dijous, 30 de juny de 2016

El Tribunal Suprem ha dictat sentència sobre l'IBI de 2014: dictamina sobre els calendaris, no diu res sobre els imports.

Ahir, dimecres 29 de juny, dia de Sant Pere i Sant Pau, el Tribunal Suprem va resoldre definitivament el contenciós  sobre l'IBI de 2014 que van plantejar, al seu dia, tant el PSC com l'Associació de Veïns Roses Castellbell. El text complet de la sentència es pot descarregar aquí.

Aviat faré una mica de resum del contenciós. Però avanço amb claredat que aplicarem la sentència del Suprem, donant compliment així a l'acord de govern que ICV-EUiA i PSC vam presentar públicament el 12 de juny de 2015, concretament en el seu punt 4.6.

Amb aquest objectiu, avanço tres qüestions, que ja hem comunicat als portaveus dels vuit grups municipals:
  1. El ple ha de prendre raó d’aquesta sentència, que ha de ser coneguda i valorada pels serveis municipals. Serà un punt, per tant, que debatrem al ple del mes de juliol.
  2. Com he dit, és voluntat del govern donar compliment a la sentència, com consta explícitament al punt 4.6 de l'acord de govern d'ICV-EUiA i PSC.
  3. Per tal de clarificar de forma completa la forma de donar compliment a la sentència del Suprem, l'equip de govern ha demanat immediatament els corresponents informes preceptius i vinculants a Secretaria i a Intervenció.
Com dic al titular, la sentència dictamina sobre els calendaris (i estableix que la data definitiva d'aprovació de les ordenances fiscals de 2014 hauria hagut de ser l'1 de març de 2014 i no l'11 d'abril del mateix any, que és quan es van aprovar), però no es pronuncia sobre els imports i sobre la seva hipotètica devolució.

I aquesta qüestió és decisiva: per retornar diners ja ingressats, cal reconèixer el caràcter indegut d'aquest ingrés. I aquest reconeixement explícit que hi ha hagut ingressos indeguts no forma part ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de maig de 2015, ni de la sentència del Tribunal Suprem de juny de 2016. 

Jo he insistit repetidament, a més, en què a cap ciutadà se li va apujar el rebut de l'IBI un 9% entre els anys 2013 i 2014. L'última vegada va ser en aquest escrit del mes passat: Qui té en el seu rebut de l'IBI un increment del 9% entre els anys 2013 i 2014? 

Per acabar: en aquesta qüestió, ICV-EUiA i PSC hem mantingut posicions molt diferents, com és sobradament conegut. Com també tothom sap, ens hem posat d'acord en donar compliment a la sentència, que és el que farem. Però el Suprem no s'ha pronunciat sobre la qüestió de la devolució dels imports, i ni PSC ni ICV-EUiA podem prefixar de quina manera s'ha de donar compliment a una sentència que no és clara en aquest punt. Per tant, és imprescindible que els màxims responsables de Secretaria i d'Intervenció de l'Ajuntament sí que es pronunciin sobre aquesta qüestió, sobre si hi ha hagut algun ingrés que s'ha fet i no s'hauria hagut de fer i que, per tant, s'ha de retornar. I això és justament el que els hem demanat en el tercer punt anterior, i el que, com ja hem expressat reiteradament els dos grups municipals del govern, aplicarem per donar compliment, més enllà d'opinions subjectives, al que ha dictat el Tribunal Suprem de manera definitiva.


dimarts, 28 de juny de 2016

26-J: 6.727 gràcies!!! Tornem a guanyar a tots els barris de Sant Feliu!!!

Com ja va passar a la primera volta d'aquestes eleccions (el passat 20 de desembre), la confluència d'Iniciativa, Esquerra Unida, Podemos, Barcelona en Comú i Equo ha tornat a guanyar a Sant Feliu! Més encara, a tots els barris de Sant Feliu! Aquests són els resultats en els set districtes de la nostra ciutat:

Si ho mirem per les 30 seccions electorals, el resultat és també espectacular: guanyem en totes, excepte a una de la Salut i una de Can Calders:

Qui vulgui l'Excel amb què he elaborat i compartit aquestes dades, se'l pot descarregar aquí.

Com sabeu, m'interessa molt mantenir l'homogeneïtat del vot a tots els barris de la ciutat. Per a mi, per als qui aspirem a representar la classe treballadora visqui on visqui i parli la llengua que parli, tenir sempre present aquest objectiu i mesurar-lo sistemàticament és fonamental. No podem tenir un discurs de Sant Feliu, un sol poble i tenir una presència o representativitat limitada a alguns indrets de la ciutat: Sant Feliu és molt més que la plaça de la Vila i un radi de dos-cents metres al seu voltant.

La manera amb què ho mesurem és el quocient entre el districte on cada partit té el millor resultat (en verd) i el districte on cada partit té el pitjor resultat (en groc). Com més similars són aquests dos valors extrems, el quocient més s'acosta a 1. Com més separats estan els resultats millor i pitjor, aquest quocient es dispara, indicant vot molt concentrat i menys representatiu. A partir dels resultats del 26-J, la comparativa d'homogeneïtat de vot és la següent:

Novament, el vot a En Comú Podem, com sempre ha estat el vot abans al PSUC i després a Iniciativa, és el més homogeni a la nostra ciutat, és reflex de la nostra dèria per la cohesió social i urbana a Sant Feliu!

La dada negativa d'aquestes eleccions en relació a les anteriors és, en clau local, que hem passat de 25.000 persones que han votat a 22.500, en números rodons. Una de cada deu persones que va votar el desembre, no ho ha fet al juny: nosaltres mateixos hem perdut 700 vots. També és negatiu, per a mi, l'increment que ha tingut el PP: amb menys participació, ha tingut 300 vots més que fa sis mesos. De debò que m'agradaria que, encara que sigui en correu privat, alguna persona votant del PP m'ho expliqui: amb corrupció, amb abús de poder a les institucions, amb retallades de serveis públics i de llibertats, creant cada dia nous indepes a Catalunya... com és que ha crescut el vot al PP a Sant Feliu?

I també, és clar, obro el debat a qui tingui ganes de parlar sobre el resultat de les eleccions en clau catalana i en clau estatal, ja que eren eleccions generals i n'ha de sortir el proper president del Govern. Qui s'hi anima?

dijous, 23 de juny de 2016

Bon dia/bona tarda, sóc l'alcalde de Sant Feliu i li demano el vot per a En Comú Podem!


Demà s'acaba una campanya electoral decisiva: la que, a la nit del 26 de juny, pot significar una nova i esperançadora etapa política a Espanya, amb conseqüències evidents també per a Catalunya. Tret d'un parell de dies per obligacions del meu càrrec, he estat demanant el vot a peu de carrer dient bon dia a centenars de persones a l'estació o aquest matí mateix al Trambaix, o bona tarda a les places i passejos amb més moviment de la nostra ciutat. Menys enfilar-me a una escala, el que faci falta!

Efectivament, amb un somriure i un "bon dia/bona tarda, ja em coneix, sóc l'alcalde, i li demano el vot per a En Comú Podem"  he lliurat, sempre amb un bon grup de bons companys i bones companyes d'Iniciativa, d'Esquerra Unida, d'Equo, de Podem i de Procés Constituent, el resum del nostre programa i les paperetes de vot al Congrés i al Senat. Tots a una, com serà d'ara en endavant, com jo sempre he somiat, com jo sempre he volgut. 

Sempre faig igual en totes les campanyes. Des de fa vint-i-cinc anys, ahí es ná.... Així es generen moltes, moltíssimes converses. Moltes, sobre l'estat de la ciutat (una barana aquí, una paperera allà, els horaris dels busos, la neteja d'un carrer,...), altres sobre problemes personals que es poden parlar directament amb l'alcalde (l'habitatge dels meus fills, què faré quan se m'acabi l'atur,,...) i, curiosament, les menys, sobre el mateix procés electoral.

Sobre aquestes eleccions, he tingut diverses converses sobre tres grans temes: l'escepticisme, la corrupció i el referèndum. Amb alguns, molt pocs, sobre economia i sobre les aliances de l'endemà.

L'escepticisme. Amb dos vessants, el que ja desconfia d'entrada: "tots sou iguals, votar no serveix de res", i el que vaticina que d'aquí a poc canviareu: "d'aquí a poc temps sereu iguals que els que ja hi ha ara". Als primers, els dic sempre el mateix: "li accepto que votar pot servir de poc, però li asseguro que no votar, no serveix de res", amb exemples o arguments concrets que vaig plantejant segons la conversa. Als segons, els dic que caldrà ser realista, tenir paciència i donar un vot de confiança, perquè serà impossible que es noti en pocs mesos una política que corregeixi els errors de molts anys. I que demano transigència amb els ritmes i els errors que es puguin cometre, però intrasigència en si "fem el mateix que els que hi ha ara", fem allò que els critiquem: anar contra la classe treballadora, treure profit personal dels càrrecs públics, oblidar a qui representem i per què els representem,...

La corrupció. També amb dos vessants: "vosaltres també, mireu Errejón o Monedero" o bé, "vosaltres no robeu perquè no maneu i no podeu". Als primers, els dic que, al marge de l'enorme diferència de les implicacions amb els casos que afecten als dos partits que s'han anat turnant des de la recuperació de la democràcia, els tribunals ja han arxivat les dues causes. I si em diuen que no s'ho creuen perquè no ho han sentit enlloc, els dic el meu cas personal: desenes de trucades, entrevistes i declaracions quan em van imputar i vaig declarar pels "sobresous" de la FMC i ni una sola nota o trucada quan el cas es va arxivar. Pel que fa als segons, ho tinc encara més fàcil: fa més de trenta anys que manem a Sant Feliu i ni un sol dels regidors o regidores que hi han passat, que han tingut poder, ha tret profit personal del seu càrrec. I si hi insisteixen, els recordo el tema de la loteria de 1995. Llavors, gairebé és inevitable el mateix comentari: "vostè no és un lladre, el que és és tonto"..........

El referèndum. Amb tres perspectives molt diferents. Primer, els que diuen "no el poseu com a condició indispensable per pactar amb el PSOE, perquè encara tornaria a manar el PP". Segon, els que diuen "no aflueixeu ni un borrall, perquè el referèndum és una línia vermella indiscutible". Tercer, els que diuen "no us votaré perquè a la primera de canvi aparcareu el referèndum". Als primers, els dic que el referèndum és l'única manera democràtica de resoldre un conflicte generat pel PP i que és evident que necessita una sortida acordada amb un govern a Madrid que vulgui fer ponts (i no trencar-los!) amb Catalunya, i que per tant s'ha de negociar (pregunta, calendari, etc) però, com defenso davant els segons, sense que sigui una línia vermella. Amb els tercers, els rebato l'argument "no hi ha ningú a l'altre costat de l'Ebre que ens escolti", amb l'evidència dels més de sis milions que Podemos i Izquierda Unida vam tenir el 20 de desembre, i l'argument "l'únic camí és la independència i el full de ruta de Junts pel Sí" recordant que el mateix Alex Salmond exposa la necessitat d'un referèndum pactat, que a la Gran Bretanya va trigar anys a obrir-se pas i finalment aconseguir-se.

I permeteu-me acabar aquest escrit, a poques hores que acabi la campanya electoral, amb dos bons missatges aprofitant les tecnologies que ens ofereix el nostre temps.

En primer lloc, un material "made in Sant Feliu"



En segon lloc, tres grans vídeos que Unidos Podemos ha utilitzat en diversos moments de la campanya, i que em semblen sublims, meravellosos, emotius, motivadors:







Així que ja ho saps: sóc l'alcalde de Sant Feliu i et demano el vot per En Comú Podem!!!

dimarts, 21 de juny de 2016

20 de Juny: Dia Mundial de les Persones Refugiades. Què es va fer a Sant Feliu i en què pensava jo mentre es feia.

Cada 20 de juny se celebra, per un acord de l'Organització de les Nacions Unides, el Dia de les Persones Refugiades. El dia abans, diumenge 19 de juny a la tarda, es va fer un acte a la Plaça de la Vila. Va ser molt emotiu i hi havia força gent. Ho vaig explicar en directe en aquest escrit del meu mur de facebook:



Mentre s'encadenaven els parlaments i les actuacions, em van venir al cap dues coses, sobre les quals vull pensar en veu alta. La primera: la polarització creixent en les nostres societats davant el fenòmen dels refugiats i, per extensió, dels immigrants pobres (hi ha àrabs amb petrodòlars i àrabs sense, per entendre'ns). La segona: la pràctica absència de debat sobre les causes de les guerres que expulsen a milions de refugiats.

Polarització social: cada vegada més "pro", cada vegada més "anti". Antifeixistes sempre.
Totes les persones que ens vam concentrar a la Plaça de la Vila, com els milers de persones que s'havien manifestat diumenge mateix a Barcelona i a desenes de ciutats europees, compartim una mateixa concepció dels drets humans, de la justícia social, de la solidaritat entre les persones i els pobles i dels valors republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. N'estic absolutament convençut. Molts a més, compartim conviccions religioses que es basen en els mateixos valors de germanor, misericòrdia i amor al proïsme, a tot el proïsme: "estima al proïsme com a tu mateix", "el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú". A la concentració, vam coincidir, entre d'altres, amb el rector de les dues parròquies de Sant Feliu.

Però hi ha una part no negligible de la nostra ciutadania que s'ho mira també amb recel, amb temor, amb rebuig explícit o implícit, que normalment s'expressa només en murmuris. També al facebook, el nostre conciutadà Walde ho expressava amb claredat:
I no és només a Espanya o a Catalunya el vot xenòfob o racista que es pot resumir en aquesta senyora o en tots els que pensen de manera similar. El problema, el gran problema, és que aquest tipus de pensament avança de manera preocupant a tota Europa: fa poc, Àustria ha quedat partida en dos a les seves eleccions presidencials; a França, el Front National no para de créixer; a Alemanya, ha aparegut amb força la vella idea de "Deutschland über alles!" (Alemanya sobre tot!) en la formació política Alternative für Deutschland; al Regne Unit, el debat sobre la sortida d'Europa (el Brexit) no es planteja majoritàriament en termes econòmics o de sobirania política, sinó en termes de rebuig a la immigració i d'enyorança d'una essència britànica que fa dècades que ja no existeix.

A mesura que la solidaritat avança amb les víctimes de les guerres i de la misèria que provoca la voluntat de controlar els recursos naturals al centre d'Àsia i al continent africà, també creix el rebuig de sectors conservadors que senten amenaçats els seus privilegis i, malauradament, també de sectors populars que, castigats per la crisi, veuen que "persones de fora" poden accedir a serveis públics o ajudes que sovint els respectius governs retallen, en una mena de situació que a mi em preocupa molt de "pobres contra miserables". D'aquí al feixisme hi ha una línia molt fina que massa ciutadania europea està, conscientment o no, a punt de travessar.

Cal situar en termes polítics (i també ètics, també morals!) el combat ideològic que hi ha entre aquestes dues maneres diferents d'interpretar els canvis inevitables del món d'avui. Les èlits dirigents del sistema econòmic actual volen assegurar la plena mobilitat dels capitals, la plena deslocalització de les indústries (com més contaminants més lluny!) i alhora limitar i perseguir la lliure mobilitat de les persones, que apliquen als qui fugen de la misèria però no als qui tributen lluny de casa seva per evadir els seus capitals. Cal dir les coses pel seu nom: la serp del feixisme torna a l'Europa que surt de la crisi del 2008, com va aparèixer abans a l'Europa que sortia de la crisi de 1929.


La riquesa de l'1% més poderós causa la misèria de la meitat del planeta i la mort de milers de persones. El capitalisme mata.

Aquesta imatge resumeix el principal drama del nostre món, el que està darrera de tot, absolutament tot, el que ens passa: l'1% més ric del món controla el 50% dels seus recursos, i no sembla disposat a afavorir cap canvi que posi en perill el seu status. La imatge està extreta d'aquesta presentació, que recomano vivament. Està en anglès, però crec que s'entén prou bé: "si el món fossin 100 persones".


No sóc un expert en geopolítica, i per tant, això que escric no ho puc fonamentar en dades estadístiques i amb elements de política internacional que requeririen coneixements i informació de què no disposo. Però crec que no cal ser cap geni per veure l'enorme partida d'escacs que s'està jugant pel control dels recursos naturals, bàsicament petroli i sobretot gas, que existeixen a l'Orient Mitjà. El conflicte d'interessos entre els EEUU i els seus aliats (des d'Europa i Israel fins, atenció, Aràbia, i les intencions d'atraure a Iran) i Rússia i Xina i els seus aliats (el que queda de Síria, el que queda d'Irak, i les exrepúbliques soviètiques de la zona) per tal d'aconseguir l'hegemonia econòmica (i política!) en el Món de la meitat del segle XXI. És a dir, la lluita dels poderosos per acumular riquesa i poder: és a dir, capitalisme pur i dur.

Ens commouen imatges brutals que, de tant en tant, colpegen les nostres consciències. Ho va ser la famosa foto d'Aylan, el nen sirià kurd ofegat a les costes de Grècia. Però la realitat després és aquesta:

I si ens comencem a adonar que capitalisme i democràcia són, si més no en el seu format i funcionament actuals, incompatibles? I si comencem a pensar que una societat que funciona en base a l'acumulació de poder i recursos en poques mans és, a mig termini, un risc per a la nostra pròpia supervivència? I si comencem a dir les coses pel seu nom?

divendres, 17 de juny de 2016

Els meus dos criteris prioritaris de mobilitat: més seguretat i més zones de vianants.

Fa dies que volia escriure d'un tema que sé que serà polèmic: la petició d'algunes? moltes? persones d'incrementar les places d'aparcament en superfície a la nostra ciutat, especialment al centre. Molt especialment després que, en les vuit video entrevistes als portaveus dels vuit grups municipals que va fer Fet a Sant Feliu, només jo defensés la necessitat de continuar peatonalitzant el centre de la ciutat i, en conseqüència, reduir-hi les places d'aparcament. Explico aquí la meva visió personal d'aquest tema.
Fotograma de la meva video entrevista al Fet a Sant Feliu.



El primer i principal criteri amb què crec que hem d'analitzar la mobilitat, sobretot de les persones que van a peu, és el de la seva seguretat. I en poso dos exemples: un d'una obra ja pràcticament acabada (la nova rotonda davant el Parc Comercial Sant Feliu, a l'antic Caprabo) i una que farem aquest mateix estiu, a la plaça Pere Dot.

A la nova rotonda, hem mantingut els semàfors que hi havia. Sé que és una mesura polèmica, i fins i tot Ciutadans ho ha criticat públicament aquests dies:

Ho diuen molt clarament: "¿No es un contrasentido una rotonda semaforizada?". I és evident que cal que hi hagi una explicació: la seguretat dels vianants. A la rotonda es produeixen quatre passos de vianants en carrers molt amples (Laureà Miró, Indústria i Sánson) i amb parades de transport públic a banda i banda. Sense semàfors, o amb semàfors només en àmbar, els vianants haurien de travessar amb risc considerable. Davant això, hi havia dues opcions: 1) semàfons sempre en àmbar i amb pulsador per a vianants, o 2) semàfors actius en horari laboral i en àmbar de nit i en festius. Els tècnics municipals de mobilitat han aconsellat la segona opció, però no descarten la primera. Primer, avaluarem el funcionament de la rotonda tant per a cotxes com per a vianants, quan ja hi hagi unes setmanes de funcionament del Parc Comercial Sant Feliu. Quan hàgim passat aquestes setmanes, traurem conclusions: o bé millorar les seqüències i freqüències mantenint els semàfors en l'opció 1), o bé passar a la segona opció de semàfors amb pulsador. En qualsevol cas, ha d'haver-hi semàfors, i si passem a l'opció 2) és molt fàcil i econòmic amb els semàfors posats. Per tant, no és, contra el que afirma frívolament Ciutadans, una despesa innecessària de manteniment, sinó una mesura necessària de seguretat.

Anem ara a la plaça Dot. A les entrevistes per internet, moltes persones m'han insistit en la perillositat d'aquest pas zebra:

Travessant la Rambla des de la vorera de la Villa Victòria (part superior de la foto), i si hi ha, com a la foto, un autobús a la parada, es produeix un doble problema de visibilitat: del vianant que no veu el cotxe que li ve per l'esquerra, del cotxe que no veu el vianant que li ve del mateix costat. Aquest estiu prendrem les mesures necessàries per corregir-ho: mourem la parada més endavant, a l'esquerra de la foto, en un lloc on ara hi ha sis places d'aparcament, que suprimirem per raons de seguretat. Per acabar-ho d'explicar tot, es pot veure com poc abans d'arribar a la vorera oposada, hi ha un sot cada cop més perillós, especialment per a les motos. Això es deu a pèrdues en una claveguera que corre per sota aquest tram de carrer, i que és imprescindible canviar totalment. Ho farem aquest estiu i eliminarem així els sots d'aquest tram de la Rambla i la causa que els han originat.

I el segon criteri amb què vull analitzar la mobilitat és la progressiva recuperació de la prioritat dels vianants en l'espai públic. Sant Feliu ja té alguns barris gairebé peatonals en la seva totalitat (Can Llobera o Can Maginàs), algunes macroilles amb circulació restringida exclusivament als veïns (com ara la remodelació recent de l'antic Eixample, als carrers Sant Antoni, Santa Maria, etc) i diversos carrers peatonals (Joan Maragall, plaça de la Vila, etc) o gairebé peatonals (com ara la remodelació recent de la plaça Catalunya). Aquesta és una opció que hem de consolidar i incrementar o, per contra, aquesta és una opció que hem de reconsiderar?

Responc directe i clar, des del meu estricte punt de vista personal, el que sempre he defensat al meu partit i a l'Ajuntament. Per a mi, la recuperació de la prioritat dels vianants en l'espai públic és una opció que hem de consolidar i incrementar, conscient que això vol dir suprimir places d'aparcament de la via pública. Poso un exemple molt concret, prop de l'Ajuntament: el carrer Vidal i Ribas i el tram encara no peatonalitzat del carrer Pi i Margall:




Té sentit aspirar a construir un centre de ciutat amb molta empenta cultural i comercial, i condicionar-lo, per exemple, a l'existència de vint-i-cinc places d'aparcament en aquest punt?

El debat està servit i l'haurem d'abordar en algun moment proper: com deia en el darrer Consell Assessor d'Urbanisme el nostre conciutadà Jordi Torrijos, cal un debat més a fons a Sant Feliu sobre el model de ciutat que volem. I la concepció en el disseny i l'ús de l'espai públic haurà de ser un element fonamental d'aquest debat. Amb temps i amb calma, però l'haurem de fer i el farem.

I deixeu-me que acabi amb una reflexió que es pot aplicar a moltes de les demandes que podrien sorgir entorn del creixement il·limitat de vehicles i dels seus requeriments, tant a la impossibilitat de creíxer indefinidament en vies de circulació... com en places lliures d'aparcament:

16/06/16: jubilació, després de 48 anys, de Teresa Rovira, un gran exemple de la dignitat de la funció pública.


La casualitat ha volgut que, exactament un any després de la jubilació de dos veterans de l'Ajuntament (Pere Bigas i Teresa Mateu), ahir es jubilés la persona que més temps fa que hi treballa: la Teresa Rovira. I, com deia en aquell escrit, no per a l'Ajuntament, sinó per a la ciutadania de Sant Feliu. Ara la seva companya Pepita Mateu, que hi porta 47 anys, n'agafa el relleu de l"'antiguitat".

Qui és Teresa Rovira, es preguntaran moltes persones llegint aquest escrit? És (fins a final de mes) administrativa i cap de la unitat de Secretaria del nostre Ajuntament. I per això un escrit com aquest? Això seria el que diria la descripció del seu lloc de treball. Però la Teresa és més, molt més.

Per començar, no només viu i sent l'Ajuntament molt dins seu, sinó que físicament va viure a l'Ajuntament, des de l'any 1961, quan només tenia deu anys. La seva mare, la senyora Maria, era telefonista i conserge de l'Ajuntament, i en aquell temps hi tenia també l'habitatge. Així que la família Rovira va viure A l'ajuntament en el sentit literal de la paraula, i ha viscut intensament l'Ajuntament en el sentit passional de la paraula. Vivint a la casa (literalment i figuradament), hi va començar a treballar amb petites feines als 16 anys i s'hi va incorporar formalment als 17. És a dir, 48 anys de treball a l'Ajuntament de Sant Feliu!

Com era el món de 1968? Un ajuntament franquista, una ciutat on ni els carrers del centre estaven asfaltats, una administració de velles màquines d'escriure i paper de calca, un món que bullia als carrers de París, Praga, Itàlia i els Estats Units. Més de la meitat dels treballadors municipals ni havien nascut en aquella data, i totes, absolutament totes, les persones que ahir omplíem la sala noble del Palau Falguera vam entrar a l'Ajuntament que ella ja hi era. I a totes, absolutament a totes, ella ha volgut donar un servei excel·lent en la seva feina i un respecte absolut en el seu tracte. Absolutament a totes.

Començant per 1979. Com recordava el Cesc en el seu molt emotiu discurs d'agraïment a la Teresa, ella i els llavors joves funcionaris d'un ajuntament d'esquenes al poble, van ajudar enormement a aquells "joves melenuts" a agafar el timó d'aquell primer ajuntament democràtic que el poble va triar amb els seus vots. Totes les actes dels plens i de les comissions o juntes de govern de la democràcia (i d'abans!) han estat redactades per les mans de la Teresa. Totes les eleccions que hi ha hagut a Sant Feliu des de la recuperació de la democràcia, han estat preparades i coordinades per la Teresa. La major part d'acte de consells de tota mena (seguretat, cultura, comunicació, educació, esports, etc) han estat redactades i, en tot cas supervisades, per la Teresa o per personal municipal format per la Teresa. Com van dir en Cesc o en Jaume Bosch, la Teresa era la memòria viva de l'Ajuntament i de la política local, i qualsevol aclariment sobre qualsevol decisió de govern es resolia sempre consultant prèviament les notes minucioses de la Teresa.

En l'acte, es va projectar un vídeo amb la participació de desenes i desenes de persones. Hi van assistir molts antics regidors i funcionaris de l'Ajuntament, tant en actiu com jubilats o treballant en altres administracions. Jo mai havia vist la sala tan plena: és el que té, com vaig dir, sembrar tant i tant durant tants anys. La collita d'amor d'ahir va ser extraordinària.

En la meva intervenció, vaig voler resumir les moltes veus precedents en una definició que vaig sentir, fa poc, a la gran filòsofa Victòria Camps sobre l'ètica: "la voluntat constant de fer el bé i de fer les coses bé". Doncs bé, com vaig dir, la Teresa Rovira ha estat, durant aquests 48 anys, una lliçó personal i constant, tant en el pla personal com el professional, d'ètica. Persones com ella, són un exemple evident i vivent de la necessitat i la dignitat de la funció pública, del treball quotidià del personal al servei de les administracions públiques. Amb la meva abraçada, li vaig voler agrair tot això, en nom meu, en nom de tots els càrrecs públics que han passat per l'Ajuntament i en nom de la ciutat de Sant Feliu.

Milers i milers de gràcies, Teresa!!!



dimecres, 15 de juny de 2016

15/06/1991: avui fa 25 anys que sóc regidor de la ciutat de la meva vida!

Avui fa 25 anys, el 15 de  juny de 1991:

1995:

1999:

2003:

2007:

2011:


2015:

El 15 de juny és una data d'una doble rellevància política per a mi. La primera causa de rellevància és general: les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de la dictadura, a les quals ja em vaig referir en un escrit en un altre dels meus blogs fa ni més ni menys que nou anys. La segona és personal: va ser la data en què vaig prendre possessió per primer cop com a regidor de Sant Feliu.

Al 15 de juny de 1991, em faltava un mes per fer 34 anys i tenia tres fills de 10, 8 i 5 anys. Vint-i-cinc anys després, a punt de fer-ne 59, ja tinc una néta de 21 mesos. Al 15 de juny de 1991, Sant Feliu només parlava en català i castellà i avui parla en més de quaranta llengües. Aquell juny, només quatre entesos intuïen la importància que tindria internet, i avui ens costa entendre el món sense la presència permanent i en tot de les tecnologies de la informació i la comunicació. Aquell juny, a un any dels Jocs Olímpics, es parlava de l'oasi català i el descrèdit no era norma en la política. Aquest juny, a punt d'unes noves eleccions crucials en un altre juny, aquell oasi ha saltat pels aires i un nou escenari polític pot sorgir del descrèdit generat per tants anys de política de portes giratòries, sobres inconfessables, opacitat i petit politiqueig, en comptes de gran política. Quantes voltes en 25 anys!

Les fotos mostren les set preses de possessió en què he estat present. Quan hi hagi la foto del proper consistori, com ja és sabut, jo no hi serè. A la propera foto, la del 2019, es commemoraran els quaranta anys de les primeres eleccions municipals democràtiques, a les quals em vaig referir en aquest escrit de 2009 i especialment en aquest altre de 2014. A la foto del 2019, hauran passat poc més de quaranta anys d'aquelles primeres eleccions municipals del 3 d'abril de 1979. D'aquests quaranta anys, jo n'hauré estat regidor durant 28!

Si no recordo malament, només Jaume Bosch i Juan Sánchez van ser regidors durant sis mandats complets (24 anys, d'abril de 1979 a maig de 2003) i Juan Antonio Vázquez durant gairebé el mateix temps (de maig de 1987 a desembre de 2010). Si no m'equivoco, doncs, sóc la persona que durant més anys ha representat la ciutadania de Sant Feliu en democràcia: 20 anys com a regidor (12 en el govern i 8 en l'oposició) i 5 anys com a alcalde; 13 a jornada completa a l'Ajuntament, i 12 compaginant amb la meva feina de professor o de tècnic d'educació. M'enorgulleix molt que la meva vida professional s'hagi concentrat en les meves dues grans passions: l'ensenyament i la política local, i em fa sentir molt satisfet el reconeixement majoritari de qui va passar per les meves aules i de les persones amb qui dia a dia em trobo o enraono als nostres carrers.

Simplement això: m'ha vingut de gust recordar aquell primer moment en què, amb tota la il·lusió del món vaig prendre possessió com a regidor, avui que, vint-i-cinc anys després, aquella passió i il·lusió per Sant Feliu no m'ha disminuït ni un borrall i, ben al contrari, han crescut dia a dia. Un record i un agraïment, també, per a totes les persones amb qui he après tot el que sé (començant pel Cesc i l'Àngel) i amb qui he treballat colze a colze per construir el Sant Feliu que tenim!!!

divendres, 10 de juny de 2016

dijous, 9 de juny de 2016

03/06/2016: la meva participació a la jornada "Els reptes de la transparència als governs locals".

Foto de la notícia al web de l'Àrea Metropolitana.

El passat 3 de juny vaig participar en la taula rodona "Els reptes de la transparència aplicada: una tasca compartida", que formava part de la primera activitat de formació de l'Agència de Transparència de l'AMB. Hi vaig participar al costat de les alcaldesses de Sant Boi (Lluïsa Moret, que està parlant en la imatge) i de Montgat (Rosa Funtané, al seu costat), del regidor de Transparència de l'Ajuntament de Barcelona (Jaume Asens, a la dreta de la foto) i del conseller delegat de TMB, Sr. Enric Cañas (a l'esquerra de la foto), en una taula moderada pel Sr. Josep Maria Carrera, director de l'Àrea de Presidència de l'AMB.

Cada ajuntament i empresa municipal havia d'exposar l'element al seu parer més rellevant de la seva opció per la transparència i els reptes més importants als quals fer front en aquest camp, tan important per a la qualitat i la salut democràtica de qualsevol institució. El marc jurídic en què havíem de centrar les nostres intervencions és la llei espanyola de transparència (Ley 19/2013, de 9 de diciembre) i la llei catalana que regula el mateix àmbit (Llei 19/2014, del 29 de desembre). Però la font més important en què vaig basar la meva intervenció és un article escrit pel director de l'Àrea de Serveis Generals i Govern Obert de l'Ajuntament, Sr. Mario Alguacil, amb el títol: "Una administración abierta es el objetivo, pero ¿cuál es el desafío?".

Amb aquests fonaments, adjunto el que va ser el guió de la meva intervenció sobre el qual, posteriorment, vaig anar construint el meu discurs:

Conscients de l'exigència de qualitat de la democràcia i de la pèrdua de confiança en la representació democràtica, els ajuntaments hem volgut fer-hi front i hem estat capdavanters en l'aplicació de dos criteris bàsics d
  • govern amb la ciutadania, a la que simplement representem i en cap cas substituïm,
  • govern amb parets de vidre, perquè a la gestió pública no hi ha d'haver res a amagar.
Amb més o menys fortuna, tots els ajuntaments hem volgut desenvolupar ambdós criteris en els nostres reglaments orgànics municipals (ROM) o reglaments de participació. Crec que hem de reconèixer, però, que els nostres mecanismes previstos per garantir els drets a la informació o a la participació en molts casos s'han encotillat o burocratitzat.

No replantejar-se aquests mecanismes, no assumir les seves limitacions i la necessitat de superar-les equivaldria a retrocedir en qualitat democràtica, en els termes que ha expressat a la seva intervenció el Sr. Josep Maria Vallès. Especialment quan es donen dues circumstàncies coincidents en el temps:
  • l'eclosió d'internet i les tecnologies de la informació i la comunicació absolutament en tots els àmbits, i incidint de manera molt clara en les relacions entre la ciutadania i els governs democràtics que la representen i les institucions en què actuen
  • la generalització de la desconfiança en aquestes mateixes institucions i els partits que històricament les han gestionat, amb un moment culminant de crisi a partir del 15-M i que avui marca i condiciona l'actual cicle electoral en tots els seus nivells de representació.
A l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, en el mandat anterior i prèviament a les aprovacions de la llei espanyola del 13 i de la llei catalana del 14, ens vam proposar aquest replantejament dels mecanismes d'informació i participació.

Amb aquest objectiu, a primers de 2012 vam crear un primer portal de transparència, després d'autoavaluar-nos voluntàriament amb els informes de Transparència Internacional i Infoparticipa. Alhora, vam iniciar un procés de reelaboració del nostre ROM, amb tots els grups polítics que es van presentar a les eleccions anteriors, tant si van obtenir representació com si no. I amb una perspectiva molt clara dels tres àmbits del govern obert: transparència, participació i col·laboració.

Posteriorment, durant el 2014, l'Ajuntament de Sant Feliu és pioner en dues qüestions:
  1. la ràpida transformació del nostre embrionari portal en l'actual portal de transparència i en el portal de dades obertes (open data), amb la plena aplicació dels termes establerts per les lleis de transparència, i en un format acordat i coordinat amb altres ajuntaments, i amb el portal de Transparència de Catalunya.
  2. l'aprovació per voluntat política i no per prescripció de la llei, de l'Ordenança d'Administració Electrònica, Transparència , Accés i Reutilització de Dades, per unanimitat al ple de desembre de 2014.
Pel que fa als portals de transparència i de dades obertes, i tenint en compte el temps de què disposo, us remeto a la seva consulta a www.santfeliu.cat. Em vull centrar en l'ordenança d'administració electrònica i transparència, que crec que és l'element més rellevant i diferenciador que l'Ajuntament de Sant Feliu pot portar a aquesta taula. I ho és perquè amb aquesta ordenança hem volgut evitar una "transparència cosmètica" (deslligada de la gestió, amb una tria sovint subjectiva i segurament retardada de continguts) o una "transparència amb zones pixelades" amb capacitat perquè algú decideixi què s'ensenya i què no i amb quin nivell d'informació. Per tant, els dos reptes als quals volem fer front i hem previst fer possibles amb l'ordenança són els següents:
  • l'automatització de l'actualització de la informació, de manera que la transparència ho sigui des del mateix moment de creació d'un expedient i vagi indissolublement lligada a tots els processos d'implantació i/o millora d'administració electrònica, i es garanteixi que la informació del portal sigui completa i absolutament recent.
  • la comprensibilitat de la informació, ja que no es tracta només d'"ensenyar-ho" tot, sinó sobretot de saber-ho ensenyar. Molta informació sense criteri de rellevància, amb un registre de llenguatge excessivament tècnic o sense criteris clars de presentació en els diversos dispositius pot acabar produint "infoxicació", que és un risc que òbviament volem evitar.
Per avançar en aquests dos grans reptes, l'ordenança ens obliga (com ja volem, s'entén!) a concebre la gestió electrònica d'expedients, de contractació, dels diferents òrgans administratius preveient la seva visió automàtica i immediata en el portal, i ens autoobliguem també a pensar-los i explicar-los des de la perspectiva no del tècnic o jurista que redacta, sinó del ciutadà o la ciutadana que consulta. Han calgut (i caldran) processos importants de formació, tant en sistemes informàtics com en registres de comunicació, però el nostre ajuntament té plenament assumit que els dos reptes a què feia esment més amunt ho són de la globalitat de l'ajuntament (no només "dels d'informàtica" o "dels de comunicació") i que és una prioritat de govern indiscutible i irreversible.

I deixeu-me acabar plantejant dos espais que continuaran sent de debat i confrontació entorn el què és i el què no és transparència.

El primer, de caràcter jurídic, i és la tensió que també hem vist avui anteriorment a la jornada entre la voluntat de transparència i la necessitat de protecció de dades. Recollides ambdues per legislació, els nostres juristes ens plantegen i ens continuaran plantejant zones de conflicte entre ambdues.

El segon, de caràcter polític, i és la tensió entre govern i oposició per la duferent consideració que uns i altres tenen respecte al que ha de formar part dels portals. S'han de publicar els esborranys de treball, les notes preses en una negociació, les diferents anàlisis amb què el govern valora les diferents alternatives d'actuació, etc. abans que s'iniciï qualsevol procés administratiu acordat ja sigui per decret, acord de junta de govern o acord de ple? En tot cas, com deia, un debat més polític que no jurídic o tècnic, però que crec que ha de preservar espais de discreció en tot procés de negociació entre parts amb interessos o expectatives sovint contraposades.

Bé, aquestes han estat les consideracions que els he volgut traslladar en tant que alcalde de Sant Feliu de Llobregat i cara més visible del seu Ajuntament. Moltes gràcies per la seva atenció.

Aquest darrer és un debat, afegeixo, especialment interessant i vigent a la nostra ciutat, i que s'ha palesat en dos moments especialment sorprenents amb ERC: en relació a les negociacions entorn l'aula de P3 i entorn el planejament de la Riera de la Salut. En ambdós casos, ens han reclamat actes de reunions inicials o de presa de contacte, en què encara no preníem acords perquè eren necessàries per a la definició d'estratègies i d'establiment de les posicions de les parts, treballs encara "de portes endins" que són imprescindibles, i en què l'exigència de "llum i taquígrafs" entenc -insisteixo, és la meva opinió- no ha de formar part dels respectius processos de negociació i construcció progressiva d'acords. Ara bé, un cop assolits, parets de vidre: com vaig dir al principi de la meva intervenció, el nostre Ajuntament no prendrà cap acord ni tirarà endavant cap decisió que no es pugui ensenyar fins a l'últim detall.

dimecres, 8 de juny de 2016

"Ara Rodalies!". Imatges i el meu discurs en un dia d'unitat institucional i social pel soterrament.

Poc després de les nou del matí, una delegació de regidors, regidores, representants d'associacions de veïns, mitjans de comunicació local i altres ciutadans i ciutadanes, hem anat junts a l'estació de Montcada-Bifurcació, al barri de Can Sant Joan d'aquella ciutat..
Jo m'he volgut fer una foto amb la primera tinenta d'alcalde, Lídia Muñoz:

A l'estació de Montcada, ens esperaven les alcaldesses de Montcada, Laura Campos, de l'Hospitalet, Núria Marín, el Secretari General d'Infraestructures de la Generalitat, Ricard Font, i diversos regidors i regidores de Montcada i membres de les associacions i la plataforma que treballen per al soterrament. I hem començat el viatge de retorn a Sant Feliu, recollint càrrecs públics i ciutadans i ciutadanes de l'Hospitalet quan hi hem passat. I una munió de mitjans de comunicació. A la foto, els primers moments de treball conjunt en el mateix tren:

Quan hem arribat a Sant Feliu, els mitjans han quedat a l'andana direcció Molins i els càrrecs institucionals i la ciutadania hem anat a l'andana direcció Barcelona per fer algunes fotos. "Per casualitat" (...) ha passat un tren i m'ha donat l'oportunitat de fer aquesta foto, reflectits a les finestres:

Ja a l'estació, ens hi esperava una important representació de ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, amb els quals ens hem fotografiat. Vull destacar i agrair la presència de l'amic i company Francesc Baltasar, alcalde entre 1979 i 2000, i del Síndic municipal de Greuges, Magí Boronat. Qui també va ser alcalde d'ICV, l'amic i company Àngel Merino, era fora de Sant Feliu i ens ha transmès tot el seu suport:

Hem insistit moltíssim en el caràcter unitari d'aquesta jornada i d'aquesta campanya. Avui, a la plaça de l'Estació, hi érem tots els regidors a qui la jornada laboral ho permetia. Per aquesta raó, no hi havia cap regidor d'ERC, que dóna ple suport a la campanya als tres municipis. Els únics que no han volgut prendre part en aquesta mobilització cívica han estat els dos regidors de Veïns per Sant Feliu.

En aquells moments, s'ha incorporat a la jornada la presidenta de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i alcaldessa de la nostra capital, Ada Colau. Aquí, una foto de família abans de començar els parlaments:

Primer han parlat l'alcaldessa de l'Hospitalet, a la qual vull agrair, entre moltes altres coses, la implicació en la logística de tota la campanya i de l'acte d'avui.

Després, el Secretari d'Infraestructures, al qual vull agrair el permanent treball en conjunt amb els ajuntaments, en especial quan anem sempre "de bracet" a negociar amb el Govern de l'Estat.

Després ha parlat la Laura Campos, amb cinc estacions de tren en un municipi més petit que Sant Feliu, i que coneix i pateix amb escreix les cicatrius urbanes i les molèsties als ciutadans que això comporta.

Tot seguit, ha parlat la presidenta de l'AMB, Ada Colau, fent una aferrissada defensa de la unitat institucional i social per aconseguir una necessitat òbvia, com els soterraments, i ha expressat el ple suport de l'AMB, com abans havia fet Ricard Font, representant a la Generalitat.

Després, he tancat jo l'acte. Adjunto el guió del meu discurs, sobre el qual he improvisat parlant, com sempre, mirant a la ciutadania i no a un paper. I, en aquesta foto, assenyalant el nostre pas a nivell:

Benvolgudes alcaldesses Núria i Laura, presidenta de l'AMB i alcaldessa de BCN, Ada, Secretari d'Infraestructures, regidores i regidors, representants de les plataformes i entitats que esteu lluitant a cada municipi pel soterrament de les vies, ciutadanes i ciutadans, professionals de la comunicació,

Benvinguts tots a Sant Feliu i gràcies per impulsar aquest moviment de solidaritat institucional i social en favor de la seguretat i la qualitat de vida i la vida! de la ciutadania de l’Hospitalet, Montcada i Sant Feliu, i de la millora en tots els àmbits de la nostra xarxa de rodalies.

Només a cent metres d’aquí, quan acabem els parlaments, veureu per què tots els ajuntaments de Sant Feliu han reiterat una vegada i una altra l’exigència del soterrament. El pas a nivell que veureu és el punt més perillós de la nostra ciutat, que genera inseguretat i molèsties als milers de persones de totes les edats que el creuen a diari tant per anar a les escoles com als centres de salut. Un pas a nivell anacrònic i tràgic que, com diu el Manifest Ara Rodalies que promovem, “és una cicatriu urbanística a cel obert que s’ha cobrat ja massa víctimes”.

Un pas a nivell amb les barreres baixades 50 minuts de cada hora, cosa que fa impossible una mobilitat interna ordenada per als nostres ciutadans i ciutadanes, i que fa impossible, com també diu el Manifest, “l’increment de freqüències i la millora del servei a les línies R1 i R4, que diàriament utilitzen més de 50.000 persones de les comarques del Baix Llobregat, Barcelonès, Maresme, Vallès Occidental i de l’Alt i el Baix Penedès”.

És a l’any 1980 quan el ple aprova la primera moció reclamant el soterrament. No és fins al 1998 que apareix la primera partida pressupostària per al soterrament als Pressupostos Generals de l’Estat. Des del 2006 tenim un conveni signat amb l’Estat i la Generalitat. Des de 2010, tenim un projecte que ha completat tota la tramitació i està pendent només de licitació.

Però en els tres últims anys, a la nostra reivindicació de soterrar les vies, ens han respost amb una proposta alternativa, la de soterrar el passeig Comte de Vilardaga, que hem rebutjat absolutament. Fa just un mes, l’Estat i la Generalitat van reconèixer finalment que no hi ha alternativa al soterrament, i estem pendents d’analitzar i valorar una proposta que tot just ahir al vespre va presentar-nos el Ministeri de Foment.

L’acte d’avui es basa en una doble convicció:
no hi ha alternatives als soterraments de les vies al seu pas per Montcada, l’Hospitalet i Sant Feliu.
no acceptarem qualsevol projecte de soterrament.

I un doble missatge molt clar:
• Un primer, per demà mateix, quan comença la campanya electoral: “demanem a totes les candidatures que, a Catalunya, es presenten a les properes eleccions generals del 26 de juny, que incloguin el compromís prioritari de l’execució del Pla de Rodalies de Barcelona en els seus programes electorals”
• Un segon, per quan el proper Govern de l’Estat elabori els seus primers pressupostos: l’Estat ha de posar, com a mínim, tants diners a les rodalies de Barcelona com a les de Madrid, i els governs de l’Estat i de la Generalitat han de donar prioritat als soterraments en el marc de la negociació política del Pla de Rodalies de BCN.

El lema que avui ens convoca és, com sabeu, Ara Rodalies. Ara no és l’hora d’invertir en aeroports gairebé sense avions o en línies d’AVE gairebé sense passatgers. Afirmem i reivindiquem que és l’hora d’invertir en un servei bàsic per a la millora de la vida quotidiana de milers i milers de ciutadanes i ciutadans.

Acabo.

Continuem combinant la negociació discreta i persistent a les institucions amb la mobilització social unitària i també persistent a les nostres ciutats. Negociació i mobilització són, com es demostra avui, dues mostres imparables i complementàries del poder de la ciutadania i de les seves institucions democràtiques. Que mai l’una es quedi sense l’altra!

Diuen també que l’única lluita que es perd és la que s’abandona. No abandonem mai, no claudiquem mai. Sempre dic que, en totes les lluites, “quien sigue y persigue, al final consigue”.No deixem mai de seguir i de perseguir, de seguir i de perseguir. I estic convençut, estem convençudes i convençuts, que ho aconseguirem!

Finalment, hem anat al pas a nivell per comprovar in situ com tenim un punt ferroviari i urbanístic del segle XIX quan aspirem, com ha dit reiteradament Núria Marín, a un servei ferroviari i a unes ciutats del segle XXI. A proposta dels mitjans, ens hem fet una foto en plan "Abbey Road" al mateix pas a nivell... quan estava en verd!



I hem acabat, com és preceptiu per incrementar al màxim la difusió de l'esdeveniment, amb l'atenció als mitjans de comunicació:

Hem fet una jornada intensa i imprescindible de treball. Hem mostrat unitat institucional i social, amb tots els partits de tots els municipis implicats en la mobilització, des del PP fins a la CUP, amb alguna petita excepció com la que he dit abans de Sant Feliu. Mai a Sant Feliu ni a cap dels municipis que promovem el manifest hi havia hagut una evidència tan clara d'unitat, cosa que crec que cal destacar, posar de manifest i agrair.

Aquest és, sens dubte, el camí que cal seguir. Sé que no serà ni fàcil ni curt, però desmenteixo rotundament que el soterrament "no el veuran ni els nostres néts" si som capaços de, amb unitat persistent i reforçada, seguir i perseguir, seguir i perseguir... FINS ACONSEGUIR!!!

(I recorda: SIGNA EL MANIFEST!!!)

dilluns, 6 de juny de 2016

ARA, RODALIES! Coneix i signa el manifest!

Des d'avui i fins que passin les eleccions, el balcó de l'Ajuntament llueix amb aquesta pancarta:

Aquesta mateixa pancarta s'ha posat també avui mateix als ajuntaments de Montcada i Reixac i de l'Hospitalet, amb qui hem organitzat de manera conjunta la campanya Ara, Rodalies! 

A l'Hospitalet, l'alcaldessa Núria Marín i els portaveus de tots els grups municipals han donat suport unànime a la campanya:

A Montcada i Reixac, l'alcaldessa Laura Campos i els portaveus dels vuit grups municipals també hi han donat suport:

A Sant Feliu, aquest matí hem penjat la pancarta amb el suport de set dels vuit grups municipals, donada la, per a mi, incomprensible abstenció del grup de Veïns per Sant Feliu en el darrer ple del mes de maig:

El text del Manifest el podeu llegir directament aquí. És un manifest que ha estat debatut i aprovat en altres administracions, amb especial importància a l'Àrea Metropolitana de Barcelona i a la Diputació de Barcelona. La raó és molt clara: el soterrament és imprescindible per a la seguretat dels ciutadans i les ciutadanes que cada dia, per milers, creuen les vies; però també és imprescindible per millorar la freqüència i la qualitat del servei en tota la xarxa metropolitana de Rodalies!

Els tres ajuntaments ens hem posat d'acord per treballar de manera conjunta. Ara, abans d'eleccions, per demanar a tots els partits i coalicions que es presenten a les properes eleccions generals del 26-J que prioritzin la inversió en Rodalies als seus programes electorals. Després, quan ja tinguem Govern i es debatin els pressupostos al Congrés dels Diputats, perquè hi hagi les corresponents partides pressupostàries per a la inversió en Rodalies i, en aquest marc, per als soterraments.

Fa uns dies, es va posar en funcionament el web www.ararodalies.cat i es van començar a recollir signatures per al Manifest, que vam encapçalar les tres primeres autoritats dels tres municipis. Avui, hem penjat simultàniament aquestes pancartes i hem adreçat a tots els partits la petició que he esmentat al punt anterior. I dimecres que ve al matí, just el dia abans que comenci la campanya electoral, hi haurà un recorregut unitari dels tres consistoris, que començarà a l'estació de Montcada Bifurcació, passarà per l'Hospitalet i acabarà, cap al migdia, a l'estació de Sant Feliu, on hi haurà els parlaments de les autoritats que hàgim fet el recorregut, acte per al qual està convocada tota la premsa. 

Sé que molta gent em preguntarà si tot plegat això servirà per alguna cosa. Hi ha un refrany en castellà que diu que "el que sigue y persigue, al final consigue". No és raonable pensar que, per influència directa d'aquesta campanya, tot es desbloquegi de manera immediata i total: el bloqueig institucional i la crisi econòmica no desapareixeran d'un dia per l'altre. Però és evident que la mobilització continuada i àmplia ajuda; és evident que anem tots a una i no cadascú pel seu costat, també ajuda; és evident que el fet que milers de persones vagin participant (sense fer-se falses expectatives, però amb voluntat de prendre clarament la paraula) i recolzin tot el procés necessari i llarg de negociació, també ajuda. Així és que anem, simplement, "a seguir y perseguir para, al final, conseguir!!!". No fer res, en canvi, no seguir, no perseguir, no ajuda per res.

Et demano, per tant, que avui signis al final d'aquest enllaç, i que ben aviat prenguis part en totes les activitats unitàries que es convoquin a Sant Feliu. T'asseguro que a Sant Feliu no hi haurà mobilitzacions si no són totalment o pràcticament totalment unitàries, i que no hi haurà mobilitzacions d'uns partits al marge d'altres: en aquest sentit, espero que Veïns per Sant Feliu reconsideri la seva autoexclusió.

Continuaré informant! I recorda: ARA, RODALIES!

dissabte, 4 de juny de 2016

Rotondes en primavera: Sant Feliu, vila florida.



Ja està gairebé enllestida la nova rotonda que donarà la benvinguda a Sant Feliu venint per la carretera des de Molins de Rei.  Des del Servei de Manteniment de la Ciutat i els tècnics municipals que gestionen el servei de jardineria, me n'han fet arribar les fotos, i també totes les d'aquest escrit. Es tracta d'una nova rotonda, amb rosers acabats de plantar, que quan vagin creixent completaran el gran canvi que ha tingut aquesta entrada de Sant Feliu. Amb una reserva d'espai perquè, quan hi destinem el pressupost necessari, hi hagi una escultura al·legòrica a la rosa, a la Ciutat de les Roses.

Acabant la primavera i encarant l'estiu, les rotondes mostren ufanes els canvis que es van introduir en l'actual concessió de jardineria, que porta l'empresa local Ambientàlia. Comencem per les dues rotondes del carrer del Pla, cobertes amb gespa artificial fins fa dos anys i avui plenes de rosers: com, si no amb roses, donar la benvinguda a la Ciutat de les Roses?


Més endavant, al límit de terme amb Sant Joan, al final del carrer del Pla, la gran rotonda s'ha cobert al mig amb garrofers i amb arbustos amb flor a l'exterior:

A l'altra banda de la ciutat, tocant a Collserola i en el límit amb Sant Just, al final del passeig Comte Vilardaga, la rotonda que ha servit de referència, amb rosers des del mateix moment que es va crear:

Dins de Sant Feliu, la plaça Pere Dot llueix els rosers creats per ell mateix, de tots els colors, retent-li homenatge, lluint tota la bellesa del seu llegat:

A les Grases, la rotonda central també mostra aquests dies que som la Ciutat de les Roses:

I què me'n dieu dels rosers que, des de l'any passat, donen la benvinguda a Sant Feliu des de la mateixa plaça de l'Estació:

De mica en mica, els rosers es van plantant a diferents punts i espais verds de la ciutat: a més de les rotondes, a les places, prop de les escoles, als parcs. Al darrera, hi ha la voluntat del govern local i el treball programat de la jardineria concessionària. Això ha comportat el reconeixement del projecte Viles Florides, que premia la millora de l'espai públic per mitjà de les flors, cosa que a Sant Feliu vol dir, bàsicament, per mitjà de les roses i els rosers. Aquest reconeixement, molt comú a diversos països europeus, el dóna a Catalunya des de fa quatre anys la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya, i, en la quarta edició, van ser reconeguts tant l'ajuntament de Sant Feliu com la magnífica entitat dels Amics de les Roses. A partir del setembre passat, doncs, som una de les 75 viles florides de Catalunya. 

Amb aquest mateix objectiu, i amb la inestimable tasca dels Amics de les Roses, els dos roserars de Sant Feliu aniran creixent i millorant les seves col·leccions de rosers, com ja vaig explicar aquí. A més, en l'acabament de l'ampliació del Parc Europa, que tindrà lloc els primers mesos de l'any que ve, els rosers hi tindran un lloc destacat. I una petita sorpresa que espero que agradi... però que ja es veurà el proper hivern.

Les persones que seguiu el meu blog sabeu que sovint em refereixo al Sant Feliu que volem i pel qual treballem com una ciutat ben planificada, ben gestionada, dialogant, viva i equitativa. I deixeu-m'hi afegir: i en primavera florida, i sempre bonica!!!