dilluns, 27 d’agost de 2012

Resum del ple de juliol de 2012.

Rosi Fernández i Francisco Jiménez, santfeliuencs de Pola de Lena (Astúries) i de Ciñeros (Lleó), defensant la moció d'ICV-EUiA-ISF de solidaritat amb la lluita dels miners.

Dubtava entre aquesta imatge i una de la Joana Raspall per encapçalar el resum del ple del mes de juliol. La que he triat, la de l'ànima històrica de l'esquerra, i la que podria haver triat, la de l'ànima cultural de Sant Feliu. Justament, el ple va declarar l'any que ve com a Any Joana Raspall: molts escrits tindran la seva imatge, i per això he triat els parlaments de la Rosi i el Francisco.

El ple de juliol es va caracteritzar sobretot per dos temes:

  • la declaració del 2013 Any Joana Raspall i la constitució de les comissions que el faran possible, Aquest punt es va aprovar per unanimitat.
  • el debat sobre la gestió pressupostària municipal del 2011 i sobre la situació econòmica de l'Ajuntament a finals de l'any passat. Sobre aquest tema ja vaig fer al seu dia aquest escrit, sobre la gestió estricta del 2011, i aquest altre, comparant amb la gestió dels tres anys anteriors. Aquest punt es va aprovar amb el vot a favor del govern, l'abstenció del PP i el vot en contra del PSC.
En el ple es van debatre, a més, moltes altres mocions:
  • la ja exposada de solidaritat amb la lluita dels miners, amb el vot a favor d'ICV-EUiA-ISF, el PSC i Ciu i el vot en contra del PP.
  • contra la liberalització dels horaris comercials imposada pel govern de l'Estat, amb el mateix resultat a l'hora de la votació.
  • de rebuig a la nova interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en contra del model lingüístic de l'escola catalana, també amb el suport del govern i el PSC i el vot contrari del PP
  • contra les retallades als serveis públics i al món local, també amb el mateix resultat.
  • de suport al pacte fiscal, aprovada amb els vots d'ICV-EUiA-ISF i CiU, l'abstenció del PSC i el vot en contra del PP.
  • en clau local, el conveni amb la cooperativa Sant Feliu Viu, que fa possible el web informatiu diari i independent www.fetasantfeliu.cat. La moció va tenir el suport d'ICV-EUiA-ISF,CiU i PP i l'abstenció del PSC.
Altres punts aprovats al ple de juliol, van ser els següents:

  • Aprovació del conveni amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona per al finançament de les obres de la plaça Dicià, al barri del Mas Lluí 
  • Aprovació del conveni amb la Diputació de Barcelona en relació a la carretera comarcal BV-2001, que actualment forma el carrer Josep Maria de Molina (conegut popularment com a carrer dels Arbres, davant del Mercat Municipal) i Armenteres (conegut popularment com a carretera de Sant Joan). Això permetrà la conversió del carrer dels Arbres en un sol carril de circulació (en direcció al Pla) i la generació d’una zona d’aparcament i càrrega i descàrrega entorn del Mercat Municipal, en el conjunt d’actuacions de millora del nostre Mercat.
  • Adhesió de l’Ajuntament al Protocol general del Pla “Xarxa de Governs Locals 2012-2015”, de la Diputació de Barcelona. Aquest Pla estableix tots els àmbits del suport tècnic i econòmic de la Diputació a l’Ajuntament, tots ells històricament d’un gran valor, especialment en el context de crisi econòmica en què ens trobem.
  • Aprovació dels convenis anuals amb dues entitats històriques de la nostra ciutat: Centre Parroquial i Ateneu Santfeliuenc
  • Aprovació de convenis amb diverses entitats esportives i culturals de Sant Feliu, entre les quals vaig voler destacar, aprofitant el 20è aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona en què els voluntaris i les voluntàries van tenir un paper destacat, l’entitat Voluntariat de Sant Feliu, per la seva col·laboració en moltíssimes activitats ciutadanes a la nostra ciutat.
Podeu llegir el resum complet del ple aquí (per la durada i importància del ple, té 8 pàgines). L'acta oficial i completa del ple s'aprovarà l'últim dijous de setembre i la penjaré posteriorment.

diumenge, 26 d’agost de 2012

Política: gestionar el que és possible avui, construir el que és necessari demà. Mirada curta, mirada llarga, organització, transparència, comunitat.

Si visquéssim d'un en un, o de molt pocs en molt pocs, la política (del grec "polis", que tant vol dir multitud com ciutat) no tindria sentit. Però com que fa milers d'anys que sabem que junts vivim molt i molt millor, la història de la humanitat s'escriu afortunadament en comú. I el comú cal organitzar-lo: i això és la política. I per això cal reivindicar-la, explicar-la, compartir-la, fer-la sentir propera i pròpia, fàcil. Per tant, la política no és un rotllo: és una necessitat imperiosa. I els polítics no són una casta: són ciutadans que voluntàriament en volen representar d'altres, qualsevol pot ser-ho si s'ho proposa. Per tant, al tanto amb qui diu que "passa de la política", perquè vol dir que passa del que és comú i compartit.

Desqualificar la política i desacreditar els polítics (i els sindicalistes, i els pensadors crítics, i la gent que alça la mà i diu seriosament que no podem seguir així, i tants i tants altres) sembla que està de moda. Interessadament de moda, d'una moda que es dicta des de cadenes de televisió penosíssimes, des de despatxos que ni tan sols imaginem on són i amb gent que ningú no ha escollit i que ens mira com despreciant-nos. Populistes i tecnòcrates volen fer creure que la política és un problema... perquè així, retornats a l'estadi de l'un a un o de poquets amb poquets, allò que és comú s'afebleix i l'organització del que és comú (que és justament la política) deixa de ser un problema per als qui ara ens dirigeixen la vida, i que són -aquests sí- molt pocs i actuant descaradament en el seu benefici particular: els especuladors que actuen al marge de qualsevol control democràtic. Com que la política podria (pot!!!) guanyar la batalla a aquest sistema actual, desacreditant la política, allunyant a la gent de la política, arrossegant a la marginalitat la política, els privilegiats protegeixen molt efectivament els seus privilegis particulars.

Hi ha, doncs, qui s'ha apoderat del poder econòmic en benefici exclusiu dels seus interessos privats, particulars. Per això els cal desacreditar la perspectiva comú, compartida, pública. És a dir, els cal desacreditar la política.

Però, des de les petites parcel·les de poder democràtic que hem aconseguit conquerir, hem de reconèixer que també hem ajudat a l'allunyament de la gent comú de la política. Lentament, imperceptiblement, massa càrrecs públics han anat limitant la política al govern de les institucions, al poder immediat, pensant en les properes eleccions, i no en la creació d'un discurs global i més profund, pensant, explicant i promovent un futur que va molt més enllà dels cicles electorals. Lentament, imperceptiblement, massa càrrecs públics han anat construint un llenguatge tecnificat i un univers endogàmic, gairebé de col·legi professional, s'han anat envoltant d'experts (?) que els diuen el que volen sentir i han perdut la frescor del contacte diari i obert amb la ciutadania. Hi ha massa càrrecs públics que no s'han llevat mai a les sis per anar a treballar, que no han conegut mai l'atur o que mai han portat durant mesos sabates foradades. Hi ha càrrecs públics als quals costa endevinar, en la seva simple representació temporal de la ciutadania, els valors i les conviccions que diuen defensar.

Afortunadament, molts ciutadans i ciutadanes han construït noves formes de política: acabo de veure el documental "Avis contra la crisi" de TV3 i n'és una mostra molt clara. Anonymous, el 15-M, i tants altres moviments ens tornen al sentit original de la veu i la participació en l'àgora i la polis. La  immensa majoria de companys i companyes electes (des del món local fins al Parlament europeu), en la seva enorme diversitat de formes de fer, saben el que són i a qui representen, i exerceixen la seva simple representació de la ciutadania i el seu projecte polític de forma clara i coherent. Hi ha molts homes i dones, a les forces polítiques d'esquerra i als moviments socials, que em són referents personals i als qui admiro.

Reivindicació i validesa de la política, per tant, per organitzar el que és públic, compartit, comú, comunitari des de la perspectiva del bé comú i dels interessos de la majoria. Política per dues coses: voler gestionar amb valors i ideologia el que és possible avui (és el que intentem fer des del grup municipal d'ICV-EUiA-ISF a l'Ajuntament), i definir col·lectivament i avançar també col·lectivament cap el futur a què aspirem per a demà. Un futur que ha de passar, per a mi, per la democràcia econòmica i social en el marc d'una Europa unida i forta i alhora respectuosa amb la història i la personalitat de cadascun dels seus pobles. Un futur que s'ha de construir i guanyar amb majories socials conscients i sòlides. No recordo de qui és la frase però la comparteixo plenament: "per anar ràpid, es pot anar sol, però per arribar lluny, hem de ser tots"

I reivindicació també dels partits polítics, com a motors de la consciència comunitària, com a creadors de propostes de present i de futur. Amb cinc característiques que considero fonamentals, que trobo a ICV, que trobo a la coalició a Sant Feliu, i en què em sento compromès fins al moll de l'os:
  • mirada curta, pensant en lo proper en el temps i l'espai, en l'ara i el que tenim a prop, no ajornant per a demà les decisions que s'han de prendre ara i aquí,. En la meva responsabilitat actual, el proper ple, el mandat.. La gestió del que és possible avui, amb el pressupost, les competències, els recursos, el context, etc  d'avui... però sempre amb el  nord, el rumb, la mirada llarga.
  • mirada llarga, pensant sempre també en una visió a llarg termini: el futur a què aspirem, no en les pròximes eleccions sinó en les pròximes generacions, aquí i a tot el planeta, pensant localment per actuar globalment.  La utopia, en el sentit del peu de la foto de l'escrit, en el sentit que el jesuita Joan García-Nieto (Cristians pel Socialisme) solia dir: allò que avui i aquí no existeix, però que és necessari i que entre tots hem de fer possible.
  • organització,  persones unides amb propòsits comuns, amb responsabilitats conegudes i compartides, amb mirades curta i llarga, amb disciplina conscient a partir del resultat de debats democràtics, amb voluntat i capacitat clara de cooperació, amb passió pels projectes compartits i per la tasca diària en què es concreta, amb capacitat de discurs i proposta global molt més (que també) d'acció i protesta puntual, amb continuïtat i empenta, especialment quan tot sembla girar-se en contra...
  • transparència: lluny de tota opacitat o secretisme, lluny de tota submissió, de la nefasta idea de "más vale equivocarse con el partido que acertar fuera de él", explicant-se sempre, amb parets de vidre (o sense parets!) en relació a la ciutadania a què simplement representem i amb la què volem construir propostes i horitzons amb majoria social, amb funcionament absolutament entre iguals a la vida diària del partit...
  • comunitat: tornem a l'origen d'aquest llarg escrit fet a trossos en alguns dels meus dies de vacances: donar sentit i impulsar a allò que és comú, públic, compartit... polític. Allò que és comú, en cap cas contraposat a allò que és particular. Política per fer possible que cadascú pugui tirar endavant el seu projecte individual de vida, el seu món particular, però en el marc d'una dimensió comunitària, compartida: "nada humano me es ajeno". També en el sentit explícitament comunitari de la fe cristiana, la síntesi entre la necessária vida i perspectiva individual i comunitària: "estimarás el teu proïsme com a tu mateix".
I acabo aquesta llarga reflexió sobre el per què dels atacs a la política i els polítics: desacreditar la política, marginar-la, contraposar-la a la vida particular i excloure-la de la vida de la gent... només té el sentit d'afeblir els vincles comunitaris, la consciència col·lectiva, els espais i els moments de vida compartida, amb el propòsit que els poderosos puguin continuar especular impunement en favor dels seus propis interessos particulars.

No els fem el joc: siguem crítics amb la política, sí, però en cap cas anem contra la política!

divendres, 24 d’agost de 2012

Obres d’estiu a la via pública (2012).

Foto del pas elevat que se suprimirà, al carrer Manso cruïlla amb Sant Gabriel,  ja que és innecessari per l’existència d’un semàfor en el mateix punt.
Fa uns dies, vaig escriure sobre les obres d’estiu en equipaments municipals. Fa algunes setmanes, ja vaig avançar també algunes de les actuacions que jo anomeno com a “bombetes del menjador”. Totes elles responen a les següents prioritats de govern, que crec que són les que diverses persones i entitats ens han anat manifestant, i a les quals vull agrair la seva col·laboració:

Supressió de barreres arquitectòniques, com ara:
  • Escales en voreres sense itineraris alternatius propers, com ara les que es troben a la cantonada entre els carrers Jacint Verdaguer i Sant Llorenç.
  • Passos de vianants entre carrers que no tenen el gual adaptat per garantir la mobilitat de totes les persones, com ara els existents al barri de les Grases, a la carretera de la Sanson entre els números 41 i 69.
  • Millores en rampes ja existents i d’utilització molt freqüent, com ara les rampes existents als dos extrems del túnel del carrer Montserrat, i que diverses persones amb mobilitat reduïda ens han informat de la seva dificultat i perillositat,
 Reparació de voreres que comporten perill per a la circulació de vianants.
  •  S’actuarà sobre diverses voreres, detectades pels propis serveis municipals o informades per les associacions de veïns dels diversos barris.
 Millora de la mobilitat a peu entre barris de la ciutat:
  •  Túnel entre la plaça de l’Estació i els carrers Germans Carreras i Roses: canvi del paviment, renovació total de la il•luminació i pintura.
  •  Túnel del carrer Verge de Montserrat, que, a més de la magnífica obra d’art mural que s’hi ha fet, comporta millores en l’enllumenat i en l’accessibilitat, com he explicat més amunt.
  •  Canvi de la rampa provisional de fusta entre la plaça Alfons Comín i el Parc Falguera, per un accés definitiu i a peu pla, que eviti el risc de relliscades que molts veïns i veïnes havien posat de manifest.
Eliminació d’elements que comporten perill per a la circulació de vehicles:
  • Supressió de passos elevats per a vianants, per la seva proximitat a semàfors: aquest 2012 se suprimiran els de la cruïlla de Manso amb Sant Gabriel i el de Laureà Miró, 360.
  •  Suavització o atenuació de passos elevats amb pendents superiors al 10%: s’actuarà sobre set d’aquests passos, entre els quals els més rellevants són el del carrer Sant Josep amb Remigi Guix o el del mateix carrer Manso amb Sant Jaume. En aquest sentit, també s'actuarà en diversos guals del nou barri de l'antiga Hoechst (o sector Balmes-Manso) per millorar l'accés del veïnat que té dificultats per accedir a casa seva a causa de les obres d'urbanització del sector.
  •  Posar a nivell tapes de registre de clavegueram que han quedat enfonsades, sobretot en el polígon industrial del Pla.
Aquestes obres s’estan duent a terme o es duran a terme en les properes setmanes, donada la durada de la tramitació administrativa prèvia. En tot cas, i com a molt, totes estaran acabades a mitjan octubre. D’altra banda, aquest estiu s’estan executant altres actuacions que formen part del programa ordinari dels nostres serveis de manteniment en els àmbits següents:

Altres millores en la via pública:
  • Actualització i millores en l’enllumenat.
  • Neteja o ampliació d’embornals per a la recollida d’aigua de pluja.
  • Senyalització vertical.
  • Col•locació de bancs en espais propers a equipaments o serveis públics, o en els camins habituals de la gent gran, la població escolar, etc.
Pintura en la via pública:
  •  Senyalització horitzontal: zones d’aparcament, de càrrega i descàrrega, senyalització informativa.
  • Programa de pintura i envernissat de bancs i mobiliari urbà i infantil
  • Programa de pintura i sanejament de fanals, semàfors, baranes i elements deteriorats i afectats per l'orina de gossos.
Finalment, per completar aquest repàs amb caràcter informatiu, cal parlar de les remodelacions a fons de places o carrers que ja han estat presentades al veïnat corresponent. En aquest sentit, aquesta és la situació dels projectes d’obres corresponents:
  •  Carrer Tibidabo: les obres comencen el dia 3 de setembre. Tenen una durada prevista de tres mesos.
  •  Plaça Dicià: el projecte està aprovat i en fase de concurs públic. És previsible que l’adjudicació de les obres es faci al desembre. S’haurà de definir el calendari d’inici i les obres tindran una durada de 4 mesos i mig.
  • Carrer d’en Serra: es preveu aprovar el projecte a finals de setembre i concursar posteriorment les obres. És previsible que comencin a finals de l’any o inici del que ve i tindran una durada de dos mesos.
  • Carrer Sagrament: les obres ja van començar el 31 de juliol. Tenen una durada d’un mes i es preveu, per tant, que acabin a finals d’agost o primers de setembre.
Per completar aquest brevíssim repàs d’obres, l'AVV Roses-Castellbell i diversos veïns i veïnes han posat de manifest la situació de la plaça Francesc Macià. Per indicació de les regidores de barri i d’urbanisme, Lídia Muñoz i Mireia Aldana, s’estan duent a terme els informes tècnics previs a qualsevol actuació, la qual es prepararà seguidament en diàleg amb els veïns i veïnes i l’AVV del barri. Cal tenir en compte que, per les titularitats registrals de l’aparcament i de la pròpia plaça, s’hauran de fer tràmits administratius perquè l’Ajuntament hi pugui actuar, com ja va passar fa uns anys, per exemple, amb alguns trams de la Rambla o amb la plaça Falguera.

Vull destacar, per acabar, dues coses d’aquest pla de treball d’estiu:

Prioritat pressupostària: aquest és el pla de treball de l’any 2012, amb una previsió del pressupost d’inversions d’entorn dels 300.000€. Mantindrem i prioritzarem aquesta previsió pressupostària de cara als anys 2013 i 2014. Podrem replantejar, si el context econòmic general ens hi obliga, altres inversions de més abast, però no qüestionarem aquestes inversions de quotidianietat, de proximitat.

Voluntat de diàleg: hem concretat aquestes prioritats i no unes altres per l’esperit permanent de diàleg que tenim al conjunt de l’equip de govern, tant amb el veïnat com amb les entitats i especialment les associacions de veïns, a les quals aprofito per valorar i agrair la seva tasca. La figura del regidor i regidora de barri està sent una peça fonamental en aquest sentit. Volem enraonar amb tothom, de com es pot millorar l’espai públic... que és de tothom.

Així creiem que cal fer les coses, i així les continuarem fent.

dimecres, 22 d’agost de 2012

Fins a l'últim cèntim dels que l’Ajuntament va ingressar i gastar el 2011: transparència total en la gestió de la hisenda municipal. (2/2)

En l'escrit anterior, vaig presentar els grans números de la gestió pressupostària i de la situació econòmica municipal a 31 de desembre de 2011.

En aquest, m'agradaria obrir un debat sobre aquests aspectes, donant prèviament més informació sobre la gestió pressupostària de l'any passat i la seva relació amb els tres anteriors.

Pel que fa als ingressos:

Pel que fa a les despeses:

Els quadres són petits i de difícil lectura, però aquí adjunto els documents que n'han estat l'origen:
Com deia a l'inici del meu escrit anterior, parlar de diners és difícil, però és necessari. Són a més, hi insisteixo, diners de tothom i tothom té dret a saber què hi ha al darrera de cadascun dels números que aquí es presenten. Quina millor ocasió que poder parlar-ne directament amb l'alcalde?

Deixa aquí, si ho vols, la teva pregunta, comentari, valoració o proposta:

Fins a l'últim cèntim dels que l’Ajuntament va ingressar i gastar el 2011: transparència total en la gestió de la hisenda municipal. (1/2)

En el ple del mes de juliol vam donar compte de la situació ecònòmica municipal a partir de la liquidació del pressupost de l'any 2011 i de la gestió del pendent dels anys anteriors, i també vam avançar les implicacions que se'n derivaran de cara a la gestió pressupostària del que queda de 2012 i a la dels anys que vénen i, en concret, del pressupost de l'any 2013.

Sé que parlar de diners és feixuc i avorrit... però són els diners de tothom i se n'ha de donar compte, en volem donar compte. Fins a l'últim cèntim. Amb transparència total. Parlar de diners és imprescindible, a més, per arremangar-se a treballar en sèrio, per no parlar mirant sempre els toros des de la barrera, per fer bones anàlisis de la situació local i construir propostes consistents i viables per millorar-la o per constituir-se en alternativa.

He parlat sovint de diners en el meu bloc (la categoria "Hisenda municipal" té, fins avui, 59 entrades), però vull destacar alguns escrits a manera d'introducció per a les persones interessades:
El pressupost de 2011 és el primer que es completa amb l'actual equip de govern d'ICV-EUiA-ISF i CiU, sota la responsabilitat política, a més, del regidor d'Hisenda, Manel Carrión, del grup municipal de CiU. Una gestió absolutament coneguda, compartida i ben valorada tant per CiU com per nosaltres, i de la qual forma part també la voluntat de donar a compte d'on ha sortit i què se n'ha fet de cara euro que hem gestionat.

Aquest és el resum de la totalitat dels ingressos i de les despeses:
L'any 2011 es va tancar, per tant, amb un dèficit de 351.835,45€. En el resum del ple de juliol, analitzem aquesta xifra, que no reprodueixo aquí per no fer massa llarg aquest escrit.

La xifra, però, que més informació dóna de la situació econòmica d'una adminstració pública (i la que més la condiciona també) és la que dóna el dèficit o superàvit acumulat, derivada de la gestió de l'any en curs i dels pendents de cobrament i pagament dels anys anteriors. Es coneix amb el nom de romanent de tresoreria, i el document en què els tècnics econòmics del consistori el presenten i que es debat i es vota en el ple municipal és el compte general. Aquest és el resum del compte general de 2011, comparant-lo amb el resum del compte general de 2010:
L'Ajuntament tenia, per tant, a 31/12/2011, un dèficit acumulat de 1.659.775,40€. En el mateix resum del ple de juliol, s'explica aquesta xifra. És una xifra important i té unes conseqüències importants. Molt sintèticament i amb el risc de pèrdua de matisos que comporta tota simplificació, aquest 1,66M€ arrodonits tenen aquesta explicació: el resultat anual de 2011 que he explicat més amunt (-350.000€), la baixa de tres subvencions cobrades entre 2009 i 2010 i que s'havien comptabilitzat indegudament com a pendent de cobrament (-600.000€) i la previsió de donar de baixa altres ingressos pendents de cobrament clarament incobrables, lligats sobretot a la devallada de l'activitat econòmica empresarial (-700.000€).

Aquesta xifra de 1,66M€ en negatiu és la que més condiciona l'activitat de l'Ajuntament. Per llei, hem d'eixugar aquest dèficit acumulat en els tres anys que ens queden de mandat. Si no l'eixuguem, ni podrem anar a concertar préstecs per les inversions, ni podrem accedir a les línies d'ajut a la gestió dels ajuntaments que eventualment obri el govern de l'Estat. Per tant, tant sí com no, hem d'eixugar aquest dèficit acumulat.

Tal com va exposar el regidor Manel Carrión al ple, només hi ha tres maneres per eixugar-lo:
  • 1) generant, en un sol any, un superàvit equivalent al final de l'any 2012.
  • 2) generant, en un sol any, un superàvit equivalent al pressupost de l'any 2013,
  • 3) fent un pla de sanejament que permeti superar, en tres anys, el dèficit acumulat que acabo d'exposar.
Com ja va exposar Manel Carrión, l'opció de l'equip de govern és l'elaboració d'un pla de sanejament, el qual ha de permetre repartir entre els pressupostos de 2013 i 2015 l'esforç pressupostari que caldrà fer per eixugar aquest dèficit. Un pla de sanejament que s'haurà d'aprovar aviat, ja que haurà de ser el marc d'elaboració del pressupost de 2013 i, prèviament, ha de ser aprovat per la Generalitat de Catalunya, en aplicació de la seva competència de tutela financera dels ajuntaments.

Exposo, en un escrit adjunt, dos quadres amb l'evolució de la gestió del pressupost municipal en els darrers quatre anys, tant pel que fa als ingressos com a les despeses. Donat que aquest escrit l'he dividit en dos, en aquest primer anul·lo la funció de penjar comentaris, de manera que tots els comentaris o qüestions que qui tingui interès pugui plantejar, estiguin recollits en un mateix escrit.


diumenge, 19 d’agost de 2012

Obres d’estiu als equipaments municipals (2012).

Darrera aquesta separació provisional de fusta, hi ha la sala de fitness del Complex de Piscines. Quan les obres que es veuen a la foto s’acabin i la separació es retiri, la sala de fitness del Complex s’ampliarà de forma molt important. Amb la renovació de gran part de la maquinària, aquest curs 2012-13 començarà amb una millora molt important de les instal•lacions del Complex, tal com s’explica a la seva pàgina web.

L’agost és un mes òptim per dur a terme un bon nombre d’obres en equipaments i a la via pública. Potser la més rellevant pel que fa als equipaments és la que acabo de comentar, pel gran nombre d’usuaris del Complex. Però n’hi ha moltes altres, de les quals crec que és oportú informar i donar compte a la ciutadania que n’és, alhora, propietària i usuària.

Pel que fa als equipaments esportius, l’altre gran projecte que teníem previst per a aquest inici de curs era la primera fase de la remodelació del Parc Esportiu de les Grases. Ens hauria agradat que, en l’acte de presentació dels equips de futbol del Santfe i el CFA, les obres estiguessin ja iniciades, però no ha pogut ser així. El projecte s’ha hagut de revisar amb la participació dels clubs que en seran usuaris i la tramitació administrativa posterior ha allargat el procés. De manera que no tindrem obres iniciades, però sí un projecte aprovat des del punt de vista tècnic (i el que és imprescindible, amb el pressupost suficient) i sobre tot amb el vist-i-plau del Santfeliuenc FC i el CFA. L’acord amb els clubs també és total pel que fa al període d’execució de les obres, que s’iniciaran a cavall d’aquest any i el que ve.

Pel que fa als equipaments escolars, la tornada del nou curs es caracteritzarà pel trasllat de l’Escola Bressol Fàbregas al nou edifici situat al costat del Roserar. Ho he fet públicament en altres ocasions i vull reiterar novament ara el meu agraïment a l’Escola Gaudí per l’acollida que ha donat a Fàbregas des que s’hi va instal•lar provisionalment al setembre de 1994, en un moment en què jo mateix era regidor d’Educació. Amb el trasllat de Fàbregas, l’escola Gaudí recuperarà progressivament els espais que fins ara ocupava. Inicialment, la Generalitat ha realitzat algunes de les obres acordades al seu dia amb la direcció del centre. Posteriorment, l’Ajuntament també hi farà obres complementàries (previsiblement al mes d’octubre, tot i que intentarem que es puguin avançar), que no afectaran les classes ja que és en una zona que actualment no usa l’Escola. Finalment, aquest agost s’està fent el canvi complet de l’aïllament de la coberta de l’Escola Salvador Espriu. Era una millora llargament reivindicada per l’escola i que l'Ajuntament havia traslladat reiteradament des de fa anys al Departament d’Ensenyament de la Generalitat. Donat que també fa anys que no hi ha hagut una resposta positiva i pels riscos d’accident i sanitaris que comportava tenir una coberta en aquestes condicions, hem decidit assumir l'obra des de l’Ajuntament.

Pel que fa als equipaments cívics, socials i culturals, aquest setembre es posarà en funcionament el Centre Cívic Mas Lluí, a la planta baixa del nou Arxiu Comarcal. S’obrirà, per tant, la part de l'edifici que dóna servei directament al barri, al mateix temps que es duran a terme les obres per completar la plaça Dicià, en un projecte que es va presentar als veïns a la primavera, que ja ha estat aprovat i que es troba en fase de concurs públic per a la seva realització. El centre cívic serà gestionat pel Centre d’Estudis Comarcals, que farà possible tant el bon servei al veïnat i a les entitats, com una programació regular d’activitats i exposicions a la magnífica sala que té l’equipament. D'altra banda, al Palau Falguera s'han acabat les obres per a una nova sala d'exposicions a la planta baixa, que s'inaugurarà a les Festes de Tardor. A més, el Palau s'ha preparat per a dos canvis importants que tindran lloc aquest setembre: el creixement d’alumnat i d’activitat de l’Escola de Música, i la ubicació provisional (per dos cursos) de l’alumnat del Centre de Normalització Lingüística mentre es fan les obres d’adequació de la torre del Pep de les Oques (la seu actual del CNL) per a la ubicació dels serveis socials de la zona nord de la nostra ciutat, agrupant serveis actualment dispersos. Al seu torn, la ubicació definitiva del CNL, passat aquests dos cursos, serà al futur Centre Cívic de les Tovalloles, a cavall entre els barris de la Salut i Can Calders. El projecte d’aquest nou centre cívic, que forma part encara del desplegament de la Llei de Barris que va aprovar el primer govern tripartit del president Maragall, ja ha estat aprovat i es troba també en fase de concurs públic per a l’adjudicació de les obres. Unes obres que s’hauran de plantejar de forma coordinada amb la remodelació de la Riera de la Salut, que ja s’està duent a terme.

Al costat de totes aquestes obres, n’hi ha d’altres de menor envergadura o de manteniment (com ara les que han de permetre l’obertura de l’Escola Taller Sant Miquel, les millores de l’Escola Bressol Patufet, els arranjaments del parquet de la sala de fitness de l'Estadi i de l'escenari del Palau d'Esports, per posar només alguns exemples), dutes a terme sempre amb la voluntat d’entesa amb els professionals o les entitats gestores, tant pel que fa al projecte com a la convivència sempre difícil entre les obres i el funcionament de l’equipament, sobretot si una part s’ha de dur a terme ja amb el curs iniciat.

En definitiva, aquestes són les obres actuals de més rellevància en els equipaments públics municipals. És a dir, els que ens pertanyen a tots als ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu, i als quals és una prioritat del govern garantir la possibilitat d’accedir-hi en igualtat d’oportunitats. Però d’això ja en parlaré en un altre escrit.

dissabte, 18 d’agost de 2012

Gràcies, Esteban Marín, Mario Sánchez, Roberto Maldonado, Iván Martínez i també Antonio Caballero!

A l'Antonio Caballero li agraeixo aquest vídeo:


I a la gent de Kaligràfics l'haver-lo fet possible, haver canviat un simple pas sota les vies del tren en una obra d'art, vinculada també a la poesia de Joana Raspall:


D'esquerra a dreta de la foto, agraeixo a Esteban Marín (que signa les seves obres com a Coete o Kwets), Mario Sánchez (que les signa com a ErizoRonin o Ronin a seques), Roberto Maldonado (que les signa com a Weks) i Iván Martínez (que les signa com a Chea).

Ells formen part, com ja he dit, de Kaligràfics i aquí mostren la seva signatura i els seus "pinzells":

A part de la seva signatura de grup, que podeu veure amb tota claredat al túnel, ells han posat les seves quatre signatures individuals en la seva obra, però d'una manera molt dissimulada: animo a la gent que tingui curiositat a trobar les signatures dels quatres artistes que l'han creada. Aquari amb joc de pistes inclòs!

I finalment, vull agrair la contínua disposició de l'Antonio Caballero a enregistrar els esdeveniments de la nostra ciutat i a posar-los en comú amb tothom. No fa massa, va presentar un recull d'història de la nostra ciutat a la Unió Coral, on ens vam fer aquesta foto amb la Cèlia, la meva dona. Ara, està preparant un documental sobre la Joana Raspall, la seva pròpia aportació personal a la commemoració ciutadana del seu 100è aniversari que tindrà lloc al llarg de l'any 2013.

10 d'agost, Festa Major de Sant Llorenç.

Escoltant i cantant "La bella Lola" la nit de Sant Llorenç a la plaça de la Vila, en Joaquín Campos ens va fer aquesta foto a la Lolita Carrión i a mi. Sovint parlem amb la Lolita de diversos temes, un dels quals és el caràcter i el contingut que ha de tenir la Festa Major de Sant Llorenç. L'any passat ja vaig parlar d'aquest tema en aquest escrit. La Lolita i altres persones em recorden la Festa Major d'abans i em demanen que torni a tenir un sentit similar. La Lolita ho ha reflectit crec que molt bé en aquest poema, que m'ha fet arribar justament en Joaquín a través del seu facebook i del seu bloc, que alguna altra vegada ja he recomanat:

FESTA MAJOR 10 D'AGOST SANT LLORENÇ

He nascut a Sant Feliu
enyoro les tradicions
per un munt de raons !¡

( Voldria del any passat explicar
que com any, darrera any
al apropar-se el mes d'agost
cita, vaig demanar
per així, al Sr. Alcalde, poder-li preguntar:
Sr, Jordi San José,
aquest any i els vinents
el 10 d'agost, com es dirà?)

!¡ Lolita, deixat de preocupar,
10 d'agost Festa Major de Sant Llorenç....Serà !¡

Cert, els cartells, del any passat
aixi ho varen posar ¡

Enguany els cartells,
ho posen, però els que jo he vist
es comptaven, amb els “ dits “
i tornà el meu neguit,
“la culpa de la crisi, esta clar”
La Ciutat, de Festa Major ni s'ha assabentat
!¡ tornem al mateix del any passat !¡

“Calaix de Sastre” fort han treballat:
per animar, la Festa Major de nostre Ciutat !¡

¿Porque hay baile hoy en la Plaza?
Jocs de bitlles?, entrepans?, avui que passa?

Dons que es la !¡ Festa Major !¡ senyora, senyor,
i de la Ciutat, Sant Llorenç el seu Patró
Ball,
Repic de campanes,
Ofici,
Sardanes,
Cremat de rom i Havaneres...

!¡ Festa Major, una mica “sosa “
no es pot fer altre cosa?
crec reflexionant:
Que Festes de tota mena
per carrers, es fan tot l'any

!¡ Nostres arrels, hem de potenciar
al Nostre Sant Feliu
la Festa Major, el 10 d'agost, ha de tornar a brillar!¡

Estic molt segura:
Sant Rarimi “La Petita”, rés no tindrà a dir,
a Sant Llorenç, a l'hora de les Festes... !¡ compartir !¡

És evident que hi ha molta més gent que abans que passa l'agost a Sant Feliu: això ens hauria d'obligar a pensar, tant a l'Ajuntament com a les entitats, en què el 10 d'agost no és un mer tràmit en el calendari local. D'això també en vaig parlar l'any passat en aquest escrit, i he de reconèixer que no hem plantejat gaire novetats en aquest sentit. La meva opinió personal és que les dues festes locals de Sant Feliu haurien de coincidir per norma amb les festes de Sant Llorenç i les Festes de Tardor, però no tinc tan clar que sigui l'opinió majoritària de la ciutadania. Per a l'any que ve, per exemple, el ple va aprovar que les festes siguin la segona Pasqua (que permet que el dia de l'Aplec de la Salut sigui festiu) i el divendres de les Festes de Tardor. Donat que només podem fixar dues festes locals, creiem que una majoria de la gent voldria canviar el dilluns de la segona Pasqua perquè sigui festa local el 10 d'agost?

Bé, m'agradaria saber l'opinió dels lectors i lectores d'aquest bloc, i copsar tambè el parer de les entitats culturals i veïnals de Sant Feliu. I no només del caràcter i contingut del dia del nostre patró, sinó també de la manera que hem d'enfocar l'agost a la nostra ciutat.

La Lolita Carrión ja ha avançat la seva opinió en forma de vers. Qui s'apunta ara a dir-hi la seva?

diumenge, 12 d’agost de 2012

Europa, 2/2: "Por un cambio de rumbo en la política europea". Jurgen Habermas i altres, El País, 12/08/12.


Recomano la lectura d'aquest article del filòsof alemany Jurgen Habermas i dos col·laboradors, l'entradeta del qual ja indica clarament el seu contingut: Dos de los más influyentes pensadores alemanes y un prestigioso economista cuestionan las estrategias para salvar al euro. El darrer paràgraf de l'article, recollit al final també en cursiva i negreta, és una conclusió que comparteixo plenament.

És un article molt llarg que podeu llegir directament d'El País aquí. En destaco alguns fragments, que crec que destaquen la importància del moment històric que vivim:

La crisis del euro refleja el fracaso de una política carente de perspectiva. Al Gobierno alemán le falta el valor para superar un status quo que se ha hecho insostenible. Esa es la causa de que, a pesar de amplios programas de rescate y cumbres sobre la crisis que a estas alturas ya son casi incontables, la situación de la Eurozona haya empeorado continuamente a lo largo de los dos últimos años.
...
No obstante, la justificación de dar un gran paso hacia la integración no deriva únicamente de la crisis actual de la Eurozona, sino también, y en igual medida, de la necesidad de, mediante una autocapacitación de la política, volver a meter en cintura el desorden del fantasmal universo paralelo que los bancos de inversión y fondos de riesgo han construido al lado de la economía real, productora de bienes y servicios.
...
Una potencia económica tan grande como la UE, o incluso al menos la Eurozona, podría adoptar una función de vanguardia a este respecto. Solo con una profundización clara de la integración puede mantenerse una moneda común sin que se requiera una inacabable cadena de medidas de auxilio que, a largo plazo, desbordarían la solidaridad de los Estados europeos de la Unión Monetaria tanto por parte de los países donantes como de los países receptores. Sin embargo, para ello es inevitable una transferencia de soberanía a las instituciones europeas, con el fin de imponer de forma efectiva la disciplina fiscal, garantizando además un sistema financiero estable. Al mismo tiempo se requiere una coordinación reforzada de las políticas financieras, económicas y sociales de los países miembros, con el objetivo de compensar los desequilibrios estructurales en el espacio monetario común.
...
El agravamiento de la crisis muestra que la estrategia impuesta hasta ahora por el Gobierno alemán se basa en un diagnóstico equivocado. La crisis actual tampoco es una crisis de deuda específica de Europa. En comparación con los espacios económicos de EE UU y Japón, el de la UE —y dentro de la UE, la Eurozona— es el menos endeudado. La crisis es una crisis de refinanciación de determinados Estados de la Eurozona, que en primer término se debe a un insuficiente aseguramiento institucional de la moneda común.
...
La escalada de la crisis pone de manifiesto que los enfoques que hasta el momento se han ensayado para solucionarla han sido insuficientes. Por tanto, hay que temer que la Unión Monetaria, sin un cambio fundamental de estrategia, no sobrevivirá largo tiempo en su forma actual.
...
De hecho, esta política debilita la capacidad económica e incrementa el desempleo. Hasta ahora, los países con problemas —pese a una política de ahorro extraordinariamente estricta en una comparación internacional y a múltiples reformas estructurales— no han conseguido limitar a un nivel tolerable sus costes de refinanciación. Los desarrollos de los últimos meses, por tanto, apuntan a que el diagnóstico y la terapia del Gobierno alemán fueron excesivamente unidimensionales desde el principio. La crisis no es atribuible en exclusiva a que los países hayan actuado de forma equivocada, sino, en gran medida, a problemas sistémicos. Y estos no pueden solucionarse mediante esfuerzos en el plano nacional; requieren una respuesta sistémica.
...Solo hay dos estrategias coherentes en sí mismas para solucionar la crisis actual: el retorno a las monedas nacionales en toda la UE, que expondría a cada uno de los países a las oscilaciones imprevisibles de unos mercados de divisas altamente especulativos, o el afianzamiento institucional de una política fiscal, económica y social común en la zona euro, con el objetivo ulterior de recuperar la perdida capacidad de acción de la política frente a los imperativos de los mercados en el plano transnacional.
...
Si se quiere evitar el retorno al nacionalismo monetario, así como una crisis permanente del euro, debe darse ahora el paso que se omitió al introducir la moneda común: poner las agujas apuntando a la vía de una unión política, en primer lugar en el núcleo europeo de los 17 países miembros de la Unión Monetaria Europea.
...
Mientras los Gobiernos no digan a las claras qué es lo que, de hecho, están haciendo, seguirán vaciando aún más los débiles fundamentos democráticos de la Unión Europea. El grito de batalla de la lucha por la independencia de EE UU (“no taxation without representation” [ningún impuesto sin representación) encuentra hoy una inesperada lectura: tan pronto como creemos en la Eurozona el espacio para políticas con efectos redistributivos que trasciendan las fronteras nacionales, deberá haber también un legislador europeo que represente a los ciudadanos (directamente por encima del Parlamento Europeo e indirectamente sobre el Consejo) y que pueda decidir respecto a esas políticas.
...
Los pueblos tienen la palabra En cualquier caso, la memoria histórica de la unificación del imperio alemán, impuesta dinásticamente a numerosas zonas del país, debería servirnos como advertencia. Los mercados no pueden ser ahora aplacados con constructos complicados y poco transparentes mientras los Gobiernos aceptan en silencio que se eche sobre sus pueblos un poder ejecutivo emancipado.
...
La profundización, hoy necesaria, de las instituciones podría ser regida por la idea de que un núcleo europeo democrático ha de representar a la totalidad de los ciudadanos de los Estados miembros de la Unión Monetaria Europea, pero a cada uno de ellos en su doble cualidad de ciudadano directamente participante de la Unión reformada, por un lado, y, por otro, como miembro indirectamente participante de una de las naciones europeas participantes.
...
Por primera vez en la historia del capitalismo, una crisis desencadenada por el sector más avanzado, la banca, podría ser atajada únicamente de forma que los Gobiernos pusieran a sus ciudadanos en el papel de contribuyentes que pagan los daños originados. Con esto se ha traspasado un límite entre procesos sistémicos y procesos propios del mundo de la vida. Y eso es algo que, con razón, indigna a los ciudadanos. El tan extendido sentimiento de justicia vulnerada se explica por el hecho de que, en la percepción de los ciudadanos, procesos anónimos de los mercados han adquirido una dimensión política inmediata. Este sentimiento se vincula a la ira, abierta o contenida, que causa la propia impotencia. A él debería oponérsele una política orientada a la autocapacitación.
...
También las proyecciones estadísticas auguran a Europa el destino de un continente de población menguante, peso económico decreciente e importancia política en disminución. Las poblaciones europeas deben aprender que, en este momento, solo de forma conjunta pueden afirmar su modelo de sociedad apoyado en un Estado social y la diversidad de Estados nacionales de sus culturas. Deben aunar sus fuerzas si quieren seguir siendo influyentes en la agenda de la política mundial y en la solución de los problemas globales. La renuncia a la unificación europea sería una despedida de la historia mundial.


Europa, 1/2: "Dos decálogos y una esperanza", Antoni Comin, El País, 11/06/12

Imatge extreta del web www.cristianismeijusticia.net
La deriva de los últimos años confirma aquella máxima que muchos defendemos desde hace tiempo: Europa no es posible sin el proyecto socialdemócrata; el proyecto socialdemócrata no es posible sin Europa. La via de la austeridad sin fin propicia el ascenso de la ultraderecha y el antieuropeísmo por todas partes, poniendo en jaque algunos principios fundamentales de nuestras democracias. No es extraño que las voces partidarias de salir del euro proliferen en los países víctimas de la recesión. ¿Que el euro sea percibido por muchos ciudadanos más como una prisión que como una protección no es acaso un cierto fracaso del proyecto europeo? Al mismo tiempo, las políticas neokeynesianas que pueden devolvernos a la senda del crecimiento sólo serán efectivas si se articulan a escala comunitaria.

Las socialdemocracias europeas pueden ofrecer hoy una salida de la crisis alternativa: un programa para el crecimiento que evite el desguace progresivo del Estado del bienestar y permita reinventar el círculo virtuoso entre productividad, redistribución y cohesión social. La columna vertebral de esta estrategia debería ser una nueva arquitectura fiscal europea, que se puede resumir en estas diez medidas:

1. De entrada, ralentizar el calendario del ajuste para los países con mayores déficit, ahora que se ha demostrado que “el ajuste será lento o no será”.

2. Dotar al BCE de capacidad para comprar deuda pública –como los bancos centrales de Estados Unidos, Inglaterra y Japón- y reformar su mandato para que priorice el crecimiento y no sólo la inflación.

3. Crear los eurobonos, una vez ya establecida la coordinación presupuestaria entre los estados de la UE.

4. Impulsar una pequeña gran revolución tributaria: impuestos al capital financiero (tasa Tobin), impuestos verdes, equiparar la fiscalidad entre rentas del capital y del trabajo, etc.

5. Junto con lo anterior, armonizar los impuestos sobre aquellos factores productivos con mayor movilidad (sociedades) y generalizar los impuestos a los bancos, al patrimonio y a las grandes fortunas.

6. Intensificar la batalla contra los paraísos fiscales —incluidos los del interior de la UE— y acabar con el fraude fiscal en los países más defraudadores, entre ellos España.

7. Financiar la inversión pública —esa que además de relanzar el crecimiento nos prepara para el futuro— por medio un Banco Europeo de Inversiones reforzado con más capital.

8. Establecer un verdadero presupuesto público europeo, orientado hacia la I+D+i, las redes transeuropeas de transporte, las energías sostenibles y las telecomunicaciones.

9. Crear una agencia europea derating, para librarnos del oligopolio de las agencias norteamericanas, que han dado sobradas muestras de poco acierto y dudosa independencia.

10. Dotar al MEDE —nuestro particular Fondo Monetario Europeo— de reglas más flexibles y capital suficiente, para que pueda actuar más como un instrumento de prevención que de rescate.

¿Hay motivos para el optimismo? Ciertamente: muchas de estas medidas están en el programa del nuevo presidente francés. Pero, una vez hecho este paso importantísimo, es preciso que este programa deje de ser sólo “francés” y pase a ser “europeo”. Parte de este decálogo lo suscribieron socialistas franceses y alemanes el pasado marzo, con motivo del mitin conjunto de Hollande y Gabriel en París, a través de una declaración de sus respectivas fundaciones. Pero necesitamos una foto más grande, en todos los sentidos: con el decálogo completo, con más líderes del socialismo europeo —a poder ser con todos ellos— y con un compromiso firme de sus respectivos partidos. Necesitamos que, gracias a esta foto ampliada, los ciudadanos de la UE perciban que ha nacido, ahora sí, un auténtico partido socialista europeo, ese que los tiempos demandan de manera urgente.

Sin embargo, este programa fiscal, por ambicioso que sea, quedaría cojo si no fuera acompañado de una nueva, seria y efectiva regulación del sistema financiero. La izquierda tiene que decir a los ciudadanos del continente, de modo alto y claro, que sus gobiernos lucharán para recuperar el poder perdido ante las finanzas, que la democracia restablecerá su supremacía frente a los mercados de capitales —esos que, por poco o mal regulados, están en el origen de la crisis—. Por esto, el decálogo anterior habría que completarlo con otro que detallase el contenido de tal regulación financiera.

De la mano de parte de la literatura más solvente sobre la crisis (Rajan, Stiglitz, Krugman, Rodrik, etc.), proponemos que este segundo decálogo afronte como mínimo los siguientes retos:

1. Impedir la creación de bancos sistémicos —too big to failo, mejor, too sistemic to fail— y vigilar los que existen para impedir que incurran nuevamente en comportamientos de riesgo moral.

2. Controlar las innovaciones financieras (derivados, CDS, etc.) y prohibir aquellas que entrañan más riesgos que ventajas, para evitar que se conviertan en “armas de destrucción masiva” —según la acertada expresión de Warren Buffet—.

3. Separar nuevamente la banca comercial de la banca de inversión; regular adecuadamente la “banca en la sombra” (banca de inversión, hedge funds, etc.) para que “quede iluminada”, de acuerdo con el principio de que “todo lo que es susceptible de ser rescatado en tiempo de crisis debe estar regulado en tiempo de bonanza” (Krugman).

4. Garantizar que los bancos dispongan de capital suficiente para “rescatarse a sí mismos” en caso de futuras crisis (acuerdos de Basilea III), para evitar la repetición del bochornoso espectáculo de los rescates públicos y asegurar que, descartados estos rescates, el sector financiero queda sometido a la disciplina del mercado igual que los demás.

5. Evitar la “captura del regulador”, empezando por lo que Rajan llama la “captura cognitiva”: la capacidad del sector financiero para dominar las voluntades o para colonizar las mentes de las agencias públicas que deben regularlo; evitar, en suma, los efectos perversos de la “puerta giratoria”.

6. Regular los bonus de los directivos del sector financiero, para que incentiven la prudencia y la estabilidad a largo plazo y no los beneficios a corto plazo, casi siempre asociados a riesgos irresponsables.

7. Penalizar la especulación financiera: limitando las ventas bajistas y al descubierto, instaurando la tasa sobre las transacciones a corto plazo.

8. Instaurar algunos mecanismos de control a la circulación del capital financiero (Rodrik).

9. Devolver un espacio a la banca pública en el conjunto del mapa financiero; potenciar la banca ética, minoritaria pero importante a nivel cualitativo.

10. Proteger los consumidores de productos financieros de posibles abusos —incluyendo, por supuesto, la dación en pago—.

Estos dos decálogos deberían servir para construir, con suficiente realismo, la hoja de ruta actual del progresismo europeo. Deberían servir para devolver una esperanza a los ciudadanos de la UE: que nuestra sociedad no será más injusta ni más pobre que la de nuestros padres, eso que tantos europeos estamos esperando hoy de la política. Pero, dado que la política somos nosotros mismos, depende fundamentalmente de nosotros que esta esperanza se haga realidad.


Antoni Comín i Oliveres es profesor de ESADE (Universitat Ramon Lull) y exdiputado del Parlament de Catalunya por el grupo PSC-CpC

dijous, 9 d’agost de 2012

"Vull un balcó sobre el mar..."


EL BALCÓ (Joana Raspall)

Vull un balcó sobre el mar
per veure passar les barques
amb veles de tots colors
tenses pel vent.

Vull un balcó sobre el camp
per veure florit les branques
i aspirar-ne les olors
a hora ponent.

Vull un balcó sobre els cors
per destriar les mentides
i guardar les veritats
com a tresors.

La primera estrofa d'aquest poema de Joana Raspall serà ben visible al túnel del carrer Verge de Montserrat  a partir d'aquesta Festa Major de Sant Llorenç. Els artistes de Kaligràfics, tots ells joves de Sant Feliu, donant compliment al conveni que tenen subscrit amb l'Ajuntament per a aquest any 2012, faran possible la conversió d'un simple pas sota la via en una travessia plena de color per l'art i la poesia.

Els primers versos del poema "El balcó" es reproduiran en aquesta travessia, i Joana Raspall serà quotidianament present per a la ciutadania de la mateixa manera que Pere Dot és present, també ple de vida i a l'abast de tothom, a la façana del nostre Casal de Joves.

Avui he anat a saludar els quatre artistes que estaven plenament bolcats en la seva obra. Sempre havien imaginat, com m'han dit, aquest pas com una gran peixera, com un pas sota el mar. Pas sota el mar, balcó sobre el mar... art i poesia al carrer i per a tothom, units en una de les primeres presències a la ciutat de l'Any Joana Raspall. Un any que es promet intens i que tindrà la primera gran activitat ciutadana el proper 6 de setembre amb la lliçó inaugural del curs escolar 2012-2013, a càrrec del gran escriptor Miquel Desclot, potser el més gran coneixedor i divulgador de la producció literària de Joana Raspall, fent cas a un suggeriment impagable del nostre conciutadà Agustí Vilar.

Tornant al mural, he preguntat als artistes si compartien el meu neguit pel respecte a la seva obra, la meva por que qualsevol desaprensiu malmetés la seva creació. M'han transmès la seva tranquil·litat i confiança que els espais públics oberts a la creació es respecten, la seva convicció que la immensa majoria de la gent que fa art amb un spray respecta la creació de les altres persones que comparteixen aquesta passió. Estic segur que serà així, com també estic segur que la ciutadania se submergirà cada dia en aquesta proposta artística i literària amb un somriure i amb la convicció que, malgrat tot, la bellesa pot esdevenir quotidiana i els artistes ho continuen fent possible per a totes i per a tots nosaltres.

Moltíssimes gràcies i enhorabona, Kaligràfics!!! 

diumenge, 5 d’agost de 2012

5 d'agost de 1939: Trece Rosas. En memòria i homenatge.


Vam tenir l'oportunitat de sentir-los a Sant Feliu fa sis anys, en un concert a la Lluís Companys, portats per l'Àngel Merino, després d'una tarda d'activitats infantils que va organitzar el nostre company malaguanyat Santi Hernández.

Avui mateix, els companys i companyes del PCE a Madrid els han fet un homenatge, en què ha intervingut la senyora Pilar, companya de presó i supervivent de la repressió. Aquesta Espanya viva, alegre, roja i tricolor també existeix i vencerà, sens dubte, a l'Espanya casposa i recalcitrant a la que jo també tinc ganes de tancar la porta... però que no és ni l'única Espanya real ni l'única Espanya possible.

dijous, 2 d’agost de 2012

24/07/12: homenatge a JOAN PEIRÓ, al 70è aniversari del seu afusellament.

Imatge del web d'homenatge a Joan Peiró a Mataró l'any 2002.
Joan Peiró i Belis és un personatge històric que sempre m'ha fascinat. Obrer des del 8 anys, va aprendre a escriure als 22 i va arribar a ser ministre d'Indústria al govern de Largo Caballero (1936-37). Sindicalista enorme, anarquista de profundíssimes conviccions humanistes i d'un grandíssim respecte per qui no coincidia amb la seva visió de la vida i el món, va ser afusellat per Franco als 55 anys, després que els nazis l'hi lliuressin, tal com havien fet abans amb Lluís Companys.

Com més va, més m'atrau la història de l'anarquisme a Catalunya, segurament per la progressiva descoberta de la meva pròpia història familiar anarquista per la banda de la família de la meva mare, o del paper dels anarquistes en la construcció d'un impressionant bagatge de cultura obrera a partir de la fundació de la CNT al 1910. Un paper que té en Joan Peiró un representant molt clar, i que ha estat injustament poc reconegut pel seu país, cosa que ha fet que sigui desconegut per la gran majoria de la seva ciutadania.

70 anys després, vull contribuir, amb l'abast que pugui tenir el meu bloc, a la reivindicació i a la difusió de la persona de Joan Peiró i, amb ell, del pensament anarquista que ell representa i del qual, a Sant Feliu, podem trobar el testimoni d'Antoni Amigó, de qui ja vaig parlar en aquest escrit.

Us convido a saber més d'aquest grandíssim personatge, i a mirar el documental de 55 minuts que va realitzar TV3 l'any 2004, amb el nom "Joan Peiró i la justícia de Franco".