dissabte, 30 d’octubre de 2010

Celia, Marcelino, la Vida no se os fue, que quedó en todos nosotros.

 
No quiero ser extranjero de vuestras causas, de vuestras luchas, de vuestros sueños, de vuestras palabras, de vuestra historia. Quiero ser heredero de todas ellas. De Celia la guerrillera, muerta anteayer, de Marcelino el sindicalista, muerto hoy, de aquella generación a la vez de hierro y de ternura, que hizo frente a la guerra, a la miseria, al dolor y a la tortura para que nadie detrás suyo sufriera ni muerte, ni miseria, ni dolor, ni tortura. Supongo que la indiferencia de millones causa hoy más frialdad que la de aquellas noches en el monte de Celia o en la cárcel de Marcelino. Pero esos millones de indiferentes, jóvenes, adultos o viejos, os deben sin duda que su vida sea infinitamente mejor que la que habrían tenido sin vosotros. Aunque no lo sepan. Aunque se sonrían para sus adentros pensando quién sabe qué sinsentido.

Nos faltáis, Remedios, Marcelino. O nos falta tal vez la causa profunda que hizo de vuestras vidas una pasión a prueba de todo en favor de la libertad y de la justicia. Lo llamábais comunismo y su solo nombre movió a millones para intentar cambiar el mundo de base, para que los nada de hoy todo tuvieran que ser, para dar su vida generosamente por ello. Tan grande fue su fuerza entre vosotros como el desánimo entre muchos que sufrieron la vida gris que, años después, veríamos en "La vida de los otros". Pero subsisten, Remedios, Marcelino, miseria y dolor para millones de personas, hoy huérfanas de la pasión que os movió y os hizo crecer como gigantes. Nos faltáis, Remedios, Marcelino, porque hay que construir respuestas viables y actuales para esos millones de hermanos, y habrá que hacerlo sin vosotros. Nos faltaís, Remedios, Marcelino, para hablarnos tal vez de lo que todo habría podido ser y aún hemos de hacer todo lo posible para que sea. ¿Cómo habría podido ser todo si la economía planificada hubiera garantizado pan y techo a los millones a los que extrajo de la miseria, pero no les hubiera dado tambén algo más de ropa y algún televisor sin haber de aguardar años y años, sin haber de callar frente al culto de mediocres personalidades, si su realidad nos hubiera seguido seduciendo? Huérfanos de alternativas frente a la economía de mercado, ésta se va creciendo y, con poca gente ya como vosotros, compañeros, por primera vez nos cierne la amenaza de un futuro que, por no contar con una pasión solidaria y arrolladora que lo dignifique, será probablemente peor que el presente que construísteis con vuestras vidas. Nos sobran discursos contra vuestras ideas, nos faltáis para testimoniar su dignidad con vuestros ejemplos.

Vuestras vidas, Remedios, Marcelino, se han consumido en su novena y fecunda década. Como la de tantos que os acompañaron y precedieron. Héroes anónimos, como la señora Teresa, ya muerta, cuya madre cantaba en su pequeño pueblo de Cuenca, las Pedroñeras, esa canción que me cantó emocionada. Junto a ella, la madre de mi suegra, embarazada de la madre de mi esposa, tras la victoria del Frente Popular en febrero de 1936, recorrió en la Castilla profunda sus calles con vuestra/nuestra bandera roja, con vuestra/nuestra bandera tricolor, cantando en voz y con puño en alto que España debía salir para siempre del pozo de su historia, para construir un futuro de libertad, igualdad y fraternidad. Aparentemente, su sueño se quebró unos meses más tarde. Aparentemente, Remedios, Marcelino, vuestra larguísima lucha, casi desconocida por tantos que debieran agradecerla, se quebró unos lustros más tarde.

Pero los hechos están ahí para ver que vuestro esfuerzo ha florecido en vida mejor para todos y en continuidad en vuestros sueños para muchos. Con incertidumbres, con desánimos, pero con vuestra misma meta. Como decía vuestro/nuestro compañero Miguel Núñez, un mundo en que para todos haya pan y rosas.

Aunque la traducción no es la que vosotros cantabáis, Remedios, Marcelino, vaya por vosotros el himno por el que distéis la vida. Que no se os fue, que quedó en todos nosotros.

divendres, 29 d’octubre de 2010

"No sota el meu mandat". El Periódico, 29/10/2010

Enric Hernández, director.

En la cerimònia d'entrega del Premi Antonio Asensio, el guardonat, Ignacio Ramonet,va vindicar el valor del «periodisme compromès». Però ¿compromès amb què? «¡Amb la veritat!», exclamaran els idealistes. Però els fets són tan polièdrics, és tan fàcil deformar-los situant el focus aquí o allà, que de vegades, a dir veritat, sospito que la veritat ja no és el que era.

«¡Compromès amb la democràcia!», respondran altres. Seran sens dubte els mateixos polítics que exhibeixen la democràcia com un trofeu de caça capturat a les urnes, persuadits que els electors els han conferit el privilegi d'explotar el poder en règim de monopoli durant quatre anys. Que els ciutadans concorrin més o menys a les urnes ja no els incumbeix; el guanyador governaria igual encara que la majoria es quedés a casa.

L'única preocupació del candidat, per tant, és no fer ni dir res que li resti vots o que els doni al seu oponent. La ideologia i els principis, ara més que mai, són material biodegradable. I si no, només cal analitzar fil per randa l'embolic que s'ha organitzat al voltant de la candidatura d'Ascó a acollir el magatzem de residus nuclears. Era sabut que José Montilla va iniciar el procés com a ministre amb els ulls en Ascó; també, que la pressió dels seus socis del tripartit el va forçar, a contracor, a rebutjar aquesta opció, i, per descomptat, que Artur Mas va beneir el pla d'Ascó, governat per CiU, i després es va desdir per evitar tot desgast electoral. I ara descobrim que, acabats de consultar pel Govern, Mas ha donat el seu suport a Ascó, si la decisió es pren abans de les eleccions, i Montilla també, però si l'acord s'adopta després. En una refinada imitació del clàssic no al meu pati del darrere, tots dos han respost a l'uníson: faci's, però no sota el meu mandat.

Desafecció a la veritat

En lloc de tant lamentar la desafecció social per la política i de voler endossar les culpes al missatger, més els valdria als polítics tenir més afecte a la veritat i parlar als ciutadans als ulls, dient-los què pensen i no el que creuen que volen sentir.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Hi haurà una resposta institucional i unitària per aconseguir pressupost de l'Estat per al soterrament aquest 2011.


Moltes actuacions i importants aquests darrers dies en relació a les previsions pressupostàries de l'Estat per al soterrament. Amb el projecte ja gairebé acabat, el Ministeri de Foment ha de pressupostar la totalitat de l'obra per poder licitar-la primer i adjudicar-la després. La previsió era que en els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per al 2011 hi hagués la partida pressupostària, però el 30 de setembre passat, quan el projecte de llei dels PGE va arribar al Congrés dels Diputats, vam comprovar que els diners previstos i inicialment compromesos no hi eren.

El dilluns següent, vaig enviar una carta a l'alcalde i als quatre portaveus dels altres grups (PSC, CiU, PP i ERC) demanant una resposta institucional i unitària davant l'absència de pressupost en una partida inicialment compromesa i per a la qual ja està pràcticament enllestit el projecte d'obres. Ningú no va respondre-la, segurament perquè va coincidir en el temps amb els anuncis de l'alcalde sobre les seves decisions de futur en relació a la continuïtat en el seu càrrec. Aquella mateixa setmana (el dia 07/10), en Jaume Bosch i jo mateix vam fer una roda de premsa a l'estació anunciant la presentació d'una esmena d'ICV-EUiA als PGE per aconseguir la recuperació de la partida pressupostària per al soterrament.

Després del parèntesi de les Festes de Tardor, des d'ICV-EUiA de Sant Feliu vam fer dues coses. Una, la tramesa al nostre company Joan Herrera de l'esmena als PGE 2011 que hauríem preferit presentar com a unitària de tots els grups de Sant Feliu, i que presentarem i es debatrà al Congrés dels Diputats. L'altra, la presentació d'una moció al ple, demanant el suport de tots els grups del Congrés a les esmenes que s'hi debatran per aconseguir pressupost per al soterrament.

Finalment, ahir va ser el ple de l'Ajuntament i vam estar gairebé una hora discutint aquesta moció. Jo mateix vaig intervenir al ple, exposant les raons i el contingut de la moció i argumentant els acords proposats. Vaig insistir en dos temes fonamentals:
1) evidenciar la unitat de la ciutat i del seu ajuntament entorn el projecte de soterrament.
2) que tots mantinguem a Madrid el mateix discurs sobre el soterrament que diem a Sant Feliu

Tot seguit, van intervenir els portaveus d'ERC i PP, que hi van donar tot el suport (teníem, doncs, 10 vots de 21). En nom de PSC i CiU va intervenir únicament i directament l'alcalde (qui farà el seu paper, sostenint llargs i intensos debats, rèpliques i contrarèpliques (que, per cert, ho sol fer molt bé) quan finalment se'n vagi...?). L'alcalde va exposar les gestions que ha fet l'equip de govern i les que va fer ell mateix demanant al Grup socialista del Congrés la presentació d'una esmena als PGE, cosa que els seus companys li van desaconsellar. En un moment va insinuar que es podria fer algun altre tipus de manifestació conjunta (va suggerir, per exemple, una roda de premsa conjunta), però va afegir que la veia difícil donada la dinàmica habitual del ple. Va insistir que els diners hi eren i que no era imprescindible que figuressin al pressupost per poder licitar l'obra l'any que ve.
 
En una de les rèpliques, li vaig prendre la paraula i li vaig plantejar que ICV-EUiA retiraria la moció si es prenia l'acord d'una declaració institucional unitària, presentada públicament amb tots els portaveus i ratificada en el proper ple del mes de novembre. L'alcalde ho va valorar positivament i ho va acceptar, i vaig retirar la moció, de manera que no es va votar i ningú es va veure en la tessitura de votar-hi en contra. Després de tota l'activitat i les propostes d'ICV-EUiA, hi haurà finalment, doncs, una declaració institucional i unitària adreçada al Ministeri de Foment perquè expliciti el seu compromís que licitarà les obres del soterrament al llarg de l'any 2011, la qual serà presentada properament en una compareixença conjunta de l'alcalde i els cinc portaveus i que serà ratificada en ple. L'important per a nosaltres no era defensar a capa i espasa la nostra moció, sinó, com deia abans, evidenciar unitat entorn la reclamació que el Ministeri pressuposti i liciti les obres del soterrament de les vies al llarg de l'any 2011, encara que sigui al mes de desembre. Ho vam aconseguir acordant un format diferent amb l'alcalde: el que importa és que tots junts demanarem el mateix i amb la mateixa finalitat. Crec que aquest és un molt bon camí.

Dues notes finals en aquesta exposició del que va passar ahir al ple entorn aquest tema. Una, que vaig adreçar a l'alcalde. És evident que l'equip de govern ha fet bones gestions en relació al soterrament, però les ha emprès en solitari i sense informar-ne a ningú. Ha decidit liquidar el marc creat l'any 2000 de la Ponència Unitària per al Soterrament, i això limita la informació i la capacitat de col·laboració dels partits de l'oposició, però també de les entitats i de la ciutadania: d'aquesta manera, no s'hi guanya res.

I l'altra la vaig adreçar al força públic que hi havia a la sala i l'estic també repetint en els actes que ICV-EUiA estem fent a tots els barris.Tinc tota la confiança en què el soterrament de les vies tirarà endavant, i que a més es farà aviat. Vull transmetre un missatge de confiança, de treure del cap de la gent la idea que "d'aquí a 30 anys seguirem parlant del soterrament" o "jo no veuré mai el soterrament". Avui tenim una configuració de governs que ha facilitat les coses: els socialistes manen a Sant Feliu, Barcelona i Madrid, però les retallades d'inversions del Govern de l'Estat ha estroncat el procés gairebé al seu final. Però aquestes retallades no seran eternes, i el projecte ja el tenim i és bo! Però és que amb un altre escenari de governs, també tirarà endavant. La prova és que, com vaig dir al ple, en l'altra ocasió que vam estar a punt a punt del soterrament (any 2002), a Sant Feliu hi havia alcalde d'ICV i a Madrid hi havia govern del PP i vam arribar a acords i a l'elaboració d'un projecte d'obres. No es va fer perquè a Barcelona hi havia un govern de CiU, amb un conseller Felip Puig extremadament intransigent, que es va negar a invertir un sol euro en una obra que era de l'Estat. Però és que ara la gestió de rodalies ja està transferida a la Generalitat,i hi ha un acord de finançament amb l'Estat previ al traspàs també de les infraestructures: CiU ja no té cap raó per no comprometre's amb el soterrament .

Per tant, tant els partits que actualment són als tres governs com els que constituiran els nous governs al 2010 (Generalitat), 2011 (Ajuntament) i 2012 (Estat), han explicitat el seu suport al soterrament de les vies. Estic totalment convençut que aquest cop aquest tren no passarà de llarg, i espero que cap partit tingui la temptació de desentendre's demà del que proclama avui.

I després vindrà el gran debat sobre la urbanització de la superfície. Crec que aquest serà, sens dubte, un dels eixos centrals de la propera campanya electoral a l'Ajuntament de Sant Feliu, d'aquí a mig any: quin Sant Feliu volem que sorgeixi quan es cusi la ferida a cel obert que ens parteix en dos? I com acordarem entre tots aquest Sant Feliu que volem? Una qüestió apassionant que no es pot abordar, com han fet massa sovint PSC i CiU, sense crear els marcs, les informacions, els temps i les complicitats necessàries perquè tothom se senti autènticament implicat i compromès en la construcció compartida de la nostra ciutat. 

dimecres, 20 d’octubre de 2010

Cal una visió de conjunt i de futur per al Parc Esportiu de les Grases.

Durant les Festes de Tardor, he tingut l’oportunitat de ser a dos actes esportius al Parc Esportiu de les Grases. Dissabte 09/10 al matí, al X Trofeu infantil de futbol Festes de Tardor que organitza la Penya Blanc Blava de Sant Feliu, en què vaig veure bon futbol dels benjamins de la Penya i el Santfe. Dimarts 12/10 a la tarda, partit de lliga amb la Gimnàstica Iberiana, en una tarda de pluja, vent i fred, que vam perdre per 1 a 3.

Dissabte, vam jugar al camp que dóna a la carretera vella de la Sànson. Dimarts, vam jugar al camp que dóna a la carretera nova de la Sànson. Mirant la foto, a la dreta i a l’esquerra, respectivament. Com podeu veure, la foto correspon al moment inicial de les obres del nou pavelló, que vam inaugurar a la primavera passada.

Tenim una zona esportiva molt ben comunicada, enganxada als barris de la Salut i les Grases i a pocs minuts a peu des del centre de Sant Feliu. Amb dos camps de futbol amb gespa artificial, un estadi d’atletisme, sales polivalents i un nou pavelló cobert. Tot del mateix propietari: la ciutadania de Sant Feliu, representada pel seu Ajuntament.

En conec les mancances: mentre plovia a bots i a barrals, tots ens amagàvem sota els paraigües perquè no hi ha graderies cobertes a cap dels dos camps. No hi ha sales en condicions per a les entitats, no hi ha vestidors suficients, ni magatzems, ni una sala adequada per exemple, com em deia en Miguel, el president de la Penya, per poder esmorzar en condicions quan els nens fan escoles esportives al juliol.

No m’interessa ara valorar les causes, sinó reflexionar sobre les solucions. I no només sobre les mancances de les instal•lacions, sinó també sobre les mancances dels nostres clubs, de la política esportiva municipal, tant la de l’actual (alcalde PSC) com la de les anteriors (alcalde ICV).

Estic convençut que la política esportiva d’un nou ajuntament ha de passar per:

- una planificació esportiva fruit del coneixement i el diàleg amb totes les entitats, que passi segurament per la concentració de clubs allà on ara hi ha potser una oferta excessiva, sobre tot en el futbol. Això passarà per l’elaboració transparent i participativa del mapa d’equipaments esportius de Sant Feliu, marc en què s’haurà de definir les característiques de la zona esportiva del Mas Lluí, tercera gran zona esportiva de la ciutat. Això ha d’incloure també la promoció d’esports minoritaris.

- una adequació de les instal•lacions a les necessitats reals i quotidianes dels clubs (millor manteniment de vestidors, dotació de magatzems, sales, graderies cobertes per als espectadors,...) abans de pensar potser en noves instal•lacions.

- un impuls a la gestió per part dels clubs o compartida amb ells del major nombre d’equipaments i programes esportius, cosa que inclou un treball colze a colze amb el Club Natació per l’actual complex de piscines i una previsió a llarg termini, per exemple, de la gestió del Parc de les Grases. Això implica també un funcionament efectiu d’un consell amb capacitat de decisió que agrupi el conjunt d’entitats esportives de Sant Feliu.

- un esforç conjunt d’entitats i ajuntament per incrementar, entre la ciutadania, dos aspectes que considero importants. Un, l’increment de la massa social dels nostres clubs, del suport ciutadà als nostres clubs. L’altre, encara més important, l’increment del nombre de practicants d’activitat esportiva a Sant Feliu, en totes les franges d’edat, des de l’esport escolar, fins a l’esport per a la gent gran. Aquest tema, cabdal per a mi, implicarà segurament una revisió de la política de preus per a la pràctica esportiva en instal•lacions municipals.

A partir d’aquests quatre grans criteris bàsics, crec que ens hem de plantejar una visió de conjunt i de futur del Parc Esportiu de les Grases. Hi ha un factor molt important que ens ajuda a aquesta visió conjunta i que és imprescindible per fer-la possible: el diàleg en marxa entre el CFA i el Santfeliuenc FC, que hauria de concloure, en la meva opinió, en la fusió d’ambdós i la superació dels factors que van provocar la seva separació ja fa massa anys.

Amb l’existència d’un sol club de futbol que és, a més, el que porta el nom de la nostra ciutat des de 1905, crec que és possible imaginar una planificació d’inversions (en graderies cobertes, sales, magatzems, vestidors, etc) que doni al Santfeliuenc la qualitat d’instal•lacions que la seva categoria i, sobretot, la nostra ciutat requereix. Unes instal•lacions millors són necessàries, però encara ho és més un club fort, amb molta massa social, amb molts jugadors a totes les categories, amb futbolistes de Sant Feliu al seu primer equip, amb molt reconeixement de la ciutadania en el seu club.
Els primers passos, els immediats, i en els quals oferim tot el nostre suport a l’actual equip de govern i assumim el compromís d’impulsar si guanyem les eleccions del proper 22 de maig, són dos, al meu parer:

1) donar ple suport i impulsar el procés d’integració de CFA i Santfeliuenc i, eventualment, d’altres que s'hi vulguin incorporar.

2) fer el projecte d’obres al llarg de l’any 2011 de l’acabament i optimització de tots els espais esportius i de serveis del Parc Esportiu de les Grases, per tal de fer totes les obres necessàries entre els anys 2012 i 2014.

Tinc el costum de repetir una vegada i una altra la meva idea de futur de Sant Feliu: una ciutat ben planificada, bonica, dialogant, viva i equitativa. Una ciutat així no és possible sense un compromís a fons amb l’esport per a tothom i amb els clubs esportius de la nostra ciutat: aquest és un dels compromisos que assumirem, sens dubte, en el programa de la candidatura que, entorn d’ICV i d’EUiA, presentarem el mes de febrer als homes i dones de Sant Feliu.

dijous, 14 d’octubre de 2010

23/09/2010. Quico, Santi, Estevet, amb nosaltres, sempre.

 
 

A mitjan juliol havíem de fer el sopar de fi de curs de la coalició. La mort sobtada del Quico Daban va ajornar la nostra trobada. El dia 23 de setembre, vam fer una trobada d'inici de curs, en què hi van participar en Manel Leiva, fent una mica de valoració del moment en què ens trobem, l'Àngel Merino llegint poemes de Miguel Hernández en record dels nostres companys que han mort aquest estiu, i jo mateix, fent un recordatori d'en Quico, d'en Santi i de l'Estevet. Vam cloure el recordatori amb el  "Canto a la libertad", de Labordeta.

El destí va voler que el cap de setmana anterior morís José Antonio Labordeta, l'autor d'aquest magnífic himne, i que avui mateix hagi mort el nostre company Simón Rosado, sindicalista de CCOO i militant d'ICV, com el Quico i el Santi.

La nostra primera trobada de l'any va ser un acte per fer-los sentir presents entre nosaltres, per reprendre el fil de la seva tasca.  Moltíssimes gràcies per haver compartit el vostre viatge amb nosaltres, Quico Daban, Santi Hernández i Esteve Domènech. Amb nosaltres, amb Sant Feliu, sempre.

dimecres, 13 d’octubre de 2010

Barreres invisibles, fronteres interiors.

Ja fa uns dies que m’estic veient amb diferents persones, per demanar-los la seva visió de la ciutat i, si volen i s’hi veuen amb cor, la seva implicació personal en les properes eleccions municipals del 22 de maig de l’any que ve.

Dues persones m’han manifestat, amb les dues idees amb què he titulat aquest escrit, una preocupació que comparteixo plenament, i que estic convençut que no hi hem pensat ni suficientment ni amb la perspectiva adequada: les barreres o fronteres internes que perviuen a Sant Feliu, que potser sempre han existit, que potser ara es fan més presents que abans. Coincideix amb el temps amb l’aparició d’aquest article de la Najat el Hachmi, que em va motivar aquesta reflexió en el meu facebook.

Les dues persones a què em refereixo són força més joves que jo, encara els falta per arribar als quaranta. Una és de Sant Feliu, l’altra va venir fa uns anys de Castella. Una em parlava del risc de barreres amb els nous habitants de Sant Feliu que han vingut del nord d’Àfrica i d’Amèrica del Sud, de situacions latents o explícites de conflicte o de distanciament, segons a quins barris, segons en quins moment. L’altra em parlava de les fronteres interiors que observa entre barris i centre, entre una minoria molt activa que et trobes pràcticament a tot arreu i una majoria que potser ni tan sols es planteja l’accés a moltes de les activitats de la ciutat, entre una part que se sent molt de Sant Feliu i una part que tant li és el lloc on viu o on dorm, de les activitats “catalanes” i el seu públic i les activitats “andaluses” i el seu, de la gent que no posa els peus a la Fira durant les Festes de Tardor, i la gent que no surt de la Fira durant les mateixes Festes.

Un dels temes recurrents de les converses que mantinc és, justament, si la igualtat d’oportunitats a la nostra ciutat és ja una realitat o estem encara molt lluny d’aconseguir-la. En tot cas, els expresso la meva prioritat i el meu compromís per avançar en la línia de l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Ho expresso amb una idea que he reiterat sovint en el meu bloc: no n’hi ha prou que a Sant Feliu tinguem tota mena d’equipaments i serveis, el que cal és que cada ciutadà i cada ciutadana (de 0 a 100 anys!) pugui accedir-hi.

Dit així, sona bonic. Però cal concretar-ho, i la concreció de les coses pot no agradar a tothom de la mateixa manera. Per exemple, fer més equitatius i alhora sostenibles econòmicament alguns serveis municipals, pot implicar una revisió de la seva política de preus. Per exemple, obrir els serveis a més gent i més diversa pot implicar una revisió dels seus horaris o dels criteris amb què s'ofereixen o es prioritzen les activitats.

M'agradaria obrir un debat, ara en aquest bloc i espero que aviat en el govern de la ciutat, sobre aquests i molts altres aspectes que ens permetin identificar, calibrar la dimensió i posteriorment superar totes les barreres invisibles, totes les fronteres interiors, que hi pugui haver a Sant Feliu i que ens hem de conjurar per intentar reduir primer i suprimir després. I ho haurem de fer no només des de l'Ajuntament (que també i al capdavant!) sinó amb un diàleg honest amb tothom i amb les aportacions i el treball de la ciutadania, i, sobre tot, del teixit associatiu i educatiu de la nostra ciutat.

L'horitzó, com canta Amaral, com no em canso de repetir, una ciutat "donde nadie se sienta aparte".

dissabte, 9 d’octubre de 2010

PSC: cal responsabilitat (1/2)

Sant Feliu està de Festa Major. Si la nostra ciutat és preciosa de normal, en Festes m'enamora encara més: l'olor de pólvora hi ajuda molt: em transporta! Els colors dels mocadors de la gent, de les samarretes penjades al carrer Joan Maragall, de les colles, de les atraccions de la Fira, dels petards obrint-se com flors de foc a la nit... La música de les gralles, dels bastoners, dels timbals que marquen el ritme intensíssim dels qui els toquen i dels qui els escoltem (seré massa gran quan tingui una mica de temps per tocar un d'aquests timbals que m'enlluernen?)

De moment fa sol, però tot sembla indicar que a la nit en caurà una de bona. Espero que sigui molt tard, perquè el Correfoc no tingui cap problema, els concerts de Lluís Companys i la Petita tampoc, i perquè el Jhon Jairo i els companys colombians del nostre xiringuito tinguin molta gent a qui servir arepas i empanadillas colombianas, a part dels exquisits mojitos que preparen. Vida, molta vida al carrer. I en l'origen de tot, ara que tantes coses celebren 15, 20 o 25 anys, la passió d'un home que apassiona, l'Àngel Merino. Un altre dia ja en parlaré, però no és d'ell de qui ara vull parlar.

Fa dos anys, també per les Festes de Tardor, hi va haver una remor a Sant Feliu sobre la continuïtat o la dimissió de l'alcalde. El tema, enguany, torna a estar al carrer. Ara, el mateix alcalde diu en el seu bloc que no es presentarà a la reelecció el 22 de maig de 2011. I, en declaracions que recull l'Agència Catalana de Notícies, ell mateix diu que el seu relleu "pot ser aviat" (ACN, 07/10/10). En el quadern "Vivir" de La Vanguardia d'avui, també surt la notícia, que penjaré quan la pugui escanejar.

Les circumstàncies són ara molt diferents que fa dos anys. El context general ha canviat molt: 2008 era l'any en què el govern encara parlava d'economia de champions i la crisi semblava una minúcia que no ens afectaria, el PSOE encara no endevinava l'abisme que s'obria als seus peus. Avui, els socialistes són a les portes d'un annus horribilis, que pot començar malauradament, injustament, pel Govern de la Generalitat. Des del punt de vista local, fa dos anys hi havia temps per preparar un procés de substitució amb calma i amb suports suficients, de dins i de fora del PSC. Ara, en canvi, som a gairebé set mesos i mig d'eleccions municipals, i ningú sembla saber qui serà l'alcalde en aquests propers mesos i quan es nomenarà. I és un tema cabdal: calen respostes institucionals a situacions que, com la caiguda del soterrament de les vies als PGE del 2011, afecten molt directament a la nostra ciutat.

Per això, ICV-EUiA hem demanat, des del ple respecte personal a la decisió de Juan Antonio Vázquez, que el PSC aclareixi, tan aviat com pugui i amb el sentit de la responsabilitat d'un partit de govern, totes les circumstàncies lligades a l'activitat de l'Ajuntament en els propers set mesos i mig. Les circumstàncies internes de les persones i dels partits les resolem, com se sol dir, "a casa". Però, pel que fa a la ciutat, cal responsabilitat i claredat i, si es pot, en el menor temps possible.



dijous, 7 d’octubre de 2010

El soterrament de les vies ha caigut dels PGE 2011: ICV-EUiA proposem una resposta unitària de l'Ajuntament.

Després que dijous passat coneguéssim els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) per a l'any 2011 i veiéssim que no hi ha partida pressupostària per al soterrament, avui al matí en Jaume Bosch i jo mateix hem fet una roda de premsa a l'estació.

No és la primera actuació que hem emprès des de dijous passat. Dilluns al matí  a primera hora, vaig enviar a l'alcalde i a tots els portaveus dels grups municipals la carta següent:

A l’alcalde de Sant Feliu i als portaveus dels grups municipals :

Amb la presentació dels PGE 2011 el divendres de la setmana passada al Congrés dels Diputats, vam constatar amb desil·lusió la caiguda de la partida pressupostària de les obres del soterrament i de tantes altres inversions ferroviàries a Catalunya.

La manca de consignació pressupostària introdueix una incògnita sobre l’aprovació definitiva del projecte quan aquest es troba ja en la seva recta final. Però, el que és més greu, fa impossible la licitació de l’obra el 2011 i introdueix, en no constar com a projecció fins al 2014, una incertesa que considerem inadmissible sobre el futur de les obres del soterrament.

Perquè tots coneguem millor l’abast de la no inclusió de la partida en els PGE 2011 i per tal que hi puguem donar una resposta institucional unitària, us proposem una reunió urgent de tots els portaveus municipals. En aquesta trobada, el grup municipal d’ICV-EUiA proposarà la celebració d’un ple extraordinari urgent amb una moció única i unitària en què es demani al Govern i a tots els grups del Congrés dels Diputats la reconsideració de la supressió de consignació pressupostària a la partida 17.40 453A 60 1998 17 20 0600.

En una altra ocasió, una reunió similar va tenir lloc a la seu d’ICV. Proposem que, donades les circumstàncies, sigui l’alcalde qui ens convoqui de forma urgent a la seu de l’Ajuntament i presideixi la reunió, per tal de donar la màxima rellevància a la resposta unitària que considerem que la situació exigeix.


Jordi San José,
portaveu del grup municipal d’ICV-EUiA
4 d’octubre de 2010.

La nostra proposta, com tantes altres, no ha estat atesa. Sabem que l'equip de govern no té responsabilitat en aquesta supressió del pressupost compromès fins ara, però estem convençuts que una resposta institucional unitària és necessària per fer sentir de forma clara i alta la nostra veu per exigir a l'Estat que compleixi també els seus compromisos en matèria pressupostària.

Com es pot veure en aquesta notícia del diari e-digital, tant en Jaume com jo hem insistit en aquesta necessitat de manifestar unitàriament la nostra indignació per aquesta supressió i de presentar també de forma unitària una esmena als PGE que hauria de ser subscrita i aprovada pels grups del PSOE, PP, CiU i ERC-IU-ICV al Congrés dels Diputats.

En Jaume Bosch s'ha compromès, si aquesta proposta unitària que hem presentat finalment no es duu a terme, a presentar per mitjà de Joan Herrera una esmena als PGE 2011, i ha reclamat a la resta de partits presents a Sant Feliu que actuïn, al Congrés dels Diputats, de manera coherent amb el que defensen a la nostra ciutat.

Trobareu un resum més complet de la roda de premsa en aquesta notícia de la pàgina web d'Iniciativa.

dimecres, 6 d’octubre de 2010

6 trobades a barris per preparar les eleccions al Parlament i a l'Ajuntament.



Ho expliquem aquí. Hi repartim aquest díptic, amb una selecció de les 426 respostes rebudes a la primavera passada. També expliquem la campanya que estem fent sobre els busos a l'aeroport i l'hospital. Fem un repàs dels temes que afecten al dia a dia de cada barri. Parlarem de com el 28-N és tan important com el 29-S per avançar en drets socials per a la classe mitjana i treballadora, i de per què cal anar a votar i per què cal votar ICV-EUiA. Ho expliquem també amb aquest full.

Els actes previstos són aquests:

•Dimarts 5 d’octubre, a les 19.30 hores, Casal de la Gent Gran del barri de la Salud (C/ Europa, 4)

•Dimecres 6 d’octubre, a les 19.30 hores, Centre Polivalent Falguera (Pl. Rafael Alberti, 1, Bx. 1)

•Dilluns 18 d’octubre a les 19.30 hores, AVV. Mas Lluí (C/ Frederica Montseny, 23)

•Dijous 21 d'octubre a les 19.30 hores, Centre Cívic Roses (C/ Tibidabo, s/n)

•Dimecres 27 d'octubre a les 19.30 hores, AVV Can Calders (C/ Francesc Saez, C, Bx. 1a.)
 
•Divendres 5 de novembre, a les 19.30 hores, al Casal de la Gent Gran

Ens agradarà veure-t'hi i poder parlar amb tu! T'hi esperem!

diumenge, 3 d’octubre de 2010

04/10/10, 18:00, Palau Falguera. El diàleg entre l'Islam i els cristians, avui.



La Comunitat de Sant Egidi va néixer a Roma, poc després del Concili Vaticà II, i imbuïda totalment del seu esperitde l'"aggiornamento", de construir una església per al segle XX, implicada en els problemes del present i en l'aportació de valors humans i socials, superant aquella església de la por i el pecat que havia caracteritzat, a grans trets i amb moltes i honroses excepcions, l'església dels darrers segles.

És una comunitat que fa del diàleg i el compromís amb totes les religions i amb l'humanisme laïc la seva raó de ser. Enguany, organitza a Barcelona la Trobada Internacional de Pregària per la Pau, amb el lema "Conviure en temps de crisi. Família dels pobles, família de Déu". Les presències que hi haurà a l'entorn d'aquesta singular comunitat del 3 al 5 d'octubre mereixen l'atenció de les persones (creients o no) que volem seguir de prop el pols del món, també entre els que en tenen una visió espiritual i transcendent.

A Sant Feliu, en el marc d'aquesta trobada, hi haurà la taula rodona amb el tema i els participants que podeu veure tot seguit. Jo no m'ho penso perdre, i crec que seria bo que el màxim nombre de persones de la ciutat interessades en el diàleg entre religions i cultures anés demà a la tarda al Palau Falguera. És una de les moltes i importants trobades que hi haurà demà dilluns entorn d'aquesta trobada internacional.

Un tema, d'altra banda, en què ens sentim involucrats nous i vells santfeliuencs que provenim de diferents cultures i religions, i que compartim, molt més enllà de la peculiarietat de cadascuna, una visió transcendent de la vida i de la mort i una exigència ética comuna d'implicar-se fins al moll de l'os en les nostres comunitats per fer-les més humanes i més justes. Aquest va ser l'esperit de la trobada que, sobre el mateix tema, vam tenir a Sant Feliu també el passat 12 de juny.

divendres, 1 d’octubre de 2010

Sense sucre a Moscú.

A les primeres eleccions municipals des de la recuperació de la democràcia (1979), vaig votar a l'Àngel Merino, llavors candidat del Moviment Comunista de Catalunya. A les segones (1983), també vaig votar comunista, ara a Francesc Baltasar (PSUC). A les terceres (1987), vaig voler considerar la possibilitat del PSC, partit en què havia militat anteriorment. Vaig assistir a un míting a la Plaça de la Vila, on un enfervorit orador, centrava tots els seus arguments en frases com aquesta: "¡hay que echar a los comunistas, que no los quieren ni en Moscú!". Si aquesta era tota la seva proposta, apaga y vámonos. I així els va anar fins al 2007.

Moscú va tornar a ser present al nostre ple, vint-i-tres anys després. el passat 28 de setembre. Debatíem una moció d'ICV-EUiA de rebuig a la reforma laboral i de suport a la vaga de l'endemà, el 29-S. Jo mateix vaig presentar-la i vaig insistir, a part dels motius ja coneguts pels quals vam donar suport a la vaga i continuem donant suport als sindicats, en dues idees complementàries: 1) no és una vaga contra ZP, sinó contra mesures que retallen drets socials i laborals que ha costat molts anys i moltes lluites aconseguir, i b) tot i que amb el cor dividit, molts i moltes socialistes sortirien a l'endemà al carrer en defensa d'aquests drets, per la qual cosa demanàvem als companys del PSC que donessin suport a la moció.

En representació del PSC, va intervenir el regidor d'Urbanisme, Xavier Alegre. Va recordar que fa més de trenta anys que té la doble militància al PSC i a la UGT, va insistir que la reforma laboral no era només una proposta del Govern, sinó que l'havia ratificada el Parlament, i va dir que un ajuntament "no puede enmendar la plana" al Congrés dels Diputats. Per això i per sentit de responsabilitat d'Estat, van votar en contra de la nostra moció, al costat del PP i de CiU. No va entrar, segurament perquè no calia, en la defensa del contingut de la reforma. I com a últim argument per votar en contra nostra, Xavier Alegre va tornar a Moscú. Ens va dir que votaven en contra de la nostra moció, perquè estava en contra del nostre model de societat i ens va recordar que, en l'octubre del 70è Aniversari de la Revolució Russa, "no hi havia sucre a les tendes de Moscú".

He de reconèixer que no ho sabia. A més, va afegir: "¡Ni cubano!". Tampoc no ho sabia. Però he de confessar que em preocupa molt més el que passa a les cues de les Oficines de Treball de la Generalitat a la Catalunya del 2010 (foto superior, del Diari de Girona), que no el que passava a les tendes de Moscú al 1987. No sé per què, però estic convençut que a la immensa majoria dels treballadors i treballadores de tot l'Estat que dimecres van demostrar la seva força ("¡aquí están, estos son, los que mueven la nación!"), la disponibilitat de sucre al Moscú de 1987 no els devia importar gaire.

A mi, personalment, m'importa molt més que tantíssimes famílies de Sant Feliu hagin de recórrer a Càritas i a la Creu Roja per disposar de sucre, avui, a casa seva. M'importa molt més la xifra dramàtica de més de 4,6 milions d'aturats a tot l'Estat. M'importa molt més que recollim la suficient "energia social" per fer front (sense els estorbs de cap "salvador/a" amb passamuntanyes cremant contenidors) al retrocés en drets que ens imposen la dictadura dels mercats i els governs que són incapaços d'establir-los les normes necessàries de regulació i control.

Per això vaig recórrer Sant Feliu al matí amb els companys i companys de CCOO, UGT i USOC:


Per això vaig recórrer Barcelona a la tarda al costat de centenars de milers de treballadores i treballadors:


El sucre a Moscú no m'amoïna gaire. La feina, l'educació i la justícia social a Sant Feliu i a Catalunya, sí.