divendres, 29 de juny de 2012

Dallant. Honduras. Vida.

Hi ha vida, molta vida, molt més enllà de les nostres peculiars (i tristes) trifulques. I avui en vull deixar constància de dues, viscudes entre les deu i les dues d'aquest mateix matí:

1. Dallant.
N'escriuré amb més calma més endavant. Però m'ha tornat a impressionar la visita a una empresa local que funciona: Dallant. Gràcies al Xavier Álvarez, que ens ha fet un recorregut complet i molt ben explicat per la fàbrica (de fet, les dues naus: la d'aromes dolços i la d'aromes salats), i també a les persones que ens hi han acompanyat: el Joanma Torres, de Recursos Humans, i l'Alejandro Pérez, el gerent. Però volia fer un esment destacat del senyor Jaume Pérez, pare del gerent i autèntica ànima de l'empresa... als seus 85 anys! Un home ple de vitalitat i empenta que ens ha fet sentir a la seva fàbrica com si fóssim a casa nostra.  Moltíssimes gràcies, senyor Jaume, per la seva acollida i per la seva tasca. Una tasca que, a més, va ser reconeguda fa només unes setmanes amb el Premi PIMEC als valors d'empresa. Vida i vitalitat als 85 anys: un objectiu que el senyor Jaume ens mostra com a factible!

2. Honduras.
Ahir va ser el Dia de l'Orgull Gai. A Sant Feliu, a la tarda, vam tenir una interessant xerrada d'Amnistia Internacional Catalunya sobre la vulneració de drets de les persones homosexuals a diferents països del món. Un dels que es va anomenar va ser Honduras, amb elevadíssimes taxes de violència contra gais i lesbianes. Per pura casualitat, després de la visita de Dallant, una de les parelles de fet que avui han vingut a formalitzar la seva relació a l'Ajuntament estava formada per dues noies: una de Sant Feliu, i l'altra... d'Honduras. Estaven radiants! Els he preguntat si els agradava Sant Feliu, quan de temps feia que hi vivien, etc. A la noia d'Honduras, arribada fa set mesos, li he dit: "supongo que en Sant Feliu te sientes ya como en casa". Ella, molt contenta i amb una enorme rialla, m'ha dit: "mucho mejor que en casa, en mi país jamás hubiera podido vivir este momento".
Vida i amor que la lluita de molta gent ha fet possible i que cal continuar perquè sigui possible a qualsevol racó del món!

3. Vida.
Per a tothom, arreu, lliurement, en condicions... vida, sempre vida!

Grandíssim error del PSC al #plesantfeliu.

Escric d'urgència perquè em costa adormir-me després del que ha passat avui al ple de Sant Feliu. Feia dies que es covava el que hem viscut a la sala de plens i finalment ha passat el que els/alguns socialistes de Sant Feliu han volgut que passés.

M'explico.

Fa exactament setze dies, vaig signar decrets obrint tres expedients disciplinaris a treballadors municipals per fets considerats greus en l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic o en l'Estatut dels Treballadors, segons el caràcter funcionarial o laboral de les persones expedientades. Una d'elles havia tingut responsabilitats a la UGT. Aquests expedients s'estan tramitant amb caràcter intern a l'Ajuntament seguint, en tot moment, les indicacions dels serveis jurídics de l'Ajuntament. Hi ha nomenat un instructor que, d'acord amb el reglament disciplinari que és d'aplicació en cada cas, està fent la seva feina. La resolució dels expedients és, per tant, competència de l'instructor i no de l'alcalde ni molt menys del ple. He intentat en tot moment, a més, que es tramitessin internament i no tinguessin projecció més enllà de la casa gran.

La setmana passada, però, la UGT va demanar intervenir en el ple d'avui, en relació a l'expedient obert al seu company. Com li correspon per les seves funcions, el secretari municipal va elaborar un informe en què exposava les raons per les quals el ple no és competent per parlar d'un assumpte que està en tramitació interna. La resolució d'un expedient correspon al seu instructor, i la interferència de l'alcalde en la resolució podria tenir conseqüències jurídiques per a mi. Així ho va explicar el secretari a la UGT i jo mateix als portaveus de tots els grups municipals. Tots van entendre la situació menys el PSC. I això que el secretari ho explica amb tota claredat al seu informe, del qual la Sra. Borrell tenia còpia:
  • ... no procedeix la tramitació de la moció (de la UGT) perquè es tractaria d'adoptar un acord en relació a un expedient disciplinari que està en fase de tramitació i que té un procediment específic al que s'ha d'ajustar en garantia dels drets dels afectats.
  • ... els acords que pogués adoptar el Ple estarien viciats de nul·litat en ser dictats per òrgan que no té competència o sense respectar el procediment establert.
  • ... per tant, li comunico que no procedeix tractar per via d'urgència ni per via ordinària la moció presentada per (...) per tal com no és un assumpte de competència del Ple de l'Ajuntament i que s'està tramitant de conformitat amb el procediment establert a l'efecte.
Així les coses, el ple ha començat com cada darrer dijous de mes a les 20:00. La sala era plena de gom a gom, amb moltes persones que es volien solidaritzar amb el seu company sindicalista: unes quantes (poques) del mateix ajuntament, unes altres (moltes) d'altres municipis. Cap a les 20:30, quan havíem acabat de tractar les quatre mocions inicials del ple, la portaveu del PSC Lourdes Borrell m'ha demanat que en el ple es debatés el tema de l'expedient disciplinari. He pres la paraula per explicar-li que no ho podia fer, perquè -com li havia explicat reiteradament- ni l'alcalde ni el ple poden interferir en la tramitació d'un expedient disciplinari obert i regulat amb els reglaments corresponents. La part del públic que acompanyava el seu company ha començat a cridar i esbroncar-me. He advertit al públic que si no podia continuar el ple em veuria obligat a suspendre'l i he demanat al secretari municipal que ho expliqués al grup municipal socialista i a les persones que omplien la sala. Els crits han estat igual o més forts. A les 20:40 he suspès el ple per mitja hora i he convocat als quatre portaveus al meu despatx, en una reunió amb el secretari municipal. El secretari ha tornat a intentar explicar a la senyora Borrell (el senyor Jiménez, del PP, ja feia estona que ho havia entès) les raons per les quals el ple no té competència per debatre un tema que no és de la seva competència i que té el seu propi marc de funcionament. La senyora Borrell no ho ha entès o no ha volgut entendre: no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Ha volgut rebatre tota l'argumentació jurídica del secretari municipal, que li ha reiterat per activa i per passiva el comportament estrictament legal i correcte de l'alcalde en tot moment.

El ple s'ha reprès a les 21:10. A la meva entrada, xiulets més forts i crits més ofensius contra mi. He tornat a advertir que el ple es faria de totes totes i que, si no es podia recuperar la normalitat, el tornaria a suspendre mitja hora i es reprendria a porta tancada. Més crits ofensius contra mi, més targetes vermelles per demanar-me la dimissió, més bronca injustificada. A les 21:15 he tornat a suspendre el ple mitja hora i he dit que seria a porta tancada, convidant a sortir a la gent. A les 21:45 el ple s'ha reprès i, com que era a porta tancada, sense retransmissió per internet ni gravació d'imatges de TV, en presència només dels 21 regidors i regidores i els serveis d'intervenció i secretaria. Abans de reprendre el ple, he demanat al secretari que expliqués fil per randa als 21 regidors i regidores les raons per les quals no he admès que es parlés dels expedients al ple. A mesura que ho anava explicant el secretari, a algunes persones del mateix grup del PSC els anava canviant la cara... Un cop s'ha explicat el secretari, tot ha anat molt de pressa. Quedaven pendents una vintena de punts que s'han aprovat tots per unanimitat i sense cap mena de debat. El ple s'ha acabat més aviat que de costum: cap a les 22:00. Encara hem tingut temps de fer una copa de cava pel casament, dissabte que ve, del regidor Jaume Mañosas, de CiU.

El PSC s'ha equivocat del tot. M'ha volgut obligar a prendre una decisió que interfereix en un procés disciplinari intern i a vulnerar els reglaments que regulen la tramitació d'aquest tipus d'expedients. No ho he volgut fer i ha muntat un espectacle que, al capdavall, no els ha portat enlloc: no hem parlat del tema, com pel procediment reglamentari pertocava, i el ple s'ha acabat amb tota normalitat. Estic convençut que les persones de la UGT i del PSC que entenen de procediment administratiu sabran que s'han posat amb els dos peus a la galleda, que han fet un error de l'alçada d'un campanar.

Però no només un error administratiu o procedimental. Han comès, sobretot, un enorme error polític: un aïllament enorme i creixent respecte a les altres forces polítiques de Sant Feliu, i molt em temo que fins i tot amb la ciutadania. Fins pocs dies abans de l'obertura dels expedients, encara tenia un cuquet que de tant en tant feia preguntar-me si, fa un any, havia pres la millor decisió per Sant Feliu al configurar l'actual equip de govern. Ho he de reconèixer: cada cop tenia menys dubtes de l'encert de l'acord amb CiU. A partir d'avui, si encara me'n quedava algun, la senyora Borrell me'ls ha esvaït del tot.

dijous, 28 de juny de 2012

Resum del ple de maig de 2012

Exterior de la nova Escola bressol Fàbregas, que obrirà al setembre.
Al ple del mes de maig es van debatre 35 punts a l'ordre del dia, del qual 13 van ser mocions que van tractar un amplíssim ventall de temes:
  • petició d'aclariment de les lesions sofertes per un ciutadà de Sant Feliu a la manifestació del 1r de Maig.
  • defensa del paper dels ajuntaments en les polítiques d'ocupació,
  • suport a la iniciativa legislativa popular per regular la dació en pagament de l'habitatge en cas d'impossibilitat de pagament de la hipoteca,
  • defensa del dret al treball de les persones amb discapacitat o transtorn mental,
  • reivindicació de la coresponsabilitat dels ajuntaments en la política educativa, tal com establia el Pacte Nacional per a l'Educació,
  • petició de modificació de la legislació tributària i local perquè les diferents confessions religioses paguin l'IBI,
  • suport a la campanya #novullpagar, en relació als peatges de les autopistes.
A part de les mocions, el ple va debatre i acordar els punts següents:
  • aprovació del model i els preus de les escoles bressol i de música municipals.
  • creació de la Mesa per al desenvolupament econòmic i la cohesió social, un dels elements rellevants de l'acord de govern d'ICV-EUiA-ISF i CiU.
  • diverses mesures per facilitar el funcionament del futur aparcament subterrani davant l'IES Olorda i dels aparcaments subterranis de Can Bertrand i la fàbrica de les tovalloles.
  • conveni amb el Consell Comarcal per al transport adaptat per a persones amb mobilitat reduïda,
  • diversos convenis i subvencions amb entitats de Sant Feliu.
Us podeu descarregar el resum del ple aquí (7 pàgines). Quan s'aprovi, us podreu descarregar l'acta completa del ple (113 pàgines)

divendres, 22 de juny de 2012

Viure junts, per viure més vida.

Com a alcalde de Sant Feliu, visc moments d’intensitats molt contraposades. Moments dramàtics, causats normalment per l’atur de llarga durada, i el pendent cap avall que provoca a nivell econòmic però, sobretot, anímic, moral. Però també moments d’una intensíssima càrrega emocional, d’expressió gairebé tangible d’un amor capaç de superar totes les barreres, d’una felicitat compartida que es manifesta i es viu a la sala de plens o a la sala noble del Palau Falguera.

Aquest mes de juny, que estic fent molts casaments, tenia ganes de parlar d’aquest amor intens i viu que sovint tinc ocasió de veure i viure, tant en casaments civils com en unions de parelles de fet. Ganes de reflectir trajectòries vitals que emocionen i que t’omplen les piles de la confiança en la vida, en el futur, en l’empenta dels homes i les dones que estimen i s’estimen.

A la foto, la Sílvia i en Samson. Ella, va anar un dia a l’Índia com a voluntària d’una ONG. Ell tenia un quiosc de refrescos en una platja de Goa. Ell era, en teoria, el pobre, totes les seves pertinences cabien en una motxilla. Ella era, en teoria, la rica, però la seva motxilla, plena d’objectes del nostre món, no tenia la riquesa interior del món d’aquell hindú de rialla tan real, tan franca. L’amor va fer la resta, i una rialla compartida, una felicitat compartida, una vida compartida prenen forma i cos cada dia a Sant Feliu, on ara resideixen. Qui ha aportat més a la vida de l’altre/a? Només ells ho saben i ho celebren, conscients que junts viuen més vida, molta més vida.

Em fa una emoció especial casar persones de Sant Feliu amb les que he tingut alguna relació especial. Avui mateix, he casat una parella en què conec la núvia des que era nena, perquè anava a l'escola amb el meu fill gran i en què conec el nuvi per ser fill d'una treballadora de l'Ajuntament. No us dic res quan he casat exalumnes meus: flota alguna cosa especial en l'aire quan caso a algú a qui he ensenyat a llegir o escriure! En certa ocasió, en què havia casat a un alumne, vaig casar anys després a la seva mare, en segones núpcies. En algun cas, he repetit casaments de germans dins una mateixa família: fins a tres germans, en tres anys i casaments diferents, s'han casat davant meu. Casar a algú de la família té també una intensitat especial: el primer casament que vaig fer com a alcalde va ser, pura coincidència, amb el fill d'una cosina de la Cèlia, la meva dona... a la que vaig casar poques setmanes després!

Vacances i món cada cop més petit i proper fan parelles tan precioses com la que formen en Samson i la Sílvia. No fa massa, un noi de Sant Feliu es va casar amb una noia que havia conegut en unes vacances a Xile. Al casament, la mare de la núvia li va adreçar unes paraules bellíssimes, barrejades amb un lament alhora intens i bell por “tener al fruto de mi vientre allende los mares”. O la noia de Sant Feliu que, en unes vacances al País Basc, va enamorar a un jove basc que se la mirava, al moment de dir el “sí, vull” amb una felicitat i una forma d’expressar-la que em va commoure. O el noi de Sant Feliu que avui he casat amb una noia de San Diego, California, en una cerimònia preciosa d'amor expressat en castellà i en anglès.

Amor i mort, Eros i Tanatos, m’han emocionat intensament altres moments. Com aquell matrimoni, en què ella era a punt de tornar a ser mare i ell, amb un càncer molt avançat, va voler endreçar tots els papers perquè començava una nova tongada de quimioteràpia de la que creia que potser no sortiria. L’intercanvi d’anells en aquell moment i el seu bes interminable no se m’esborraran mai del record. O aquell vellet, vidu després de més de seixanta anys de matrimoni, que em va demanar si us plau un canvi de nínxol en el cementiri, perquè la seva dona era en una cinquena fila, cada dia hi anava a veure-la i parlar-hi, li costava pujar l’escala i em va demanar amb llàgrimes als ulls si podia canviar a un nínxol a primera o segona fila... per poder-hi parlar mirant-li als ulls.

Amor jove, molt jove i alegre, de descoberta apassionada i superació de tots els obstacles. Com el de dos nois joves, enamoradíssims i nerviosos, que mostraven alegria a cada instant en què, envoltats de les seves famílies, van poder mostrar el seu amor lliurement i obertament. O el d’un noi alemany i una noia veneçolana, que m’explicaven de manera fascinant com s’havien conegut a Barcelona amb un Erasmus, havien decidit fer créixer el seu amor allà on havia nascut i van arribar a Sant Feliu simplement perquè havien trobat aquí el pis que combinava lloguer assequible i proximitat al lloc on s’havien conegut.

I retrobaments imprevistos i fantàstics. Com el d’una parella de més de cinquanta anys, que havien nascut al mateix poble d’Extremadura. Amb catorze anys, van ser el primer amor l’un de l’altre. Però ella va emigrar amb la família a Sant Feliu, mentre ell va emigrar a Madrid anys després. Tots dos es van casar i tenir fills, i tots dos es van divorciar anys després. Van tornar al poble per un funeral i es van retrobar. Quan es van casar davant meu, traspuaven la mateixa passió que segur que ja havien compartit amb els seus catorze anys.

Paraules d’amor dites en català i en castellà, i en moltes altres llengües; anells portats pels fills o les filles dels nuvis; poemes llegits o cançons cantandes per germans o amics, algunes vegades acompanyades de somriures, altres de kleenex, altres d’aplaudiments, sempre de felicitat; record dels avis o dels pares que ja no hi són i s’enyoren especialment en moments com aquest; cerimònies íntimes o bé multitudinàries; nous santfeliuencs i noves santfeliuenques de noms que fins fa poc eren llunyans i ara ja són també nostres; músiques sorprenents que evoquen a cada parella allò que més íntimament els uneix o els va dur l’un als braços de l’altre...

Vista de manera global i en conjunt, la vida és difícil en els temps que ens ha tocat viure. Però vista de manera individual o, millor dit, a dos, la vida continua essent fascinant, apassionant... “complicada pero hermosa”, com vaig llegir en certa ocasió no recordo en quin poema. I jo tinc la sort i el privilegi de comprovar-ho –i ja són més d’un centenar de vegades!- quan veig com es miren i com es donen les mans les persones que estimen com volen i a qui volen i ho proclamen, obertament i feliç, davant de les persones a qui han volgut convidar per compartir aquests bocins tan fascinants de vida.

Que el temps sigui llarg i propici a totes les persones que el viuen cuidant l’amor,  i sigui la cançó d'"Els vells amants" l’himne i l'horitzó de les seves vides!



Una altra casualitat: aquest és l'escrit 700 del meu bloc. M'agrada que sigui, precisament, aquest...

dimecres, 20 de juny de 2012

"Realisme, però també esperança." Editorial Butlletí 444, juny 2012.


L’11 de juny de 2011 es va constituir el govern que compartim ICV-EUiA-ISF i CiU. Acabem de fer, per tant, el primer any de govern a Sant Feliu. Un any difícil, perquè la crisi econòmica està arribant cada cop a més famílies i perquè el desànim que provoca la seva duració pot comportar crisi democràtica i crisi social. En sóc conscient i, evidentment, em preocupa.

El desànim no és, però, una bona guia per al govern de la ciutat ni per a l’acció política. El desànim és comprensible personalment, però no és útil ni efectiu socialment. Sé que governem en temps durs, però són justament els temps en què és més necessària que mai una actitud ferma i col•lectiva per aconseguir el progrés equitatiu que hem de fer possible. Temps en que cal, més que mai, passió per Sant Feliu i per la justícia social.

Passió per Sant Feliu, que es tradueix en dues coses: treballar pel desenvolupament econòmic, la cohesió social i la qualitat urbana de la ciutat i acompanyar a la ciutadania en tot el que li és vital: les situacions familiars extremadament difícils, les activitats de les nostres entitats, els projectes de les nostres empreses, el dia a dia de les nostres escoles,... Aquesta és i serà la línia d’actuació de l’Ajuntament i estic segur que de tota ciutadania.

Passió per la justícia social, que es tradueix en el suport als afectats i afectades per la crisi, però també en la denúncia de les seves causes i en la construcció de propostes polítiques per eradicar-les. Crec que la caritat és una virtut impagable de les persones, però la justícia ha de ser una característica imprescindible de les societats. El treball per l’equitat a Sant Feliu és i serà també criteri fonamental de la nostra acció de govern.

Vivim temps difícils, és cert. Els fets es succeeixen ràpidament i de forma opaca, i al mateix temps que es rescaten bancs es posen en perill els serveis públics que són la base de la cohesió social. Lluny del desànim, això ens ajuda a centrar les prioritats municipals: educació, serveis socials, polítiques d’ocupació i transparència en el govern de la ciutat. I comptant sempre amb la nostra gent i les nostres empreses i entitats, treballant-hi tan colze a colze com sigui possible.

Estic segur que així ens en sortirem: amb els peus al terra del realisme, però amb l’esperança i la confiança que junts sabrem continuar fent un Sant Feliu millor per a totes i cadascuna de les persones que hi convivim.

divendres, 15 de juny de 2012

Aquest estiu canviarem moltes bombetes del menjador!

No recordo si he comentat en aquest bloc la meva teoria de “les bombetes del menjador”. És una de les que repeteixo als regidors i tècnics municipals i que reflecteix molt bé la meva visió del que volem prioritzar, pel que fa a obra pública i relació amb la ciutadania, en aquest moment.

La resumeixo: qualsevol persona pot considerar que el menjador de casa seva necessitaria reformes, pintura, canvi de mobles o de televisió o qualsevol altra qüestió que requereix una certa inversió. Com que no hi ha diners, això se sol deixar per més endavant. Ara bé, si se li fon una bombeta del menjador, és del tot inadmissible que no vagi corrents a buscar-ne una altra i la canviï, que es quedi impassible a les fosques per mandra, desgana o qualsevol altra raó. Encara que no el puguem canviar, al menjador s’hi ha d’estar bé i amb totes les bombetes en plenes condicions. Doncs el mateix amb el nostre espai públic: potser no podem arreglar-lo tan bé i tan sovint com voldríem, però “les bombetes del menjador” s’han d’arreglar o canviar ràpidament.

Aquest dimarts hem donat llum verda, en la reunió setmanal del govern, a moltes “bombetes del menjador”, moltes petites inversions municipals que milloraran espais o punts de la ciutat que hem detectat, fonamentalment, en les diverses reunions de les regidories de barri. Aquest és el sentit de la proximitat amb què volem actuar i governar a Sant Feliu: escoltat de prop a la gent, millorant els espais de quotidianietat de la ciutadania.

Algunes ja s’estan fent, com ara la millora de la sortida de l’aparcament provisional de la Rambla, com es pot veure a la fotografia. La major part es faran entre la segona quinzena de juliol i l’agost. Aquestes són les més rellevants que es duran a terme, però n’hi haurà moltes altres:

- Pas subterrani entre la plaça de l’Estació i la Torre del Roser: canvi del paviment i millores en la il•luminació.
- Canvi del pas provisional de fusta entre la plaça Alfons Comín i el Parc Falguera per un accés a peu pla i definitiu.
- Supressió de barreres arquitectòniques en els punts següents:
       o Cinto Verdaguer cantonada amb Sant Llorenç,
       o Ctra de la Sànson, entre els números 41 i 69, al barri de les Grases,
- Arranjament de voreres:
       o Laureà Miró, tocant a la parada del Trambaix, la vorera banda riu davant del garatge i l’antiga tenda de mobles,
      o Girona, per ampliació de la parada de l’autobús
      o Arranjament de diversos enfonsaments a Can Maginàs
- Millores i suavització dels pendents dels passos elevats per a vianants:
      o El del carrer Sant Josep, davant el Palau Falguera.
      o Els de la Rambla Marquesa Castellbell, números 57-59 i 62, 33 i 46.
      o El de Carles Buigas amb Roses
      o El de General Manso amb el carrer Sant Jaume
      o també les rampes d’accés als habitatges de la zona compresa entre els carrers Sant Jaume, Sant Gabriel i Països Catalans.
- Supressió de passos elevats per a vianants:
     o El de General Manso amb Sant Gabriel, ja que està regulat per un semàfor
     o El de Laureà Miró, 360, per la seva situació entre dos semàfors.

L’import total d’aquestes actuacions i les restants que tenim previstes supera lleugerament els 250.000€. Aquestes són les realitzacions que es duran a terme aquest estiu, i que sorgeixen, com deia, del diàleg directe dels regidors de barri amb la ciutadania i les associacions de veïns de cadascun dels vuit barris de la nostra ciutat. Vull agrair a tots ells (regidors i regidores, ciutadans i AAVV) la seva capacitat d’escoltar i d’arribar a acords

Aquest esperit de diàleg és el que permetrà detectar noves necessitats de millora en l’espai públic, que ens permetran tornar a preveure una inversió d’import similar en el decurs dels estius dels anys 2013 i 2014, anys en què aquesta voluntat de diàleg i proximitat continuarà al capdavant del govern de la nostra ciutat.

Moltíssimes gràcies a tothom que ens ha ajudat a definir les necessitats d’inversió a què farem front aquest estiu i a tothom que ens continuarà ajudant a definir les “bombetes del menjador”, és a dir, les “petites coses grans” que fan gran a la nostra ciutat!

dimecres, 13 de juny de 2012

08/06/12: visita a Reftrans Thermo King.

Un cop acabades les visites d’escolars de 3r de Primària i 3r d’ESO a l’Ajuntament, els divendres al matí els dedico a fer dues visites que considero fonamentals: a una escola o institut, i a una empresa de la nostra ciutat.

Divendres passat em vaig reunir en primer lloc amb l’equip directiu i una representació de l’AMPA de l’Escola Nadal. Posteriorment, amb la regidora de Promoció Econòmica i Ocupació, Maria Cinta Daudé, i amb tres tècniques del servei ens vam adreçar al carrer Sant Josep, 140, al polígon el Pla, per visitar l’empresa Reftrans Thermo King.

Es tracta d’una empresa dedicada a la producció d’equips de refrigeració per a vehicles de transport. De capital 85% nordamericà (companyia Ingersol Rand) i 15% català (empresa familiar Frigicoll), té a prop de 90 treballadors a la nostra ciutat: un 40% en recerca i oficines, i un 60% a les línies de producció.

L’equip directiu de la fàbrica ens va rebre al complet i ens va fer una explicació detallada de les seves línies de recerca i producció i del seu marc de relacions laborals. Va ser una visita realment interessant, que vull agrair al seu director, Ismael Barroso, en representació del conjunt de persones que ens van atendre. Hi ha coses que em van impressionar i em van donar que pensar, tot i que el marc d’actuació i l’entorn jurídic d’una empresa multinacional i d’una administració local són lògicament allunyats.

En primer lloc, pel valor de la recerca i la innovació que es fa a Sant Feliu. En segon lloc, per la concepció absolutament mundial de la seva activitat. I, sobretot, pels fonaments sobre els quals assenten la seva competitivitat en el mercat global en què actuen: com ens van dir, el 93% de la seva producció es destina a l’exportació i només el 7% va al mercat espanyol i portuguès. Un exemple de tot plegat és aquest equip de fred, dissenyat, patentat i fabricat a Sant Feliu, davant del qual em vaig retratar amb la Maria Cinta i la direcció de la planta.
L’anàlisi de la necessitat d’aquest equip de fred neix de la detecció de transport d’insulina des d’Alemanya als EEUU donada la insuficiència d’aquest producte en un país amb taxes creixents d’obesitat. El transport d’insulina a grans distàncies requeria un equip de fred capaç de garantir temperatures constants de 4º en tots els moments del transport (en terra i en avió) amb una autonomia de temps suficient per poder garantir la bona qualitat de la insulina davant de qualsevol contratemps. A Sant Feliu es va crear el contenidor refrigerat que surt a la imatge i que es comercialitza, com molts altres productes, en condicions avantatjoses respecte a altres plantes del mateix grup o altres empreses refrigeradores.

Quin és el secret de la competivitat? No és, com tant reiterem els qui creiem que el progrés ha de ser equitatiu i respectuós amb els drets socials i ambientals, la rebaixa contínua dels salaris i de les condicions de treball. És, com ha de ser, en la qualitat dels productes i en la rapidesa de lliurament del producte als clients, encara que sigui a l’altra banda del món. La qualitat s’assegura per la capacitat de l’empresa d’adaptar-se, mitjançant centenars de configuracions possibles, als requeriments individuals de cada vehicle de transport. No cal dir que això requereix personal format i en procés continuat de reciclatge i actualització de capacitats, que l’empresa promou de forma permanent. La rapidesa de lliuraments s’assegura per l’establiment de criteris de flexibilitat amb els sindicats que permeten atendre de manera ràpida les puntes de feina sense incrementar els costos laborals. Bones condicions de treball, formació permanent i diàleg social garanteixen, amb la necessària qualitat del producte i del servei post-venda, una bona situació actual en el mercat i una bona perspectiva de futur. Estic convençut que aquest és el camí que ha de seguir la nostra indústria per ser competitiva en un mercat que ja és mundial.

D’alguna manera, la capacitat i voluntat d’adaptació a un entorn global i canviant es reflecteix en aquest cartell, escrit en els diversos idiomes de les persones que treballen a la planta de Sant Feliu.

Aquestes visites ens serveixen, finalment, per detectar oportunitats de col•laboració amb el teixit econòmic de Sant Feliu i per valorar possibilitats de millora dels nostres polígons industrials. Volem ser capaços de detectar i captar empreses per a la nostra ciutat, única manera real de tornar a crear llocs de treball estable a Sant Feliu, i per això ens cal tenir els polígons, especialment el Pla com a més important de la nostra ciutat, a punt per quan el govern canviï una estratègia basada exclusivament en l’austeritat i les retallades per una altra que potenciï el creixement sostenible econòmicament i ecològicament de la nostra economia. La direcció de Reftrans Thermo King ens va donar també bones idees en aquest sentit. Vull reiterar-los l’agraïment també per aquest fet.

Justament això, el bon estat dels polígons industrials de Sant Feliu per tal d’afavorir la implantació d’empreses a Sant Feliu, serà un dels objectius de treball de la Mesa per al desenvolupament econòmic i la cohesió social que es va crear en el passat ple de maig. Però d’això en parlaré properament, en un escrit que elaborarem conjuntament amb la regidora Maria Cinta Daudé. Em quedo, en tot cas, amb la imatge positiva que la nostra ciutat i el nostre país té la capacitat d’encarar el futur amb esperança, si sabem aprofitar els nostres recursos i compaginar el creixement de les empreses amb les bones condicions laborals i el diàleg social com a norma de funcionament.

dilluns, 11 de juny de 2012

Una nova Escola Municipal de Música, amb més música per a tothom, amb una renovada funció social.

El curs 2012-2013 marcarà un canvi molt important de rumb a la nostra Escola Municipal de Música. Era un canvi necessari, ja que estaven en qüestió dues qüestions fonamentals: 1) la seva sostenibilitat econòmica i 2) la mateixa raó inicial de creació de l'Escola, aviat farà 30 anys.

M'explico. Fins ara, l'Escola està tenint una matrícula clarament per sota de la seva capacitat, cosa que combinada amb una constant reducció de les aportacions de la Generalitat, fa que els costos de l'Escola recaiguin (gairebé en un 60%) sobre el conjunt de contribuents de la nostra ciutat... en un context també de disminució dels ingressos municipals. Això, que passa a molts pobles i ciutats, ha portat a la reducció de l'oferta o directament al tancament d'algunes escoles municipals de música.... com també d'algunes escoles bressol municipals. A Sant Feliu, això no passarà, però obliga a una reflexió en profunditat sobre la nostra Escola. Per fer-ho, cal analitzar a fons les principals dades de matrícula i econòmiques del curs que estem acabant:




Ens trobem, doncs, en un context de dificultat econòmica que exigeix una alta aportació municipal per a un nombre poc alt d'alumnat. Davant això, quina és l'opció que ha adoptat l'equip de govern de l'Ajuntament? En cap cas, qüestionar un servei públic cultural bàsic, sinó tot al contrari: mantenir-lo, aconseguint la necessària sostenibilitat econòmica mitjançant un impuls clar a la funció social de l'Escola Municipal de Música. És a dir: democratització de la música, eficiència dels recursos públics, equitat en l'accés a la cultura i a la pràctica artística. En altres paraules: que surtin els números i que l'Escola arribi al màxim de gent. Això ens ha portat a una revisió del model d'Escola de Música que passa per:
  • nou model pedagògic: incorporació de nens a partir de 3 anys, revisar el paper del llenguatge musical en els primers anys, posar en contacte des de ben aviat l'alumnat amb els instruments, canvi d'una pedagogia tendent a la professionalització (amb classes individuals) a una tendent a la difusió i participació musical (amb pedagogia de grup). Amb la possibilitat, per a les famílies actuals que ho desitgin, de manteniment del model pedagògic amb què van començar.
  • més implicació i presència de l'Escola a les activitats musicals i culturals de Sant Feliu, amb més importància a la possibilitat de creació de grups, bandes, etc.
  • amb més oferta d'horaris, que permet també l'assistència de més alumnat.
  • quotes: sense increment per a les famílies que s'incorporin en aquest curs. Amb la incorporació, com ho farem a les escoles bressol, de preus públics adaptats a la renda familiar (el que es coneix com a "tarifació social") a partir del curs 2013-14.
Aquestes són les dades amb què preveiem el curs que ve:


Estem molt esperançats amb aquest canvi d'orientació de l'Escola Municipal de Música. I estic convençut que recuperem el sentit inicial de la seva creació, la seva raó de ser: no la formació de professionals (que no seria just finançar amb tantíssima aportació del conjunt de la ciutadania), sinó la difusió i la creació musical i cultural, la clara voluntat política de posar la música i la cultura en general a l'abast de cada ciutadà i ciutadana de Sant Feliu de Llobregat.

dilluns, 4 de juny de 2012

Resum del ple d'abril de 2012.

Per primer cop, el ple es va retransmetre en directe per internet: responem així a un compromís electoral i a un gest clar en favor de la informació directa de la gestió municipal a la ciutadania.

El ple del mes d'abril va ser, sens dubte, un dels més importants del mandat, ja que el punt principal que s'hi va debatre va ser el pla de treball fins a les properes eleccions municipals de 2015: el Pla d'Actuació del Mandat (PAM) i el Pla d'Inversions, amb una dotació aproximada anual de 35Me en el pressupost ordinari i 6Me en el pressupost d'inversions.

El ple va debatre i aprovar per unanimitat una moció sobre el soterrament, en la qual es presenta una esmena als Pressupostos Generals de l'Estat de l'any 2012 per a la inclusió del soterrament de les vies del tren.

Un altre tema important, pel seu impacte negatiu en el territori i el model de desenvolupament de la nostra comarca, va ser el debat d'Eurovegas, amb l'aprovació del rebuig municipal a la seva ubicació al delta del Llobregat.

El ple va assignar també diversos noms d'arrel santfeliuenca a diversos espais de la ciutat.

Us podeu descarregar el resum del ple aquí (4 pàgines) i l'acta sencera del ple aquí (40 pàgines).