dijous, 29 d’octubre de 2015

L'IBI de 2016: el rebut serà el mateix que el de 2015.

Foto: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.
El ple del mes d'octubre debatrà les ordenances fiscals de l'any que ve. És a dir, els quatre impostos que pagarem amb caràcter general (IBI per als propietaris d'habitatge, circulació per als propietaris de cotxes, plusvàlues per a qui vengui el seu habitatge i obres per a qui en faci) i les taxes i preus públics que corresponen als diferents serveis municipals (des de la taxa de residus fins als preus públics dels serveis d'atenció domiciliària a les persones grans o dependents, er posar dos exemples.

De tots ells, sens dubte, el més rellevant econòmicament i políticament  és l'IBI. Econòmicament, perquè és l'ingrés ordinari més important de l'Ajuntament, ja que són 14,1 milions d'euros dels 38,1, gairebé el 37% del totals dels ingressos municipals. Políticament, perquè en el mandat anterior a Sant Feliu ha estat un tema de gran polèmica, que es pot seguir perfectament en molts escrits del meu blog (només cal escriure "IBI" a la finestreta de cerca que hi ha a la part superior i esquerra de la pantalla). Una polèmica que, com tothom sap, va ser especialment agra amb dos dels grups municipals del ple: amb Veïns (avui a l'oposició) i amb el PSC (avui al govern). A més, el regidor d'Hisenda és avui un membre d'aquest partit, el company Josep Maria Rañé.

Com molta gent ja sap a aquestes alçades, el rebut de l'IBI es calcula per la multiplicació de dos factors: el valor cadastral (que fixa el Ministeri d'Hisenda) i un factor multiplicatiu o "tipus" (que fixa cada ajuntament en les seves ordenances fiscals). Què passa amb cadascun d'aquests dos factors?

Valor cadastral.
Els valors cadastrals de tots els habitatges de Sant Feliu es van revisar durant l'any 2005 i van entrar en vigor l'any 2006. Eren moments d'expansió econòmica, ben al contrari del context actual de crisi. En aquest context actual, han estat molts els ajuntaments, associacions de veïns, etc. que han demanat les rebaixes dels valors cadastrals. El nostre Ajuntament també ho va demanar al 2013. Gràcies a unes peticions tan generalitzades, el Govern de l'Estat va aprovar per al 2014 una rebaixa dels valors cadastrals del 15%. A més, de cara a l'any 2016, ha aprovat una rebaixa addicional del 18%. En aquests dos anys, hi ha una rebaixa acumulada del 30,3% ((100*0,85)*0,82). Aquesta rebaixa de valors té repercussió en altres figures impositives, com ara el recàrrec metropolità del transport.

Tipus d'IBI.
De cara al 2016, farem exactament el mateix que ja vam fer al 2014: incrementar el tipus d'IBI per compensar la rebaixa de valors de manera que els rebuts es quedin exactament igual. L'increment del cost de la vida a Catalunya serà també molt proper a 0 durant el 2015, i ens vam comprometre a no apujar els impostos per sobre del cost de la vida. Aquest és el compromís que Iniciativa i Esquerra Unida vam adoptar també de cara als propers quatre anys, i és el que mantindrem des del principi d'aquest mandat. En conseqüència, el tipus d'IBI pujarà del 0,535% que està vigent al 2015 al 0,652% que estarà vigent el 2016. D'aquesta manera, el rebut d'IBI es mantindrà constant.

Vegem-ho amb un exemple. Un pis que al 2015 té un valor cadastral de 100.000€, al 2016 tindrà un valor de 82.000€ (un 18% menys). Al 2015, amb un tipus del 0,535%, pagava un rebut de 535€. Al 2016, amb un tipus del 0,652%, pagarà un rebut 534,64€.

I la pregunta tornarà a ser: és un rebut excessivament alt? I la resposta tornarà a tenir dos vessants: un legal, i un comparant amb els municipis propers. Anem al legal: el tipus d'IBI, per Llei de Bases de Règim Local i un municipi de més de vint mil habitants, ha d'estar situat entre el 0,4% i l'1,1%. Amb un 0,652% estem, per tant, en la franja baixa. Anem a la comparació amb els municipis veïns. Comparant amb tots els municipis de la comarca, també estem en la franja baixa:

En opinió, per tant, de l'equip de govern (i també de l'anterior, ja que vam fer exactament el mateix a l'any 2014), estem garantint el bon funcionament de la ciutat amb una pressió fiscal adequada a la realitat econòmica actual i en la franja mitjana dels municipis del nostre entorn.

Som conscients que, malgrat això i a causa de la crisi tan llarga en què ens trobem, a moltes famílies els costa fer front al rebut de l'IBI. Per aquesta raó, amb el nou govern d'esquerres de Sant Feliu, hem incrementat la partida d'ajudes a famílies en aquestes circumstàncies, de manera que l'ajut existent actualment del 10% de l'IBI, podrà arribar fins al 50% amb el corresponent informe dels Serveis Socials de l'Ajuntament. D'aquesta manera, la contribució que tota persona ha de fer a l'interès general s'ajustarà a les circumstàncies concretes que travessen les famílies en pitjor situació econòmica.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

Obres d'estiu: per primer cop, decidirà la ciutadania.



A més dels orígens i les destinacions dels diners dels santfeliuencs i santfeliuenques, aquests dies estem explicant una de les principals novetats que hem incorporat el govern d'esquerres de l'Ajuntament de Sant Feliu: el primer procés participatiu per decidir, amb caràcter vinculant, una part significativa de les inversions municipals.

Es tracta de les conegudes familiarment amb el nom de "les obres d'estiu". Fins ara, tenien un import anual de 300.000€ i es decidien al segon pis de l'Ajuntament. A partir d'ara, per acord del govern d'ICV-EUiA i PSC, tenen un import anual de 400.000€ i es decidiran des de casa de tots els ciutadans i ciutadanes que vulguin dir-hi la seva. 

Estem explicant que és un procés que comença els dies 27 i 28 d'octubre i el 3 de novembre i que acabarà el dia 30 de gener de l'any que ve, amb diferents moments i formats de participació de la ciutadania. És el primer cop que ho fem i ens servirà de "prova inicial" per determinar com millorar en el futur en la participació ciutadana en la gestió pressupostària.

Amb aquesta novetat, ens fem ressò també de propostes que ens havien plantejat altres grups municipals, especialment ERC, però també Veïns, CDC, Ciutadans i Junts per Sant Feliu. Estem convençuts que és el primer pas en un camí que pot millorar molt tant l'encert de les decisions com un funcionament més obert i participatiu de la democràcia local!

1/4 a l'administració, 3/8 als serveis a les persones i 3/8 a la qualitat de l'espai públic.

El titular expressa el més breu resum possible de la destinació dels diners municipals, dels teus diners. Una quarta part als serveis generals (la gestió econòmica, jurídica, de personal, dels recursos, etc) i les altres tres quartes parts dividides en dos parts gairebé iguals als serveis a les persones i les polítiques socials, i a la qualitat de l'espai públic, la sostenibilitat i la promoció de l'activitat econòmica.

Això és el que estem explicant en els tres actes públics que estem fent aquests dies. Ahir, al Palau Falguera, avui a les Tovalloles i dimarts que ve al Mas Llui. De manera més detallada, en aquests actes estem explicant els orígens i les destinacions d'aquests diners amb aquesta presentació:

Però només és una part d'aquests actes: l'altra, és l'explicació de com decidirem les inversions que es veuran a places i carrers de Sant Feliu a l'estiu que ve, que explico en un altre escrit del meu blog. Les dues coses t'interessen: t'esperem als actes en què s'expliquen!!!

dilluns, 26 d’octubre de 2015

Gestionar 38 milions d'euros per a i amb 44.000 persones: d'on surten i a què es destinen. Tres assemblees obertes per parlar-ne!

Com vaig explicar aquí, els dies 27 i 28 d'octubre i el 3 de novembre hi ha tres assemblees obertes per parlar justament del que diu el títol d'aquest escrit: gestionar 38 milions per a i amb 44.000 persones, uns 865€/any per ciutadà o ciutadana. Bé, no només d'això: també, com hi explicava, de les properes inversions de millora i manteniment de l'espai públic de l'estiu de l'any que ve.

Però deixeu que presenti les grans xifres de l'any que ve:
Les dues grans xifres són les que apareixen encerclades en vermell: 38.129.904€ tant d'ingressos com de despeses, un 2% més que l'any passat.

Com explicarem demà i els dies següents, aquest 2% més d'ingressos es deu a un lleuger increment de l'activitat econòmica, en cap cas a un increment d'impostos: els rebuts de tots els impostos municipals principals es congelaran a l'any que ve. També explicarem les línies generals d'aquests 762mil euros més de despesa, la part més important de la qual és una part del pagament de la paga extra de 2012 que el Govern va retenir al personal de les administracions locals i un increment important de les polítiques de rescat social.

Però bé, d'això en parlarem en un primer moment el 27/10 al Palau Falguera, el 28/10 a les Tovalloles i el 03/11 al Centre Cívic Mas Lluí. I després, més a fons, en tornarem a parlar el 10 de novembre en una audiència pública en què entrarem més a fons en "les tripes" del pressupost del nostre Ajuntament. Són els diners de tothom, els teus diners: et convido a què coneguis bé d'on surten i a què es destinen, et convido a conèixer i a involucrar-te en la gestió de la teva/nostra ciutat.

Ah! I per a qui no estigui familiaritzat amb els diferents conceptes que formen part d'aquest quadre, un breu resum per facilitar-ne la comprensió, tenint en compte que els 38 milions són el pressupost ordinari, la part superior de la taula. Del d'inversions, en parlarem la setmana que ve:

dijous, 22 d’octubre de 2015

Millores importants en l'elaboració del pressupost municipal: més informació, més participació i més rescat social.


2016: aquest serà el primer pressupost del nou govern d'Iniciativa i Esquerra Unida i PSC. El primer pressupost del govern d'esquerres de Sant Feliu havia d'introduir novetats importants, de ser la primera mostra clara del rumb que volem donar al govern de la ciutat. I ho hem volgut fer en tres aspectes que considerem prioritaris i que volem explicar bé i llargament:
  • el contingut social del pressupost i 
  • la primera experiència de pressupost participatiu a la nostra ciutat.
  • informació més clara i amb més temps de la gestió dels diners de tothom, dels teus diners.
Amb aquests tres grans objectius, hem canviat substancialment el procediment per informar i explicar el pressupost municipal. Fins l'any passat, es feia una audiència pública uns dies abans de l'aprovació en ple del pressupost. Aquí enllaço al darrer exemple, del pressupost d'enguany: una audiència a la Torre del Roser set dies abans de l'aprovació del pressupost. Una assistència més aviat escassa i cap possibilitat d'incidir en el pressupost ens han portat a replantejar-nos a fons aquest procediment.

A partir del pressupost d'enguany, i recollint tant les propostes d'ICV-EUiA i PSC com també de les converses i les propostes d'altres grups municipals (especialment d'ERC, però també de C's, CDC i Veïns), hem volgut establir un nou procediment, amb més claredat, amb més temps, i amb una primera experimentació de pressupost participatiu a Sant Feliu.

En primer lloc, començarem un mes abans a explicar les línies generals del pressupost. Amb aquesta finalitat, farem unes primeres assemblees o trobades en tres punts de la ciutat, que permetran entrar més a fons en el pressupost i conèixer més bé com i amb quines finalitats es gestionen els diners de tothom. Aquestes assemblees o trobades les hem concebut així:

  • al Palau Falguera, pensant en els veïns i veïnes de més avall de la via del tren (Centre i Falguera, bàsicament)
  • a les Tovalloles, pensant en els veïns i veïnes de la via en amunt i de Comte Vilardaga a l'esquerra (Can Calders, la Salut, Can Maginàs i les Grases)
  • al Centre Cívic Mas Lluí, pensant en els veïns i veïnes de la via en amunt i de Comte Vilardaga a la dreta (Mas Lluí i Roses-Castellbell)
Per descomptat, qualsevol veí pot anar a qualsevol de les tres trobades. En aquestes trobades, parlarem del pressupost en el seu conjunt i de la novetat més important que contenen: la decisió en un procés participatiu de les obres de millora de l'espai urbà de l'any 2016, les que molta gent coneix com "les obres d'estiu", ja que són les que habitualment es fan entre juliol i setembre, aprofitant les vacances escolars i laborals i el menor moviment de tràfic que comporten.

En segon lloc, un procés participatiu per proposar i votar les obres de millora de l'espai urbà del 2016, les que acabo de comentar més amunt. Fins l'any 2015, tenien un pressupost de 300.000€ anuals i es decidien per acord dels partits de govern. A partir de l'any 2106, tindran un pressupost de 400.000€ anuals i es decidiran en un procés de participació ciutadana. I això és també el que explicarem en les tres assemblees obertes que s'anuncien en el cartell que obre aquest article. Un procés que, com explicarem en aquests tres actes, ha de permetre que qualsevol persona pugui plantejar propostes d'obres (per suprimir barreres arquitectòniques, millorar voreres o paviments o proposar millores de mobiliari urbà o de qualsevol espai públic de la ciutat), que qualsevol persona pugui conèixer i valorar les propostes d'altres ciutadans o ciutadanes, i que finalment es votin (tant físicament com per internet) cap a mitjan de gener de 2016, amb una votació vinculant que determinarà els projectes que s'han d'acabar redactant, aprovant i licitant entre març i abril per tal de poder fer les obres a partir de juliol.

En tercer i darrer lloc, reforçarem les polítiques de rescat social en el pressupost de 2016. El pressupost de 2016 ampliarà substancialment les partides que en els anys anteriors es destinaven als plans d'emergència social: 200.000€ addicionals als 360.000€ del pressupost de 2015. Introduirem nous conceptes, com el fons social de garantia pel dret a l'habitatge o l'increment d'ajuts vinculats a l'IBI del 10% fins al 50% per a les famílies ateses pels serveis socials municipals. Aquesta partida, a més, s'ajustarà cada any a les necessitats que reculli l'Àrea de Drets de Ciutadania i Polítiques Socials, atenent a la prioritat de les polítiques de rescat de persones i famílies en risc d'exclusió social a la nostra ciutat.

Aquestes són les qüestions que abordarem, inicialment, en les tres assemblees anunciades en el cartell. D'aquí a dues setmanes, el 10 de novembre, tindrem un segon moment de debat ciutadà del pressupost: una audiència pública a la Torre del Roser, també a les 19:00. Posteriorment, iniciarem el tràmit administratiu que culminarà en el debat en el ple municipal dels comptes de tothom, dels teus propis comptes, en el ple del 26 de novembre.

Més informació, més participació i més rescat social: les tres novetats que el nou govern d'esquerres de Sant Feliu aportem per al debat i aprovació del pressupost municipal de l'any que ve. Ara ens falta una aportació fonamental: la teva!

dissabte, 17 d’octubre de 2015

"Jordi Miralles, un comunista del segle XXI". Fèlix Alonso, El Diario, 15/10/15.

La notícia ha estat demolidora per a tothom que estimava al Jordi. Una infecció va truncar la seva vida en el moment en què començava una nova etapa a la seva trajectòria política com a regidor del seu poble, Castelldefels, on va ser peça clau de la confluència d’esquerres i de l’acord de govern.

Casualitats de la vida, va ser la nit del 26 de juliol, una data que a aquells que com ell estimem Cuba, ens recorda a un moviment de canvi, d'Unitat Popular. Aquell dia va ser l’últim d’en Jordi, tal com l’havíem conegut: responsable, treballador, honest, alegre i molt pesat per treure el millor de cadascú de nosaltres. La seva obsessió era treballar per l’enteniment de les esquerres sense cap excepció.

Ens vam conèixer de molt joves, a inicis dels 80 del segle passat. El Jordi ja era un dirigent del Col·lectiu de Joves Comunistes (CJC). Jo, com a membre del Partit i dissenyador, els hi donava un cop de mà fent Revolució, la revista juvenil de les CJC, on vam anar creixent amb d’altres amics i amigues que avui continuen lluitant per un món millor.

No tornaríem a coincidir fins als anys noranta, quan em reclama per formar part de l’embrió que acabaria sent EUiA. A partir d’aquell moment, d’una manera més o menys continuada, vam treballar plegats.

És curiós que la nostra cultura política, que venia de la fractura i l’expulsió de l'estimat PSUC, sempre va tenir un objectiu: la relació fraternal de les esquerres buscant sempre objectius comuns per ser útils a la ciutadania, sense detenir-nos en el detall ideològic que ens separa, i el reconeixement de les esquerres com un àmbit que no és propietat de ningú i que amb el treball diari ha de fer possible la transformació de la societat, en una relació dialèctica del fer i del pensar.

Se’ns dubte la màxima expressió d’aquesta obsessió va arribar de la mà d’en Pasqual Maragall, d'en Carod Rovira, en Joan Saura i en Jordi Miralles, al ‘Pacte del Tinell’, com a primer govern d’esquerres a Catalunya després de la Segona República i després de 23 anys de "Pujolisme". Miralles ens recordava que havíem sumat i guanyat les eleccions però que no teníem ni el poder, ni de bon tros, l’hegemonia cultural. Els millors governs que ha tingut Catalunya van ser denominats de manera despectiva com els tripartits. Uns governs de progrés que van fer possible que el ‘greix’ acumulat en sanitat, educació, benestar social, medi ambient, memòria democràtica, participació i infraestructures hagi estat la xarxa que ha amortit la caiguda en picat de les condicions de vida de les capes mitjanes i la classe obrera.

Al Govern Montilla, amb una ERC i un PSC ja amb problemes de navegació, el Jordi va ser sempre un aliat compromès i decidit a tirar endavant la reforma de l’Estatut, un projecte sobre el qual veia, com sempre abans que ningú, la seva transcendència pel país.

Les bromes de l’autobús, la recollida de signatures contra Catalunya, el ‘ribot’ d’en Guerra i la foto amb traïdoria d’en Mas i Zapatero no van ser suficients per aturar que el poble ratifiqués en referèndum allò que és una realitat: Catalunya com a subjecte polític.

El Jordi va ser sempre un defensor de la sobirania davant el sucursalisme, mai va renunciar als ideals que de jove va forjar al seu barri d’Hostafrancs, i encara que sempre li va agradar passar una estona amb els seus amics del ‘Manolos’, mai va ser un ‘palmero’ de la política. Sempre va estar compromès a ser útil a la classe obrera i al seu país. Com deia l’enyorat José Mª Valverde, el Jordi representa el que és avui un comunista del segle XXI. El teu exemple és el nostre camí!

divendres, 16 d’octubre de 2015

Conèixer i valorar els nostres Serveis Socials municipals.

Imatge de l'entrevista a l'alcalde posterior al ple de setembre.
Fa temps que volia escriure sobre un servei públic fonamental a qualsevol municipi: els Serveis Socials. Així, amb majúscula.

Aquesta pregunta a la darrera entrevista per internet i alguns comentaris en diversos murs de facebook de Sant Feliu m'han acabat de decidir. M'agradaria transmetre la valoració i la importància que dono a les nostres treballadores socials (sí, totes dones), de manera que fos una convicció compartida per tothom.

I voldria transmetre aquest coneixement i valoració parlant de tres camps:
  • les competències de l'Ajuntament i les de la Generalitat, 
  • l'organització dels serveis socials a l'Ajuntament,
  • el mètode de treball de les nostres treballadores socials.

Primer, les competències.
A Catalunya, la prestació d'aquests serveis es recull a la Llei de Serveis Socials, elaborada pel tripartit el 2007 i aprovada per una àmplia majoria (aquí un resum comentat). Els Serveis Socials tenen l'objectiu de pal·liar les situacions de precarietat o risc d'exclusió de persones o famílies, intentant garantir la seva qualitat de vida i la cohesió social del país. S'estructuren en dos grans blocs:

  • els serveis socials bàsics, adreçats a tota la població i amb un caràcter alhora preventiu i de primera atenció al propi domicili, suficient per a una gran part de la ciutadania. Són els serveis que prestem des dels ajuntaments i que explico en aquest escrit. Estan cofinançats amb la Generalitat a través dels programes marcs que, amb caràcter quadrianual, aprovem a cada inici de mandat i signem any a any la Conselleria de Benestar Social i Família de la Generalitat i jo mateix.
  • els serveis socials especialitzats, adreçats a les persones i famílies que requereixen més atenció que la dels serveis socials bàsics, normalment en centres i amb personal especialitzats i d'abast supramunicipal. Es presten des de la Generalitat, ja sigui amb recursos propis o concertats.
A Sant Feliu tenim els serveis socials bàsics, de titularitat municipal i que explico tot seguit. També hi ha serveis socials especialitzats: residències per a gent gran o per a persones amb discapacitat, serveis d'atenció a les dones víctimes de violència masclista i serveis d'atenció a persones amb drogodependència, bàsicament.

Segon, l'organització.
Primer, per zones. A Sant Feliu tenim dos centres de Serveis Socials que presten els serveis bàsics. Can Ricart, que atén a les persones i famílies de la via en avall (Zona Sud),

 i la Torre Can Calders, que atén a les persones i famílies de la via en amunt (Zona Nord).

Segon, per tasques professionals. A Sant Feliu tenim 3 educadores socials i 8 treballadores socials, una de les quals és la cap del departament. Les educadores treballen bàsicament amb infants i adolescents, i són les interlocutores de l'Ajuntament en les comissions socials de centre. Aquestes comissions, formades per representants del claustre i de l'ajuntament, són un espai compartit de treball que hem impulsat des d'Iniciativa i Esquerra Unida i en què es detecten i s'atenen totes les necessitats dels infants i adolescents en risc de no poder tirar endavant la seva formació en igualtat d'oportunitats. És una prioritat d'ICV atendre totes les demandes de les comissions socials de centre: beques menjador, llibres i material escolar, ajuts a sortides escolars, necessitat de suport i seguiment a famílies, etc. Les treballadores socials atenen a la població adulta en general, amb una especial atenció a les persones grans o amb dependències. Són les treballadores encarregades de valorar les seves necessitats i capacitats i, posteriorment, establir plans de treball d'acord amb les pautes que intento resumir tot seguit.

Tercer, el mètode.
Finalment, voldria resumir breument el funcionament general dels nostres Serveis Socials. Al contrari de les professions tècniques (no hi ha gaire gent que "s'atreveixi" a fer d'enginyer o arquitecte de manera intuïtiva), molta gent es veu amb cor d'opinar o "fer de tertulià" de les professions socials. Algunes persones (no gaires, per sort!) se'm queixen d'alguna professional, i crec que ho fan des del desconeixement i sense mala voluntat. I sempre explico que el treball social té un mètode de treball pautat, ben establert i contrastat en el marc de les ciències sociosanitàries.

Les nostres treballadores les apliquen sistemàticament a tothom i tenen un seguit de passes, que gairebé totes les persones usuàries entenen, tot i que sempre hi ha alguna excepció. Bàsicament, per resumir, fan referència a sis àmbits:
  • la xarxa familiar (la pròpia unitat familiar, i la de l’entorn familiar proper)
  • la situació laboral (aquí es treballa de forma coordinada amb Can Maginàs),
  • la situació de l'habitatge
  • el balanç d’ingressos i despeses de la unitat familiar,
  • els requeriments mèdics o assistencials de totes les persones de la unitat familiar.
  • la coordinació amb altres serveis de salut o socials (Generalitat, altres ajuntaments implicats, etc)
En base a aquests paràmetres, els nostres Serveis Socials estableixen inicialment una valoració de la situació de la persona o família i, posteriorment, un pla de treball, amb mesures immediates (molt sovint en forma d’ajuts econòmics) i amb mesures més de fons, totes elles acordades amb les persones ateses i amb la finalitat d'acompanyar a la persona o família a sortir del moment de dificultat en què es troba. La sensibilitat i la disponibilitat de les treballadores socials mereix també el meu agraïment i reconeixement.

Hi ha vegades que algunes persones rebutgen ser ateses pels Serveis Socials (com és el cas de la persona a què fa referència la pregunta amb què encapçalo aquest escrit) o que incompleixen el pla de treball inicialment acordat. En aquests casos, la intervenció municipal té un sostre. Cal passar dels serveis socials bàsics als especialitzats i, per a això, cal demanar la intervenció d'una altra administració. En poso dos exemples. Quan la persona sobre la que cal intervenir per la seva situació extrema s'hi nega, cal recórrer a Fiscalia i demanar una autorització judicial per actuar pel bé de la persona encara que sigui contra la seva voluntat. Quan hi ha menors en una família que no és capaç de garantir la seva atenció adequada i la seva estabilitat emocional, cal recórrer a la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA) per valorar la conveniència d'una possible separació dels infants dels seus pares, cosa que en cap cas pot determinar cap ajuntament. Altres situacions requereixen altres tipus de resposta, però em sembla que aquests dos exemples mostren la idea que vull destacar: màxima implicació dels Serveis Socials municipals, però les decisions de més transcendència que afecten a la vida de les persones s'han de traslladar o bé a Fiscalia o bé a la Generalitat.

Espero que aquest escrit hagi ajudat a l'objectiu amb què m'he proposat escriure'l: que el major nombre possible de persones conegui i valori uns serveis públics fonamentals per atendre a tantes i tantes persones afectades per una situació prolongada de crisi que en cap cas han provocat.

Només em queda afegir una paraula: gràcies, treballadores i educadores socials al servei de la ciutadania de Sant Feliu de Llobregat!

divendres, 9 d’octubre de 2015

"Una festa més solidària que mai". Presentació de la Festa de Tardor de 2015.


Quan rebeu aquest programa tot just estarem escalfant motors per celebrar la Festa de Tardor. Seran moments de foc, música i disbauxa per a grans i petits. Serà un parèntesi per oblidar-nos del nostre dia i a dia i gaudir amb les nostres famílies, amics i amigues d’un dels moments més màgics de l’any.

Enguany m’agradaria que cadascú de nosaltres, en algun moment d’aquests dies, tinguem present el que està passant ben a prop nostre. Estic molt orgullós de la gent de la meva ciutat per molts motius però especialment per la resposta que la ciutadania està donant per ajudar les persones refugiades dels conflictes que hi ha a la Mediterrània. El dilluns 12 al matí, el Consell Solidari estarà present a la plaça de la Vila per informar i recollir aportacions. Serà també un matí de celebració, doncs els Gegants de la Ciutat, el Guillem i la Violant, i el Drac celebraran el seu 30è aniversari.

Durant més de trenta anys la festa ha crescut, s’ha consolidat i ha esdevingut un referent a l’imaginari festiu del Baix Llobregat i de Catalunya. I ha estat possible gràcies al treball, la implicació i la participació de molts santfeliuencs i santfeliuenques.

Us encoratjo a omplir els carrers i places, a gaudir de les activitats que es fan a tots els barris.

Gràcies a tots i totes! Us hi esperem!

dimecres, 7 d’octubre de 2015

Enraonem... del Complex municipal de piscines.

Foto extreta del web del Complex.
La major part dels dies feiners els començo a les vuit del matí aquí, on veieu a la imatge: al gimnàs del Complex Municipal de Piscines. En sóc un usuari regular i satisfet, i el recomano sempre que en tinc oportunitat. Com ara, en aquest escrit. I més ara, que (sembla que) definitivament s’ha resolt el darrer problema que quedava: la temperatura i pressió de l’aigua de les dutxes.

Darrer problema dels molts als quals hem hagut de fer front de manera conjunta entre el Club Natació Sant Feliu (CNSF) i l’Ajuntament de la nostra ciutat. En faig un breu resum i en destaco les fortaleses amb què ens n’hem sortit.

El projecte de la piscina es va aprovar al ple municipal d’abril de 2005 i el juliol del mateix any es van aprovar les bases del concurs públic per a la seva gestió: per a 25 anys i amb una important aportació econòmica inicial per part de les empreses o entitats interessades. Només s’hi va presentar el CNSF, i la gestió se li va adjudicar per unanimitat al ple de gener de 2006. Creia llavors i ho continuo creient que va ser una bona decisió: és bo que les entitats santfeliuenques tinguin capacitat de gestió i assumeixin responsabilitats en la gestió dels equipaments públics municipals. El Complex va obrir les seves portes unes setmanes abans de les eleccions municipals de 2007.

En una inversió a tan llarg termini, el CNSF era conscient que hi hauria d’haver uns anys inicials amb pèrdues fins assolir el nombre d’abonats suficient per garantir la sostenibilitat econòmica del complex: en aquell moment, entorn dels 4.000 abonats. Del que no era conscient (era impossible ser-ne!) era de l’incident que va marcar aquells moments inicials: el trencament d’una biga al novembre de 2008 i el tancament de la piscina fins al juny de 2009. Durant gairebé set mesos, la comunicació amb el CNSF i amb els abonats i abonades va ser clarament deficitària. El procés posterior de negociació/reclamació a l’empresa constructora (FCC) també ho va ser: es va tancar amb una indemnització insuficient al CNSF i un agreujament de la seva situació econòmica, ja que el nombre d’abonats després del tancament amb prou feines passava de 2.200 persones. Els balanços de gestió del Complex dels anys 2009 i 2010 van encendre tots els llums d’alarma. Davant d’això, en el ple de març de 2011, ICV-EUiA vam presentar una moció amb les coses que crèiem que s’haurien de dur a terme. Després de les eleccions de maig de 2011, vaig tenir l’oportunitat com a alcalde de fer el que deia que s’havia de fer des de l’oposició.

El pacte que vam subscriure el 2011 amb CiU va deixar en mans del regidor Manel Carrión dues responsabilitats claus: la d’Hisenda i la d’Esports. En Manel va assumir amb empenta, amb claredat d’idees i amb capacitat resolutiva el repte a què s’havia de fer front: treure al Complex de la difícil situació en què es trobava i garantir la seva continuïtat, mitjançant una bona oferta esportiva i la progressiva estabilitat econòmica. De manera immediata vam prendre dues decisions: una injecció econòmica immediata de prop de 2,5 milions d’euros i la intervenció de la gestió del Complex durant dos anys (2012 i 2013). Com a interventor municipal al Complex, vam nomenar al funcionari Manolo Barrios, que va voler i va saber treballar al costat del gerent i el president del CNSF. En aquest sentit, Manel Carrión i Manolo Barrios per part de l’Ajuntament i Isaac Fulquet i Manolo Ferrón per part del CNSF van ser les persones claus per sortir del moment de fallida tècnica en què es trobava el Complex a primers de 2011. Vull agrair a tots quatre la seva feina al llarg dels quatre anys de l’anterior mandat. No em puc ni em vull estar de destacar i agrair enormement la feina del regidor de CDC, Manel Carrión Ribas.

Immediatament, vam posar en funcionament una comissió de seguiment que permetés anar decidint, informant i prioritzant les actuacions a fer en relació al complex. Hi vam incorporar els responsables tècnics municipals, representants de tots els grups municipals (govern i oposició), els gestors del CNSF i una representació dels usuaris i usuàries del complex. Crec que el funcionament regular i constructiu d’aquesta comissió ha permès que tots anéssim a una per la millora del principal equipament esportiu de la ciutat. També vull agrair a totes les persones que hi han participat la seva tasca.

Entre 2012 i 2015 s’han completat totes les inversions que permeten que les instal•lacions del Complex estiguin plenament a l’alçada del que la nostra ciutat necessita i s’hagin resolt totes les deficiències d’origen que arrosegava. En aquest escrit de març de 2012 mostrava una imatge de la secció de les canonades d’aigua gairebé obturades per la calç... perquè en el projecte d’obres inicial no s’hi va incorporar un descalcificador, ignorant els advertiments que el CNSF havia fet en aquest sentit. En aquest altre, explicava l’ampliació de la sala de fitness, a la qual tanta gent hi va diàriament. Altres inversions han permès reduccions importants de costos: un sistema de trigeneració d’energia que ha rebaixat de manera important la factura del gas des de fa dos anys, el canvi de tots els llums per làmpades LED l'any passat, que ha rebaixat la factura elèctrica malgrat el continu increment de tarifes que tots patim, etc. Aquest estiu mateix, s’han detectat i corregit els problemes de control tèrmic de l’aigua que feien que, fins fa pocs mesos, fos una sorpresa saber amb quina temperatura d’aigua et dutxaries.

Acabem de començar el curs 2015-16 amb una situació cada cop més estabilitzada: el balanç de gestió de l’any 2014 ens mostra que vam acabar l’any amb una xifra de més de 3.400 abonaments (unes 3.700 persones abonades), als quals cal afegir un volum d'entorn de 2.300 persones usuàries (des dels cursos de natació escolar fins a les activitats per a la gent gran, etc). Parlem d'un equipament que ofereix serveis a 6.000 persones, prop del 15% de la nostra població. i amb un nombre de 3.200 persones associades. S'està assolint així el punt d’equilibri que permetrà la consolidació d’una etapa estable en els aspectes econòmic i esportiu, tant per a les persones abonades i usuàries com per al propi CNSF. Hem començat el curs amb una nova regidora d’Esports, Lourdes Borrell, que seguirà amb els mateixos criteris de treball perfectament coordinat entre CNSF i Ajuntament. Continuem també tenint una bona plantilla de professionals, que fan possible una bona oferta de serveis. Una oferta que també farem créixer en els propers quatre anys: com a novetat destacada, la instal·lació de pistes de pàdel en el solar avui buit on hi havia l'anterior i primera piscina coberta de la ciutat.

Estic absolutament convençut que ja hem superat les dificultats dels primers anys de funcionament i que els disset anys de concessió que el CNSF té per davant donaran molts i molt bons fruits per a la nostra ciutat i per a l’esport de Sant Feliu.

dimarts, 6 d’octubre de 2015

"Las graves consecuencias económicas, políticas y sociales de la independencia de Catalunya". Andreu Missé, www.eldiario.es, 24/09/2015.

Foto del Fet a Sant Feliu en aquesta tertúlia del 5 de maig de 2014.  Andreu Missè és el segon a l'esquerra, amb camisa fosca.

Dos dies abans del 27-S, vaig llegir aquest article d'Andreu Missé a El Diario, un dels meus diaris digitals de lectura obligada. Passades les eleccions, el reprodueixo íntegrament. I voldria que els temes que planteja (atur, deute, pensions,...) i la defensa que en fa des d'una perspectiva federalista es poguessin debatre algun dia amb passió però amb calma, amb molta calma, sense el recurs fàcil al discurs de la por dels uns i dels altres. Com es va fer en el debat Margallo-Junqueras, per a mi el millor de la darrera campanya electoral (i dels últims cinc anys!), però amb més temps i més continuïtat. A Escòcia, van tenir dos anys de debats públics previs abans del referèndum. Crec que necessitem el mateix (debat i referèndum): el futur que volem construir s'ho val!.

Para ser honesto debo decir de antemano que no participo para nada de la iniciativa de la independencia de Catalunya. Mi oposición a esta idea no es el resultado de una evaluación de las ventajas e inconvenientes que tendría Catalunya como un estado independiente, cosa por otra parte perfectamente factible desde un punto de vista teórico. Quiero decir que si un análisis imparcial llegase a la conclusión de que la independencia de Catalunya es una opción favorable desde un punto de vista económico seguiría pensando lo mismo. Creo que la cuestión que se dirime es una decisión de mucha más profundidad y calado que el resultado de un simple balance contable en un momento determinado de la historia.

Por otra parte, los efectos de la independencia se han magnificado de manera extraordinaria. La situación actual no tiene nada que ver con la de hace 40 o 50 años. La entrada de España en la Unión Europea ha cambiado radicalmente las cosas. Cuando la soberanía sobre la moneda, el presupuesto y la mayor parte de la legislación se han cedido a Europa, el impacto de la independencia tiene unos efectos bastante limitados. Una limitación que además cada vez será mayor a medida que avance la integración europea y la unión económica y política de la Unión que es lo que realmente desean muchas personas.

Mi punto de vista es bien fácil de explicar. Pertenezco a una generación para la que lo más importante ha sido acabar con una dictadura y establecer un sistema basado en la libertad y la democracia, con todas las deficiencias que se quiera. Este camino largo y difícil lo hemos recorrido compartiendo tremendos sacrificios ciudadanos de toda España. Hemos hecho muchas cosas juntos no hace cientos de años sino ahora. Por otra parte mis pensamientos están llenos de referencias culturales, históricas y literarias, en los que es imposible anteponer Catalunya con España. Mis experiencias vitales en muchas ciudades españolas y catalanas me han permitido establecer fuertes vínculos de amistad con numerosas personas que han contribuido a perfilar mi manera de ver las cosas. Creo sinceramente que en las relaciones entre los ciudadanos de los distintos territorios de España "reina una impecable armonía" como decía recientemente Francisco Rico en un magistral artículo sobre el Quijote y Tirant. Las relaciones entre ciudadanos van más allá de las estructuras políticas. Me siento incapaz de sentirme diferente a las personas con las que tanto he compartido y de autoreducirme a una única identidad. Creo que las sociedades modernas están integradas cada vez más por personas con identidades múltiples de imposible escisión. Si he mencionado estas referencias personales es porque creo que el análisis económico por importante que sea no es el determinante en este caso. Y también porque pienso que en un asunto de la naturaleza de la que estamos tratando es importante poner sobre la mesa el punto de partida para no confundir a los lectores.

Vayamos ahora al asunto de que me han pedido los amigos de eldiario.es referente a las consecuencias económicas de la independencia de Catalunya.

Lo primero que hay que decir es que Cataluña por su peso económico y población podría ser perfectamente un Estado independiente. Otra cosa es si es lo que más le conviene, por los costes de la transición, las complicaciones añadidas para las empresas y los desgarros emocionales que se producirían en relaciones personales. Los independentistas proclaman con euforia que Catalunya sería el país número 12 más importante de Europa. Sí es cierto, y California la séptima potencia del mundo, pero a éste Estado ni se le pasa por la cabeza separarse de Estados Unidos.

En segundo lugar hay que tener en cuenta que algunas de las consecuencias de la independencia de Catalunya ya están ahí. Ya se pueden ver. No hace falta esperar a ninguna declaración formal aunque todo puede empeorar. En pocos meses ha cambiado completamente el panorama de las economías española y catalana, si es que se pueden tratar de forma diferenciada, por las incertidumbres que se han abierto. La percepción internacional sobre ambas economías revela una creciente inquietud recogida por los medios internacionales más influyentes acostumbrados a tratar este tipo de conflictos. Esta preocupación no es un reflejo de la mayor o menor importancia que tiene el proceso de independencia de Catalunya, como interpretan erróneamente los independentistas, sino del alto grado de interconexión que existe hoy día entre las economías de todo el mundo por pequeñas que sean.

Si un país como Grecia que apenas representa el 2% del PIB de la UE ha mantenido en vilo al euro durante cinco años, qué ocurriría si España, la cuarta economía de la zona euro, sufriera la secesión de la región con más peso económico (19% del PIB y 16% de la población).

Resulta increíble la temeridad con que se ha puesto en marcha todo este proceso si se tiene en cuenta las fragilidades que comparten España y Catalunya. Debilidades que sorprendentemente se han excluido del debate actual. La independencia catalana tendría un gran impacto sobre la economía y la vida de las personas de Catalunya y España. Pensemos en el paro, la deuda pública y privada, la vivienda, las pensiones, la pobreza, las empresas, la inversión extranjera o las ventas al resto de España.

La deuda. Si se considera la deuda pública y privada, España y (Catalunya igualmente por la parte que le corresponde) es el segundo de los grandes países desarrollados más endeudados del mundo. La deuda total supera el 300% del PIB, como ha señalado el reciente informe de McKinsey. Si miramos la deuda exterior, se observa que supera los 1,6 billones de euros y está resultando mucho más difícil de lo previsto rebajarla. Esto quiere decir que los inversores extranjeros, que nos prestan y permiten que nuestra economía siga rodando, miran con lupa todas nuestras decisiones. No somos una economía aislada que puede organizarse como quiera. Debemos mucho y dependemos de la confianza que inspiremos a los demás y esto vale tanto para España como para la futura Catalunya independiente. Hay muchos economistas, de la máxima reputación como Alfredo Pastor, que ya sostenían antes del proceso independentista que este elevado nivel de deuda era impagable y que seguramente habría que negociar algún tipo acuerdo con los acreedores. Este es uno de los grandes problemas reales que de verdad que tiene el país. De esto no se habla. Bueno sí, el presidente de la Generalitat, Artur Mas, ha tenido la osadía de decir de que según vayan las cosas, Catalunya no pagará la parte de la deuda que debe al Estado. Dudo que vuelva a repetir estas palabras si piensa un minuto en las consecuencias para los bancos y empresas de Catalunya que tienen que seguir a diario a los mercados exteriores a buscar financiación en el exterior de manera sistemática.

El paro. Para los españoles y catalanes es el problema número uno, (22,4 % en España y 19,1% en Catalunya). Es la mayor preocupación de los ciudadanos, a mucha distancia de cualquier otro asunto. Lo dicen todo tipo de encuestas. En Catalunya hay más de 200.000 trabajadores que llevan más de tres años sin trabajo. Al margen de las generalidades, ni el Gobierno central ni quienes promueven la separación han planteado ningún plan de choque para solucionar este problema que por su duración ha llevado a muchas familias a una miseria sin expectativas. ¿Alguien honestamente se puede creer que la independencia puede resolver el problema de los desempleados catalanes? ¿Existe alguna correlación entre la independencia y la reducción del desempleo? El problema del paro, el principal del país, ha quedado completamente relegado a un plano marginal por el aplastante debate por la independencia. Y como se habla mucho menos de ello parece que el problema es menor. Pero luego la gente estalla y no se sabe por qué.

La vivienda. Los problemas de la vivienda no son distintos en Catalunya a los del resto de España. Quizá en todo caso peores. Cataluña ha sufrido un número de desahucios superior al resto de España en términos relativos. Es un problema de la estructura de la propiedad y del peso de los bancos en la economía, que es el mismo en todo el país. La falta de viviendas a precios asequibles tampoco se resolverá con la independencia.

Las pensiones. Sobre esta materia se han oído las mayores incongruencias. El presidente Artur Mas ha prometido subir las pensiones si logra la independencia. Después el consejero de Economía, Andreu Mas Colell ha precisado que no había que preocuparse porque "las pensiones están contraídas con el Estado español que es quien ha recibido las contribuciones durante muchos años y las debe pagar". A quién creer a Mas que dice que las va a mejorar o al consejero que asegura que las tiene que pagar el Estado. Probablemente a ninguno. El sistema español de pensiones, como el de otros países democráticos europeos es el de reparto. Las pensiones no las paga el Estado. Las pensiones de hoy las pagan los que trabajan y cotizan hoy. Si mañana un territorio se declara independiente, sus pensionistas dependerán de los ingresos de los cotizantes. Y aquí vienen todos los interrogantes que uno se quiera imaginar. ¿Las pensiones de los pensionistas catalanes se pagarán sólo con lo que se recaude en Catalunya o con lo cotizado por los trabajadores de toda España? ¿Catalunya seguirá aportando a la caja común? ¿Qué ocurre con la infinidad de situaciones distintas de personas que han cotizado una parte de su vida en un territorio y otra en otro? ¿Qué ocurre cuando un cotizante en Catalunya se vuelve a su comunidad de origen? No he visto ni una sola respuesta a estas preguntas. En cualquiera de las alternativas que se considere lo más prudente sería reconocer que la situación es extremadamente compleja de partida y que sería necesario un gran acuerdo que implicaría seguramente compartir muchos aspectos del sistema actual.

La realidad es que el sistema público de pensiones, que es uno de las instituciones más serias y eficientes que ha evitado la fractura social en este país, tiene serios e importantes desafíos para España y más para Catalunya por ser deficitario en varios miles de millones, debido a que los ingresos crecen menos que en el resto de España. Poner en riesgo el sistema sería imperdonable. En tres años nos hemos comido la mitad del Fondo de Reserva que habíamos ahorrado en los doce años anteriores. Y la situación se agrava debido al hundimiento de los salarios en Catalunya y en España. Este año, el sistema de la seguridad social registró un déficit de 4.000 millones hasta julio, el doble que el año pasado. Ahora en España se debate la necesidad de complementar el sistema de pensiones con impuestos, especialmente para las pensiones de viudedad y orfandad. ¿Y en Catalunya en qué alternativa se piensa?

Expolio fiscal. Uno de los argumentos fundamentales que ha alimentado la independencia es la que sostiene que Catalunya dejaría de sufrir el actual expolio fiscal por parte del resto de España y dispondría de 16.000 millones de euros anuales más. El presidente de la Generalitat ha dicho que "si Catalunya no tuviese un déficit fiscal tan grande con España, de 20.000 millones de dólares anuales, en dos o tres años podríamos liquidar completamente la deuda". El discurso está muy bien pero el problema es que estas cifras no son ciertas. Josep Borrell, exministro socialista y expresidente del Parlamento Europeo y el ingeniero Joan Llorach han demostrado tras un análisis riguroso, en su libro Las cuentas y los cuentos de la independencia, que estos datos son falsos. Según su opinión el déficit fiscal real estaría más cerca de 3.228 millones de euros, que es la cifra que da el propio Mas- Colell. Así que las supuestas ganancias fiscales quedarían reducidas a una quinta parte. Arriesgado viaje para tan poca alforja. Por otro lado desde una perspectiva progresista basar un discurso político en la oposición a que las regiones más ricas aporten más a las menos desarrolladas es de difícil aceptación. Esto no impide que el sistema actual haya que reformarlo profundamente no sólo para resolver el problema de Catalunya sino el de otras comunidades como el País Valencià, seguramente el territorio peor tratado de España.

Riesgo para las inversiones extranjeras. Existen algunos indicios que reflejan que ya se ha producido una cierta moderación de las inversiones extranjeras en Catalunya en el último año. También han aparecido aspectos preocupantes como la exigencia de cláusulas de cancelación de inversiones en caso de secesión. Es difícil de todas formas realizar proyecciones en caso de independencia sobre la base de estos primeros síntomas como lo es también en relación a la huida de empresas a otras comunidades. Pero lo que no se puede ignorar es que la separación de Catalunya tendría un impacto claramente negativo en la inversión extranjera al menos durante los primeros años. Catalunya, debido a su posición estratégica y buenas comunicaciones se ha utilizado en muchos casos como plataforma de aterrizaje de multinacionales para luego vender la producción a toda España como fue el caso de las químicas alemanas o a Europa por parte del centenar largo de empresas japonesas. España es el mercado natural de Catalunya y esto los saben tanto las empresas catalanas como las multinacionales.

Las ventas al resto de España, que ascienden a unos 44.000 millones de euros frente a unas exportaciones a la UE de 37.000 millones y 22.000 millones al resto del mundo, según Societat Civil Catalana, seguramente sufrirían de una manera más intensa ante una eventual secesión por el lógico impacto de la imposición de aranceles por mínimos que fueran. Un informe de Exteriores estima una caída de ventas del 50% y apunta que los costes asociados al "efecto frontera" y aranceles supondrían un aumento de los precios en un 44%. Cualquier cuantificación de todas formas, es muy especulativa, pero el daño para las empresas y el empleo podrían ser muy graves aunque la caída de ventas fuera sólo del 10% o el 20%. Lo cierto es que a medida que ha avanzado la campaña electoral, la preocupación entre los empresarios ha ido en aumento. Son cada vez más las voces que temen que el país va hacia un terreno desconocido que puede acabar en un precipicio.

Bancos, Banco de España y euro. El pasado viernes, los bancos entraron en la guerra contra la secesión de la manera más inoportuna posible. Las entidades habían estado calladas hasta ahora quitando importancia al asunto. Repentinamente lanzaron un comunicado, a través de sus patronales, alertando de riesgos que para la estabilidad financiera comportaría "cualquier decisión política que quebrantara la legalidad vigente y conllevara la exclusión de la Unión Europea y del euro de una parte de España". Las patronales bancarias y de las cajas advirtieron de que Catalunya "afrontaría graves riesgos de inseguridad jurídica" y amenazaron con "reconsiderar su estrategia de implantación". En el texto advirtieron de los riesgos que supondría "la reducción de la oferta bancaria y, con ello, de exclusión financiera y encarecimiento y escasez del crédito". El problema es que los bancos, en general, no tienen ninguna credibilidad en este país después de los graves abusos cometidos con los desahucios, participaciones preferentes y cláusulas suelo. En muchos aspectos su intervención, al parecer obligada por el Gobierno, ha sido contraproducente. Los bancos habrían podido haber aportado, y todavía lo pueden hacer, la información de la que disponen sobre los efectos reales de todo este proceso de independencia. Esta es una documentación que sí agradecerían los ciudadanos. Y seguramente esta información podría ser muy útil para encauzar un debate más racional sobre el conflicto. Sería interesante, por ejemplo, conocer cuál es el flujo interterritorial del ahorro y la inversión al máximo detalle para saber realmente quien ha estado financiando a quien durante los últimos años y que la interdependencia es más intensa de lo que imaginamos. Por otra parte, no hace falta insistir en las consecuencias de la salida de Catalunya de Europa y del euro que ya han puesto de relieve reiteradamente los líderes europeos y responsables de la Comisión Europea.

El Banco de España y el Banco de Inglaterra. El gobernador del Banco de España, Luis Linde, ha alertado de los riesgos de corralito en Catalunya en caso de secesión. También aquí hace falta mucha más información que una simple advertencia que por solemne que sea es insuficiente. El supervisor dispone de un privilegiado servicio de estudios que en una ocasión como esta debería estar a disposición de todos los contribuyentes que lo pagan. Tiene un buen ejemplo a seguir, el Banco de Inglaterra. La entidad londinense publicó un informe el pasado 10 de octubre, tres semanas después del referéndum de Escocia, en el que explicaba con todo lujo de detalles las medidas que tenía pensado tomar si hubiera salido el sí a favor de la secesión. El Banco de Inglaterra estaba preparado para conceder toda la liquidez que fuera necesario al mercado y garantizar los billetes de la libra, que en Escocia son distintos, con todas sus reservas y billetes. La envergadura de las medidas previstas por las autoridades británicas dio una buena idea de la magnitud de los riesgos y facilitó la comprensión de lo que estaba en juego. Aquí también queremos saber más.

El Gobierno y los partidos políticos deben ponerse las pilas. La responsabilidad por la situación de ruptura a la que se ha llegado entre Catalunya y España no puede atribuirse sólo a los independentistas y mucho menos al presidente Mas, aunque su oportunismo y dejación de responsabilidades como máxima autoridad del Estado en Catalunya, sólo ha servido para agravar las cosas. La "desafección" afecta a una parte importante de la población de una parte importante de la población catalana tal como advirtió en julio de 2010 un político prudente y fuera de toda sospecha como el presidente José Montilla. Sus palabras no fueron entonces ni valoradas como debía ni dentro de su propio partido. Pero Montilla sabía perfectamente el impacto que iba a tener aquella desgraciada y extemporánea sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut de autonomía, que había sido aprobado previamente por el Parlament, el Congreso de los Diputados y en referéndum por los ciudadanos. La sentencia agravó un problema político latente de manera considerable y entramos en una dinámica cada vez más descontrolada que el Estado hasta ahora no ha sido capaz de afrontar y menos de resolver. Pero en un sistema democrático el Estado tiene obligación de dar una respuesta política a las demandas de los ciudadanos. Tiene que ser encontrar soluciones. En Madrid siempre se ha tratado con desdén las propuestas catalanistas del PSC y de otros partidos a los que se ha acusado fácilmente de ser prisioneros del nacionalismo. Se ha preferido, sin embargo, pastelear acuerdos puntuales con Pujol al margen de cualquier principio impidiendo entrar en las cuestiones de fondo.

La solución más fácil, un auténtico Estado federal. Desde la sentencia del Constitucional se han perdido cinco años y el clima político se emponzoñado de una manera absurda y gratuita. El llamado problema catalán no ha hecho más que enconarse. La interlocución ha sido mínima. Es muy difícil echar todas las culpas a una parte por mucha deslealtad que haya habido. El Partido Popular, que hasta ahora no ha hecho más que avivar las llamas, ha acabado atrapado en un incendio descontrolado que le puede abrasar antes de fin de año. Algunos de sus dirigentes ya se han dado cuenta, aunque tarde, que ya no pueden seguir el juego de tensar la cuerda. Esperemos que el resultado de las próximas elecciones sea lo suficientemente abierto para pensar que todavía hay partido. Ningún demócrata serio puede poner en marcha la independencia de un país sin una mayoría cualificada de los votos.

En los últimos 35 años España ha construido un Estado democrático, ha normalizado el Ejército y avanzado en la democratización de la Justicia especialmente en el primer nivel de jueces de instrucción y primera instancia. En la organización territorial se ha puesto en práctica una descentralización impensable hace unas décadas con la cesión parcial de importantes impuestos y la gestión de significativas competencias como Sanidad y Educación. Cuando un corresponsal extranjero observa la situación real en Catalunya se lleva más de una sorpresa. En un país con una población bilingüe, la educación es en catalán, (lo cual fue un acierto, aunque como todo mejorable), la policía es la autonómica y las prisiones y servicios sociales los gestiona la Generalitat, realmente le resulta difícil llevarse la impresión de opresión cultural o de otra naturaleza.

Sin embargo, al Estado central le cuesta entender lo que significa realmente la autonomía o mejor dicho que debería ser un Estado federal. En Estados Unidos, las competencias están bien delimitadas y a Washington no se le ocurre ni por asomo meterse en el sistema educativo de cada Estado. Las competencias son tan claras que afectan a los asuntos más importantes. Unos Estados tienen pena de muerte y otros no. Nos falta esta cultura. Por otra parte, el sistema de financiación es muy poco transparente y como ha señalado la economista Montserrat Colldeforns en el caso de Catalunya tenemos solamente "la apariencia de un estado federal". Señala como ejemplo, que "la capacidad normativa y de gestión de los tributos es sólo del 10%". La gravedad de la crisis territorial no se solventará con la simple reforma del modelo de financiación acordado en 2009, que el Gobierno del PP se negó a reformar cuando correspondía, sino con una reforma de la Constitución que sea satisfactoria para todos los ciudadanos y pueblos de España. Seguramente para este cambio se necesitan otras caras en la Moncloa, un discurso sinceramente dialogante y mucho, mucho coraje. Los ciudadanos de Catalunya y de España necesitan que los políticos encuentren una solución cuanto antes a estos problemas para poder dedicar todas las energías del país a afrontar los asuntos más sangrantes: encontrar empleos para los parados, acabar con la pobreza extrema y sentar las bases de una sociedad menos desigual.

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Plaça de Catalunya: hem canviat una rotonda per una plaça donant la veu al veïnat!


Divendres passat es va inaugurar la remodelació de la plaça Catalunya. Una remodelació que ja vaig avançar en aquest escrit de fa un any, en què explicava una mica la història de la plaça i el projecte que avui ja és una realitat.

Han estat cinc mesos d'obres al costat d'una escola i a l'acabament de curs: alguns/es alumnes m'ho han retret, ja que el soroll ha interferit òbviament les classes. Però havíem d'aprofitar les vacances d'estiu i ocupar o dos mesos abans o dos mesos després, i vam optar per poder garantir que l'inici del curs 15-16 (que afecta als Padres i a l'Escola Nadal) es fes amb les obres acabades. Demano disculpes, com ja he fet personalment en alguns moments, per aquestes molèsties, però crec que el resultat de l'obra i l'inici de curs sense cap incidència fan pensar que va ser una bona opció.

Deixeu-me resumir en dos, els grans avantatges de les obres inaugurades divendres:
  • convertir una rotonda en una plaça,
  • convertir un espai de pas, en un espai de trobada i d'estada-
Sóc conscient que això ha comportat canvis en la circulació i l'aparcament als quals costarà uns mesos adaptar-se, però estic convençut que tothom s'hi acabarà adaptant de seguida. Però la disminució de la circulació en aquest punt de la ciutat era imprescindible: la superfície és limitada (entorn de 4.000m2) i l'opció entre superfície de circulació o superfície d'estada només es podia decantar prioritzant als vianants amb una opció urbanística com la que hem pres.

I no és que l'hagi pres l'Ajuntament: ha estat la voluntat dels veïns i les veïnes de la plaça i el seu entorn, en un procés en què han plantejat, des del principi, les seves necessitats i les seves expectatives. Necessitats i expectatives que s'han anat convertint en plànols, els quals s'han anat "retroalimentant" i millorant enraonant amb els veïns i els serveis de la zona (escoles, jutjats, etc) fins arribar a un projecte que es va aprovar per unanimitat en el ple de juliol de 2014.

L'acte d'inauguració va demostrar la potencialitat de la nova plaça:

Amb una rotonda, aquesta vida seria impossible. Amb una plaça, sí! Gràcies finalment a qui l'ha fet possible: els veïns i veïnes que han posat les bases per a la redacció del projecte, als tècnics municipals que han redactat el projecte i a l'empresa Voracys que ha fet les obres.

A gaudir-la, a viure-la, a respectar-la!

dijous, 1 d’octubre de 2015

2 a 4 d'octubre: deu activitats a Sant Feliu en un cap de setmana moooolt intens.

1. Divendres a la tarda, inauguració de la plaça Catalunya (vegeu els antecedents en aquest escrit):
2. Divendres a la nit, concert de Contrabaix, amb Bruno Oro (sí, sí, l'Artur Mas del Polònia...!)

3. Dissabte al matí, inauguració de la remodelació del Parc del Llobregat:

4. Dissabte a la tarda, festa anual d'Asprodis:

5. Dissabte a la nit, nova edició de la Nit de l'Esport:

6. Diumenge al matí, nova edició de "El comerç al carrer" (antic ForaStocks):

7. Diumenge al matí, assaig del seguici a la plaça Lluís Companys:

8. Diumenge al matí, commemoració del Dia de la Policia:

9. Diumenge a la tarda, gran concert d'homenatge a Pavarotti a càrrec de l'Òpera Jove de Catalunya:

10. I, per rematar-ho, des de demà divendres fins a l'acabament de les Festes de Tardor, nova edició del Canya Sant Feliu: