dimecres, 30 d’abril de 2014

Nau de les Sedes: tres mals arguments de Lourdes Borrell i tres rèpliques de Jordi San José.

Ahir, al meu parer, el ple de l'Ajuntament va tocar dos temes fonamentals. D'una banda, l'aprovació del Reglament Orgànic Municipal (ROM), amb la unanimitat no només dels grups actualment presents al consistori, sinó també de Ciutadans i ERC, als quals vam convidar a participar en la seva elaboració i que hi han tingut un paper molt actiu. Ja en parlarem quan fem el resum del ple d'abril. L'altra nota destacada del ple d'ahir va ser, sempre segons el meu meu parer, la topada dialèctica que vam protagonitzar la sra. Borrell i jo mateix, a propòsit de la cessió de la Nau de les Sedes a la Generalitat per construir-hi l'Escola d'Hosteleria i Turisme del Baix Llobregat. 

De fet, el punt que ahir es debatia al ple era merament administratiu: complir amb un tràmit de requalificació de l'edifici (de domini públic a bé patrimonial, estalvio el matís jurídic de les dues qualificacions) per tal de poder inscriure al Registre la cessió de l'edifici. La segona part (per a què el cedim, amb quina finalitat) formarà part d'acords posteriors amb el Departament d'Ensenyament de la Generalitat. Personalment, jo m'esperava un vot favorable de tothom en aquest punt i la discrepància del PSC quan acordem la finalitat de la cessió, més endavant. Però, com vaig intentar explicar a la Sra. Borrell, si l'anterior govern de la ciutat hagués volgut cedir l'edifici a una altra administració fos quin fos el seu ús, s'hauria hagut de fer exactament el mateix tràmit que ahir el PSC va votar en contra: insisteixo, donar la qualificació jurídica adequada per poder cedir l'edifici per a l'ús a què posteriorment es decideixi. El PP (que trist és que en els temes locals tingui una actitud més oberta i dialogant que el grup socialista...) ho va entendre sense problemes i va votar a favor.

Lourdes Borrell va defensar tres grans arguments:
1) L'Escola d'Hosteleria s'ha de fer al solar del Mas Lluí que l'Ajuntament va cedir a la Generalitat el maig de 2006 (darrera l'IES Olorda, on ara hi ha un aparcament provisional), 
2) La prioritat del PSC sempre ha estat fer una biblioteca a la Nau de les Sedes,
3) La urbanització de Can Bertrand (aparcament, plaça 8 de Març, etc) ja es va fer pensant en aquesta biblioteca.

I jo li vaig rebatre un a un els tres arguments.  Aquesta va ser la meva línia argumental:

1) Sobre el solar del Mas Lluí.
Efectivament, el maig de 2006 es va cedir aquest solar, per a la construcció d'un centre de primària de dues línies, en un moment de creixement demogràfic i econòmic previ a l'esclat de la crisi. El cas és que la Generalitat no va formalitzar l'acceptació del solar ni el seu ús, ni com a escola de primària ni com a institut de secundària. I el que és més sorprenent encara, és que entre 2006 i 2011, l'ajuntament (amb els alcaldes Vázquez i Borrell) no va fer cap requeriment a la Generalitat per formalitzar el futur ús ni com a escola ni com a institut. Cap acord formal en cinc anys: cap. En conseqüència, passats cinc anys al maig de 2011 sense la formalització de cap acord, aquella cessió ja no és vàlida i el solar és a disposició de l'ajuntament per a l'ús de l'equipament que decideixi en el futur. El PSC no va fer els deures entre 2006 i 2011.

2) Sobre la prioritat de la biblioteca a la Nau de les Sedes.
Hi ha vegades que crec que la sra. Borrell creu que hem tingut un atac sobrevingut d'amnèsia. En vuit anys (vuit!), l'anterior equip de govern va tenir temps de sobra per tancar un acord sobre el futur de la Nau: de fet, aquest equip de govern ha tancat un acord amb la Generalitat en poc més de dos anys i mig. El que passa és que haurien hagut de tenir clar a què volien destinar l'edifici. I això no ho van tenir mai clar. Com li vaig recordar a la sra. Borrell, la seva primera opció va ser la ubicació de la Casa Àsia. Com que no va sortir bé, la seva segona opció va ser la ubicació del Museu del Còmic. Com que tampoc va sortir bé, en tercera opció, es van plantejar una biblioteca. És a dir, la biblioteca va ser "el plan B del plan B" del govern en què ella va ser primer regidora de Cultura i després alcaldessa. I si bé és cert que sis mesos d’alcaldia donen per molt poc, certament, quatre anys de regidora de Cultura haurien d’haver donat per més.

Una tercera opció no es correspon amb la prioritat que ahir va intentar defensar Lourdes Borrell. De fet, no hi ha ni un sol acord de ple en els dos governs anteriors (vuit anys, vuit) que faci referència a una biblioteca a la Nau de les Sedes. Si aquesta era la prioritat del PSC, en vuit anys no la van materialitzar. Poca prioritat devia ser: plan B del plan B, a la tercera. La mateixa Rosa Maria Martí, que va compartir govern amb ella durant quatre anys, li ho va haver de recordar: cap acord de govern en els vuit anys anteriors per fer una biblioteca on ara la sra. Borrell afirma que és una prioritat històrica i irrenunciable. Cap. Sense comentaris.

3) Sobre la urbanització de Can Bertrand.
Aquí la sra. Borrell va "rizar el rizo" que es diu en castellà. Va afirmar que "si vam fer un aparcament, el vam fer pensant en la biblioteca", "si vam fer un parc, el vam fer pensant en la biblioteca", "si vam gastar 7 milions d'euros, ho vam fer pensant en la biblioteca". Pel que fa a aquest pensament reiterat i prioritari en la biblioteca, em remeto al punt anterior. Però li vaig haver de recordar a la sra. Borrell que el planejament de Can Bertrand  es va fer quan era alcalde el nostre company Àngel Merino i quan era regidora d'Urbanisme la nostra companya Maite Ruf, i que tant la urbanitzaciò de la plaça com la restauració dels equipaments va anar a càrrec dels promotors immobiliaris, que han fet, per cert, un treball magnífic i que ha anat molt més enllà del que per sismple compliment de la llei els tocava. Vull explicitar i fer públic el meu agraïment a Ricard Barceló i Conrad Ferrer per les magnífiques restauracions de la Nau de les Sedes i dels edificis on ara s'allotgen l'Escola Tramuntana i el Centre Marquet Molins. Per tant, afirmar que "ens va costar set milions d'euros" és una manipulació innecessària i inadmissible de la realitat. El Butlletí municipal 408, de juliol de 2002, recull aquesta fotografia amb motiu de la signatura del conveni urbanístic que posteriorment es va ratificar en ple i sobre el qual s'ha construït Can Bertrand.
Butlletí 408. Davant la maqueta de Can Bertrand, Àngel Merino i Maite Ruf, amb el promotors, Ricard Barceló i Pablo Bertrand.

Tres mals arguments que fonamenten un mal discurs. No és bo que el principal partit de l'oposició a Sant Feliu, i amb el qual compartim govern a desenes de muñicipis, no plantegi res substancialment millor quan queda poc més d'un any per a les eleccions municipals de 2015. Espero, pel bé de Sant Feliu, que fonamentin i expliquin millor la seva proposta de futur per a la nostra ciutat.

divendres, 25 d’abril de 2014

24/04/2014: commemoració de 35 anys d'ajuntaments democràtics, voluntat unitària de no voler retrocedir 35 anys.

Ahir vam commemorar 35 anys de democràcia local, en un acte de retrobada dels regidors i regidores que han passat pels nou consistoris que han representat a la ciutadania de Sant Feliu des de 1979. A la presidència, els cinc alcaldes democràtics de Sant Feliu (foto superior). Un cop acabat l'acte, una foto amb els regidors i regidores que van poder assistir a la trobada. Les dues fotos són de la galeria d'imatges del Fet a Sant Feliu.

En les intervencions dels cinc alcaldes de la ciutat, van destacar algunes línies comunes: la reivindicació de la importància de la democràcia local, la transformació social que han fet possible (l'Àngel Merino va parlar d'una autèntica "revolució invisible"), la necessitat de preservar les polítiques de proximitat, la reivindicació permanent del finançament local, etc.

En totes cinc intervencions també es van destacar els riscos de retrocés democràtic i de pèrdua de capacitat d'estar al costat de la ciutadania a partir de la reforma local que ha aprovat recentment el Congrés dels Diputats amb l'únic vot del PP i contra el qual els ajuntaments hem presentat recurs d'inconstitucionalitat.

Aquest va ser el meu discurs en l'acte d'ahir:

Benvolguts Cesc, Àngel, Juan Antonio i Lourdes,
Benvolgut Síndic de Greuges, Magí Boronat,
Benvolguts companys de l’actual consistori,
Benvolguts regidors i regidores que heu format part dels vuit consistoris anteriors,

Benvinguts a aquest acte, que té lloc exactament 35 anys i 5 dies després que, Cesc Baltasar fos escollit alcalde de Sant Feliu, recollint el llegat democràtic del darrer alcalde escollit a les urnes a la nostra ciutat durant la II República, el ciutadà Josep Gaspà.

Després de la lectura del manifest  “35 anys d’ajuntaments democràtics al servei de la ciutadania” i de les intervencions dels quatre alcaldes que han presidit els governs municipals en aquests 35 anys, deixeu que reiteri el sentit d’aquest acte i els elements fonamentals que han de configurar el municipalisme en aquests moments crucials.

Aquest és, com hem pogut escoltar, un acte de reconeixement i de compromís.

Entorn d’un centenar de santfeliuenques i santfeliuencs s’han assegut en aquests seients en representació de la ciutadania de la nostra ciutat. Homes i dones que, des de la seva opció partidària, han dedicat temps i moments intensos de la seva vida al bé comú, a la millora de les condicions de vida dels seus veïns i veïnes. Alguns d’ells, ja no són entre nosaltres, i, en aquest moment, els vull reiterar el nostre agraïment i reconeixement. Aquests són:
-         Gabriel Hita,
-         Joan Blanch,
-         Felip Alcántara,
-         Juan José López
-         Marcel·lí Ferrer,
-         Josep Gimeno,
-         Antonio de Oses,
-         Antoni Amigó,
-         Juan Antonio Cortado

La seva tasca, com la de totes i tots vosaltres, ha estat posada de relleu en les intervencions anteriors.

Vull centrar la meva intervenció en la segona idea que abans esmentava: el compromís.

Si fem un repàs en línies gruixudes d’aquests 35 anys d’ajuntaments democràtics, podem convenir que hi ha hagut tres etapes diferenciades:

-         l’etapa inicial de construcció de la democràcia local, en un context de dèficits urbanístics i de serveis de tota mena i, també, d’una crisi econòmica brutal que, a Sant Feliu, per exemple, va acabar amb una bona part de la nostra indústria.
-         Amb totes les clavegueres i voreres acabades, per entendre’ns, s’obre una segona etapa de creació de serveis i equipaments de tota mena i a tota la ciutat. A Sant Feliu, al final d’aquesta segona etapa, es creen els nous barris de Mas Lluí, Falguera II i les Grases.
-         Els darrers deu anys s’han caracteritzat per un canvi demogràfic important mentre es covava la crisi, i pel propi esclat d’aquesta crisi, per la seva durada i perquè la crisi, inicialment econòmica, ho ha acabat contaminant tot: crisi de confiança política, crisi de valors, crisi social, etc. Una tercera etapa en què els ajuntaments ens hem hagut de situar davant una crisi que neixia i després esclataval

En aquestes tres etapes dibuixades a traç gruixut, hem mantingut amb claredat una voluntat i una reivindicació: la voluntat de ser l’administració més sensible i més propera a les necessitats i a les expectatives de la ciutadania, la reivindicació d’un finançament just, tant davant de l’administració de l’Estat com de la Generalitat.

Aquesta voluntat i aquesta reivindicació continuen sent avui absolutament vigents. Com s’ha llegit al Manifest i han expressat els quatre alcaldes anteriors de la ciutat, els ajuntaments volem continuar tenint les competències que avui tenim, i que concreten aquesta voluntat de proximitat: en educació, en ocupació, en habitatge, en polítiques de dona, joventut o gent gran, en serveis socials. La nostra contribució a la qualitat de vida de la ciutadania, especialment a la més castigada per la crisi, ni es pot posar en qüestió ni ens pot ser suprimida per llei. Per això, el nostre Ajuntament i centenars més d’ajuntaments hem presentat recurs d’inconstitucionalitat davant la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local: no ens agrada ni la música ni la lletra d’aquesta llei, que ens podria portar a un salt de molts anys enrera que ni podem ni volem admetre. En temps de crisi, l’atenció a la ciutadania des dels serveis de proximitat és més necessària que mai.

Aquesta proximitat necessita el finançament adequat. Per això, tant davant de la LRSAL com davant la Llei de Governs Locals de Catalunya, avui en tramitació al Parlament, reiterem novament (com si no haguéssim fet prou en aquests 35 anys, un finançament just i adequat.

Però al costat d’aquesta voluntat de proximitat i d’aquesta reivindicació de finançament, el nostre compromís com a representants de la ciutadania exigeix, avui, una reflexió de fons sobre els temps que tenim per davant i el paper que hi hem de jugar.

I ho voldria fer a partir d’una pregunta que sovint em plantejo i que m’haureu sentit més d’un cop: tot allò que hem posat en funcionament amb voluntat que fos per a tothom (escoles bressol, equipaments esportius, serveis per a la gent gran, etc) són realment per a tothom? Hem tingut prou en compte, al costat de la seva qualitat de servei i de la seva sostenibilitat econòmica, la funció social amb què els ajuntaments, l’Ajuntament de Sant Feliu, els vam crear?

Aquest accent en la funció social dels ajuntaments, hauria de caracteritzar, des del meu punt de vista, la quarta etapa dels ajuntaments en democràcia. 

Crec que, amb una gravetat desconeguda fins ara, els ajuntaments haurem de fer front als efectes devastadors, cada cop en més persones i famílies, de l’atur de llarga durada i de la cronificació de la pobresa.

Malauradament, moltes persones d’una certa edat, han perdut o perdran la perspectiva d’una reincorporació al món del treball. Un món de treball, a més, amb unes condicions laborals cada cop més draconianes i amb una pèrdua (a la qual farem front de manera permanent) de drets laborals i socials.

Això ens portarà a replantejar-ho tot:
-         Des del camp de l’educació: estem fent el que toca per ajudar al professorat i la comunitat educativa en el seu treball per a l’èxit escolar per a tothom?
-         Fins al camp de l’habitatge: hem explorat prou les vies per, més enllà de l’acord amb moviments com la PAH, definir i aplicar polítiques socials d’habitatge?
-         Passant sobretot pels temes d’ocupació: quin paper en aquests moments, per a quins models d’ocupació i d’activitat econòmica?
-         Per temes que potser consideràvem superats, com el dret a l’alimentació, des dels menjadors escolars a l’atenció a la gent gran que viu sola i a qui la crisi ha escurat sovint els seus estalvis,
-         Fins, sobretot, pels temes de serveis socials: com atendre, de manera digna i discreta, possiblement a centenars de famílies que, víctimes de la pobresa crònica, només tindran l’Ajuntament al seu costat?

Aquest crec que ha de ser, amigues i amics, en un context marcat per canvis negatius en la legislació local però més marcats encara per la imperiosa necessitat social de centenars de persones i famílies víctimes innocents d’un sistema econòmic depredador i injust, la reflexió de fons i el compromís que haurem d’abordar des de l’Ajuntament: l’aprofundiment inaplaçable i urgent de la funció social dels governs locals.

I acabo emplaçant, a un any just de les desenes eleccions municipals en democràcia, als partits polítics de què formem part, a tots els grups que comencin a preparar les properes eleccions municipals a què, en el marc de les propostes que comencin a preparar i a presentar, posin l’accent, sobretot, en el que ha de configurar la quarta etapa de la nostra vida democràtica local: la prioritat de les polítiques socials i la imprescindible atenció a les situacions de pobresa i de risc de pobresa que, lluny de ser transtiòries, han vingut malauradament per quedar-se.

Gràcies per la vostra assistència a aquest acte de reconeixement i de compromís, que, no dubto, tindrà una bona part dels elements que els cinc alcaldes democràtics de la nostra ciutat us hem volgut traslladar en aquesta commemoració del 35è aniversari de la recuperació de la democràcia a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat.



dimarts, 22 d’abril de 2014

Ple extraordinari sobre l'IBI: lluny, cada cop més lluny. I dues conclusions.

El divendres 11 d'abril va tenir lloc un ple extraordinari i urgent, amb un únic punt a l'ordre del dia: la desestimació de les al·legacions al tipus d'IBI que es va aprovar al ple del passat mes de febrer. Al principi del ple, vaig explicar la raó de la urgència del ple, que no és altra que complir amb dos calendaris: un de conegut, que sabíem (el del calendari fiscal de 2014, aprovat a desembre de 2013) i un altre de sobrevingut, indicat per la Diputació de Barcelona en reunió urgent de la mateixa setmana del ple, en virtut de la qual el tipus s'havia d'aprovar definitivament abans del 17 d'abril. Per no entrar en la Setmana Santa i dificultar encara més l'assistència, vam optar per fer el ple el divendres passat.

En el ple es van debatre les quatre al·legacions presentades:
  • Ciutadans, que va defensar Xavier Alegre,
  • Comissió ciutadana de l'IBI/AVV Roses de Llobregat, que va defensar Rafael Godoy,
  • PP, que va defensar Sergi Jiménez, i
  • PSC, que va defensar Lourdes Borrell.
Els textos de les al·legacions es poden descarregar (suposo) als propis mitjans de comunicació dels partits i l'associació de veïns esmentats. En tot cas, es poden seguir les intervencions dels seus representants en aquest enllaç de Fet a Sant Feliu. Finalment, l'acta completa d'aquest ple extraordinari es pot descarregar aquí.

El guió ja estava prèviament escrit: el govern rebutjaria les quatre al·legacions i el tipus d'IBI s'aprovaria finalment amb els 11 vots d'ICV-EUiA-ISF i CiU i els 10 vots en contra de PSC i PP.  Els arguments dels uns i els altres eren coneguts i estaven clars, i els repassaré breument tot seguit. Però em va sorprendre la virulència i la demagògia de totes les intervencions, tret de la del PP. Després del ple de divendres, hi ha posicions tan llunyanes que seran molt difícils d'acostar. Hi ha gent de qui em sento lluny, cada cop més lluny. I sé (i ho entenc) que el sentiment és mutu. A tots, per sort i en només tretze mesos, la ciutadania ens posarà al lloc en què ens voldrà posar.

Ciutadans presenta una al·legació de forma: la data de publicació de l'acord de ple al BOP. 
L'al·legació de Ciutadans diu el següent: l'aprovació del tipus d'IBI es va publicar el 3 de març i no l'1, com diu la Llei del Cadastre. S'ha publicat per tant, diuen, fora de termini.

Heus aquí tota l'explicació: l'acord es va prendre al vespre del dijous 27 de febrer,  jo vaig signar la corresponent notificació el divendres 28 de febrer i en aquesta data ho vam trametre al Butlletí Oficial de la Província (BOP), per a la seva immediata publicació. Però com que el dia 1 de març era dissabte, es va publicar el dilluns 3 de març. Sincerament, crec que presentar una al·legació sobre un tema tan important basada només en la pura casualitat que el dia 1 de març fos dissabte, no parla gaire a favor de qui la presenta: és, com dic sovint, una mostra de fer oposició "buscant pèls a la sopa", més que plantejant alternatives globals o propostes concretes per a la nostra ciutat o per al seu govern. Però és que, a més, com va explicar molt bé el regidor d'Hisenda, Manel Carrión, l'obligació legal de complir amb legislació de caràcter superior (com és el cas de la legislació orgànica sobre estabilitat pressupostària) feia impossible una aprovació de la liquidació de 2013 abans del 14 de febrer passat, data a partir de la qual calia prendre decisions sobre el tipus d'IBI. Per tant, aquest s'havia d'aprovar en el ple de febrer, com es va fer, i com s'argumenta sobradament en l'exposició dels serveis jurídics i econòmics de l'Ajuntament que fonamenta el rebuig a aquesta al·legació. En aquest sentit, cal dir que ni la interventora ni el secretari van fer cap informe negatiu en aquest punt: ni amb anterioritat al ple de febrer, ni amb anterioritat al ple extraordinari de divendres passat.

Per exposar aquesta al·legació basada en què l'1 de març era dissabte, l'ex-regidor socialista i proper candidat a l'alcaldia per Ciutadans, el Sr. Xavier Alegre, va construir un discurs desmesurat i tremebund en què va acusar a l'equip de govern de tots els mals del món, va fer una llarga explicació sobre com treballen els trilers de la Rambla i va acabar dient-nos que havia entès, per fi, el sentit de "Reviu Sant Feliu": que tornava l'estalinisme a la nostra ciutat. Sense cap proposta, enfilant coses així. En su línea.

PP i la Comissió coincideixen: diuen que l'IBI hauria de baixar un 15%, com els valors cadastrals.
El portaveu del PP, Sergi Jiménez, va fer una exposició dura però respectuosa. Va explicar que l'economia municipal anava millor gràcies a la política econòmica correcta del Partit Popular i que permetia, en conseqüència, una rebaixa que s'acostés al 15% de l'IBI sense tocar les polítiques socials, que l'economia anava millor amb els diners en mans dels ciutadans que dels governants, etc. En vam discrepar clarament, tant per la realitat del nostre municipi com pel discurs polític general de rebaixar al màxim els impostos... dels que més paguen amb una música que soni bé als que menys paguen. Vam desestimar les seves al·legacions, però, com és habitual, l'estil d'oposició del PP de Sant Feliu no fa venir vergonya aliena.

La intervenció del representant de la Comissió ciutadana de l'IBI, Sr. Rafael Godoy, va ser per recordar, malauradament memorable. Exposant algunes males pràctiques d'algunes institucions per generalitzar-les i desprestigiar així la totalitat de la representació democràtica (que si en este ayuntamiento, que si en aquella diputación, etc), situant les decisions sobre l'IBI de Sant Feliu al mateix nivell que les decisions especulatives dels qui desnonen habitatges, rescaten bancs o autopistes, apugen l'IVA, va fer un discurs catastrofista culpant a l'Ajuntament i a mi particularment de la situació que es viu a Sant Feliu  i va il·lustrar el seu discurs amb dades rotundament falses. Només una de les seves perles: l'Ajuntament pressuposta una cosa i després gasta el que vol: 9 milions més del pressupostat, passant després la factura als ciutadans. Aquesta dada és tan falsa, com el famós rebut mig de l'IBI de 598,50€ que, després d'haver informat a l'Idescat de l'error en la base de càlcul, tothom pot comprovar que és de 429,70€. Qui vulgui comprovar que el Sr. Godoy es va treure un despilfarro de 9M€ de la màniga només cal que comprovi les dades oficials de l'Ajuntament sobre la liquidació de 2013: pressupostades unes despeses de 35,64M€ i gastats efectivament 36,65M€, una desviació a l'alça d'un milió d'euros, gairebé equivalent també a una desviació a l'alça d'un milió d'ingressos, que va permetre un tancament absolutament correcte i equilibrat. Aquí es pot descarregar un resum (en concret, pàgina 7), i aquí es poden consultar les dades completes de la gestió municipal de 2013: en aquest primer enllaç tots els ingressos, i en aquest segon enllaç totes les despeses.

Com és sabut, la Comissió reclama la rebaixa del 15% del rebut de l'IBI. Va convocar a la gent reclamant la rebaixa del 15% de 598,5€ (dades 2011)... quan (com ja els havíem informat al juliol), el rebut mig de l'IBI a Sant Feliu aquell any va ser molt més baix: 429,7€ als quals, si se li resten les bonificacions a les famílies en situació més desfavorida, se situa en els 415,8€ que estem dient des de fa mesos. I és que no és el mateix una xifra que l'altra, una situació que l'altra: no som el novè municipi amb IBI més alt dels 30 de la comarca, sinó el vuitè amb l'IBI més baix. Rebaixar-lo encara més posaria en qüestió les polítiques socials, com insisteixo un cop i un altre, que estem aplicant. Intueixo que els és igual: si fóssim el municipi amb l'IBI més baix de la comarca, intueixo que continuarien dient que encara és massa alt. Però, insisteixo, són només intuicions meves.

Finalment, adjunto un quadre resum que, per a mi, reflecteix la poca credibilitat que tenen les dades que fins ara estan utilitzant els portaveus de la Comissió. De fet, crec que només la podrien recuperar explicant-se amb més rigor i presentant-se a les properes eleccions municipals, això sí, amb propostes i no només queixes.


El PSC ens acusa reiteradament i injustificadament d'il·legalitat.
De les al·legacions i exposicions fetes divendres passat, la que més em va preocupar va ser la que va fer la portaveu del PSC, la Sra. Lourdes Borrell. Més enllà de si l'aprovació del tipus d'IBI es va publicar el 3 o l'1 de març,el que argumentava el PSC és que, com que l'aprovació definitiva (és a dir, després del període d'exposició pública i al·legacions) no es faria fins a meitat d'abril, el tipus d'IBI aprovat el 27 de febrer és il·legal. Aquesta tesi de la il·legalitat d'un acord de ple la va exposar també la ja candidata del PSC a l'alcaldia en el seu article al darrer butlletí municipal. Tal com va fer notar el regidor d'Hisenda, Manel Carrión i jo mateix, acusar a l'equip de govern de prendre acords il·legals és greu i no es pot passar per alt. Manel Carrión va insistir en el fet que ni la interventora ni el secretari han fet, com és la seva obligació, informe contrari si hi hagués la més mínima vulneració de legalitat. Però, inexplicablement, la sra. Borrell, com si fos una experta jurista, va posar en qüestió la visió del secretari municipal i va insistir en la seva tesi d'il·legalitat. Veritablement sorprenent. Espero que la sra.Borrell sigui conseqüent amb la seva tesi d'il·legalitat i presenti la corresponent denúncia als corresponents tribunals. Una acusació així, de la mateixa manera que desd'ICV-EUiA-ISF no es pot passar per alt, no pot quedar només a la sala de plens. I si el PSC creu que la defensa dels interessos de la ciutadania ha d'arribar als tribunals (com va afirmar divendres passat la Sra. Borrell), hi ha d'anar immediatament: parla molt poc d'una força política (i encara més a un any d'eleccions) que adopti la política de tirar la pedra i amagar la mà, o de posar m...davant el ventilador. La Sra. Borrell va formular una acusació sense precedents a la nostra ciutat. Si abans del ple, la distància entre la nostra coalició i el PSC ja era important, després del divendres 11 d'abril és encara més gran. Una distància que em penso que només es podrà escurçar (espero... ja seria hora...) amb els resultats de les eleccions de l'any que ve a la mà.

Dues conclusions finals: sobre pesca  i sobre propostes i finançament.
1) Sobre la pesca.
Que s'acosten les eleccions municipals ja és tota una evidència. I no només perquè els partits estem començant a pensar en programes i candidatures, sinó perquè tothom comença a voler portar cap al seu molí les aigües dels múltiples descontentaments que avui marquen la nostra realitat local i general. I a Sant Feliu, l'existència de la Comissió ciutadana i de la seva innegable capacitat de mobilització, portarà a tots els grups amb aspiracions a intentar "pescar-hi" el màxim nombre de suports. Ciutadans, PP i PSC es llançaran àvidament a aquesta tasca (com si el Sr. Alegre i la Sra. Borrell no tinguessin responsabilitat en aquesta situació que denuncien), a l'espera de si finalment es configura una candidatura al marge dels partits i entorn dels portaveus de la Comissió ciutadana i l'AVV Roses de Llobregat. Nosaltres, per descomptat, aspirem a tenir el màxim nombre de vots també a la comissió, ja que estem complint allò amb què ens vam comprometre i en tot moment estem donant la cara. A més a més, caldrà tenir també present un factor general: el previsible transvassament de vots que hi pugui haver cap a ERC, C's o CUP (si finalment es presenten) per mera traslació a Sant Feliu de la dinàmica política general a Catalunya.

2) Sobre propostes i finançament.
A l'espera del que facin ara els partits i l'associació que van presentar al·legacions, el cert és que, com vaig dir a l'acabar el ple, divendres es va acabar un capítol que ha marcat durant mesos la vida política local. El tipus d'IBI està definitivament aprovat i els rebuts es giraran el dia 2 de maig, complint en tot moment el que vam comprometre al presentar-nos a les eleccions de 2011: rebaixar els valors cadastrals i ajustar l'IBI al cost de la vida. Una proposta sobre l'IBI que justament és el que, almenys jo així ho defenso, també plantejarem per al 2015.

I, justament en bé de Sant Feliu, un cop tancat aquest capítol, s'hauria d'obrir el que realment interessarà als ciutadans i ciutadanes de la nostra ciutat:
  • començar a preparar, concretar i presentar idees i propostes per a Sant Feliu en tots els àmbits,
  • concretar la manera de finançar aquestes idees i propostes.
A això és, justament, als que ens dedicarem els homes i les dones d'Iniciativa, d'Esquerra Unida i d'Independents per Sant Feliu.

dimecres, 16 d’abril de 2014

Abril'14: les intervencions de Joan Herrera, Joan Coscubiela i Lluís Tejedor sobre la necessitat i el sentit de la consulta del 9-N.

El 8 d'abril, els parlamentaris Jordi Turull, Marta Rovira i el nostre company Joan Herrera van intervenir al Congrés dels Diputats per demanar la transferència a la Generalitat de la competència de realització de consultes. La compareixença d'en Joan Herrera va ser clara i molt representativa del que pensem a Iniciativa i a Esquerra Unida: cal donar la veu al poble per abordar democràticament un conflicte polític evident, i els drets nacionals són indissolubles dels drets socials. Adjunto el vídeo i el text de la intervenció d'en Joan:


Al Congrés, els companys i les companyes d'Izquierda Unida van ser els únics que van entendre un missatge que aquí ens sembla evident: l'existència d'una distància creixent entre una part important de la població de Catalunya i la resta d'Espanya, les causes d'aquest distanciament i la consulta per convenciment democràtic per abordar aquest distanciament. IU fa un pas molt valent, demostrant que hi ha una Espanya dialogant i plural, que de la mateixa manera que "Catalonia isn't CiU", "Spain is not PP". El gest de nomenar com a portaveu del grup de la Izquierda Plural al nostre company Joan Coscubiela diu molt en favor d'aquesta visió de la política i de l'Estat. Adjunto també el vídeo i el text de la intervenció del Coscu:


Finalment, vull adjuntar també un discurs perfectament coherent amb els anteriors, i que representa fil per randa el que la majoria pensem a Iniciativa: hi ha un conflicte que cal resoldre preguntant a la ciutadania, però hi ha un retrocés en drets socials tant o més important, que no té el seu origen en el conflicte Catalunya/Espanya i que s'ha d'abordar urgentment ara i aquí. Ho va dir l'alcalde del Prat, Lluís Tejedor, en l'acte de presentació de la Taula del Baix Llobregat pel dret a decidir, el passat 28 de març, a Pallejà.


Tres grans veus d'Iniciativa que, sens dubte, em representen. Molt bé, tovaritxs!!!

dilluns, 14 d’abril de 2014

Explicar Europa: quin govern i quin parlament hi tenim? (2/3)

Quan sentim les notícies, escoltem mots dels quals sovint  no en sabem exactament el significat. I així, de vegades, ens sembla que són el mateix i no sabem ben bé qui els forma i què fan. I així no podem saber tampoc el paper que juguen en allò que considero fonamental: la recuperació de l'Europa democràtica i social, avui en risc per la suma de governs que prioritzen els interessos del capital per damunt dels interessos de les seves ciutadanes i ciutadans. Em refereixo a paraules com Unió, Parlament, Consell o Comissió europees, les seves ubicacions, les seves competències, els seus primers responsables, etc. Intento fer-ne una explicació breu i entenedora, amb la finalitat que pretenc: contribuir a construir polítiques de justícia social a nivell europeu.

Unió Europea.
La Unió Europea (UE) és la comunitat política de què formem part. Som la suma de 28 estats i de 500 milions de persones. La Unió es va crear el 1993 pel Tractat de Maastricht, hereva de l'antiga Comunitat Econòmica Europea (CEE), creada al seu torn al 1957 pel Tractat de Roma. La CEE tenia vocació i objectius merament econòmics, mentre que la UE es proposa (altra cosa és que els actuals estats que la formen en tinguin una voluntat sincera) plantejar i assolir la unitat política dels països que en són membres, especialment en els temes de gran decisió (política fiscal, política internacional, control democràtic de l'economia,...). Hi ha un cert debat sobre si hauríem de seguir o no dins la UE en un hipotètic futur estat català independent. Coincideixo amb la immensa majoria de partits polítics que, fora de la UE, ens afectarien les polítiques econòmiques, fiscals, exteriors, etc. que establís.... sense que hi poguéssim tenir ni veu ni vot.

Personalment, crec que el nostre futur com a poble, passa necessàriament per pertànyer a la UE.
Per acabar de completar la informació, anteriorment a la CEE es va crear el Consell d'Europa (1949), del qual formen part tots els països europeus excepte el Vaticà (Suïssa, per exemple, no forma part de la UE però sí del Consell d'Europa). El Consell és sobretot conegut perquè d'ell en depèn el Tribunal Europeu dels Drets Humans.

UE: una mena de govern a tres.
La UE té una mena de govern a tres: el Parlament europeu (format pels representats escollits per la ciutadania), el Consell de la UE (format pels governs dels països membres i que cal no confondre amb el Consell d'Europa) i la Comissió europea (un òrgan més reduït i executiu, amb un sol membre per cada país que forma part de la UE, i que en dirigeix el seu dia a dia).

Aquestes són les seves tres cares principals, habituals als nostres informatius, i que manen bastant més que Rajoy i Mas, i molt menys que els consells d'administració de les grans corporacions financeres internacionals. Potser no ens acaben d'agradar, però per canviar-los cal ineludiblement el nostre vot:


Una breu pinzellada de cadascuna d'elles, i un enllaç directe a totes elles per a qui vulgui fer-se'n una idea més completa.

El Parlament europeu..
El Parlament europeu tindrà, a partir del proper mes de maig, 751 eurodiputats i eurodiputades. D'aquests, 54 seran espanyols: podeu consultar els 7 catalans i catalanes que hi ha en aquest enllaç informatiu i en català del Parlament europeu. Fins ara, el nostre representant d'ICV hi era en Raül Romeva, i estic segur que a partir del proper 25 de maig hi serà l'Ernest Urtasun.

En el Parlament, els eurodiputats i eurodiputades no s'agrupen per països, sinó en funció de grups i afinitats polítiques. En l'actualitat, al Parlament europeu hi ha una majoria conservadora (ras i curt, de dretes, que entén que la llibertat de mercat ha de tenir les menors interferències polítiques possibles, i que considera que l'atenció als "pobres" és una qüestió més de caritat individual que de justícia social). En conseqüència, la legislació que aprova (i que com ens afecta!!!) és conservadora (per sort, no tan conservadora o a la dreta com el nostre PP...) i els òrgans que escull, tenen aquesta visió de la societat i de la història. En aquests moments, està presidit per Martin Schultz, de l'SPD (Partit Socialdemòcrata Alemany). Té la gran responsabilitat de designar els 28 membres i el president de la Comissió Europea (Durao Barroso, en aquests moments). I així ens va... Però poca broma: el que toca no és "passar" del Parlament, sinó canviar-lo!!! Properament, hi dedicaré un escrit complet al meu blog, i els que calguin quan comenci oficialment la campanya electoral, justament el cap de setmana de la nostra Fira i Exposició de Roses.

El Consell Europeu i el Consell de la Unió Europea.
Si el Parlament europeu està format per la representació de la ciutadania, aquests dos consells estan formats per representants dels governs dels seus actuals 28 estats membres:
  • El Consell de la Unió Europea és una mena de "consell de ministres" i està format per un ministre de cadascun dels països membres. Té una presidència rotatòria semestral. Aquest primer semestre de 2014, està presidit per Grècia.
  • El Consell Europeu és una mena de "consell de presidents" i està format pels presidents de govern de cadascun dels països membres. El president del Consell Europeu és nomenat pels 28 membres que formen el Consell Europeu, és a dir, pels caps de govern dels 28 països que formen part de la Unió Europea. En aquests moments, és Herman Van Rompuy, democristià belga i flamenc. El seu mandat dura 2 anys i mig, i només pot ser reescollit un sol cop.
Les funcions del Consell de la Unió Ruropea i del Parlament europeu són bàsicament legislatives. La funció del Consell Europeu ha de marcar (més ben dit, hauria de marcar) la gran política comuna europea en els àmbits centrals de la vida política: les relacions internacionals, la política fiscal, la  política d'immigració, la política de seguretat, etc.

La Comissió Europea.
La Comissió europea, a diferència dels òrgans que he intentat explicar més amunt, no té funció legislativa. És un òrgan de caràcter executiu: aplica les lleis que elaboren Parlament i Consell de la Unió Europea i les decisions que prengui el Consell Europeu, i també elabora les propostes que han d'aprovar finalment els òrgans anteriors. És, en conseqüència, un òrgan més tècnic que polític... almenys en teoria. De fet, molts creuen que és, de facto, "el govern d'Europa"...

Està format per 28 comissaris, un en representació de cada país. El comissari espanyol és el socialista Joaquín Almunia. L'actual president de la Comissió europea és el portuguès José Manuel Durao Barroso. Té un mandat de cinc anys. Ell i els comissaris són nomenats pel Parlament, a proposta prèvia del Consell Europeu.


Conclusió.
Com podeu veure, una arquitectura complexa i segurament excessiva, però és la que tenim... fins que una majoria suficient pugui canviar-la. Amb aquesta farina hem de fer el pa, i no podem enyorar altra farina ni passar del pa que s'hi fa. "Esto es lo que hay" i amb això s'ha de treballar. 

Treballar per a què? Doncs justament perquè en el marc europeu és on hem de lliurar el combat per un futur més just i igualitari, més roig, més verd, més lila, encara que com diu el Labordeta "también será posible que esta hermosa mañana ni tú ni yo ni el otro la lleguemos a ver", però, com sempre, treballant, des de Sant Feliu fins a Europa, "para que pueda ser"!

dijous, 10 d’abril de 2014

Equip de govern i Síndic de Greuges: una interlocució necessària i profitosa.

De manera regular, el regidor i tinent d'alcalde Manel Martínez i el Síndic de Greuges, Sr. Magí Boronat, tenen les reunions de treball que preveu el Reglament de funcionament del Síndic. A més a més, el Síndic manté altres reunions per temes concrets amb regidors de les diferents àrees de govern i, en d'altres, amb mi mateix.

El conciutadà Magí Boronat va ser nomenat per unanimitat a l'octubre de 2006 per a un període inicial de cinc anys. Posteriorment, al gener de 2012, va ser ratificat en el seu càrrec també per unanimitat, i també per a un període de cinc anys, aquest cop improrrogable. Per qui en vulgui saber més, en aquest enllaç es pot accedir als sis informes anuals que ha elaborat (des de 2007 fins a 2012), al qual s'afegirà l'informe de 2013 després que el Síndic en doni compte al ple, previsiblement al proper mes de maig.

El principal paper del Síndic és garantir els drets dels ciutadans de la nostra ciutat, com diu l'article 2 del seu Reglament. Això comporta, per dir-ho amb un símil entenedor, "fer de pont" entre la ciutadania i l'Ajuntament. Així, les persones i les entitats s'adrecen sovint al Síndic amb dues finalitats bàsiques: denunciar davant seu el que consideren que ha estat una mala decisió de l'Ajuntament i/o demanar que faci de mediador davant l'equip de govern per tal que replantegi alguna de les seves decisions, argumentant que no han estat escoltats o han estat mal atesos per l'Ajuntament.

El Síndic, per tant, és un interlocutor destacat de l'administració municipal. En la mesura que rep i escolta entitats i ciutadans, té una visió externa a l'Ajuntament que cal considerar i tenir en compte. Sóc conscient que té un paper delicat en alguns casos. El Síndic ha de garantir que entitats i ciutadans tenen l'atenció correcta per part de l'Ajuntament, i qüestionar les seves decisions si el procediment no ha estat correcte o els drets d'entitats o ciutadans no han estat respectats, però no les pot qüestionar si el tràmit i el procediment ha tingut totes les garanties necessàries. És a dir, el Síndic no és l'oposició, ni té aquesta finalitat, que correspon en exclusiva als partits polítics que no configuren el govern.

Crec, sincerament, que el Síndic fa bé la seva feina. Recull bé la veu de persones i entitats que se senten agreujades per decisions municipals, i fa bé la seva feina de pont per tal d'arribar a solucions compartides en la major part dels casos. Sóc conscient que, especialment en casos de queixes per sorolls, aquesta feina de "fer de pont" és lenta i comporta una tramitació complexa, però ell té l'obligació d'escoltar tant els veïns que veuen vulnerat el seu dret al descans com als propietaris que veuen vulnerat el seu dret a l'exercici de la seva activitat en el marc de la normativa municipal o general vigent.

Valoro molt positivament la feina del Síndic i la seva interlocució amb el tinent d'alcalde Manel Martínez. La tasca d'ambdós fa possible que la resposta a les queixes o consultes presentades al Síndic sigui cada cop més ràpida, i que no es generin situacions de demora de mesos i mesos sense resposta (sigui aquesta del grat o del desgrat de la persona o entitat que es va adreçar al Síndic). És, en tot cas, una feina important que, en aquest escrit, vull donar a conèixer i reconèixer.

dilluns, 7 d’abril de 2014

8 d'abril de 2014, 19:30, Sala Ibèria: concessió de la Medalla de Sant Feliu a Agustí Vilar.

Hi ha persones que, per la seva tasca i la seva trajectòria, es guanyen dia a dia el reconeixement i l'afecte de la gent que els envolta. Afortunadament, moltes persones. Una de les frases que sovint cito diu: "Fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen", per posar de manifest que creixen molts i molts "arbres" al nostre entorn, que fan que la nostra vida, el nostre entorn, tingui una qualitat i unes possibilitats que no tenien les vides i els entorns dels ciutadans que ens han precedit.

Però, de tant en tant, algun d'aquests cent arbres que creixen, ho fa d'una manera especial. Sovint per la importància de la seva presència, sovint per les circumstàncies en què li ha tocat créixer. Aquests arbres que creixen, dins el nostre paisatge humà quotidià, es mereixen una consideració especial, un reconeixement col·lectiu, un homenatge.

Aquest és el cas de l'Agustí Vilar i Martínez, l'Agustí. Una persona clau en la vida de la ciutat, per les dues raons que en el paràgraf anterior esmentava: per la importància de la seva tasca (la que ha fet fins ara i la que continuarà fent) i per les circumstàncies en què l'ha duta a terme (en la seva situació de ceguesa i sordera).

L'Agustí és i serà activista de totes les causes que mereixen la pena i creador infatigable en totes elles.

Activista i creador en el camp de la cultura, en el doble vessant de poeta (entre altres, va guanyar el Martí Dot de 1979, al qual jo també em vaig presentar... i vaig quedar darrera seu...) i d'impulsor i motor de les iniciatives culturals a Sant Feliu, que van començar amb el Congrés de Cultura Catalana, van continuar sent un dels primers impulsors de Can Ricart com a Casal municipal de Cultura i s'allarguen fins avui amb l'organització del Premi Martí Dot i les tertúlies literàries de la Biblioteca Montserrat Roig.

Activista i creador en el camp de l'ensenyament, en què va començar donant les primeres classes de català al llavors Colegio Modelo (avui Escola Falguera), impulsant el reciclatge de professors de català, i totes les activitats en suport de l'escola catalana, fins que per raó de les seves dificultats de visió i oïda ho va haver de deixar.

Activista i creador en la política i els moviments socials, incorporant-se des de molt jove a les organitzacions polítiques d'esquerra, a les quals continua fent costat, participant en la creació de l'Associació de Veïns de Can Calders quan vivia a aquell barri, o de Can Nadal quan hi va anar a viure, i en totes les reivindicacions en defensa dels drets socials, els serveis públics i la igualtat de drets i oportunitats per a totes les persones.

Activista i creador en la lluita per la igualtat de drets i d'oportunitats per a les persones amb alguna discapacitat. L'Agustí es va saber enfrontar a la difícil situació de greu disminució de pèrdua de dos sentits tan bàsics com la vista i l'oïda. Sap de la dificultat, sobretot d'ànims, de tenir una actitud positiva i de superació on seria comprensible que l'haguessin vençut l'abatiment i el desànim. Avui, és un membre actiu de l'ONCE i de l'Associació Catalana per a la Integració del Cec, i les seves aportacions són fonamentals, per exemple, per anar suprimint les barreres arquitectòniques i de mobilitat a la nostra ciutat.

Al març de 2012, en un acte poètic a la Torre del Roser organitzat conjuntament per l'USLA i per la Biblioteca Montserrat Roig, on prop d'un centenar de persones van gaudir de l'obra poètica de l'Agustí, algú va proposar la idea que la ciutat li reconegués la seva tasca i la seva trajectòria. Aquesta petició es va formalitzar a principis d'any, i el ple de l'Ajuntament la va aprovar per unanimitat el passat 27 de març.

Demà, a la Sala Ibèria, tot Sant Feliu li retrà un merescut homenatge. A mi, que el conec des que ambdós anàvem junts a la mateixa classe dels Padres des dels set anys, em fa una il·lusió molt especial.

I si no coneixeu qui és l'Agustí, aquí ell mateix es presenta, tal com raja i tal com és, a la targeta de des/crèdit del seu propi blog. Amb totes i amb tots vosaltres, l'Agustí Vilar!

dissabte, 5 d’abril de 2014

Resum del ple de març de 2014.

Foto d'en Marc Rius al Fet a Sant Feliu (per cert, ja te n'has fet soci o sòcia?

El ple de març va tenir dos components destacats. D'una banda, la convocatòria prèvia d'una concentració a la plaça de la Vila de la comissió ciutadana de l'IBI. De l'altra, i per a mi d'un enorme valor personal i ciutadà, l'aprovació per unanimitat de la concessió de la Medalla de la Ciutat al professor, poeta, activista cívic i cultural Agustí Vilar i Martínez (i amic personal meu des dels set anys, quan anàvem a la mateixa classe dels Padres). Aquesta confluència dels dos components es reflecteix bé en aquesta imatge que resumeix el més destacable del ple.

Però el ple va tenir un tercer tema destacable: la presentació d'al·legacions contra el Plan de inversiones en transporte, vivienda e infraestructuras (PITVI) 2012-2024, elaborat pel Ministeri de Foment i sotmès a exposició pública, perquè no diu res del soterrament de les vies al seu pas per Sant Feliu. A més, aquest era un compromís verbal que el Ministeri havia assumit en reunions tant amb la Generalitat com amb l'Ajuntament.

Podeu descarregar-vos el resum del ple que fem el grup municipal d'ICV-EUiA-ISF aquí (4 pàgines). Si voleu l'acta oficial completa del ple, la podeu descarregar també aquí (45 pàgines). 

divendres, 4 d’abril de 2014

"Afavorir la creació d'ocupació". Editorial del Butlletí 452, abril de 2014.

Sens dubte, el principal problema de Sant Feliu és el seu índex d’atur i tot el que això pot comportar. Entre els joves, la necessitat de marxar de la ciutat o del país. Entre les persones que, per la seva edat, veuen que difícilment podran tornar a treballar, la dificultat per confiar i lluitar pel seu futur i el de la seva família. Des d’una perspectiva més global, l’aparició, i el que és pitjor, la possible consolidació de situacions de pobresa crònica a la nostra ciutat. Això implica que la principal prioritat de l’Ajuntament ha de ser les seves polítiques socials i d’ocupació.
Amb aquesta consciència, el ple de l’Ajuntament ha aprovat un fons d’una mica més d’un milió d’euros per, en els propers dotze mesos, afavorir la creació d’ocupació a Sant Feliu. D’una banda, per als plans d’ocupació que ja es van fent des de fa anys. De l’altra, per afavorir l’ocupació en el sector privat, ja sigui finançant una part important del salari a les petites empreses que contractin persones en atur de Sant Feliu, ja sigui finançant durant un any la creació de la seva pròpia empresa, com a autònoms. L’objectiu és afavorir l’ocupació d’entorn de 170 persones.
Algú podria dir que no té sentit que diners públics “afavoreixin” el sector privat. Vull rebatre aquesta idea. El sector públic, per si sol, no traurà el país de la crisi. Cal un sector privat que sigui dinàmic i productiu i alhora conscient de la seva responsabilitat social. Volem afavorir la reactivació d’aquest sector privat, de petites empreses i autònoms, que històricament han generat molta ocupació i que tenim la convicció que l’hauran de tornar a generar en el futur. Per això, tant empreses com sindicats com tots els partits de Sant Feliu han donat suport a aquesta línia d’actuació. Vull agrair-los el seu acord per abordar el primer problema de la nostra ciutat.
Finalment, dues consideracions: una en clau estatal, l’altra en clau europea. Com hem anunciat, ens hem sumat als milers d’ajuntaments que han presentat un recurs d’inconstitucionalitat contra la nova llei de l’administració local, aprovada només pel PP. Entre d’altres coses, perquè amb aquesta llei seria impossible aprovar i aplicar mesures com les que acabo d’explicar.
D’altra banda, les polítiques econòmiques que han generat la crisi superen les fronteres nacionals i estatals i requereixen polítiques en l’àmbit europeu que puguin i vulguin posar fre al capitalisme especulatiu que ofega la major part de la ciutadania. Per això, per afavorir també les polítiques socials i l’ocupació, és imprescindible participar a les eleccions europees del proper 25 de maig, per canviar el rumb i les prioritats d’Europa que és l’escenari en què construirem el nostre futur.

dimarts, 1 d’abril de 2014

Explicar Europa: per què? (1/3)

Avui, el nostre candidat a les properes eleccions al Parlament europeu, el nostre company Ernest Urtasun, ha vingut a Sant Feliu. Avui, es publica al BOE la convocatòria de les eleccions europees per al proper 25 de maig. Demà passat, 3 d'abril, farà 35 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura, recuperant els ajuntaments republicans dels quals jo em sento continuïtat i hereu. Avui, a Sant Feliu, amb en Jaume Bosch (que va viure aquell 3 d'abril) i l'Ernest Urtasun (que serà candidat el proper 25 de maig) hem fet una roda de premsa amb dues idees centrals:

  • lluitarem amb totes les nostres energies per evitar que els ajuntaments retrocedeixin 35 anys
  • defensarem amb claredat els ajuntaments i el municipalisme al Parlament europeu.
De la lluita contra el retrocés municipal que vol impulsar/imposar el PP, n'he parlat molt sovint en el meu blog. Però no he parlat tan sovint de la importància que té Europa, que tenen les eleccions europees, en la defensa del primer i principal objectiu amb què la nostra coalició, ICV-EUiA, es presenta a totes les eleccions: la justícia social.

Per això, em proposo fer una mica de pedagogia sobre les institucions europees i sobre les seves competències, lligant-les tant com pugui a les implicacions que tenen en la vida dels nostres poc més de 43.000 conciutadanes i conciutadans. 

No és un exercici inútil. Ens hi juguem molt i, tot ho fa pensar així, sembla que hi participarem poc. No m'hi vull resignar: entenc el descrèdit de la política i el desgast a què la conducta d'alguns càrrecs públics ha comportat a la democràcia, entenc el descoratjament que provoca que la democràcia no pugui controlar (encara..., però ha de poder-ho fer!) la voracitat d'un sistema econòmic injust i depredador, entenc que hi hagi qui pensa que votar no serveix de res. Però el que no serveix de res és justament callar, no dir res, no votar... quan estem convocats a dir la nostra opinió sobre l'Europa que volem! 

Per què, doncs, explicar Europa? Doncs justament per això: per, com deia el mestre Marx, entendre la realitat per transformar-la. Entendre Europa per saber com ens afecta, entendre Europa per saber com podem convertir-la en l'instrument més útil per a la construcció d'un ordre social més just aquí i arreu, entendre Europa per construir el millor possible el nostre millor futur possible, entendre Europa per combatre el capitalisme especulatiu i depredador que crea desigualtat i pobresa aquí, i mort i misèria a tants racons del món. Entendre i transformar Europa, gairebé, per pura supervivència. Intentaré, per tant, explicar Europa per posar el meu gra de sorra perquè més gent vagi a votar a les eleccions europees, i que ho faci en defensa dels seus propis interessos, en defensa dels interessos del 99% de la població, en defensa dels interessos de la classe treballadora: la que viu del seu treball i no dels beneficis immorals de les seves milionàries i especulatives transaccions.

1 d'abril de 2014: 75è Aniversari de la nostra autèntica derrota.

I és que, per a mi (insisteixo: opinió personal, primera persona del singular), els meus vençuts són els antifeixistes del 39, els republicans espanyols i catalans que van travessar junt les fronteres, que van continuar lluitant junts als maquis, que van entrar junts a París el 45, els qui van fer possible que els i les mestres fossin els primers ciutadans de la República, els qui van defensar amb la seva sang la democràcia. Jo (insisteixo: opinió personal, primera persona del singular) sento com a meva la derrota de fa 75 anys, de la qual tan poc avui es parla. Potser perquè les elits catalanes hi van donar llavors majoritàriament suport. El tricentenari em queda, i no només per mera cronologia, molt més lluny.
(escrit avui al meu facebook).