divendres, 15 d’abril de 2016

Quantes Cristines patiran aquesta nit soles i en silenci a casa?

Avui, 14 d'abril, havia de ser el dia de commemoració de la II República. Havia. Cap a un quart de nou, a l'estació, just abans d'anar a dues reunions a l'Ajuntament de Barcelona, una veïna m'ha preguntat si sabia què havia passat al carrer de Baix. He pujat al tren, parlat amb els responsables de Policia i he baixat a Cornellà, per anar ràpidament al lloc dels fets. Quarts de nou i mig del matí. Veïns trasbalsats. Ambulàncies. Mossos. I una llum clara que no feia pel dolor que ens aclaparava. "No pot ser, no pot ser, no pot ser...". Però era. I la Cristina ja no hi era. Un home que en algun moment l'havia fet sentir-se estimada l'havia assassinat feia una hora. I després s'havia suïcidat. Hi ha vegades que l'ordre dels factors altera radicalment el producte. Sobre tot per a dues nenes que ja mai més sentiran el riure, la veu o les abraçades de la seva mare, de la seva tieta. Quan tot just s'haurien hagut de llevar, rentar-se i esmorzar per anar a l'escola (les Mercedàries, la mateixa escola on ella havia anat), la filla i la neboda de la Cristina xisclaven demanant auxili des del balcó de casa seva. Resposta molt ràpida dels veïns, arribada molt ràpida de la policia, actuació molt ràpida dls serveis socials i sanitaris, atenció molt ràpida a les dues nenes, gran acompanyament del professorat de les Mercedàries als amics i amigues de dues nenes de 2n i de 5è, a tota l'escola. Cal agrair-ho i aprofito per fer-ho novament en aquest escrit. Reunions ràpides, d'urgència, informant en tot moment als vuit grups municipals, acordant amb ells les decisions: dos dies de dol, concentració a la una i ple extraordinari a les vuit. Després televisions i més televisions, trucades, declaracions, entrevistes. I la resta ja és sabuda, ja és viscuda. Al matí i al vespre, la plaça de la Vila plena de centenars de persones que volien mostrar la solidaritat amb la família de la Cristina i la condemna més unànime i rotunda als assassinats masclistes, a tota violència masclista. Al ple, m'han agradat totes les intervencions, tant les dels portaveus com les de les entitats feministes. Han reflectit i compartit el dolor pels fets, l'abraçada silenciosa a la família, el rebuig absolut a totes les causes i totes les formes de la violència madclista, de la dominació patriarcal. Mentrestant, una altra mala notícia, fnt veritat la dita que les desgràcies no vénen soles, un home moria per una caiguda d'un tercer pis a la Rambla, mentre un silenci dens omplia la plaça de la Vila.

He tancat les meves intervencions condemnant tant la violència masclista que esclata i es fa evident, com el feminicidi d'avui, com la violència masclista que no es veu i es pateix en silenci, en solitud, amb por, amb desesperança, amb impotència. Quantes nits les devia haver passat així la Cristina? Quantes Cristines passaran així aquesta nit?

He insistit en la necessitat de reflexionar sobre les causes que generen la violència masclista i de denunciar el context i la pressió social que pretenen normalitzar i treure importància a la submissió de les dones. La necessitat de denunciar programes infames de televisió en què dones competeixen obscenament entre elles per agradar a uns tipus impresentables que les tracten com a nines de fira, com a objectes d'usar i tirar, com un simple premi en una rifa que les rebaixa a la talla dels seus sostenidors i la llargada de les seves faldilles. La necessitat de lluitar contra una idea falsa i injustificable que l'amor requereix control, dominació, que l'amor de vegades fa mal, una idea que avança perillosament entre molts sectors d'adolescents i joves, com si no haguessin après res de les lluites de les seves mares i àvies. La necessitat de reivindicar una i mil vegades que ningú és més que ningú, que ningú és menys que ningú, que ningú és propietat de ningú, que cap dona és de cap home, que ningú pot començar controlant-te el teu mòbil per acabar anul·lant la teva vida. La nevessitat de recordar que l'educació per a la igualtat no és només tenir aules mixtes on els infants i adolescents no es qüestionin i simplement reprodueixin que el blau també és de les nenes i el rosa també és dels nens, i que no hi ha jocs de nens i nenes o feines d'homes i dones sinó simplement jocs i feines.

Avui hem pogut comprovar que ningú està completament a recer de la violència masclista, que és tristament real que quan toquen o ataquen a una, toquen o ataquen a totes. Hem pogut comprovar que ens pot tocar a nosaltres, també a nosaltres. I que, per això, cal estar amatents al patiment en silenci que poguem detectar entre els nostres cercles de relacions, teixir una xarxa de complicitats i suports per tal que cap més Cristina visqui en solitud el seu infern, que cap més filla senti el pes i el fred de l'absència definitiva de la seva mare. Perquè la Cristina sigui la darrera dona assassinada pel fet de ser  dona a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Perquè volem totes les Cristines, perquè les volem vives, perquè ens volem vives.