dimecres, 28 de juliol de 2010

Ens n'hem d'alegrar: com els vam demanar, CiU ha clarificat la seva posició. Però...

Fa uns dies, vaig penjar un escrit en què deia que CiU s'havia de clarificar en relació al soterrament. La qüestió era molt senzilla: com ens podia afectar les afirmacions, per exemple, de l'alcalde de Martorell, en el sentit que si es feia el soterrament de les vies de Sant Feliu abans del desdoblament de la línia de Vilafranca a BCN, aquest s'hauria d'esperar 200 anys, recollides al diari El Punt del passat 16 de desembre.

Llegeixo al bloc d'en Jaume Mañosas que fa uns dies, CiU ha fet una roda de premsa per ratificar el compromís de la coalició amb el soterrament. No esperàvem menys. Ens n'alegrem, perquè és el que necessitem pel soterrament: tots a una.

Però...

El que no m'esperava és el to de la nota de premsa. Parla d'intoxicacions, quan només vam reproduir una notícia de la premsa diària.  Ens atribueix "voluntat de manipular" quan és en la mateixa entradeta de la notícia d'El Punt que es transcriu la barbaritat dels 200 anys que va dir l'alcalde de Martorell. Parla de "repte a ICV a demostrar" quan només cal que ens demanin explicacions, que gustosament els les donarem.  Com diu la nota de premsa, al Parlament vam votar a favor de la proposta de CiU pel desdoblament de la línia R4, justament perquè no té cap implicació negativa en "el nostre" soterrament. No cal buscar pèls a la sopa allà on no n'hi ha...

No em vull estendre més en relació a aquest tema. Només m'interessa per exemplificar el to que no vull fer servir, la manera d'expressar-se que crec que aparta a la gent de l'interès pels afers col·lectius i genera en molta gent rebuig per les bronques entre partits.

Abans de fer l'article que deia a l'inici, vaig adreçar als tres regidors de CiU el següent correu electrònic:

Benvolguts companys de consistori de CiU,
Ahir al vespre, abans de la gravació del programa "El pols de la ciutat", vaig preguntar al portaveu de CiU per la campanya impulsada per la vostra coalició en relació a la proposta de tercera via de Martorell a BCN i l'afectació que se'n pugui derivar al soterrament de la via al seu pas per Sant Feliu.
La notícia a la premsa de la campanya esmentada la podeu trobar aquí:
Des d'ICV-EUiA, us demanem que ens informeu i ens clarifiqueu de les possibles implicacions d'aquesta campanya de la vostra coalició en relació al soterrament de la via a la nostra ciutat.
Cordialment,
Jordi San José,
portaveu del Grup municipal d'ICV-EUiA

Aquest correu no el va respondre ningú. Bé, sí: es va respondre un mes després, en aquesta roda de premsa en què ens atribueixen "voluntat d'intoxicar". No respondre una simple pregunta i després enfadar-se perquè algú la va plantejar és, al meu entendre, mal senyal.

Aquesta manera de relacionar-se amb un partit que els dobla de llarg en vots i regidors seria una anècdota si no fos perquè és també, malauradament, una forma massa habitual de relació entre l'equip de govern i les entitats de la nostra ciutat.

Si volem, com crec, que una part significativa de la ciutadania de Sant Feliu recuperi interès i implicació pels afers col·lectius, per la res publica, hem de centrar el nostre debat, especialment en temes locals, en la màxima facilitació d'informació, en el debat més plural i transparent de les propostes, en l'atenció i el respecte als punts de vista diferents. Jo mateix, temps enrera, queia en l'error del to "busca-raons" que alguns companys del partit, i del mateix PSC, em van fer veure que no era el to que la gent ens reclama.

No farem reviure Sant Feliu amb un to tronat i que desil·lusiona, sinó amb una nova manera de relacionar-se amb tothom i de centrar-nos en les propostes que ens han de permetre un Sant Feliu millor i en la generació del màxim consens social i polític al seu entorn. Vull explicitar a la gent que confia en mi i en la coalició aquest compromís: aquest és, simplement, el sentit d'aquest escrit.

divendres, 23 de juliol de 2010

Salvem el soterrament!


Avui el ministre José Blanco ha anunciat avui els retalls d’inversions en obra pública que farà el Ministeri de Foment. Entre l’obra contractada, 32 projectes es rescindeixen i 199 tenen ajornaments entre un i quatre anys.

Tot fa pensar que la tisorada del Ministeri afectarà al soterrament de les vies a Sant Feliu. El projecte està pràcticament acabat i mai hem estat tan a prop d’aconseguir-lo, després de més de 30 anys de lluita unitària de la nostra ciutat. Però... s’estan suspenent o ajornant obres ja adjudicades, i el nostre soterrament difícilment s’escaparà de la retallada general... Cal recordar que, per contractar l’obra, encara s’ha de publicar al BOE l’aprovació del projecte i, posteriorment, anunciar públicament el preu i les condicions de la licitació perquè s’hi presentin les empreses interessades.

Per tal de conèixer millor la situació, el nostre conciutadà Jaume Bosch, president del Grup parlamentari d'ICV-EUiA,  va plantejar una pregunta escrita al ple del Parlament de Catalunya el passat 13 de juliol (de la qual vaig informar prèviament a tots els partits de Sant Feliu). En resum, plantejava dues qüestions:

1) com afecta al soterrament la campanya llançada per CiU de creació d’un tercera via entre Martorell i BCN?

2) com afecta al soterrament la retallada de les inversions de l’Estat a Catalunya?

El conseller Nadal va respondre a l’endemà, com es pot veure en el document adjunt de la secretaria del Parlament, en el sentit que Generalitat i ajuntament treballen colze a colze perquè la licitació de les obres es pugui fer al llarg de l’any 2011.

El cas és, però, que ni tan sols això està garantit. Avui hem conegut una part important de les retallades, per boca del mateix ministre, tot i que no ha parlat (que jo sàpiga) de les obres encara pendents de licitació. Avui, més que mai, totes les forces polítiques hem de fer pinya, a l’Ajuntament, al Parlament i al Congrés dels Diputats, per tal d’obtenir del Govern de l’Estat un compromís ferm de calendari de licitació i adjudicació de les obres en aquest mandat. Hem de fer pinya, fent ús d’un eslogan sovint utilitzat, per salvar el soterrament.

Vinculats al soterrament, hi ha dos aspectes claus: el finançament i l’urbanístic. Pel que fa al primer, el mateix conseller Nadal obria les portes a un finançament en el marc de la disposició addicional tercera de l’Estatut, relatiu a les inversions de l’Estat a Catalunya, tal com sempre hem defensat des d’ICV-EUiA.

Pel que fa a l’urbanístic, hi ha molts aspectes i molt diversos, que caldrà analitzar de forma conjunta, i dels quals caldrà establir el seu grau de prioritat. Sempre que sigui possible, amb el màxim acord social i ciutadà, però sense perdre de vista l’objectiu central i unitari del soterrament.

Segurament al ple de setembre, tindrem oportunitat de parlar de tots aquests aspectes, un cop l’Ajuntament hagi fet el buidatge dels resultats de l’enquesta “La teva opinió compta”. Serà en el moment de l’aprovació inicial de la modificació del Pla General Metropolità que ordenarà la superfície posterior al soterrament.

ICV-EUiA ja s’ha pronunciat com a coalició sobre les seves prioritats en aquest nou espai urbà, que trigarem a veure, però que ja començarem en poques setmanes a decidir. I ho haurem de fer, de forma molt detallada, completa i precisa, en el període de presentació d’al•legacions que s’obrirà, com deia, segurament a partir de finals de setembre.

Les al•legacions que presenti la coalició com a tal, respectant les que persones vinculades a la coalició puguin fer a títol individual, seran debatudes i aprovades en una assemblea de la coalició. Serà el lloc de decidir què és més prioritari i què no ho és tant, serà el moment de debatre i valorar la viabilitat de les propostes que defensem o la d’encarregar estudis per tenir més capacitat de decisió. Una assemblea, a mitjans de setembre, per plantejar a la ciutat una proposta sòlida i completa sobre el nou centre de Sant Feliu, i per iniciar un procés de consulta i participació amb ciutadania i entitats, perquè es construeixi amb tothom allò que afectarà a tothom.

Però sempre amb un objectiu central i unitari, pel qual treballarem amb la ciutadania, amb tots els partits i a totes les institucions: salvem el soterrament!



dijous, 22 de juliol de 2010

Una imatge injusta i inadmissible del jovent de Sant Feliu

Hi ha diversitat de joves, com hi ha diversitat d'infants i de gent gran, d'homes i de dones. Som molts (més de 43.000!) i som afortunadament diferents entre nosaltres, però iguals en drets i deures, i hem de ser iguals en oportunitats. Convivim, a més, en poc més de 3,5 km2.

Diversos i apretats: la convivència té aquestes coses. I comporta problemes, com els que es poden veure en els dibuixos que ens ha enviat aquests dies l'Ajuntament: sorolls excessius, brutícia, ús indegut del mobiliari públic, manca de respecte a altres persones,... Problemes que s'han d'abordar i de resoldre, evidentment, que ni s'han d'exagerar, ni s'han de minimitzar. Ens hi va la qualitat de vida i també la cohesió social. Poca broma.

El que passa és que, amb la imatge gràfica de la campanya que ha fet l'equip de govern, sembla que el problema no siguin el soroll, la brutícia o la manca de respecte a altres persones o al mobiliari urbà, sinó que sembla que el problema siguin les persones joves. I això, justament això, és el que considero inadmissible.

Ser jove no és cap problema (faltaria més!), ser jove no és ser incívic.


dimecres, 21 de juliol de 2010

Resum del ple de juny de 2010.

El ple del 29/06/10 es va fer ressò de dos temes d'actualitat. El primer, el dol pel darrer atropellat al pas a nivell de Sant Feliu: un noi de 25 anys, a la mateixa revetlla de Sant Joan. El segon, el suport a la declaració institucional del President Montilla contra la recent sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i la convocatòria conseqüent d'una gran manifestació unitària el 10 de juliol.

Hi va haver debat en dos punts: la nova ordenança de civisme (ens hi vam abstenir) i la concessió del servei de neteja viària a l'empresa CLD i el compromís (com nosaltres estem reclamant des de fa anys!) d'una futura unificació d'aquesta concessió i la de recollida d'escombraries. Com que han recollit una proposta nostra, lògicament hi vam votar a favor.

Els altres punts tractats al ple van ser:
- moció de rebuig a la contractació d'empreses de treball temporal per part de les administracions públiques en general i del nostre ajuntament en particular,
- moció de suport a la Confederació de Federacions d'Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) contra l'increment continuat del rebut de l'electricitat,
- aprovar una modificació puntual del PGM en l’àmbit de la Riera de la Salut,

- declarar d’especial interès les obres d’enderroc de l’actual edifici del CEIP Pau Vila i eximir aquesta obra dels tributs locals corresponents,
- aprovar les condicions per a un aparcament soterrat a la nova zona urbanitzada entorn del carrer Anselm Clavé,
- conveni amb l’obra social de la Caixa per a la construcció de 72 habitatges de lloguer assequible al nou barri de la Hoechst.
- subvencions a diverses entitats culturals de Sant Feliu,
- convocatòria d’ajuts a comerços afectats per les obres de la Llei de Barris a Can Calders.

Com és habitual, qui vulgui pot llegir el resum complet a la pàgina web d'ICV o se'l pot descarregar aquí.

dimarts, 20 de juliol de 2010

Comentari magistral d'Iñaki Gabilondo (HOY, CNN+, 21/07/10) sobre... la dictadura dels mercats.


El darrer article d'ICV-EUiA al Butlletí d'Informació Municipal es deia Dictadura del mercat o control democràtic de l'economia?

Parlar de "dictadura del mercat" tenia els seus riscos, perquè pot ser interpretat com "el llenguatge antiquat" dels que ens reclamem hereus dels comunistes. Però ahir l'Iñaki Gabilondo feia seva aquesta expressió per denunciar la passivitat amb què s'accepta la intolerable situació econòmica actual i per reclamar a l'esquerra que tregui pit i trobi el camí per generar alternatives que permetin superar-la.

Jo també crec, com l'Iñaki, que l'atac sense precedents als drets socials de la classe treballadora de tot el món és la notícia més important i amb més repercussions del curs que s'acaba. Podem mirar a un altre costat, podem continuar caçant mosques, però el principal repte polític de l'esquerra catalana, europea i mundial és subvertir el desordre econòmic mundial en què ens ha instal·lat... la dictadura dels mercats.

¡Eskerrik asko, Iñaki!

dilluns, 19 de juliol de 2010

Sant Feliu vol més transport públic. Punt 1: a l'hospital. Punt 2: a l'aeroport.

Divendres passat, una veïna de Sant Feliu, en representació d'altres veïns i veïnes de la nostra ciutat, em va enviar còpia del correu que ha enviat al Sr. Daniel Fernández, responsable de la Secretaria per a la Mobilitat que els va atendre fa unes setmanes.
Es tracta de dues millores del servei de bus interurbà absolutament legítimes, totalment necessàries per a Sant Feliu, i que l'Ajuntament hauria de reclamar dia sí dia també, en benefici de milers de conciutadanes i de conciutadans, i com a capital que som del Baix Llobregat

Apreciado Señor Daniel Fernández,

Tras la conversación Telefónica mantenida a principios de Mayo, le envío la petición por escrito tal como me había solicitado. Mi nombre es M.M. Vivo en Sant Feliu de Llobregat y creo que el transporte público de mi ciudad podría mejorar de forma muy importante si la Generalitat y el Ayuntamiento tomaran en consideración las propuestas de sus usuarios y sus usuarias.

Vivo en el barrio Falguera de Sant Feliu, y en distintas reuniones hemos asistido con miembros de la Asociación de Vecinos y diversas personas del barrio a reuniones con el Sr. Alegre en el Ayuntamiento para tratar de dos mejoras muy importantes en Sant Feliu relacionadas con el autobús.

1) La conexión directa de Sant Feliu con el nuevo Hospital Moísés Broggi en Sant Joan Despí.

2) La conexión directa de Sant Feliu con el Aeropuerto del Prat.

Punto 1: hospital.

Por nuestra ciudad pasan autobuses de la compañía Soler i Sauret que, viniendo desde poblaciones más allá de Molins, tienen parada en la puerta del nuevo hospital. Sin embargo, no pueden recoger pasajeros en Sant Feliu.

Por otra parte, existe una línea, la L-51, que une directamente Sant Feliu con Barcelona. Creemos que una pequeña variación de su recorrido, entrando por la rotonda que da acceso a la A-2 hasta el hospital, y dando la vuelta en la rotonda siguiente para recuperar su ruta a Sant Just Desvern, daría un servicio muy necesario a los vecinos y vecinas de Sant Feliu. Sabemos que supone una prolongación de algunos minutos en el recorrido, pero que queda claramente compensado por la facilidad de acceso a un servicio básico para la salud.

Además, es posible que haya otras líneas que puedan prestar este servicio, y no sólo la L-51. Lo que le pedimos es que dé instrucciones a los técnicos de transporte para que los ciudadanos y las ciudadanas de Sant Feliu tengan un fácil acceso en transporte público a nuestro nuevo hospital.

Punto 2: aeropuerto.

La línea 77 de autobús une Sant Joan Despí con el aeropuerto, pasando por Sant Boi i el Prat. Tiene su origen y final relativamente cerca de Sant Feliu, justamente también en la zona del hospital.

Creemos que podría prestar un gran servicio a los mismos ciudadanos más los de Sant Feliu si pasara por Laureà Miró o bien tuviera origen y final en la estación de la línea T3 del Trambaix en Sant Feliu- Consell Comarcal. Es totalmente lógico que la capital del Baix Llobregat tenga conexión directa con el aeropuerto, pudiendo además servir de intercambiador con el tranvía y las líneas urbanas e interurbanas que tienen parada en este punto.

Además, sería también una conexión directa con la principal ciudad de la otra orilla de nuestro río, con la cual la combinación de transporte público es muy muy complicada.

Le ruego que tome en consideración ambas propuestas y que se estudie su viabilidad en los organismos que corresponda, pensando en el mejor servicio que darían a más de 43.000 ciudadanos y a la capital del Baix Llobregat.

Quedando a la espera de su respuesta le saluda Cordialmente,

M.M.

dissabte, 17 de juliol de 2010

Siempre en nuestro corazón.

Llegeixes el diari. Penses com és possible que això passi. Però a l'endemà et diuen qui és, el coneixies, l'has vist a créixer, estimes els seus pares, sempre hi fas bromes, coneixes la família que queda escapçada i glaçada. Et sembla impossible, sents una barreja immensa de dolor i de ràbia, preguntes que mai no tindran resposta. Al tanatori, abraçades intenses, plors que t'esquincen el cor... però que no tornaran el Juan... Ell sempre serà al nostre cor. Ara cal que tothom sàpiguem estar al costat dels qui el ploraran per sempre.

Puedo escribir los versos
más tristes esta noche.
Pensar que no le tengo.
Sentir que le he perdido.
Oír la noche inmensa,
más inmensa sin él.
Y el verso cae al alma como
al pasto el rocío.
Qué importa que mi amor
no pudiera guardarle.
La noche está estrellada
y él no está conmigo.

Pablo Neruda.

dimecres, 14 de juliol de 2010

Catalunya, un sol poble.

Tot just quan deixava la manifestació d'ahir, a Passeig de Gràcia, un grup de noies corejava a cor què vols "Boti, boti, boti, espanyol el que no boti". Tot just quan arribava a casa, al barri Falguera, un grup de noies corejava a cor què vols "Yo soy español, español, español". Mentre pujava amb l'ascensor, pensava que tots hem de tenir molt present, molt present, que aquesta és, agradi poc o molt, la nostra realitat. Gestionar la Catalunya del futur, la d'aquestes noies del Passeig de Gràcia i la d'aquestes noies del barri Falguera, vol dir tenir presents les dues perspectives. Les dues.

Amb un grup de militants d'ICV i d'EUiA vaig anar a Passeig de Gràcia / Rosselló, punt de concentració de la coalició. Vam haver d'agafar el metro a Cornellà, perquè hi havia obres i els trens acabaven el recorregut a l'Hospitalet. 12 parades fins a Diagonal. A les parades de Cornellà i l'Hospitalet, gairebé no va pujar gairebé ningú. A Sants-Estació, una munió immensa de gent va omplir el metro. Molta gent, moltíssima.

Jo també vaig anar a la manifestació de l'11 de Setembre de 1977, i vaig anar a la d'ahir amb la mateixa alegria i amb la mateixa sensació que havia de ser una manifestació històrica. De les d'un abans i un després. Però...

A la de 1977, vaig quedar afònic i eufòric cridant "Volem l'Estatut" i "Llibertat, amnistia, Estatut d'Autonomia". Era abans de la Constitució de 1978 (jo no la vaig votar: tancava les portes al debat sobre el model d'Estat i jo duia fins i tot per dormir un adhesiu del MCC que deia "Per la República, abstenció!"). Ara, tenim 32 anys de Constitució i la mani arribava dies després de la lectura restrictiva i indignant que n'ha fet el Tribunal Constitucional. Jo anava a una manifestació contra el que a mi em sembla un greu atac a Catalunya... però els únics crits que vaig sentir al meu voltant eren els de la independència. Jo no vaig obrir boca en tota la tarda. Molta gent vivia la manifestació com jo la vaig viure fa 33 anys, afònics i eufòrics. Personalment, jo, no.

Dues hores i mitja dempeus en poc més d'un o dos metres quadrats, donen molt de temps per pensar. A la manifestació de 1977 (i molts anys abans!), la remor de fons era l'enorme esperança pel futur democràtic que s'obria i el gran partit mobilitzador, El Partit, va ser el PSUC. I mantenia i practicava un lema que es va assumir de la mateixa manera al Passeig de Gràcia i al barri Falguera: Catalunya, un sol poble. A la manifestació de 2010, la remor de fons eren moltes ràbies contingudes i legítimes (pel procés lent, desconfiat i vergonyós de l'elaboració del nou Estatut, per la sentència explosiva del Constitucional, pels atacs continuats i descarats del Partit Popular a la veu del poble de Catalunya,...) i, tot i que els mobilitzadors érem tots i érem diversos, es va imposar, en les veus i en les pancartes, un missatge que no suma de la mateixa manera que a 1977: independència, adéu a Espanya.

I allà, de cop, en certa manera, vaig sentir la vigència intensa i renovada del vell missatge del PSUC. Però em va semblar també que aquest missatge no era vigent de la mateixa manera per a tothom.

És prou conegut que jo no comparteixo l'aspiració d'independència, però també és conegut que respecto enormement, com no podria ser altrament, que sigui una aspiració vital per als milers de persones que sí que la desitgen. Hi tindrem, doncs, la legítima i respectuosa confrontació d'idees i propostes que correspon a tota democràcia. Jo només vull pensar que els partits que aspiren al vot independentista i a constituir legítimament majoria social a Catalunya busquin la manera d'interessar, d'atraure i d'incloure a les noies del meu barri Falguera, que cantaven dissabte a la nit el que, a l'endemà, cantava tantíssima gent de Sant Feliu celebrant el magnífic gol d'Iniesta, fill com tothom sap de Fuentealbilla, però que viu a la nostra ciutat. Ho vull reiterar: amb les noies de Falguera, no malgrat les noies de Falguera.

Sé que hi ha d'haver, des d'altres propostes i perspectives, altres visions de com construir un sol poble, una sola Catalunya, de tots els passejos de Gràcia i de tots els barris Falguera de cadascun dels nostres pobles i ciutats. Entre totes i tots, gairebé obsessivament, hem de fer-ho possible.

Si ens en sortim, jo també pensaré, positivament, que la manifestació del 2010 va obrir un temps millor, com estic convençut que va obrir la de 1977.

Perquè seguirem sent, siguin quines siguin democràticament les circumstàncies, sempre, un sol poble.



dissabte, 10 de juliol de 2010

10 de juliol de 2010: que sigui com l'11 de setembre de 1977!


Avui, espero que centenars de milers de persones mostrin
la seva unitat en defensa de Catalunya,
sigui quin sigui l'horitzó de futur que cadascú somia per al nostre país.

I si sentiu algú que canta "Cumpleaños feliz" o "Anys i anys per molts anys" sapigueu que va per a mi:
en faig 53!
(Hauré d'esperar demà a bufar les espelmes!)

Fins a la tarda (16:30 a l'estació)!

dijous, 8 de juliol de 2010

"Dictadura del mercat o control democràtic de l'economia?" Article Butlleti 436, juliol 2010.


Més de 4 milions d’aturades i aturats a tot Espanya, més de 3.400 a Sant Feliu el mes d’abril, el 15% de la nostra població activa. Aquesta és la dada més greu de la crisi que, provocada per l’eufemisme dels “mercats”, pateixen les classes mitjana i treballadora de tot el món. Però l’atac dels especuladors té altres fronts: congelació de pensions, prolongació de l’edat de jubilació, retallada de drets socials i laborals, atac contra els sindicats i la negociació col•lectiva....

És evident que el govern del PSOE no ha provocat aquesta situació. Però no és menys evident que no la va preveure i que hi ha reaccionat tard i malament. Des dels anys 90, una política econòmica coincident entre PSOE, PP i CiU per guanyar el vot de centre els va portar a una cursa sense sentit per la rebaixa i supressió d’impostos. Els ingressos conjunturals de la bombolla immobiliària “tapava” una situació de dèficit estructural d’ingressos. Fa només dos anys, el PSOE presumia de superàvit i repartia xecs a tort i a dret, deia que l’economia espanyola era sòlida i que la ciutadania podia estar tranquil•la. Fa només dos anys. Però tot va canviar el 12 de maig passat. Tard i sense avisar, sense previsió, sense mesures equitatives, el PSOE va iniciar un camí ¿sense retorn? de submissió a les ordres de la dictadura del mercat. L’acompanyaran, és evident, els mateixos partits que són a l’origen de la gravetat local de la crisi: PP i CiU.

Cal una resposta social i política a aquesta situació. La resposta social l’han de liderar els sindicats. ICV-EUiA donem ple suport a les mobilitzacions convocades per al proper 29 de setembre. Però també ha de ser solidària: la feina de moltes entitats o de Càritas i Creu Roja a Sant Feliu requereix tot el suport de la nostra ciutat. La resposta política l’hem d’impulsar des de tota la ciutadania. No només votant als partits que volem defensar els serveis públics i l’estat del benestar, sinó tenint una actitud d’anàlisi i denúncia de les causes de la crisi i de lluita activa per la construcció d’un nou ordre econòmic mundial, que passi sobretot pel control democràtic i la regulació dels mercats financers i l’acabament de la impunitat dels especuladors.

Un dels blocs que més visito és el d'en Toni Comín, diputat del PSC-Ciutadans pel Canvi al Parlament. És coautor del llibre "Democràcia econòmica. Vers una alternativa al capitalisme". Ho explica en un escrit al seu bloc, de juliol de l'any passat, del qual he extret aquesta imatge.

dimarts, 6 de juliol de 2010

"Tras la sentencia y desde Cataluña". El País, 5 de juliol de 2010.

Con desconcierto, suspicacia y escepticismo, los abajo firmantes hemos aguardado durante años la sentencia del Tribunal Constitucional. Hace escasos días hemos conocido el fallo. Las reacciones registradas en Cataluña y en España indican que no solo no será la solución, sino que enconará el último problema que España todavía tiene pendiente de entre los planteados a comienzos del siglo XX: a saber, la articulación constitucional de un Estado capaz de integrar cómodamente y reconocer francamente su carácter plurinacional. Esta ha sido siempre la cuestión más candente y conflictiva en aquellos momentos de la historia contemporánea en los que España ha recuperado la libertad política: la Segunda República en 1931 y la transición a la democracia en 1977.

A la espera de este fallo, hemos asistido al creciente desencuentro entre amplios sectores de la opinión catalana y un no menos amplio sector de la opinión pública española. Preocupados por esta deriva, como meros ciudadanos y sin ostentar ni arrogarnos representación alguna, queremos dejar constancia de nuestro punto de vista.

La Constitución de 1978, fruto del pacto de la transición, intentó resolver aquel problema mediante la creación del llamado Estado de las autonomías. Este modelo parecía constituir el embrión de un proyecto que integrara mejor las aspiraciones catalanas y contuviera algunos aspectos claramente federales.

El modelo intuido se corrigió de manera radical tras el referéndum andaluz de 1980 y el fallido golpe de estado de 1981. Se consagró la política del "café para todos" al equiparar a todos los regímenes autonómicos, con las notables excepciones del País Vasco y de Navarra. No censuramos aquella generalización. Pero no aceptamos que sea utilizada ahora como pretexto para oponerse a un desarrollo plurinacional y federalizante del Estado de las autonomías.

Porque, a un cuarto de siglo de su vigencia y a la vista de la experiencia, parecía necesaria una reforma de la constitución. Se había propuesto la conversión del Senado en una auténtica cámara territorial, la consolidación efectiva de órganos verticales y horizontales de colaboración, el establecimiento de un sistema de financiación que evitase un desorbitado drenaje de recursos de las comunidades más desarrolladas y la demarcación nítida de las respectivas competencias entre Estado y Comunidades Autónomas.

Esta posible reforma constitucional chocó -gobernando el Partido Popular- con una voluntad involucionista sedicentemente liberal, neocentralista y fuertemente impregnada de nacionalismo español. Ello provocó, en Cataluña, la búsqueda de una salida alternativa mediante una reforma estatutaria que evitase la continuada erosión competencial, obtuviera un mayor reconocimiento simbólico y perfilase un sistema de financiación más equitativo, equiparable al vigente en los Estados federales de referencia.

Esta reforma del Estatuto catalán -cuyo proceso se desarrolló con arreglo a todos los formalismos prescritos por la Constitución- sorteó a trancas y barrancas todo tipo de obstáculos, errores y emboscadas. Pero se desgastó a los ojos de la opinión catalana e irritó a la opinión pública española. Expresión de un problema político de mayor alcance, acabó en manos de un Tribunal Constitucional poco dotado o poco dispuesto para encontrar una salida pacificadora al conflicto. Al contrario, consiguió exacerbarlo con sus maniobras y dilaciones.

Una grave crisis económica (anterior en el tiempo y distinta en las causas a la crisis financiera internacional, aunque agudizada por esta) se encabalga ahora sobre una crisis política no menos profunda ante la que ni el Gobierno del Estado ni la oposición han reaccionado con suficiente altura de miras.

Todo ello ha hecho crecer en Cataluña la desafección por la política. Pero también respecto de una idea de España que provoca a menudo la indiferencia de unos y el rechazo de otros. Habida cuenta de la lógica reciprocidad de afectos y desafectos, ha aumentado también en España el sentimiento de hastío respecto a lo que se considera una permanente insatisfacción catalana, generadora -según suele afirmarse- de una demanda interminable que se concibe como una obsesiva historia de nunca acabar. No escapan a estas reacciones de desafección y de hastío algunos núcleos intelectuales catalanes y españoles, antaño unidos por un voluntarista y formalmente cordial deseo de concordia compartida y hoy más alejados por la incomprensión o el recelo.

Parece excesivo confiar en que el fallo del Tribunal ponga fin al largo debate sobre el Estatuto. Más excesivo todavía es creer que vaya a "cerrar el modelo de estado" inspirado en la Constitución, como se ha dicho a veces y ha repetido ahora el presidente del Gobierno español. Y prácticamente inimaginable es que el fallo vaya a terminar con la cuestión histórica planteada entre España y Cataluña. Porque se trata de un problema constitutivo profundo. No será posible dar respuesta duradera al problema sin un planteamiento franco y directo. Porque la llamada "conllevancia" no es más que una forma de escapismo.

Por todo ello, hay que hacer acopio de coraje y reconocer que el acuerdo político de 1978 se ha desgastado de manera muy notable. El texto constitucional que lo formalizaba ha perdido legitimidad al no integrar los cambios sociales y políticos acaecidos desde entonces. La salida lógica consistiría en acometer una revisión constitucional. De otro modo aumentará aquella pérdida de legitimidad.

Si esta reforma se pusiera en marcha, sería inevitable admitir los hechos que la historia reitera. Los españoles deberían aceptar, en su caso, que Cataluña es una nación, es decir, una comunidad con conciencia clara de poseer una identidad histórica, una lengua propia y una voluntad de seguir reforzando su personalidad política. Los catalanes deberían reconocer, si llega el momento, que España no es solo un Estado, sino una muy vieja nación de Occidente de matriz cultural castellana con la que -pese a todas las vicisitudes del pasado- sería conveniente para unos y otros mantener una relación privilegiada.

Por encima de las reacciones emocionales -que también forman parte esencial de la política-, se trata de plantear el problema -no en términos estrictamente jurídicos- sino en sus términos políticos: el difícil encaje entre una idea nacional de España sin capacidad suficiente para absorber y diluir una idea nacional de Cataluña que, a su vez, no ha poseído la fuerza necesaria para emanciparse plenamente de la española.

¿Cuál será el desenlace? Es imposible saberlo. No dependerá únicamente de las exégesis interpretativas de la sentencia o de las movilizaciones ciudadanas, por hábiles o torpes que sean las primeras y amplias o débiles las segundas. En todo caso, hay que atender a los datos permanentes que condicionan, pero no determinan el curso de la política. A la política corresponde gestionar aquellos datos. Debería hacerlo según los dictados de la ética de la responsabilidad y con la voluntad de arreglo que produce soluciones inéditas y libres de las hipotecas formales del pasado. ¿Cabe explorar nuevos caminos y producir un modelo de convivencia que integre reconocimiento de la plurinacionalidad y dinámica federal? En su momento y con todas sus imperfecciones, el Estado de las autonomías significó un hallazgo imprevisto. Agotadas hoy sus virtualidades, ¿hay quién esté dispuesto a trabajar por una alternativa innovadora?

Josep Maria Bricall es político y economista; Josep Maria Castellet es crítico literario y ensayista; Salvador Giner es presidente del Instituto de Estudios Catalanes; Jordi Nadal es catedrático emérito de Historia Económica de la Universidad de Barcelona; Antoni Serra Ramoneda es catedrático de Economía de la Empresa y Josep Maria Vallès es ex consejero de Justicia y catedrático de Ciencia Política.

dilluns, 5 de juliol de 2010

Tot esperant... què?

A la blogosfera de Sant Feliu he vist aquestes fotos. Fa uns dies, anant a la piscina i després que un veí em digués que algun dia hi podríem tenir un disgust, jo mateix vaig fer aquestes altres:
L'abandonament de les instal·lacions per part de l'equip de govern és evident, però les seves causes, no. La piscina vella estava previst que s'enderroqués, però jo no tinc present que el mòdul de serveis també. No recordo que s'hagi parlat al ple ni en cap altre fòrum de l'enderroc del mòdul. Seria precipitat tirar a terra un equipament sense haver fet prèviament una previsió global de necessitats de la ciutat o sense haver analitzat què es va dir en el procés "La teva opinió compta". Un procés en què, per exemple, diverses persones van demanar la reubicació en un espai més cèntric i accessible de l'Escola d'Adults Mestre Esteve: s'havia valorat aquesta possibilitat abans de forçar el trasllat de l'Escola?

Una degradació i un abandonament incomprensibles. Què justifica l'espera o la inacció? Que es formalitzi la decisió d'enderroc en un ple proper, quan es debati el planejament de la superfície després del soterrament? Poden passar mesos! Que hi hagi algun incident o accident més o menys seriós? Això sí que no és seriós!

En la proposta que ICV-EUiA vam presentar al 2003 i al 2007, es mantenia l'equipament, que feia com una gran porta d'entrada cap a un nou vial peatonal que uniria el carrer Pi i Margall amb la Rambla. Un equipament que caldria decidir en una planificació de conjunt i que, en la realitat de 2010 i amb les modificacions adequades, crec que es podria plantejar com la seu definitiva de la nostra Escola de Persones Adultes. L'espai de la formació bàsica per a tothom, un espai ben complementat, pel que fa als aspectes de millora de l'ocupabilitat i de reciclatge laboral, amb les instal·lacions més adequades de la carretera de la Sànson. Aquest serà, sens dubte, un dels temes centrals que ICV-EUiA plantejarà, com ja ha anunciat reiteradament, en l'ordenació urbanística futura de la ciutat.