Una barrera de 5 punts. Una educació partida en 2. Comença el canvi.

Atenció a dues decisions del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, a molt poques setmanes de la constitució del primer govern Mas. D'una banda. la creació, per primer cop, de dues direccions generals diferenciades per als centres públics i per als privats (inclosos els concertats). D'altra banda, l'assignació, en el proper període de preinscripció i matriculació als centres escolars, de 5 punts als alumnes els pares, mares o germans dels quals hagin assistit al centre en què es demana plaça.

Aparentment, es tracta d'una mesura organitzativa en el primer cas i d'una mesura operativa en l'altre. Però crec que ambdues decisions del govern de CiU s'han d'analitzar a la llum de les seves implicacions i conseqüències.

La creació de dues direccions generals diferents és, en la meva opinió, la consagració (inaudita i sense precedents en cap sistema educatiu dels que tinc alguna referència) que el nostre país té un sistema educatiu partit en dos. Per la trista història democràtica i social dels nostres països (Catalunya i Espanya) a cavall entre el segle XIX i el XX, l'educació mai no va ser una prioritat pública, al contrari de França, Alemanya, i els països del centre i el nord d'Europa en què després  no parem d'emmirallar-nos. L'única honrosa excepció, la República, la van matar com tots sabem. Abandonada pels governs de la monarquia i pel franquisme, l'educació va ser assumida per l'Església en les grans ciutats i pels pobres "mestres d'escola" en els pobles que tenien la sort de tenir-la. Amb la democràcia, i jo crec que amb bon criteri, els governs intenten superar el retard secular en l'ensenyament públic sense qüestionar l'existència de l'ensenyament privat (en l'art. 27 de la Constitució ja es reconeix el dret a la creació de centres). Posteriorment, amb la LODE (1985), la figura del concert educatiu substitueix les antigues subvencions de l'Estat als centres privats. La LODE (primer govern del PSOE) consagra així un sistema dual: amb els mateixos fons públics, es paguen dues xarxes d'escoles: les públiques i les privades concertades.

Fem un salt en la història: 20 anys després de la LODE, a Catalunya se signa el Pacte Nacional per a l'Educació, una fita que jo considero positiva i històrica. En el Pacte, s'explicita una idea que considero tan justa com lògica: tots els centres sostinguts amb fons públics, han de tenir els mateixos drets i les mateixes obligacions. Això té implicacions econòmiques i socials evidents: els mestres d'unes i altres han de cobrar el mateix (i, per tant, cal revisar els mòduls dels concerts), l'atenció dels centres als alumnes amb necessitats educatives específiques ha de ser la mateixa, i un llarg etcètera. A ICV, crítics des de sempre amb les conseqüències de la LODE, vam votar a favor del Pacte Nacional per a l'Educació: amb els mateixos diners públics, cal assumir la mateixa responsabilitat social. La Llei d'Educació ja no va recollir aquest principi i per això, en aquest apartat concret, vam votar-la en contra.

I la vam votar en contra per una qüestió que cal plantejar amb tota la claredat que requereix: un sistema educatiu finançat amb uns únics fons públics però que té dues xarxes (pública i concertada) facilita o evita la selecció acadèmica, econòmica i social dels infants i adolescents? Si hipotèticament es donés el primer cas, la selecció de l'alumnat per raons acadèmiques, econòmiques o socials és un objectiu desitjable per al nostre sistema educatiu i per al desenvolupament econòmic i la cohesió social del nostre país?

En la meva opinió, el Pacte Nacional per a l'Educació era l'instrument idoni per evitar la selecció de l'alumnat. Partint del reconeixement de la realitat històrica de l'educació al nostre país, posava les bases per construir un futur en peu d'igualtat entre centres que, amb el mateix finançament, havien d'assumier el mateix paper en l'educació i en la cohesió social. La Llei d'Educació de Catalunya, però, va trencar aquest principi, per les pressions de CiU i la passivitat de PSC i ERC. En la meva opinió, es consolida així una doble xarxa que té assignats públics i funcions diferenciats. No ho dic jo, ni ho diu Iniciativa. La Sindicatura de Greuges ho exposava cruament en un document fonamental, un informe de maig de 2008: La segregació escolar a Catalunya.

Ara, el govern de CiU, ha consolidat aquesta dualitat amb la creació de dues direccions generals diferenciades. El fort ascendent de les escoles cristianes a Unió Democràtica de Catalunya ha estat clau per visibilitzar de manera definitiva que una cosa són els centres importants, els privats i les classes socials a què sempre han servit, i una altra són els centres públics, subsidiaris dels primers i que només han de cobrir allò que no pot cobrir "la iniciativa social". L'educació ja no és una prioritat dels governs democràtics (com a tota Europa!!!!), sinó que aquests governs han de cobrir allò que la iniciativa privada no vol.

L'altra decisió de CiU rebla el clau en aquest mateix sentit. Si la nostra realitat educativa ja és segregadora socialment, el govern de Mas ha decidit consolidar i reforçar aquesta segregació social. En cas de necessitat de desempat en les preinscripcions a un centre, s'atorgaran 5 punts addicionals als alumnes amb pares o germans que havien assistit en aquell centre. Una mena de reserva de plaça a 30 anys vista. Les escoles cristianes d'èlite (quina contradicció tan real i tan trista, cristianisme i èlite, per al Jesús dels pobres...) es veuren legalment a recer dels fills dels nou vinguts, dels fills dels treballadors dels barris, de la gent que no són "dels nostres", que no són "de tota la vida". Amb una simple i aparentment inocua barrera de 5 punts.

L'escola socialment ambiciosa i equilibrada i pedagògicament avançada que va enlluernar Europa ara està greument amenaçada pel govern "dels millors". El més trist és que li acabem d'obrir la porta de bat a bat i han vingut per quedar-s'hi anys i panys. Fora bo que els treballadors i les treballadores dels nostres països (Catalunya i Espanya) llegíssim la realitat en terme d'interessos de classe (CiU i PP, amagats cadascú rera la respectiva bandera, ja ho fan, i prou bé, per cert) i, aprenent dels nostres errors entre 2003 i 2010, comencéssim a construir un projecte viable i raonablement esperançador per a la majoria social treballadora catalana... i també, per què no, espanyola, europea i mundial.

Comentaris