dissabte, 30 d’abril de 2016

29/04/2016: Manifest d'alcaldes i alcaldesses en suport a l'acord de Podemos i Izquierda Unida per les properes eleccions generals.


(a continuación, más abajo, la traducción directa al castellano).

Les persones sotasignants, alcaldessa i alcaldes de Castelldefels, Montornès del Vallès i de Sant Feliu de Llobregat, a les portes d’una possible convocatòria electoral el proper 26 de juny, i convençuda i convençuts de la seva importància històrica en la perspectiva d’una victòria possible de les forces clarament d’esquerres, PENSEM QUE

Avui es poden donar les condicions per fer possible un somni i una aspiració democràtica de milions de persones de tot l’Estat espanyol: acabar amb les polítiques antipopulars del Partit Popular i amb les vacil·lacions i incapacitat del PSOE per fer-hi front.

Efectivament, quan el PSOE no vol reconèixer i posar en valor la força conjunta de l’electorat de Podemos, les confluències i Izquierda Unida, que numèricament el supera, i ho vol fiar tot a un acord que el supedita a Ciutadans, mostra la seva incapacitat per fer un projecte polític nou i d’ampli suport popular, capaç de trencar amb la involució econòmica, democràtica i social que han provocat els governs del Partit Popular.

I és justament això el que cal: un projecte polític nou, que prioritzi la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes que viuen o haurien de viure simplement de les seves mans, del seu talent, del seu treball. Un projecte polític que neixi dels partits i moviments que són capaços de tenir, alhora, capacitat de lluita i de govern, de transformar en decisions de govern les necessitats i les reivindicacions de la immensa majoria de la població.

Un projecte polític així necessita de moltes mans. Més ben dit, de totes les mans. Sumant totes les mans hem vist com, a Catalunya, la candidatura En Comú Podem ha permès, per primer cop a la història, guanyar unes eleccions generals. Ho hem vist també a Galícia, i al País Valencià. I ho volem veure a nivell de tota Espanya, volem veure aquest canvi total de prioritats, de valors, d’emocions, de futur.

I és per això que DEMANEM

A les persones amb capacitat de decisió a Izquierda Unida i a Podemos, i en especial als seus líders Alberto Garzón i Pablo Iglesias, que aparquin els matisos particulars que legítimament tenen ambdues organitzacions i que posin definitivament en valor allò que els uneix, que ens uneix a la immensa majoria de la ciutadania que aspira a un horitzó de major justícia social i de pluralitat nacional, i que, aquesta vegada sí, acordin l’elaboració de candidatures úniques i conjuntes per a les eleccions generals del proper 26 de juny.

Al conjunt de les militàncies d’ambdues organitzacions que treballin amb alegria i convicció per a la victòria en aquestes eleccions i per a la consolidació de resultats en les properes. L’hegemonia social i electoral s’ha de construir a les urnes i consolidar-la en la vida diària, tant en la vida interna dels partits com en l’activitat política al carrer i a les institucions, i cal que construïm i consolidem l’hegemonia dels valors que històricament ens defineixen: la llibertat, la igualtat i la fraternitat, tant entre les persones com entre els pobles.

Candela López Tagliafico, alcaldessa de Castelldefels. ICV.
José Antonio Montero Domínguez, alcalde de Montornès del Vallès. EUiA
Jordi San José Buenaventura, alcalde de Sant Feliu de Llobregat. ICV.


(a continuación, texto completo en castellano)

Las personas abajo firmantes, alcaldesa y alcaldes de Castelldefels, Montornès del Vallès y Sant Feliu de Llobregat, a las puertas de una posible convocatoria electoral el próximo 26 de junio, y convencida y convencidos de su importancia histórica en la perspectiva de una victoria posible de las fuerzas claramente de izquierdas, PENSAMOS QUE

Hoy se pueden dar las condiciones que hagan posible un sueño y una aspiración democrática de millones de personas de todo el Estado español: acabar con las políticas antipopulares del Partido Popular y con las vacilaciones e incapacidad del PSOE para hacerles frente.

Efectivamente, cuando el PSOE no quiere reconocer y poner en valor la fuerza conjunta del electorado de Podemos, las confluencias e Izquierda Unida, que numéricamente le supera, y lo quiere fiar todo a un acuerdo que lo supedita a Ciudadanos, muestra su incapacidad para llevar a cabo un proyecto político nuevo y de amplio apoyo popular, capaz de romper con la involución económica, democrática y social que han provocado los gobiernos del Partido Popular.

Y eso es justamente lo que hace falta: un nuevo proyecto político, que priorice la defensa de los intereses de los ciudadanos y las ciudadanas que viven o tendrían que vivir simplemente de sus manos, de su talento, de su trabajo. Un proyecto político que nazca de los partidos y movimientos que son capaces de tener, a la vez, capacidad de lucha y de gobierno, de transformar en decisiones de gobierno las necesidades y las reivindicaciones de la inmensa mayoría de la población.

Un proyecto político así necesita de muchas manos. Mejor dicho, de todas las manos. Sumando todas las manos hemos visto como, en Cataluña, la candidatura En Comú Podem ha permitido, por primera vez en la historia, ganar unas elecciones generales. Lo hemos visto también en Galicia y en el País Valencià. Y lo queremos ver a nivel de toda España, queremos ver este cambio total de prioridades, de valores, de emociones, de futuro.

Y es por ello que PEDIMOS

A las personas con capacidad de decisión en Izquierda Unida y en Podemos,  y en especial a sus líderes Alberto Garzón y Pablo Iglesias, que aparquen los matices particulares que legítimamente tienen ambas organizaciones y que pongan definitivamente en valor aquello que las une, que nos une a la inmensa mayoría de la ciudadanía que aspira a un horizonte de mayor justicia social y de pluralidad nacional, y que, esta vez sí, acuerden la elaboración de candidaturas únicas y conjuntas para las elecciones del próximo 26 de junio.

Al conjunto de las militancias de ambas organizaciones, que trabajen con alegría y convicción para la victoria en estas elecciones y para la consolidación de sus resultados en las próximas. La hegemonía social y electoral se ha de construir en las urnas y consolidarla en la vida diaria, tanto en la vida interna de los partidos como en la actividad política en la calle y en las instituciones, y es necesario que construyamos y consolidemos la hegemonía de los valores que históricamente nos definen: la libertad, la igualdad y la fraternidad, tanto entre las personas como entre los pueblos.


Candela López Tagliafico, alcaldesa de Castelldefels. ICV.
José Antonio Montero Domínguez, alcalde de Montornès del Vallès. EUiA
Jordi San José Buenaventura, alcalde de Sant Feliu de Llobregat. ICV.


divendres, 29 d’abril de 2016

Acords i votacions del ple d'abril de 2016. I tres apunts sobre tres afirmacions de CDC, C's i ERC.


Podeu llegir el resum del ple en aquest enllaç del web municipal.

Va tornar a ser un ple llarg, de més de quatre hores. Amb tres moments que m'hauria volgut estalviar, protagonitzats per tres grups diferents. Un, per CDC: parlant del pla d'inversions, van posar en qüestió que invertim aquest estiu 400.000€ en l'Escola Gaudí quan tothom sap que la natalitat baixa i potser ja no és el que toca. Vaig replicar jo mateix: no volem el tancament de cap escola i farem tot el que estigui a les nostres mans per evitar-ho (com abordar inversions que li tocarien a la Generalitat). De la mateixa manera que el P3 del Martí Pol no es toca, l'Escola Gaudí, tampoc. El segon, per Ciutadans: quan parlàvem del planejament que permetrà pràcticament duplicar la superfície de la plaça Lluís Companys, van voler posar una sospita sobre la qualificació (de verd o vial) en un dels nous accessos que tindrà la plaça ampliada. Va replicar, brillantíssima, la regidora Lídia Muñoz: ni fem ni farem cap regal a ningú, i vostès no haurien de portar fins a l'extrem una antiga qüestió personal per frenar l'interès general de la ciutat. El tercer, per ERC. Potser el més greu, amb tota seguretat el més fals. Sobre la seva afirmació, que no atino a explicar d'on l'han tret, que el PAM diu que: "El govern ha decidit requalificar zona industrial a la Riera de la Salut per fer 400 pisos". Tan greu, que li dedico tot un article apart.

dimecres, 27 d’abril de 2016

29,65 milions d'euros en 4 anys: el pla d'inversions que debatrem en el ple del mes d'abril.


En el ple d'abril, debatrem sobre cinc grans temes, entre d'altres:

Invertirem 30 milions en 4 anys. D'on surten aquests 30 M€?
És d'esperar que aquesta xifra provoqui un doble debat: un al ple de demà mateix, un altre a la ciutat, ja sigui al carrer o als mitjans. Ens podem gastar tants diners? Són realment prioritàries les obres previstes? D'on sortiran aquests trenta milions d'euros (cinc mil milions de les antigues pessetes)? Vull donar algunes informacions per poder situar bé aquests dos debats.

1) D'on sortiran 30M€?
Vagi per endavant que no sortiran del pressupost ordinari de l'Ajuntament, dels impostos que paguem directament els ciutadans i les ciutadanes. Cap de les obres previstes aquí es paguen directament amb l'IBI, per entendre'ns, tot i que amb els impostos sí que paguem les inversions fetes anteriorment. Preveiem finançar les obres aproximadament així:
  • 3M€/any amb préstecs bancaris, que negociarem en les millors condicions financeres possibles. Com que també tornarem 3M€/any de préstecs anteriors, el volum total sempre es mantindrà constant i entorn dels 17 milions d'euros, que considerem sostenible com explicaré més endavant.
  • 3-4M€/any amb les transferències bàsicament de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també de la Diputació de Barcelona i, en menor mesura, de la Generalitat de Catalunya i de la Unió  Europea. Pel que fa a l'Estat, hi ha un préstec a interès zero del Ministeri d'Indústria per a la renovació total de l'enllumenat de la nostra ciutat, per un import de gairebé 1,9M€.
  • a més, hi ha 3,33M€ que vénen "arrossegats" del mandat anterior, amb projectes començats i no acabats del govern anterior, que vam compartir amb CiU.

2) Són massa diners?
Cadascú pot tenir la seva visió subjectiva, evidentment. Però hi ha un indicador oficial objectiu per saber si un ajuntament té una xifra de préstecs amb dificultats per assumir: és el ràtio d'endeutament, una xifra de la que els ajuntaments estem permanentment "examinats". Per definició, és una simple divisió: el total que un ajuntament deu dividit pels seus ingressos ordinaris. Si aquesta divisió està per sota del 75%, llum verd: un ajuntament està en "zona tranquil"la". Si està entre el 75% i el 110%, se li encén el llum àmbar, i ha de comunicar a la Generalitat totes les operacions que faci, per tal que siguin fiscalitzades. Si està per sobre del 110%, llum vermell: no pot fer cap operació financera sense permís de la Generalitat, permís que ha de demanar obligatòriament i justificar per causes majors.

Doncs bé, a 31 de desembre de 2015, l'ajuntament tenia un total de 17,32 milions d'euros en préstecs bancaris, i va tancar l'any amb uns ingressos ordinaris de 41,84 milions d'euros. Per tant: 17,32/41,84 = 0,4139. Per tant, tenim un ràtio d'endeutament del 41,4%, molt per sota del "llindar de tranquil·litat" del 75%.


3) Són prioritàries les inversions previstes?
Debatre sobre prioritats és debatre sobre l'essència mateixa de les propostes polítiques, dels projectes polítics de cada partit. En el nostre programa electoral, vam plantejar unes propostes que es recullen en aquest pla d'inversions, perquè tant ICV com EUiA vam considerar que eren les més necessàries per a la nostra ciutat. Per tant, sabem que no són prioritàries per a tothom, però també som molt conscients que reflecteixen les prioritats de la majoria de ciutadans i de ciutadanes, que les van ratificar amb el seu vot.

Espero que demà, en el debat al ple, es puguin confrontar amb altres propostes o prioritats, que hauran de ser conegudes i valorades pel conjunt de la ciutadania i anar configurant, així, el Sant Feliu que compartim i aspirem a millorar: democràcia en estat pur!

divendres, 22 d’abril de 2016

Alberto, Pablo: por la unidad de la izquierda, hoy es imprescindible pasar de las palabras a los hechos.

La Vanguardia, 21 d'abril de 2016.

Decía La Vanguardia de ayer: "Las encuestas sitúan al binomio entre los partidos que lideran Pablo Iglesias y Alberto Garzón por delante del PSOE e incluso del PP en intención de voto". La más que probable celebración de elecciones el próximo 26 de junio, abre un panorama largo tiempo esperado e insólito para el mapa político español, con implicaciones de valor incalculable en otros muchos escenarios, empezando por Cataluña y continuando con el imprescindible cambio de políticas en la Unión Europea.

Alberto, Pablo, no nos podéis defraudar. Ahora, no. Esta vez, no. Soy consciente de la dificultad, la enorme dificultad, de concretar en los hechos de una única candidatura electoral el eterno aluvión de palabras y declaraciones sobre la unidad de la izquierda. Soy consciente también de la dificultad con que, ante una victoria necesaria y factible de la izquierda, os asomaréis a la responsabilidad de formar gobierno ante una nueva amenaza de la UE en forma de más y más exigencias de recortes para frenar el déficit, habiendo de encontrar la manera de gobernar combatiendo a la vez las políticas que se os exigirán. Soy consciente de la lentitud de los cambios y de la insatisfacción que se pueda producir en votantes que necesitan incluso vitalmente un giro de 180º que se palpe de inmediato en sus vidas, y a los que sin duda costará entender que el cielo no se pueda alcanzar en pocas semanas.

Pero soy aún más consciente, mucho más consciente, de la enorme oportunidad que se abre ante nosotros si finalmente unimos nuestras fuerzas si hay elecciones dentro de dos meses y cuatro días. La oportunidad de enterrar definitivamente la etapa de corrupción, saqueo de lo público, autoritarismo, desprecio a las minorías, choque contra la pluralidad nacional del Estado y desprotección de los derechos laborales y sociales que ha caracterizado a los gobiernos del Partido Popular. La oportunidad de evitar que se apliquen políticas, exigidas por Ciudadanos, que, de momento sin sombra ni sospecha de corrupción, ni se dirigirán prioritariamente a mejorar las condiciones de vida de la clase trabajadora ni se propondrán resolver por vías de diálogo y consulta el encaje, que muchos consideramos deseable y posible, de Cataluña dentro de un Estado que reconozca y valore su diversidad de pueblos y lenguas. La oportunidad de obligar al PSOE a ser fiel a sus orígenes, a sus principios, a la voluntad de miles de sus militantes con los que compartimos gobiernos locales, luchas sindicales, movimientos vecinales, la voluntad de mirar a los ojos de la gente humilde más que a las empresas del Íbex, aún sabiendo que hay que hablar con todo el mundo, pero servir prioritariamente a quien vive o debiera vivir del único fruto de sus manos, de su talento, de su trabajo. La oportunidad de dar forma en el Gobierno a lo que se sueña y se lucha en las calles, la defensa prioritaria de los servicios públicos como instrumento irrenunciable de la igualdad de derechos, deberes y oportunidades, la lucha contra todos los papeles de panamá, contra todas las sicav, contra todas las formas de fraude que debilitan lo común para enriquecer a unos pocos. La oportunidad de cambiar el rumbo, no tanto de la Historia en mayúsculas, sino de millones de historias personales a las que urge un poco de aire para salir de sus faltas de rumbo, de sus desesperanzas. La oportunidad de tener un gobierno que, con vista larga y paso corto, nos enorgullezca y nos represente.

Alberto, Pablo, por favor, pensad en todo esto que os expongo. Pensad en todas las personas que han aspirado siempre a una vida un poco mejor y un gobierno honesto que vele por los que más lo necesitan. Pensad lo que soléis decir siempre: en las luchas, no se le pregunta a los compañeros y las compañeras de al lado qué carnet tienen en su bolsillo. No lo penséis en las negociaciones, no lo penséis en el gobierno. Pensad en todas y en todos. Id, por favor, a por todas. Juntos y a por todas. Para ganar el 26 de junio y, posteriormente, para ganarlo todo. Democràticamente, lentamente, a veces dubitativamente, pero todo. Que atruene la razón en marcha, que los nada de hoy todo puedan ser.

Jordi San José Buenaventura,
alcalde de Sant Feliu de Llobregat.

divendres, 15 d’abril de 2016

Quantes Cristines patiran aquesta nit soles i en silenci a casa?

Avui, 14 d'abril, havia de ser el dia de commemoració de la II República. Havia. Cap a un quart de nou, a l'estació, just abans d'anar a dues reunions a l'Ajuntament de Barcelona, una veïna m'ha preguntat si sabia què havia passat al carrer de Baix. He pujat al tren, parlat amb els responsables de Policia i he baixat a Cornellà, per anar ràpidament al lloc dels fets. Quarts de nou i mig del matí. Veïns trasbalsats. Ambulàncies. Mossos. I una llum clara que no feia pel dolor que ens aclaparava. "No pot ser, no pot ser, no pot ser...". Però era. I la Cristina ja no hi era. Un home que en algun moment l'havia fet sentir-se estimada l'havia assassinat feia una hora. I després s'havia suïcidat. Hi ha vegades que l'ordre dels factors altera radicalment el producte. Sobre tot per a dues nenes que ja mai més sentiran el riure, la veu o les abraçades de la seva mare, de la seva tieta. Quan tot just s'haurien hagut de llevar, rentar-se i esmorzar per anar a l'escola (les Mercedàries, la mateixa escola on ella havia anat), la filla i la neboda de la Cristina xisclaven demanant auxili des del balcó de casa seva. Resposta molt ràpida dels veïns, arribada molt ràpida de la policia, actuació molt ràpida dls serveis socials i sanitaris, atenció molt ràpida a les dues nenes, gran acompanyament del professorat de les Mercedàries als amics i amigues de dues nenes de 2n i de 5è, a tota l'escola. Cal agrair-ho i aprofito per fer-ho novament en aquest escrit. Reunions ràpides, d'urgència, informant en tot moment als vuit grups municipals, acordant amb ells les decisions: dos dies de dol, concentració a la una i ple extraordinari a les vuit. Després televisions i més televisions, trucades, declaracions, entrevistes. I la resta ja és sabuda, ja és viscuda. Al matí i al vespre, la plaça de la Vila plena de centenars de persones que volien mostrar la solidaritat amb la família de la Cristina i la condemna més unànime i rotunda als assassinats masclistes, a tota violència masclista. Al ple, m'han agradat totes les intervencions, tant les dels portaveus com les de les entitats feministes. Han reflectit i compartit el dolor pels fets, l'abraçada silenciosa a la família, el rebuig absolut a totes les causes i totes les formes de la violència madclista, de la dominació patriarcal. Mentrestant, una altra mala notícia, fnt veritat la dita que les desgràcies no vénen soles, un home moria per una caiguda d'un tercer pis a la Rambla, mentre un silenci dens omplia la plaça de la Vila.

He tancat les meves intervencions condemnant tant la violència masclista que esclata i es fa evident, com el feminicidi d'avui, com la violència masclista que no es veu i es pateix en silenci, en solitud, amb por, amb desesperança, amb impotència. Quantes nits les devia haver passat així la Cristina? Quantes Cristines passaran així aquesta nit?

He insistit en la necessitat de reflexionar sobre les causes que generen la violència masclista i de denunciar el context i la pressió social que pretenen normalitzar i treure importància a la submissió de les dones. La necessitat de denunciar programes infames de televisió en què dones competeixen obscenament entre elles per agradar a uns tipus impresentables que les tracten com a nines de fira, com a objectes d'usar i tirar, com un simple premi en una rifa que les rebaixa a la talla dels seus sostenidors i la llargada de les seves faldilles. La necessitat de lluitar contra una idea falsa i injustificable que l'amor requereix control, dominació, que l'amor de vegades fa mal, una idea que avança perillosament entre molts sectors d'adolescents i joves, com si no haguessin après res de les lluites de les seves mares i àvies. La necessitat de reivindicar una i mil vegades que ningú és més que ningú, que ningú és menys que ningú, que ningú és propietat de ningú, que cap dona és de cap home, que ningú pot començar controlant-te el teu mòbil per acabar anul·lant la teva vida. La nevessitat de recordar que l'educació per a la igualtat no és només tenir aules mixtes on els infants i adolescents no es qüestionin i simplement reprodueixin que el blau també és de les nenes i el rosa també és dels nens, i que no hi ha jocs de nens i nenes o feines d'homes i dones sinó simplement jocs i feines.

Avui hem pogut comprovar que ningú està completament a recer de la violència masclista, que és tristament real que quan toquen o ataquen a una, toquen o ataquen a totes. Hem pogut comprovar que ens pot tocar a nosaltres, també a nosaltres. I que, per això, cal estar amatents al patiment en silenci que poguem detectar entre els nostres cercles de relacions, teixir una xarxa de complicitats i suports per tal que cap més Cristina visqui en solitud el seu infern, que cap més filla senti el pes i el fred de l'absència definitiva de la seva mare. Perquè la Cristina sigui la darrera dona assassinada pel fet de ser  dona a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya, a Europa, al món. Perquè volem totes les Cristines, perquè les volem vives, perquè ens volem vives.

dilluns, 11 d’abril de 2016

A José Cano (1935-2016), exemple i referent del que som molts de nosaltres, del que jo sóc i vull ser.


Aquesta és la darrera vegada que vaig estar parlant amb el José Cano. Va ser el darrer 23 de desembre, quan inauguràvem la darrera exposició de pessebres, acompanyant al Juanjo Quílez, pessebrista i marit de la seva neboda, Paquita Cano. A la foto, el Cano va amb jersei vermell. Al meu costat, un altre militant comunista que admiro, el Benito Quero, de Sant Feliu. Les seves dones, Josefa i Antonia, completen la foto: lluitadors i lluitadores comunistes que han deixat la seva pell perquè la més petita de la foto, la meva néta Ane, nasqués en un món a anys llum d'aquell en què elles i ells van néixer. Encara vam parlar del meu pare, de com li hauria agradat conèixer la seva besnéta, i de com a ell mateix li agradaria poder tornar-hi a parlar.

Vaig conèixer personalment al José Cano en els tres anys que vaig treballar a la Matacàs (1974, 75 i 76). Però el seu nom era conegut i admirat per molts i respectat per tothom des de feia anys i ho seria ja per sempre. Només cal que llegiu aquí la seva biografia, al web de la Memòria antifranquista del Baix Llobregat, escrita per ell mateix. Estic convençut que ben aviat en Jordi Saborit l'afegirà ben aviat al blog "Les hores i els dies" que està elaborant per treure de tot oblit als companys i companyes del PSUC que ens han precedit.

Segons explica el mateix Cano, va entrar a la Matacàs el 1958 i en va plegar trenta anys després, quan feia només quatre o cinc anys que Matacàs havia tancat les portes i el seu personal s'havia traslladat a Pegaso Zona Franca. Tots aquests anys, hi havia treballat també el meu pare, que hi va entrar a primers dels cinquanta i en va plegar quan el Parkinson ja l'havia afectat molt, l'any 1982, quan només tenia cinquanta-un anys. El meu pare era ajudant d'enginyer i cap de planificació de la fàbrica. Jo no recordo exactament a quina secció treballava el Cano, que era membre del jurat d'empresa des de mitjans dels seixanta, i el líder obrer indiscutible de la fàbrica. Militant del  PSUC i fundador de CCOO, impressionava sentir-lo parlar, saber que havia patit presó i tortura per la democràcia, pel sindicalisme de classe, pel socialisme, pels drets i les condicions de vida de la classe treballadora, i que res ni ningú havia torçat les seves idees. Tenia i tothom ho sabia una gran capacitat per crear acords i per mantenir-los: poca broma amb el Cano. Era una mena de referent indiscutible. El meu pare el respectava molt. I després, amb els anys, el mateix Cano em va dir que el respecte i l'admiració eren mutus.

Al desembre de 1974 jo estudiava Químiques de 4 a 9 del vespre i treballava a les oficines de Matacàs de 8 a 3 del matí. Dinar d'una esgarrapada i el meu pare em portava en cotxe a la Diagonal i tornava a la fàbrica. A la universitat, col·laborava amb la "Comissió Cultural (...ehem...) de Químiques" i, a Sant Feliu, amb l'Assemblea Democràtica i amb la Joventut Comunista de Catalunya. Una matinada van tornar a detenir el Cano a casa seva, a Cornellà. A les vuit, el meu pare em va demanar si us plau "que no fes res".  A les vuit, els companys de Comissions havien convocat assemblea i aturada a la fàbrica a les dotze.  Amb altres companys d'oficines (també hi treballaven, entre d'altres, en Pep i en Joan Prats, en Joan Salvat i el Leopold Codorniu), a les dotze vam "convidar" als companys i companyes d'oficines a parar, i ens vam afegir a l'assemblea i a l'aturada al taller. Ho recordo perquè és l'única vegada que el meu pare i jo ens vam enfrontar durament i a crits, per no haver-li fet cas i per haver-lo posat en evidència davant l'equip de direcció de la fàbrica. Uns dies després, em va dir que havia fet el que s'havia de fer, que havia estat on havia d'estar, i em va tornar a parlar bé del Cano: és dels que sap que per exigir s'ha de complir, i ell sempre ho fa. Així era i així era vist i respectat el company José Cano García.

A l'XI Assemblea d'ICV, ens vam assabentar de la seva mort. Ell no hi militava, formava part del PSUC Viu, però l'assemblea en peus li va dedicar una llarga ovació i li va retre homenatge. Jo seia al costat d'en Cesc Baltasar, i em va explicar una altra anècdota que desconeixia, de fins a quin punt el seu lideratge era reconegut i indiscutible. Fa quaranta anys, l'alcalde de Sant Feliu era en Joaquim Armengol. Ja havia mort el dictador i la transició bullia. Els comunistes lideràvem l'oposició municipal democràtica, i ja hi havia mobilitzacions tan massives com les de l'ambulatori. L'alcalde Armengol va decidir demanar al govern de Madrid una reunió urgent per donar sortida a una necessitat tan evident de la nostra ciutat. I va demanar a dos ciutadans que l'acompanyessin a fer força: el mateix Francesc Baltasar... i al sindicalista José Cano.

Ahir no vaig ser a la cloenda de l'XI Assemblea: vaig voler tornar a ser on havia de ser, al funeral de José Cano. Trigaré temps a oblidar, millor dit, no oblidaré, la seva cerimònia de comiat al tanatori de Cornellà. El seu taüt, cobert amb una bandera roja amb les sigles de CCOO, amb la bandera tricolor de la República i amb un enorme ram de roses roges. La cerimònia religiosa va començar amb la cançó "Mediterráneo", d'en Serrat. La prèdica, molt correcta i adequada al Cano, el comparava amb el gra de terra que cau i terra i germina. Després, "Rien de rien", d'Edith Piaf i "Te recuerdo,Amanda", de Víctor Jara. Després de la cançó del cantant xilè, van començar les intervencions del sindicat i de la família, amb la companyia respectuosa del capellà. Per part de CCOO, el company Juan Capilla li va dedicar un homenatge ciutadà, polític i sindical impressionant. Per part de la família, el seu gendre i el seu nét, en van fer la ressenya més personal, emotiva i íntima, amb grandíssimes mostres de veneració i amor. Quan els treballadors van retirar el taüt, amb el puny orgullosament en alt, tothom vam cantar "La Internacional" a ple pulmó.

Jo sé com qui vull ser, jo sé quins són els meus referents, jo sé el món que vull. La família va agrair molt que jo hi fos. I el company Capilla em va dir, abans de començar la cerimònia, que el mateix Cano li havia insistit que m'avisessin i que voldria que jo anés a la cerimònia, en reconeixement tant a mi com al meu pare. I ahir, mentre sentia parlar de José Cano, em vaig voler imaginar que tots dos  es retrobarien allà on sé que van les persones bones. Hasta siempre y millones de gracias, camarada!
Amb José Cano, el 4 d'octubre de 2013, a l'acte d'homenatge a la primera direcció legal del PSUC, la de 1977. .

divendres, 8 d’abril de 2016

Obres d'estiu de 2016: quines es faran finalment? amb quins objectius? quant valen?




Aquestes tres imatges reflecteixen un dels punts més votats en el procés participatiu que ha definit les obres del proper estiu, i que ja tenen projecte aprovat, pressupostat i sotmès a exposició pública des del dia 30 del mes passat. És a la cruïlla del passeig 11 de Setembre amb el carrer Constitució i mostra clarament dos dels criteris bàsics del nostre programa de millora de l'espai urbà: la supressió de barreres arquitectòniques i la millora dels camins escolars.

La primera foto mostra com darrera el monument creat pel nostre conciutadà Lluís Sans, el passeig acaba abruptament per a qualsevol persona amb mobilitat reduïda, cotxet d'infants, etc. A més, el pas zebra el condueix a un punt de la vorera oposada que l'allunya de la ruta natural dels centenars de persones que hi passen, en direcció al pont sota la via a la Riera de la Salut.  Un pas que fan servir a diari tants i tants infants i adolescents que van als Padres, a l'Escola Nadal o a l'Institut Martí Dot.

Un procés, recordem-ho, que va guanyar també una altra obra que reuneix les dues característiques: supressió d'una barrera arquitectònica i millora del camí escolar al Monmany i al Pau Vila:

Com ja vam explicar en diversos escrits de la tardor i l'hivern passats, es tractava de dues coses: recollir les propostes de la ciutadania i assumir-ne les prioritats, mitjançant un procés de votació tan presencial com virtual, dins un pressupost total de 400.000€ cada any. El conjunt de propostes presentades i el resultat final de les votacions es va fer públic a primers de febrer en aquest enllaç de l'Ajuntament.

Un cop acabats els projectes executius d'obres i tancats els pressupostos, les obres de millora de l'espai públic que es faran a Sant Feliu aquest estiu són les següents, exposades per ordre de votació.

1. Rampa accessible entre l'ambulatori i el carrer Joaquim Monmany.
Serà una rampa d'una amplada d'1,5m, que serà complementària a les escales existents (que no se suprimiran) i se situa en terrenys que són de l'ambulatori, i per als quals la Generalitat ja ha atorgat el permís corresponent. Té un cost aproximat (IVA inclòs) de 65.000€. Espero que s'entengui el plànol que n'adjunto:

2. Adequació de cruïlles perquè siguin accessibles per a tothom:
Es faran les cruïlles de les cantonades que tot seguit adjunto. En els casos que les voreres són amples, es rebaixen els guals per tal que siguin accessibles. En els casos que les voreres són estretes (com ara la cruïlla de Torras i Bages amb Vidal i Ribas), es fa una plataforma elevada única. En tots els casos, es preveuen els encaminaments per a persones cegues. A més, es plantegen petites millores que permeten millores en ordenació d'aparcament, contenidors, mobiliari urbà, etc. Tot plegat per un import aproximat de 95.000€.

  • Comte Vilardaga amb Carles Buhigas
  • Joan de Batlle amb Clementina Arderiu
  • Estelí amb Clementina Arderiu
  • Rupert Lladó amb Sant Josep
  • Nadal amb carrer de Dalt
  • Torras i Bages amb Vidal i Ribas
3. Millores en els camins escolars.
Hi havia diverses propostes orientades a la millora dels itineraris escolars. Algunes, amb actuacions relativament modestes, com la senyalització i ordenació d'aparcaments davant d'una escola o la cobertura d'escocells en carrers relativament estrets i propers a les escoles. D'altres, amb més envergadura, com la que he exposat a l'inici de l'escrit. El conjunt d'actuacions proposades són les següents, amb un cost total d'uns 40.000€.
  • Accés i pas de vianants a l'Escola Gaudí des de la vorera oposada de la Ctra. de la Sànson,
  • Ampliació de la vorera davant l'escola Martí i Pol
  • Omplir escocells i millora la vorera davant l'escola Bon Salvador
  • Millora de la vorera que porta a l'escola de les Mercedàries.
  • Continuïtat i adaptació del passeig 11 de Setembre en direcció a la Riera de la Salut. Adjunto una imatge d'aquest projecte:

4. Paviments en mal estat.
Aquí es preveu actuar en diferents punts en què l'asfalt presenta molt mal estat en zones de molt de pas. El cost total serà de l'entorn de 110.000€.

  • Anivellar sots en el paviment en diversos punts dels carrers Comte Vilardaga i Mas Lluí. 
  • Reparar zones malmeses del paviment de la plaça Villeneuve le Roi. 
  • Reparació de voreres malmeses pel creixement d'arrels en els carrers Joaquin Monmany i Frederica Montseny. 
De mica en mica, anem fent la ciutat ben planificada, ben gestionada, dialogant, viva i equitativa que els homes i dones d'ICV volem, el Sant Feliu on tot estigui a l'abadt de tohom i l'espai públic sigui de qualitat a tots els seus barris pel que treballem!

dimarts, 5 d’abril de 2016

Sentències de l'IBI de 2014 (1/2): l'AVV Roses hauria de dir la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

Cartell que l'AVV Roses ha penjat darrerament.

Com que diuen que al pa, pa i al vi, vi.... aquí van algunes precisions sobre el que diu l'AVV Roses:

1) L'AVV Roses no ha guanyat cap recurs contra l'IBI DE 2014.
Com explicava al seu blog el 2 d'octubre de 2014, el dia 10 de setembre d'aquell any, l'AVV Roses va presentar dues demandes. En una (núm. 290/2014) demanava al Jutjat del Contenciós sumar-se a la demanda que quatre mesos abans havia presentat el PSC amb el mateix número. En l'altra (núm. 452/2014), presentava un recurs com a AVV contra l'ordenança de l'IBI d'aquell any. El que ja no va explicar després l'AVV Roses és que, entre novembre i desembre de 2014, el tribunal va desestimar els dos recursos. El segon i més important... per haver-lo presentat fora de termini!.

2) El Jutjat del Contenciós Administratiu 12 acaba de resoldre una sentència particular d'un ciutadà sobre una sola de les seves múltiples propietats.
Allò que l'AVV presenta com a victòria pròpia, no és més que una sentència favorable a un ciutadá que la va presentar estrictament a títol personal i per només una de les seves diverses unitats cadastrals. És el cas núm, 515/2014, independent per a tot dels dos recursos anteriors i presentat el 20 de novembre de 2014. Explícitament, aquest ciutadà va concretar que no qüestionava l'ordenança de l'IBI en general, sinó estrictament el rebut de casa seva en particular. 

La mateixa AVV ha fet pública aquí la sentència esmentada, a nom del ciutadà R.A.L. en què (no sé jo si vulnerant el dret a la seva intimitat) es reconeix explícitament, a la pàgina 3/13, que ·en el acto de la vista, el actor (R.A.L.) ha desistido de la pretensión que se declarara la nulidad de pleno derecho del acuerdo de pleno del 11 de abril de 2014 que aprueba la modificación de la ordenanza fiscal en lo relativo al tipo de gravamen del IBI para el año 2014"

3) En conseqüència, aquest Jutjat ha dictat sentència sobre un rebut concret i no sobre una ordenança general.
És a dir, en les seves conclusions, el Jutjat número 12 estableix que al ciutadà R.A.L. se li ha de girar, després d'estudiar el seu cas concret, un nou rebut exclusivament per a la seva residència habitual, sense que sigui d'aplicació a la resta de rebuts de la ciutat. Ni que volguéssim, no es podria produir un retorn amb caràcter general... que no ha estat ordenat per sentència. El secretari i la interventora municipal ens traurien "targeta vermella" a l'instant i ho haurien de comunicar a les instàncies superiors corresponents!

4) En el procediment judicial, l'Ajuntament ja ha mostrat la disconformitat amb aquesta sentència.
En tot el procediment judicial, la representació municipal ha defensat de manera reiterada la petició de suspensió de sentència sobre aquest rebut particular d'IBI, mentre el Tribunal Suprem no resolgui el recurs general sobre l'ordenança que regula l'IBI.

Faig memòria: el juny de 2014 el PSC va presentar una demanda al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (nú. 290/2014), com explicava jo mateix en aquest escrit, redactat en un context totalment diferent a l'actual, i en què defensava la tesi que hi ha un increment del 9% en el rebut de l'IBI, amb la consegüent rèplica nostra que algú ens ensenyés un sol rebut amb aquest increment. Aquesta demanda del PSC va ser resolta al seu favor a l'abril de 2015, i immediatament l'Ajuntament la va recórrer, aquest cop davant el Tribunal Suprem. Aquest recurs del PSC és l'únic que es manté viu i a l'espera de resolució judicial definitiva. Per això, en el cas concret del ciutadà R.A.L. hem demanat reiteradament la suspensió de sentència particular fins que es resolgui la sentència general del Suprem. 

5) Ara hi ha quinze dies, fins al 19 d'abril, per recórrer la sentència favorable a R.A.L.

Tres reflexions finals.
  1. Per què l'AVV Roses continua fent una campanya de presentació d'instàncies, sabent perfectament que no tindran cap resposta fins que el Tribunal Suprem resolgui la demanda presentada al juny de 2014 pel PSC i recorreguda per l'Ajuntament a l'abril de 2015?
  2. Per què la candidatura Veïns per Sant Feliu se suma a la desinformació afirmant que "La AVV Rosas gana el contencioso del IBI", en comptes de dir la veritat que "El Sr. R.A.L. gana provisionalmente el contencioso de su casa"? 
  3. Com és que els membres de la candidatura de Veïns, "Somos los del IBI", no van prendre la mateixa decisió del Sr. R.A.L. i van presentar recurs sobre les seves propietats, si tanta raó creien que tenien? Com és que la anterior candidata 2 de la candidatura de Veïns, sovint portaveu de la comissió de l'IBI, no ho va fer fins i tot després de renunciar a la seva acta de regidora per unes "incompatibilidades laborales" mai explicades i que segurament devia saber quan es va presentar a les municipals? 
I una reiteració de compromís: l'acord de govern amb el PSC.
Que en el seu punt 4.6. diu textualment:
4.6 Mantenir l’ajust dels impostos, com a màxim, al nivell de l’evolució del cost de la vida. I reiterar l’acatament allò que disposin els tribunals de justícia, davant d’una sentència ferma sobre el contenciós de l’IBI, en el que ICV-EUiA en l'equip de govern anterior, actuant des del principi de la bona fe, i el PSC hem mantingut posicions diferents.

dilluns, 4 d’abril de 2016

Debat al ple municipal sobre la propietat, el projecte i els usos de la plaça Francesc Macià.

Foto de Marc Rius per al Fet a Sant Feliu.
En el ple del mes de març, vam debatre llargament sobre la plaça Francesc Macià. El debat es va generar a partir d'aquesta moció de l'AVV Roses de Llobregat i va ser presentada pels senyors Daniel Agudo i Jaume Zapater. A la sala hi havia entorn de 30 veïns de la plaça que van voler presenciar directament el debat. Es pot veure la intervenció d'ambdós ciutadans a la gravació que, com cada mes, en fa el Fet a Sant Feliu. Dani Agudo va parlar 23 minuts (del minut 54 al 1:17) i Jaume Zapater en va parlar 4 (del minut 1:17 al 1:21). En el minut 1:13 vaig haver d'interompre al Sr. Agudo perquè va entrar en una dinàmica de dimes, diretes, cotilleos i rumors inadmissible en la sala que representa democràticament a tota la ciutadania.

Com es pot veure a la moció, es plantejaven quatre acords: dos sobre l'ús de la plaça (no donar noves llicències de terrasses i elaborar-ne una nova normativa) i dos sobre l'estructura de la plaça (reparació dels desperfectes més urgents i participació en la remodelació de la plaça). Tant en el text de la moció com en l'exposició del Sr. Agudo, en va aparèixer un tercer: la propietat de la mateixa plaça.

El debat va durar una hora i vint minuts. Després del minutatge que ja he explicat, del minut 1.21 al 1:47 van intervenir els diferents portaveus, del minut 1:47 al 2:01 vaig intervenir jo mateix, excepcionalment com a portaveu d'ICV-EUiA i, fins al minut 2:12, van tornar a parlar els senyors Agudo i Zapater. Resumeixo la meva intervenció, justament sobre els tres aspectes que van sortir al debat.


1. La propietat.
Fa uns mesos, vaig fer un article sobre la història i la reivindicació de la plaça, pocs anys abans de les primeres eleccions municipals democràtiques d'abril de 1979. Ja hi deia el que jo em pensava que era una obvietat: la plaça és, des de juny de 1985 (fa 31 anys!) de propietat pública, de titularitat municipal: com si no, en pagaríem l'enllumenat públic i l'escombraríem amb el nostre servei municipal de neteja? Una altra cosa és la superfície porxada que dóna a la Rambla: com que al damunt hi ha una edificació privada, aquesta superfície també és privada i està subjecta al que es diu com a "servitud de pas". Per tant, les terrasses o altres activitats que vulguessin ubicar-se en aquest espai han de tenir sempre el permís de les corresponents comunitats de veïns. No així en l'espai públic: en aquest cas, l'autorització correspon lògicament a l'Ajuntament.

Això es veu amb claredat en aquest planell:

La superfície en vermell és de titularitat pública i municipal des de juny de 1985. La superfície en blau és construïda i lògicament de propietat privada. La superfície en verd (d'uns 160 m2) és de propietat privada  però amb servitud de pas. No hi ha cap dubte sobre aquesta qüestió i no puc entendre de cap de les maneres l'intent de l'AVV Roses de generar dubtes sobre aquest tema, absolutament clar. 


2. L'estructura.
Com vaig explicar al ple, som conscients que la plaça té tres grans problemes estructurals des del seu mateix origen:
  • filtracions que afecten a l'aparcament
  • barreres arquitectòniques
  • mala organització de l'espai: jardineres, escales, terrasses, etc.
Justament per abordar i resoldre els tres aspectes d'una manera conjunta i definitiva, el ple va acordar per unanimitat al novembre de 2012 la remodelació global i completa de la plaça. I, amb aquest objectiu, es va tirar endavant un procés de diàleg i participació amb el veïnat que va acabar amb un avantprojecte presentat al veïnat a l'abril de l'any passat. No hi ha cap dubte tampoc, per tant, sobre la realització de les obres, i tampoc puc entendre de cap de les maneres l'intent de l'AVV Roses de generar dubtes també sobre aquesta qüestió.

Tot seguit, en atenció a les més de trenta persones que hi havia, vaig remarcar i concretar el compromís i calendari de realització de les obres:
  • abril de 2016: inici de les converses amb el veïnat per avançar en la concreció d'un projecte executiu. Inicialment, amb les dues comunitats titulars de la franja verda del plànol, per tal de concretar el tràmit jurídic d'autorització de les obres en aquesta zona, imprescindibles per poder arreglar el conjunt de la plaça. També, en el ple del mateix mes, aprovació del Pla d'Actuació del Mandat, en què s'incorporarà la remodelació de la plaça.
  • tardor de 2016: esperem tancar el projecte executiu de les obres amb el veïnat de la plaça i del tram pendent de remodelació del carrer Doctor Brugarolas (que també es remodelarà en aquest projecte). També, previsiblement al novembre, les inclourem al pressupost de 2017.
  • Inici de 2017: amb el pressupost previsiblement aprovat, inici del corresponent concurs públic per a la realització de les obres. Creiem que seran obres que duraran entorn de sis-set mesos. Entre la licitació i l'adjudicació, solen passar quatre mesos.
  • Segona meitat de 2017: Inici de les obres de remodelació total de la plaça Francesc Macià.
  • Primera meitat de 2018:Acabament de les obres de remodelació.

3. Els usos.
Finalment, vam abordar el tema de les terrasses del bar, presentat insistentment pel Sr. Agudo com el principal i gairebé únic problema de la plaça, exposant els, segons ell, continus problemes des de sempre amb tots els bars i l'impacte en el que ell va definir com una "zona tòxica" de Sant Feliu, intentant estendre aquesta imatge de ciutat sense llei al conjunt de la ciutat sumant altres bars amb problemes de sorolls. Per acabar demanant que no donem més llicències i que canviem la normativa de terrasses.

Vam informar que ja hem donat, perquè compleix tots els requeriments i no en tenim queixa, la llicència de terrassa de la geladeria. I també vam argumentar que no canviarem la normativa general de terrasses de la ciutat (que funciona raonablement bé) i que insistirem en el control del compliment d'aquesta normativa. Exactament com fem a qualsevol altre espai de la ciutat. Vam explicar també que el procés de disciplina en casos de reincidència d'incompliment d'horaris i de sancions per sorolls pot ser lent, però acaba resolent-se sempre en benefici dels veïns, quan algú regenta una activitat i és incapaç de garantir la bona convivència amb el seu entorn. Vam posar diferents exemples recents a la ciutat en aquest sentit. Vam reiterar que el procés de remodelació s'ha de fer preveient la ubicació de les futures terrasses de manera que hi hagi el màxim consens sobre aquesta qüestió, però deixant clar que, sempre que es compleixi la normativa vigent, hi haurà activitat comercial a la plaça, cosa que inclou terrasses que, com la de la geladeria, no hi generen un impacte negatiu.


Conclusió.
Dels quatre acords del text de la moció, ICV-EUiA va votar a favor els dos darrers (el 3 i el 4) que fan referència a l'estructura de la plaça. La resta de grups, també, així que es van aprovar aquests dos punts per unanimitat.

Els dos primers (l'1 i el 2) feien referència a no donar més llicències i a canviar la normativa. ICV-EUiA i el PSC vam votar en contra per les raons que acabo d'exposar. CDC també va votar contra el punt 1, de no donar més llicències. Junts per Sant Feliu es van abstenir i la resta de grups (ERC, C's, PP i Veïns) van votar en contra de donar més llicències (haguessin volgut suprimir també la geladeria????) i de fer una normativa encara més restrictiva per les terrasses. Vista aquesta votació, els punts 1 i 2 es van rebutjar (el punt 2, amb el meu vot de qualitat).

M'estranya molt el sentit del vot d'ERC: el mateix, i exactament amb els mateixos arguments, que el PP, Ciutadans i Veïns, quan estic convençut que no tenen el mateix model de ciutat. I si fos més jove i votant seu, m'estranyaria molt més encara.

divendres, 1 d’abril de 2016