Jo vull poder decidir República Federal d'Espanya.

Per a mi, el millor cartell polític (1977). Extret del bloc "Carteles ds la transición"

1) Jo vull poder decidir (per convicció). És a dir, no només per la situació generada després de la sentència del Constitucional de 2010 o la mani del darrer 11 de Setembre de 2012, sinó per la mera i simple convicció democràtica que la ciutadania té el dret inalienable i imprescriptible de decidir el seu present i el seu futur com a comunitat nacional. És evident que, en votar en unes eleccions legislatives, ja estem definint i decidint què volem ser. Però també és evident, si més no per a mi i molta altra gent, que hi ha moments claus en la història dels pobles que requereixen una definició concreta sobre la seva voluntat de ser, i que ara ens trobem en un d'aquests moments. Aquest dret està recollit en la pròpia història del PSUC, en els eixos de l'Assemblea de Catalunya i en la pròpia trajectòria d'Iniciativa, explícita també en la darrera campanya electoral. Per tant, doncs, un exercici de democràcia i de continuïtat de la pròpia història.

2) República Federal d'Espanya (per coherència personal). I no només perquè, com tants altres santfeliuencs i santfeliuenques, no em faci cap problema de l'assumpte estrictament personal de la pròpia identitat, sinó per la meva convicció que l'arrel dels problemes que viu la classe treballadora (és a dir, de totes les persones que viuen (o aspiren a viure!) del seu treball (i no dels rendiments de les seves propietats o dels moviments especulatius de les propietats o capitals dels altres) no deriva principalment del finançament injust de Catalunya (que també, però de manera secundària) sinó de l'existència d'un sistema econòmic absolutament injust, que és l'autèntica causa del conflicte social i del conseqüent drama que viuen milers i milers de famílies a Catalunya... com a Espanya, arreu d'Europa i tot el món.  Es tracta, per a mi, d'una qüestió d'anàlisi de les causes de la situació que vivim i de les conseqüències de les conclusions que en derivem. També, com en el cas del dret a decidir, de continuïtat i coherència amb la meva pròpia història: la reivindicació de la República i d'una Espanya diversa, no només messetària, que consideri com a pròpies i seves totes les terres i les parles que la conformen.

Torno al tema de l'anàlisi de les causes i de les conclusions que, al meu entendre, cal derivar-ne. En la meva perspectiva, les xifres insuportables d'atur, d'atur juvenil, de pèrdua salarial, de desnonaments, d'abusos bancaris, de retallades en els serveis públics, de fracàs escolar, d'empitjorament de condicions socials i ambientals arreu, no tenen la seva causa fonamental en el conflicte entre les elits dominants espanyola i catalana (traduïda políticament entre els governs avui encapçalats per PP i CiU) sinó en l'existència mateixa d'un sistema econòmic que totes dues accepten sense qüestionar: el sistema en què la llibertat de mercat ha de ser absoluta, la seva desregulació i manca de control democràtic s'han de donar per descomptades, en què l'Estat (sigui aquest el que sigui!) ha de ser mínim i cobrir tan sols les ineficiències (???) del mercat, en una perspectiva molt més propera a la caritat que de la justícia social, que és un objectiu polític sense cap valor en la perspectiva econòmica neoliberal, que comparteixen totes les dretes del món (incloses les nostres) i que semblen configurar el pensament únic que volen fer imperant. Per a mi, l'existència d'un sistema econòmic global i injust, l'existència d'una dictadura del mercat sense cap control democràtic és el problema principal (és a dir, que mani l'univers que podem simplificar en "la troika"), i el conflicte específic de finançament, competències o relació entre Catalunya i Espanya és un problema secundari (és a dir, si ha de ser Mas o Rajoy l'intermediari entre la troika i la nostra classe treballadora).  Jo crec que equivocar l'anàlisi (situant com a principal per a la nostra classe treballadora el que és merament secundari) ens afebleix encara més en la lluita contra la dictadura del mercat i a favor de la democràcia econòmica i la justícia social, que necessita de la unitat popular (també sóc un convençut d'un altre lema del PSUC, "Catalunya, un sol poble") i no de l'afebliment de la classe treballadora a causa del seu divers origen o sentit de pertinença. Per resoldre el problema principal, necessitem totes les mans, tots els cors, totes les forces. Si atenem primer el problema secundari, crec que podem perdre pel camí moltes mans, molts cors, moltes forces. I no m'agradaria equivocar-me ni de problema ni d'adversaris.

Crec que la classe treballadora del Baix Llobregat i de tota Catalunya ha mostrat amb claredat la seva voluntat de ser un sol poble, de construir una identitat col·lectiva catalana (i, sobretot, una escola pública catalana!) sense haver-se de confrontar al seu interior en conflictes que no li són propis, i sense haver de renunciar als seus propis orígens personals, en un marc en què molta gent viu amb una legítima i inqüestionable identitat compartida. Jo no crec que el camí cap a una possible independència hagi de ser el camí cap a cap catàstrofe, però tampoc crec que sigui un camí el camí de roses que, des de les respectives televisions "públiques" i mitjans de comunicació afins, ens volen fer veure els uns i els altres. Per tant, reclamo novament una informació completa sobre els pros i contres d'aquest camí, com ja vaig exposar fa un temps en aquest escrit.

Sóc conscient que el panorama que tenim per davant generarà conflictes a l'interior de gairebé tots els partits que conformen el nostre panorama polític. No tothom a CDC comparteix la línia del seu actual pinyol. A UDC, encara menys. Les tensions al PSC han estat i són evidents. Però també a ICV i a EUiA afloraran tensions entre els qui ens definim com a federalistes i considerem que cal preservar per damunt de tot la unitat de la nostra classe treballadora, i els que es consideren independentistes i no comparteixen la meva anàlisi del que, ara i aquí, és principal i és secundari. S'obren temps d'una gran complexitat, ja que col·lectivament acabem de decidir que volem abordar alhora una situació econòmica i social molt dolenta i un procés democràtic de consulta, ì ens hem de comprometre fins al moll de l'os que hem de sortir bé i reforçats d'aquest doble repte.

Jo, insisteixo, ja avanço el que, ara com ara, és la meva opció personal: República Federal d'Espanya, l'opció que segurament es deriva de la història que ens precedeix i que es mostra en aquell magnífic cartell del PSUC del 1977.