dijous, 31 de març de 2016

05/04/16: preparant l'XI Assemblea Nacional d'ICV: Marta Ribas a Sant Feliu! Confluències, referèndum, govern de l'Estat,...



Dimarts que ve tindrem la Marta Ribas a la seu d'ICV a Sant Feliu. La Marta és la nova coordinadora nacional d'Iniciativa, el relleu de Dolors Camats. Amb David Cid i Ernest Urtasun, són les cares més visibles del nostre partit, la part més coneguda de la direcció col·legiada del nostre partit. La Marta és periodista, de Rubí, i es va estrenar en la política sent regidora al seu ajuntament. Des de fa quatre anys, és diputada al Parlament de Catalunya. Una bona coneixedora, per tant, de la política municipal i de la política nacional.

Iniciativa celebrarem els dies 9 i 10 d'abril a les Cotxeres de Sants la nostra onzena Assemblea Nacional. És el màxim òrgan democràtic de la nostra organització, i tindrà lloc pocs mesos després de completar el cicle electoral de 2015 (municipals al maig, catalanes al setembre i generals al desembre) i sense saber encara si tindrem govern a l'Estat abans d'acabar el mes o si anirem a unes noves eleccions el 26 de juny. Un context polític intens i apassionant, de balanç del fet fins ara i de decisió del que cal fer a partir d'ara. Un context en què, per primer cop a la història, hem guanyat unes eleccions generals (20 de desembre), i en què tenim unes perspectives òptimes... si sabem fer les coses bé.

I quatre dies abans de l'XI Assemblea, tindrem la Marta Ribas a Sant Feliu. Els temes a tractar seran els que inicialment proposi la Marta i els que finalment abordem les persones que assistirem a l'acte. De temes no en faltaran...:

  • projecte polític: en la perspectiva social, com defensem allò públic en l'actual context polític català, espanyol i europeu? quina proposta política en termes de model econòmic, de model social, de proposta nacional? quins referents polítics a aquests nivells?
  • confluència: balanç del 2015, de Catalunya Sí que Es pot i d'En Comú Podem. Perspectives a partir del 2016: confluir per competir o per cooperar? per diluir-se o per consolidar-se? amb qui? des de dalt en les direccions o des de baix des dels municipis?
  • govern de l'Estat: com es plantegen les negociacions per a la configuració o no d'un govern de canvi a Madrid? amb quines condicions anem a la taula de negociacions? per fer possible quins objectius de govern?
  • referèndum: és viable o no és viable? com i quan? és més viable la unilateralitat que proposen Junts pel Sí i la CUP?
  • ...
L'acte serà obert a tothom, com sempre ho està la nostra seu, com sempre són els nostres actes. Vull remarcar finalment la gran oportunitat de tenir a la ciutat a una dirigent política com la Marta en un moment polític com l'actual. Jo no m'ho perdria!

diumenge, 27 de març de 2016

santfeliu.cat/pam Vols dir la teva sobre el pla de treball de l'Ajuntament per als propers 3 anys?


Sempre dic que els regidors i les regidores som simplement ciutadans que representem a ciutadans: ni més, ni menys. Això comporta, al meu entendre, una doble responsabilitat política fonamental: 1) explicar a les persones que representem allò que decidim en representació seva (d'aquí la meva dèria en explicar-ho tot en el meu blog), 2) obrir al màxim possible totes les vies d'implicació de la ciutadania en les decisions d'allò que li afecta (d'aquí la dèria de l'equip de govern de multiplicar els actes informatius i les vies de participació a la nostra ciutat). Per informar i per donar la veu a les persones i entitats interessades sobre el Pla d'Actuació del Mandat (PAM) hem organitzat els quatre actes públics que consten en el cartell adjunt i hem obert el web www.santfeliu.cat/pam.

Què és el PAM?
Com és ben sabut, i després de les eleccions del passat 24 de maig (ja fa 10 mesos... com passa el temps!),  PSC i ICV-EUiA vam signar el 12 de juny de 2015 un acord de govern fins a les properes eleccions de maig de 2019: aquí n'hi ha el text complet, amb els seus objectius i acords programàtics.

Aquell acord en els moments inicials del mandat s'ha de concretar posteriorment en l'acció de govern, la qual ha de respondre òbviament a un programa de treball. Aquest programa de treball és justament el Pla d'Actuació del Mandat, i abasta el conjunt dels quatre anys que el composen: 2016, 17, 18 i 19, i s'ha de concretar encara més en els corresponents pressupostos d'aquests quatre anys, tots ells sota la responsabilitat de l'actual equip de govern.

En aquest enllaç, es pot veure el PAM del mandat anterior, i el seu nivell de compliment, ja que òbviament ja està acabat i ja en vam donar públicament compte a primers de l'any passat.


Què inclou el PAM? Com s'elabora?
Cada equip de govern estructura el seu PAM com considera més adequat a partir dels seus programes electorals i compromisos de coalició. Tots ells, però, van d'allò més general a allò més concret, incloent normalment els quatre nivells que tot seguit exposo:

1. Objectius de ciutat
Representen la direcció estratègica i contribueixen a clarificar la visió del municipi. Són objectius globals de naturalesa marcadament transversal. Es recomana definir un màxim de 4-5 objectius de ciutat.

2. Objectius estratègics
Fan referència a situacions del municipi que són millorables o a problemes que es volen resoldre en un sentit ampli. Expressen finalitat. Cada objectiu estratègic hauria de dependre d’un únic objectiu de ciutat. Cada objectiu de ciutat hauria de comptar amb un màxim de 3-4 objectius estratègics.

3. Objectius operatius.
Fan referència als resultats concrets que es volen obtenir. Expressen, per tant, una magnitud com a fita i un període de temps per aconseguir-la. Cada objectiu estratègic hauria de comptar amb un màxim de 3-4 objectius operatius. Han de ser avaluables mitjançant indicadors de gestió.

4. Actuacions.
Són els fets concrets que es duen a terme per aconseguir els objectius operatius. S’aproven normalment en actes administratius (ple, junta, decret) i formen part d’un programa conegut i compartit de treball. Cada objectiu operatiu hauria de comptar amb un màxim de 3-4 actuacions.
Tots els objectius s’expressen habitualment amb infinitius. Les actuacions s’expressen amb substantius.

Els objectius de ciutat i els estratègics responen directament a la voluntat política guanyadora a les urnes i, per tant, les sol elaborar l'equip de govern. Aquest és el cas del nostre Ajuntament, en què els deu regidors i regidores del govern hem establert els quatre objectius de ciutat o eixos que es poden veure en fons magenta i els setze objectius estratègics que se'n deriven. Són aquests:


Els altres dos nivells (els objectius operatius i les actuacions) els hem volgut concretar amb un doble procés participatiu: a l'interior de l'Ajuntament, amb el conjunt de treballadors i treballadores municipals que després l'hauran de dur a terme, i amb la ciutadania que hi vulgui participar, en els quatre actes públics abans esmentats i amb la pàgina web que hem habilitat. 

També hem volgut oferir diàleg polític als sis grups de l`oposició municipal, per tal de poder aportar-hi, si ho creuen convenient, les seves prioritats o propostes. Vam tenir una reunió amb tots ells a primers de febrer, i ICV-EUiA i PSC tindrem la porta oberta per a reunions bilaterals amb els grups municipals que ho desitgin fins a meitat d'abril.  La intenció, com ja els hem explicat, és aprovar el PAM 2016-2019 en el ple del mes d'abril.

Vull agrair molt sincerament l'assessorament metodolòtic continuat, en tot aquest guió i procediment de treball, del Servei d'Assistència al Govern Local de la Diputació de Barcelona.

Com s'hi pot participar? Fins quan? Quan s'aprova el PAM?
Com he dit abans, presencialment en els dies 29 i 30 de març i 5 i 6 d'abril, i virtualment, a la pàgina www.santfeliu.cat/pam fins al 12 d'abril.

Tant presencialment com virtualment, partirem d'un primer esborrany complet de treball, elaborat, com he explicat abans, amb el suport de la Diputació i amb les aportacions dels tècnics de l'Ajuntament. No el reprodueixo íntegrament, però en poso, com a exemple, el primer punt complet:

Objectiu de ciutat: 1. Fomentar la igualtat de drets, deures i oportunitats.
Objectiu estratègic: 1.1. Combatre les situacions d’urgència social i de pobresa del municipi,
Objectiu operatiu: 1.1.1.Assegurar els mínims vitals per a tota la població, fent especial incidència en els col·lectius més vulnerables
Actuacions:
- Aprovació del Pla de Rescat Social.
- Incorporació de l’alimentació fresca en el banc d’aliments.
- Establiment d’un servei per a l’atenció d’urgència social les 24 hores.
- Elaboració d’un protocol per a l’abordatge de l’atenció a persones en risc d’exclusió i vulnerabilitat social.

El que es farà en els actes públics i en la pàgina web és valorar i fer propostes sobre els objectius operatius i sobre les actuacions. Els grups de l'oposició també faran propostes sobre aquests dos apartats.

Amb totes les aportacions rebudes, acabarem de completar aquest esborrany inicial, amb l'assistència tècnica de la Diputació i amb el diàleg polític amb els grups que ho desitgin. Aquest procés el tancarem el dia 21 d'abril, i el PAM s'aprovarà en el ple del dia 28 d'abril.

El PAM inclou les inversions? Què està previst fer en els propers 3 anys?
Sí, el PAM inclou lògicament les inversions que està previst inicialment fer a Sant Feliu entre 2016 i 2019. Com ja he explicat en altres ocasions, el finançament de les inversions no és el mateix que el del pressupost ordinari. De manera que, per tal de poder fer un pla d'inversions, és evident que és imprescindible saber abans quina és la nostra capacitat inversora. El compliment de tots els requeriments legals d'estabilitat pressupostària i del necessaris criteris de prudència financera situa la nostra capacitat inversora d'uns 6 milions d'euros per any: 3 milions mitjançant préstecs i entre 3 milions per les aportacions d'altres administracions, sobretot de l'Àrea Metropolitana de Barcelona

Tenint en compte que hi ha uns tres milions d'euros que s'arrosseguen de l'any 2015, hem previst inicialment aquestes prioritats d'inversió i aquesta distribució en el temps:

Prop, per tant, de 30 milions d'euros. La proposta inicial del desglossament complet el tenen ja, des de fa mesos, els diversos grups municipals, i el debatrem al primer dels quatre actes públics, el de dimarts que ve: així que el penjaré immediatament després, per tal d'"incentivar" l'assistència a la primera trobada al Centre Cívic del Mas Lluí. En faig, però, un "tastet":

1. Equipaments públics que es remodelaran íntegrament o s'acabaran en aquest mandat:

2. Equipaments públics amb millores molt significatives:
  • Inversió addicional en escoles públiques de primària.
  • Camp de futbol de la Peña Recreativa
  • Casal de la Gent Gran
  • Centre Polivalent Falguera
  • Cinebaix
  • i moltes altres, d'imports inferiors a 100.000€

. Millores de l'espai públic:

4. Habitatge: una previsió inicial per al treball que hem de fer de manera conjunta amb el futur Parc metropolità d'habitatges socials, que impulsarem des de l'Àrea Metropolitana, i sobre el qual escriuré properament.



Com veieu, moltes propostes, molts projectes, que volem que el màxim de persones pugui conèixer i tingui l'oportunitat de millorar. Et convido molt sincerament a què hi diguis la teva!!!

dissabte, 26 de març de 2016

"En España tenemos horarios muy raros". María Sánchez, El País, 25/03/16.

Un horari habitual en qualsevol botiga de Sant Feliu..

Accedeix aquí a l'article de María Sanchez a El País.
Transcric íntegrament aquest article d'El País d'ahir, i reitero la meva convicció que és absolutament la reforma horària al nostre país si volem que sigui algun dia una realitat, i no només meres declaracions d'intencions, la conciliació de la vida laboral, social, familiar i personal.

Mientras en España vemos El Ministerio del Tiempo o el programa líder de audiencia de la temporada, en Alemania están ya descansando en la cama. En Italia, donde han cenado a las 19.30- 20.00, están también en ello. Lo que a priori puede parecer una anécdota es, en la práctica, un retraso medio de dos horas que afecta a la organización diaria de todos los ámbitos de nuestra vida: el trabajo, la familia y el ocio.

Ahora que toca de nuevo adaptarse al horario de verano y son cada vez más quienes piden retrasar para siempre el reloj una hora - como determina el meridiano de Greenwich - queremos analizar por qué nuestro país es una excepción en el entorno europeo. También si podemos hacer algo para cambiarlo y mejorar nuestra calidad de vida.

España vs. Europa (incluidos los países mediterráneos)

"Cuando te vas a vivir fuera o tienes contacto con españoles que se trasladan al extranjero te das cuenta que somos el patito feo de nuestro entorno", comenta José María Fernández-Crehuet, "España es un país muy peculiar en sus horarios". Como Doctor y profesor de Economía y ADE en la Universidad a Distancia de Madrid, ha abordado esta cuestión en su tesis doctoral y ha recogido sus investigaciones en el libro La conciliación de la vida profesional, familiar y personal. España en el contexto europeo.

Entre las conclusiones que se extraen hay algunas demoledoras: trabajamos más horas que el resto con peores resultados (la productividad es menor) y nuestros horarios son un lastre para la tan ansiada conciliación de la vida laboral y personal.

Fernández-Crehuet analizó 27 indicadores que representan las grandes áreas que influyen en la conciliación (tiempo, familia, salud, trabajo y políticas sociales) y los comparó con los datos que aporta Eurostat (la Oficina Estadística de la Unión Europea) del resto de países de nuestro entorno. Así fue trazando el que sería nuestro itinerario cotidiano y vio "que los españoles empezamos muy mal el día. Lo hacemos cansados y de mal humor porque nos acostamos muy tarde. Además, no desayunamos en casa o la hacemos rápido y mal".

Y partir de ahí todo va a peor porque después "necesitamos parar para comer algo y esa hora que perdemos a media mañana la podríamos ganar al final del día para irnos antes a casa. De igual modo que en lugar de comer tarde, podríamos hacerlo perfectamente a la 13.00". Si a esto le sumamos que España es un lugar en el que la jornada laboral es mayormente interrumpida y partida por la mitad "el número de horas de presencia en el trabajo se alarga" y todo se retrasa: desde el tiempo de ocio al prime time televisivo.


El origen de la peculiaridad española

"No siempre tuvimos estos horarios", explica la doctora en Psicología Social Sara Berbel, "las referencias recogidas, por ejemplo, en las novelas de Pardo Bazán evidencian que antiguamente en España - especialmente en el campo donde no había llegado la industrialización - se comía a las 12.30 o 13.00". Tampoco es una cuestión del clima, pues países como Grecia, Italia o Portugal no tienen esta distribución.

Para entender los motivos hay que remontarse al final de la Segunda Guerra Mundial y la situación histórica específica de España: la dictadura de Franco. "Durante la época de industrialización los países europeos había adoptado unas jornadas laborales larguísimas y muy rígidas, pero tras la guerra todos vieron que esto no era factible y que debían cambiarlo", señala Berbel, "nuestro país entró entonces en una dictadura y todo ese proceso modernizador se paralizó. Es por ello por lo que seguimos teniendo los horarios menos flexibles de Europa".

Berbel recuerda además que la jornada partida, una de las señas de identidad del sistema laboral español, tiene también su origen en ese período: "Los hombres - que eran entonces quienes mayoritariamente trabajaban - se vieron obligados, por la escasez económica, al pluriempleo. De esta forma un trabajador de banca iba de 9.00 a 15.00 a la sucursal y por la tarde, de 16.00 a 20.00, trabajaba en una gestoría". Una pauta que retrasó el horario de las comidas - "la familia no cenaba hasta que él llegaba a casa" - y que se ha perpetuado hasta llegar a nuestros días.

Un huso horario que no nos corresponde

"La España peninsular tiene actualmente una hora oficial (GMT+1), 1 hora por encima de la que realmente le correspondería por su situación geográfica (GMT+0)", explica Fernández-Crehuet, y "al no coincidir la hora oficial con la solar, en la mayor parte de España amanece y anochece más tarde que en los países de nuestro entorno europeo".

Antes no era así porque se trata de una medida temporal adoptada por Franco en 1940 - para equipararse a Alemania - que al no haberse rectificado posteriormente nos hace estar en un huso horario descompensado. Como señala Fernández-Crehuet "en España, el sol suele brillar alrededor de nueve horas en invierno y dieciséis en verano. Si adelantamos el reloj nos encontramos en la mayor parte de la península con dos horas, en Galicia tres horas, de diferencia con respecto a nuestra hora solar". Lo normal sería que nuestros relojes estuviesen sincronizados con los de Portugal, Inglaterra o las islas Canarias.

"Si no realizásemos el cambio de verano, acercaríamos nuestra hora oficial a la solar y eso facilitaría modificar algunos hábitos para mejorar nuestra calidad de vida", apunta el profesor. En la misma línea se pronuncia Sara Berbel que cree que esta decisión sería positiva y saludable para nuestros biorritmos "ganaríamos tiempo y estaríamos aliados con el meridiano que nos corresponde", señala, "pero no sería suficiente. Habría que completarla con otras actuaciones".

La primordial, la puesta en marcha de un gran pacto global, firmado por todos los sectores sociales implicados, que se concretase después en un marco normativo. "Se trata de ampliar la libertad de los individuos, no de restringirla, así que un consenso previo resulta fundamental. Pero la realidad es que los marcos normativos, las leyes, son las que logran regular e incentivar un cambio de hábitos".

Fernández-Crehuet explica que el proceso podría ser gradual y que un primer ejercicio pasaría por equipararnos a los horarios de Italia o Francia. Superada esa fase el ejemplo a seguir serían Reino Unido o Alemania y "una última aproximación, en nuestra opinión quizá demasiada lejana a día de hoy para nuestras costumbres, sería el horario de los países nórdicos".

Las modificaciones también tendrían que tener en cuenta las necesidades de cada sector y el global de la sociedad: "Estaríamos ante lo que en Economía denominamos la Teoría de juegos: si yo soy el único que cambia un horario, salgo perdiendo. Pero si cambiamos todos a la vez, ganamos todos".


Horas de luz que no disfrutamos porque estamos en la oficina

Lo más apreciado del horario de verano suelen ser esas horas de luz extra al final del día, pero, según los datos de los expertos, tampoco ahí estaríamos obteniendo la rentabilidad esperada. "Nos gusta mucho disfrutar", señala Berbel, "pero la realidad es que podríamos disfrutar mucho más". Básicamente porque cuando deberíamos estar sacando provecho de ese tiempo al aire libre, aún estamos ocupados.

"A los detractores de este cambio horario", señala Berbel, "habría que explicarles que un 46% de los españoles a las seis de la tarde está todavía en su puesto de trabajo y que el 10% continúa haciéndolo a las nueve de la noche. Así que no están disfrutando, están trabajando".

Fernández-Crehuet recuerda que la rentabilidad energética no es tanta como se cree y que los beneficios del horario de verano son más bien sociológicos: "dos terceras partes de los encuestados consideran positivo tener más horas de luz por las tardes para realizar actividades al aire libre, pero la nueva hora no conduce automáticamente a una jornada laboral más corta".

Con la adaptación a nuestro huso horario natural no solo ganaríamos en calidad de vida. El profesor Fernández-Crehuet apunta a una mejora de las exportaciones españolas "puesto que al coordinar los horarios de nuestras jornadas laborales con el resto de Europa, se mejorarían nuestras relaciones comerciales". Y, en su opinión, sería útil también para el sector del turismo, que supone el 10,9 % de nuestro PIB. Por qué: porque los turistas se sentirían al llegar a España "menos sorprendidos por nuestro desordenado estilo de vida"

dimecres, 23 de març de 2016

No és l'Islam, és simplement el terror. No són religiosos, són assassins. Tot el respecte als creients, tot el pes de la justícia als criminals.


Abans de la tragèdia d'ahir a Brussel·les, havia vist a facebook el vídeo que adjunto: el dia a dia a la capital de l'"estat islamoïde" des de meitat de 2014, Raqqa, al nord de Síria. És en anglès, però les imatges parlen per sí soles. Una explicació en castellà aquí, al Huffington Post.

En nom de quin déu es pot sotmetre a aquest nivell de terror quotidià a la ciutadania, especialment a les dones? En nom de quina mena d'aberració de projecte polític es mata a sang freda a centenars i centenars d'innocents? Crec, sincerament, que en nom de cap déu, en nom de cap ideologia, en nom de cap pàtria, en nom de res.

Ahir, els atemptats de Brussel·les. Com passa sovint, sembla que només quan les morts són europees ens adonem de l'abast i del significat del terror. Però el terror va molt més enllà de les morts d'ahir. Fent un ràpid repàs per la premsa, només en aquests encara no tres mesos de 2016, els assassins que manipulen i embruten el nom del seu déu en va han causat més de cinc-cents morts:
  • els 34 d'ahir a Brussel·les,
  • 4 morts el dia 19 a Estambul,
  • 13 morts el mateix dia a Egipte,
  • 50 morts el dia 6 a Irak,
  • 20 morts el 22 de gener a Somàlia,
  • 135 morts el 17 de gener a Síria,
  • 200 morts el 15 de gener també a Somàlia,
  • 10 morts el 12 de gener a Estambul,
  • 50 morts l'11 de gener a Bagdad,
Més de 530 morts, dels quals 34 en un país europeu de majoria cristiana, i més de 500 en països d'Àsia i Àfrica de majoria musulmana. No cal dir que, encara que no els percebem amb la mateixa proximitat i importància, cadascun d'aquests homes i dones, nens i nenes, assassinats per aquesta secta de criminals causen el mateix dolor i mereixen la mateixa importància. Per tots ells, per tots, el meu rebuig a la violència que els va matar i la meva solidaritat amb les seves famílies, destrossades per un horror sense sentit.

Crec que el terrorisme que embruta i pren el nom del seu déu en va, pot tenir explicacions. Que vénen, a més, de lluny. Potser del colonialisme, potser del tracte superior amb què les potències europees a la primera meitat del segle XX (i abans!) han mirat i abusat del món àrab. Per a mi, l'origen immediat de tot el que passa es resumeix en aquesta foto:
I es reflecteix clarament en la pel·lícula "La guerra de Charlie Wilson", potser en la seva dramàtica i colpidora escena final:


Les guerres d'Afganistán primer i d'Irak després i potser la de Síria ara poden explicar el per què de la irrupció i l'ascens dels talibans, Al Qaeda, ISIS, etc. El petroli i el poder de la dinastia saudí, pares ideològics d'aquesta visió medieval i fanàtica de l'Islam conegut com a wahhabisme, explica el per què de la condescendència inicial amb aquesta visió sectària i terrorífica de la fe. Tot això ho pot explicar, però res no ho justifica. El que està passat té certament explicació, però no justificació.

Conèixer i analitzar les explicacions ens ha de servir per atacar frontalment l'expansió de la visió violenta i medieval del wahhabisme. Per començar, de la mateixa manera que fa segles hi va haver confrontacions entre cristians catòlics i cristians protestants, avui s'està donant una cruenta guerra entre musulmans sunnites (els més extremistes i violents dels quals són els wahhabistes que avui governen Aràbia Saudí i són la base ideològica i econòmica de l'ISIS) i musulmans xiites, que fa que el nombre més important de víctimes i els conflictes més sagnants es donin dins mateix dels països àrabs. Els musulmans són la primera víctima dels terroristes wahhabistes! Per tant, l'Islam no és el problema (com ho han de ser els milions de germans europeus, els centenars de germans santfeliuencs que viuen la seva fe amb pau i harmonia entre nosaltres!!!!), però sí ho és la capacitat d'atracció que la seva expressió feixista wahhabista té entre un nombre important de joves europeus.

No sóc òbviament un analista polític ni un expert en temes més enllà d'aquells amb què treballo a diari, però crec que hi ha diverses qüestions que es poden i que cal fer.

A nivell local, garantir, com deia fa poc l'Hajar Nouinou al ple de l'Ajuntament, que els santfeliuencs i les santfeliuenques de qualsevol creença o de cap creença religiosa, de tots els orígens familiars i culturals, ens continuem escoltant i coneguent. Cal ser totalment intransigents amb la islamofòbia i el racisme a la nostra ciutat, cal continuar treballant per un Sant Feliu on TOTHOM tingui els mateixos drets, deures i oportunitats i del qual NINGÚ se'n senti aliè o exclòs. Des del govern de la ciutat, continuarem treballant contra tot risc de segregació urbana i contra tot risc de segregació social. Fins ara, crec que estem fent una bona feina en aquest camp i la continuarem fent de manera decidida.

A nivell europeu, cal reforçar un missatge clar i compartit que els nostres conciutadans i conciutadanes musulmans són, en primer lloc, europeus i europees, i acabar amb les etiquetes de francès, belga o alemany de segona o tercera generació. L'exemple de l'alcalde de Rotterdam, segona ciutat d'Holanda, Ahmed Aboutaleb, trenca tots els esquemes als terroristes que prenen el nom del seu déu en va. Reivindicar i exercir la plena ciutadania europea, evitar tots els riscos de segregació urbana i de segregació social. Cal, finalment, que la veu clara dels musulmans europeus, dels seus imams, en contra del terrorisme feixista wahhabista sigui més coneguda i difosa, tant per la seva violència criminal fora del territori on governa l'ISIS, com per la mateixa violència quotidiana que exerceix sobre la població allà on governa. Cal desqualificar totalment, des de dintre del món musulmà, la fascinació estètica que generen els videos d'ISIS i que amaguen la seva realitat, D'altra banda, evidentment, la coordinació de totes les policies europees i l'establiment de criteris únics de detecció i actuació davant dels terroristes feixistes wahhabistes. Però, per l'altra, la revisió total de la política davant els refugiats. Sé que avui té un cost electoral (només cal veure els resultats de les darreres eleccions als länder alemanys), però no em vull ni imaginar el cost futur del rebuig i l'exclusió de tots aquests joves musulmans no violents si són captats per algú que reculli i doni sortida violenta a aquest rebuig.

I a nivell mundial, dir les coses pel seu nom i actuar en conseqüència. Sé que això no és possible a curt termini, però és la mare dels ous. I si el control dels recursos naturals de gas i de petroli del centre d'Àsia i de l'Orient Mitjà no fos l'obsessió i el centre de les polítiques de les grans potències mundials i de les grans multinacionals del capitalisme financer? I si comencessin a parlar de respecte als drets humans a l'Aràbia Saudí amb la mateixa insistència que ho fan a Cuba? I si deixessin de vendre armes als països que donen suport material o econòmic als terroristes feixistes que prenen el nom del seu déu en va? I si no compréssim el petroli que ISIS treu impunement per Turquia, país al qual la guerra que es viu a Síria no li va malament per continuar massacrant a la població kurda del seu país? A mi, personalment, el que més ràbia em fa és veure la mostra de condol de governs europeus amics de l'Aràbia Saudí... per assassinats que han comès terroristes que s'inspiren en el wahhabisme saudí amb armes que els han venut des dels països que governen.

En tot cas, em quedo amb el que podem i hem de fer a nivell local, i amb la urgència imprescindible d'incrementar la cultura política i la consciència solidària a l'Europa del segle XXI.

diumenge, 20 de març de 2016

Jornada compactada a Primària? No, gràcies! I a Secundària? Cal un debat seriós sobre el seu impacte.


El passat dimecres, 17 de març, la Consellera d'Ensenyament, Sra. Meritxell Ruiz, va explicar en roda de premsa diverses novetats relatives a l'inici del proper curs, 2016-17. Entre d'altres, la reducció de l'oferta d'una aula de P3 a Sant Feliu, a la qual l'Ajuntament ja va manifestar el seu rebuig. Però no és d'aquest tema del que vull parlar, sinó d'un altre anunci que m'amoïna molt, noltíssim, i que sé que encén passions tant a favor com en contra: la jornada intensiva, única o compactada, com li vulguem dir, durant tot el curs escolar.

La consellera ha anunciat que, a més de les set escoles públiques de Primària que ja estan experimentant la jornada compactada des de fa tres cursos, s'hi afegiran divuit noves escoles públiques a partir del curs que ve. A més, cal recordar que tots els instituts públics de Secundària tenen la jornada compactada des del curs 2012-13. Escoles públiques i instituts públics: aquesta jornada no afecta a les escoles i instituts concertats. Coses del model educatiu de Catalunya: una llei, dos sistemes.

Vull dir, en negreta i majúscules, una obvietat que de vegades sembla que no és tan òbvia: EL CENTRE I LA RAÓ DE SER DE TOT EL SISTEMA EDUCATIU SÓN ELS INFANTS I ADOLESCENTS. 

Sé que aquest és un debat que ve de lluny, molt més per la conveniència del professorat que no per la conveniència dels infants i adolescents: jo mateix, tant en la meva etapa de professor d'EGB a Sant Feliu com de professor d'FP a Cornellà, em vaig oposar rotundament a la jornada continuada, perquè no li trobo gens de sentit, des de la perspectiva de l'alumnat.

Si no li veig sentit als instituts, encara n'hi veig menys a les escoles. Té sentit que un nen o una nena de 12-13 anys comenci les classes a les 8 del matí, tingui tres hores lectives seguides i no esmorzi fins a les 11? Plantejo millor la pregunta: quines condicions millors per al seu aprenentatge crea un horari i un repartiment dels temps de treball i descans d'aquestes característiques? Més encara, què aportaria al procés d'aprenentatge d'un infant de sis o set anys, en relació a la jornada partida amb què avui van a l'escola?

No li veig cap element a favor des del punt de vista de l'aprenentatge individual. Però és que, a més, veig que és una amenaça per a la cohesió social perquè incrementa, en comptes de compensar, les desigualtats d'oportunitats en funció de les condicions econòmiques i culturals de les famílies.

Tot i que totes les generalitzacions són odioses, estic força convençut que, per a infants i adolescents d'entorns familiars amb més recursos econòmics i culturals, el canvi d'horari pot no ser un element determinant: pares i mares possiblement amb més temps i formació podran oferir, insisteixo que parlant en termes generals, oportunitats educatives diverses als seus fills i filles. En canvi, per a infants i adolescents amb pares i mares sovint absents per llargues jornades de treball o amb menys recursos econòmics i culturals, les tardes es poden convertir, insisteixo que parlant sempre en termes generals, en hores i hores de pantalla i, en menor mesura, de carrer. Per no parlar de serveis que, com el menjador escolar, estan garantits per a l'alumnat que al juny acaba 6è de Primària i sovint no ho estan quan al setembre comencen 1r d'ESO.

Fa un temps, la Fundació Jaume Bofill va presentar l'informe "A les tres a casa?", la portada del qual il·lustra aquest escrit. Tinc la impressió que, quan es va implantar fa tres anys als instituts, es va fer pensant més en les condicions laborals del professorat que no en les condicions d'aprenentatge de l'alumnat. Tinc la certesa que no es va llavors amb el debat polític i social convenient per a una mesura d'aquesta envergadura (clar que no sé de què m'estranyo: aquest debat no es té (ni es vol tenir...) ni per al "procés"...). 

Però aquest debat, avui, el considero imprescindible: podem replantejar de dalt a baix els horaris d'aprenentatge dels infants de 3 a 12 anys i del funcionament de les famílies sense una revisió pública a fons de com ha funcionat la jornada compactada fins ara? podem replantejar-ho només per a les famílies que opten per la pública i no per a les famílies que opten per la concertada? algú ha calibrat mínimament què suposa això en termes d'igualtat de condicions del nostre sistema educatiu i d'igualtat d'oportunitats per als infants i adolescents vagin al centre que vagin i visquin en la família que visquin?

Crec, per acabar, que estaria bé que en el si del Consell Escolar Municipal (CEM) de Sant Feliu es plantegés aquest debat i que, si així s'hi acorda, es traslladi a les trobades de l'Escola de Famílies i al debat polític i social de la nostra ciutat. Proposaré, en conseqüència, la incorporació del debat i valoració de la jornada compactada a l'ordre del dia del proper CEM. Sempre, SEMPRE, amb la idea del que és millor per als infants i els adolescents com a nucli d'aquest debat, i com a raó de ser, com deia més amunt, de l'actual i el futur model educatiu de Catalunya.

dissabte, 19 de març de 2016

Novembre de 1962: cinc fotos aèries del Sant Feliu de fa cinquanta-quatre anys.

Buscant fotos antigues per fer aquest article sobre la plaça Rafael Alberti, vaig trobar la pàgina de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), i la seva col·lecció de plànols, mapes i fotos antigues de Catalunya. I vaig trobar aquestes quatre, amb les quals proposo un petit joc de memòria d'un Sant Feliu que encara és reconeixible en molts aspectes per als qui ens acostem als seixanta o en passen, però que és difícil de reconèixer per gent més jove.

Són cinc fotos fetes l'11 de novembre de 1962 pel fotògraf i aviador Carlos Rodríguez Escacena, de l'empresa SACE (Servicios Aéreos Comerciales Españoles), dipositats al Fons SACE de la Cartoteca Digital de l'ICGC. Aquestes són les fotos, i proposo que identifiquem els edificis o carrers que hi he senyalat.

Foto 1: entrada de Sant Feliu venint de Sant Just:

Foto 2: l'estació i el seu entorn:
Foto 3: una vista entorn de la via del tren.
Foto 4: una altra perspectiva dels entorns de la via del tren:
Foto 5: la carretera anant a Molins:

Quants de tots aquests punts assenyalats identifiqueu? En tot cas, us recomano vivament que visiteu la cartoteca de l'ICGC!

dimecres, 16 de març de 2016

Mariano, Pedro, Albert, Pablo.... Parlem de Política molt més que dels polítics, si us plau...


M'agrada parlar de política i m'agradaria enraonar-ne amb qui en tingui ganes. Vivim una situació alhora inèdita i apassionant, que es presta a l'anàlisi en veu alta i a la confrontació democràtica d'idees i propostes. Així que portes obertes al debat en el meu blog!

Després de les eleccions del passat 20 de desembre i la investidura fallida de Pedro Sánchez dels dies 2 i 5 de març, hi ha un termini màxim de dos mesos per a la votació de President del Govern. Si el dilluns 2 de maig no hi ha candidat o no té més vots positius que negatius, anem a eleccions el 26 de juny. No és descartable una solució "a la catalana" el mateix diumenge 1 de maig a última hora i sense Mariano Rajoy. Llegiu a Jordi Juan, periodista resident a Sant Feliu i director de l'edició digital de La Vanguardia: "Buscando un Puigdemont para España"

S'admeten porres: anirem a eleccions el 26 de juny? Ningú no té una bola de vidre, però tendeixo a pensar que no. Per les raons següents:
  • Al PP no li interessen ni de lluny. Aniran sortint més casos de corrupció (avui mateix el PP ha expedientat a Rita Barberá) i les tensions internes entre partidaris i detractors de mantenir Rajoy a tota costa no faran més que créixer. En unes noves eleccions, no repetirien el resultat ja molt discret de desembre. El "paso palabra" de Rajoy renunciant a ser candidat l'invalida per ser-ho en algun moment.
  • Crec que al PSOE tampoc li interessen. Obriria una possibilitat que li resultaria letal: la confluència de Podemos i Izquierda Unida el superaria, tot i que crec que Pedro Sánchez ha jugat bé les seves cartes. A més, la celebració del congrés extraordinari que li va imposar el sector de Susana Díaz i la incertesa que ell mateix tornés a ser el candidat del PSOE, són factors distorsionants que els desaconsellen noves eleccions.
  • Podemos i Izquierda Unida, si van junts com a las Mareas gallegues o En Comú Podem, creixeríem de forma significativa i li podríem fer el sorpasso als socialistes. A nosaltres (sempre i quan Iglesias i Garzón optessin per cooperar i no per competir...!) unes noves eleccions ens permetrien situar amb més força la nostra idea d'un autèntic govern del canvi des de l'esquerra. No crec que això apassioni els socialistes i molt menys als poders econòmics...
  • Crec que a Ciutadans també els aniria bé una segona volta de les generals al juny. Dues coses els ajuden clarament: el fet que Albert Rivera està aconseguint crear-se una figura de polític preparat i responsable recolzant a Pedro Sánchez i allunyant-se del PP, i el fet que justament per aquesta imatge responsable i moderada pot captar vot descontent del PP.
  • A ERC i CDC em sembla que anar a eleccions tampoc no els interessa: tornar a mostrar la seva cursa per disputar-se el lideratge a Madrid mentre van junts al Parlament i de passada tornar a quedar per darrere d'En Comú Podem i Ciutadans, alhora que ja apareixen veus crítiques amb el full de ruta unilateralista justament quan hi ha marge de canvi a Espanya els ho posa realment difícil.
De la mateixa manera que tinc bastant clar que al final sortirà el "Puigdemont para España" que deia Jordi Juan, no tinc clar que forçosament sigui en la línia de la "Gran Coalició". Dissabte passat, al Consell Nacional d'Iniciativa, Joan Herrera va plantejar una anàlisi que comparteixo i que he recollit al títol d'aquest escrit: parlem menys dels polítics, i parlem més de les Polítiques, necessàriament en majúscules en aquest moment. Per abordar els quatre grans reptes o problemes que, deia en Joan, té Espanya en aquest moment: 
  • L'austericidi, o, en paraules de menys contingut ideològic, com fer front a les exigències de la Unió Europea, que vol imposar més retallades al nou govern de l'Estat.
  • L'emergència social, la necessitat de revertir les polítiques antisocials del PP, de reduir les desigualtats creixents al nostre país, de reduir les taxes d'atur (especialment entre els joves), de fer front a l'increment de la pobresa, etc.
  • La regeneració democràtica, la lluita frontal contra la corrupció, contra les lleis autoritàries del PP (mordassa, Wert, ARSAL,...) per la reforma electoral, per la despolitització de la justícia, per una fiscalitat justa, per no sotmetre la política als designis de la gran banca o les grans companyies constructores onelèctriques, etc.
  • Catalunya, l'acord necessari per donar la veu a la ciutadania, per recuperar diàleg entre els governs, per objectivar i abordar legítimes reivindicacions (llengua, finançament i respecte institucional), per superar definitivament la crispació que va generar el PP, etc.
El PSOE ha d'assumir aquests quatre grans reptes i buscar la configuració de govern amb més suports per fer-hi front. Personalment, crec que amb un govern d'esquerres sumaria més que amb Ciutadans, però no m'atreveixo a fer pronòstics en cap sentit, més enllà de la meva intuïció que no hi haurà eleccions al juny.

Bé, així és com ho veig jo. Qui s'anima a obrir el debat?

dilluns, 14 de març de 2016

Sobre el model educatiu de Catalunya.

Escric aquest article arran d'un tema d'evident actualitat  (la disconformitat amb la reducció de l'oferta de P3 a Sant Feliu i altres municipis de Catalunya) però pensant sobretot amb la raó de fons d'aquest conflicte: les característiques pròpies del nostre model educatiu. O dels nostres models educatius, per ser més exacte.

Perquè aquesta és, per a mi, la clau fonamental per explicar i entendre el que ens està passant, ara amb el tema de P3, i de manera continuada amb múltiples elements de l'educació a Catalunya: amb diners públics, Catalunya té dos sistemes educatius: el públic i el concertat, amb una mateixa Llei (la Llei d Educació de Catalunya, 12/2009), però que juguen, per dir-ho d'alguna manera, amb normes de joc diferents.

Sé que toco un tema espinós, que toca la pell i les conviccions de força gent i amb contradiccions fins i tot personals, però hem de poder i de voler parlar democràticament de tot, més si hem d'abordar un procés constituent o de desconnexió com proposen els partits que governen Catalunya (CDC, ERC i tots els que formen Junts pel Sí). Els mateixos, per cert, que han votat al Parlament de Catalunya en contra de mantenir les línies de P3 que reclama la comunitat educativa, en contra, per tant, d'ofertar dues línies a l'escola Martí i Pol.

Vagi per endavant el meu reconeixement a tants companys i tantes companyes docents de les escoles concertades, que òbviament serien igual de bons professionals en les escoles i instituts públics, en un marc, a més, d'igualtat de condicions laborals que avui no tenen. Moltes de les escoles concertades (afortunadament a Sant Feliu també!) ja han deixat de ser escoles de només una part de la població, per ser escoles obertes a tothom, que reflecteixen la diversitat social i cultural de Sant Feliu, que fan possible la cohesió social de la nostra ciutat, que ja no seleccionen alumnat ni posen barreres econòmiques per tenir un aire d'exclusivitat. Amb una titularitat pública, de fet, farien la mateixa feina social i educativa que ja fan, els faria exactament el mateix agraïment i reconeixement que ja avui es mereixen.

Crec sincerament que, parlant en termes generals, el debat democràtic que cal tenir no és sobre tal o qual escola en concret, sinó sobre la mateixa existència de serveis tan importants com l'educació o la sanitat  finançats amb diners públics... i que no siguin públics. I més encara quan no tenen els mateixos marcs de funcionament, quan tenen, per dir-ho d'alguna manera, un funcionament "dual". Poso dos exemples molt clars d'aquesta dualitat en l'àmbit educatiu: les escoles concertades de Primària ofereixen una hora lectiva més, i els instituts concertats de Secundària no tenen aquest "invent" tan discutible de la jornada compactada.

Sóc del parer que, quan una administració pública finança dues vies alternatives d'un mateix servei públic fonamental, i permet o potencia que una mateixa llei possibiliti dos marcs diferents de funcionament, ho fa en base al seu model de societat, a la seva ideologia política. És qüestió, en definitiva, de prioritats polítiques, de les quals molt sovint no en són conscients les persones que van democràticament a les urnes. A Catalunya, la prioritat política dels governs en que participa CDC (abans. CiU i ara Junts pel Sí) és clara i conseqüent amb la ideologia liberal i de dretes d'aquest partit: allò que pugui fer un privat (en termes més políticament neutres, "la iniciativa social"), que no ho faci l'Estat (encara que diguem que volem construir estructures d'Estat!). Un sector del catalanisme socialdemòcrata (abans al PSC i ara també a Junts pel sí, com el pare de la Llei d'Educació de Catalunya, l'ex conseller Ernest Maragall) coincideix amb aquesta idea que, per a mi, és la base mateixa del problema del nostre model educatiu: una sola Llei però amb dos sistemes. En la pràctica, un de principal i un de complementari. I quan, com estem veient aquests dies a la comarca, les decisions de no oferir línies de P3 només afecten a l'escola pública, quan s'argumenta que la Llei protegeix explícitament els concerts educatius, sembla bastant clar que el model educatiu dual que està vigent a Catalunya segueix fil per randa la ideologia liberal i de dretes de CDC i situa l'escola pública com a complementària i subsidiària de l'escola concertada. 

Crec que és democràticament exigible a les forces que defensen el full de ruta que ens ha de portar a la independència en 18 mesos a comptar des del dia 9 de gener (dia en què Junts pel Sí i la CUP van votar al President Puigdemont), que ens expliquin quin és el model de servei públic que proposaran en el moment que impulsin la constitució del nou país que volen continuar governant. Quin model educatiu proposen? Quin model sanitari proposen? Amb revisió primer i calendari de supressió després dels concerts educatius i sanitaris? És assumible i en quin període de temps la incorporació dels seus professionals als respectius sistemes públics en igualtat de condicions salarials i laborals? Ens podríem plantejar un nou "escenari CEPEPC"? És una opció convenient o és una opció neutra en la perspectiva d'una Catalunya més justa i cohesionada socialment?  He escrit sovint sobre la necessitat de respondre aquestes i d'altres preguntes si ens hem de posicionar, amb informació clara i completa, a favor o en contra d'una hipotètica independència de Catalunya. I com més va, quan més s'acosten decisions que no sé si comparteixo perquè no tinc la informació que sí sé que necessito, més trobo a faltar respostes honestes a les preguntes que honestament plantejo.

Però una cosa sí que tinc molt clara, amb independència de la independència, valgui la redundància: l'enorme importància estratègica de l'educació pública per al desenvolupament personal de tots i cadascun dels nostres infants i adolescents i per al desenvolupament col·lectiu del nostre país. 

I és, en aquesta perspectiva, que l'Ajuntament de Sant Feliu, com a administració pública i coresponsable de l'educació pública en allò que estableix la Llei d'Educació de Catalunya, ha fet una campanya de promoció de l'escola de què és co-titular, l'escola pública de la nostra ciutat, com els titulars de les escoles concertades han fet també de manera legítima en aquestes darreres setmanes.


Finalment, i tornant al tema de P3 amb què he començat aquest article, espero sincerament que el Departament d'Ensenyament s'avingui a oferir les mateixes línies que existien aquest curs i reitero l'oferiment que ja hem fet al Departament d'analitzar conjuntament les dades que surtin del procés de preinscripció que començarà el proper 30 de març i d'arribar, com sempre hem pogut fer fins ara, a una decisió consensuada sobre les aules que hi ha d'haver a Sant Feliu a l'inici del curs 2016-2017.

dimarts, 8 de març de 2016

8 de Març: "Queremos flores", de Gioconda Belli.

Imatge de la gran poetessa nicaragüenca, extreta de la seva pròpia pàgina web.

Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres,
¡Qué poco es un solo día, hermanas,
qué poco, para que el mundo acumule flores frente a nuestras casas!
De la cuna donde nacimos hasta la tumba donde dormiremos
-toda la atropellada ruta de nuestras vidas-
deberían pavimentar de flores para celebrarnos
(que no nos hagan como a la Princesa Diana que no vio, ni oyó
las floridas avenidas postradas de pena de Londres)
Nosotras queremos ver y oler las flores.

Queremos flores de los que no se alegraron cuando nacimos hembras
en vez de machos,
Queremos flores de los que nos cortaron el clítoris
Y de los que nos vendaron los pies
Queremos flores de quienes no nos mandaron al colegio para que cuidáramos a
los hermanos y ayudáramos en la cocina
Flores del que se metió en la cama de noche y nos tapó la boca para
violarnos mientras nuestra madre dormía
Queremos flores del que nos pagó menos por el trabajo más pesado
Y del que nos corrió cuando se dio cuenta que estábamos embarazadas
Queremos flores del que nos condenó a muerte forzándonos a parir
a riesgo de nuestras vidas
Queremos flores del que se protege del mal pensamiento
obligándonos al velo y a cubrirnos el cuerpo
Del que nos prohíbe salir a la calle sin un hombre que nos escolte
Queremos flores de los que nos quemaron por brujas
Y nos encerraron por locas
Flores del que nos pega, del que se emborracha
Del que se bebe irredento el pago de la comida del mes
Queremos flores de las que intrigan y levantan falsos
Flores de las que se ensañan contra sus hijas, sus madres y sus nueras
Y albergan ponzoña en su corazón para las de su mismo género

Tantas flores serían necesarias para secar los húmedos pantanos
donde el agua de nuestros ojos se hace lodo;
arenas movedizas tragándonos y escupiéndonos,
de las que tenaces, una a una, tendremos que surgir.

Amanece con pelo largo el día curvo de las mujeres.
Queremos flores hoy. Cuánto nos corresponde.
El jardín del que nos expulsaron.

diumenge, 6 de març de 2016

Plaça de Rafael Alberti: 1968, 1974, 1983, 2016.

Foto de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. SACE, 1968,
Foto de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. SACE, 1974.
Accés al servei Vissir de l'ICGC.
A primers de mes, ja han començat les obres de remodelació completa de la plaça Rafael Alberti i de la totalitat de l'illa que delimiten els carrers de Sant Josep i Jaume Ribas amb Remigi Guix i Joan Antoni Samaranch. Podríem dir que ja era hora pel temps que fa que n'estem parlant, però jo estic convençudíssim que ha estat un temps molt ben invertit: durant els anys 2013 i 2014, en què vam acordar comunitat per comunitat el projecte de remodelació de la plaça i dels vuit passatges que hi donen accés. Ho vaig explicar en aquest escrit al meu blog, d'ara fa un any i mig. Finalment, el projecte es va aprovar per unanimitat en el ple de novembre de 2014. Les obres s'han adjudicat per un valor d'1,1 milió d'euros i duraran vuit mesos: acabades, per tant, abans d'acabar l'any. Com que durant les festes del barri (finals de maig) la plaça estarà en obres, enguany les festes es faran a la plaça d'Alfons Comín.

Finalment, he volgut il·lustrar aquest recorregut informatiu sobre les obres de la plaça amb un recorregut cronològic sobre aquest indret. Tres imatges aèries ho il·lustren: la primera, de març de 1968, en què la plaça era un descampat i no hi havia cap dels vuit blocs que l'emmarquen. La segona, d'agost de 1974, amb obres a quatre dels vuit blocs de la plaça. I la tercera, de 1986, amb tots els edificis i la plaça acabats, ja que es va inaugurar al 1983.

I després de la remodelació de Rafael Alberti, en aquest mandat hi haurà les remodelacions de la plaça de la Salut (que començaran aquest mateix 2016) i de Francesc Macià, que començaran l'any que ve. Sóc conscient que caldrà també abordar la reforma de la plaça Alfons Comín, que començarem com vam començar amb Rafael Alberti: amb un procés obert a tot el veïnat perquè el projecte s'ajusti el millor possible a l'espai públic de qualitat i ben aprofitat que volem per a tot Sant Feliu.