dissabte, 9 de desembre de 2017

Amb tot el respecte, tota la discrepància. I posant en valor el que tenim en comú.


El diumenge 3 de desembre, últim abans de l'inici de la campanya electoral, Jordi Évole va convocar a "Salvados" a dues serioses aspirants a la presidència de la Generalitat: Inés Arrimadas i Marta Rovira. En vaig treure una impressió més aviat discreta, molt poca capacitat de debat més enllà de la defensa o rebuig a ultrança de la independència. És revelador que cap d'elles conegués dades sobre l'atur a Catalunya. Clar que pot ser una impressió condicionada pel fet que ni l'una ni l'altra són santes de la meva devoció. Però no és del programa ni d'elles del que vull parlar, sinó del que de debò em va amoïnar veient el programa: dues persones representant a dos móns que, com a molt, se suporten. I la necessitat, la imperiosa necessitat, de trencar la dinàmica de dos móns que simplement se suporten.

Vull parlar de la necessitat de superar aquesta dinàmica de dos móns confrontats, amb ple respecte a les persones que viuen plenament en cadascun dels dos móns... però mostrant-hi la meva total i democràtica discrepància, des de la voluntat de no formar part de cap dels dos i, alhora, de voler comptar amb tots dos.

El món representat per Marta Rovira no és el meu món. El respecto molt: molta família sí que s'hi sent representada. Però la independència de Catalunya no ha estat mai un projecte polític que m'interessi el més mínim. Ni tan sols des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010. Ni tan sols des de la pèssima estratègia de negociació d'Artur Mas sobre el pacte fiscal al 2012. Ho explicava amb detall en aquest escrit de finals de juny, a favor del referèndum i en contra de la independència. En la meva anàlisi de les causes que limiten les aspiracions i les condicions de vida dels treballadors i treballadores de totes les classes (que és la raó de ser de la meva activitat i les meves opcions en política), no hi caben les anàlisis que rebo d'aquest món. I les estratègies que utilitza aquest món em són encara més alienes. No crec en la unilateralitat en res, i em desagrada profundament plantejar objectius en cap àmbit de la vida sense valorar-ne els pros i els contres, els riscos i els costos, els calendaris i els suports. No formo part del món de la DUI, però viu amb nosaltres i el respecto i m'interessa.

El món representant per Inés Arrimadas no és el meu món. El respecto també molt: a Sant Feliu hem tingut, des de la Luisa fins a l'Eli passant pel Sergi, molt bons regidors del PP. Però la idea d'una Espanya uniforme, centralista i unida a la força a imatge i semblança d'una idea nostàlgica i inexistent d'una Castella imperial no ha estat mai un projecte polític que m'interessi el més mínim. Em  subleva profundament el despreci d'aquest món cap a les llengües que, sense ser la castellana, també haurien de considerar com a espanyoles i com a pròpies. Em repel·leix instintivament el tuf autoritari, tancat i endogàmic amb què moltes persones d’aquest món governen i es relacionen, i la fredor amb què justifiquen l'injustificable, com vam veure i viure el darrer 1 d'octubre. Però en la meva anàlisi de les desigualtats socials i de la pobresa creixent, no hi caben tampoc les anàlisis que rebo d'aquest món. I els seus arguments em són encara més aliens. De debò que poden afirmar sense morir de vergonya que tot neix en l'adoctrinament del infants en l'escola catalana? De debò creuen que només amb una visió restrictiva de la legalitat i un ús intolerable de les forces de seguretat poden fer front al problema que ells mateixos van crear quan recollien signatures contra (l'Estatut de) Catalunya? No formo part del món del 155, però viu amb nosaltres i el respecto i m'interessa.

Els móns representats per Inés Arrimadas i per Marta Rovira són, cada cop, més impermeables l'un a l'altre. Tot i conviure, el respecte i interès mutu no hi abunden. En els seus respectius projectes de futur per a Catalunya, tots dos els veuen o els volen malgrat o contra l'altre... i en cap cas comptant amb o al costat de l'altre. Tots dos móns s'ignoren si no s'acusen mútuament, gairebé no s'escolten, s'exclouen ostensiblement (que tristes les sessions del 6 i 7 de setembre al Parlament...) i ni tan sols manifesten interès, com van confessar elles mateixes, per fer un simple cafè. Cal dir també que els dos móns no són igualment responsables de la situació que vivim: molt pitjor i molt abans, els dirigents del Partit Popular Però el cert és que els dos móns existeixen, i és políticament imprescindible i èticament just comptar amb tots dos per construir de debò una societat mínimament cohesionada. Amb tots els respectes, amb totes les discrepàncies. Desbloquejant els blocs, recuperant unes regles de joc que tothom pugui compartir per recuperar un marc de diàleg en què tothom se senti progressivament reconegut. Posant en valor el que ara costa tant de dir, però tot el que tenim en comú.

El meu món, doncs, és un altre. Posa molt en valor i busca el que tenim en comú, vol tenir portes obertes i ser permeable a banda i banda (a totes les persones que voten a banda i banda, no als partits que, com PP i C´s, s'entesten a enquistar el conflicte): reconeix la pluralitat d'aquells primers dies d'octubre  Vol comptar amb tothom per millorar les condicions laborals i de vida de la classe treballadora, suma les mans de tothom per denunciar els abusos del poder econòmic o la corrupció d'un sector de la classe política, lluita en diferents llengües i a una sola veu per l'escola pública, per la sanitat pública, per les pensions, pel medi ambient, pel dret a l'habitatge, contra la precarietat, contra els desnonaments. El meu món mira tant TV3 com la Sexta i, si mirem Sant Feliu, sent tan pròpia la plaça de la Vila com la plaça de la Salut, viu tots els santfelius de Sant Feliu  El meu món rebutja que calgui posar etiquetes per viure i compartir el dia a dia amb tothom, passa amb un somriure de ser titllat d'equidistant. El meu món s'arrela tant en les lluites dels barris com en el Congrés de Cultura Catalana  i es composa de totes les joanes raspall i totes les adelas barquin, de tots els josés cano. El meu món no comparteix ni la DUI ni el 155. Majoritàriament, el meu món rebutja aquest govern que avui té Espanya o com funciona Europa, però vol continuar intentant construir una altra Espanya, una altra Europa.

Mirant les eleccions del proper 21 de desembre, cadascun d'aquests móns és, al seu torn, plural i amb visions i prioritats diferents: no és el mateix la candidatura dels convergents que la d'ERC, com també són diferents C's del PP.  El meu món també és divers, però en la meva opinió, qui millor el representa és Catalunya en Comú Podem, que encapçala Xavier Domènech i de la qual formem part Iniciativa i Esquerra Unida.

Voldria acabar explicant per què votaré aquesta gent, la gent comuna, la meva gent. En deu frases, en deu raons. Però ja ho vaig fer fa dos anys, i avui continuo pensant el mateix: a què diré SÍ el proper 21 de desembre, com ja vaig fer aquell increïblement llunyà 27 de setembre. 

dimarts, 5 de desembre de 2017

Fam i fred. Potser que ens tornem a preguntar el per què de les coses.

Aquest cap de setmana ha estat el del Gran Recapte d'Aliments, organitzada per la Fundació Banc d'Aliments. Coincideix amb una onada de fred, amb els corresponents avisos a la població i els corresponents reportatges i notícies sobre el que es coneix amb l'eufemisme de la "pobresa energètica".

Fam i fred. Pobresa. Pobresa a seques, sense adjectius que la matisin, la rebaixin o la facin més admissible, més suportable, menys crua.

Fam, fred i pobresa al segle XXI i a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya, a Europa. al món.

Fam, fred i pobresa que ens obliguen a atendre-les en el moment en què es presenten, però que ens haurien d'obligar molt més a `dues coses:

  • preguntar-nos-en les causes, no resignar-se a la inevitabilitat de la pobresa, ser orgullosament comunistes en els termes que expressava el bisbe Helder Cámara,
  • (re)construir una proposta política per a la justícia social, capaç de regular i controlar l'economia i basar-la no en l'acumulació de riquesa en mans de pocs, sinó en assegurar una vida digna per a tothom.
Pel que fa a l'atenció, recordo i reitero el que vaig escriure fa cinc anys sobre els bancs d'aliments a Sant Feliu i a les entitats que col·laboren amb l'Ajuntament per garantir-ne el funcionament (Càritas, Creu Roja i Església Evangèlica). Reitero també el meu agraïment a totes elles. Pel que fa a la "pobresa energètica", recordo aquest escrit meu de l'any passat, que fa referència a una jornada sobre el tema que la revista digital alcaldes.eu va organitzar justament a la Sala Ibèria de Sant Feliu. Detectar i atendre les situacions de risc de fam, fred i pobresa a Sant Feliu és una funció clara dels serveis socials municipals i és la finalitat del Pla de Rescat Social de la nostra ciutat. Amb la regidora de Serveis Socials, Mireia Aldana, estem acabant de preparar un article sobre l'abast del treball municipal perquè cap persona ni família passi fred i gana a Sant Feliu.

Però no n'hi ha prou d'atendre les situacions de pobresa o de risc de pobresa. És imprescindible fer un pas més i qüestionar-se les raons de la pobresa i treballar en la (re)construcció d'un projecte polític basat en la democràcia econòmica i la justícia social. Un projecte polític que superi la proposta socialdemòcrata d'incidir en la redistribució de la riquesa només mitjançant una fiscalitat progressiva, i que posi en qüestió tant la noció de propietat, com de competència, com de liberalització dels mercats. Un projecte polític que es basi en la democràcia i integri l'economia de mercat, però que en cap cas situï la democràcia i la política com a meres espectadores d'una èticament inadmissible societat de mercat. Un projecte polític que, al contrari de la Revolució d'Octubre de fa cent anys, es fonamenti en majories socials i electorals suficientment àmplies i revalidades a les urnes. Un projecte polític que, el mateix que la Revolució d'Octubre i la seva predecessora als carrers de París, es basi en la llibertat, la igualtat i la fraternitat entre les persones i no en la llibertat de mercats i l'acumulació privada dels beneficis del treball. Un projecte polític que plantegi la propietat pública de serveis bàsics tan bàsics com els transports o l'energia, que de manera transitòria elimini la liberalització de preus, que estableixi per llei que els governs democràtics regulin els preus i no són les empreses monopolístiques les que cerquen maximitzar els seus beneficis a costa de sotmetre a milers de persones, per exemple, al risc de la fam i el fred. Un projecte polític que no es basi en la llibertat il·limitada de les grans corporacions industrials i financeres per explotar les persones i la natura, sinó en un desenvolupament econòmicament, socialment i ecològicament sostenible i responsable amb les persones i la natura.

Aquest és l'únic projecte polític que m'interessa i em motiva. Un projecte polític que hauria pogut passar per una redefinició en democràcia del futur que es va obrir a Rússia a l'octubre de 1917, i que ara cal repensar, redefinir, reconstruir. Un projecte polític que es pregunti el per què de la pobresa, de la desigualtat, de la injustícia i que hi vulgui fer front des de cada municipi fins a escala, com a mínim, europea, en una perspectiva de justícia social. Aquest és el projecte polític que tinc al cap per a Sant Feliu i per al qual avui trobo la millor aproximació en Iniciativa. Aquest és el projecte polític que sembla que, impulsat per Yanis Varoufakis, comença a gestar-se a Europa i que espero poder votar, decididament, il·lusionadament, col·lectivament, a les eleccions europees (i municipals!) del 9 de juny de 2019.

Perquè a la fam i al fred no se'ls fa front només amb maratons, recaptes, ajudes socials i altres formes de caritat... que no van al fons de la qüestió. Aquestes formes de caritat estan bé per conscienciar, per sensibilitzar, per atendre puntualment als qui pateixen o poden patir fam i fred. Però no n'hi ha prou. Per resoldre la fam i el fred, aquí i a tot el món, cal un nou projecte polític basat en la igualtat, com a aquell octubre gloriós, i en la plena llibertat de les persones i la regulació democràtica de la llibertat de les empreses. Cal un nou moviment de treballadors del món sencer, uniu-vos, amb la bandera roja que va aparèixer a la Comuna de París, fraternalment cantada en la Internacional... Una hermosa mañana que, com deia Labordeta, potser ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver... pero habrá que forzarla para que pueda ser!

diumenge, 3 de desembre de 2017

Fins dilluns, 04/12, a les 23:59, vota les obres d'estiu de 2018!

Per tercer any consecutiu, la ciutadania decidirà les obres mitjanes que es faran l'any que ve a Sant Feliu. Obres d'un import màxim d'entorn de 100.000€, de durada d'entorn de dos mesos i que es fan entre l'estiu i la tardor.

La ciutadania té també la darrera paraula en les grans inversions i en les més petites. En les grans, perqué les decideix o no amb el seu vot, ja que formen part dels programes electorals, i després participa en l'elaboració i aprovació dels projectes d'obres. Per a mi no té sentit votar per decidir, per exemple, si cal o no reformar les places de la Salut o Francesc Macià, sinó que el que democràticament pertoca és incloure les grans inversions en els programes electorals. I si hom guanya (com nosaltres a l'11 o al 15), complir els programes: la decisió de fer  les places es pren amb el vot de la ciutadania, el projecte per fer les places es fa amb la participació de la ciutadania. Pel que fa a les petites obres, la participació de la ciutadania és fonamental: les instàncies de persones o entitats i les regidories de barri són, al costat de les pròpies inspeccions municipals, les propostes ciutadanes per a la reposició o les petites millores.

En tot cas, la ciutadania ha presentat més de 40 propostes, de les quals l'Ajuntament n'ha recollit les vint que tot seguit recullo, a partir del Facebook de l'Ajuntament. D'aquestes vint, cada persona en pot triar 3. El resultat de les votacions es donarà a conèixer dimarts mateix.












divendres, 1 de desembre de 2017

Acords i votacions del ple de novembre de 2017.

El penúltim ple de cada any està marcat per la commemoració de dates que volem posar sempre en valor. Per ordre cronològic:
  • 20 de novembre: Dia Universal dels Drets dels Infants.
  • 25 de novembre:Dia internacional contra la Violència Masclista.
  • 1 de desembre: Dia internacional de Lluita contra la Sida.
  • 3 de desembre: Dia internacional dels Drets de les Persones amb Discapacitat.
Cada ple del mes de novembre comença amb la lectura del manifest elaborat pel Consell de les Dones de Sant Feliu, posant en valor la vigència del 25-N i la lluita imprescindible contra la violència envers les dones. Abans d'aquesta intervenció, però, algunes persones del Comitè de Defensa de la República van irrompre en el ple per llegir un manifest. No els vaig donar la paraula. Com els havíem dit el dia abans, tothom pot parlar al ple comunicant-ho 24 hores abans. No ho van voler fer, i van voler parlar abans que les entitats que sí havien comunicat que volien parlar. Vaig suspendre el ple un quart d'hora, ells van llegir el seu manifest per a ells mateixos, se'n van anar i vam continuar. Jo no donaré mai un tracte discriminatori a ningú per expressar les idees que vulgui... però tampoc li donaré mai un tracte de favor: haurien pogut parlar perfectament davant de tothom, després del Consell de les Dones, del CNIAC i de les entitats de la discapacitat. Haurien pogut fins i tot presentar una moció que obligués als grups a votar-la, tant sols comunicant-ho!. Van preferir irrompre sense avisar, saltar-se el funcionament del ple i ignorar un ordre d'intervencions que dóna oportunitats a tothom... per parlar simplement per a ells mateixos. Un gest de consum intern i que dubto que porti enlloc.

Em van agradar molt les tres intervencions de les persones que van parlar: Alícia Feitó, l'Iker i la Clara, la Magda Panyella. Reivindicació de drets, explicació de lluites que porten millores per a tothom, denúncia de la invisibilitat, exigència de ser tinguts/des en compte. Quan diem que cal governar per a tothom, cal pensar en les persones a qui costa més viure la seva plenitud de drets, deures i oportunitats. En la part posterior del ple, vam parlar de la gent gran i de les persones, com les malaltes de Sida, amb malalties cròniques.  Sé que cal tenir a tota la ciutadania al cap i al cor, però hi ha d'haver una mirada i una atenció especial als col·lectius que ahir es van expressar al ple.

Els punts estrella del ple eren dos: el pressupost de 2018 i el conegut com a Pla de la Catedral. Josep Maria Rañé va explicar molt bé el primer, i Lídia Muñoz va explicar molt bé el segon.

En Josep Maria va fer una exposició similar a la que va plantejar en l'audiència de fa quinze dies. La resposta de l'oposició, més aviat discreta: o mirant algunes partides concretes traient-les de context i intentant explicar un vot negatiu a la globalitat a partir de discrepàncies parcials (Veïns, C's, PDeCat), o dient que no havien tingut informació suficient... quan no han anat a les reunions a què se'ls convocava (ERC). Només Elisabeth Ortega, del PP, va fer una lectura global del pressupost, posant de relleu la seva coherència des del punt de vista del PAM del govern, expressant que no és el pressupost que el PP faria, posant algun llum d'alerta sobre l'evolució dels ingressos lligats a l'activitat econòmica, però que recull alguns acords als que, com ara la rebaixa del tipus de l'IBI, el PP va donar suport, i expressant, en conjunt, la seva abstenció. Per cert, cal reconèixer a l'Eli que assisteix a totes les reunions a què és convocada i que hi té una actitud positiva d'aportacions molt més en clau de ciutat que d'interès de partit. Trobo a faltar, en general, alçar una mica el zoom sobre tal o qual partida concreta o sobre tal o qual procediment, per plantejar propostes globals sobre el Sant Feliu que es vol fer possible mitjançant els 45 milions d'€ aproximats per any que gestionem des de la plaça de la Vila. Cal tenir molt present que el pressupost és simplement el mitjà per aconseguir un model o proposta de ciutat, que és el que l'oposició s'hauria d'esforçar molt més a definir i a explicar.

L'altre gran tema era la modificació del Pla General Metropolità (PGM) que ha de permetre la construcció d'un edifici de serveis parroquials a l'indret on ara hi ha l'Agrupament Escolta, al passatge del Penedès, i el trasllat simultani dels locals dels Caus a l'edifici de la Fundació del Sindicat Agrícola, al passeig Nadal, al costat de la plaça de l'Estació. Un gran acord de ciutat, que implica al Bisbat, l'Agrupament, la Fundació i en què ha fet de mitjancer l'Ajuntament, que serà el titular d'aquest espai en cas que la Fundació es dissolgués. Un gran acord que la Lídia explica amb detall en aquest escrit al seu blog, i que vaig voler agrair molt sincerament al ple. Agrair al conjunt de monitors/es i pares/mares del Cau que han treballat per aconseguir l'acord, als responsables del Bisbat, la Parròquia i la Fundació Laurentius (que vull personalitzar en el rector, Mossèn Josep Maria Domingo, i en Joan Torras, representant de la Fundació), als responsables de la Fundació Síndicat Agrícola i a les persones de l'Ajuntament que hi han intervingut: regidors i regidores de l'actual equip de govern (amb PSC) i de l'anterior (amb CiU) i tècnics, que també vaig voler personalitzar en Rafa Bellido. Un gran acord a què vaig voler fer un gran agraïment.

I vaig voler concretar què agraïa, perquè és el model de treball en què crec, i que voldria veure amb molta més freqüència en les relacions entre administracions per abordar i resoldre conflictes:
  • reconeixement mutu de les parts que s'asseuen a la taula: respecte, credibilitat.
  • voluntat de generar propostes en un clima de respecte, valorant pros i contres, costos i responsabilitats de totes les parts.
  • voluntat i capacitat de construir solucions, a partir de la consciència que les solucions no "es troben" sota cap pedra o per casualitat, sinó que es construeixen des de les aportacions i les cessions de totes les parts que es reconeixen i es respecten,

dimecres, 29 de novembre de 2017

Primer pas per eliminar aquest pas.


Després de diverses negociacions amb l'Àrea Metropolitana i l'Ajuntament de Sant Joan Despí, a la Junta de Govern Local d'avui, 29/11/17, hem aprovat el conveni i el projecte que millorarà enormement aquest pas tan impresentable, situat íntegrament en el terme municipal de Sant Joan Despí... però que és clau per a la mobilitat accessible per a tota la ciutadania (una dèria i una prioritat per a Iniciativa i Esquerra Unida), majoritàriament de Sant Feliu, que és la que més usa aquest pas.
Imatge extreta del web municipal. La línia vermella indica el límit de terme.

El que es farà és un pas en condicions d'uns 80 metres de llarg i un ample de 4,5 a 5 metres, la meitat per a ús de vianants i l'altra meitat com a carril bici, ben il·luminat i amb un pendent assumible per a les persones amb mobilitat reduïda. Aquest n'és el plànol:
Com dic al títol, aquest és el primer pas: el darrer serà molt avançat l'any que ve. M'explico.

La millora d'aquest pas és una obra licitada i feta per l'Àrea Metropolitana de Barcelona, que també ha redactat el projecte. Ara s'ha de sotmetre el projecte a exposició pública (dos mesos). Cap al febrer, si no hi ha al·legacions o esmenes, es licitarà l'obra i es valoraran les ofertes de les empreses interessades (cinc-sis mesos). Si tampoc hi ha esmenes o altres incidències, és previsible que les obres comencin al llarg de setembre i acabin al llarg de desembre.

Per acabar, vull aixecar una mica el zoom i tenir una perspectiva més àmplia, que estem treballant conjuntament amb l'Àrea Metropolitana i els ajuntaments de Sant Joan i de Sant Just. Hem parlat de l'indret encerclat en blau, però ja estem treballant en l'àmbit, molt més gran, encerclat en vermell.

Tenim dues rotondes separades per la via del tren, i que tenen un volum de circulació cada cop més important: les edificacions dels tres municipis més la futura implantació del miniestadi del Barça, amb molta afectació a Sant Feliu... però fora del terme municipal de la nostra ciutat. Estem treballant en acordar la planificació de la mobilitat en aquest punt, en la perspectiva d'unir les dues rotondes per sobre de la via, preveient també el trasllat de l'actual final de línia de la T3 del Trambaix, que és provisional fins que el tramvia es prolongui fins l'estació, per l'avinguda que sorgirà sobre les vies soterrades.  Connectar les rotondes i tenir un accés directe, fluïd i de gran capacitat a l'autopista, imprescindible per ordenar la mobilitat futura dels tres municipis.

Sona a llunyà, sona a difícil, però cal tenir sempre una mirada a llarg termini per assegurar que el primer pas, com aquest que explico avui, i cada pas que segueixi, vagin en la direcció que volem. Perquè, si una cosa ha de caracteritzar la política, és la definició, la deliberació i la decisió de les coses que volem que passin, i després l'exercici democràtic del poder perquè efectivament passin.

dimarts, 28 de novembre de 2017

Julia Latorre, nova Síndica de Greuges de Sant Feliu.

Galeria de fotos de Marc Rius al Fet a Sant Feliu.

Avui ha tingut lloc la presentació de Julia Latorre com a nova Síndica de Greuges de la nostra ciutat. Pren el relleu de Magí Boronat, que va ser el primer síndic de Sant Feliu, i que ho ha estat entre gener de 2007 i abril de 2017. El seu nomenament es va aprovar en el  ple del mes de juny i, després d'un període de transició, va prendre possessió del seu càrrec el passat 1 de setembre. Donats els va-i-vens de la situació política, vam acordar ajornar la presentació pública, fins aquest 28 de novembre.


L'acte va començar amb una breu intervenció meva, presentant a la Julia i remarcant la importància de la figura del Sindic en una perspectiva de bon govern, que precisament va recollir Magí Boronat en el seu informe global 2007-2016 a partir d'una coneguda pintura (l'Al·legoria del Bon Govern) del gótic italià.

Tal com vaig dir, la proposta de Julia Latorre com a Síndica va ser plantejada, a primers d'any, pel PSC de Sant Feliu. De seguida vam valorar-la positivament per la brillantor del seu currículum: va arribar com a advocada a Sant Feliu el 1972, va ser la primera dona fiscal d'Espanya, degana del Col·legi d'Advocats de Sant Feliu, primera dona degana dels Col·legis d'Advocats d'Espanya, membre del Consell d'Advocats de Catalunya i del Consell General de l'Advocacia. En un altre àmbit, ha estat presidenta del Casino Santfeliuenc.

Després de remarcar la validesa de la persona, vaig reiterar la importància de la Sindicatura. Vaig recordar que no és una figura obligada per cap llei o normativa, sinó que respon clarament a una voluntat política àmpliament compartida pels diversos grups municipals dels consistoris recents. Es va preveure en el primer Reglament de Participació Ciutadana de 1998 i es preveu també en el nou Reglament que s'està elaborant i que el substituirà, des d'una perspectiva de garantia de drets de la ciutadania quan considera que l'Ajuntament no els ha reconegut o, directament, els ha vulnerat. És una figura que respon a la voluntat d'un alt nivell de transparència, de qualitat de prestació de serveis i de qualitat democràtica. Per garantir justament el funcionament transparent i democràtic de la Sindicatura, vaig remarcar la importància de la seva independència respecte als diversos grups polítics del consistori i la necessitat que la seva actuació no estigui en cap moment condicionada pel govern municipal, i estigui només condicionada per la voluntat de servei a la ciutadania.

Tot seguit, va prendre la paraula la nova Síndica. Després de fer una reflexió sobre l'actual situació política en la seva doble condició de síndica i d'advocada en el sentit que els polítics presos no haurien hagut de ser mai empresonats, la Julia va recordar els seus inicis a la nostra ciutat. Inicis marcats per la voluntat, ja llavors, de treball conjunt amb el primer consistori democràtic, que va recordar amb els viatges a Madrid amb el llavors alcalde Cesc Baltasar i les converses amb qui després seria jutgessa del Tribunal Suprem i actual diputada socialista Margarita Robles, per aconseguir més jutjats i més dotació a la nostra ciutat. Sempre, com va dir, amb la voluntat de treballar amb harmonia amb persones de pensament polític diferent per a l'interès general de la ciutat.

Julia Latorre, que va manifestar la seva sorpresa al rebre la proposta, però que va veure clar de seguida que hi diria que sí, va resumir la seva actitud al capdavant de la Sindicatura, en plena sintonia amb la persona de qui pren el relleu:
  • voluntat de diàleg i de mediació entre Ajuntament i ciutadania,
  • voluntat de millora del govern de la ciutat i de la pròpia ciutat
  • amb plena disponibilitat, no només a rebre persones i entitats al seu despatx, sinó a incrementar el coneixement i la presència de la Sindicatura als diferents barris i sectors de la ciutat.
La sala era plena de persones que coneixen i estimen la Julia, de síndics i síndiques d'altres municipis, entre els quals Joan Barrera, president del Fòrum de Síndics de Catalunya, i de representants d'entitats locals. Després d'un gran aplaudiment, ens vam fer diverses fotos de família i, finalment, una copa de cava.

Estic convençut que el treball de la nova Sindica serà positiu en un marc de diàleg amb l'Ajutament i que Julia Latorre podrà veure acomplerts els dos grans objectius que va plantejar en l'acte públic de presentació a la seva ciutat. Enhorabona i ànims, Síndica!!!

El consistori amb Julia Latorre, acompanyada de Magí Boronat i Joan Barrera.

diumenge, 19 de novembre de 2017

Any, mandat i futur.

Any: 2018.
Mandat: 2016-2019.
Futur: el Sant Feliu dels propers deu-quinze anys.


  1. Breu introducció per part meva, fent èmfasi en dues novetats que continuarem millorant: 1) un format més clar, 2) presentació pública al web uns dies abans, de manera que la gent pogués venir a la presentació amb la tota la informació prèvia que desitgés.
  2. Exposició de Josep Maria Rañé, regidor d'Hisenda, explicant de manera molt entenedora les grans xifres del pressupost de 2018, per mitjà de la nova plataforma d'informació pressupostària de l'Ajuntament. He recollit la informació d'en Josep Maria en la meva "memòria d'alcaldia".
  3. Exposició de Manel Leiva, regidor de Medi Ambient i Espai Públic, sobre les principals inversions que preveu el pressupost de l'any que ve, i que es poden seguir aquí sobre un plànol de la ciutat.
  4. Exposició de Lourdes Borrell, alcaldessa accidental mentre estic de baixa, explicant com el pressupost de 2018 forma part del Pla d'Acció del Mandat  i explicant l'eina web de seguiment puntual del PAM 2016-19.
  5. Cloenda meva, prèvia al torn de paraula del públic. Després de les explicacions del 2018 i del període de quatre anys en què s'emmarca, vaig voler fer  una visió a més llarg termini, que voldria compartir tot seguit: cinc reflexions i/o reptes de futur... que s'hauran de debatre, al meu parer, al llarg de l'any que ve.
Reflexió/repte 1: el soterrament.

Sembla que va ser fa una eternitat, però des del 6 de setembre només han passat dos mesos i mig. Aquell dia al matí, el ministre de Foment, Iñigo de la Serna, va anunciar a "Los desayunos de la 1", una visita a Sant Feliu per anunciar novetats importants sobre el soterrament. Novetats que venien mesos després de la visita de Mariano Rajoy i diversos ministres a Barcelona, anunciant els soterraments de les vies a l'Hospitalet, Montcada i Sant Feliu. Novetats que vam concretar en una reunió a Madrid el mes de juliol, en una reunió a tres bandes amb ADIF, Generalitat i Ajuntament. El dia 13 de setembre, Gobierno i Govern havien de venir a Sant Feliu. A la tarda del mateix dia 6, però, totes les agendes van saltar pels aires.

No em correspon a mi avançar el que vam acordar que explicaria el ministre. Però sí que em correspon, que ens correspon, urgir a Ministeri i Generalitat a reprendre i concretar els acords a què vam arribar abans de l'estiu. 2018 hauria de ser l'any en què els governs de l'Estat i de la Generalitat reprenguin els plans d'inversions acordats. Hauria de ser també l'any en què reprenguem, a Sant Feliu, el debat col·lectiu sobre la ciutat que volem que es creï damunt les vies. La meva proposta, que ja vaig avançar aquí, la visualitzo en una gran avinguda, una gran plaça i un gran parc.

Reflexió/repte 2: la mobilitat sostenible.
A més de les inversions municipals explicades a l'acte de presentació del pressupost, a Sant Feliu hi haurà una inversió molt destacada: la urbanització i l'ampliació de la plaça Lluís Companys, de promoció privada. En la mateixa zona, quedarà una peça, també de promoció privada, que completarà l'obertura i la connectivitat de la plaça per tots els seus punts, per l'actual aparcament prop de la Sala Ibèria. Aquest canvi decisiu del centre de Sant Feliu ha de comportar, en la meva opinió, una gran reflexió sobre què i com volem que sigui en el futur. Un exemple és el d'aquesta cruïlla entre els carrers de l'Ateneu i Pi i Margall, en una foto d'en Marc Rius:
Foto de Marc Rius al Fet a Sant Feliu.


Un centre de ciutat amb vocació de gran espai per al comerç i la cultura ens hauria de revisar en profunditat temes com les zones reservades als vianants, les zones de circulació i fins i tot els sentits de circulació, les decisions sobre l'aparcament, etc. I no només al centre de la ciutat: la configuració de carrers com Pizarro, a Can Calders, és la que volem en el futur? De fet, a l'acte del dimarts 14 vaig plantejar el que ja vaig apuntar en aquest escrit, de nom "Sant Feliu: Mobilitat 2020".  I també la meva proposta que abordem el tema de la mobilitat durant la Setmana de la Mobilitat Sostenible, al setembre de 2018, de manera que es puguin debatre aspectes fonamentals per incorporar (qui així ho consideri) als programes per a les municipals de 2019.

Reflexió/repte 3: els equipaments.
Aviat farà tres anys, el ple de l'Ajuntament va aprovar el Pla Director d'Equipaments 2016-2022. En aquest mandat, l'hem anat desenvolupant en diferents àmbits: remodelacions completes de la Biblioteca i del Casal de Joves, inversions properes i importants en el camp de futbol de Falguera i el parc esportiu de les Grases, inversions importants en escoles públiques suplint la manca absoluta d'inversió de la Generalitat. Però ens queden alguns elements importants per acabar de definir: especialment el teatre municipal i l'espai museístic de Sant Feliu. Vaig apuntar en la meva exposició la necessitat de definir propostes en aquest sentit, i d'exposar-les també en els programes de les municipals per prendre les decisions que correspongui al llarg del mandat que ve.
Podrien ser els antics vestidors de l'Escorxador un espai per a la memòria?
Reflexió/repte 4: el Complex.
En aquesta necessitat de definir-se sobre els equipaments, n'hi ha un que mereix una atenció especial: el Complex municipal de Piscines. Després de deu anys de funcionament, ha d'encarar nous reptes, que hem de tirar endavant colze a colze amb el Club Natació Sant Feliu i amb el consens de tots els grups municipals. Aquests reptes han de passar per l'ampliació en la zona de l'antiga piscina coberta, en la zona delimitada per la prolongació del carrer Pi i Margall fins al carrer Girona, i les implicacions administratives que aquesta ampliació haurà de comportar, en una perspectiva immillorable d'ampliació de serveis a la ciutat i de consolidació del CNSF com a gestor del Complex.

Reflexió/repte 5: el mateix Ajuntament.
A més d'aquests quatre grans reptes de ciutat que cal abordar en aquest 2018 pensant en el 2019 i següents, n'hi ha un d'intern que també vaig plantejar el dia 14 a la sala de plens: la pròpia revisió de l'estructura municipal. És una exigència ineludible. D'una banda, perquè el desplegament preceptiu de l'administració electrònica i dels serveis que voluntàriament volem oferir a la ciutadania ens obliguen a un procés d'actualització de procediments, però també d'estructura organitzativa. De l'altra, perquè l'edat mitjana de l'ajuntament és alta, superior a 50 anys (aquest article, que no vaig esmentar a l'acte, hi entra de manera molt clara i i directa) i els processos simultanis que, en molt pocs anys, hi ha d'haver de jubilacions i de noves incorporacions ha de permetre un ajuntament més centrat en els reptes del segle XXI que en les inèrcies que hem heretat del XX.
Imatge del web 3D Warehouse.

... i un sisè repte/reflexió plantejat des del públic: l'activitat econòmica.
Un cop acabada la meva proposta de mirar una mica més enllà del 2018, vam obrir el torn de paraules. Hi van participar cinc persones. Em quedo amb un aspecte de la intervenció de Jordi Gibert, que va ser el primer gerent de l'Ajuntament a meitat dels anys noranta, en relació a un altre tema estratègic: quin model d'activitat econòmica volem tenir a deu o quinze anys vista, i com l'hem d'anar facilitant des d'ara? Sens dubte, un tema central per a la vella perspectiva que vaig aprendre dels meus predecessors, en Cesc i l'Àngel, i la seva sana obsessió per fer de Sant Feliu "una ciutat per viure i per treballar".

Sóc conscient que amb aquestes reflexions/reptes em vaig sortir del guió d'un acte de presentació anual de pressupostos. Però ho vaig fer perquè puc (sóc l'alcalde...) i, sobretot, perquè ho considero imprescindible en el moment que vivim; hem de parlar de l'immediat, però també hem de proposar una mirada més llunyana. La ciutadania té dret a saber quina és la visió de futur de cada força política que es presenti a les municipals de 2019, i els partits s'haurien d'esforçar en no limitar-se a propostes de caràcter immediat, sinó a definir quin model de ciutat i d'ajuntament es plantegen a mig i a llarg termini, presentant honestament pros i contres de les seves propostes, els seus riscos i costos, però defensant amb claredat la seva necessitat. La qualitat de la democràcia també és això.

dissabte, 18 de novembre de 2017

17/11/17: homenatge al moviment veïnal de Sant Feliu.




A les set del vespre, la sala era gairebé plena. A l'escenari, tots els portaveus dels grups municipals, expressant una voluntat clara de reconeixement unànime a les persones a qui retíem homenatge. També la conductora de l'acte, Conxita Sánchez, presidenta del Centre d'Estudis Comarcals, l'entitat a qui vam encarregar l'exposició d'homenatge al moviment veïnal de la transició a Sant Feliu.

Obre la Conxita i ens recorda Labordeta: "Somos como esos viejos árboles...". Intervenen tots els grups i finalment jo (reprodueixo al final la meva intervenció aproximada). Una ovació llarguíssima precedeix a un documental excepcional: "La memòria present". En molts ulls, el tel d'una llàgrima. En molts cors, el batec d'un record i d'una lluita que va transformar Sant Feliu.


Després, un a un, el nom de tots els homes i totes les dones que van formar les primeres comissions gestores de les associacions de veïns, les primeres vocalies de dones, de joves. Lluitadors i lluitadores destacats de finals dels seixanta i de tots els setanta, però en cap cas únics. Van ser milers de persones les que van sortir al carrer en defensa dels barris, de les escoles, de l'ambulatori, del centre de planificació familiar, del català a la ciutat, dels drets de les dones, de la democràcia, de la llibertat, l'amnistia i l'estatut d'autonomia. Impossible nomenar un a un a tants de nosaltres, però sí nomenar un a un a les persones de la primera fornada del moviment veïnal. Una a una, van pujar a l'escenari, i tots els portaveus vam lliurar-los un senzill diploma de reconeixement i d'agraïment. A l'escenari, emocions, retrobaments, alegries, lluites recordades, compartides i guanyades.

Finalment, en representació de les desenes de persones que van pujar a recollir el seu diploma, van parlar tres ciutadans: Alejandro Huerga, Joana Martínez i Manuel Guerra. Una bona representació de la pluralitat i de la unitat que va canviar Sant Feliu. L'Alejandro, que llavors era del PSUC, remarcant els vincles entre el moviment obrer i el moviment veïnal. La Joana, que llavors era de l'OIC, remarcant els vincles entre el moviment feminista i el moviment veïnal. El Guerra, que llavors era del PSC, remarcant els vincles entre el moviment també incipient de les APA i el moviment veïnal. Una molt bona representació de la unitat de l'esquerra a Sant Feliu en aquells moments, i que tants bons resultats va donar. Al final, foto de família i inauguració de l'exposició.

Vaig sortir de l'acte molt cansat i adolorit, però molt més content. El considero un acte just, convenient, oportú, necessari. Les raons: les que vaig dir en la meva intervenció, que tot seguit reprodueixo de manera aproximada (com sempre, vaig parlar sense papers... però amb un guió clar del que volia dir i del que volia que se m'entengués):


Bona tarda, mestres!

Em sumo a les paraules d'agraïment que acaben de pronunciar els portaveus de tots els partits presents a l'Ajuntament, i faig meva la paraula que Manel Leiva ha fet servir per referir-se a vosaltres: sou els nostres mestres en la lluita per un Sant Feliu millor, en la lluita per la democràcia, en la lluita pels drets dels treballadors i de les treballadores. Mestres: sou els nostres i les nostres mestres!

Deixeu-me que us recordi novament el sentit d'aquest acte d'homenatge. És, com ja s'ha dit, un acte de reconeixement i d'agraïment, però també és un acte contra la invisibilitat i contra l'oblit.

En aquests moments, s'estan remodelant les places de la Salut i de Francesc Macià. No hem volgut, no pot ser, que en les persones que hi passin, que hi passegin, es dilueixi, es perdi, s'ignori, que aquestes dues places són el resultat de la lluita dels veïns i de les veïnes per evitar la densificació dels barris, la pèrdua d'espai públic, per lluitar contra l'especulació que la dictadura protegia i afavoria.  Personalment, no vull que s'esborri el record de les Adela Barquin que van aconseguir la plaça de la Salut o dels Ramon Queralt que van aconseguir la plaça de Francesc Macià, que el seu nom caigui en l'oblit, que la seva lluita sigui oblidada, esborrada, desconeguda, invisible.

Aquests actes d'homenatge, d'agraïment, de visibilitat, de memòria, tenen tres moments, tres formats:
  •         Aquest acte solemne a l’auditori,
  •         L’exposició que obrirem al públic immediatament després,
  •         El mural a la plaça de la Salut que recordarà per sempre la vostra incansable, tenaç i meritòria lluita per una vida digna als nostres barris, per una vida digna a la nostra ciutat.
Aquests tres moments o formes d’agraïment tenen darrera els noms i els cognoms de les persones que ho han fet possible i que vull agrair tot seguit.
  • En primer lloc, el Centre d’Estudis Comarcals i l'Arxiu Local i Comarcal, a qui vam encarregar l’exposició i que va compartir amb l’Ajuntament la convicció de la necessitat de l’homenatge i l’entusiasme per donar-li la forma concreta que avui estem veient. Gràcies, Conxita Sánchez, presidenta del Centre d’Estudis, i a les persones que directament han treballat en l’exposició, el vídeo, la guia, etc: Esther Hachuel, Neus Ribas i Bea Jiménez. Gràcies, Mari Luz Retuerta i Josep Maria Campderrós.
  • En segon lloc, un agraïment a qui ha creat els suports materials per a aquests materials: el video que veurem tot seguit (Eva Murgui i Oliver Méndez), els diplomes que lliurarem (OPAC), els plafons de l’exposició (Eva Murgui i Carol Rodríguez ) i el llibret de l’exposició (Olga Casado)
  • En tercer lloc, un agraïment al personal municipal que ha coordinat, orientat i seguit aquests treballs. En representació seva, deixeu-me esmentar i agrair especialmenta Carles Olona, Conxita Montoro i Clara Bosch pel que fa a l’organització de tots els esdeveniments que conformen aquest homenatge.
No em vull allargar més i vull donar pas tot seguit al video que recull les vostres lluites, que recorda el Sant Feliu que podríem haver estat si no haguéssiu lluitat diàriament, intensament, col·lectivament, contra la dictadura franquista i l’especulació a què la dictadura va donar cobertura i va afavorir.

Però deixeu-me acabar en una clau personal, molt personal. Jo em vaig formar políticament amb tots i totes vosaltres, vaig aprendre molt de tots i totes vosaltres. Per edat i per trajectòria, em considero una part de tots i de totes vosaltres; era a les manifestacions de l’ambulatori, de les escoles, de l’Alumini. Amb tota seguretat, quan deixi de ser alcalde, altres generacions amb altres trajectòries dirigiran la ciutat. I no he volgut que aquestes generacions i persones noves desconeguessin o coneguessin només parcialment les lluites d’ahir que són presents, enormement presents, positivament presents, en el Sant Feliu d’avui. No he volgut que desconeguessin els fets i que oblidessin els noms de les persones. No he volgut que rebessin l’avui i construïssin el demà com si no hi hagués hagut centenars i milers de mans a qui contínuament hem de donar les gràcies, hem de dir-los gràcies.

Després del vídeo direm tots els seus noms, un per un, una per una. Però deixeu-me que, en un sol minut i amb el risc involuntari d’algun error o informació insuficient, resumeixi el meu agraïment, el meu reconeixement i el meu homenatge en les persones que avui, perquè són mortes, no poden acompanyar-nos:
  • Toni Amigó Castells.
  • Adela Barquín Cobo, la Pasionaria de la Salut.
  • Josep Carbó Colomer,
  • Esteban Crespo Mellado
  • Quico Daban Jordan
  • Rafael de la Haba Acosta
  • Antonio de Oses Fuentes
  • Antonio de Oses Leiva
  • Joan Fernández Jurado,
  • Isidoro Garcia Indiano
  • Miguel García Rodríguez
  • Josep Gimeno León
  • Ramon González López
  • Gabriel Hita Abad
  • Josefa López Alcaide
  • Joan Morejón Sánchez,
  • Juan José Ortega Perlado, l’estimat Napo,
  • Jaime Pereira Sanz
  • Manuel Pinilla Corpas
  • Fernando Pintado Ruiz
  • Manuel Plaza Díaz
  • Joaquim Prats Lladó 
  • Ramón Queralt Segura,
  • Joana Raspall Joanola, la nostra estimada Joana
  • Bernabé Tolosa Grau
  • Juan Sánchez Carreño
  • Llorenç Sans Fábregas
Siguin les dues darreres persones, Juan Sánchez i Llorenç Sans, el resum més clar i emotiu de la unitat de les persones que, amb dues llengües i a una sola veu, vingudes de tots els racons d’Espanya, van fer possible la visió i la voluntat de Sant Feliu com un sol poble, una visió i una voluntat que cal preservar clarament en el futur, sigui quin sigui el futur que democràticament ens donem.

Per a tots ells, per a totes elles, demano, que, dempeus, en comptes d’un minut de silenci, fem una llarga, intensa i merescuda ovació d’homenatge.

dilluns, 13 de novembre de 2017

Fins al 04/12: vota les obres d'estiu de l'any que ve!


Com vaig explicar en aquest escrit, durant el mes de setembre les persones o entitats que van voler, van poder presentar propostes per a les obres d’estiu de 2018. Es van recollir mès de cinquanta propostes, que durant el mes d’octubre han estat analitzades i valorades pels arquitectes municipals. S'han afegit a propostes presentades en les dues edicions anteriors, que ja van ser valorades al seu dia.

S'han establert així 20 possibilitats de votació, resumides tot seguit, i de les quals en pots votar fins a tres:
En aquesta adreça tens tota la informació que necessitis abans de votar: www.santfeliu.cat/obresestiu2018. També s'expliquen les propostes que s'han desestimat i per què. D'entre aquestes, la més proposada és la reparació completa de la vorera del carrer del Pla. No està a la llista de les 20 sotmeses a votació per dues raons: sobrepassa l'import de 100.000€... i es farà en les inversions municipals de l'any que, conjuntament amb la vorera pendent de Jaume Ribas (la dels números senars).

L'objectiu de les obres és, com sempre, el de fer un espai públic de qualitat a tots els barris, millorant les condicions de vida del dia a dia de la ciutadania. L'objectiu del procés de decisió és també, com sempre, afavorir la participació de la ciutadania en la presa de decisions per aquesta millora del dia a dia, fer pedagogia política per fer un Sant Feliu de tothom amb tothom.



Annexos: 

Obres votades i fetes l'any 2016:
  • Fer una rampa accessible entre la Rambla i el carrer Joaquim Monmany, en un lateral de l'ambulatori.
  • Eliminar barreres arquitectòniques en cinc cruïlles: 1) Carles Buigas amb Comte Vilardaga, 2) Torras i Bages amb Vidal i Ribas, 3) Joan de Batlle amb Clementina Arderiu, 4) Sàmson amb passeig del Canal, davant de l'Escola Gaudí, 5) passeig Onze de Setembre amb Constitució.
  • Reordenació i millores de seguretat en quatre cruïlles o voreres: 1) passeig Nadal amb carrer de Dalt, 2) Sant Josep amb Rupert Lladó, 3) Estelí amb Clementina Arderiu, 4) ampliar vorera davant l'entrada de l'Escola Martí i Pol.

Obres votades i algunes encara en construcció l'any 2017:
  • Crear una placeta a la cruïlla dels carrers Daoiz y Velarde, Josep Ricart i Sant Jaume.
  • Millores a cinc cruïlles, eliminant barreres arquitectòniques i ampliant voreres: 1) Josep Ricart amb Santiago Rusiñol, 2) Roses amb passatge Fargas, 3) Joaquim Monmany amb Santa Creu, 4) Daora amb Frederica Montseny, 5) Hospitalet amb Coll i Alentorn.
  • Millores al Parc Europa.
  • Crear un nou espai de lleure: la Pineda de la Salut.

dissabte, 11 de novembre de 2017

14/11, 19:00, a l'Ajuntament: què farem al 2018 amb els teus diners?


Aquest dimarts, a les set del vespre, informarem sobre el pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2018. Enguany, però, hi ha un canvi important sobre les presentacions dels anys anteriors: els números i conceptes que explicarem dimarts, ja es poden consultar prèviament en aquest enllaç. Hi trobareu:

Per tant, per primer cop, es convoca no a un acte merament informatiu, sinó a un acte de deliberació sobre un esborrany presentat prèviament a la ciutadania.

Com es pot veure a la presentació, estem parlant d'un pressupost de gairebé 45 milions d'euros, dels quals gairebé 40 milions són del pressupost ordinari, i una mica més de 5 milions són del pressupost d'inversions, als quals cal afegir entorn de 3 milions d'euros que "s'arrosseguen" del 2017 al 2018. Gestionarem, per tant, entorn de 48 milions d'euros.

Tot i que en parlarem el dimarts que ve en aquest acte públic, i ho debatrem en el ple del 30 de novembre, avanço algun dels elements més destacables del pressupost de 2018:
  • no hi haurà increment de la pressió fiscal: els impostos, taxes i preus públics es mantenen al 2018 igual que al 2017. Recordem que l'IBI de 2017 ja va ser un 3% inferior al de 2016.
  • posada en funcionament del nou Casal de Joves, abans de Setmana Santa.
  • acabament de les places Francesc Macià (abans de l'estiu) i de Lluís Companys (a la tardor)
  • amb les obres de Lluís Companys, obertura d'un debat sobre la mobilitat i la peatonalització al centre de la ciutat,
  • nous vestidors al camp de futbol de Falguera,
  • noves voreres al carrer del Pla i a la vorera dels senars de Jaume Ribas,
  • commemoració de la 60a edició de l'Exposició Nacional de Roses,
  • posada en funcionament de la Finestreta única empresarial (FUE)
I moltes coses més... Us convido, finalment, a dues coses:
  1. Consultar on line la proposta de pressupost que planteja l'equip de govern,
  2. Debatre presencialment aquesta proposta de pressupost, dimarts que ve a la tarda.
Fins dimarts!!!




Annex: repàs de nocions bàsiques...

divendres, 10 de novembre de 2017

Fet als barris (8/8): al novembre, el barri Centre!


Darrer dels vuit capítols de "Fets als barris". Dedicat al barri Centre o de Can Nadal, com li volguem dir. El barri on vaig néixer, fa seixanta anys. Pràcticament, tot el Sant Feliu de fa seixanta anys, quan no arribàvem a deu mil habitants.

Vaig néixer al carrer que llavors es deia General Moscardó, i abans i després es va dir Pi i Margall. En una casa llogada a la Sra. Dolors de cal Cagarraïms, compràvem el pa a la Puríssima, la verdura i la fruita a cal Mataporcs, el menjar per als conills a cal Graner, el peix, el pollastre i la carn a la Plaça, els queviures de cada dia a ca la Júlia. Ma mare havia treballat, des dels deu anys, a cal Corrons i mon pare des dels catorze a l'Alumini i des dels vint a la Matacàs, en un Sant Feliu que, tret dels carrers Sant Antoni i Santa Maria, s'estenia entre el carrer Falguera i la via del tren. Un Sant Feliu on a la tardor se sentia l'olor de la premsada del vi als Pagesos, als carrers on jugàvem calia aturar-nos quan passaven els carros de cal Puntaire o de cal Roldan, per Setmana Santa tot era silenci, per Corpus tot eren catifes de flors i per Sant Joan cada carrer tenia la seva foguera.

Aquell Sant Feliu es reflecteix en aquest vuitè capítol en l'Àngels Prats, la gran de cal Cagamànecs. L'acompanyen un santfeliuenc nascut a Can Calders i a qui li agrada calar foc a la Salut, en Carles Muñoz, i un santfeliuenc tan "nouvingut" com imprescindible, l'Esteban Barbaría, l'ànima de l'Ateneu.

Parlen de tot: d'aquell Sant Feliu i del Sant Feliu del segle XXI, del comerç, del soterrament, de les festes, de la mobilitat. de la nostàlgia i de la modernitat. Apunten temes que caldrà tenir present: la visibilitat de la diversitat (menor que en altres barris), l'ordenació del trànsit (que requereix segurament alguna reflexió a fons en aquest sentit), l'aberració de les vies a cel obert, etc.

Amb aquest capítol, es tanquen les reflexions de vint-i-quatre persones sobre el seu entorn vital, sobre el seu primer àmbit de relació social. Personalment, crec que han valgut molt la pena les seves vivències, opinions, reflexions. Reitero les meves felicitacions pel gran treball conjunt de Fet a Sant Feliu Skrei Studio... i els suggereixo que vagin pensant en alguna altra fructífera col·laboració!!!


Annex:
Finalment, recordo els enllaços als videos i els apunts de cadascun dels set barris anteriors:

dimecres, 8 de novembre de 2017

Escola Gaudí, promoció de 1967: gràcies!


Era el setembre de 1976. Jo tenia 19 anys acabats de fer. Estava a punt de començar 3r de Químiques, a la Diagonal. Els dos anys anteriors havia treballat d'administratiu a la Matacàs: a la fàbrica de 8 a 3, i a la Uni de 4 a 9. Els meus pares volien que jo només estudiés... però jo no volia "viure dels papes" i volia treballar com a fill de classe obrera que era... Quins temps... Encara tenia temps per a la política i per al Cau.. però anava una mica de bòlit. 

A l'abril de 1976, després del Congrés de Cultura Catalana, una de les reivindicacions va ser la de "Català a l'Escola!". I vam aconseguir que el darrer ajuntament de la dictadura franquista destinés una partida per fer classes en alguns cursos d'escoles públiques. I així va ser com, al setembre de 1976, Agustí Vilar, Jordi Giol i jo mateix vam ser els primers professors de català a les escoles públiques de Sant Feliu. De moment, només a 3r i 4t d'EGB. I així, jo vaig ser el primer "profe de cata" de les escoles Nadal i Gaudí. 

El 15 de setembre de 1976 vaig entrar per primer cop en una aula. Havia de ser una cosa provisional, mentre acabava la carrera. La primera tarda que vaig entrar a l'escola Gaudí, uns nens de set o vuit anys jugaven a la porta. Vaig tocar el cap d'un i li vaig dir: "Hola, maco!"... i ell em va respondre "moco lo será tu padre!". Bufff, Jordi, estàs segur que això és "lo teu"?

Aquests "cincuentañer@s" de les fotos feien, a setembre de 1976, 4t d'EGB. Van ser dels meus primers alumnes, de les meves primeres alumnes. Era el tercer curs que feien a una escola que es va inaugurar tot just al setembre de 1974. Van fer pàrvuls (els que el van fer...!) i 1r d'EGB en una escola de la Zona Franca, que es deia Isaac Peral, on anaven en autobusos que sortien cada matí de la plaça de l'Estació des de 1969. Recordo que de les quatre aules on vaig començar a fer classes, amb més de cent trenta nens i nenes, només n'hi havia un que parlés en català a casa seva. De manera voluntària, a més, em quedava al Gaudí a fer classes gratuïtes i voluntàries de català als nois i noies de 7è i 8è d'EGB, amb una important assistència. I a més, feia classes de català al Centre Parroquial i a la capella Sagrament per acord amb les respectives associacions de veïns.

Eren els temps del Castell d'Iràs i no Tornaràs, de l'Espardenyeta, d'en Pere sense Por, de jocs i cançons, de teatre i de guitarra per entrar en contacte amb una llengua aliena a la immensa majoria de les cases. Aliena també a uns barris (la Salut i Can Maginàs) que lluitaven en castellà pels carrers asfaltats, per les clavegueres, per l'ambulatori, per les escoles, que lluitaven en castellà per una Catalunya millor. Temps de lluites en dues llengües però amb una sola veu. Vaig tenir la sort i l'orgull de ser-ne protagonista al costat de molts altre homes i dones, la majoria comunistes. Em revolta que, avui, un sector de la gent tregui importància a les lluites enormement transformadores que van conviure aquells dies i van portar la democràcia a tot l'Estat i l'autonomia a Catalunya.

Torno als homes i dones de la foto de dalt, que són els nens i les nenes de la foto de baix. Vaig ser el seu professor de català fins 8è d'EGB. Amb ells, vaig anar enamorant-me de la meva feina de professor, vaig descobrir la connexió tan especial que hi ha entre professor i alumne quan s'entenen i avancen en la mateixa direcció, vaig anar creixent en seguretat i recursos a l'aula, vaig anar reorientant la meva vida de la meva intenció inicial de la indústria química a la meva passió posterior de l'ensenyament públic. I el que havia de ser una ocupació provisional mentre acabava la carrera, es va convertir en una de les meves dues passions vitals compartides: l'ensenyament i la política.  Personalment, li dec molt a aquells anys de l'Escola Gaudí, li dec molt a aquells nens i nenes de la foto de baix, nascuts al 1967 i que van fer una festa conjunta el 4 de novembre, a la qual em van voler convidar, i als altres alumnes d'aquells cinc anys que hi vaig passar.  Ells/es van créixer i evolucionar dels 9 als 14 anys, i jo ho vaig fer dels 19 als 24 anys.

Però a aquest grup en concret, a la promoció de 1967, hi ha un motiu especial que em va arribar tan tan endins, que mai em puc estar d'agrair-los-el. L'any que jo vaig marxar del Gaudí (vaig anar a la llavors Escola Modelo, avui Escola Falguera, al setembre de 1981) era l'any que també ells deixaven l'escola. Llavors era costum fer el viatge de final de curs de 8è a Mallorca, i els vaig acompanyar, amb dos professors més (Pablo Garrido, també a la foto on tallàvem el pastís d'aniversari i Angela Esteban, que no va poder venir). Va ser un viatge molt bo, que recordo de manera molt entranyable. Jo m'ho vaig passar molt bé, i recordo una anècdota que vull compartir. Un matí que vam anar a la platja, em vaig deixar el rellotge a la tovallola, i algú me'l va robar. Quan ho van saber, aquells nois i noies de 14-15 anys van fer una recol·lecta sense que jo notés res de res, i quan tornàvem a Sant Feliu... em van regalar un rellotge nou, que encara conservo. No us podeu imaginar com em va emocionar aquell regal, de valor infinit! Com em va refermar en la meva decisió professional i vital de dedicar-me a l'ensenyament!!!

Gràcies, promoció del Gaudí de 1967!
Gràcies, alumnes amb qui he treballat, après i gaudit a les altres promocions del Gaudí!
I del Falguera, Nadal, Pau Vila i especialment, molt especialment, als de 1r i 2n d'EGB del Monmany!
Gràcies al professorat amb qui he compartit tants i tants bons moments en aquestes escoles!
Gràcies a tot el professorat, a totes les AMPA, a tot el personal auxiliar, a totes les famílies!
Gràcies, gràcies, gràcies!!!

Ah! I gràcies, cincuentañer@s, pel vostre agraïment:

dimarts, 7 de novembre de 2017

Novembre: arrenquen les obres de Francesc Macià i de Lluís Companys.

No concebo un espai públic de qualitat a tots els barris sense que cadascun dels barris tingui les seves places, aquests espais oberts de relació social i de vida col·lectiva que tan valoro. Vam començar el mandat inaugurant la plaça Catalunya, a primers d'any vam inaugurar la plaça Rafael Alberti, estan molt avançades les obres de la plaça de la Salut i estan a punt a punt de començar les altres dues grans remodelacions que falten: Francesc Macià i Lluís Companys.

Mitjans de novembre: comencen les obres de la plaça Francesc Macià.
Foto del web informatiu de contractació pública Ajuntament Impulsa

Com és ben sabut pel veïnat de la plaça, hi ha hagut una tramitació llarga. Només en aquest mandat, un debat molt intens al ple de març de 2016, reunions del veïnat amb l'encarregat de redactar el projecte, l'arquitecte Frank Fernández a partir d'aleshores i reunions paral·leles amb els grups municipals i l'equip de govern per abordar la problemàtica de les obres, que van acabar en la redacció d'un projecte consensuat d'obres. Un projecte que va arribar a conveniar-se per escrit amb cada comunitat de propietaris de la plaça, tant dels edificis com de l'aparcament subterrani. Aquest projecte es va aprovar en el ple de febrer de 2017, amb 19 vots a favor i dos vots en contra. Posteriorment, es va aprovar tot el procés per poder fer el concurs públic necessari per a l'adjudicació i la contractació de les obres. Finalment, les obres es van adjudicar el 20 d'octubre passat a l'empresa Artífex Infraestructuras SL, que iniciarà les obres el dimecres 8 de novembre.

Aquestes obres duraran aproximadament 8 mesos, de manera que estaran acabades a l'estiu de 2018. Com també es va explicar al veïnat, s'arreglarà el tram del carrer Doctor Brugarolas que dóna a la plaça, amb la mateixa configuració del tram que es va remodelar fa uns anys. També s'actuarà en la cruïlla entre el carrer Josep Ricart i el carrer Roses per facilitar el gir de l'autobús.


Finals de novembre: comencen les obres de la plaça Lluís Companys.
Foto d'aquest escrit del meu blog.

En aquest cas, es tracta d'una obra d'iniciativa privada, que ha necessitat, però, l'acord i l'autorització del consistori, ja que té afectacions òbvies en l'espai públic. Aquesta autorització ha tingut un tràmit també molt llarg, començat al 2002, i que vaig explicar en aquest escrit. Finalment, el projecte d'urbanització de la plaça es va aprovar en el ple de juny de 2017, també amb 19 vots a favor i 2 vots en contra de Ciutadans. Com que és una obra privada, paral·lela a la construcció d'un edifici de 18 habitatges, la contractació ha estat directa per part del promotor. Un cop acabin els tràmits administratius i registrals dels promotors, les obres començaran a finals de mes. Seran unes obres que duraran fins a finals del 2018.

L'ampliació de la plaça serà una millora molt important del centre de la ciutat, en què jo personalment m'he implicat de manera molt directa, i que em fa moltíssima il·lusió. Quan s'acabin les obres de la plaça, treballarem en dos temes que acabaran de configurar un espai amb vocació de ser fonamental per la cultura i el comerç a la nostra ciutat. Un primer tema molt concret, però que reblarà el clau de la plaça: la seva connexió directa al carrer Pi i Margall, davant del Centre Parroquial: espero parlar-ne properament. Us imagineu aquest gran espai central configurat per dues places (de la Vila i Lluís Companys) accessibles per tots costats? Un segon tema, fonamental, de llarg recorregut: la peatonalització del centre, un nou pla director d'obres i mobilitat que avançava en aquest escrit. Una visió de futur de ciutat que, com explicava en aquest altre escrit, voldria sotmetre a debat ciutadà, públic i obert, al setembre de 2018.