dimecres, 30 de setembre de 2015

Pensant sobre el 27-S: 1) empat permanent, complexitat creixent. 2) un clàssic: tocant la fibra, la pàtria passa per davant de la classe, 3) CSQEP no ha pogut, però podíem fer una altra cosa?

1. Sobre un possible empat permanent...
La participació a les eleccions de diumenge passat les fan absolutament incontestables: 4 de cada 5 ciutadans i ciutadanes de Catalunya han fet sentir la seva veu a les urnes. Cadascú les ha viscut i ha votat en la seva clau individual, però el que està clar és que el debat entre independència sí o independència no s'ha instal·lat en la majoria de l'electorat, per més que alguns, des de Catalunya Sí que es pot, intentéssim trencar aquest marc conceptual dominant. És clar que no ens n'hem sortit, i aquí està tothom comptant els del sí i els del no. Curiós que abans els del sí ens diguessin traïdors i ara ens vinguin al darrera, curiós que els del no ens diguessin indepes i ara també ens vinguin al darrera. A mi, si m'han de comptar en algun lloc, que em comptin en el bàndol de la democràcia, en el bàndol de la classe treballadora, en el bàndol dels que no volem que ens divideixen en bàndols.

Però el cert és que el discurs hegemònic ha provocat unes eleccions i una divisió en bàndols. Explícitament, han votat per la independència el 47,7% dels electors (Junts pel Sí i CUP), han votat contra la independència el 38,2% (Ciutadans, PSC i PP) i hem votat a favor de dur a terme un referèndum de debò l'11,5% (CSQEP i Unió). Un 1,6% ha votat blanc, en nul o a altres candidatures. En tot cas, després de diumenge passat, està clar que JxSí ha guanyat i que amb la CUP poden teòricament sumar 72 diputats i diputades, però també està clar que no arriben a tocar el mínim de 2 milions de persones en un cos electoral de més de 4,1 milions. L'àrea metropolitana de Barcelona, on es jugava el joc principal d'aquest partit, valgui el símil tenístic, se'ls ha tornat a resistir. Són molts, tenen molta força, però no són suficients i no tenen la força suficient.

Ens podem trobar, amb els matisos que vulgueu, davant d'una situació d'empat permanent, amb una impossibilitat clara (ep, és la meva opinió estrictament personal!) de guanyar un referèndum sobre la independència en les condicions que la Unió Europea ha establert en circumstàncies similars (55% de participació, 55% de Sí). Hi veig una complexitat creixent: mitja Catalunya allunyada i confrontada políticament a l'altra mitja, amb una petita franja (de la que orgullosament formo part) que no vol ni accepta aquest allunyament ni aquesta confrontació.

Caldrà molta política d'alçada. I no la veig ni a una banda ni a l'altra de l'Ebre. La imputació del president Mas i la data del 15/10 per citar-lo a declarar mostra la voluntat del PP de tensionar fins al màxim el conflicte que el mateix PP va obrir recollint firmes contra (l'Estatut de) Catalunya. L'obstinació del president Mas d'iniciar un procés d'independència amb una majoria menor que la necessària per l'Estatut de 2006 que la mateixa CDC va aprovar em sembla una irresponsabilitat que l'allunya del respecte i la consideració que Catalunya crec que mereix. Em temo que és una situació que va bé a CDC a Catalunya i al PP a Espanya: es retroalimenten i estic convençut que els va bé. A ells, és clar. Ni a Catalunya ni a Espanya. Em temo que els està bé viure del "processisme". I no m'agrada gens ni mica. Però bé: les urnes han parlat i amb aquesta farina hem de fer el millor pa.

2. Sobre la pàtria i la classe...
Sobre si els treballadors tenen pàtria o no, sobre si el capital té pàtria o no, s'ha escrit molt des de mitjans del segle XIX i la irrupció del moviment obrer, la I Internacional, la Comuna de París, etc. L'esclat de la I Guerra Mundial va propiciar un debat polític a l'esquerra internacionalista proletària sobre la deserció dels soldats de la classe obrera en els exèrcits de les burgesies nacionals. Alguns dirigents socialistes i comunistes de l'època es van oposar, en nom d'un discurs internacionalista i de classe, a la guerra. Cada cop van ser menys. Entre els més destacats, el grandíssim Jean Jaurès a França o l'enorme Rosa Luxembourg a Alemanya. Un va morir assassinat a París acusat de traició a la pàtria, i l'altra va seguir el mateix camí, uns anys més tard, ofegada a un canal de Berlin. Així començava un clàssic: el front nacional sempre guanya al front popular. Tocant la fibra a la gent, fent magnífics els trets "dels nostres" i rebutjables els trets "dels altres", animant fins a l'extrem una confrontació sobre posicions cada cop més oposades, la pàtria sempre acaba vencent a la classe. Com s'explica, si no, que tants treballadors i treballadores votin a partits que van contra els seus interessos de classe, contra les seves condicions materials i objectives de vida?

Històricament el recurs a la pàtria (i a Déu, i a la família, i al guanyaràs el pa amb la suor del teu front, etc) ha estat un discurs injustament apropiat per la dreta. Les esquerres d'alliberament nacional i anticolonialista, per sort, van trencar a mitjan segle XX i en molts llocs aquesta hegemonia dretana en aquest discurs. Però aquí, l'hegemonia en el discurs de construcció de la pàtria l'han tornat a capitalitzar dues dretes: la catalana de CDC (i el suport forçat i in extremis d'ERC) i l'espanyola de Ciutadans. Per a mi (ep, insisteixo que és la meva opinió estrictament personal!) CDC ha passat de la paciència a la independència quan li ha convingut i per hegemonitzar politicament i socialment el seu procés. L'acompanyen -i admeto que em costa entendre-ho-, gent que mai hauria cregut que admetria el lideratge de la dreta per tal de sumar-se a la candidatura on participa CDC. Per reacció, han alimentat (in?)conscientment el pol oposat. Com a resultant, en el nou Parlament de Catalunya, la portaveu del primer partit de l'oposició no farà oposició de classe, sinó oposició de bandera. Confrontació no de classes socials, sinó de sentiments nacionals Dreta contra dreta en temes de conflicte nacional, dreta al costat de la dreta en temes de conflicte social. 

No m'agrada gens aquesta configuració de govern i principal grup de l'oposició. Però, com ja he dit abans, les urnes han parlat i amb aquesta farina hem de fer el pa. Estic absolutament convençut que Lluís Rabell i els deu diputats de CSQEP que l'acompanyaran al Parlament seran la veu més sòlida i persistent en defensa dels drets laborals, dels drets socials i dels serveis públics en la nostra cambra legislativa. Encara que, com ha passat en aquestes eleccions, sigui durant algun temps un discurs silenciat, sobre temes silenciats. Però com diu en Lluís Rabell, sembrarem, no ens cansarem de sembrar, perquè el discurs que defensem creixi, creixi, creixi i es faci absolutament impossible silenciar.

3. Està clar que no hem pogut, però podíem fer una altra cosa?...
Fa escassament tres mesos, al juny, en Joan Herrera i la Dolors Camats publicaven aquest article a El Periódico: posaven les bases del que s'havia aprovat en la darrera assemblea d'ICV de Viladecans, entorn de la necessitat de construir un projecte polític d'àmplia base social, en què confluir diverses formacions d'esquerres. El nom previst era Catalunya en Comú. De referències n'hi havia moltes: des del Frente Amplio uruguaià fins a la Syriza grega. La consciència era (I ÉS!!!) molt clara: sumant, multipliquem. Jo mateix he parlat amb intensitat d'aquesta necessitat en aquest article i en aquest altre.

La confluència en què es pensava fa uns mesos era l'equivalent, a nivell català, de les candidatures d'unitat popular amb què es van guanyar molts ajuntaments, començant per Barcelona. Després, les coses no han anat com esperàvem (començant per la poquíssima implicació de la pròpia Barcelona en Comú) i la confluència ha tingut un abast molt més limitat de l'inicialment previst. Amb tot, estàvem convençuts que ampliant la nostra coalició d'Iniciativa i Esquerra Unida a Podemos i a altres sectors (Equo, una part important de Procés Constituent, moviments socials, etc) seríem capaços de trencar el discurs hegemònic de confrontació del sí i el no per instal·lar la necessitat d'afrontar els problemes socials que té el nostre país (atur, pobresa, desigualtat creixent, precarietat laboral, retallades dels serveis públics, etc). El cas és que, vistos els resultats, no hem pogut, no ens n'hem sortit.

L'opció estratègica de sumar amb altres forces d'esquerra és encertada: aquí ni podem ni volem fer una altra cosa!!! Algunes decisions tàctiques no han estat encertades i aquí sí que hem de voler i de poder fer altres coses. Des d'un protagonisme excessiu dels líders de Podemos en la campanya (i el desconeixement del nostre país que han evidenciat, tot i que al final han corregit notablement), fins a lemes, imatges i missatges de campanya que han estat poc convincents i il·lusionants. D'aquesta manera, el vot indecís de molts barris metropolitans s'ha decantat finalment, principalment, a Ciutadans.

A Sant Feliu, les dades taula per taula les podeu veure aquí. Fet a Sant Feliu, n'ha fet aquí una bona anàlisi. Com sempre, m'interessa l'homogeneïtat de vot en els barris de Sant Feliu. El podem veure en aquesta taula:

Els números finals de cada taula els he obtingut dividint el districte amb vot més alt (en verd) pel districte amb vot més baix (en gris). Com més homogenis o semblants són aquests valors, el quocient és més baix i per tant indica un vot més homogeni i equilibrat en tots els barris. Com ja va passar en les municipals, com passa històricament a Sant Feliu, els vots a les nostres candidatures són els que tenen un comportament més igual en els diferents barris, cosa que ens enorgulleix i ens referma en la nostra idea d'un partit que no accepta confrontacions per sentiments nacionals i que lluita incansablement (i lluitarà!!!) per fer de Sant Feliu, de Catalunya, un sol poble!


Acords i votacions del ple de setembre de 2015.


En els comentaris, atendré totes les qüestions o comentaris que em volgueu plantejar sobre el que es va parlar i debatre al ple del nostre ajuntament.

dimarts, 29 de setembre de 2015

El 27-S a Sant Feliu per districtes i per col·legis electorals.

Per districtes:

Per col·legis electorals:

Aquestes dues imatges estan extretes d'un document excel on podeu trobar els resultats de cadascuna de les taules de Sant Feliu. Us el podeu descarregar aquí.

divendres, 25 de setembre de 2015

El vot PER la teva vida.

La teva vida és i té la vida de les persones que estimes. La teva vida té els colors diversos de les hores i els dies que s'acumulen als teus ulls, a les teves mans, al teu cor. La teva vida pot començar amb el plor de l'infant que has tingut, amb l'abraçada de la persona que lliurement estimes, amb la música que has triat per depertar-te, amb el neguit amb què et vas mal adormir ahir al vespre. La teva vida es fa amb la suma de tots els teus bagatges: els teus somnis, les teves decisions, els teus principis, els teus dubtes, les vides que fan camí amb tu. La teva vida és el senzill dia a dia de la teva vida.

La teva vida és millor i més digna quan el treball no és un ai al cor o un record cada cop més llunyà. Quan saps que la formació professional del teu fill o la teva filla li obrirà portes que potser ara no t'imagines, però que permeten mirar el futur amb una mica de confiança. Quan saps que no estaràs sol o sola quan la reducció de costos sigui una obsessió per a directius que ni saps on són, perquè la defensa dels llocs de treball i la millora de les condicions de treball són un objectiu compartit del país on vius. I intueixes que un país és més digne quan més estimula la creació i la distribució justa de la riquesa i el treball.

La teva vida és millor i més digna quan tens la certesa que, et vagin les coses com et vagin, d'aquí a dos mesos podràs encendre la calefacció o dutxar-te amb aigua calenta. Quan saps que, si tot et surt a l'inrevés de com somiaves, tindràs una mà al costat que evitarà que tot, començant per la casa, se't caigui al damunt. I intueixes que un país és més digne quan té la voluntat i la capacitat d'evitar gent sense cases i cases sense gent.

La teva vida és millor i més digna quan saps que a l'escola dels teus fills tots els nens i nenes es poden quedar al menjador sense saber si els pares poden pagar-lo o no, quan saps que tots els nens i les nenes tindran els llibres i aniran a les sortides al zoo o al port. La teva vida és millor i més digna quan a l'escola hi ha els mestres que pertoquen i tenen els recursos que pertoquen. I intueixes que un país és més digne quan millor és el seu ensenyament públic, quan un govern sent l'educació com la seva primera responsabilitat.

La teva vida és millor i més digna quan saps que a l'ambulatori hi tindràs l'atenció que et mereixes, a què tens dret, un dret guanyat a pols pels teus pares i els teus avis. I també és més digna quan la vols conservar per als teus fills, els vagin les coses com els vagin, perquè saps que la sanitat no és un assumpte privat, com desvergonyidament va dir el conseller convergent de salut i capitost de la sanitat privada. La teva vida és més digna quan saps que els teus grans pares, quan s'han fet grans, tindran a l'ambulatori, a l'hospital o a casa l'assistència mèdica i vital que els pertoca. I intueixes que un país és més digne quan millor atén a la seva gent gran o dependent, amb serveis públics a l'abast de tothom i que el govern sent com a propis, mai en règim de competició amb una sanitat privada que no hauria de sentir com a pròpia.

La teva vida és el treball que tens o que hauries de tenir, és l'escola dels teus fills, la llar on somiar i estimar, l'ambulatori de la família que has creat, l'aigua que beus i l'aire que respires. La teva vida és millor quan saps que la vida de les altres vides a qui et trobes a l'escala, al barri, al poble no és especialment millor ni especialment pitjor, perquè la dignitat ho amara tot com una dolça pluja fina.

La teva vida depèn de tu, però hi ha governs que te la fan més fàcil o governs que te la fan més dura. Governs que tu tries, des de la plaça de la Vila fins a Estrasburg, passant per Barcelona i Madrid. Tots els governs et parlen de crisi. El nostre, a més, et parla de la culpa d'Espanya. Però quan hi ha crisi, tots som una mica més pobres. A Catalunya, amb les pobres explicacions de la crisi i de Madrid, saps que els rics són cada cop més rics i que els pobres són cada cop més pobres. I intueixes que no tot és culpa de Madrid, i t'estranya que ningú faci balanç ni preguntes de per què passa això a Catalunya i qui n'és responsable.

A cada elecció, vota per la teva vida, pel senzill dia a dia de la teva vida. A Sant Feliu, ho vaig voler explicar amb la senzilla idea que tot estigui a l'abast de tothom i l'espai públic tingui la mateixa qualitat a tots els barris. Demà passat, et proposo que el vot per la teva vida passi per l'escola pública que necessitem, per la sanitat pública a què tenim dret, per la protecció als drets laborals, per una política pública d'habitatge assequible a tothom, per un govern honest i amb les mans netes (de sempre, no de fa cinc dies). Et proposo que, el 27 de setembre, facis el vot per la teva vida. I per la vida de les vides com la teva, de la gent treballadora. A Catalunya, sí que es pot!!!


dijous, 24 de setembre de 2015

"Un vot des de l'esquerra". Josep Maria Vallès, www.eldiario.es, 24/09/15.

Foto d'una entrevista a J.M. Vallès a www.eldiario.es
Per als que provenen de la tradició catalana d'esquerres, no és fàcil la decisió sobre què votar el proper 27 de setembre. És innegable que estem davant d'una cita electoral particularment complexa i transcendent. Ho és no només pel que es ventila per Catalunya i també per Espanya. Ho és sobretot perquè forma part d'una competició que desborda l'àmbit peninsular i que es juga simultàniament en tres taulers.

De quins taulers es tracta? El primer és el que enfronta alternatives de projecte econòmic: entre els que pensen que -després de l'aparent superació de la crisi- serà possible tornar a una situació semblant a la que la va precedir i els que sostenen que estem entrant en una etapa en què no valdran receptes d'un temps passat, quan va dominar un capitalisme d'efectes mitigats per certs controls públics. El segon tauler de joc és el que contraposa als satisfets amb una democràcia representativa més o menys regenerada amb els que intenten explorar nous mecanismes de decisió col·lectiva que no sacrifiquin tan sovint els valors d'igualtat i justícia propis de l'ideal democràtic. Finalment, l'últim camp de joc és el que distingeix als "sobiranistes" utòpics i recalcitrants -tant els de les nacions amb estat com els de les nacions sense estat- i els que volen restar protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s'autogovernin en tot el que estigui al seu abast i col·laborin entre elles en tota la resta i en benefici dels seus ciutadans.

Aquestes són les tres batalles simultànies que -d'una manera o d'una altra- s'estan lliurant a escala europea. I ho faran a Catalunya el 27 de setembre. D'aquí que no sigui una jornada per "el vot de la teva vida", ni tampoc sigui l'apoteosi de la "lluita final". Serà un episodi més en un canvi de cicle històric, turbulent i d'incert final, com altres que la humanitat ha experimentat al llarg dels segles. En cap dels tres taulers es produirà una victòria clara i definitiva d'uns sobre altres. En realitat, estarem davant d'una escaramussa parcial en una confrontació en la qual Catalunya és un escenari més. Amb això no trec importància als resultats d'aquesta convocatòria electoral. No seran insignificants. Cal assumir-los amb gran responsabilitat perquè constituiran un pas més en l'evolució de l'equilibri entre les forces que he descrit, encara que no es decantin de manera definitiva en cap de les tres dimensions del conflicte.

En aquest context polític-electoral, com es poden situar els catalans que aspiren a la vegada a un canvi de model socioeconòmic, a una radicalització del projecte democràtic i a una redistribució territorial del poder que no accepta la "pseudo-sobirania" d'uns i altres? En primer lloc, convé tenir en compte que els tres objectius són irrenunciables i indissolubles si es vol progressar en el respecte a la dignitat i a la igualtat de totes les persones. No hi ha un argument decisiu que permeti ajornar algun d'aquests objectius en benefici d'un altre, perquè la renúncia a un d'ells va en detriment dels altres. En segon lloc, és clar que aquests objectius requereixen força temps per reforçar el seu valor davant la consciència ciutadana i per trobar els mecanismes -electorales i no electorals- que permetin mobilitzar. Finalment, cal considerar que una obstinació tan ambiciós i de tan llarga durada reclama la màxima acumulació de recursos i capacitats en lloc de fragmentar encara que sigui per raó de legítims matisos.

Aquestes són les coordenades que em porten a donar el meu suport electoral a Catalunya Sí que es Pot. És una opció que sosté de forma coherent els tres objectius essencials d'una visió transformadora de la nostra societat. Es proposa treballar per l'enfortiment d'una ciutadania activa i compromesa. I, finalment, opta per sumar capacitats, intentant integrar-les més enllà de fronteres apriorístiques de qualsevol classe. Ja sé que no hi ha oferta electoral impecable. Totes -també la que prefereixo en aquesta ocasió- presenten defectes en el seu discurs, en la seva tàctica o en les figures que les representen. Però penso que Catalunya Sí que és Pot posseeix dos avantatges sobre les altres. És més coherent quan defensa sense jerarquia entre ells els tres objectius indispensables per una proposta socialment transformadora. I és la que té més perspectiva de desenvolupament futur -en la seva forma actual o en altres formes-, sigui quin sigui el resultat de l'etapa que es tancarà el 27. Perquè no estem davant d'una carrera de velocitat per als Usain Bolt de la política , sinó davant d'una llarga marxa de resistència que ens tocarà recórrer durant força temps. A Catalunya, a Espanya i a Europa.

Josep M. Vallès és catedràtic de Ciència Política i va ser Conseller de Justícia amb el primer Govern del Tripartit. Comparteixo al 100% el contingut d'aquest article. És, d'altra banda, el que vaig voler resumir en el primer apartat d'aquest escrit.

dimecres, 23 de setembre de 2015

24/09/15, 19:30. Demà dijous, a la plaça de la Salut!!!


Demà tindrem l'acte més important de la campanya de Catalunya Sí que es pot (CSQEP) a Sant Feliu. Tindrem la presència de quatre representants dels quatre principals partits que formem la coalició, i de dos representants de la nostra ciutat. Ens proposem omplir la plaça de la Salut. I no només de gent, sinó d'il·lusió i propostes per reivindicar que sí que es pot prioritzar la defensa dels drets socials i els serveis públics i la celebració d'un referèndum per definir democràticament les relacions Catalunya/Espanya.

Aquestes són les persones que defensaran el Sí que es pot, el Sí se puede, cadascú en la seva llengua, cadascú des de la seva perspectiva.

Lídia Muñoz.
Obrirà i presentarà l'acte. És la candidata de Sant Feliu a la llista de CSQEP. Em sembla que no sortirà (va en el lloc 67) i que no podrà ser el relleu de Jaume Bosch al Parlament. La Lídia és cada cop més coneguda i més que ho serà: és la primera tinenta d'alcalde de Sant Feliu, regidora d'Urbanisme i de Joventut, i té entre cella i cella la seva primera prioritat: l'habitatge social i tutelat, amb l'objectiu de recuperar terreny en aquest camp. A més (encara que a ella no li acaba d'agradar que sempre ho vagi dient...) amb molta probabilitat serà la propera alcaldessa de Sant Feliu!

Joan Zapatero.
Qui no coneix, a Sant Feliu, a Joan Zapatero, al Zapa? Ja sigui pels seus anys de vicari a la parròquia de Sant Llorenç, ja sigui pels seus anys de professor de religió tant a l'Institut Olorda com als altres centres on ha impartit classe, ja sigui per la seva continuada tasca a favor d'una Església dels humils en els temps en què aquesta no era la línia de l'"església oficial". Joan Zapatero, veí de Sant Feliu, lluitador per la gent humil de Sant Feliu i del món sencer, donarà suport a la candidatura de la gent que ell defensa, de la gent com ell.

Alejandro Pérez.
Membre del cercle de Podemos del municipi veí de Molins de Rei, i de la direcció a Catalunya del partit que dirigeix Pablo Iglesias. És el candidat número 31 de la nostra coalició. És un jove vinculat al moviment estudiantil del nostre país.

Juantxo López de Uralde.
Va ser director durant deu anys de Greenpeace Espanya (2001-2010). Passada aquesta etapa, va decidir fer el salt a la política des de l'ecologisme, creant Equo. Un nom que sintetitza les idees bàsiques del seu partit: l'ecologisme i l'equitat. Juantxo López està al capdavant de la Comissió Executiva Federal d'Equo. Potser recordareu el seu nom perquè el 2009 va participar en una protesta pacífica contra els dirigents presents a la Cimera del Clima de Copenhague i va estar empresonat tres setmanes a aquell país, essent alliberat després d'una intensa campanya de solidaritat internacional amb tots els membres empresonats de Greenpeace.

Alberto Garzón.
Té només 30 anys i és una de les veus més clares i convincents de l'esquerra espanyola. És l'electe més jove del Congrés dels Diputats, en representació d'Izquierda Unida per la província de Málaga. Va ser un participant actiu en el moviment del 15-M i, d'alguna manera, ha estat considerat el portaveu informal de les reivindicacions del 15-M al Congrés. Defensa amb vigor la idea de la República Federal d'Espanya i la convicció que democràcia i capitalisme són termes profundament incompatibles, ja que les decisions econòmiques que ens ofeguen escapen al control democràtic dels representants de la ciutadania. També defensa la creació d'un ampli front d'esquerres (que és justament CSQEP!) al conjunt de l'Estat. Contra el que opinen que a Catalunya no han d'intervenir líders espanyols, a nosaltres ens enorgulleix compartir projectes i horitzons rojos, verds i liles amb representants de l'esquerra espanyola com el Juantxo o l'Alberto, als quals considerem plenament germans en la lluita per la justícia social, la igualtat i la sostenibilitat.

Dolors Camats.
Què dir de la Dolors? Gran coneixedora i amiga de Sant Feliu, la Dolors Camats ha estat membre del Parlament de Catalunya des del 2003 i, en la legislatura que ara ha acabat, ha estat la portaveu del Grup d'ICV-EUiA, prenent el relleu del nostre conciutadà Jaume Bosch. És i continuarà essent coordinadora nacional d'ICV, conjuntament amb el company i amic Joan Herrera. En el Parlament, la Dolors ha estat una defensora molt clara dels drets de les dones i de les polítiques socials i de promoció i defensa dels serveis públics que han de defensar els seus drets i el conjunt dels drets de la classe treballadora. És tot un honor que, després d'acompanyar-nos per darrer cop el 3 de juliol quan vaig tornar a ser nomenat alcalde de Sant Feliu, la Dolors ens torni a acompanyar en l'acte més important a Sant Feliu de la nostra campanya electoral.

Doncs ja ho sabeu, ja ho veieu: demà, tots i totes a la plaça de la Salut!!!


dimarts, 22 de setembre de 2015

Que moure's per Sant Feliu també estigui a l'abast de tothom!

Ben aviat haurem de preparar i debatre tant el pressupost de l'any que ve com el conjunt del programa d'actuacions per al mandat que tot just acabem de començar (Pla d'Actuació del Mandat (PAM) 2016-2019). Una de les coses que haurà de preveure és un compromís ferm que és absolutament prioritari: la supressió de qualsevol dificultat per al moviment a peu de qualsevol ciutadà o ciutadana abans del 31 de desembre de 2018.

I no em refereixo només als obstacles o barreres físics, sinó també a tot allò que faciliti els desplaçaments i el descans a qualsevol persona que ho necessiti: persones amb discapacitat física, amb discapacitat visual, que porti cotxet amb canalla petita o la compra, o simplement persones que es cansen fàcilment, ja sigui pel seu pes, la seva edat o les seves condicions de salut.

En 40 mesos volem completar una feina que ja fa anys que estem cuidant molt: la mobilitat a peu per a tothom i a tots els barris de la ciutat. Vull resumir, en quatre fotografies, els quatre àmbits en què volem resoldre tots i cadascun dels obstacles a la mobilitat a Sant Feliu:

1. 100% de passos adaptats en totes les cruïlles de la nostra ciutat.
A primers de 2015, ja teníem un 87% de les cruïlles del casc urbà (descomptats els polígons industrials) plenament adaptades. Aquesta cruïlla, a la cantonada de Carles Buigas amb Comte Vilardaga, de camí a l'escola Pau Vila, és una de les del 7% restant. Aquest 7% estarà corregit en aquests 40 mesos.

2. Amplada de pas de 140 cm a tots els carrers de Sant Feliu.
S'entén per amplada de pas la distància entre una paret i els arbres, fanals, bancs o altres elements que hi hagi en una vorera. Legalment, aquesta amplada és de 90 cm. És aconsellable tenir-ne 120 i nosaltres ens hem fixat com objectiu avançar cap a una amplada de pas de 140 cm en tots els carrers de la ciutat. Això implica eliminar dos tipus de dificultat per a la mobilitat: els obstacles físics (fanals, papereres, pilones, etc) que facin que una persona amb cotxet o cadira de rodes hagi de baixar de la vorera, i els escocells en voreres estretes que poden provocar caigudes fàcilment evitables.

En aquests casos, el que toca és canviar el sistema d'enllumenat, com es va fer fa tres anys al carrer Falguera. Aquest és un objectiu clar del Pla Director del Centre, que eliminarà tots els obstacles en la via pública en aquesta zona de la ciutat abans de l'estiu que ve.

Hi ha obstacles menys "visibles": els escocells en voreres no gaire amples, com aquest davant mateix dels Jutjats. En aquest cas, els escocells s'han de cobrir amb materials que permetin la ventilació i la irrigació de l'arbrat, i que alhora evitin caigudes inesperades, especialment a la gent gran.

3. Bancs en tots els carrers amb pujada de més del 5%.
Sant Feliu té, de la via en amunt, molts carrers amb una pujada important. Per fer-nos una idea, el carrer Comte Vilardaga entre el pas a nivell i la font del cuento té un pendent del 6%. En carrers així, cal que hi hagi bancs per assegurar el descans a les persones grans, embarassades o amb cotxets, per posar tres exemples, que necessiten "fer una parada" de tant en tant.
En els darrers quatre anys, hem anat posant bancs en molts d'aquests carrers. Però encara en queden uns quants, com aquest en la fotografia: la pujada del carrer General Manso des de la carretera fins a Carles Boigas. Orientativament, ens proposem situar bancs com a màxim cada 50 metres si l'amplada de la vorera ho permet.

De manera complementària, també volem que hi hagi bancs en dos àmbits en què hi pot haver gent (gran, embarassada, etc) esperant: les parades de l'autobús i les entrades a les escoles o altres serveis públics.

4. Garantir la mobilitat de les persones cegues.
Aquest objectiu implica dues actuacions sobretot: la senyalització adequada en el terra en els llocs de creuament de carrers, i l'adequació progressiva dels semàfors per tal que doni seguretat a les persones cegues quan creuen. Aquesta fotografia recull tots dos factors:

L'Ajuntament compta amb l'assessorament d'un tècnic de l'ONCE que ens ha d'ajudar a tenir en compte la mobilitat de les persones cegues en totes les obres de millora del nostre espai públic. Anualment, fem un recorregut per diferents zones de la ciutat que han de garantir que aquestes actuacions compleixin amb aquest criteri de mobilitat. La tecnologia fa possible avenços molt importants en aquest sentit, com ara una aplicació per Iphone i Android que avisa a les persones cegues de la proximitat del semàfor i activa el senyal acústic només quan s'hi acosten.

Reitero que tenim l'objectiu i la determinació de suprimir, en els propers tres anys, tots els obstacles a la mobilitat lliure de tots els nostres ciutadans i ciutadanes, siguin quines siguin les seves circumstàncies físiques i sensorials. Tenim una programació de les barreres encara existents en cadascun dels quatre àmbits que he exposat, però agrairé molt la col·laboració de tothom que em vulgui identificar o recordar qualsevol petita obra que hàgim de preveure per convertir, efectivament, el dret a la mobilitat en un dret per a tothom.

divendres, 18 de setembre de 2015

XI Assemblea general de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP).

Demà dissabte. assistiré en representació dels ajuntaments d'ICV-EUiA a l'onzena assemblea general de la FEMP.

El nostre ajuntament pertany a la Federació de Municipis de Catalunya (FMC), que forma part de la FEMP. Es tracta d'organitzacions municipalistes d'una gran importància, ja que representen els interessos dels ajuntaments davant dels temes que ens afecten, especialment davant de la legislació estatal (FEMP) o catalana (FMC) que té impacte en les competències dels ajuntaments.

Fins ara, el seu president era l'alcalde de Santander, del Partit Popular. Demà, els vots de les noves majories sorgides després de les municipals del 24 de maig també farà fora al PP de la presidència i els òrgans de govern de la FEMP. No és un tema menor: tindrem el gran repte de la derogació de la LRSAL quan també fem fora, el proper 20 de desembre, al PP del Govern de l'Estat. L'assemblea de demà és, per tant, molt important de cara a la defensa dels interessos dels governs locals, els més propers i sensibles a les necessitats de la ciutadania enmig d'una crisi econòmica i social tan prolongada.

19/09/15: festa de barri al Mas Llui!!!


dijous, 17 de setembre de 2015

Rabell, president!!!


Ja he manifestat públicament i reiteradament el meu suport incondicional a la candidatura de què forma part Iniciativa per Catalunya, al costat d'Esquerra Unida, Podemos, Equo i molta altra gent a títol individual: com tothom sap, votaré i demano el vot per Catalunya Sí que es pot (CSQEP). Remeto als meus escrits "27-S: jo voto SÍ!" i "10 raons per al meu vot el proper 27 de setembre".

En aquest escrit em proposo explicar per què, també, Lluís Rabell és el meu candidat idoni a la presidència de la Generalitat. Vagi per endavant que si voteu CSQEP, serà ell el nostre candidat a la presidència. No farem com el candidat Mas, que ha trobat un altre cap de llista que doni (o posi) la cara per ell.

En Rabell és de la generació (va néixer el 1954) que va protagonitzar més activament la transició. Com tants altres de nosaltres, es va formar políticament en el pensament comunista. Com tants altres de nosaltres, ha estat sempre en primera línia de les lluites de les classes populars en defensa de la millora de les seves condicions de vida. Com tants altres de nosaltres, la vida l'ha forjat amable en les formes i en les relacions, però estricte en les conviccions i en la defensa activa de les seves idees, les nostres: llibertat, igualtat, fraternitat. Em reconec en aquesta simple definició de la seva trajectòria més que en la síntesi de les trajectòries de cap altre candidat a la presidència del meu Govern.

Lluís Rabell ha concretat la seva lluita per una societat més justa en el moviment veïnal, i no ha estat fins ara que s'ha decidit a entrar en la lluita política. En un acte dels que l'he sentit, va explicar el per què. Va ser després de les eleccions del 24 de maig, quan Artur Mas va dir aquella frase tan impròpia d'un president (després de veure les classes populars omplir "la seva" plaça de Sant Jaume i vitorejant l'alcaldessa Ada Colau):

Sentir al president del país una frase tan despectiva contra els seus adversaris polítics i contra un moviment que ha aconseguit defensar com cap altre el dret a l'habitatge, va acabar de decidir al president de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) de fer el salt a la política.

Des de la FAVB, Lluís Rabell va tenir un paper molt actiu en dos camps que considero fonamentals per a la Catalunya que vull:
  • la lluita contra l'especulació i la corrupció,  
  • la defensa a ultrança dels serveis públics. 
En el primer dels dos punts, la FAVB (i Lluís Rabell a la seva direcció!) va ser fonamental en el descobriment i les acusacions de casos d'especulació i corrupció tan coneguts com els casos Palau (és a dir, Millet) i de l'hotel del Palau. En aquests casos, la FAVB i el mateix Rabell es van enfrontar directament al que es coneix com "les 400 famílies" que es creuen amb el mandat diví de manar a Catalunya i, sobretot, a Barcelona.  Lluís Rabell ha estat explícitament i durament enfrontat al poder de l'alta burgesia barcelonina i catalana i ho explica amb raó i amb orgull en els seus actes: "no devem res a aquestes 400 famílies". Famílies que, d'altra banda, sempre havien tingut en CiU, en la dreta catalana, el seu fidel i dòcil instrument polític.

En el segon dels dos punts, Lluís Rabell ha estat sempre a la capçalera de les grans manifestacions i lluites en defensa d'allò públic: l'ensenyament públic, la sanitat pública, les prestacions socials, les pensions, els transports públics, la defensa de l'espai públic, l'habitatge públic, etc. El candidat Rabell sap l'enorme importància que tenen els serveis públics per a la qualitat de vida de la classe treballadora, de tots els homes i dones que viuen (o voldrien viure) del seu treball, de tots els homes i dones absolutament oposats i confrontats al món de les 400 famílies i els seus hospitals i escoles privats i sostinguts amb fons públics. El candidat Rabell sap que allò que és públic no es pot tocar, i que és immoral i indecent, arropat en la bandera que sigui, suprimir plantes o quiròfans en hospitals públics per immediatament després crear-los en hospitals concertats.

Per això, Lluís Rabell és la persona que, nascuda i criada al Raval i enfrontat a la Barcelona de la classe alta, entén millor que cap altre candidat el que volem les classes i els barris populars del Baix Llobregat i de tota Catalunya, confrontats a la Catalunya de la classe alta.

Finalment, és un home culte i afable, que mira sempre als ulls i té una paraula per a tothom, que sap a qui representa i per a qui ha de governar. Em fa pensar en la gent de qui més he après i amb qui més a gust treballo. La gent a qui despectivament es referia Mas, la gent a qui orgullosament representa Rabell. Per això Mas mai serà el meu candidat, per això Rabell és indiscutiblement el meu candidat. I també per això et torno a demanar que sigui el teu candidat!

divendres, 11 de setembre de 2015

11/09/2015. La declaració institucional dels 5 grups municipals que hem fet l'ofrena d'avui.

Aquí llegint la declaració institucional acordada entre tots...

... i aquí una estona abans fent de vent en un 3 de 6 amb agulla!
Els grups municipals que avui fem l’ofrena floral (Junts per Sant Feliu, Convergència Democràtica de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Partit dels Socialistes de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa) hem volgut fer excepcionalment una declaració institucional conjunta, donada la circumstància també excepcional que avui mateix comença la campanya electoral que ens ha de portar a les eleccions del proper 27 de Setembre.

Per tant, en la meva qualitat d’alcalde, llegeixo íntegrament el text pactat d’aquesta

DECLARACIÓ INSTITUCIONAL DE L’AJUNTAMENT DE SANT FELIU DE LLOBREGAT.

Des de la proclamació de la República a l’abril de 1931, la commemoració de l’11 de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya, recuperada després amb la democràcia des de les manifestacions de 1976 i de 1977, ha tingut un doble significat. D’una banda, recordar la data en què Catalunya va perdre les seves constitucions i llibertats. I de l’altra, explicitar la vigència de la reivindicació dels drets nacionals de Catalunya i de la mobilització social i política per fer-los possible.

La Diada Nacional és, per tant, un dia d’homenatge i de lluita de tots els catalans i de totes les catalanes. De tothom. Lamentem l’absència d’alguns partits polítics de Sant Feliu en aquest acte institucional, i reiterem que aquest és un acte de tothom. És lògic i és legítim que cadascú visqui la Diada d’acord amb la seva concepció de Catalunya, però la Diada és de tots els qui vivim i treballem a Catalunya, sigui quina sigui la nostra voluntat de futur.

Avui, 11 de Setembre de 2015, estem a les portes de les onzenes eleccions democràtiques al Parlament de Catalunya. Com des de les primeres eleccions al 1980, els ciutadans i les ciutadanes podrem optar lliurement entre les diverses candidatures que es presentaran a les eleccions del 27 de setembre. Cada ciutadà, cada ciutadana de Sant Feliu de Llobregat i de tota Catalunya podrem escollir entre les diverses candidatures que, per a cadascun de nosaltres, reculli la nostra opinió lliure i personal de la millor manera de construir el nostre futur col·lectiu, de concretar les nostres conviccions i valors, de donar forma als nostres drets individuals, socials i nacionals.

Per primer cop, una campanya electoral comença en un 11 de Setembre. En aquest acte institucional, en nom dels grups que fem l’ofrena floral en nom i representació de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i com a alcalde de Sant Feliu de Llobregat, vull fer una crida especial a la participació ciutadana a les urnes. La nostra ciutat, el nostre país, és enormement plural en sentiments, en identitats, en opcions, en orígens, en voluntats. Cal que el Parlament de Catalunya sigui el millor reflex possible de la ciutadania a què ha de representar i servir. És important, per tant, una alta participació ciutadana en unes eleccions que tenen una gran importància per a Catalunya.

Els grups municipals que convoquem aquest acte institucional compartim la idea que aquestes eleccions són una oportunitat democràtica clara i necessària perquè el poble de Sant Feliu, perquè el poble de Catalunya prengui la paraula de forma massiva i indiscutible, perquè expressi amb veu molt alta la seva voluntat de futur. Tot i que en tenim una visió legítimament plural. Per a uns, són un plebiscit que ha de donar pas a la independència de Catalunya. Per a altres, són legítimament unes eleccions on l’exercici del democràtic dret a decidir hauria de permetre què el proper Govern de Catalunya es basi en els drets socials i l’aprofundiment de l’autogovern de Catalunya

Per a tots, però, les eleccions són una gran expressió de llibertat i de democràcia, i així han de ser interpretades i viscudes per tothom, dins i fora de Catalunya. En aquest sentit, expressem el nostre rebuig a qualsevol ingerència externa que vulgui condicionar les properes eleccions fent un discurs alarmista o de por. Rebutgem amb claredat les comparacions de la situació existent a Catalunya amb la que es produïa a Europa els anys 30. Rebutgem amb claredat la sola menció de l’exèrcit que va fer recentment el ministre de Defensa. Rebutgem també amb claredat les desqualificacions i etiquetes que, en base a les legítimes opcions personals de cadascú, s’atribueixen amb massa lleugeresa a organitzacions o persones.

Finalment, sigui quin sigui el resultat de les eleccions del proper 27 de setembre, els grups municipals aquí presents manifestem un doble compromís. En primer lloc, el nostre compromís inequívoc i solemne de continuar treballant per la cohesió social de la nostra ciutat i del nostre país, per continuar treballant pels drets, per la qualitat de vida i la dignitat de tots els nostres conciutadans i conciutadanes.En segon lloc, el compromís també inequívoc i solemne del nostre Ajuntament de respectar i estar al costat del Parlament i el Govern que haurem votat i democràticament ens representa .

Compartint plenament la voluntat que el poble de Catalunya prengui la paraula i de fer una crida a la ciutadania perquè acudeixi massivament a les urnes, diem amb veu també alta i clara

Visca l’11 de Setembre!

Visca Sant Feliu!

Visca Catalunya!

27-S: jo voto SÍ!

Avui comença la campanya electoral per a les eleccions del 27-S al Parlament de Catalunya. Jo ja he manifestat clarament el sentit del meu vot, la darrera vegada fa també tres setmanes i donant 10 raons per al meu vot a Catalunya Sí que es pot (CSQEP). Com que el 27-S, Catalunya serà governada amb unes prioritats o altres en funció de la participació i del vot final de l'elevat nombre de persones avui encara indecises, vull fer aquest escrit adreçant-me explícitament a les persones que em segueixen i que no han acabat encara de decidir el seu vot.

Jo sóc del convençuts que a les urnes s'hi ha d'anar amb conviccions (el cap), però també amb il·lusió (el cor). Jo sempre he anat a les urnes pensant en "a favor de què i de qui" estic. He anat a les urnes en positiu, i ara et demano el vot a CSQEP en positiu per les següents deu raons:

1. Sí a la Catalunya social.
El primer problema de Catalunya avui és el risc de trencament social a causa d'unes desigualtats socials i de renda que només fan que créixer. Ho constato cada dia com a alcalde: l'atur de llarga durada en moltes famílies catalanes, l'atur juvenil que no remet, la precarietat laboral i la precarietat vital que comporta, el risc de pèrdua de l'habitatge, la quantitat creixent de llars sense ingressos i les seves conseqüències especialment en els infants, etc.
Al nostre país, s'ha mobilitzat molta gent en contra d'aquest risc de trencament: moviments socials com la PAH, les marees i plataformes en defensa de la sanitat i l'escola pública, sindicats, associacions de veïns, i un llarg etcètera. Activistes en defensa dels drets socials de totes les llengües i procedències units en defensa de tot allò pel que ha lluitat la classe treballadora des de sempre: la justícia social,la igualtat de drets, deures i oportunitats. Això configura, per a mi, un moviment de llarg abast i de llarga durada que resumeixo en la idea de "la Catalunya social", clarament diferenciada i enfrontada a "la Catalunya de les 400 famílies" que, a través del seu referent polític (Convergència i Unió) ha governat el nostre país des de 1980 amb l'única excepció dels set anys del tripartit, que jo reivindico rotundament sempre que en tinc ocasió. Per tant, jo dic clarament SÍ a la Catalunya social i et proposo que tu, que segurament estàs més a prop de la Catalunya de les lluites al carrer que de la Catalunya de les 400 famílies, votis també Sí a la Catalunya social, la que vol representar CSQEP.

2. Sí a decidir el futur de Catalunya amb un referèndum clar.
Hi ha candidatures que afirmen que les eleccions del 27-S són un plebiscit sobre la independència. Jo no ho crec. Per diverses raons: en un plebiscit es respon només a una pregunta, i el 27-S votarem sobre diversos programes; un plebiscit ho és quan es configura i és reconegut com a tal  i no quan només una part ho interpreta com a tal; en un plebiscit hi ha un debat previ sobre els requeriments i les implicacions dels pros i els contres de la qüestió sotmesa a referèndum, cosa que no s'ha donat a Catalunya; en un plebiscit hi ha un coneixement previ de com s'interpretaran els resultats, cosa que a Catalunya tampoc no es dóna (majoria de vots? majoria de parlamentaris... amb una llei electoral que fa impossible que tots els vots tinguin el mateix valor?.
És evident que hi ha un conflicte entre els governs espanyol i català. En la meva opinió, provocat pel PP i molt hàbilment aprofitat per CDC, que s'ha refundat en l'independentisme per fugir dels seus afers de corrupció i disputar l'hegemonia social i electoral a ERC, aliena al món de les 400 famílies que CiU representa. És evident també que amb un govern amb majoria absoluta del PP, no hi ha referèndum acordat possible. Però enlloc està escrit que el govern del PP sigui etern (al 24 de maig ja va ser expulsat dels governs de les principals ciutats i de moltes comunitats) i que no sigui possible acordar, més aviat que tard i com a la Gran Bretanya, un referèndum acordat i reconegut com a tal per totes les parts implicades. Que és difícil? Ja ho sé! Però qui ha dit que serà més fàcil un procés de trencament que també s'haurà d'acordar necessàriament? Per tant, jo dic clarament SÍ a una consulta com cal, i no a una declaració unilateral...  que serà impossible tirar endavant sense l'acord o la negociació... que diuen que és impossible. Si tu també ho creus, et proposo que votis també Sí a un referèndum clar, com defensem amb claredat CSQEP.

3. Sí a la prioritat dels serveis públics 
Et vull convèncer per la nostra pròpia proposta, sense "posar-me" amb altres candidatures. Però en aquest punt i en el següent, em serà impossible. I és que hauré de parlar inevitablement de la diferent perspectiva de la dreta i de l'esquerra en dos temes fonamentals: els serveis públics i les polítiques socials.
Convergència i Unió són, en economia, partits liberals de dretes. Com el PP. Creuen fermament en el que ells diuen "la iniciativa social del mercat", que no és més que allò que pugui fer una empresa o una entitat privada, que no ho faci una administració pública. Això no vol dir que no hi hagi d'haver serveis públics, sinó que els serveis públics s'han de limitar a fer allò on no arribi la iniciativa privada. Més clar: primer el privat, després, el públic. Així en sanitat i educació, especialment. A més, ajudem a la "iniciativa social de mercat" per via de concerts o convenis, en detriment dels propis serveis públics dels quals és titular l'administració. O fem conseller d'un govern de tots al responsable del sector... d'uns quants: el conseller de sanitat, Sr. Boi Ruiz, per exemple.
Diuen que volen fer un nou Estat: serà amb diners públics només per a hospitals i escoles públiques, i que qui vulgui hospitals i escoles privades se les pagui, o continuaran tancant plantes d'hospitals públics per finançar hospitals que després concertaran? El president d'abans del 27-S, Artur Mas, prioritza els serveis concertats per davant dels públics. Si continuar sent president després del 27-S, estic segur que també. Per tant, jo dic clarament Sí a la prioritat dels serveis públics davant els privats i els concertats. Si tu també ho creus, et proposo el vot per a CSQEP.

4. Sí a la prioritat del rescat social.
En les eleccions municipals, Iniciativa i Esquerra Unida ens vam presentar amb la prioritat del rescat social. En què consisteix aquesta prioritat? Ho vaig explicar en aquest article i ho recordo ara: garantir a totes les persones els drets a l'alimentació i l'habitatge, a tots els infants i joves el dret a l'educació i treballar prioritàriament i amb perspectiva immediata i a llarg termini per l'ocupació.
Ho volem fer des de l'Ajuntament, però és imprescindible que hi hagi un govern de la Generalitat que tingui aquesta mateixa prioritat. I fins ara, en 28 anys de CiU, no hem tingut aquesta prioritat. Recordo que el primer estiu que era alcalde, al 2011, el govern del president Mas va retallar la Renda mínima d'inserció i va deixar sense a centenars de famílies (una vintena a Sant Feliu) que només tenien aquest ingrés com a última i única opció. Els arguments donats llavors (abús per part d'alguns beneficiaris) eren d'una insensibilitat esfereïdora, més quan es contrasta el rigor inspector amb els pobres i la laxitud inspectora amb els Millets.
Proposo dos exemples d'actuació d'un govern de la Generalitat que prioritzi el rescat social. En primer lloc, la renda garantida de ciutadania. Més de 120.000 signatures van donar suport a una iniciativa legislativa popular per portar la proposta al Parlament i convertir-ho en la primera llei que s'hi debati després del 27-S. La renda garantida de ciutadania no ha estat una prioritat per al president d'abans del 27-S i que alguns volen que ho continuï sent després. En segon lloc, l'habitatge social. Per més que els ajuntaments sancionem als bancs per tal que ens cedeixin pisos buits per al lloguer social, cal que un govern de la Generalitat amb sensibilitat social faci dues coses: una llei per al lloguer forçós d'aquests habitatges, i una actuació continuada i específica amb el SAREB per tal que els pisos buits de què disposa passin també al lloguer social.
Si creus, com jo, que el rescat social és una prioritat en la Catalunya d'avui, digues també que Sí amb el teu vot, vota CSQEP.

5. Sí a l'escola en català
Amb el català no s'hi juga: en un país com el nostre, cada cop amb més ciutadans i ciutadanes que parlen llengües més diverses, el català ha de ser la llengua de relació i, especialment, de l'educació i el conjunt de serveis públics, inclosos els mitjans de comunicació. Cal rebutjar qualsevol qüestionament d'aquest principi, al qual ens té tan habituats el PP. Però també qualsevol falsejament de la realitat sobre aquest principi: en aquest tema, el PSOE no és ni de lluny el mateix que el PP. O és que l'escola catalana no va néixer i créixer amb el vist-i-plau del llavors govern socialista a Madrid? I la independència, justament pel precedent que acabo d'exposar!, no és necessàriament la garantia de la continuïtat de l'escola catalana i en català.
Per la meva trajectòria com a professor de català, com a professor de català per a adults, com a professor de reciclatge de català, com a professor de Primària, com a primer director del Centre de Normalització Lingüística, comprendràs que l'escola catalana i en català, i pública i de qualitat, és una dèria que condiciona clarament el meu vot. Com CSQEP, el meu vot clarament és de Sí per a l'escola en català, i et proposo també que sigui el teu. I tots els serveis públics en la nostra llengua!

6. Sí a la hisenda catalana.
A part de la inutilitat del criteri del "café para todos", un dels elements que més ha fet entrar en crisi el sistema autonòmic dissenyat el 1978 i que està facilitant la recentralització del PP (ai, el PP, sempre fent-ho tot malbé el PP...) és el fet que les autonomies tenen capacitat de decisió sobre les despeses, però no sobre els ingressos. Al contrari dels països en què el federalisme fiscal abasta tant als uns com als altres, el govern de l'Estat es va quedar la clau de la caixa amb l'Estatut de 1979, cosa que no va fer, com és sabut, amb el concert econòmic basc i navarrès. En algun moment hauria de buscar en hemeroteques per què Jordi Pujol no va ser més insistent en aquest tema, però ara això no aporta res de substancial a la meva argumentació de cara al vot dels indecisos el proper 27-S.
La negociació del pacte fiscal que es va fer el 2012 no va ser una negociació orientada a aconseguir un acord, sinó a justificar el trencament per part de CiU, i la convocatòria precipitada de les eleccions de la tardor de fa tres anys. La més simple de les negociacions (i a mi, com a alcalde, me'n toca fer unes quantes!) té diverses fases (aproximacions informals, plantejament formals, acostaments i renúncies successius, processos de consultes i de "donar-se temps" i, finalment, acord... si es vol) i dos requeriments: gestionar bé els temps i tenir clar el marc d'acord. Jo ho resumeixo amb un lema que he copiat de Santa Teresa de Jesús: "éntrate con la suya, para salirte con la tuya". Trencar un procés de negociacions perquè als primers moments et diuen que no, i tornar a BCN amb els teus fans (que no són ni la societat civil ni el poble, són simplement "els teus") rebent-te perquè puguis acusar públicament que no hi ha voluntat de diàleg... és perquè potser no era només a Madrid la falta de voluntat de diàleg.
Jo dic Sí a la plena competència de la Generalitat en la recaptació i la gestió dels ingressos dels catalans i les catalanes, amb els convenis corresponents amb l'Estat per a les despeses comunes i per al fons de solidaritat (sí, de solidaritat). I això es pot fer, com en els països amb federalisme fiscal, sense necessitat de trencar amb l'Estat, sinó canviant-lo. Que ès difícil? També ho sé!!! Però no és també difícil (per dir-ho suaument) plantejar un procés de trencament sense resoldre als ciutadans i ciutadanes els seus dubtes raonables sobre el pagament de pensions, sobre les prestacions de la Seguretat Social, sobre el finançament dels serveis públics catalans, i un llarg etcètera?
Jo dic Sí a la hisenda catalana i al federalisme fiscal. Sense trencaments ni sorpreses: si també ho vols així, et proposo el vot per a CSQEP.

7. Sí a una Catalunya sense corrupció.
Aquest punt, per a mi, és decisiu. Potser també perquè he estat imputat pel cas FMC, finalment arxivat de manera definitiva. Jo estic plenament convençut de dues coses: 1) vull un país net i lliure de corrupció, i 2) aquest país que vull no es pot fer amb corruptes.
Vull ser molt curós en aquest punt. Per a mi, és evident que no hi ha motius per acusar personalment de corrupció al President Mas. Però també és evident que el seu partit està implicat en múltiples casos de corrupció que impliquen des del seu pare fundador fins a les adjudicacions irregulars d'obra pública que han comportat que un jutge del Vendrell (i no la mà fosca de l'Estat) ordenés l'escorcoll de fa uns dies a diverses seus vinculades a CDC. Per més que ho vulguin, la direcció dels convergents no podrà desvincular-se ni del seu passat ni de la seva imatge social de partit tolerant amb la corrupció. Una candidatura que no es desvinculi ni d'aquest passat ni d'aquesta imatge, sinó que -en la meva personal i estricta opinió- li dóna cobertura, no es pot merèixer la meva confiança, el meu vot.
Jo dic Sí a una Catalunya sense corrupció. Si tu també ho vols, et torno a proposar el vot per a CSQEP.

8. Sí a una Catalunya plural i sense etiquetes.
Jo, després de la manifestació del 10 de juliol de 2010, ja no he anat a cap altra manifestació de l'11 de Setembre. Progressivament, ha anat sent la manifestació de la fracció de ciutadans i ciutadanes que legítimament aspiren a la independènciaq, i enguany serà el primer acte electoral de la candidatura que té 3/5 parts de candidats i candidates convergents i que vol fer president per tercer cop a Artur Mas. Amb mi que no hi comptin.
Després d'aquella mani, vaig fer un escrit en què deia una frase que repeteixo i ratifico: "(hem fer una sola Catalunya) amb les noies de Falguera, no malgrat les noies de Falguera". No m'agrada la generalització d'etiquetes impensables abans d'aquell juliol: "unionista"? "dependentista"? "escanyol"? "ecspanyol"?  No m'agrada la Catalunya que ignora la fracció dels seus ciutadans i ciutadanes que no vibren amb el que diu Pilar Rahola o canta Núria Feliu, i disculpeu-me la simplificació. No m'agrada que "la societat civil" siguin només les veus d'Òmnium i l'ANC. No m'agrada que TV3 faci el mateix que feien Canal 9 o Tele Madrid. No m'agrada que abans diguessin despectivament que no parlaven en espanyol, i ara portin a Karmeles als barris obrers parlant respectuosament en castellà.
M'agrada el Sant Feliu i la Catalunya que tenim, amb tots els seus passeigs de Gràcia i tots els seus barris Falguera. I vull un govern que no classifiqui ciutadans per cap mena d'etiqueta, que no inverteixi en barris o comarques segons l'afecció o desafecció que hi tinguin, vull un govern de tothom i per a tothom, amb les prioritats que facin la vida més digna a la part més vulnerable de ciutadans i ciutadanes d'aquest tothom. Jo dic Sí a una Catalunya plural i lliure d'etiquetes. Si tu també vols una Catalunya així, et proposo per vuitè cop que votis a CSQEP.

9. Sí a una Catalunya amb garanties per a la seva llengua, finançament i institucions i sense trencaments ni salts en el buit.
Estic convençut que els problemes s'han d'objectivar i acotar en els seus límits justos. No em valen les pors de cap signe (de l'Ebre en avall: "si us en aneu, anireu al més profund dels inferns", ni de l'Ebre en amunt: "si no ens en anem, ens matxacaran més cada dia"), ni les apel·lacions a paraules grandiloqüents ( de l'Ebre en avall: "la sacrosanta unitat d'Espanya", "el respecte absolut a la Constitució", ni de l'Ebre en amunt: "Catalunya serà lliure o no serà", "els que no estan amb la independència fan costat a la submissió"). Som lliures i dignes des de l'acabament de la dictadura, i si la majoria del poble català creu que se n'ha d'anar, doncs tard o d'hora s'haurà d'acceptar democràticament el resultat d'una consulta clara en els termes que abans he exposat.
Objectivant i acotant els problemes, el PP (i en molta menor mesura, el PSOE) n'ha plantejat tres que exigeixen una solució clara i definitiva: la llengua (vegeu el punt 5), el finançament (vegeu el punt 6) i les institucions. En opinió d'una part dels ciutadans i ciutadanes, ja ho hem provat tot i només ens queda la sortida de la independència. Ho simplifiquen equiparant al PP al PSOE i negligint qualsevol altra opció política a l'Estat, reduint a la insignificància la possibilitat de canvi que IU i sobretot Podemos han fet possible a les municipals i autonòmiques de fa quatre mesos. En la meva opinió, aquesta simplificació és interessada (en això coincideixo amb qui pensa així: la seva millor oportunitat és ara o... vés a saber quan) i no la comparteixo en absolut. Ningú em pot dir que sóc "fan"del PSOE, però és evident que un govern socialista i amb noves actituds (el PSOE tampoc és només Felipe González) segurament sense majoria absoluta i amb necessitats de suport a la seva esquerra, els tres problemes objectius que tenim tindran un escenari més factible de solució. Al meu parer, més factible i menys arriscat que un procés unilateral de trencament. La construcció d'una Espanya federal. Algun dia, per a mi, l'arribada de la República Federal d'Espanya.
Com que ho crec de debò, votaré a qui té més possibilitats de fer factible aquest escenari més factible, valgui la redundància: la candidatura que encapçala Lluís Rabell. I si tu també ho creus, et proposo que votis la papereta de CSQEP.

10. Sí a la confluència progressiva de l'esquerra a Catalunya, Espanya i Europa.
Desena i última raó del meu vot per a CSQEP: la necessitat de construir una aliança molt àmplia d'esquerres que sigui capaç d'impulsar i consolidar les polítiques que he anat esgranant en els nou punts anteriors, d'anar avançant en democràcia econòmica i ecològica i en justícia social.
Aquesta aliança d'esquerres, fins ara circumscrita a Iniciativa i a Esquerra Unida, s'amplia a partir d'aquestes eleccions amb Podemos. CSQEP no és, per tant, un nou partit, un altre partit. És una aliança, una confluència, entre organitzacions a l'esquerra dels socialistes per construir una nova esquerra, que pugui ser hegemònica algun dia a Catalunyya, a Espanya i al lloc on acabarem cedint cada cop més sobirania i acordant les polítiques que més ens afecten: Europa.
Aquesta unió de les esquerres ja ha donat fruit: les alcaldies de les principals ciutats de l'Estat han estat conquerides per aliances d'esquerres, amb diversos noms però amb la mateixa finalitat: governs de la gent comú orientats a les polítiques socials i al bé comú.
CSQEP és un pas important en aquesta direcció de construir una nova majoria social i electoral, tant en aquestes eleccions al Parlament com en les properes al Congrés dels Diputats i les que hi hagi més endavant. Jo seré militant d'ICV i alhora formaré part d'aquest moviment més ampli que és CSQEP, perquè crec que la unitat de l'esquerra no només se n'ha de parlar, sinó que s'ha de fer possible. Per això, perquè també dic Sí a la unitat de l'esquerra, votaré CSQEP i et torno a proposar, ara sí per darrera vegada, que tu també ho facis.


El proper 27 de setembre, digues SÍ a Catalunya Sí que es pot!!!

dimarts, 8 de setembre de 2015

09/09/15, presentació de Catalunya Sí que es pot a Sant Feliu.


Tenim per davant unes eleccions al Parlament d'una gran importància. La campanya també ho serà: tindrem parada pràcticament a diari a tots els barris, actes importants a la ciutat, etc.

Per parlar-ne, demà tindrem una primera assemblea de les organitzacions que formem Catalunya Sí que es pot (ICV, EUiA, Podemos i Equo), que serà oberta a totes les persones que estiguin interessades en la candidatura que amb més força defensarà la Catalunya social en aquestes eleccions.

Si ens vols conèixer millor, a les Tovalloles hi tindràs les portes obertes!!!

dimarts, 1 de setembre de 2015

Pel meu avi, per la meva néta, per humanitat, per la Humanitat.

Aquests són els meus avis per part de pare: Narcís i Montserrat. Calculo que la foto és de 1961, i el nen que mira fixament a la càmera sóc jo.

Vint-i-dos anys abans, el meu avi va traspassar la frontera amb l'exèrcit del govern legítim i democràtic de la República, que no va poder amb el terror feixista. Ell va ser un dels espanyols amuntegats al camp de refugiats de Sant Cebrià, al Rosselló. La Creu Roja de Suïssa va permetre que. mesos després. es pogués posar en contacte amb la família: per saber simplement on eren i com estaven. La Creu Roja ja feia anys que era fantàstica.


Cinquanta-quatre anys després, aquest sóc jo amb la meva néta Ane. Ha tingut la sort de néixer a ca la meva filla Laura i el meu gendre Aitor. Ells l'adoren i ella és naturalment i immensament feliç. A casa, veient-la, veient-nos, sabent valorar la nostra realitat i agraint la vida dels qui ho han fet possible, també som feliços.

Però l'atzar no té bones cartes per a tothom. A altres Anes d'altres pares i d'altres avis, l'atzar els juga males passades. Molt males passades. I ens podria haver passat a tu i a mi. Ho explica de manera clara i extraordinària la nostra Joana Raspall:

Podries ….podries…
Per tot això pensa
Que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa

Si tu fossis nat
A la seva terra
La tristesa d’ell
Podria ser teva.


Per aquestes tan simples i tan profundes raons, l'Ajuntament de Sant Feliu s'ha ofert de manera ràpida i clara per formar part de la xarxa de ciutats acollidores de refugiats que fugen de les guerres i la misèria que afecten al mateix bressol de la nostra civilització, a l'Orient proper i mitjà, a Àfrica. Hem mostrat la nostra disposició i la nostra voluntat de formar part d'aquesta xarxa i d'acollir persones refugiades molt conscients de dues coses: 1) és un problema global que cap ajuntament per sí sol pot resoldre, per més que els encapçalin dones de la valentia i la vàlua d'Ada Colau, i 2) volem fer front a aquesta situació extrema quan evidentment hi ha problemes a les nostres ciutats.

Punt 1: el que l'Ajuntament reclama i s'ha ofert és que existeixi i ens involucrem en una actuació conjunta de totes les adminitracions en les quals els ajuntaments hi podem i hi volem tenir molt a dir. Volem aprendre i aplicar les lliçons que ens donen ciutats històricament implicades en l'acollida de refugiats, com vaig escriure en aquest article de fa cinc anys sobre la ciutat sueca de Södertälje. De forma coordinada amb governs i entitats com Creu Roja o ACNUR volem assumir i no defugir les nostres responsabilitats en acollida: no n'hi ha prou en condemnar imatges de naufragis o de violència en les fronteres, cal assumir la nostra part en l'acollida dels qui fugen de la guerra i la misèria, i assumir incansablement el compromís d'analitzar i combatre les causes de la guerra i de la misèria.

Punt 2: per al nostre ajuntament, és plenament possible l'atenció a les nostres famílies en risc d'exclusió social i l'acollida a famílies que fugen de les situacions de violència i guerra dels seus llocs d'origen. Per al nostre ajuntament, és una prioritat atendre totes les demandes de les comissions socials de centre, les peticions de col·laboració de la PAH, els ajuts contra els talls de subministraments, l'acompanyament a les famílies des dels serveis socials,... I continuarà essent així, sens dubte!

Sant Feliu ha estat sempre una ciutat valenta en les lluites i sensible a les necessitats. Una ciutat amb valors d'igualtat, llibertat i fraternitat, i estic absolutament convençut que la ciutat on vaig tenir l'atzar de néixer em ratificarà en l'orgull de formar-ne part! Pensant en tots els nostres grans, pensant en tots els nostres infants, pensant en la Humanitat, pensant amb humanitat!