molt d’orgull de pertànyer a una ciutat que respira compromís, tradició, festa i alegria. Mocador al coll, barret al cap i domàs al balcó i a cridar ben fort: Visca la Festa de Tardor! Visca Sant Feliu!

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Tres dies d'octubre: Sant Feliu és, per igual, de totes i de tots.



Dimarts, 3 d''octubre. Foto de Samuel Cueva.
Dissabte, 7 d'octubre. Foto de Carme Verdoy.
Diumenge, 8 d'octubre, foto de Dani Maestre.
Escric en dilluns 9 d'octubre, sense saber què dirà demà al Parlament el president Puigdemont. Escric des de les meves més profundes conviccions, com sempre. Escric des de la meva més absoluta estima a totes i cadascuna de les persones que omplien els carrers i l'estació de la nostra ciutat en els tres moments que es reflecteixen a les tres fotos, i a totes i cadascuna de les persones que no van sortir al carrer en cap d'aquests tres moments.

Dic sempre en tots els meus parlaments i en tots els meus escrits que vull una ciutat on ningú és ni sigui més que ningú, on ningú és ni sigui menys que ningú. Siguin quines siguin les realitats, opcions o condicions de cadascú de nosaltres. 

Sóc plenament conscient que el conflicte polític plantejat pel trencament unilateral amb la Constitució i l'Estatut (i que, com tothom sap, rebutjo) del Govern de Catalunya i molt mal enfocat pel recurs primer a una visió restrictiva de la legalitat i després a una repressió policial indiscriminada (i que, com tothom sap, també rebutjo) del Govern d'Espanya pot tenir reflex en la polarització i risc de diversos distanciaments dins la societat catalana i, com que no n'estem al marge, dins la nostra ciutat.

Però sóc plenament conscient que la nostra ciutat és la suma de les persones de les tres fotografies i de les que no surten en cap d'elles. Valoro i respecto les conviccions de les persones que, sempre des dels valors de la democràcia, opten lliurement per la independència, per un nou encaix de Catalunya dins d'Espanya o pel manteniment de l'actual estat autonòmic. Les fotos reflecteixen la pluralitat de la nostra ciutat, però el dia a dia reflecteix també la possibilitat que pluralitat i respecte són possibles, i que la pluralitat i la cohesió són una realitat a Sant Feliu.

A Sant Feliu, i molt especialment al nostre ajuntament, tindrem molt en compte aquesta pluralitat i ens deixarem la pell perquè no comporti distanciaments ni personals ni, sobretot, socials, que impliquin risc de divisió i molt menys de confrontació. Haurem de mantenir i mantindrem una conducta institucional on tothom se senti representat, i on la serenitat i el diàleg siguin sempre, com han estat sempre fins ara, la base del funcionament de la nostra ciutat.

L'Ajuntament, com els carrers, són i han de ser de totes i de tots. La pluralitat s'ha fet molt visible en tres dies d'octubre, però la nostra unitat com a ciutat ha de ser la norma de tots els dies de l'any!!!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Fet als barris (7/8): a l'octubre, Falguera!



Setè i penúltim capítol de "Fet als barris", el magnífic treball conjunt de Fet a Sant Feliu i Skrei Studio que ha entrat en profunditat a cadascun dels barris de la nostra ciutat.

En aquesta capítol, el barri Falguera. Barri on vaig viure entre 1978 i 1982 (carrer Jaume Ribas) i entre 2005 i 2013 (carrer Sant Josep). Un barri molt viu, amb molt espai públic. Com sempre, en parlen tres veïns: Vicente Toledano, Cristina Martínez i Pili Jiménez. Com sempre, la història del barri a través d'històries personals.  L'evolució del Sant Feliu rural a l'urbà, aconseguir i adecentar els carrers i les places, una associació de veïns històrica i batalladora, els canvis de població, l'esport al barri, el comerç, el mercat dels dilluns, una visió confiada del futur...

Com els altres, no us el podeu perdre!!! I si voleu veure els videos i els apunts posteriors de cada barri, aquí els teniu:

dimarts, 3 d’octubre de 2017

01/10: 1) al final, vaig votar contra la violència indiscriminada, 2) meritòria mobilització del terç independentista de Sant Feliu, 3) no hi ha base suficient per a una DUI.

1) Finalment, vaig votar nul.
Aquí, en el meu blog, he expressat clarament i sovint el que penso, en l'etiqueta "Catalunya/Espanya". De manera més recent:
Però al migdia de diumenge, ja havia vist imatges inadmissibles de violència indiscriminada contra gent que, amb independència de la visió diferent que tinguem de la jornada d'ahir, simplement volia exercir el seu dret de vot. Primer, una trucada del meu fill gran, en Marc. Després, les imatges ja conegudes de violència policial esgarrifoses i inadmissibles en democràcia. Finalment, la compareixença de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Tant va ser acabar de sentir-la, com canviar d'opinió. Com molta altra gent, que va voler aprofitar la convocatòria per mobilitzar-se contra el PP, per més que ens renyessin les patums de la CUP. Ahir, la millor manera que vaig trobar per mobilitzar-me contra el govern i el partit que agredia injustificadament a ciutadans i ciutadanes de tota Catalunya era votar: en cap cas a favor de la independència, però molt clarament contra els responsables de les càrregues policials d'ahir:

2) mobilització enormement meritòria del bloc independentista a Sant Feliu.
Visc a sobre mateix d'un dels sis locals electorals que hi va haver a la nostra ciutat: el CAS Sant Feliu (Centre d'Atenció i Seguiment a les drogodependències). Vaig veure el grup de gent que a la nit es va reunir davant l'entrada per garantir que el col·legi electoral s'obriria. Vaig sentir els moviments de primera hora del dia, els aplaudiments a l'arribada de les urnes, a l'obertura de les portes. Vaig notar la il·lusió i la determinació de desenes de santfeliuencs i santfeliuenques per convertir en realitat a tota la ciutat el compromís de Junts pel Sí i la CUP amb (el seu) referèndum. Ho explica molt bé l'Arnau Picón en aquest article al Fet a Sant Feliu.

El que veia i sentia ho vaig veure i viure en persona quan, després de sentir la vicepresidenta, vaig canviar d'opinió i vaig decidir votar contra les càrregues policials i els seus responsables. Primer vaig baixar al CAS, però vaig haver d'anar a l'Olorda: sort que m'hi va portar l'Isidre: gràcies mil!!!

A les vuit, vam respirar alleujats finalment perquè ens vam lliurar de la violència policial injustificada que, per exemple, va viure Sant Esteve Sesrovires a la nostra comarca. Vaig parlar amb en Manel Martínez, l'alcalde durant el cap de setmana, i amb en Raül Vidal, inspector en cap de la policia local. Els vaig agrair la seva presència i dedicació perquè fos un diumenge el més normal possible a la nostra ciutat. I vaig sentir també els cants i l'alegria de la gent que va passar del "Votarem!" a l'"Hem votat!".

Vista la repressió orquestrada pel PP i la violència desfermada a tants punts de Catalunya, la mobilització d'ahir va ser un èxit enorme per als partits que hi donaven suport, i un mèrit enorme de la gent que, poble a poble, barri a barri, es va mobilitzar. Mobilitzar 11.300 persones a Sant Feliu, de les quals 9.500 van votar afirmativament a la independència, mostra la força del moviment independentista a Sant Feliu: no hi ha ningú, absolutament ningú, que tingui aquesta capacitat sostinguda de convocatòria. Però les xifres mostren també la seva limitació: al voltant d'un terç del cens de la nostra ciutat. 

Per als altres dos terços, la jornada d'ahir va ser absolutament aliena i van decidir lliurement restar-ne al marge. De fet, tothom ho sabia, i aquest era "el pecat original" de la convocatòria: convocava una part insuficient del Parlament, i s'hi va sentir convocada una part insuficient de la ciutadania. Pensar que a Sant Feliu només hi ha 1.400 persones contràries a la independència i que si més ciutadans i ciutadanes no van anar a votar ara que n'acceptin les conseqüències... també és desconèixer la realitat de la nostra ciutat, del nostre país.

3) sense base suficient per a una Declaració Unilaterial d'Independència.
El percentatge és més o menys el mateix en el conjunt de Catalunya: sobre un cens de possibles votants de 5,5 milions de persones, van votar 2,26 milions, de les quals 2,02 milions van votar sí, 176.000 van votar no i la resta es va dividir entre blancs i nuls, com el meu. En resum: 2 milions per la independència sobre un total de 5,5. Sincerament, amb un 36% de l'electorat es pot pensar que hi ha majoria social per a la independència, base suficient per a una declaració unilateral d'independència? Jo, personalment, estic convençut que no.

Però deixant de banda l'estadística i la manca de base social, em sembla que una DUI està mancada d'una base que jo, personalment, considero imprescindible: base argumental. Vaig seguir tot el dia el programa especial de La Sexta de l'1 d'octubre. En una ronda de respostes a la pregunta "y a partir de ahora, qué?", un dels participants, el filòsof Bernat Dedéu, va respondre el que els marca el guió: "el referéndum es vinculante y hay que proclamar la República Catalana en las 48 horas siguientes a la publicación de los resultados". En el debat, algú li va preguntar si no veia riscos a la DUI, i va dir: "todos sabemos que la libertad tiene un precio".

Doncs bé, ni "todos sabemos" ni todos tenim idea de "cuál es el precio". Perquè, en un moment tan emocional i tan poc racional com el que ens trobem, les implicacions objectives de cada decisió en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris han estat molt absents del debat polític. Fins i tot de la relació institucional: no pot ser que jo, alcalde de Sant Feliu, demani al meu Govern si els ajuntaments tindrem seguretat financera en el període de transitorietat, i no m'hagi volgut contestar en deu mesos. No pot ser. No pot ser que no sapiguem quin preu hem de pagar per "la llibertat (?)" en la vida diària de les nostres famílies, de les nostres empreses, de les nostres institucions. No pot ser que "todos sabemos" es refereixi (suposo) a una part del país que se sent il.lusionada i té més infornació davant d'una majoria que no té ni il.lusió ni informació. Jo vull suposar que estem governats per persones que, a més d'haver demostrat valor i tenacitat, em demostraran que no són uns inconscients i tenen arguments sòlids i consistents (més enllà de la repressió inadmissible del govern de l'Estat) en matèria de finançament de la transitorietat, d'ubicació d'un nou Estat català en l'economia mundial i el marc de relacions i organismes internacionals, de seguretat als ciutadans de prestacions econòmiques en un marc evident de confrontació amb l'Estat espanyol, i un llarg etcètera que configura el preu que figura que hem de pagar.  Sense base social suficient i sense base argumental consistent, la DUI pot ser només un gest per acontentar a les persones i entitats del món sobiranista, però no per fer una proposta viable i positiva per al conjunt del país.

En aquest escenari, veig imprescindible que els Comuns ens mantinguem on som: en defensa absoluta de la democràcia, davant l'unilateralisme dels uns i l'autoritarisme dels altres, per construir i consolidar escenaris de diàleg i no de confrontació, per millorar en el dia a dia les condicions de vida dels treballadors i de les treballadores de totes les classes, per crear les condicions (encara que es pugui trigar una mica més) per a un referèndum acordat on, amb el temps i el debat suficient, poguem decidir tots -i no només una part- la Catalunya del futur.

dissabte, 30 de setembre de 2017

Es pot parlar de tres grans blocs electorals a Sant Feliu?

Personalment, crec que sí. I en aquest escrit plantejo una mirada sobre els resultats electorals a la nostra ciutat des de les anteriors a 2010 (any de la primera gran manifestació contra la sentència del TC, a la qual vaig assistir) fins ara, totes des d'aquesta hipòtesi que plantejo:
  • un bloc més o menys independentista: CDC en els seus diversos noms i amb la seva pròpia evolució, més ERC, més CUP, més SI a les municipals de l'11.
  • un bloc més o menys d'esquerres i federalista: ICV-EUiA i les candidatures de què recentment ha format part (En Comú Podem i Catalunya Sí que es Pot), Podemos a les europees i PSC,
  • un bloc més o menys de dretes i centralista: PP i Ciutadans.
Amb aquest agrupament, em surt aquest resum dels darrers onze anys. He buscat les dades en aquest enllaç de l'Ajuntament i en altres escrits del meu propi blog. He separat amb una línia gruixuda les anteriors a la mani del 10 de juliol de 2010, i he remarcat les que van tenir la màxima participació: les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, les que havien de ser plebiscitàries i havien de deixar el referèndum com una pantalla passada:

Per completar aquest quadre, cal recordar les dades de la consulta del 9-N. Sobre un padró de 39.889 ciutadans i ciutadanes majors de 16 anys, hi van participar 11.939 persones, amb una participació, per tant, del 29,93%. El Sí-Sí va obtenir 8.391 vots, la suma de No i Sí-No va obtenir 2.917 vots i la resta de combinacions (blanc, nuls, sí-blanc, etc)´, els 631 restants. Fins a la data, el sostre del bloc independentista està en els 8.400 vots del 9-N i en els 8.800 de les plebiscitàries de fa dos anys: entorn d'un terç del cens. A notar també que, fa dos anys, la mobilització de l'electorat va impulsar també al bloc centralista, que va obtenir només 190 vots menys que l'independentista. El 27-S va ser molt i molt polaritzat, i és l'única vegada de les 13 vegades que hem votat en els darrers onze anys, que el bloc federalista va ser el menys votat. Tot i això, fa dos anys, els tres blocs ens vam moure entre un 29,6% i un 33,2%. És rotundament fals, per tant, sempre en la meva opinió, que hi hagi a Sant Feliu una situació polaritzada en base a les estratègies de confrontació del PP i de JxSí+CUP. I més encara si veiem la mitjana de vot en les tretze eleccions: per resumir, mig Sant Feliu vota en clau esquerra federalista, un quart en clau independentista i l'altre quart en clau centralista.

Aquesta és la realitat, agradi o no a qui agradi o no (a mi, personalment, m'agrada... i si no, l'hauria de tenir sempre sempre present). Una altra cosa és com es reflecteixen aquests blocs electorals als diferents barris de la nostra ciutat. Ho resumeixo en unes úniques eleccions, les de major mobilització de tots els electorats, les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, el 27/09/15:

Veient aquest quadre, resultat d'unes eleccions enormement polaritzades des del moment que es van vendre com a plebiscitàries, em ratifico en la meva idea que hi ha un topall per als dos pols més mobilitzats (independentista i centralista) i una gran capacitat de resistència de la majoria social que es manifesta en les altres dotze eleccions, i que el 27-S va rebre "esgarrapades electorals" a banda i banda. La majoria social, d'altra banda, imprescindible per guanyar eleccions en un clima de normalitat a Sant Feliu... especialment, per la part que més directament ens toca, les eleccions municipals.

divendres, 29 de setembre de 2017

Acords i votacions del ple de setembre de 2017.


El ple d'ahir va ser presidit per Lourdes Borrell, tal com vaig explicar en aquest article. Va ser un ple volgudament breu, sense debats polítics i només amb contingut administratiu, com es pot veure. El moment emotiu va ser la concessió del Mocador d'Honor al ciutadà Joan González, una distinció més que merescuda. Per la seva trajectòria com a cap de colla dels Trabucaires, però cal no oblidar la seva trajectòria també al si de la Hermandad de Nuestra Señora de la Salud, la patrona del poble almerienc de Laujar de Andarax, que el va veure néixer. Amics i familiars l'acompanyaven, i tota la ciutat l'acompanyará el dia 11 d'octubre, quan comencin les nostres Festes de Tardor.

La resta de punts van ser aprovats amb un suport unànime o molt ampli. Vull destacar l'explicació donada de les 200 petites grans millores a la via pública acordades al ple de març, després d'una moció presentada per Veïns per Sant Feliu, i de la qual donaré compte properament en el meu blog.

dijous, 28 de setembre de 2017

Clic i pala: propostes a la primera quinzena d'octubre, votacions a la segona quinzena de novembre.


Què és "Clic i pala"? És el nom que hem donat a la tercera edició de propostes i decisions ciutadanes sobre les obres d'estiu, de cara ja a al 2018.

Una mica de memòria:

Un resum de calendari:
  • les propostes: tothom, ja sigui persona o entitat, pot presentar la seva idea o proposta d'obra fins al dilluns 16 d'octubre a mitjanit. Encara queden 19 dies!!!
  • les votacions: entre el 10 de novembre i el 4 de desembre. La major part de persones votaran per internet, però també es podrà votar en persona a la planta baixa de l'Ajuntament. Entre la fase de proposta i la de votacions (entre el 16 d'octubre i el 10 de novembre), els serveis tècnics municipals faran una primera avaluació i avantprojecte de les propostes presentades i validades.
  • el resultat: es farà públic el 5 de desembre.

Una novetat important:
  • Atenent una petició de molta gent, les propostes presentades en els dos anys anteriors es consideren "vives" i no cal tornar a presentar-les. Són nou propostes que s'incorporen directament i que fan referència a asfaltats, pipicans, placetes, voreres, cruïlles i carrils bici que es poden consultar aquí.

Et convido vivament a participar-hi!!!

dimecres, 27 de setembre de 2017

Alcaldia accidental accidentada.

Setembre acaba amb un ball inèdit d'alcaldes i alcaldesses. En un mes, Sant Feliu haurà tingut dos alcaldes i dues alcaldesses al capdavant del govern local:

  • entre l'1 i el 10 de setembre, jo era de vacances (em vaig quedar a Sant Feliu gairebé tot l'agost) i l'alcaldessa era la Lídia,
  • l'11 i el 12 de setembre, l'alcalde vaig ser jo.... però a les 10 del vespre del dia 12...... catacrack!!!!
  • del 13 al 22 de setembre, l'alcaldessa va tornar a ser la Lídia, però.... divendres 22, al matí, la Lídia va portar al món la seva segona filla, l'Elna
  • des del 23 de setembre, l'alcaldessa és la segona tinenta d'alcalde, la Lourdes Borrell. Però... com que tenia un compromís anterior, aquest cap de setmana que ve és fora,
  • del 29 de setembre al 2 d'octubre, per aquesta causa de força major, l'alcalde serà... el tercer tinent d'alcalde, el company Manel Martínez
  • a partir del 2 d'octubre, fins que jo em reincorpori (no és previsible que ho faci a curt termini),  la Lourdes Borrell tornarà a ser l'alcaldessa. La Lourdes serà, per tant, l'alcaldessa durant les properes Festes de Tardor. Jo espero reincorporar-me, ni que sigui progressivament (creuo els dits!) al llarg del mes de novembre.
La feliç maternitat de la Lídia comporta alhora una certa reestructuració de les seves responsabilitats:
  • el portaveu del grup municipal d'IC-EUiA serà en Manel Leiva,
  • la presidència de l'Àrea de Territoria, Sostenibilitat i Activitat Econòmica, també serà del Manel Leiva,
  • "el tall" de la regidoria d'Urbanisme (aprovació de projectes, seguiment d'obres, atorgament de llicències, etc), el portarà Josep Maria Rañé,
  • la regidora de la Dona i de Polítiques d'Igualtat, serà Maria Cinta Daudé,
  • la regidoria de Joventut, anirà a càrrec de Mireia Aldana,
  • finalment, la regidoria de barri de Falguera serà assumida durant els quatre mesos del permís de maternitat la portarà Manel Leiva, veí del barri, com la Lídia.
Aquesta situació és previsible que s'allargui quatre mesos. Quan hagin passat, ens plantarem ja a febrer de 2018, a només quinze mesos de les municipals de 2019. 

Seran, sens dubte, quinze mesos d'una activitat trepidant: quin serà l'escenari de la política catalana i espanyola després del conflicte de legalitats (m'agrada més que "xoc de trens") de diumenge que ve? en un escenari de previsibles eleccions catalanes, quines candidatures finalment hi haurà? com es traduiran aquestes candidatures en les municipals del 19? quines persones aniran ja sortint per tenir temps de donar-se a conèixer de cara a aquestes municipals? què faran les candidatures estrictament locals que es van presentar al 2015? com afectarà a les municipals del 19 que es facin conjuntament amb les eleccions europees? El més probable, com ja va passar a 1999, és que les municipals s'ajornin quinze dies per fer-les coincidir amb les europees, que ja tenen data establerta: 9 de juny de 2019.

Però això ja són figues d'un altre paner: avui només volia recollir i informar de les imprevisibles conseqüències d'una alcaldia accidental... molt accidentada.

dilluns, 25 de setembre de 2017

01/10: si puc, em mobilitzaré contra el PP, però no aniré a votar.

Primer que tot, vull dir que aquest article l'he escrit en clau absolutament personal, i no reflecteix el criteri de ningú més que el d'un ciutadà que transitòriament fa d'alcalde de la seva vila.

1) Si puc.
Des de divendres, 15 de setembre, convisc amb una barra de titani de 405 mm de longitud i 10 mm de diàmetre, implantada a l'interior de la meva tībia de la cama dreta. Tres dies abans, un ciutadà distret em va atropellar involuntàriament al pas de zebra que uneix el passeig central de Comte Vilardaga amb Matilde Bertran, una cruïlla molt transitada del Mas Lluí. Tíbia i peroné trencats i la posterior operació del dia 15, després de la qual hauré de fer (i faré!) "molta bondat". Encara sóc al Broggi, fins que no hi hagi cap risc d'infecció en la zona de la carn i la pell que vaig perdre a l'impacte. Per tant, encara no sé ni quin dia sortiré del Broggi ni quanta estona podré estar dempeus diumenge que ve, encara no sé on podré ser l'1 d'octubre.
Imatge extreta d'una cerca a Google.

2) Em mobilitzarè contra el PP.
Hi ha raons a gavadals per mobilitzar-se, per protestar, per sortir al carrer contra el PP, el gran i principal responsable de la situació que vivim, situació portada fins al paroxisme amb les detencions de dimecres passat. Raons ja llunyanes, des de la campanya contra (l’Estatut de) Catalunya de 2005 i el seu recurs al Tribunal Constitucional, volent anul•lar així la voluntat del Parlament i de la ciutadania del nostre país. Raons recents, des de la lectura volgudament i extremadament restrictiva de la Constitució per tal de fer impossible avui el necessari referèndum acordat al nostre país, fins a les imatges impensables i que se li giraran en contra de setge judicial i policial des d’alcaldes i alcaldesses fins a impremtes, com hem pogut veure a Sant Feliu. Atacs intolerables a la llibertat d’expressió. I les raons més recents: que no veuen que amb presos per raons polítiques, sense la comissió de cap delicte, només fan que tirar llenya al foc que haurien d'estar intentant controlar??? Amb tot el respecte als milers de bona gent que voten PP i assumeixen el seu projecte polític (a Sant Feliu hem tingut i tenim bons regidors del PP a l’Ajuntament!), però amb la claredat i la contundència necessària, cal denunciar amb rotunditat que els seus dirigents ens han portat fins al fil de l’abisme, i que no volem que ens hi continuïn portant. Jaume Bosch ho expressava ahir molt bé a la Plaça de la Vila.

I per reivindicar el que Catalunya exigeix i es mereix, i el que el PP sistemàticament li ha negat: respecte i reconeixement. A centenars de milers de persones ens remouen intensament per dins els greuges del PP a la nostra llengua, a la nostra cultura, a les nostres infraestructures, a la nostra realitat econòmica (corredor mediterrani per Madrid???), al nostre govern, a les nostres institucions, al nostre Estatut, als nostres veïns i veïnes! Sortiré al carrer, si puc, per dir prou, per dir ja n’hi ha prou. Les detencions de dimecres només han fet que vessar el got!!! Cal un nou govern a Espanya, capaç de tenir i generar respecte i reconeixement a Catalunya, amb voluntat de recuperar la voluntat de pactes de la Transició, que el PP aquesta setmana passada ha acabat de dinamitar.
En 2006, presidente, recogiendo firmas contra (el Estatut de) Catalunya, ahí empezó usted a destrozarlo todo. Foto de El País.


3) però no aniré a votar.
Si puc, participaré en les previsibles mobilitzacions socials que ompliran Catalunya l’1 d’octubre. Però no aniré a votar. Les barbaritats recents del PP no em fan canviar d'opinió.

En primer lloc, amb el cap. Potser perquè escric des de l’Hospital, em surt una anàlisi en termes de diagnòstic i tractament. En la meva diagnosi de com hem arribat aquí i qui en té les principals responsabilitats, sempre hi ha el govern del PP, com tot just acabo d’explicar. No comparteixo altres diagnòstics que altres donen per inqüestionables (som una colònia, fa tres-cents anys que ens oprimeixen, són iguals el PP i el PSOE (quina barbaritat!), la democràcia espanyola és i serà sempre irreformable i de baixa qualitat, etc) i que conclouen que el problema és Espanya. Per tant, en la meva diagnosi, el problema ens ve del govern del PP i el tractament és fer-lo fora a les urnes. En la meva opinió, diagnosticar que el problema és Espanya és un error garrafal i que el tractament sigui marxar-ne a la brava em sembla més garrafal encara. Tenim un problema de mal govern, no d’un Estat fallit del qual és urgent marxar. Per tant, davant d’un referèndum promogut només per qui planteja un diagnòstic i un tractament que no comparteixo, me’n quedo al marge.

En segon lloc, amb el cor. Jo, personalment, no em veig amb cor de fer cap proposta a l’ajuntament sense valorar-ne i compartir-ne amb la ciutadania pros, contres, incerteses i costos. No em veig, senzillament, amb cor de simplificar la realitat i amagar-ne la complexitat. Per arribar al cor de la gent, no cal apropiar-se indegudament de paraules que són de tots: excepte els feixistes, tots estimem, amb diverses maneres, Catalunya, la democràcia, la llibertat. Jo no em veig amb cor de dir a ningú que voti sense informar-li de les implicacions del seu vot, jo no seria capaç de mirar als ulls a ningú per dir que votés a cegues. Jo no vull renunciar a la meva capacitat de decidir, però cap campanya publicitària em pot demanar que renunciï a la meva voluntat de decidir amb la informació que jo cregui necessària per fer-ho. No vull renunciar al meu dret a fer les preguntes adients i esperar les respostes necessàries. Vull saber què em proposen que hi ha al davant, els que només em diuen i tornen a dir tot el dolent que hi ha al darrere. Sense informació suficient i sense deliberació democràtica, jo no vull participar en un referèndum que només interessa a qui el promou, però que ens afecta directament i greument a tots i a totes. Jo vull un referèndum que sigui un referèndum, no una convocatőria express fruit d'una estratègia "ara o mai" que ni és l'única possible ni comparteixo. En la convocatòria del dia 1, ni em veig amb cor de votar a cegues ni de demanar a ningú que voti a cegues. També per això, no hi aniré.

En tercer lloc, per les meves conviccions sobre quines coses cal fer i sobre com cal fer-les. Comparteixo la idea que, on la injustícia és un fet, la rebeldia és una obligació. Però no comparteixo ni de lluny la idea que hi ha lleis per complir i lleis per no complir. No comparteixo que la Constitució o l’Estatut siguin lleis injustes que cal desobeir, ni molt menys el precedent creat per poc més de la meitat del Parlament que, si algú considera injusta una llei, és legítim desobeir-la. Per què, doncs, cal obeir les lleis proclamades per aquest Parlament, el qual desobeeix les lleis proclamades democràticament per altres? No sóc advocat ni pretenc fer-ne, però carregar-se un marc legal plenament democràtic sense cap suport legal reconeixible més enllà del que justifica a qui se'l carrega, em sembla un despropòsit monumental. Qui es creu, a part de qui ho diu sense ni posar-se vermell, que hi ha dret internacional que avala que convergents, esquerra i cupaires puguin trencar a la brava un estat de dret reconegut unànimement com a tal? I em són igual els carrers que s'omplin cada 11 de Setembre: la raó no es té perquè siguin més els que criden que els que callen! Què cal fer, per a mi? Guanyar les majories suficients per canviar les lleis que considerem que cal canviar. I com? Sense emmordassar les veus discrepants, garantint el debat suficient de pros, contres, incerteses i costos de qualsevol opció, millorant la democràcia amb més democràcia. Ni de lluny amb l’espectacle del 6 i 7 de setembre, que em va semblar absolutament penós. Però que a més em vulguin fer combregar amb les seves rodes de molí, per aquí ja no hi passo.
Foto del diari Ara.


En quart lloc, pel projecte polític que m’interessa. El projecte polític que m’interessa busca la democràcia econòmica i la justícia social en un món globalitzat i en una Europa forta i justa, el projecte polític que m’interessa busca una manera més sostenible de crear riquesa i una manera més justa de distribuir-la. El projecte polític que m’interessa ha de regular molt més la dinàmica “dels mercats” i ha de posar sota control públic els sectors estratègics i claus per garantir que l’economia estigui al servei de la gent, i no a l’inrevés. M’interessa un projecte polític en què les fronteres nacionals es disolguin en un projecte europeu que coordini realment des de les polítiques fiscals fins a les de defensa, cedint sobirania a un veritable govern europeu per dalt, que sigui capaç de controlar democràticament un marc d’economia mixta i reforçant el paper dels municipis per baix, que siguin capaços de crear els marcs on cada persona pugui crear i tirar endavant el seu projecte vital. M’interessa una Europa més roja i més verda amb una majoria social i electoral que la sustenti i la consolidi. Digueu-me utòpic, però en les meves utopies mano jo. No veig en què ajuda al projecte polític que vull, avalar amb la meva participació a l'1-O la creació de noves fronteres en comptes de facilitar la superació de les existents. I si no ajuda, a mi, no m’interessa.

Pel cap, pel cor, per conviccions, per projecte polític: quatre raons personals, que poden agradar o nom, convèncer o no, però que fonamenten la meva decisió estrictament personal, digui el que digui el meu entorn, de no anar a votar.

Però deixeu-me acabar amb una cinquena raó que no és personal, però que per a mi em sembla fonamental: per dignitat institucional, per la dignitat de l’Ajuntament de Sant Feliu i del seu alcalde. El dia 10 de novembre de 2016, la Generalitat  va presentar al Consell Comarcal el procés participatiu www.governslocals.cat, que pretén definir el paper dels ajuntaments de la Catalunya "del futur". En el torn de precs i preguntes, vaig preguntar que, en els mesos de trànsit a la nova legalitat catalana (lleis de transitorietat, d’hisenda i de seguretat social), com garantiria la Generalitat la suficiència financera dels ajuntaments, atès que una part important dels nostres ingressos provenen de l’Estat. No és un tema menor: entorn del 22% dels ingressos ordinaris de l’Ajuntament vénen de l’Estat, i que les ciutats funcionin “com sempre” depenen de la seguretat en el cobrament d’aquest ingrès. Estic convençut que era una pregunta pertinent, adreçada en acte oficial a la persona responsable: no una consulta despatxable en una conversa de cafè. Més de deu mesos després, l’alcalde de Sant Feliu no té cap resposta del seu Govern. Reconec que en una visió simplista de les circumstàncies i amb un discurs adreçat només als convençuts, poden haver-hi preguntes incòmodes. Però considero inadmissible que el Govern d’un país no expliqui a un alcalde que ho pregunta com en garantirà el finançament que necessita el seu ajuntament per donar els serveis que corresponen a la seva ciutadania. Quan un Govern que no fa el que li correspon (respondre i donar  seguretat als ajuntaments), entra en jardins que crec que no li corresponen (decidir quines lleis cal complir i quines no), a mi, que no em demanin que els acompanyi.

Per tant, si puc, el dia 1 d’octubre em mobilitzaré contra el PP, però no aniré a votar. I que cadascú actuï segons la seva lliure i personal consciència.

diumenge, 24 de setembre de 2017

24/09: discurs de Jaume Bosch, en la concentració convocada per la Taula Local pel Referèndum.

Foto i text extrets del diari digital comarcal ElBaix.cat


1. Catalunya està vivint uns moments excepcionals:
– registres d’impremtes, aquí mateix a Sant Feliu.
– requisa de material.
– detencions de càrrecs de govern i treballadors públics , obligats alguns a declarar emmanillats davant el jutge.
– alcaldes i alcaldesses cridats a declarar.
– acusació de sedició contra la gent que s’ha manifestat aquests dies.
– intervenció de les finances de la Generalitat.
– intent de prendre el control dels Mossos d’esquadra.

I ahir Mariano Rajoy deia que “a Espanya hi ha una democràcia admirable”. Patètic. Però fixeu-vos : els que diuen que actuen per defensar la legalitat no tenen cap escrúpol en vulnerar-la.

Dos exemples:
– nombrosos juristes, entre ells catedràtics de Dret Penal, han afirmat que el delicte de sedició en cap cas és aplicable al que està passant a Catalunya. I a sobre, la denúncia ha estat presentada pel Fiscal general de l’Estat que ha estat reprovat pel Congrés de Diputats: el que hauria de fer és dimitir de forma immediata.
– o el cas de l’intent de controlar els Mossos d’esquadra: un fiscal no pot decidir que quedin a les ordres del Ministeri de l’Interior. Perquè l’Estatut ,en el seu article 164, que el Tribunal Constitucional no va anul·lar, estableix que els Mossos mantenen la seguretat a Catalunya i depenen de la Generalitat.

Però la cosa va més lluny: s’ha parlat molt els darrers temps que el Govern de l’Estat podia agafar competències de la Generalitat o suspendre l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució.

Ara està fent una cosa pitjor: fer-ho per la porta del darrera. Perquè per aplicar l’article 155 hagués hagut de posar-ho a debat al Parlament espanyol , explicar què volia fer i tots els grups s’hagessin hagut de retratar.

Ho ha denunciat el catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Sevilla, Javier Pérez Royo: Rajoy “no quiere decir ni el qué ni el cómo de lo que pretende hacer. Su propósito es crear una suerte de vacio que le permita actuar sin control jurídico alguno. La mostruosidad jurídica no puede ser mayor. Por no hablar del destrozo que supone para nuestro sistema democràtico”.


2. Aquest atac a l’autogovern afecta a totes les persones que vivim a Catalunya:
– a les que volen la independència i a les que voldrien mantenir la vinculació amb Espanya amb una relació federal o confederal.
– a les que consideren el referèndum amb prou garanties per ser reconegut per la comunitat internacional i a les que pensen que no les té.
– a les que volen anar a votar el 1 d’octubre i a les que dubten o fins i tot a les que no hi volen anar.
– ens afecta a tots i totes!!!.


3. I afecta també als drets de la ciutadania de tot l’Estat espanyol:
– ja hem vist actes prohibits a Madrid, a València o a Saragossa.
– i el delicte de sedició es podria aplicar si es repetissin mobilitzacions massives com les de Nunca mais a Galícia o del 15 M a tot l’Estat.
– o es podria aplicar als veïns i veïnes de Múrcia que lluiten, com nosaltres, pel soterrament de les vies del tren.


4. Però alhora passen coses positives: la solidaritat amb els nostres drets s’estén per tot arreu.
-hem vist les manifestacions als Països Catalans: a València, a Palma o a Perpinyà.
-hem vist manifestacions a la Puerta del Sol de Madrid i a moltes ciutats espanyoles.
– i ara, a aquesta hora, a Saragossa, es fa una assemblea de parlamentaris i càrrecs públics locals, en la que participa el Manel Martínez de l’Ajuntament de Sant Feliu, amb presència de Unidos Podemos, Catalunya en Comú, el PDCAT, ERC, Compromís pel País Valencià, MES de les Illes, el PNB( i aquests són molt importants…) i altres grups. S’està aprovant un manifest que exigeix diàleg i diu de forma textual: “emplazamos al Gobierno del Estado a cesar en su política de excepcionalidad y represión”.
– i a Europa , una cinquantena d’eurodiputats i eurodiputades de divuit estats diferents exigeixen al govern del PP que aturi les mesures repressives.

Alguna cosa es comença a moure. La Comissió Europea ha passat de dir que és un tema intern espanyol a que els preocupa el que està passant a Catalunya. No sembla molt, no és gaire, però en llenguatge diplomàtic estan dient-li al govern espanyol que els preocupa la seva negativa a negociar res.


5. I la nostra resposta ha de ser la unitat i la mobilització.

La unitat que es va expressar en el Pacte Nacional pel Referèndum fa uns mesos i que estava trencada, i ara s’ha refet.

La unitat que expressa el declaració de la Taula de Sant Feliu que s’ha llegit.

La unitat que es va poder veure en l’acte dels periodistes catalans amb un manifest llegit per professionals de ideologies ben diferents com la Mònica Tarribas i el Jordi Évole.

O la unitat de l’acord entre ANC, Òmnium , CCOO i UGT per impulsar mobilitzacions conjuntes.

I calen mobilitzacions:
– com la que estem fer ara.
– com les que estan fent els estudiants i les estudiants de les Universitats catalanes.
– com les que ha protagonitzat la gent davant del Departament d’Economia, del Tribunal Superior de Justícia o de la Ciutat de la Justícia.
– com les dels pagesos amb els tractors o les dels estibadors del port.
– com les dels sindicats, dels col·legis professionals, de la gent de la cultura..
– com les que farem aquesta setmana.

Unes mobilitzacions que han de ser massives i pacífiques.

Ens miren molts ulls i no ens podem equivocar. El nostre èxit és la protesta pacífica, sempre pacífica!.

L’error del PP, en canvi, són els vaixells plens de policia als ports, amb el Piolín inclòs, o les caravanes de vehicles policials que envien a un territori que no coneixen, o les detencions de càrrecs democràtics: cada imatge d’aquestes els hi resta suports a Europa, els deixa en ridícul. Per això nosaltres no ens podem permetre ni una errada.

I hem de saber que després ha de venir la negociació. No sabem què negociarem ni amb qui negociarem, però caldrà dialogar.

Ens diuen que el dret a decidir no existeix i que el dret a l’autodeterminació no es pot aplicar a estats del primer món. Però el Quebec , al Canadà, i Escòcia, al Regne Unit, han exercit aquest dret. I si a Escòcia hagués guanyat el sí, avui seria un estat de la Unió Europea i miraria com el Regne Unit en marxa. La diferència entre el Regne Unit i Espanya és que el Partit Conservador britànic és molt de dretes però ha viscut sempre en els valors democràtics. El PP és hereu del franquisme i se li nota. Els seus gens franquistes l’impedeixen negociar i l’impulsen a pensar que davant la discrepància només es pot aplicar la repressió.

Els problemes polítics es solucionen fent política, no amb tribunals, policia o multes.

Deia Vicent Andrés Estellés que “el que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”.

Aquests dies estem sentint més que mai que som poble. Un sol poble que té dret a decidir el seu futur i que vol fer-ho de forma democràtica en un referèndum.

I que alhora vol acabar amb les retallades al seus drets socials, vol defensar els serveis públics, vol lluitar contra la pobresa, vol acollir els refugiats i vol fer fora els corruptes de la política.

No vàrem lluitar contra el franquisme per a que ara els seus hereus ens intentin limitar els drets i l’autogovern.

El dia 1 sortirem al carrer. I a Sant Feliu hem de ser milers ! Perquè Sant Feliu sempre ha estat una ciutat valenta, lluitadora i solidària!.

Visca Sant Feliu!

Visca Catalunya lliure!

(L'única cosa que jo hauria fet diferent és acabar dient el visca que a tots ens agermana: Visca Catalunya!)

dimecres, 20 de setembre de 2017

Un breu repàs a les obres d'aquest final de 2017.

Creació d'una placeta a la cruïlla de Josep Ricart amb Daoiz y Velarde i Sant Jaume.

Construcció d'una rampa accessible al pont entre els barris de la Salut i Can Maginàs.

Tres dies abans del meu atropellament, vaig fer aquestes fotos i vaig començar aquest article. Em sembla necessari: ja hem passat 28 dels 48 mesos que dura el mandat, i aviat entrarem en la recta final. Molt abans d'entrar-hi, el balanç de compliment del nostre Pla d'Actuació del Mandat (PAM) és molt alt, i volia entretenir-me una mica en el moment en què estem ara.

1) Obres que acabaran aquest trimestre:
Com és sabut, les places són molt importants per a mi i per al conjunt d'homes i dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida. Places com espai comú i de vida compartida, contra el risc d'aïllament i solitud que ens despersonalitza: ho vaig explicar a bastament en aquest article. Està previst que a primers de desembre estigui acabada la remodelació de la plaça de la Salut. Està també previst que allà on hi haia una cruïlla infernal al primer terç del carrer Josep Ricart, ara s'hi generi una placeta que prioritzi la seguretat dels vianants i l'amabilitat de l'espai públic.

Garantir la mobilitat de tothom és també una clara prioritat nostra. En aquest sentit, més o menys al mateix temps que la plaça de la Salut. s'acabaran les obres de les dues rampes accessibles a banda i banda del pont verd. Eliminarem també les barreres arquitectòniques que queden en l'espai públic en el marc del Pla de Millora de l'Espai Públic de 2017, com ja vaig explicar aquí.

Acabarem també dues importants actuacions en zones verdes. La primera, al Mas Lluí, en dos punts complementaris: completar el pas entre el carrer Roses i el passeig Comte Vilardaga i ampliar el parc Europa fins el límit de terme amb Sant Joan Despí. En el primer cas, resoldrem a més problemes de funcionament de l'espai esportiu després de parlar-ne amb els joves i amb els veïns. L'altra zona verda millorada serà la Pineda de la Salut, que ampliarà l'espai públic d'aquell barri i el connectarà millor al Parc de la Vall del Cerdanet, creant així una nova porta d'entrada al Parc Natural de la Serra de Collserola. Finalment, dues actuacions en l'àmbit del Parc Agrari. D'una banda, n aquest mes de setembre s'han iniciat les obres per crear-hi 45 nous horts urbans al Parc Agrari, oberts a tothom per fomentar l'agricultura d'oci,i que s'ubicaran al costat dels horts socials. De l'altra, per tal de fomentar la convivència a l'entrada del Parc Agrari, es crearà una zona de lleure, amb bancs i nou arbrat, tot just davant del Parc del Llobregat.

I, per acabar, els equipaments. El Casal de Joves acabarà les seves obres entre finals d'aquest any i inicis del que ve, tot i que no obrirà fins dos mesos després per equipar-lo amb mobiliari, sonorització i altres instal.lacions. L'altra gran inversió acabada aquest setembre ha estat la millora de l'Escola Salvador Espriu, com l'any passat va ser la millora de l'Escola Antoni Gaudí. Sóc conscient que són obres que pertocarien a la Generalitat, però el compromís d'ICV-EUiA amb l'escola pública de Sant Feliu no pot esperar a què el govern de Junts pel Sí hi dediqui l'interès i els diners que es mereix. Completant aquestes dues grans inversions, n'hi ha diversos de menors, però no menys importants. Hem acabat el trasllat del campito de la plaça del Consell dels Infants al Parc del Llobregat. Hem signat el conveni amb Cinebaix que permet la millora de sales i l'accessibilitat amb un nou ascensor. S'han fet les primeres obres urgents per resoldre problemes estructurals del Centre Cívic Roses, que aquest any ha complert 30 anys des de la seva inauguració. Ara treballem en l'elaboració del projecte executiu per millorar alguns aspectes d'aquest Centre Cívic, i seran aquestes unes obres que es realitzaran l'any vinent. Per acord amb el Consorci del Parc de Collserola, estan a punt d'acabar les obres de consolidació de la teulada de la Masia de la Salut i dels seus forjats, que permetran un major ús social i ambiental d'aquest espai un cop estiguin acabades les obres. Cal dir que a finals d'any o principis de 2018 és previst d'iniciar les obres de millora del camí de la Riera de la Salut.

2) Obres que començaran aquest trimestre:
Torno a començar per les places, aquest espai públic tan determinant per a la vida col.lectiva. A l'octubre començaran les obres de les dues places que vam preveure en el nostre pla de treball: Francesc Macià i Lluís Companys. Sant Feliu hi guanyarà moltíssim! En cinc anys, entre 2014 i 2019, haurem remodelat cinc places en quatre barris: Catalunya i Lluís Companys al centre, la Salut al barri del seu nom, Rafael Alberti al barri Falguera i Francesc Macià al barri Roses-Castellbell. Espai públic de qualitat a tots els barris!!!

Pel que fa a zones verdes i espais naturals, vull destacar l'inici de les obres de la passera que unirà les dues ribes del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Vicenç. Banda i banda del riu unides per un gual inundable que permetrà la comunicació amb bicicleta i a peu entre els dos municipis.

I per acabar, els equipaments. Un cop acabades les obres de la biblioteca, començaran les obres de recuperació de la Torre del Roser, espai destinat a la cultura i la innovació tecnològica.

i 3) El que seguirà aquest trimestre: les obres de millora i manteniment.
Durant el trimestre que ve, es faran actuacions puntuals de manteniment llargament demanades pels veïns afectats: la renovació d'una àrea de jocs infantils de la plaça de Can Maginàs i la consegüent supressió de les humitats d'un edifici colindant; i la col·locació de revestiments de pedra (dita de Sant Vicenç) en diversos murs del barri de Can Llobera, que fa mesos que estan a obra vista.
Reparació de vorera malmesa per l'arbrat, al passeig Comte de Vilardaga.

I continuarà i s'intensificarà la programació de manteniment de voreres i altres elements de l'espai públic (rampes, fonts,...). Iniciativa i Esquerra Unida donem molt valor a les petites grans millores que suposen les actuacions de manteniment. A proposta de Veïns per Sant Feliu, al ple de març. vam aprovar, conjuntament amb el PSC i altres grups municipals, un pla de treball específic per a la millora del manteniment de la ciutat. Els resultats de la primera fase d'aquest pla de millora es presentaran en el proper ple de setembre... al qual malauradament no podré assistir.

Espero que, amb aquest breu repàs, tothom pugui tenir una informació suficient sobre les obres que fa l'Ajuntament gestionant els diners de tothom i, sobre tot, tenir una visió global dels objectius i finalitats d'aquestes obres: accesssibilitat per a tothom, espai públic de qualitat a tots els barris, més i millors espais verds per tota la ciutat, equipaments de qualitat, fins i tot assumint inversions que pertocarien a la Generalitat, i atenció a les petites coses del dia a dia.




dilluns, 11 de setembre de 2017

11 de Setembre de 2017: el meu discurs a l'ofrena floral de la Diada.

Gràcies, Jordi Marín, per la foto. Al meu costat, sempre, la primera tinenta d'alcalde, Lídia Muñoz.
Ciutadanes i ciutadans de Sant Feliu,

Un any més ens apleguem per commemorar l’11 de setembre.

El poble català va escollir la diada de l'onze de setembre com a Festa Nacional de Catalunya, la va reivindicar fins i tot en els temps de lluita contra el feixisme i la dictadura, i finalment aquesta va ser institucionalitzada l'any 1980, després de diades populars històriques com la tan recordada de Sant Boi al 76. Una Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats al 1714, també significava una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió, així com l'esperança d'un total recobrament de les institucions i llibertats nacionals.

Però enguany, la Diada no és només un dia per fer memòria històrica, és un dia que recorda a la ciutadania que els drets i les llibertats es guanyen quotidianament, que no s’han de donar per guanyades.

Totes les persones que ens trobem avui aquí sabem que, a partir de l’actitud del PP recollint signatures contra l’Estatut de 2006 i portant-lo al Tribunal Constitucional, hi ha un conflicte polític obert amb l’Estat. Un conflicte en què, per una part, una part important del poble de Catalunya reclama el dret a decidir i una altra part també important reclama diàleg institucional real per garantir el respecte a la nostra llengua i cultura, la millora del finançament i la lleialtat al Govern de la Generalitat. Davant tant de la reivindicació del dret a decidir com d’un diàleg polític real, el Govern del PP ha donat una resposta exclusivament judicial i policial. Estem convençuts, però, que el que cal és una resposta política.

Les enquestes mostren que tres de cada quatre catalans i catalanes voldrien un referèndum per desbloquejar la situació en què ens trobem. Molts tenim la convicció que el marc jurídic vigent permet consultar a la ciutadania sobre la relació Catalunya/Espanya. Aquesta era precisament la reivindicació del Pacte Nacional pel Referèndum. És una qüestió de voluntat política, que lamento profundament que el Govern de l’Estat no hagi volgut abordar.

Altres forces polítiques democràtiques, han plantejat, aquí i a l’Estat, la necessitat d’avançar en un Estat que reconegui la pluralitat de les seves nacions, les seves llengües i cultures, les seves realitats i expectatives. Torno a denunciar també la manca de sensibilitat i de voluntat del Govern de l’Estat per no abordar el diàleg que altres forces li ofereixen.

He estat, estic i estaré sempre per la defensa de les llibertats democràtiques i nacionals. En la meva opinió, Catalunya necessita un referèndum amb garanties que sigui considerat una expressió vinculant de la voluntat del poble de Catalunya i que pugui ser reconeguda per la comunitat internacional. Altres forces polítiques, també des de la seva visió democràtica, defensen una reforma urgent i profunda de la Constitució. Altres, defensen que ja és tard i han pres com a únic horitzó la independència. Sóc conscient que ens trobem en aquest punt a causa de l'actitud tancada i regressiva del Govern de l'Estat, però també crec sincerament que les vies unilaterals, sense diàleg, sempre deixen de banda una part de la nostra ciutadania, i això no ho puc valorar positivament.

Estic segur que, encara que sigui amb els matisos diferents que acabo d’exposar, a tots ens uneix el valor de paraules com democràcia, dignitat o llibertat, paraules de les quals ningú no en té l’exclusiva. És imprescindible que abans de l’1 d’octubre i després de l’1 d’octubre, continuem treballant colze a colze, valorant i sumant les raons diverses que segurament a tots ens acompanyen.

Ningú ho ha dit millor que Salvador Espriu:

A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Catalunya, com Sant Feliu, és un sol poble i així ha de continuar essent-ho.

Visca l’11 de Setembre!

Visca Sant Feliu!

Visca Catalunya!

dissabte, 9 de setembre de 2017

Votar l'1 d'octubre no depèn, ni a un sol municipi, del seu alcalde o alcaldessa.

La convocatòria del'1 d'octubre es va fer oficial dijous a primera hora de la matinada, quan la va signar el Govern de la Generalitat en ple. El mateix dijous, 7 de setembre, de bon matí, vam rebre aquesta carta del president Puigdemont i del vicepresident Junqueras:

Com es pot veure, la carta ens comunica que la Generalitat compta amb els col·legis electorals del 27 de setembre de 2015 i dóna 48 hores als ajuntaments per comunicar si hi ha novetats o no respecte a aquella distribució de fa dos anys. La mateixa carta també diu que la Generalitat pot determinar locals alternatius per fer efectiu el dret de vot dels electors.

Per tant, primer missatge clar: amb la carta, la Generalitat garantia que l'1 d'octubre es podria votar a tots els municipis, des del més gran de Catalunya (Barcelona) al més petit (Sant Jaume de Frontanyà). O en els mateixos locals que el 27-S, o en locals alternatius. Però tothom que volgués votar a Barcelona (digui el que digui l'acaldessa), a Sant Jaume de Frontanyà (digui el que digui el seu alcalde) o a Sant Feliu de Llobregat (digui jo el que digui) tindria garantit el dret a vot, tal com, en exercici de la seva responsabilitat, ha de garantir el Govern de Catalunya. Ès a dir, tothom que volgués votar a Sant Feliu, podria votar a Sant Feliu. Tothom que volgués votar al seu municipi, podria votar al seu municipi, digui el que digui el seu alcalde o alcaldessa.

Segon missatge clar: la qüestió no es plantejava a la carta, per tant, des del punt de vista de la possibilitat de vot, sinó simplement dels locals electorals: als de sempre, com en qualsevol elecció, o en uns altres, com al 9-N? Cal tenir en compte, per exemple, que la Generalitat té a Sant Feliu 19 locals propis. En qualsevol convocatòria electoral, els ajuntaments obrim tots els locals (propis o no), els vigilem i en controlem l'accés i la seguretat i els tanquem i en comprovem l'estat per al seu ús normal a l'endemà, tot amb personal municipal. Com que la comunicació del president i el vicepresident afecta treballadors i treballadores de la casa, l'alcaldessa en funcions, Lídia Muñoz, va demanar el mateix dijous al matí un informe als serveis jurídics municipals. Amb la Lídia i la resta de companys i companyes d'ICV i d'EUiA compartim la posició política que vam expressar al Parlament amb la nostra abstenció (suport clar al dret a decidir però no a aquesta llei, que estableix un referèndum que no té les condicions per ser reconegut com a tal) i també la determinació de no posar cap dificultat a la realització del referèndum convocat, sempre que no es posi en dificultat, valgui la redundància, a cap treballador o treballadora de l'Ajuntament. El mateix president Puigdemont ha assegurat en diverses ocasions que no comprometria al funcionariat. Per avaluar la implicació al personal municipal de la carta adjunta, vam demanar un primer informe.

Però dijous a la tarda es va produir la suspensió del Tribunal Constitucional, i això canvia l'escenari del matí del mateix dijous. Així, a la tarda, va arribar una carta del Delegat del Govern a Catalunya, Sr. Enric Millo, en què trasllada la prohibició de cap acord o actuació orientada a la preparació o realització del referèndum, com es pot veure en aquesta fotografia:

Per tant, a la tarda vam demanar un nou informe jurídic d'urgència per avaluar els dos requeriments, el de la Generalitat i el del Tribunal Constitucional. Aquest informe el tindrem el dimarts al migdia, i serà llavors que respondrem al Govern de la Generalitat, amb una carta que signaré jo en persona. L'objectiu continua sent, per a ICV i EUiA el mateix: no posar dificultats al referèndum tot i que no ens hi sentim cridats, però sobretot no posar en dificultat a cap treballador/a treballadora municipal, que és la nostra responsabilitat. La decisió final l'acordarem en el sí del govern municipal, on tots els partits compartim la voluntat de no afectar a cap treballador/a de la casa, més enllà de qui vulgui col·laborar a títol personal el dia 1.

En resum: hi ha una certesa, una incògnita menor i una incògnita major. La certesa és que la gent de Sant Feliu que volgués anar a votar, ho podria fer a Sant Feliu. La incògnita menor és la dels locals: estic segur que la Generalitat sabrà resoldre a cada municipi, diguin el que diguin els alcaldes i alcaldesses, els punts de votació, ja sigui als llocs de sempre o en llocs propers diferents. La incògnita major és l'evolució dels fets d'aquí a l'1 d'octubre i si hi haurà urnes aquell dia, sigui als locals que sigui. I això sí que ja està lluny, molt lluny, del que puguem pensar o fer els alcaldes i alcaldesses.

divendres, 8 de setembre de 2017

44.676.

Som les persones que avui convivim a Sant Feliu. Milers d’elles, viuen amb intensitat l’aprovació de la Llei del Referèndum i frisen perquè arribi l’1 d’octubre. Milers d’elles, viuen amb sentiments contraris aquesta data. Uns altres milers, entre les que em compto, volem un referèndum però no creiem que aquest en reculli les condicions necessàries. I molts milers més, simplement tenen davant l’1 d’octubre les seves pròpies mirades personals. La immensa majoria defensen la llibertat i la democràcia, tot i que no sempre el contingut d’aquestes paraules és el mateix per a tothom. L’Ajuntament ho és de tots i, com a alcalde, ho sóc de tothom. Amb la composició política que té el seu ple, que és molt diferent de la composició del Parlament.

Davant l’aprovació de la Llei d’ahir, aquest matí hem encarregat un informe als nostres serveis jurídics després de rebre el requeriment sobre locals per part de la Generalitat. Aquest informe l’hauríem de conèixer demà, per contestar dins el termini de 48 hores que ens ha donat. Però aquesta nit mateix el Tribunal Constitucional ha suspès la Llei del Referèndum, així que l’informe demanat avui ja no serveix demà. Demanarem, per tant, un nou informe que detalli, a la vista de la Llei i de la seva suspensió, les implicacions, tant per a la institució municipal, com per als càrrecs electes i per al funcionariat, d’una decisió o una altra del nostre govern local.

No prendrem cap decisió abans d’aquest informe que detalli com ens afecta el conflicte entre la legalitat constitucional (avalada el 1978 per la immensa majoria de la ciutadania de Sant Feliu, tot i que jo lliurement m’hi vaig abstenir) i la legalitat aprovada ahir. És clarament un conflicte de legitimitats que hauria calgut evitar, i en què ens mourem amb calma i amb la voluntat de generar calma, sempre amb la consigna al cap que amb què governem la nostra ciutat: Sant Feliu, un sol poble.



He escrit això d'urgència al meu facebook. Aquests dies, algunes persones m'escriuen a l'ajuntament, al facebook, al twitter dient-me que sigui valent per obrir els col·legis, i altres em diuen també que sigui valent per no obrir-los. Contrastos del nostre temps, que espero que no tensionin més del compte la nostra ciutat, la nostra societat.

Valentia i conviccions... un bonic tema per escriure algun dia. Però veient el Coscu a la tele en els debats de les lleis de referèndum i de transitorietat, hi he vist l'home valent que sempre ha estat: la defensa a capa i espasa de les pròpies conviccions, respectant en tot moment les conviccions dels altres. Quant n'han d'aprendre tots els xitxarel·los que el posen a parir injustament...!

Fet als barris (6/8): al setembre, Can Maginàs!



Sisena entrega de Fetalsbarris. En aquesta ocasió, un dels barris nascuts a primers dels anys setanta, darrera la vella masia que li dóna nom: Can Maginàs. Una masia que va viure una batalla entre les tropes espanyoles i franceses a la Guerra del Francès (1808-1814) i que avui acull els serveis municipals de promoció econòmica i d'ocupació.

En parlen tres veïns molt coneguts i estimats al barri: Ginés Campos, Ana Fernández i Alicia Campos. La història del barri, les vivències personals. el comerç i el centre comercial, el pont verd i el soterrament, l'evolució de la població, l'associació de veïns, el manteniment, etc.

Si voleu veure els videos i els apunts posteriors de cada barri, aquí els teniu:


dimecres, 23 d’agost de 2017

124: aquestes són les persones que t'han representat a l'Ajuntament des de les eleccions de 1979. A totes elles, GRÀCIES!

Dibuix a tinta xina de l'artista local Nani Baltasar.

Aprofitant l'estiu, tenia ganes de fer un repàs de quins han estat els regidors i les regidores de Sant Feliu ara que aviat farà 40 anys que vam recuperar la democràcia als nostres ajuntaments. Potser perquè al 2019 farà vint-i-vuit anys que sóc a l'Ajuntament, i vull recordar el nom i la feina de les persones que han compartit amb mi l'orgull de representar els nostres veïns i veïnes i dirigir la nostra ciutat durant tant de temps. I he aprofitat les tardes d'agost (amb molta menys feina) per capbussar-me en antics butlletins i en els meus propis arxius i fer aquest quadre que em ve de gust compartir amb qui en tingui ganes. Com l'any passat, que vaig voler fer el meu record personal a tots els regidors i regidores del PSUC en els seus vuitanta anys d'història.

Hi ha el nom de les 124 persones que ens han representat en els 38 anys que van des de les primeres eleccions municipals del 3 d'abril de 1979 i la constitució del primer ajuntament democràtic després de la II República el 19 d'abril d'aquell any.

Heu-los aquí:


El codi de colors és clar: en granat fosc, els alcaldes; en carbassa, els regidors de govern, i en blau gris, els regidors de l'oposició. No hi busqueu connotacions: cromàticament funciona, simplement. Cada casella representa mig any: al final de tot, es poden veure els anys que cadascuna de les 124 persones ha representat a la ciutadania de Sant Feliu. Clicant a la fletxeta de la columna B, es poden veure els regidors de cada partit.

Han estat 46 regidors del PSUC/Iniciativa/EUiA, 40 regidors del PSC, 18 regidors de CiU/CDC/PDeCat, 8 regidors del PP, 5 d'ERC, 4 de Ciutadans, 3 de la UCD, 2 de Veïns per SF i 1 de Junts per Sant Feliu, en l'actualitat no adscrit. Tres persones han estat en dues llistes en dos moments diferents d'aquests 38 anys. A l'inici, gairebé només homes (19 homes i 2 dones al 1979), cosa que s'ha anat equilibrant amb els anys (avui, 13 homes i 8 dones). Com que no tinc dades de la residència de tots 124, no he pogut fer l'anàlisi de si la representativitat del ple es correspon amb la demografia de la ciutat: si hi ha algú que en té ganes i temps, l'Excel és accessible i hi pot treballar qui vulgui: aquí us el podeu descarregar.

124 persones que, en aquestes gairebé 4 dècades, han entès que, per millorar les condicions de vida dels homes i dones de Sant Feliu, cal estar i dirigir si és possible en la institució que representa la democràcia local: el ple municipal. 124 persones que, entre moltes altres, han fet efectiu un compromís imprescindible amb la seva ciutat. Totes elles, persones dedicades i honestes. Ningú ha donat motius de vergonya aliena, ningú ha posat a Sant Feliu en cap notícia que ens tregui els colors. Com que sóc a l'Ajuntament des de 1991, he conegut la majoria i em sento hereu orgullós dels militants comunistes més veterans, molts d'ells ja morts. Amb moltes persones he coincidit, amb moltes altres hem confrontat amb passió les nostres diferències. Però a totes elles vull manifestar el meu reconeixement i el meu agraïment, com ja vaig fer en la commemoració dels 35 anys d'aquelles emotives eleccions.

Així que, 124 regidors i regidores que heu fet efectiva i honesta la democràcia a la nostra ciutat des d'aquell abril de 1979: GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES!!!