dilluns, 30 d’abril de 2012

Què ha aportat las Vegas a l'estat de Nevada, setanta anys després?

Llegit al blog "Polis" (un blog sobre la polis es decir, la ciudad y la política":
Foto extreta del bloc esmentat.

"El govern de la Generalitat promou la instal·lació del complex EuroVegas al voltant de la ciutat de Barcelona. Segons el president, aquest projecte és crucial per al benestar futur del nostre país i conduirà a la creació de milers de llocs de treball. L¹any 1931, el joc va ser legalitzat a l¹estat de Nevada i va començar la construcció de casinos a la ciutat de Las Vegas. Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l¹estat de Nevada) es van convertir en una atracció turística mundial lligada al joc.


Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari. D'altra banda, en canvi, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió."


Roderic Guigo, Centre de Regulació Genòmica, Universitat Pompeu Fabra

És això el que volem per al Baix Llobregat i per a Catalunya?

dimecres, 25 d’abril de 2012

Soterrament i "pole position".

He buscat "ennui" a Google i he trobat aquesta imatge aquí.
SÍ, JA HO SÉ. ARRIBA UN PUNT QUE PARLAR DEL SOTERRAMENT JA CANSA. Ho sé. En sóc conscient. Entendré, per tant, que deixis de llegir aquest escrit si ja estàs avorrit del tema o convençuda que ni els teus néts veuran amb els seus ulls el soterrament. Com en la imatge, clica una altra cosa i adéu andreu, fins a una altra. Ho entenc... però la meva feina és una altra i voldria explicar en quin moment es troba.

A mi, que sóc regidor des de 1991, arriba un punt que tant d'esforç en tant de temps també em cansa... Però alhora tant de temps em carrega de força i de raó, i sobretot, d'humilitat i de constància, de cerca de complicitats dins i fora de Sant Feliu, d'imaginació perquè les nostres vies siguin presents a les taules de decisió de les administracions, als mitjans de comunicació... Sovint explico a la gent que treballa amb mi a la meva coalició o a l'ajuntament o en els actes que faig a tot Sant Feliu o a les entrevistes que concedeixo la meva teoria de la "pole position", en referència a la sortida de les curses de motos o cotxes, esports que per cert més aviat em provoquen la imatge amb què he començat a escriure... En resum: la inversió pública està absolutament paralitzada, però algun dia algú hi donarà llum verda, algú donarà el tret de sortida, mourà el banderí que obrirà la cursa per veure en què, quan, on i com s'inverteix. Aquell dia, el dia que es doni el tret de sortida a la inversió pública a Espanya, el soterrament de les vies a Sant Feliu ha d'estar a la "pole position", a la primera línia de sortida, hem de ser els primers amb la feina feta i amb tots els arguments i complicitats, que han de ser la font inesgotable de la nostra energia.

Entre març i abril, hem donat quatre passes que jo crec ben encarrilades en aquest llarg camí del soterrament, en aquesta llarga tasca per ser a la "pole position" quan algú decideixi per fi abandonar el camí de l'austeritat econòmica extrema i entengui que inversió pública i creixement són el camí per recuperar estabilitat econòmica, ocupació i cohesió social. Quatre passes. Les explico.

1. Complicitat i suport de tots els ajuntaments de la línia R4 de Rodalies.
En les primeres setmanes de l'any, un petit grup constituït per la Lídia Muñoz, regidora d'Urbanisme, Rosa Maria Martí, primera tinenta d'alcalde, i jo mateix, ens hem anat veient amb diferents alcaldes, responsables polítics i càrrecs institucionals. Els hem plantejat una convicció molt clara: el soterrament de les vies a Sant Feliu és un tema local, en la mesura que garanteix la seguretat física de la nostra conciutadania i la, per dir-ho d'alguna manera, "refundació urbana" de Sant Feliu... però no és només un tema local. És un tema, com he explicat reiteradament en molts escrits (impossible citar-los tots: cliqueu l'etiqueta "Soterrament" a la part dreta i baixa de la vostra pantalla), que afecta directament a tots els municipis de la R4, des de l'Hospitalet fins al Vendrell, ja que és impossible tenir més freqüència de trens i menor temps de recorregut sense suprimir el pas a nivell de Sant Feliu. A resultes d'aquestes gestions, ens vam adreçar a tots els consistoris de la R4, amb una carta unitària de tots els portaveus, demanant l'aprovació de mocions en els seus plens respectius. Ens està omplint d'alegria veure com, atenent als seus propis calendaris, tots els ajuntaments estan responent positivament i comparteixen la nostra reivindicació, que també fan seva. Com a mostra, un exemple d'una de les poblacions més significatives: la moció que va aprovar per unanimitat el ple de l'Ajuntament de Martorell. Vull donar les gràcies als quatre portaveus municipals (especialment a Lourdes Borrell i Sergi Jiménez, a l'oposició) i a tots els consistoris veïns per un suport tan explícit i necessari a la nostra lluita.

2. Aprovació d'una resolució sobre el soterrament a la comissió de Territori i Sostenibilitat del Parlament de Catalunya.
La setmana passada, el 18 d'abril, vam tornar a anar al Parlament de Catalunya, amb els portaveus municipals dels grups que han passat pel consistori de Sant Feliu (Lídia Muñoz, Rosa Maria Martí, Lourdes Borrell, Sergi Jiménez i Oriol Bossa, en representació d'ERC), després de la visita que vam fer-hi el passat 2 de novembre, i que s'explicava en el Butlletí municipal del passat mes de desembre. Aquell dia de novembre, vam demanar el suport unitari del Parlament en forma d'una declaració explícita per trametre als governs de la Generalitat i de l'Estat. Aquest suport va arribar la setmana passada, en forma d'una resolució aprovada a la comissió corresponent del Parlament de Catalunya, i que us podeu descarregar aquí. Vull agrair també la presència de tots els portaveus municipals i, sobretot, la sensibilitat que van mostrar tots els grups del Parlament i la seva votació gairebé unànime (només abstenció del PP en el segon acord de la resolució).

3. Petició unitària de la Junta de Portaveus d'una esmena al Pressupost General de l'Estat (PGE) 2012 per incloure-hi la licitació de les obres del soterrament.
A l'endemà de la visita al Parlament, vam tenir reunió de la Junta de Portaveus a l'ajuntament. Encara dins el termini per presentar esmenes al PGE 2012, vam aprovar per unanimitat una moció adreçada a tots els grups parlamentaris del Congrés dels Diputats perquè demanin la consignació necessària per licitar les obres del soterrament en aquest any 2012. Sóc plenament conscient, com deia, que una esmena nostra al PGE no canviarà el conjunt de la política pressupostària del govern de l'Estat, però crec que és una obligació del consistori la presentació, en nom de la nostra ciutat, d'una esmena en defensa dels interessos de Sant Feliu i, com deia, del conjunt del transport públic metropolità de Barcelona. La presentem unitàriament enguany, i la tornarem a presentar aquest setembre, quan es presentin els PGE 2013, i la presentarem tants anys com calgui: serem persistents, constants... fins ser a la pole position el dia del tret de sortida!

4. Inclusió del soterrament de les vies en el Pla Director d'Infraestructures (PDI) de la regió metropolitana de Barcelona 2011-2020 en el marc del Pla de Rodalies 2008-2015.
Avui mateix a la tarda, en reunió a l'Àrea Metropolitana de Barcelona, la presentació dels primers documents acabats del PDI que s'aprovarà inicialment al mes de maig, i del qual donaré compte de forma completa quan superi la fase actual d'esborrany de treball. Però el que m'ha omplert de satisfacció i d'esperança, és comprovar que en aquest esborrany de treball el soterrament de les vies ja forma part en el concepte i amb el finançament pel qual estem lluitant des de fa molt de temps: en el marc del Pla de Rodalies 2008-2015. Jo mateix, al febrer de 2009, ja escrivia en aquest mateix bloc defensant aquesta opció! És una molt bona notícia, que no m'he pogut estar d'explicar avui mateix quan n'he tingut una primera constància oficial (tot i que encara com a esborrany), i que tindrem temps de conèixer a fons i comentar en els propers mesos.

Hi ha raons per estar, com deia al començament, cansat o cansada del tema. Però hi ha responsabilitats que ens corresponen i que cal que, amb prudència però també amb constància, tirem endavant des de l'Ajuntament de la nostra ciutat. Dues coses tinc segures: una, farem tota la feina que ens pertoca i més, i aviat amb el suport de tota la ciutadania; dues, no diré cap data, no faré l'error benintencionat que en el seu dia van cometre Baltasar o Vázquez, moguts per dades positives com les que avui estic exposant, i per a les quals vull reiterar novament (al Cesc, l'Àngel, el Juan Antonio i la Lourdes) el treball que van fer per aconseguir un repte que, si fem la feina que hem de fer, no només veuran els nostres néts, sinó que els semblarà una vella batalleta dels seus avis. Per més cansats que, en alguns moments, estiguessin.

dilluns, 23 d’abril de 2012

Signeu la petició d'alliberament de Gerry McGeough, irlandès de socarrel i santfeliuenc d'adopció.


Corrien els anys noranta. Hi havia una jove de Sant Feliu, la María José Retuerta. Hi havia un jove irlandès, Gerry McGeough. Diuen que la vida dóna moltes voltes. Fent aquesta dita realitat, les voltes de la vida van portar l'una als braços de l'altre, l'altre als braços de l'una.

En temps anteriors, com tants altres joves d'Irlanda del Nord, en Gerry havia format part de l'IRA. Va prendre part en accions armades, però no va cometre cap delicte de sang. Amb Tony Blair, hi va haver una oportunitat per a la pau a Irlanda, que tothom va saber aprofitar. Al 1998, totes les parts van signar l'Acord de Divendres Sant, que posava fi al conflicte d'Irlanda del Nord. Després de l'acord, amb la seguretat del seu compliment, en Gerry i la Maria José es van casar, van tornar al petit poble de l'Ulster on ell havia nascut, i van tenir els seus quatre fills.

Ja a l'Ulster, en Gerry va discrepar públicament de la línia política del Sinn Féin. Des de les seves posicions crítiques, va presentar, a la primavera de 2010, la seva candidatura com a independent al Parlament de l'Ulster. I allà va començar el seu malson.

El mateix dia de les eleccions, al seu col·legi electoral, la policia britànica el va detenir. L'acusen de fets que, amb tota seguretat, van quedar amnistiats per l'Acord de Divendres Sant. És l’únic pres polític a l’Ulster per fets anteriors a 1998. El Sinn Féin, malauradament, no ha fet la pressió suficient davant les autoritats britàniques per reclamar el seu alliberament. Com si diguéssim, no el consideren ja "dels seus" i sembla que l'hagin abandonat a la seva sort. Fa setmanes que jo, com a alcalde de Sant Feliu, he demanat al Sinn Féinn pressió davant el govern britànic, i al Govern britànic he demanat l'alliberament de Gerry McGeough.

Continuaré fent, en tots dos fronts, tota la pressió i les negociacions que puguin ajudar a aquesta ciutadana de Sant Feliu i a la seva família.

La Maria José i diversos col·lectius d'irlandesos, anglesos i catalans han impulsat aquesta campanya per a l'alliberament de Gerry McGeough. L'he signada plenament convençut. L'he signada per dues raons. Perquè la considero justa i perquè afecta molt directament a una ciutadana de Sant Feliu, la Maria Jose McGeough, carregada d'amor, de raó, de força i d'esperança.

Per ser de manera eficient al costat d'aquesta catalana i santfeliuenca, us demano dues coses:
  • 1) que la signeu i
  • 2) que la difongueu especialment entre llistes de distribució, contactes de correu, grups d'amistats de facebook o similars que poden resultar especialment importants: amistats britàniques (es tracta de fer pressió al govern del Regne Unit) i amistats amb alguna vinculació a institucions europees, que puguin influir al seu torn sobre persones properes o vinculades al govern britànic.
Us ho demano especialment en un dia com avui, Sant Jordi, important per als catalans i per als irlandesos. Serà com si enviéssiu flors a casa de la Maria José, a la presó on hi ha en Gerry.

Tot ha d'ajudar perquè la Maria José i els seus quatre infants, de sang catalana i irlandesa, puguin tenir el seu marit i pare a casa com més aviat millor!

diumenge, 22 d’abril de 2012

Avanç del ple del mes d'abril de 2012.


Imatge extreta del bloc de Manuel Moral.
Aquest dijous tindrà lloc el ple ordinari del mes d'abril. Els punts més importants que hi tractarem són els següents:
  • Aprovació del Pla d'actuació del mandat (PAM 2012-15) i del pla d'inversions que se'n deriva.
  • Ratificació de l'esmena que la Junta de Portaveus ha proposat de manera unitària als grups parlamentaris del Congrés dels Diputats, demanant la licitació de les obres del soterrament.
  • Mocions sobre el finançament de les escoles bressol.
  • Moció de suport a la declaració del Centre d'Estudis Comarcal contra la ubicació d'Eurovegas a la comarca del Baix Llobregat.
I una novetat que considero molt important. Per primer cop, el ple serà retransmès en directe al web municipal. Com vam establir a l'acord de govern amb CiU, es tracta de facilitar al màxim el coneixement de l'activitat municipal i la implicació de la ciutadania en els temes que abordem al ple. Una mesura clara de transparència, com altres que anirem posant en marxa i informaré properament.

dissabte, 21 d’abril de 2012

Qui era qui aquell 19 d'abril de 1979? (2/2)

Amb una grandíssima expectació i ambient de festa, la democràcia va tornar a l'Ajuntament el 19 d'abril de 1979. Milers de persones hí érem, amb un entusiasme desbordant, que vull recordar i reivindicar. Totes i tots en vam ser protagonistes, però aquell dia, 21 homes i dones ho van ser d'una manera molt destacada. Els coneixes?
Aquesta és la primera foto oficial de la constitució del nou ajuntament democràtic.

En aquesta només es va despistar un, vejam si trobeu qui..


Les eleccions van ser uns dies abans, el 3 d'abril de 1979. D'aquell dia és aquesta fantàstica foto. Vaig dubtar fins a l'últim moment entre votar en Cesc o l'Àngel.
En l'única ocasió en què vaig haver de triar entre un i l'altre, vaig votar la llista del Moviment Comunista, que encapçalava l'Àngel. Després, sempre vaig votar PSUC i Iniciativa. I sempre els he tingut a tots dos al meu costat, sempre han estat actius, fidels i compromesos amb el que llavors i sempre han cregut. Ara fa un any, a l'abril de 2011, vaig tenir l'immens honor que m'acompanyessin en tot moment a la campanya.



Aquell bastó de comandament que en Cesc lluïa fa 33 anys, el vaig lluir jo mateix aviat farà un any . És com un testimoni que ha passat d'unes mans a les altres, per un llarg periple de gairebé cinc lustres i per l'esforç de molts companys i companyes i la voluntat de milers i milers d'homes i dones. Un testimoni que ve de lluny, del combat per la democràcia i la justícia social que ha bategat al món de la gent senzilla des de sempre, i que es va concretar en la lluita dels treballadors i les treballadores de tot el món en les seves organitzacions sindicals i polítiques, des de sempre majoritàries a la nostra ciutat. Un testimoni que algun dia es traspassarà a homes i dones que combatran també, en escenaris econòmics i socials que avui desconeixem però que hem de construir lliures i justos, sempre amb errors i encerts, però sempre honestament, per la qualitat de vida de totes (absolutament totes) les persones a qui senzillament representen. Amb menys èpica segurament que fa 33 anys, però amb la mateixa voluntat de servei.

dijous, 19 d’abril de 2012

19/04/1979: 33 anys de la constitució del primer ajuntament democràtic després de la II República. (1/2)

Avui fa 33 anys d'aquesta imatge. Les primeres eleccions muncipals després de la dictadura, les que ens van tornar als ajuntaments democràtics de la nostra II República, van tenir lloc el 3 d'abril de 1979. 16 dies després, els nous representants de la ciutadania van prendre possessió del seu càrrec. Segur que coneixeu a tots els que surten a la foto, oi?

La casualitat ha fet que, 33 anys després, avui hàgim escollit la comissió permanent del Consell de Governs Locals, òrgan representatiu dels 947 alcaldes de Catalunya. L'esmentada comissió s'ha constituït avui: els seus 20 membres han estat votats aquesta tarda al Parlament de Catalunya i jo en formaré part.

Sóc hereu de la gent i la il·lusió que omplia aquell balcó aquell 19 d'abril de 1979.

Gràcies, Francesc Baltasar (PSUC), primer i grandíssim alcalde de Sant Feliu en la democràcia recuperada!
Gràcies, Jaume Bosch (PSUC), primer regidor de governació,
gràcies, Vicenç París (PSUC), primer regidor de treball, indústria i comerç,
gràcies, Ferran Artigas (PSC), primer regidor d'esports,
gràcies, Salvador Bertran (PSUC), primer regidor d'hisenda,
gràcies, Joan Carné (PSC), primer regidor de cultura i joventut,
gràcies, Rafael Prats (PSC), primer regidor d'urbanisme i habitatge
gràcies, Antonio de Oses (PSUC), primer regidor d'ensenyament,
gràcies, Josep Ferret (CiU), primer regidor de sanitat i assistència social
gràcies als tinents d'alcalde Serafín Fernández (PSC), Gaspar Morer (CiU) i Rubén Moral (UCD),
gràcies als regidors Juan Antonio Cortado (PSC), José Gimeno (PSC), José Manuel Colmenero (PSC), Felip Alcántara (PSUC), Francisco Romero (PSUC), Juan Sánchez (PSUC) i Joan Massagué (CiU),
gràcies a les dues úniques regidores de llavors, Maria Comellas (PSUC) i Isabel Molina (UCD).

Aquells van ser els primers 21 regidors i regidores de la democràcia acabada de recuperar. Només 2 dones i 19 homes (avui som 11 dones i 10 homes). Una majoria d'esquerres que avui es manté, tot i que una mica a la baixa: 9 comunistes i 7 socialistes (avui 7 d'ICV-EUiA-ISF i 6 del PSC), amb 3 regidors de CiU (avui 4) i 2 de Centristes de Catalunya-UCD (en certa manera equiparables als 4 d'avui del PP).

Honor i gràcies, gràcies, gràcies a totes elles i a tots ells!

dissabte, 14 d’abril de 2012

"El futuro de la cuestión democrática". Tarso Genro, El País, 13/04/12.

El debate ideológico sobre el socialismo en la época industrial constituyó un rico patrimonio de ideas para el desarrollo del sistema de derechos y sus instrumentos de protección en las sociedades democráticas contemporáneas. Este debate no solamente enriqueció el sistema de protección social de los respectivos Estados, sino que sirvió también de estímulo a un ciclo de reformas y revoluciones nacional-democráticas durante el siglo pasado.

Su contenido libertario influyó significativamente, por ejemplo, en el fin de la guerra de Vietnam, en la lucha por los derechos civiles en Estados Unidos (formando allí una izquierda socialdemócrata, de la cual el presidente Obama es hijo ilustre) e influyó también en la revolución cubana y en las revueltas de Mayo del 68.

En las diversas formas de lucha que los demócratas radicales, los socialistas y los comunistas desarrollaron en América Latina en los años sesenta y setenta estuvieron siempre presentes los argumentos sobre la incompatibilidad de la democracia con el capitalismo, que hoy sigue debatiéndose. Actualmente, los derechos sociales conquistados duramente y el sistema de protección que les corresponde no están solamente amenazados sino que, incluso, pueden sucumbir a través de mecanismos internos del propio sistema democrático. Cómo conservar esos derechos sociales conquistados dentro del capitalismo es en el presente la cuestión de mayor controversia.

Desde los años ochenta hasta hoy han cambiado pocas cosas. Ha quedado claro que una nueva sociedad de clases emergió del mundo digital, “globalizado”, que redujo —si es que no aniquiló— el potencial universalista de las luchas de las clases trabajadoras. Estas empezaron a retroceder cada vez más hacia el interior de las fronteras nacionales para proteger las conquistas históricas del movimiento obrero, “nacionalizando” así las luchas por el salario y el empleo.

La reacción para internacionalizar la tutela financiera ha sido tardía: el capital ha radicalizado sus estrategias de especulación, superando las fronteras nacionales; los trabajadores, de manera reactiva, han llevado la defensa de sus conquistas al ámbito de sus respectivos territorios a través de la forma abstracta de la “defensa de unos derechos” que se han incorporado a las Constituciones nacionales.

Hacer compatibles las luchas democráticas con la globalización financiera, tal como ahora se concibe, no es algo viable mientras no se produzca una internacionalización de la lucha con el objetivo de que los Estados nacionales recuperen sus funciones públicas internas. O sea, más que “ceder soberanía”, como reza la cartilla de la Unión Europea, deberían ajustarse cooperaciones soberanas e interdependientes,Con obligaciones y responsabilidades proporcionales.

Resulta evidente, en ese contexto, que incluso las democracias más consolidadas han sido amenazadas por la crisis del sistema financiero global. Es cada vez más clara la incompatibilidad objetiva entre el proceso de enriquecimiento sin trabajo (propia de la actual fase del capitalismo global) con los sistemas sociales democráticos establecidos. Cabe preguntarse si no es lícito abrir un debate honesto sobre las relaciones entre la democracia y el socialismo (y lo que quedó de la socialdemocracia), considerándolos no conceptos herméticos y “cerrados” (o como modos de producción “pre-configurados”), sino más bien tomándolos como ideas reguladoras.

Las disputas ideológicas sobre el futuro de la idea socialista que surgió con las grandes revoluciones y reformas del siglo XX parecen no conmover ya a la izquierda mundial. Con excepción de algunas corrientes autorreferenciales, como los representantes del viejo proletariado del siglo XX —que radicalizan un economicismo tardío a través de viejas ideas, de un “marxismo” cada vez mas positivista-naturalista—, los socialistas actuales, diseminados alrededor de los diversos partidos comunistas, socialistas y socialdemócratas del mundo, poco han avanzado en este debate.

De ese modo, la mayoría de estas organizaciones políticas, de forma voluntaria o forzada, se plegaron al poder normativo del capital financiero.

Mi tesis es que el debate no se promueve por dos motivos fundamentales: primero, porque la dirección de los Gobiernos de estas izquierdas se enfrentan a la cuestión de la gobernabilidad democrática a partir de acuerdos bastante amplios con aliados a los que este tema les pondría los pelos de punta; y segundo, porque las tareas de gobierno tienden a sustituir la reflexión teórica por la necesidad empírica de “resolver las cosas”.

Pero resolverlas para responder a exigencias que son ajenas a la “construcción de la igualdad” o, incluso, a un sistema neosocial-demócrata. La vieja socialdemocracia está sin respiración en Europa y el socialismo no existe ya en ningún lugar de Occidente, salvo que se considere como tal el de Cuba.

Hay, sin embargo, una razón de fondo que oculta las dos citadas anteriormente y que provoca pasividad y silencio en la cultura socialista de izquierda en la actual coyuntura mundial: es el rechazo, consciente o inconsciente —por incapacidad u opción— de abordar la cuestión de la igualdad social junto a la cuestión democrática.

Con este ejercicio se manifestaría claramente la dificultad, hoy, de mantener las bases electorales mayoritarias para “soportar” un régimen económico-social que tendiese fuertemente a suprimir desigualdades a través de una distribución socialista, dentro de la democracia política y con elecciones periódicas. El casino neoliberal ha conseguido formar una sociedad que es dueña de una cultura mayoritariamente contraria a la igualdad y a la solidaridad social.

Queda claro por qué la social-democracia típicamente moderada y reformista —que asumieron los Gobiernos de izquierda en este período— retrocedió en la cuestión de la “utopía socialista” para preservarse en la cuestión de la “utopía democrática”. Abdicó, así, de la idea de la “igualdad” en el interior del proyecto democrático —siempre presente en las diversas propuestas socialistas y reformistas históricas— para asumir la idea de “fraternidad” en abstracto, presente en la idea de solidaridad genérica contenida en el Estado social de derecho.

Esta fraternidad solo funciona en el sistema global actual como exigencia de renuncia para los “de abajo”. No como sacrificio compartido con los “de arriba”. Y funciona, en momentos de bonanza, como distribución limitada de recursos “para los de abajo” (a través del salario u otras prestaciones sociales) y como acumulación ilimitada de riqueza para los “de arriba” (a través del lucro y de la especulación financiera). Esta contradicción es la que viene generando una incompatibilidad global entre capitalismo y democracia, y es la que lanza una justificada inquietud sobre el futuro de las democracias, incluso en Europa.

Las experiencias socialistas “reales” resolvieron autoritariamente este dilema (de máxima desigualdad aceptable y de máxima igualdad posible) a través de los privilegios regulados en el aparato de Estado y en el partido. Sus cuadros, de esta manera, se fueron liberando de sus compromisos originarios y simulando que la “igualdad verdadera” llegaría “enseguida allí”, en un futuro indeterminado. La socialdemocracia “de izquierda” —Suiza, Suecia, Dinamarca, Noruega— reguló la “desigualdad máxima” y organizó una economía y unos modos de vida más duraderos que supusieron para sus destinatarios menos renuncias que las experiencias soviéticas.

Puede decirse que ambas experiencias, tanto la socialdemócrata como la socialista durante el siglo XX —independientemente de su legitimidad democrática—, fueron formas específicas de capitalismo (de “Estado” o “mixto”), que promovieron parámetros importantes de igualdad social. Dejaron, sin embargo, abierta la cuestión de una verdadera democracia socialista como modelo universal, en la cual la diferencia entre “máxima desigualdad aceptable” y “mínima igualdad exigible” sea establecida como proyecto universal para un mundo fundado en la paz y en la justicia.

La democracia pierde cada vez más su prestigio frente a los pobres y empobrecidos. El socialismo deja de ser recordado como una utopía posible de igualdad. La izquierda tiene el deber ético de retomar este debate y también esta utopía.



Tarso Genro ha sido ministro de Educación, de Relaciones Institucionales y de Justicia en los Gobiernos brasileños del presidente Lula (2002-2009). Actualmente es gobernador de Rio Grande do Sul por el Partido del Trabajo.

14 d'Abril: Visca la República! Jo treballo per la Tercera!

Demà, amb els companys i companyes d'EUiA i d'Iniciativa Sant Feliu Llobregat, celebrarem que Espanya va obrir de bat a bat les portes a la llibertat, la igualtat i la fraternitat un 14 d'Abril de fa 81 anys.
Feia només dos anys de la Gran ...Depressió del 29, tota Europa estava fracturada per conflictes i desigualtats socials immenses i que, no només a Espanya, van enfrontar compatriotes: col·laboracionistes o feixistes contra partisans i maquis a Itàlia o a França, nazis i espartaquistes uns anys abans a Alemanya,... Un context massa difícil per a una República que potser es va començar a perdre només dos anys després, al 1933, en les primeres eleccions de la història que, gràcies a la República, les dones van poder votar, però a les quals els anarquistes van cridar a l'abstenció. Va guanyar la dreta i va venir el Bienni Negre. I després, al febrer de 1936, la victòria del Front Popular va ser immediatament sabotejada pels qui només cinc mesos després farien un cop d'estat.
I la Guerra de classes que va assolar Espanya (i també, dissimulada dins la II Guerra Mundial, a tota Europa) i ens va deixar el millor de Catalunya i Espanya en foses que avui encara hi ha qui es nega a buscar i obrir, a les presons i a l'exili. Jo homenatjo aquella República, aquella Espanya, aquell somni per fer de l'educació i la cultura, els drets socials i nacionals, la supremacia de l'Estat sobre l'església i els poders fàctics de l'exèrcit.
Com seria avui l'Espanya republicana si no hi hagués hagut un cop d'estat ajudat pel nazisme i el feixisme? Crec que seria l'Espanya culta i progressista, federal i republicana que recordaré demà mentre canti, i per a la qual treballaré mentre estigui vinculat a l'acció col·lectiva, és a dir, a la política, és a dir, sempre.
Com sempre han lluitat per la República tants i tants santfeliuencs com el Lluís Aznar i la Rosa Codinachs, a la foto amb la Cèlia i amb mi. El seu combat i exemple perdurarà per sempre!

divendres, 13 d’abril de 2012

Un altre cap de setmana apassionant a Sant Feliu!

Avui, 13 d'abril, inauguració de la 25a edició del Saló de Primavera:
 Demà, 14 d'abril, dia de la República, recepció institucional i calçotada d'EUiA:
A la tarda, presentació del cartell del ButiFarra Sound i festa amb activitats per al seu finançament:
 Diumenge, 15 d'abril, trobada de Gegants a Torreblanca, caramelles i òpera:

dilluns, 9 d’abril de 2012

Consell Assessor d'Urbanisme i conveni amb la UPC: avancem en un urbanisme més transparent i participatiu a Sant Feliu.

Foto de les primeres obres del Mas Lluí (cap a 1995) extreta del bloc del santfeliuenc Sergio Juárez
En els dos darrers plens de l'Ajuntament, hem aprovat dos elements fonamentals per millorar la informació i la participació en el planejament urbanístic de Sant Feliu. Tots dos elements formen part de l'acord de govern que vam subscriure ICV-EUiA-ISF amb CiU ara fa deu mesos. Al ple de febrer, vam aprovar el reglament del Consell Assessor d'Urbanisme, i al ple de març vam aprovar un conveni amb la Universitat Politècnica de Catalunya.

1. Consell Assessor d'Urbanisme (CAU). El febrer en vam aprovar el reglament de funcionament i, sobretot, les seves funcions i la seva composició. Té un gran objectiu: la plena transparència en tot el que es refereix al planejament urbanístic de la nostra ciutat, garantint l'accés a tota la informació de la ciutadania i les entitats i col·lectius que s'hi sentin implicats. És un organisme de caràcter deliberatiu i assessor, ja que les decisions li corresponen lògicament al ple municipal, amb el conjunt dels representants de la ciutadania. Tindrà una triple composició: 1) política, amb representants de tots els grups, tant si són al govern com a l'oposició, 2) social: amb representació de les associacions de veïns, de les entitats i del comerç local i 3) professional: amb experts (arquitectes, enginyers, tècnics de mobilitat o de medi ambient, etc) que puguin aportar els seus coneixements i expertesa a l'anàlisi dels temes que se sotmetin a la consideració del CAU. El seu treball tindrà tres grans àmbits: 1) el planejament urbanístic, 2) el transport i la mobilitat i 3) habitatge i espai públic. De manera immediata, i un cop constituït, s'hi crearan dos grups de treball inicials, en relació a dos planejaments inicialment aprovats en l'anterior mandat i que requereixen una revisió a fons i una resposta a les al·legacions que en el seu dia hi vam presentar ICV-EUiA i altres col·lectius:
Finalment, el reglament del CAU es va aprovar per unanimitat, tot i les reticències que el PSC havia posat inicialment per a a la seva constitució.

2. Conveni amb la Universitat Politècnica de Catalunya. El març vam aprovar un conveni amb la UPC per resoldre un tema concret i polèmic del planejament urbanístic de la nostra ciutat: el que afecta a la superfície de Collserola del nostre terme municipal i al barri del Mas Lluí, un planejament popularment conegut com el del Torrent del Duc. Es tracta d'un planejament polèmic, molt polèmic, i d'un llarg recorregut i debat a la nostra ciutat i a la sala de plens. De fet, es va aprovar fins i tot provisionalment al mandat 2000-2003 (era una de les prioritats de l'Àngel Merino com a alcalde), va ser un factor determinant en el canvi d'alcaldia al juny de 2003, al llarg del mandat 2003-2007 va tenir un llarg debat amb propostes tan unànimement rebutjades com un túnel al mig de les Grases, i al llarg del mandat 2007-2011 es va aprovar provisionalment, però no va completar la tramitació a la Generalitat. Un dels components de l'acord amb CiU era suspendre aquesta tramitació fins que hi hagués un dictamen d'un organisme expert en planejament i dret urbanístic, donat que en els anys precedents era obvi que ICV-EUiA i CiU havíem tingut plantejaments explícitament oposats i confrontats.

Al ple de març vam donar, per tant, compliment a aquest apartat de l'acord de govern. Vam entendre que l'Escola Superior d'Arquitectura de la UPC, per mitjà del Departament d'Urbanisme i Ordenació del Territori, reunia el doble requisit d'expertesa tècnica i jurídica, tenint en compte que un dels elements centrals de la polèmica ciutadana sobre aquest planejament era el còmput dels drets edificatoris dels propietaris de sòl a Collserola. Per mitjà del conveni amb la UPC, els seus experts treballaran en aquet tema per a un període previst de quinze mesos, i en tres fases clarament diferenciades:
  • en la primera (entorn de 5 mesos), analitzaran a fons tant el planejament aprovat provisionalment com les múltiples al·legacions que s'hi van presentar.
  • en la segona i central (entorn de 6 mesos), s'entrevistaran amb totes les parts afectades: propietaris, redactors del planejament, persones i entitats que van presentar al·legacions, ajuntament,...
  • en la tercera (entorn de 4 mesos), elaboraran un document de conclusions, a partir del qual l'equip de govern haurà de prendre decisions sobre què fer amb el planejament aprovat provisionalment al 2009.
El conveni té un cost de 22.000e més IVA. Considero que és un preu assumible per la qualitat dels experts i la durada dels treballs, i que és un cost necessari per resoldre definitivament i bé un tema que té implicacions econòmiques, socials i urbanístiques d'una grandíssima envergadura. Definitivament, perquè aquest és l'acord que vam prendre ICV-EUiA-ISF: resoldre aquest tema al llarg del mandat: és previsible que la UPC conclogui els seus treballs a l'estiu de 2013 i que resolguem el planejament en els dos anys posteriors. Bé, perquè tothom tindrà la possibilitat de valorar amb la UPC tots els elements en qüestió (drets edificatoris, protecció de les zones verdes i d'equipaments, protecció de Collserola, etc). És fonamental, per garantir la transparència en aquest tema, que tothom hi tingui l'oportunitat de parlar i de confrontar dubtes, opinions, preguntes, etc amb la UPC, que tothom tingui la possibilitat d'accedir als seus coneixements i expertesa. És fonamental que no quedi cap pregunta al tinter, ni cap persona o col·lectiu que no hagi estat degudament pres en consideració.

De manera sorprenent, el PSC va votar en contra de la signatura d'aquest conveni, argumentant que és un cost innecessari i excessiu per a l'ajuntament i discutint la forma jurídica del contracte amb la UPC. El conveni es va aprovar, per tant, amb 15 vots a favor (ICV-EUiA-ISF, CiU i PP) i 6 en contra (PSC)