divendres, 29 de gener de 2016

La seguretat com a dret bàsic, la policia com a garant i la prevenció com a premissa i prioritat.

Foto de Tura Soler a El Punt Avui.

Dimecres passat, 27 de gener, vaig assistir a una taula rodona organitzada per l'Associació de Caps i Comandaments de la Policia Local de Catalunya (ACCPOLC) a Griona. Hi vaig anar com a representant d'Iniciativa-Esquerra Unida i per parlar dels processos participatius en les polítiques de seguretat pública.  Després d'agrair la invitació a l'acte i, sobretot, la feina diària de les policies locals, els meus deu minuts d'intervenció van girar sobre aquest esquema:
  • el concepte i el context per a la seguretat pública a Sant Feliu
  • la participació en el disseny de les polítiques de seguretat
  • la interacció diària entre ciutadania i policia local per a la millora de la seguretat.
En primer lloc, els diferents equips de govern de Sant Feliu des de la recuperació de la democràcia a 1979, hem concebut la seguretat com un dret bàsic de la ciutadania, a la policia local com a garantia d'aquest dret bàsic i la prevenció com la premissa i la prioritat per fer-lo possible. La prevenció entesa com una política global de tot el consistori per frenar la segregació urbana (tant física com social) i per garantir la cohesió social, especialment per mitjà de polítiques socials i educatives prioritàries i sostingudes al llarg del temps.

En segon lloc, la importància d'un diàleg també sostingut entre els responsables polítics i jeràrquics de la policia local amb sectors representatius de la ciutadania en matèria de seguretat, que des de mitjans dels anys noranta hem identificat amb les associacions de veïns, les associacions de comerciants i els responsables dels centres educatius, en el marc dels consells locals de seguretat i amb la participació de tots els cossos policials presents a Sant Feliu. Tot aquest bagatge d'anys i de funcionament democràtic i proper ha culminat en l'elaboració del Pla local de seguretat 2015-2018, un document que considerem fonamental i del qual només disposen una dotzena de municipis. Un pla local basat en la coordinació permanent entre Mossos i Policia Local i centrat en tres àmbits: a) els fets delictius contra la seguretat ciutadana, b) la seguretat viària, i c) la convivència i el civisme. Un pla en què les associacions abans esmentades han tingut ocasió de participar en el disseny i en què tenen i continuaran tenint ocasió de seguir-ne l'aplicació i de revisar el que es consideri oportú, en el marc del Consell local de seguretat, amb la composició i les funcions que el Pla preveu.

Finalment, en tercer lloc, tres exemples de com concretem en el dia a dia aquesta voluntat de diàleg, proximitat i interacció que expressa el Pla local de seguretat, i que ha de servir per millorar la seguretat al nostre municipi. D'una banda, amb la instrucció que la Policia local compleix sistemàticament d'assistir a totes les reunions de l'alcalde o el regidor Manel Martínez amb els ciutadans i les ciutadanes que ho demanin, tantes vegades com calgui i informant amb tota claredat de les gestions que efectua. De l'altra, una aplicació molt innovadora de seguretat per a mòbils, que funciona amb coordinació amb set altres ajuntaments de l'entorn de Sant Feliu, i que permet una informació immediata de la policia als usuaris que la tenen descarregada i una comunicació d'emergència immediata dels usuaris i usuàries, amb geolocalització també immediata, en cas que una incidència urgent (accident, delicte, salut, etc) ho requereixi. Com a tercer i darrer exemple, una anàlisi regular conjunta de totes les informacions sobre els tres aspectes esmentats de seguretat que ens arriben per qualsevol mitjà (des dels fulls de novetats diaris de la policia fins a les instàncies dels veïns) per tal d'ajustar i millorar de manera permanent l'acció de la policia, des de les seves rutes a peu, fins als punts de vigilància preferents, fins, sobretot, a les necessitats de coordinació amb els serveis socials i educatius de la ciutat.

Un conjunt de polítiques de prevenció, actuació i coordinació molt consolidades a la ciutat i molt duradores en el temps, que permeten que, en línies generals, Sant Feliu sigui una ciutat amable i segura, com informen els Mossos en les seves memòries anuals i que, per a l'any 2014, mostraven a Sant Feliu un taxa de 33,11 delictes o faltes per 1.000 habitants, quan la mitjana de Catalunya és de 67,24 per mil. Aquestes dades mostren que la concepció de la seguretat com a dret bàsic, la policia com a garant i la prevenció com a premissa i prioritat és el camí adequat i en el que continuarem treballant.

Fins aquí, els termes generals de la meva intervenció. En un altre escrit, agrairé el paper concret de la policia local de Sant Feliu, com ja vaig fer amb les treballadores socials del nostre Ajuntament.



Acords i votacions del ple de gener de 2016.


Podeu llegir aquí un resum del ple i accedir també als documents principals que vam debatre.

dijous, 28 de gener de 2016

28/01/16: obertura de la biblioteca provisional.


Fa justament mig any, explicava en aquest escrit el projecte de remodelació de la Biblioteca Montserrat Roig. I l'acabava explicant que s'estava acabant de tancar com funcionaria provisionalment la biblioteca mentre duressin les obres.

Doncs bé, a finals de desembre la Biblioteca va tancar i es va iniciar un període de trasllat del seu fons a una ubicació provisional, que és justament el que avui es posa en marxa:
  • l'espai per a persones adultes serà a la Torre del Roser,
  • l'espai infantil serà just a davant de la Torre del Roser, on abans hi havia hagut la botiga d'informàtica Com&Com.
Aquesta provisionalitat durarà aproximadament un any. Les obres de remodelació de la Biblioteca Montserrat Roig començaran d'aquí a deu dies, el dilluns 8 de febrer. Entre el procés pròpiament dit d'obres i la dotació completa d'equipament i mobiliari, la remodelació durarà dotze mesos.

Al mateix temps, hem reforçat els llocs i horaris de les aules d'estudi de la ciutat: als centres cívics Mas Lluí i les Tovalloles, i al Casal de Joves.

Som conscients que tot procés d'obres i tota situació de provisionalitat comporta alguna limitació en el servei i algunes molèsties als usuaris i usuàries. Però també som conscients que la nova Biblioteca Montserrat Roig que tindrem just a febrer de 2017 haurà valgut (i molt!) la pena!

Sis mesos de govern d'esquerres a Sant Feliu.

Foto de Marc Rius al Fet a Sant Feliu.

El dia 3 de juliol es va constituir el govern d'esquerres de la nostra ciutat, format pels 6 regidors i regidores d'Iniciativa i Esquerra Unida i pels 4 regidors i regidores del PSC. Acabem de fer, per tant, sis mesos de govern. Voldria fer, en aquest escrit, un primer balanç d'aquest mig any.

Voldria resumir aquest primer balanç en base a quatre exemples concrets sobre quatre aspectes fonamentals de qualsevol acció de govern:
  1. les prioritats: més polítiques socials.
  2. la relació amb la ciutadania: més participació.
  3. la relació amb els grups de l'oposició: més diàleg.
  4. la representativitat:  més ajustat a la realitat social de Sant Feliu.
1. Més polítiques socials: és més prioritari l'habitatge de lloguer social que un hotel.
Em refereixo al solar municipal proper a la cruïlla entre els carrers del Pla i Anselm Clavé, molt a prop del tercer Mercadona de la ciutat. Un solar municipal avui qualificat urbanísticament com a hotel i que ICV-EUiA i PSC creiem que és més prioritari destinar a un edifici per a prop de 60 habitatges de lloguer social, com vaig explicar aquí. Aquesta és una prioritat molt clara d'Iniciativa i d'Esquerra Unida que només va trobar el suport del PSC i que vam perdre.  Ni ERC, ni CDC, ni Ciutadans, ni Veïns, ni el PP ni Junts per Sant Feliu van votar-hi a favor. Per a mi, és incomprensible. Per més sorpresa, a data d'avui, en cap mitjà de comunicació de cap dels sis partits esmentats hi ha una explicació sobre el per què de la seva negativa a facilitar 60 habitatges de lloguer social, amb l'única excepció d'Oriol Bossa, amb sis tuits que potser no expliquen prou una decisió política d'aquesta importància. Per descomptat, ICV-EUiA i PSC insistirem en aquest tema fins aconseguir que algun grup es replantegi la seva votació inicial i doni suport a allò que entenem que, avui, és una clara necessitat i prioritat social a Sant Feliu.

2. Més participació: proposta i votació ciutadana de les obres d'estiu.
Em refereixo al procés per decidir les obres de millora de l'espai públic que tindran lloc entre els propers juliol i setembre a Sant Feliu. Hi he dedicat diversos escrits, començant per aquest d'aquí. En un procés que va començar a l'octubre i que acabarà aquest dissabte dia 30 de gener, ICV-EUiA i PSC hem volgut recollir totes les propostes de millora que ens plantegi la ciutadania (amb això tenim una informació millor) i hem volgut que sigui una votació oberta a tothom qui n'ordeni les prioritats (amb això tenim criteris més ajustats i compartits). I no només això: volem provar un procediment creat per a aquesta primera votació ciutadana amb la intenció que darrera n'hi hagi moltes més. ICV-EUiA i PSC volem aprofundir tant com puguem en els mecanismes de transparència i participació, en els mecanismes de millora de la democràcia local.

3. Més diàleg: oferta de treball conjunt dels temes estratègics de Sant Feliu.
Em refereixo als grans temes de ciutat, per als quals volem i busquem el màxim suport dels sis grups de l'oposició. Una oferta que ICV-EUiA i PSC ja hem formalitzat i que inicialment hem plantejat entorn els temes i el calendari següent:
  • Pla d'Actuació del Mandat i les inversions fins al 2019 que se'n deriven (ple d'abril)
  • Pla de rescat social (ple de juny)
  • Pla d'habitatge (ple de juny)
  • Ordenances fiscals i pressupost per a l'any 2017, per aprovar el ple d'octubre i per abordar conjuntament, com he dit reiteradament, després de Setmana Santa.
  • Reglament de Participació Ciutadana, per aprovar abans de la primavera de l'any que ve.
  • els temes estratègics que algun dels sis grups de l'oposició proposi.
És temps de cercar vies de diàleg i consolidar consensos, i aquest és el camí que volem seguir ICV-EUiA i el PSC a la nostra ciutat. I espero i desitjo que no siguem els únics en voler transitar aquest camí.

4. Més ajustat a la realitat social: els dos partits més votats a Sant Feliu en totes les eleccions municipals.
Des de l'abril de 1979, hem tingut a Sant Feliu deu eleccions municipals. En totes, absolutament totes, i en tots els barris (tret d'algunes excepcions) sempre hem guanyat les esquerres. Sempre. En nou de les deu municipals, hem guanyat els comunistes del PSUC i els qui en som hereus, Iniciativa i Esquerra Unida. En una de les deu (2007), va guanyar el PSC. Junts, hem tingut de 13 a 18 regidors (de 21!) excepte enguany, que el fraccionament i dispersió de vot ha generat un govern d'esquerres amb 10 regidors i regidores:

Entre 2003 i 2015, un cicle de confrontacions més personals que polítiques a l'esquerra local van beneficiar a Convergència, que es va convertir en sòcia de govern tant nostra com dels socialistes. Per a mi, era una prioritat política tancar aquest cicle de desavinences i fonamentar un govern el més cohesionat possible entorn els principis que acabo d'exemplificar en aquest escrit. Ahir mateix, en una assemblea d'Iniciativa a la nostra seu, vam compartir i explicitar aquesta valoració positiva de l'acord amb els socialistes i del govern compartit de la ciutat.

Sóc molt conscient que encara queda molt per al 2019, i que d'aquí a llavors el panorama polític català tindrà convulsions com a mínim tan intenses com les que ha tingut en aquests darrers anys. Però tinc la intuïció que, un cop algunes de les persones de la foto desapareguem llavors de la primera línia de la política local, un govern d'esquerres liderat pels homes i dones (dones!) d'Iniciativa, confluint amb els amics i amigues que hem format En Comú Podem i en coalició amb el PSC serà l'encarregat de governar novament Sant Feliu des de la seva profunda ànima d'esquerres. Si més no, aquest és el meu compromís i la meva prioritat per als tres anys i mig que tinc per davant!!!

dimecres, 27 de gener de 2016

2 de febrer: comencen les obres de la rotonda d'entrada a Sant Feliu venint des de Molins.



Dimarts que ve comencen unes obres que canviaran totalment l'entrada a Sant Feliu venint des de Molins de Rei: una nova rotonda a la cruïlla de Laureà Miró amb la carretera de la Sànson. Unes obres que han de durar quatre mesos i que acabaran poc abans de les obres que simultàniament tenen lloc a l'antic centre comercial Caprabo, que té previst obrir abans de Sant Joan d'enguany.

Espero que s'entenguin els dos plànols que he adjuntat. A baix, el que tenim avui. A dalt, el que tindrem al maig. En resum, hi haurà una rotonda de mides i funcionament similar a la rotonda que hi ha a l'altra entrada de Sant Feliu, venint de Sant Just. 

Com la del Trambaix, aquesta rotonda funcionarà amb semàfors. D'aquesta manera, l'accés al nou centre comercial serà directe i segur, molt més fàcil que l'accés que hi ha, per exemple, per anar al Lidl venint de Molins. Cal destacar que aquesta obra neix de les converses i el conveni signat entre l'empresa Caboel (propietària de l'antic Caprabo i promotora de la reforma de l'edifici) i l'Ajuntament, i que està finançada íntegrament per Caboel, sense cap cost per als contribuents de Sant Feliu. Un exemple molt clar que un ajuntament d'esquerres pot i vol gestionar des de l'acord amb una empresa privada perquè surtin guanyant alhora el seu legítim interès privat amb l'interès general del conjunt de la nostra ciutat.

L'obra implica també la reorganització i millora de tota la cruïlla: canvi de tot el paviment, reorganització de passos de vianants, parades d'autobusos, senyalització i enllumenat. És evident que l'entrada a Sant Feliu canviarà totalment i ben aviat. Amb una nova rotonda i un nou centre comercial, la reactivació econòmica d'aquest sector de la carretera tindrà una gran empenta, per a la qual l'Ajuntament col·laborarà decididament amb les empreses que s'interessin per ubicar-se a la zona i, per extensió, a tot el polígon El Pla i a tota la ciutat. Vull donar les gràcies a totes les persones que ho han fet possible. especialment als directius de Caboel i als serveis tècnics municipals, tant de Promoció Econòmica com d'Urbanisme, i a les seves respectives regidores, Maria Cinta Daudé i Lídia Muñoz. Un treball que ha durat anys i en condicions difícils, però que ha arribat a molt bon port, com tots els santfeliuencs i totes les santfeliuenques podrem comprovar molt, molt aviat!


diumenge, 24 de gener de 2016

"Desigualdad, pero también pobreza". Joaquín Estefanía, El País, 19/01/2016.

La élite económica cada vez se escinde más del resto. El resultado es que hoy 62 personas poseen la misma riqueza que los 3.600 millones más pobres del mundo.

Accediu aquí al text original del diari El País, a la secció Planeta Futuro.

Hace un siglo exactamente el mundo acababa de entrar en un bucle de tres décadas con dos guerras mundiales y sus consecuencias (1914-1945), que acabarían con la primera fase de la globalización, la que había arrancado en el último tercio del siglo XIX (1870-1914). Lo que sucedió luego fue calificado por el historiador Eric Hobsbawm como "un siglo corto", un siglo que comenzó en el año 1914, con la Gran Guerra, y terminó en 1989, con la caída del Muro de Berlín.
Si viviese Hobsbawn, quizá hiciese una revisión de su tesis a la luz de lo acontecido en lo que llevamos de siglo XXI. Posiblemente podría concluir que el siglo XX, al revés de lo que creyó, fue un siglo largo que todavía no ha acabado, y que se podría dividir netamente en tres partes muy diferenciadas, además del citado periodo de conflictos bélicos. La primera sería la de los "treinta gloriosos" (1945-1975), la época de mayor crecimiento del capitalismo con mayor equidad, los años de la hegemonía keynesiana, del "capitalismo de rostro humano". La segunda etapa dura desde finales de los años setenta hasta la Gran Recesión de 2007; es la época de la revolución conservadora, la treintena opulenta, tiempo de consumismo desaforado en la que hubo un momento en el que parecía que la codicia producía resultados. Aumentó espectacularmente la desigualdad, pero en lo básico fue porque los ricos se escaparon, incrementaron mucho más la renta, la riqueza y el poder que el resto. Pero ese resto, a trancas y barrancas, siguió mejorando y aumentaron los efectivos de las clases medias de todo el mundo. Se vivía de un simulacro: vosotros os lleváis la mejor tajada pero nos proporcionáis trabajo y un cierto progreso. Aumentó la desigualdad pero se redujo la pobreza en el mundo.
La tercera fase está muy bien reflejada en el informe de Oxfam. Comienza en 2007 y no sabemos cuando podrá darse por finalizada. En ella ha habido un crecimiento exponencial de la desigualdad y de la pobreza. En este caso, las razones están más basadas en el hecho de que las recién creadas clases medias han visto detenerse la escala social que en que los ricos hayan multiplicado sus beneficios (que los han multiplicado, aunque no tanto como en la etapa anterior). Muchas de aquellas personas que se sintieron parte del progreso y de las clase medias forman parte ahora de ese grupo que el Banco Mundial denomina "los vulnerables" o el "precariado": familias que mejoraron pero que han perdido de modo acelerado parte de lo avanzado. La combinación es letal: más desigualdad, más pobreza.
El informe de Oxfam se centra en esta ocasión en el papel de los paraísos fiscales. Un papel que quiso ser demediado al inicio de la Gran Recesión en las declaraciones del G 20, cuando esa formación G se convirtió en el organismo oficial para protagonizar la solución de los problemas económicos. No se pasó prácticamente de la retórica de los comunicados. El rol de los paraísos fiscales se une a una política fiscal generalizada, que ha reducido la actividad de los ingresos en la necesaria actividad redistributiva del sector público. En cuatro etapas: la primera, rompiendo el proceso generado tras laSegunda Guerra Mundial e iniciando una senda de falta de progresividad en los impuestos; a continuación, trasladando parte de los gravámenes sobre el capital hacia el trabajo; luego, transformando los impuestos sobre la renta en impuestos sobre el consumo; por último, reduciendo e incluso eliminando los impuestos patrimoniales (patrimonio, sucesiones y donaciones), último reducto de aquella progresividad de los sistemas tributarios.
El resultado es que se ha reducido la capacidad distributiva de los Estados y, por tanto, aumenta la desigualdad. Se ha permitido una fuerte acumulación de los ingresos, la riqueza y el poder en una élite económica que cada vez se escinde más del resto (que sufre fuertes tasas de desempleo, devaluaciones salariales, inseguridad en el trabajo y una reducción de la protección social) y que no quiere solidarizarse con la distribución del gasto público. Así es como se ha hecho tan popular el eslogan de "Somos el 99%", frente al 1% restante.
Y ello es lo que ha dado lugar a la crisis de legitimidad y de representación del sistema, que estamos observando por todas partes. La política y la economía inextricablemente unidas. Como las cerezas.
(El text és l'original. L'assenyalat amb negreta, és meu. Per revertir el que he assenyalat, ens cal una majoria primer social i després electoral que es plantegi objectius i mesures com els primers cinc que vaig apuntar aquí)

dimecres, 20 de gener de 2016

A l'abril, XI Assemblea d'ICV: cal contribuir a fer el millor instrument possible per a la justícia social a Catalunya.


Es representi com es representi, la desigualtat extrema entre recursos, oportunitats i capacitat de poder són una crua realitat al nostre món. Contra la desigualtat, especialment en els segles XIX i XX, s'han alçat "els pàries de la Terra" i han creat diversos instruments per eradicar-la, des dels sindicats de la classe obrera, fins als diversos moviments socials i partits polítics d'esquerra. Els resultats del combat de tants anys i de tanta gent contra la desigualtat i la pobresa, amb dures batalles i fins i tot dues guerres mundials, han estat evidents: la consolidació d'un pacte social que ha garantit drets socials i laborals a una part important del món desenvolupat després de la fi de la Segona Guerra Mundial i l'aparició de la coneguda com a classe mitjana. Però després de la caiguda de la Revolució Russa (de la qual es commemoraran 100 anys l'any que ve i crec que cal explicar i reivindicar) i del procés simultani de globalització de l'economia a partir dels anys 90, estem vivint una paradoxa letal: les desigualtats no paren de fer-se més grans i la capacitat per fer-hi front sembla que no para de fer-se més petita. Catalunya no és una excepció en aquest escenari:: desigualtats creixents, amb cada cop més gent rica i una classe mitjana i treballadora cada cop amb menys drets i amb menys capacitat econòmica. També aquí, amb tots els matisos que vulgueu, l'1% contra el 99%. El recent informe d'Intermón Oxfam (gener de 2016) sobre la desigualtat extrema és estremidor i demolidor.

La lluita contra la desigualtat social continua sent, per tant, un imperatiu ètic, des d'un punt de vista personal, i una necessitat política, des d'un punt de vista col·lectiu. Una lluita que necessita, com totes, els millors instruments possibles per dur-la a terme. Per a mi, com ja vaig dir en un altre escrit, la política és una combinació de mirada curta, mirada llarga i organització per construir el que col·lectivament vulguem construir. Per a mi, el que cal construir col·lectivament és una societat que s'acosti tant com pugui a l'objectiu utòpic (en el sentit que expressa Eduardo Galeano) de la JUSTÍCIA SOCIAL. Per a mi, no hi ha construcció col·lectiva sense hegemonia social i política, és a dir, electoral. I per a mi, aquesta hegemonia s'ha de construir amb la confluència del màxim nombre possible de sectors i actors polítics i socials que, deixant de banda particularismes, vulguin apostar amb claredat per aquesta utopia de la justícia social. I, finalment, per a mi, un actor polític de primera magnitud, tant per la seva història i trajectòria, com per la implantació i qualitat dels seus militants, com per la seva proposta política, és el partit que orgullosament he triat per fer i compartir camí: Iniciativa per Catalunya Verds.

En el debat ideològic sobre la justícia social, es mantenen dues grans concepcions contraposades del funcionament de la societat, que es vénen a situar en la dreta i en l'esquerra del mapa polític dels nostres temps:
  • les diverses expressions de les dretes (resumim-ho en la idea de "liberalisme") entenen que una major creació de riquesa genera per ella mateixa una major facilitat d'accés de les persones als béns i serveis bàsics. Per això, cal que el mercat i la iniciativa privada tinguin la màxima capacitat d'acció i la mínima interferència del control estatal. Alguns exemples: l'educació, la sanitat, les pensions, etc. poden ser proveïts per la iniciativa privada, reservant per al sector públic allò que el sector privat no assumeixi. En síntesi: "més mercat, menys Estat".
  • les diverses expressions de les esquerres (resumim-ho en la idea de "socialisme") entenen que és necessària una regulació i intervenció dels governs sobre la iniciativa privada per tal de fer possible l'accés de les persones amb menys recursos als béns i serveis considerats bàsics. Alguns exemples: l'educació, la sanitat, les pensions, etc. han de ser proveïts per les administracions públiques, garantint que estiguin a l'abast de tota la ciutadania. En síntesi: "més Estat, menys mercat".
Sóc molt conscient de la simplificació que acabo d'exposar: hi ha el centre polític, hi ha l'economia mixta, etc. Però, en un context de creixement i consolidació de les desigualtats, de polarització creixent de realitats socials i d'opcions polítiques, aquesta simplificació explica bé el fons del problema a què ens enfrontem: és sostenible i a on ens porta la concentració incessant de cada cop més riquesa en cada cop menys mans?

El problema de la desigualtat social i la necessària construcció d'una alternativa política que prioritzi la justícia social ha de ser, en la meva opinió, l'eix central de l'organització política en què jo militi. En concret, crec que aquest ha de ser el principal tema de debat i decisions de la nostra onzena Assemblea, que tindrà lloc els propers dies 8 i 9 d'abril: un discurs polític sobre la justícia social capaç de transformar-se en propostes concretes per a Europa, Espanya, Catalunya i per a cada municipi. Un discurs, d'altra banda, entenedor i directe, que arribi al cor i motivi i doni pautes de compromís polític als ciutadans i les ciutadanes que comparteixen el diagnosi i la proposta que acabo d'exposar.

I quins són els elements que haurien de formar part d'aquest discurs polític? N'avanço cinc que considero fonamentals:

  • el rescat social, amb polítiques impulsades des dels nivells europeu/espanyol/català/local, que es plantegin com a prioritat que cada persona tingui coberts els drets socials bàsics (pa, sostre, treball i escola) i que estableixin i financiïn dos instruments claus amb aquest objectiu: la renda garantida de ciutadania i un salari mínim interprofessional digne. La lluita contra la pobresa necessita instruments concrets que en limiti les causes i atengui a les persones. Aquesta és, d'altra banda, la primera prioritat amb què governem a l'Ajuntament de Sant Feliu.
  • una fiscalitat orientada a la igualtat de drets, deures i oportunitats, que permeti el finançament de les polítiques generadores d'igualtat que reverteixin la situació actual. Amb una proposta clara també ajustada a cadascun dels quatre nivells: des de l'impost a les transaccions financeres que caldria establir a nivell europeu, fins a l'eliminació de les SICAV que caldria plantejar a nivell espanyol, des de la recuperació d'una fiscalitat que gravi més la riquesa i el patrimoni (inclòs el de successions, que tant es va escarrassar el govern d'Artur Mas a reduir a la mínima expressió) que no el treball i el consum, fins a la tarifació social que estem aplicant a tants serveis al nostre mateix ajuntament. I un sistema d'inspecció fiscal clarament orientat a combatre l'evasió i el frau, que no exculpi a cap infanta i a cap Rato.
  • una xarxa suficient de serveis públics a l'abast de tothom, que garanteixi també als nivells europeu/espanyol/català/local  la igualtat d'accés de totes les persones a serveis educatius, sanitaris, de pensions, de dependència, d'habitatge, etc amb les mateixes prestacions i qualitat. Això implica, al meu parer, la necessitat d'avançar cap a un sistema de supressió de concerts, amb els períodes de temps necessaris per a la conservació i equiparació dels llocs de treball dels centres concertats d'educació, sanitat, atenció a la gent gran, etc. Clar que el sector privat té dret (com a tota Europa) a tenir centres privats, però l'opció de governs que lluiten per la justícia social ha de ser finançar amb diners públics només els serveis públics. Tot el contrari de les polítiques com les de Boi Ruiz o les de concerts amb les escoles catalanes d'elit que tan bé coneixem al nostre país.
  • la limitació del dret a la propietat i la regulació de les transaccions financeres, amb un plantejament clar de la necessitat que els sectors estratègics (energia, transports, etc. a més dels serveis públics esmentats al punt anterior) estiguin en mans públiques (és a dir, de tothom) i substitueixin la lògica del lucre i el mercat per la lògica de l'economia del bé comú. Que plantegi, per tant, decisions sobre nacionalitzacions de sectors estratègics, que plantegi la creació d'una autèntica banca pública, etc. Que plantegi la regulació de les transaccions econòmiques exclusivament especulatives, que proposi la supressió de paradisos fiscals. Per a mi, que la política estigui per sobre de l'economia, que els representants de la ciutadania regulin i controlin els mecanismes econòmics i financers, és una condició necessària, un requeriment imprescindible: la democràcia econòmica ha de ser el marc polític de la justícia social.
  • un sistema de relacions laborals que garanteixi tant el desenvolupament econòmic com els drets dels treballadors, rebutjant l'actual reforma laboral del PP, amb consens suficient per plantejar la sostenibilitat i la competitivitat de les empreses no en la reducció salarial i la precarització de les condicions de treball, sinó en el valor afegit aportat per treballadors i treballadores implicats en la seva feina i conscients també de la seva responsabilitat en el funcionament d'empreses que també tenen aquesta consideració amb el seu personal.
Sóc conscient que la nostra onzena Assemblea tindrà, com a mínim, dos grans debats més que haurà d'afrontar: la confluència amb altres forces polítiques que comparteixin aquesta prioritat per la justícia social, i el debat sobre la nostra proposta quan es faci el referèndum (que tard o d'hora es farà, n'estic absolutament convençut) sobre la independència o no de Catalunya. Però tots dos temes em porten sempre a la reflexió que acabo de plantejar: confluir... per a què, si no és per construir l'hegemonia social i electoral necessària per aconseguir més justícia social, si no és per contribuir a construir el millor instrument possible per a la justícia social? independència... per a què, si no és exactament per al mateix?

La utopia de la justícia social, i les passes concretes que, en cada lloc i en cada moment, ens han de permetre acostar-nos-hi: aquest és, per a mi, el gran tema i la nostra onzena Assemblea és també, per a mi, la gran oportunitat.





dijous, 14 de gener de 2016

Àrea Metropolitana de Barcelona: massa desconeguda per a la ciutadania, imprescindible per als ajuntaments.

Foto del diari digital Aldia.cat
Des de la Ronda del Litoral, a la sortida de la Zona Franca, es pot veure aquest gran edifici: és la seu de l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).  Un edifici una mica recòndit per a una administració molt i injustament desconeguda. Tot i això, l'AMB és la tercera administració pública més important de Catalunya, després de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona. Que és una administració molt desconeguda ho constato a cada presentació del pressupost municipal, quan diverses persones em pregunten el per què d'una transferència anual a l'AMB, que aquest any és de més d'1,7 milions d'euros, com es pot veure a la pàgina 10 d'aquesta presentació del pressupost de l'Ajuntament..

L'Àrea Metropolitana de Barcelona està constituïda pels 35 municipis que envoltem la capital de Catalunya. Té una regulació legal específica: la Llei de l'Àrea Metropolitana de BCN, aprovada per unanimitat l'any 2010. L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és, pel seu càrrec, la presidenta de l'AMB. L'Ada forma part del Grup metropolità de l'Entesa, del qual formem part Barcelona en Comú, ICV-EUiA i l'Entesa del Progrés Municipal, com vaig explicar en aquest escrit. Compartim el govern de l'Àrea Metropolitana amb el PSC i amb ERC. En tant que sóc el portaveu del Grup de l'Entesa, vaig defensar en el ple de l'AMB el pressupost per a 2016, que m'agradaria explicar en aquest escrit. Tant pel contingut del propi pressupost, com per ajudar ni que sigui una mica a trencar el desconeixement d'una administració pública de la seva enorme importància, i que tant al costat està dels ajuntaments i de la ciutadania.

Anem als números: el pressupost per a l'any 2016 de l'AMB és de 663 milions d'euros (M€). A més, les societats mercantils que en depenen gestionen pressupostos realment importants: Ferrocarril Metropolità, que gestiona el metro, té un pressupost d'uns 475M€, TMB, que gestiona el bus urbà de BCN, té un pressupost d'uns 310M€, i l'Impsòl, que gestiona polítiques de sòl i habitatge, d'uns 55M€, per citar les tres més importants. Aquí es pot descarregar l'Excel amb el pressupost detallat de l'AMB per a enguany.

Pel que fa als ingressos, la part més important és la que aportem els 36 ajuntaments: 188M€ (la meitat dels quals prové de l'Ajuntament de Barcelona, i entre els quals l'1,7 de Sant Feliu). Pel seu import, destaquen dos conceptes que financen la gestió de dos serveis bàsics: l'impost de la mobilitat (conegut també com "el recàrrec metropolità de l'IBI"), per un import de 100M€, i la taxa de tractament de residus, que paguem amb el rebut de l'aigua, per un import de 112M€. Aquests tres conceptes sols financen 2/3 del pressupost metropolità: la resta és la suma de diversos conceptes que es poden comprovar en l'Excel ja referit..

Pel que fa a les despeses, les més importants van associades als serveis que els ajuntaments tenim mancomunats i que seria inassumible gestionar un a un. La més important va associada a la mobilitat, al transport públic urbà i interurbà, tant diürn com nocturn. La suma de les diverses partides associades a aquest concepte puja a més de 220M€. (nota complementària: les línies SF1, SF2 i SF3 són gestionades també per l'AMB, i dins el pressupost del nostre Ajuntament hi ha una partida anual que ha de completar el seu cost. A l'any 2016 serà de 206.000€). La segona despesa més important va associada a la gestió i tractament dels residus. Cada ajuntament és responsable de la seva recollida, però l'AMB és la responsable del seu reciclatge i tractament, en les diverses plantes i ecoparcs, amb un import realment rellevant: més de 190M€. La tercera despesa més important és el conjunt de transferències que l'AMB fa als ajuntaments per a les seves polítiques d'inversions i també socials. Per al 2016, aquesta aportació puja a uns 50M€, dels quals 9M€ finançaran plans d'ocupació dels quals la nostra ciutat també es beneficiarà. Aquests tres conceptes són també 2/3 del total de despeses: la resta és un conjunt ampli de serveis als ajuntaments que es pot consultar també aquí.

Per què, com a alcalde de Sant Feliu, valoro tan bé l'existència i el funcionament de l'Àrea? Per començar,  l'AMB ens permet als 36 ajuntaments que la formem abordar de forma conjunta problemes o expectatives que tenim en conjunt. És una administració que, agrupant actuacions municipals que de forma aïllada serien inassumibles o caríssimes, ens permet dona millor resposta i de manera eficient a multitud de serveis, alhora que coordina i defensa les polítiques conjuntes que milloren la qualitat de vida dels milions de persones que hi vivim.

Quins són aquests serveis i polítiques? Com he dit abans, aquest any hi aportem 1,7M€. Vull aclarir que són diners que rebem de l'Estat per transferir després a l'Àrea Metropolitana: és un requeriment de la legislació vigent avui. El que en rebem és molt més. Per començar, com he dit en l'apartat anterior, pels tres temes més destacats que hi apuntava:
  1. la gestió dels busos urbans i interurbans (Soler i Sauret i Oliveras, en el nostre cas), 
  2. el tractament dels residus que generem, i 
  3. el retorn al nostre pressupost municipal per a inversions: aquest any 2016 serà de 2,58M€, clarament per sobre dels 1,7M€ que hi aportem i que he explicat mésamunt.. 
Però l'AMB ens aporta més serveis, dels quals vull informar a la ciutadania de Sant Feliu:
  • el més important, el suport tècnic: han estat arquitectes de l'Area Metropolitana els qui, en col·laboració amb els de l'Ajuntament, han fet els projectes de remodelació del Mercat Municipal, o de la remodelació dels carrers del Pla Director del Centre, per citar només dos exemples recents.
  • el desevolupament d'una bona part de les promocions d'habitatge públic de venda que hi ha hagut a la nostra ciutat, per mitja de l'Impsòl
  • el manteniment del Parc de Torreblanca i, aviat, del Parc Europa, conjuntament amb el Parc Iulia Quieta de Sant Just, en la seva condició de parcs metropolitans, compartits per diversos municipis,
  • el manteniment de la depuradora d'aigües residuals,
  • col·laboració en els plans d'ocupació que formen part del nostre pla de rescat socia,
  • col·laboració en les polítiques per fer front a la pobresa energètica, és a dir, per garantir a tota la ciutadania els subministraments d'aigua, llum i gas,
  • les politiques ambientals de control de la qualitat de l'aire, de l'aigua, d'inspecció i control de les activitats industrials, de millora del riu Llobregat,
Finalment, per què com portaveu metropolità del Grup d'Entesa (Barcelona en Comú, Iniciativa, Esquerra Unida i EPM) vam donar suport al pressupost de l'AMB per a l'any 2016?

En primer lloc, per coherència. Formem part i presidim el govern metropolità, vam aprovar un acord de govern el passat mes de juliol, i aquest és el primer pressupost que el concreta i desenvolupa.

En segon lloc, per tres grans elements de continuïtat, dels quals ens sentim protagonistes després d'haver format part del govern de l'Àrea i del procés d'elaboració de la seva llei:

  1. perquè el pla de treball que fonamenta el pressupost consolida el paper d'estructuració urbanística, econòmica i social de l'àmbit metropolità (amb el seu Pla Director Urbanístic, amb el seu Pla Estratègic Metropolità, etc)
  2. perquè garanteix els serveis compartits que presta l'Àrea (gestió de residus, transport públic,...)
  3. perquè garanteix les transferències als ajuntaments per a les seves polítiques socials i d'inversió.
I finalment, en tercer lloc, per dos grans elements d'innovació, que lliguen amb les prioritats del govern metropolità que formem amb PSC i ERC i que presideix Ada Colau:
  1. per l'accent en el rescat social, amb la previsió de crear el patronat metropolità d'habitatges de lloguer social, amb la voluntat de garantir el dret a l'habitatge als 36 municipis de l'Àrea,
  2. per l'accent en la sostenibilitat, amb la previsió de crear un operador energètic metropolità o d'impulsar inversions en el cicle de l'aigua que permetin, per exemple, la utilització de les aigües depurades per a la neteja viària o el reg dels espais verds.
Sé que m'ha sortit un escrit llarg i que es refereix a una institució que no és tan coneguda com caldria. Però justament això és el que m'ha portat a escriure'l: l'Àrea Metropolitana és casa nostra, en formem part molt activa, i m'agradaria que fos coneguda i valorada pel màxim nombre possible de santfeliuencs i santfeliuenques.

dimarts, 12 de gener de 2016

Dissabte, 16/01, 11:00 a la Sala Ibèria: presentació i inici de votació de les 28 propostes ciutadanes de millora de l'espai públic.

Tal com vaig explicar en aquest article, un dels objectius de l'actual govern d'esquerres de la nostra ciutat és promoure més participació de la ciutadania en les decisions que afecten al funcionament de Sant Feliu. Per començar, i per primer cop, hem provat aquest objectiu de govern amb les obres de millora de l'espai públic que duem a terme cada any, les conegudes com "obres d'estiu". Ho hem fet amb un calendari i un procediment, entre octubre i novembre, de presentació d'aquesta nova manera de fer i de recollida de propostes ciutadanes d'obres i millores, com vaig explicar en aquest escrit.

Fins al 30 de novembre, es van presentar 198 propostes, presentades per 79 persones diferents. Durant tot el mes de desembre i inicis de gener, els serveis tècnics municipals han fet una feina fonamental:
  • estudiar la viabilitat de cadascuna de les propostes presentades,
  • decidir quines s'ajustaven i quines no als criteris establerts per a les obres d'estiu.
  • "fer paquets" de propostes similars, cosa que facilita la seva gestió, contractació, execució, etc.
  • fer els primers esborranys de projecte i de pressupost
  • preparar la presentació pública de tot aquest treball d'estudi de viabilitat, decisió de què s'incorpora i què no, agrupació de propostes similars, etc.
Per altra banda, els tècnics de participació i atenció al públic i d'informàtica han acabat d'elaborar tot un procediment de votació tant presencial com per internet, que doni garanties que en el procés es compleix el principi d'una persona, un vot. Un procés que considero molt important provar i garantir que funciona, ja que ens posa les bases per estendre aquest procés de participació i decisió a altres àmbits. En aquest sentit, ja hem anunciat que les modificacions més importants del planejament urbanístic seran sotmeses també a votació ciutadana. Vull aprofitar aquestes línies per agrair el seu treball i implicació a les persones que, en poc temps i amb tantes propostes presentades, han hagut d'establir un mètode de presentació i votació molt clar, molt simple i molt fiable.

Les 198 propostes presentades s'han agrupat en 65 propostes d'actuació. D'aquestes, 28 se sotmetran a votació i les altres 37 no s'han incorporat a la votació, explicant en cada cas per què. Per saber quines són les propostes sotmeses a votació i les que no, accediu a:
De les 28 propostes incorporades, es presenta una fitxa informativa com aquesta:
Ben aviat, rebreu també a casa aquest tríptic amb la relació completa de les obres sotmeses a votació, que també serà la papereta de votació en cas que es vulgui fer presencialment, en persona, a l'Oficina d'Atenció Ciutadana (OAC), a la planta baixa de l'Ajuntament..

De les 37 propostes no incorporades, es presenta una fitxa explicativa com aquesta:

1/6. Què es posa a votació?
Es posen a votació les 28 propostes incorporades al procés després de la feina dels serveis tècnics municipals. Recordo: la llista es pot consultar aquí.

Aquests 28 propostes tenen un import total de més d'un milió i mig d'euros, i un pressupost disponible de 400.000€. Fins ara, la decisió de quines obres es faran aquest estiu i quines s'ajornen a estius posteriors, només la prenia l'equip de govern. A partir d'ara, aquesta decisió serà per votació de la ciutadania.


2/6. De les 28 propostes, quantes se n'han de votar?
Les 28 propostes presentades s'agrupen en els tres eixos amb què s'ha organitzat tot el procés:

  • 7 propostes en l'eix "Supressió de barreres arquitectòniques"
  • 10 propostes en l'eix "Millora de voreres i de paviments"
  • 11 propostes en l'eix "Reparacions i mobiliari urbà"

S'ha de votar una proposta de cada grup. És a dir, cada persona ha de votar les tres propostes que consideri més urgents i prioritàries.


3/6. Com, on i fins quan es pot votar?
En aquests procés i en tots els que anirà impulsant l'Ajuntament es pot votar de dues maneres:
  • presencialment, a l'entrada de l'Ajuntament, des del 18 al 29 de gener. Portant, si es vol, el tríptic que haurem enviat a totes les cases, amb una casella marcada a cada eix.
  • per internet. del 16 al 30 de gener.

4/6. Qui pot votar?
Totes les persones més grans de 16 anys que estiguin empadronades a Sant Feliu. Lògicament, s'han d'identificar amb el seu DNI, per assegurar el principi d'una persona, un vot.


5/6. Com es garantirà la fiabilitat de la votació?
Aquest és un tema fonamental i molt important de cara a properes votacions o consultes ciutadanes. A més del procés tècnic d'avaluació de propostes i primers avantprojectes, el personal tècnic d'informàtica ha desenvolupat un protocol d'identificació electrònica segura que garantirà que no es voti més d'una vegada. Un protocol imprescindible, com deia, per a futurs processos de participació que també ens proposem que sigui en la doble possibilitat de votació en persona o en la xarxa.

6/6. Quant se sabran els resultats de les votacions?
Com he dit al punt 3, el període de votacions comença aquest dissabte 16, després de la presentació a la Sala Ibèria, i acaba quinze dies després, el dissabte 30 de gener. El resultat de les votacions se sabrà el dimarts següent, 2 de febrer, a la pàgina web de l'Ajuntament.


En resum i per acabar, un primer procés de participació ciutadana doblement important: perquè ens ajudará a definir i decidir millor les necessitats d'obra a la ciutat, i perquè ens prepara per altres processos de decisió en altres àmbits, en què cada cop més volem que la ciutadania tingui la darrera paraula. En definitiva, més i millor exercici i qualitat de la democràcia a la nostra ciutat!

dissabte, 9 de gener de 2016

Escoles, natalitat i prioritats polítiques.

"Estudi demogràfic de Sant Feliu. Gener 2015". Pàg. 62.

Al voltant de Setmana Santa, començarà el període de preinscripcions a les escoles de Sant Feliu, per al curs 2016-17. Al setembre, començaran a P-3 els nens i nenes nascuts a l'any 2013, i començaran 1r d'ESO els nens i nenes nascuts nou anys abans, el 2004.

Dos anys molt concrets: 2004 i 2013, i dues realitats econòmiques i demogràfiques molt diferents. Al 2004, van néixer a Sant Feliu 584 nadons en un context de creixement econòmic que va comportar també un creixement demogràfic. Al 2103, per contra, en un context de recessió econòmica i demogràfica, van néixer a Sant Feliu 367 nadons: la natalitat ha caigut un 37% en només nou anys.

A Sant Feliu (com a tota la comarca i a tota l''Area Metropolitana) hem viscut diversos moments de necessitats d'ampliació i reducció d'aules. Justament el curs passat feia quaranta anys de la inauguració de quatre escoles del Plan de Urgencias de 1974: les escoles Gaudí, Monmany, Mestre Esteve (inicialment, Carrero Blanco) i Balmes, les dues darreres de les quals (les dues a la part alta de  la carretera de la Sànson) es van tancar a primers dels noranta, essent jo ja regidor d'Ensenyament.

Avui tenim capacitat escolar a P3 per a 525 alumnes en 21 aules: 8 en escoles concertades (3 a les Franceses, 2 a Padres i Mercedàries i 1 a Mestral) i 13 en escoles públiques (2 a les escoles Gaudí, Martí i Pol, Monmany, Nadal, Pau Vila i Salvador Espriu i 1 a Falguera). Però la disminució de la natalitat comporta unes dades diferents d'ocupació: estan plenes 18 aules: 8 en escoles concertades i 10 en escoles públiques. Ja es veu que, en una ciutat com Sant Feliu amb molt pes tradicional de les escoles concertades (totes elles, excepte la Mestral, amb més de cent anys, com es pot veure en l'annex al final d'aquest escrit), les reduccions d'aules han recaigut en les escoles públiques. No és casualitat: totes les lleis educatives espanyoles i catalanes (i el més greu és que també la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) aprovada amb el tripartit el 2010) consagren una doble xarxa de centres sostinguts amb fons públics (l'escola pública i l'escola concertada) i la subsidiarietat de l'escola pública en relació a la concertada. 

No és un tema només local o una responsabilitat dels Serveis Territorials del Baix Llobregat: és una política educativa que només ha tingut el vot en contra d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya (aquest apartat de la LEC, 2010) . Com diu la dreta d'aquí i d'allà: si hi ha iniciativa social per crear centres educatius o sanitaris, els poders públics hi han de donar suport, i només crear centres propis (és a dir públics) allà on la iniciativa social (és a dir, els centres privats) no estigui implantada (és a dir, allà on no hi ha suficient rendibilitat econòmica). El que sobta és que partits d'esquerra com ERC o PSC li hagin comprat aquest discurs de "el que pot fer el mercat que no ho faci l'Estat" tan propi de la dreta.

A Sant Feliu, el curs 2014-15 ja hi va haver reducció d'una aula de P3 a dues escoles públiques: Monmany i Pau Vila: eren els nens i nenes nascuts a l'any 2011. Amb una disminució progressiva de la natalitat, el Departament d'Ensenyament de la Generalitat ha plantejat una nova reducció de dues aules a l'oferta de P3 per al curs que ve. Aquesta disminució de natalitat és una dada objectiva i innegable: no és discutible. El que sí és discutible és el criteri polític del govern de CDC per fer-hi front: que aquesta reducció d'aules afecti novament només a escoles públiques.

Sóc conscient que poc poden fer-hi els responsables dels Serveis Territorials: apliquen les ordres del Govern que hi hagi en cada moment. Amb CDC, un govern que no posa per davant els serveis públics de què és titular i responsable (obro parèntesi: si finalment hi ha eleccions novament el sis de març, estaria bé prioritzar el vot a qui prioritzi els serveis públics (sanitat, educació, pensions,...). Tanco parèntesi). Però també sóc conscient que la suma de la mobilització i la negociació a un nivell global pot modificar la política del Departament d'Ensenyament. Ho hem pogut veure no fa gaire amb la mobilització impulsada pels ajuntaments en relació a la reivindicació de les beques menjador.

Algunes AMPA ja han començat a reunir-se i a iniciar accions. Pel que fa a l'Ajuntament, durant la setmana que ve tindrem una nova reunió de la Taula de Planificació amb els Serveis Territorials del Departament d'Ensenyament, tindrem tambê una reunió amb representants dels vuit grups municipals i una convocatòria extraordinària del Consell Escolar Municipal. En totes les reunions, plantejarem una valoració compartida de la situació i un diàleg que permeti que l'impacte a les escoles de la reducció de natalitat sigui la menor possible i que estigui equilibrada. Ni volem ni seria positiva una situació de conflicte entre administracions i molt menys entre escoles, però crec que és una molt mala decisió del Govern de Catalunya que l'única manera d'abordar la sempre difícil relació entre l'educació i la demografia passi només per l'escola pública. Crec que és una opció política així no ajuda gens ni mica ni al desenvolupament econòmic ni a la cohesió social de Catalunya.


ANNEX.
Afegeixo un annex que pot ser interessant: el calendari de creació i de tancament de les escoles i instituts de Sant Feliu, pendent de completar o corregir si hi ha algun error o omissió:
  • 1879, entorn 3.000 habitants: arriben les Mercedàries a Sant Feliu.
  • 1883: inicis de l'Ateneu, que després de la Guerra Civil es va dir Col·legi Sant Ferran. Va deixar de funcionar el curs 1996-97.
  • 1907, uns 3.600 habitants: arriben les Franceses (coincideix amb la generalització a França de l'educació obligatòria, laïca, gratuïta i estatal, promoguda pel gran ministre francès Jean Jaurès)
  • 1913, 4.000 habitants: arriben els Padres, també una ordre religiosa francesa,
  • 1919, 4.300 habitants: es creen les Escoles Graduades, primera escola pública, després Escola Lahoz Burgos i ara Escola Nadal.
  • 1968, 18.300 habitants: es crea l'Escola Mestral
  • 1969, 19.400 habitants: comencen els transports massius en autocar de nens i nenes de Sant Feliu a l'escola Isaac Peral, a la Zona Franca de Barcelona.
  • 1970, 20.600 habitants, es crea l'Institut Olorda
  • 1971, 21.800 habitants: es crea l'Escola Modelo, posteriorment Escola Falguera. El curs 1999-2000 es va traslladar a l'actual edifici, construït al seu dia per l'Ajuntament.
  • 1974, 26.100 habitants; es creen les escoles Gaudí, Monmany, Mestre Esteve i Balmes.
  • 1979, 33.500 habitants: amb el nou ajuntament democràtic, s'habiliten aules provisionals a la fàbrica Samaranch, a Can Ricart i a les Franceses.
  • 1982, 37.800 habitants: l'Ajuntament construeix i cedeix a la Generalitat l'Escola Pau Vila.
  • 1983: es crea l'Escola Can Fargas, en funcionament fins al curs 1992-93.
  • 1985, 36.700 habitants: es crea l'Escola Salvador Espriu.
  • 1992, 36.600 habitants: es crea l'Institut de FP Martí Dot. Inicialment, a l'antic edifici de l'Escola Mestre Esteve. El curs 2001-2002 es va traslladar a la seva ubicació actual.
  • 1994, 36.900 habitants: tanquen les escoles Mestre Esteve i Balmes.
  • 2005, 42.200 habitants: es crea l'Escola Miquel Martí i Pol.