dimecres, 26 de maig de 2010

Per què vaig votar "sí" a la moció de Sant Feliu Decideix sobre la consulta del 20-J per a la independència.

En primer lloc, per si no el coneixeu, aquest és el text de la moció que va presentar Sant Feliu Decideix al ple del 25 de maig de 2010.


Jo, que no sóc independentista, que em sento legítimament tan català com espanyol, que gairebé cap bandera em posa la pell de gallina, que entre posar o treure fronteres sempre triaré la segona opció, que crec que els privilegis de classe i que la riquesa de pocs contra la pobresa de molts és un problema infinitament més important, que no crec en la dictadura del proletariat però sí en l'internacionalisme dels treballadors, que encara no sé que faré el 20 de juny perquè en cap papereta hi haurà una pregunta que digui "Està d'acord en què Catalunya formi part d'un Estat espanyol republicà, federal, democràtic i social en el marc de la Unió Europea?", vaig votar que sí.

I vaig votar que sí, com vaig explicar al ple, perquè m'agrada el procés que Sant Feliu Decideix ha fet per redactar la moció i perquè en comparteixo plenament els seus acords.
Pel que fa al procés, crec que cal felicitar a Sant Feliu Decideix per la seva capacitat de mobilització, especialment pel que fa al nombre de voluntaris i voluntàries que participaran a la consulta del proper 20 de juny. És una moció que impulsen i faran possible més de vint entitats i aproximadament tres-centes persones de la nostra ciutat.

D’altra banda, la plataforma s’ha reunit amb tots els partits de la ciutat i ha buscat un text acordat amb tothom. És una moció que ha cercat i ha obtingut diàleg previ, i que s’ha concretat en un text conegut i consensuat.

Pel que fa al contingut, com també vaig fer al ple, crec que es poden valorar positivament i un per un tots els seus quatre acords:

Primer.-Expressar el reconeixement a les entitats i associacions de la ciutat que han iniciat el moviment per promoure una consulta sobre la sobirania del nostre país
Totalment d'acord. No perquè compartim l'aspiració de la independència (jo, si més no, no la comparteixo i no me n'he amagat mai: es harto sabido y conocido, que diuen), sinó perquè és positiu per a la democràcia que els ciutadans promoguin i s'expressin de manera col·lectiva mitjançant, entre d'altres mecanismes, les consultes populars. No sobre qualsevol cosa, és clar, sinó sobre les que suposen un aprofundiment de drets, de la democràcia. I no promogut per quatre mindundis, amb tot el respecte, sinó quan es dóna un moviment ciutadà d’àmplia base social. Tal com vaig dir, el nostre grup tindria un comportament exactament igual que el d’avui en una hipotètica i futura consulta, per exemple, sobre la Tercera República.

Segon.-Manifestar el respecte municipal a la idea de compartir projectes comuns per part de persones, entitats i associacions de procedències diverses però totes elles ubicades a la nostra ciutat
Faltaria més. Un regidor, un polític (entengui's el masculí com a genèric, si us plau, en comptes de l'ús massiu de barres i as) no és més que un ciutadà electe que representa a molts altres ciutadans electors. Que, com a electe, no manifestéssim respecte a les iniciatives ciutadanes que promouen els electors, ja seria l'últim...!

Tercer.-Demanar a l’ajuntament que col.labori en la logística en el mateix sentit de col.laboració que fa amb les altres entitats de la ciutat.
Totalment d'acord, també. Es tracta d'una entitat de Sant Feliu i cal facilitar-los col·laboració logística exactament en els mateixos termes que a les altres entitats de la ciutat, ni una mica més ni una mica menys. Estem parlant, bàsicament, de cessió de locals municipals per tota la ciutat en els mateixos termes que a qualsevol entitat (pel que fa a obertures i tancaments, pagaments d'hores dels conserges, etc). Cap tracte de favor, però tampoc cap pal a la roda.

Aquí és on l'alcalde es va negar en rodó a acceptar aquest acord, tot i que finalment el ple el va aprovar. És una situació insòlita. Des que sóc regidor (juny de 1991, sí, sí... ja em podeu dir que no aporto gaire renovació, que teniu tota la raó...), mai no havia vist que l'alcalde avisés que no compliria un acord aprovat per la majoria!. Des d'ICV-EUiA, dubtem que ignorar un acord de ple formi part de les capacitats de l'alcalde i hem demanat, mitjançant instància, informe al secretari municipal en aquest sentit.
Quart.-Declarar que els procesos de participació ciutadana enriqueixen la societat, la humanitzen i la fan més democràtica
Totalment d'acord. Qui podria discutir-ho des de la consciència i la voluntat democràtica?

D'acord, doncs, amb els quatre acords de la moció, els set regidors i regidores d'ICV-EUiA vam votar unàniment al seu favor. Segurament, tots set tindrem visions diferents sobre el tema que se sotmet a consulta, però això no és el que vam tractar al ple. I és que hi ha una gran diferència entre el 25-M i el 20-J, que els socialistes de Sant Feliu no van saber o no van voler tenir en compte, contràriament als seus companys de molts altres municipis: el 25 de maig, 21 electes ens havíem de pronunciar sobre un procés ciutadà promotor d'una consulta, mentre que el 20 de juny més de trenta-cinc mil electors s'hauran de pronunciar, si volen, sobre el contingut d'aquesta consulta.

(De les raons dels socialistes, en tot cas, que en parlin ells mateixos, A mi em correspon, com em sembla que faig sistemàticament en aquest bloc, donar les meves raons personals, les raons també de la meva coalició)

Ordenança PSC-CiU de civisme? Millor un acord polític i social per a la convivència.

Fa exactament un mes, vaig fer un escrit sobre l'ordenança de civisme que PSC i CiU ens havien presentat quaranta-vuit hores abans.

Llavors es va obrir un període d'exposició al públic, que va acabar el 21 de maig. Nosaltres, conjuntament amb ERC, hi hem presentat aquestes al·legacions.

Hi insistim: més que una ordenança imposada, seria millor un acord polític i social dialogat. Més que una llista de sancions per incivisme, un pla compartit de foment de la ciutadania i la convivència. Més que els 11 vots dels dos partits del govern, els 21 vots dels cinc partits que representem tota la ciutadania. També en això, també actuant així, em sembla que novament PSC i CiU s'equivoquen de dalt a baix.

Adjunto un vídeo en què ho resumeixo. El vaig gravar ahir mateix... i avui el Pedro i en Josep Maria ja han enllestit la feina. Moltíssimes gràcies, companys!!!

Us deixo també un enllaç amb la pàgina web d'Iniciativa amb una nota de premsa que hem enviat sobre aquesta qüestió. També en civisme i ciutadania, a Sant Feliu hi ha alternativa: o ordenança imposada, o acord compartit. Només queden dotze mesos per triar.

dissabte, 22 de maig de 2010

Ni a ZP ni a Mariano: el vot dels assalariats, a qui defensi els seus interessos!

Els Joves d'Esquerra Verda han llançat una campanya que resumeix en les tres simples paraules del joc infantil el contrasentit de la situació que ens toca viure a la immensa majoria de la població. Som nosaltres els que hem creat la bombolla immobiliària? o els que hem especulat en els mercats financers? doncs per què n'hem d'acabar pagant les conseqüències. L'article d'El País que acabo de penjar és molt revelador en aquest sentit.

Que ho digui un militant d'ICV pot semblar una obvietat, però no és una obvietat encara més gran que no podem restar impassibles davant la situació en què ens trobem, les causes que l'han generada, l'actitud del govern en tot el temps que l'ha negat primer, l'ha ajornat després i l'ha tornada en contra nostra finalment?

Ho va dir amb tota claredat en Joan Herrera el mateix dia 12 de maig al Congrés dels Diputats. Vegeu aquí el text complet de la seva intervenció. I aquí un resum de la seva intervenció:


Ara, els membres del Govern poden dir el que vulguin... però van a rascar de pensions de jubilats i sous de treballadors públics milers de milions d'euros que van perdonar ells mateixos a grans fortunes del país suprimint-los l'impost de patrimoni, rebaixant els trams alts de l'impost de la renda o suprimint la tributació de societats d'inversió, entre d'altres brillants decisions econòmiques dels ministres de ZP....

No hi ha alternativa? A curt termini i aquí, és clar que n'hi ha: bàsicament, anant en sentit contrari a les mesures que va emprendre el PSOE, com es pot llegir al nostre document Contrapropostes d'ICV-EUiA per reduir el dèficit públic. També a curt termini i en una actuació concertada dels governs, seguir el camí marcat per Merkel i Obama (my God, qui ho hauria de dir...) retallant la llibertat de moviment dels capitals especulatius, regulant els mercats financers, gravant les transaccions que només busquen beneficis a curt a costa del que i de qui sigui,...

Com diuen els economistes, potser l'economia de mercat crea més riquesa que l'economia planificada... potser hem hagut d'arribar a la convicció que per repartir la riquesa primer cal crear-la... potser hem d'acceptar que és difícil trobar una alternativa a l'economia de mercat en societats socialment i tecnològicament desenvolupades , però de cap manera podem tolerar una societat de mercat, de tant tens tant vals, de campi qui pugui, basada en el consum i l'individualisme, de sortides personals i no col·lectives, amb pocs valors comunitaris, lluny dels valors de la igualtat i la solidaritat...

Cal mirar i girar a l'esquerra, malgrat els errors propis i les caricatures alienes. No estem obligats a triar entre ZP i Mariano, entre Montilla i Mas. Ara més que mai, cal que se senti amb claredat la veu dels qui, com sempre tinc present, tenen en les seves mans tot el seu capital.

"Sus fechorías salen gratis: paga el ciudadano" Ramón Muñoz / M. Antonia Sánchez-Vallejo. El País, 22/05/2010

Directivos y políticos que sumieron al mundo en la crisis quedan impunes - Preocupa la tolerancia con la irresponsabilidad.

La Administración estadounidense aprobó entre 2008 y 2009 más de 800.000 millones de euros para evitar la quiebra de su sistema financiero. Casi todos los grandes bancos y empresas financieras y de seguros (Goldman Sachs, Citigroup, Bank of America, Merrill Lynch, AIG, Bearn Stearn, Fannie Mae, Freddie Mac, entre otros) se acogieron a ellas con júbilo. Los países de la Unión Europea, que también habían salido al rescate de sus bancos (Deutsche Bank, BNP, Fortis, ING, Commerzbank, Royal Bank of Scotland y una larga lista), ahora se han conjurado para salvar a países enteros como Grecia. La mayoría de los responsables de ese fiasco planetario han sido señalados con el dedo por los Gobiernos y las instituciones que acudieron en su ayuda. Pero han salido indemnes en los tribunales.

De ese ámbito de impunidad apenas se escapan excepciones relevantes como el financiero estadounidense Bernard Madoff, sentenciado a 150 años de cárcel tras haber protagonizado la mayor estafa piramidal de la historia, de 50.000 millones de dólares. Sus colegas de fechorías, como Dick Fuld, que llevó a la quiebra a Lehman Brothers, no solo están en la calle, sino que disfrutan de una generosa jubilación gracias a los bonus millonarios con los que fueron recompensados, pese a haber llevado a la ruina a sus empleados y accionistas.

El debate sobre estos crímenes sin castigo se reproduce ahora a escala estatal. Los gobernantes griegos, especialmente los de centro-derecha, falsificaron las cuentas públicas dejando al país al borde del colapso. La mayoría de ellos se sientan ahora como oposición en el Parlamento heleno sin ningún complejo de culpa. Solo el presidente griego, Karolos Papulias, ha pedido públicamente que los responsables de la crisis, "los especuladores, los defraudadores de impuestos y los corruptos", paguen "por llevar al país al borde del abismo".

En España aún no han reventado grandes escándalos financieros, pero los primeros casos, como la intervenida Caja Castilla La Mancha, apuntan en la misma dirección: sus gestores y consejeros han salido indemnes salvo multas de escasa cuantía e inhabilitaciones.

"No es nuevo que los banqueros disfruten de gran impunidad, como hemos podido comprobar incluso en nuestro propio país antes y después de la crisis. Tras esta última, creo que se ha hecho aún más evidente que los Gobiernos están sometidos a su voluntad. Prácticamente ninguna de las grandes propuestas de los Gobiernos del G-20 orientadas a someter a mayor control la actividad especulativa de los financieros se han llevado a cabo", indica Juan Torres, catedrático y miembro de la organización Attac, que propone gravar las transacciones internacionales de la banca.

El único gran proceso que se sigue en la actualidad es el abierto por el fiscal general de Nueva York, que investiga a ocho grandes bancos (Goldman Sachs Group Inc., Morgan Stanley, UBS AG, Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank, Credit Agricole y Merrill Lynch) por engañar y sobornar a las agencias de calificación para conseguir buenas clasificaciones por sus productos de alto riesgo y, en particular, las hipotecas basura.

Del poder y la discrecionalidad con que funcionaban bancos y agencias, dan prueba dos ambiciosos ejecutivos -ambos de 31 años- de Goldman Sachs, ahora en el ojo del huracán. Fabrice Tourre, francés y educado en Londres, se dio cuenta mucho antes que el resto de que el mercado hipotecario en EE UU se iba a hundir, como prueban los correos electrónicos que cruzaba con sus colegas, en los que denominaba "mierda" a las que luego se conocerían como hipotecas subprime. Pese a ello, el Fabuloso Fab, como le apodaban sus envidiosos compañeros, siguió empaquetando productos financieros bajo la garantía de esos préstamos y vendiéndoselos a sus mejores clientes. Causó pérdidas directas de 800 millones de euros. ¿Está en prisión? No, ocupa una vicepresidencia de Goldman en Londres.

Su compañero Tetsuya Ishikama, de origen japonés, pero también formado en Londres, ha ido mas allá y ha llegado a publicar un libro (Cómo causé el colapso del crédito) en el que se jacta de haber disfrutado de una vida de excesos, coches deportivos y bailarinas de striptease incluidas, traficando con derivados financieros de alto riesgo. ¿Está en prisión? No, trabaja para la firma financiera Amias Berman y su novela le ha aupado al estrellato de los gurús que han sabido sacar provecho de la crisis.

"Muchos administradores parecen olvidar que cuando se pertenece a un consejo de administración se forma parte de la gestión activa de una entidad y eso implica también responsabilidad, para ejercerla y para exigirla, si llega el caso. En épocas de bonanza esto parece no tenerse en cuenta, y cuando llegan las vacas flacas se tiende a escurrir el bulto. En el trasfondo de estas cuestiones hay una lucha entre la necesidad de depurar responsabilidades de los culpables ante la sociedad y un fortísimo lobby financiero que, en algunos casos, ha jugado y juega con astucia en la delgada línea que separa el riesgo de la imprudencia e incluso del fraude", señala Santiago Carbó, catedrático de Análisis Económico de la Universidad de Granada y consultor del Banco de la Reserva Federal de Chicago.

En el caso de la crisis griega, no obstante, hay otros factores en juego, el primero de ellos la actuación de los políticos (el 98,6% de los griegos cree que los responsables de la crisis son los políticos, según un sondeo del 8 de mayo hecho por RealNews). La arraigada cultura de la corrupción y el protagonismo de una clase política a menudo en connivencia con el fraude, cuando no defraudadora, provocan una sensación de impunidad que ha calado hondo en el imaginario colectivo.

Durante los últimos 30 años, la sociedad griega ha recibido continuos mensajes de impunidad desde el poder, infinitos casos de corrupción que se han saldado con escasas dimisiones o ceses y, menos aún, con procesos judiciales: el caso Koskotás (financiación irregular del partido socialista en los años ochenta del pasado siglo); el escándalo del maíz, en 1987, cuando Grecia vendió a la Comisión Económica Europea maíz yugoslavo haciéndolo pasar por griego para recibir subvenciones; o los dos más recientes, aún bajo investigación, el caso Siemens (pago de sobornos por la empresa alemana a funcionarios del Gobierno griego para lograr adjudicaciones en los Juegos Olímpicos de 2004) y el caso Vatopedi, una venta irregular de unos terrenos de la Iglesia ortodoxa previa recalificación fraudulenta.

En un escándalo menor, en 1988, el responsable de la eléctrica estatal se apropió de varios millones de dracmas del erario público. Fue apartado del cargo, pero la opinión pública recibió este nada ambiguo mensaje del entonces primer ministro, Andreas Papandreu: "Hombre, normal que mangue, ¡pero tanto...!".

"La estupidez en la gestión de las finanzas públicas; la falta de credibilidad de los políticos o incluso el hecho de plegarse a las demandas de la UE, que además acude en ayuda de quienes lo han hecho mal, son mensajes que calan en la opinión pública", opina Konstantinos Tsukalas, catedrático emérito de Sociología de la Universidad de Atenas. "Tras el fracaso de las instituciones, de la justicia, de la educación, del Estado, en suma, se necesita una credibilidad nueva para poder pedir responsabilidades, que es la otra cara de la moneda, el otro lado del espejo público".

La crisis griega hunde sus raíces en una cultura donde la dádiva y los favores ocupan el lugar de los derechos, por lo que para algunos expertos la clave de la regeneración es la educación, más que el castigo político en las urnas o la actuación de la justicia.

"Los códigos de valores que manejamos no valen; son códigos esclerotizados, caducos, más propios de siglos pasados que del XXI. Si no cambias a los jóvenes y les haces ver que no pueden funcionar con códigos propios de una sociedad menor de edad, que es donde las culpas se disculpan o se castigan, pero no se asumen, no cambias nada", sostiene Zalia Draghona, ex diputada socialista y especialista en educación.

José María Martínez, secretario general del sector de banca de CC OO, también considera que hay un problema de costumbres. "Es que el problema no está tanto en las reglas -que hay que reformar y, sobre todo, hacer cumplir-, sino en las costumbres, y uno de los principales problemas es que las responsabilidades están igualmente repartidas entre supervisores y supervisados. Algo empieza a moverse en relación con el próximo G-20 (control de agencias calificadoras, restricciones a las operaciones a corto, posible tasa a las operaciones financieras). Pero, sin duda, poco se atisba sobre las medidas coercitivas y punitivas, y, desde luego, sin castigo, volverán los criminales".

En EE UU han hablado sin ambages de un comunismo al revés. Y no lo han hecho precisamente activistas antisistema sino inversores como Jim Rogers, cofundador junto con George Soros de Quantum, uno de los mayores fondos de alto riesgo: "EE UU es ahora más comunista que China. Pero se trata de un socialismo para ricos. Se está rescatando a los financieros, a los bancos y a la aristocracia de Wall Street, no a la gente humilde que quiere pagar su hipoteca".

Y mientras directivos como Tourré y Ishikama disfrutan de su fama y su hacienda, y los políticos griegos andan a la greña para decidir quién fue más corrupto y se mantienen debates filosóficos sobre quién tuvo la culpa, millones de contribuyentes, pensionistas y funcionarios de países como Estados Unidos, Grecia, Portugal, Reino Unido y España se hacen cargo de las facturas de sus fechorías.

Als Padres.

Els Padres: la meva escola des dels 7 anys (setembre de 1964) fins al 16 (juny de 1973). Trobareu aquestes i altres fotos al web de l'escola, aquí.

Vaig començar a anar a escola als quatre anys, a les Mercedàries, prop d'on vaig néixer el 10 de juliol de 1957, on ara hi ha Finques Llobregat, al carrer Pi i Margall (llavors, General Moscardó). Anava a la classe de pàrvuls de la Madre Ignacia, fins que em van canviar quan ja no admetien nens a l'escola. D'entre els meus records de les Mercedàries, hi ha la sortida cada dissabte al migdia, amb bandes de colors segons com t'haguessis portat durant la setmana. Jo sempre sortia amb la banda blanca, menys una vegada que em van enganxar escrivint una noteta a una nena, i em van castigar amb la banda negra... El que no recordo és exactament la gradació complet de bandes que hi havia en aquell moment...

Als Padres hi vaig anar al curs 1964-65, com deia. El nom dels cursos són anacrònics vistos avui. Vaig fer "Perfeccionamento 1º" i "Perfeccionamento 2º" amb don Samuel Huerga. Després, "Ingreso", amb la señorita Laura. Llavors, hi havia alumnes que feien Comerç i altres que feien el Batxillerat Elemental: de 1r a 4t de Batxillerat. Després el Superior, 5è i 6è. Després, el Preu, però aquell setembre de 1973, no vaig fer Preu als Padres, sinó "COU experimental" a l'Institut Joanot Martorell, a Esplugues. Els meus primers cinc cursos als Padres, van ser a l'edifici vell. Al nou edifici ens hi vam traslladar a setembre de 1970, ara farà quaranta anys, quan vaig començar 3r de Batxillerat.

Si m'hagués de quedar amb una imatge d'aquells anys, em quedo amb el que em va passar un dissabte de primavera al migdia de l'any 1967. Feia "Ingreso" i tenia 9 anys. Llavors hi havia la norma que cada dilluns al matí s'hissava la bandera d'Espanya cantant l'himne (jo me'n sé la lletra: "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español...") i cada dissabte al migdia s'arriava la bandera. El màstil era damunt una gran bola de ciment on ara hi ha l'edifici "nou", tocant al passeig 11 de Setembre. Als alumnes destacats (ehem ehem...) se'ls concedia l'honor d'ajudar a pujar i baixar la bandera. Aquell dissabte primaveral de 1967 jo vaig ser l'alumne triat per baixar la bandera. Ho vaig fer, sense adonar-me'n, és clar, traient la llengua mentre mirava la bandera. Al dilluns següent, jo havia de tenir l'honor d'hissar-la. Però, poc abans de les nou, em va agafar un dels padres, em va renyar per falta d'honor a la bandera (sí, per haver-li tret la llengua!), em va deixar sense hissar la bandera i em va castigar sense pati....!

Però tinc moltes més imatges entranyables. Les hores del pati eren fantàstiques i plenes de jocs que avui molta canalla deu desconèixer: jugar a plantats, a seguir rei, a tallar fil, a cuit i a córrer, als quatre cantons davant la porta de l'antic gimnàs, a churro media manga mangotero, a bales,... El que a mi m'agradava més, però, era, quan plovia i jugàvem sota les galeries que es poden veure a les dues fotos, asseure'ns en fila als llarguíssims bancs de ciment i anar apretant amb totes les forces per veure qui no resistia la pressió i sortia abans del banc.

Recordo molt bons profes i altres que no. Hi havia assignatures que m'encantaven i que avui malauradament no són als currículums: història de l'art i història de la literatura. Hi ha moments que recordo amb carinyo i altres que no... però el temps amoroseix els mals moments i no cal ni insinuar-los. Entre els primers, recordo molt una visita a la classe de religió d'un capellà francès de l'ordre, convidat pel padre Bustillo. Jo feia 5è de Batxillerat, tenia 15 anys. Va parlar de la necessitat de compromís polític dels cristians, i ens va posar com a model... la manera de fer política dels comunistes francesos! Em sembla que era el primer cop que sentia a parlar en termes positius "dels comunistes". També recordo molt una classe de filosofia, amb don Luis Arroyo, en què vam estar debatent tota una hora la frase d'Ortega y Gasset "Yo soy yo y mi circunstancia". Ens va explicar perquè l'Església la combatia perquè concedia valor al relativisme moral, i ens va explicar tot seguit com i per què calia combatre la doctrina de l'Església.. en un col·legi de capellans.

Són moltes les imatges i les anècdotes que a mi em vénen al cap i que hi vindrien també als milers de santfeliuencs que hi han passat. En alguns moments de la meva vida, en tenia una visió crítica. De fet, de la gent que anava a escola amb mi, em sembla que som molt pocs els que, en diferent mesura, ens considerem encara cristians. Ara, que he constatat que hi vaig rebre una bona formació, en tinc una visió amable, agraïda. Els temps, a més, han canviat tant i tant...!

Voldria acabar aquesta mena de recorregut per la meva pròpia nostàlgia amb unes paraules de record i homenatge a dues persones que jo no vaig conèixer, però que formen part de la història dels Padres i de Sant Feliu i, més enllà, de l'esperança en temps molt més durs que els actuals. Reconeixement i agraïment a dues persones diametralment oposades i enfrontades per la guerra que va provocar el feixisme. Em refereixo a Antoni Amigó i Queraltó i al padre Eustasio.

Antoni Amigó i Queraltó era anarquista, de la CNT. Va ser el director de "l'Asilo Duran" en els anys de la guerra. Era un enamorat de la llibertat, de la igualtat, de l'educació. Era una gran persona. Van ser anys d'escola laica i mixta, de pedagogia activa, també d'educació d'adults. La seva filla en parla amb devoció, però no només ella. Ella mateixa em va explicar que el seu pare va fer construir la piscina que hi havia fins a primers dels anys setanta, l'única que hi havia a Sant Feliu! L'Antoni Amigó va ser al camp d'Argelers fins a inicis de l'any 43 i a l'exili català a Perpinyà i París (on va treballar a la UNESCO), fins que va tornar. Sense crims de sang, va saber sempre qui el va delatar i va educar la seva família en el perdó. La seva filla em va passar un emotiu poema que Antoni Amigó va escriure pensant en la seva dona, al camp de refugiats d'Argelers

El padre Eustasio era, evidentment, capellà. Un dels que va reobrir l'escola en acabar la guerra. Alguns dels seus companys van ser assassinats, però sembla que no va exercir la seva tasca des del rencor. Pel que n'he sentit a parlar, mai no va voler tractar com a vençuts als nens fills dels vençuts. Gràcies a ells, un bon nombre de famílies va poder tenir accés a algun treball, a menjar, i un bon grapat d'infants van ser admesos a l'escola, malgrat que formaven part del bàndol que no va ser beneït per aquella estúpida croada. El padre Eustasio era un nom venerat per molta gent de l'edat del meu pare (avui en tindria gairebé vuitanta) i no fa massa encara me'n parlava amb molt d'afecte i respecte una senyora en una exposició a Can Ricart.

Dues bones persones que, potser, representen en elles mateixes les aspiracions i les catàstrofes del segle XX, també a la nostra ciutat, més enllà de la història de la pròpia escola. Jo suggereixo, a qui pugui escoltar, que en algun lloc de l'escola, dels documents que en mostren la seva història hi hagi un reconeixement explícit a les persones que, des de pensaments tan distants, van viure volent fer i estendre el bé.

Tot i que em venia molt de gust, he trigat molts dies a fer aquest escrit, a trobar-ne el contingut i el to... Cada persona podria escriure tant i tant, de la pròpia infància, i de tot el que la vida ha deparat després... M'han vingut tantes imatges, anècdotes, moments que potser hi tornaré en algun altre moment, des d'una perspectiva més personal.

Ara, em quedo amb tota la bondat que devien desprendre l'Antoni i l'Eustasio... Bona nit a tothom!

dimarts, 18 de maig de 2010

Una bona experiència de diàleg entre veïns i electes al Centre Cívic Roses.

El 21 d’abril, l’Associació de veïns del barri Roses-Castellbell va organitzar al Centre Cívic Roses una taula rodona amb els tres portaveus dels grups de l’oposició (nosaltres, ERC i PP) per analitzar i valorar el funcionament dels serveis municipals bàsics. Es tractava de saber què opinem sobre la neteja i el manteniment dels carrers i els equipaments municipals, la recollida d’escombraries, la jardineria,...

En el meu torn, em vaig centrar inicialment en les dues concessions de recollida d’escombraries i de neteja viària i vaig explicar el que, en opinió d’ICV-EUiA, són les cinc decisions de l’equip de govern que cal conèixer i valorar negativament:

1. separar les dues concessions l’any 2004, que sempre havien estat conjuntes,
2. afavorir empreses en l’adjudicació de les concessions,
3. descuidar el seguiment de les concessions,
4. acceptar any rera any increments de cost molt difícils de justificar
5. ignorar l’opinió de les associacions de veïns en relació als serveis municipals

Per sortir de la pèssima situació a què han portat aquestes decisions, em vaig comprometre a què, en cas de tenir responsabilitats de govern, prendre justament les decisions totalment contràries:
  1. reunificar les concessions de neteja viària i recollida d’escombraries a partir de la primavera de 2012, que és quan acaben les contractes actuals.
  2. valorar amb rigor i sense favoritismes les propostes econòmica i, sobretot, de qualitat tècnica de les empreses que es presentin al concurs.
  3. prioritzar el seguiment de les concessions, amb un tècnic municipal que tingui aquesta funció i la desenvolupi sense condicionaments de les empreses concessionàries ni de cap altra mena.
  4. exigir el compliment dels plecs i no admetre increments de costos per serveis no prestats o considerant-los com a treballs extraordinaris quan formen part del contracte.
  5. crear les comissions de seguiment dels serveis municipals, fer que les associacions de veïns en formin part i garantir-ne un funcionament regular i efectiu.
A l’acte hi havia una setantena de persones i va haver-hi moltes intervencions, totes elles molt interessants, i coincidents sovint amb les idees que vaig expressar. Quan va parlar un conegut veí del barri, va dir que “llevo 45 años en Sant Feliu, y nunca ha estado tan mal como ahora”, i em va convidar a fer un recorregut detallat pels seus carrers, que finalment vaig fer i vaig explicar en un altre escrit.

Pocs dies després, i també arran d’aquest acte públic, un veí del barri em va explicar alguns problemes de la piscina vella, de l’antic bar, del mòdul d’esports i de l’antic camp de futbol de la Rambla. Però d’això ja en parlaré en un altre escrit.

Finalment, vull donar les gràcies a l’AVV Roses-Castellbell per haver fet possible aquest acte de diàleg entre veïns i electes. Temps enrera, l’AVV Mas Lluí també ho va fer, en relació a la modificació del Pla General Metropolità que pot afectar el barri.

Trobades així són les que conformen el que jo crec que ha de ser un govern de proximitat, un govern que afavoreix el diàleg i la relació amb entitats i ciutadania. Estic convençut que enraonar és un element fonamental del bon govern municipal, i que facilita la consolidació i generalització d'un esperit més actiu i comunitari, un esperit que ens fa millors ciutadans i que fa també un Sant Feliu millor.

diumenge, 16 de maig de 2010

"Ciutats humanes, sostenibles i saludables". USLA, del 18 al 26 de maig.


La USLA -quin privilegi per a Sant Feliu!!!- ens torna a obsequiar amb un nou cicle d'activitats per posar, com pertoca a un Ateneu, el coneixement a l'abast de tothom.

Ara, la càtedra "Ciutat i entorn" ens ofereix unes jornades sobre La gestió dels serveis ambientals a la ciutat. Per començar, quatre conferències per posar a l'abast de tothom coneixements i elements per a la reflexió i el debat entorn quatre elements bàsics per a la gestió de les ciutats i l'entorn: l'aigua, els residus, l'aire i l'energia. Quatre conferències presentades totes elles per santliuencs i santfeliuenques vinculats a la gestió ambiental, a la sostenibilitat, i desenvolupades per quatre expertes i experts de primera fila, de renom a la universitat o d'alta responsabilitat al govern de la Generalitat.

Tot un luxe que cal saber aprofitar... i agrair!

Heus aquí el calendari de les quatre jornades:

Dimarts, 18/05: L'AIGUA UN DRET BÀSIC I UN BÉ ESCÀS
Presenta en Jordi Torrijos, gestor de serveis públics de paisatge i verd urbà
A càrrec de Narcís Prat, catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona.

Dimecres, 19/05: LA GESTIÓ DELS RESIDUS QUE PRODUÏM
Presenta en Sergi Latres, tècnic especialista en gestió de residus
A càrrec de Genoveva Català, directora de l’Agència Catalana de Residus de Catalunya.

Dimarts, 25/05: L'AIRE I LA QUALITAT AMBIENTAL
Presenta en Jordi Pedrol, assessor en polítiques ambientals
A càrrec de Txema Mancheno, expert i assessor en contaminació atmosfèrica.

Dimecres, 26/05: EL CANVI CLIMÀTIC ENS AFECTA
Presenta la Maria Comellas, directora general de Qualitat Ambiental del DMAH de la Generalitat.
A càrrec de Josep Garriga, ex director de l’oficina de Canvi Climàtic de Catalunya.

Totes les conferències, òbviament, a l'Ateneu. Totes, també, a les 19:30. Hi ha també dues activitats complementàries: un cinefòrum el divendres 21, i una visita a la desalinitzadora del Prat el dissabte, 22.

Hi insisteixo: una oportunitat immillorable de saber, de tenir més elements per al debat i l'acció, de posar en comú, de pensar en comú, els temes centrals per a una gestió sostenible de les ciutats, més enllà dels lemes, més enllà dels tòpics.

Jo no m'ho penso perdre... Llàstima que el dimarts 25 tinguem el ple del mes de maig... :-(

dijous, 13 de maig de 2010

Les pèssimes conseqüències de tancar les portes a les associacions de veïns.

El dimarts 11 de maig vaig fer un recorregut pel barri Roses Castellbell, a petició de l’Associació de Veïns i en companyia de 8 o 9 veïns del barri. Feia unes setmanes, vaig assistir a una taula rodona sobre el funcionament dels serveis municipals (recollida d’escombraries, neteja, manteniment, jardineria,...) al Centre cívic Roses i, a conseqüència d’aquella trobada amb més de setanta veïnes i veïns, vam acordar el recorregut que vaig fer dimarts.

El recorregut va ser detallat: les vivendes de la Cooperativa, Josep Ricart, Marquès de Monistrol, Girona, Baix Llobregat, Joan de Batlle, Carles Boigas,... Hi havia molts temes i d’importància i abast diferents: des de coses immediates i menors que es podrien resoldre amb una mica de voluntat, fins a remodelacions que necessiten projecte i una inversió important. És lògic que sigui així: la ciutat és dinàmica i sempre van sortint coses que no sempre es poden conèixer i resoldre en pocs dies.

Però hi ha coses que no són lògiques. I que evidencien dues coses preocupants:
- mala gestió (o fins i tot desídia) per part de l’equip de govern,
- voluntat de no escoltar les opinions o propostes de l’associació de veïns.

Aquestes dues fotos del solar on hi havia hagut el magatzem de fruites i més recentment un supermercat mostren la imatge de la mala gestió, potser de la desídia. Aquest solar, on s’ha de fer un edifici d’habitatges amb aparcament subterrani i una plaça, va tenir la corresponent tanca perimetral... fins la ventada de gener de l’any passat. Fa més de quinze mesos que hi ha tanques tombades o trencades, punts de fixació a terra en mal estat, un solar ple de brutícia i vidres trencats just al costat d’on els infants juguen,... Més de quinze mesos de queixes dels veïns, de denúncies i reclamacions de l’Associació de Veïns. Les tanques no les ha de posar l’Ajuntament, és clar, però sí que ha de fer els requeriments corresponents a la propietat, l’ha de sancionar si incompleix les seves responsabilitats. L’estat del solar, però, retrata la mala gestió de l’equip de govern en aquest punt tan important del barri.

La tercera foto també és d’una situació de fa més d’un any, a la cruïlla de Josep Ricart amb Marquès de Monistrol. Voreres impracticables per a persones amb mobilitat reduïda, punts en que qualsevol es pot entrebancar, i que també han denunciat els veïns i l’Associació. Però, com em van explicar, sembla que tot allò que l’Associació diu se situa al final de la llista d’actuacions de la regidoria de Manteniment i serveis municipals.


I això és realment intolerable. El tancament de l’equip de govern a qualsevol cosa que provingui de les associacions de veïns comporta conseqüències negatives per a la vida quotidiana dels barris. Em comentaven com, per exemple, havien arreglat voreres que estaven en millor estat que les que proposava l’associació de veïns. O com havien posat contenidors en llocs diferents als que l’associació proposava i això causava més molèsties. Per no dir temes tan simples de parlar i acordar com la ubicació de fanals, bancs o papereres. Sembla com si la instrucció fos: “feu tot el contrari del que l’AVV digui”. Negar a les associacions el seu paper d’interlocutors representatius dels veïns vol dir renunciar a un bon coneixement de les necessitats i les expectatives dels barris, del funcionament del seu dia a dia.

I vénen temps en què, per superar la situació difícil en què ens trobem, serà imprescindible compensar amb voluntat d’acord i amb diàleg sincer l’evident manca de recursos que tenim (i encara serà pitjor...) els ajuntaments.

Gestionant malament els serveis municipals bàsics i tancant la porta als interlocutors veïnals, PSC i CiU fan un camí que no porta enlloc, incomprensible.

Si tinc l’oportunitat d’encapçalar un nou govern per a Sant Feliu, aquest serà així:
- buscant la comunicació, l’acord i la coresponsabilitat de les entitats veïnals en el desenvolupament dels serveis municipals i les polítiques socials,
- visita en persona a cada barri, com vaig fer l’11 de maig, amb el regidor o la regidora corresponent, amb membres de l’associació de veïns corresponent, com a mínim dos cops a l’any. És un bon hàbit que ja vaig mantenir rigorosament quan era regidor d’Educació.
- recuperació de mètodes o criteris de treball que PSC i CiU o han anul•lat o no han utilitzat: bon funcionament dels mecanismes d’inspecció de la via pública, elaboració i compliment de programes de manteniment preventiu, millores en el mecanisme de seguiment de les concessions, etc.

Vénen temps de pocs recursos, vénen temps de voluntat d’acord, de sinceritat en el diàleg, de travessar junts i amb calma un temps de tempesta en què ningú, absolutament ningú, ha de quedar despenjat i a la deriva.

Tancant portes en temps com els actuals, PSC i CiU, no fan cap favor a Sant Feliu.

dimarts, 11 de maig de 2010

"En el cor de Sant Feliu hi batega una rosa" (Josep Armengol, 07/05/2010)

Ha estat el millor pregó de les Festes de Primavera dels que jo he sentit. Em puc equivocar, és la meva opinió, potser exagero... però en Pep Armengol el va clavar, ho va brodar. Aquí el teniu.

Per començar, l'auditori era ple de gom a gom. No hi cabia ni una agulla. En Pep és fill de Sant Feliu, la seva família està vinculada des de sempre a la nostra ciutat i al món de la rosa i és vicepresident de l'entitat Amics de les Roses de Sant Feliu.

Parlava del que coneix i estima: Sant Feliu i les roses. I en va parlar amb passió, amb orgull, però també amb coneixement de causa, sense que hi sobrés res, sense que hi manqués res. Va retre homenatge al nostre roserista més universal, Pere Dot, del qual commemorem els 125è aniversari del seu naixement. Però també va tenir paraules pel mestre Esteve, per l'altre Dot, Martí, el poeta, per l'Agustí Vilar, per la Joana Raspall, que també era a la sala, per la família del roserista, per la seva pròpia família.... En alguns moments es va emocionar i ens va emocionar.

Quan va acabar, l'auditori va esclatar en aplaudiments: intensos i molt llargs, eren la rúbrica al pregó d'en Pep. Però no només això: eren un agraïment a la intensitat de la seva veu, que era la representació de la tasca de la seva entitat i de les moltes persones que treballen perquè Sant Feliu continuï sent sempre la Ciutat de les Roses perquè, com ell va dir, en el cor de Sant Feliu hi bategui sempre una rosa.

Gràcies, Pep! Gràcies, Amics de les Roses de Sant Feliu!!!

Pla de Mobilitat Urbana de Sant Feliu (2009-2015)

Us convido a conèixer un document que considero excel·lent: el Pla de mobilitat urbana (PMU) de la nostra ciutat. Us n'avanço l'índex:

1. Introducció.
1.1. Justificació de la redacció del PMU.
1.2. Antecedents.
1.3. Objectius.
1.4. L'entorn normatiu dels PMU
1.5. Principis directors de la planificació de la mobilitat.
1.6. Metodologia de redacció. Fases.
2. Anàlisi territorial i socioeconòmic de Sant Feliu.
2.1. Situació geogràfica.
2.2. Estructura territorial.
2.3. Anàlisis econòmica.
2.4. Evolució de la població. Distribució per barris.
2.5. Piràmide demogràfica.
2.6. Centres d'atracció i generació de viatges.
2.7. Dades de motorització.
3. Anàlisi de la mobilitat actual.
3.1. Planejament vigent.
3.2. Xarxa de vianants.
3.3. Xarxa de ciclistes.
3.4. Xarxa de transport públic.
3.5. Xarxa de vehicles privats motoritzats
3.6. Aparcament.
4. Anàlisi de la demanda.
4.1. Mobilitat global.
4.2. Demanda a peu.
4.3. Demanda en bicicleta.
4.4. Demanda en transport públic.
4.5. Demanda en vehicle privat motoritzat.
4.6. Balanç d'aparcaments per a residents.
4.7. Transport de mercaderies i logística.
5. Caracterització dels sistemes de mobilitat.
5.1. Diagnosi derivada de l'anàlisi.
5.2. Caracterització del sistema futur de mobilitat.
5.3. Seguretat viària.
5.4. Diagnosi ambiental.
5.5. Contaminació acústica.
5.6. Grau d'ocupació del sòl.

Un document excel·lent... per a una gestió d'aquesta informació pèssima.

Figura que el PMU està, a partir d'aquest document inicial, exposat a coneixement i participació de la ciutadania. Figura també que hem de fer saber la nostra opinió fins al proper 15 de maig.

I tot això... qui figura que ho sap?

dilluns, 10 de maig de 2010

Fira i soterrament: presentació d'ICV-EUiA i Entorn 78.

Al nostre estand de la Fira vam projectar aquesta presentació, que complementa el que hem publicat al número 78 de la nostra revista, l'Entorn.
20100508 presentació fira soterrament
View more presentations from jordisjb.

Com hem repetit sovint, el soterrament és molt més que l'enfonsament d'unes vies. És l'oportunitat més gran que mai tindrem per fer el millor Sant Feliu possible. Ensorrar vies permet guanyar 12 ha de terreny en superfície, unir barris fins ara dividits, generar una avinguda més del doble d'ample que la carretera, preveure els seus usos, les seves característiques, millorar comunicacions, afavorir el comerç i l'activitat econòmica,...

L'equip de govern vol limitar la veu dels santfeliuencs i les santfeliuenques fins al proper 15 de maig, al·legant que hi ha un procés participatiu en marxa des de fa anys. El que no diu és que, en aquest procés, ha ìnformat sobre la guarnició i ha amagat el tall, ha destacat les qüestions sobre l'accidental i ha passat de puntetes sobre el debat de l'essencial.

Ho hem vist aquests dies a la Fira. Molta gent es feia creus dels 3 edificis de 14 plantes que estan inicialment previstos, de què el metro no arribi a l'estació (és inconcebible que no lluitem pel que és evident, em deia una senyora!)... Altres no havien considerat la possibilitat de, com que la major part del sòl afectat és municipal, tirar endavant la major operació d'habitatge públic de lloguer assequible de la història de la nostra ciutat,...

No només això. PSC i CiU intenten colar, fins al 15 de maig i com si en formés part, el seu Pla de Mobilitat Urbana (PMU), un instrument imprescindible per definir no només la mobilitat entorn la nova avinguda, sinó al conjunt de Sant Feliu: quins carrers han de ser totalment peatonals, zones 30 o de comunicació interna entre barris, amb més possibilitats de circulació? com hem de revisar els itineraris del bus urbà un cop la via estigui soterrada? Jo em vaig assabentar el mateix divendres que inauguràvem la Fira que el procés de participació de la gent s'acaba aquest 15 de maig... quan la data de finalització no ha estat anunciada enlloc! Qui sap que dissabte s'acaba la possibilitat d'intervenir en un assumpte de tanta trascendència com la planificació de la mobilitat a peu, en cotxe o en transport públic a Sant Feliu?

Em costa no mostrar indignació sobre aquesta mena d'actitud Juan Palomo del nostre equip de govern... Crec que, més que hora de plànyer qui ens governa, és temps de dir en la veu més alta possible quin és el Sant Feliu que volem i com creiem que s'ha de fer: amb la veu i l'acció del màxim de gent, no amb la seva indiferència ni amb la seva resignació.

Jo penso completar amb detall tots els documents que es puguin d'aquí al 15, i et demano que, si tens oportunitat, tu també ho facis. Per això, per no col·laborar a construir el nostre futur sobre bases de passivitat, de resignacio, de mediocritat. Sant Feliu no s'ho mereix!!!!!!!!!!!!!!!!!!

divendres, 7 de maig de 2010

Benvinguts a Sant Feliu, Ciutat de les Roses. Benvinguts a ICV.

Festes de Primavera, temps de Fira, temps d'Exposició de Roses...
Temps de vida de ciutat, de trobada de veïnes i veïns, Ajuntament, comerç i entitats...

També temps per conèixer i donar-nos a conèixer a santfeliuenques i santfeliuencs que vénen de l'Amèrica Llatina, de la Unió Europea i d'altres països de l'Europa de l'Est, de l'Àfrica mediterrània i de l'Àfrica subsahariana...

A Iniciativa els hem volgut donar a conèixer la nostra ciutat i el nostre partit:

en castellà:
en francès:
en anglès:

en àrab:
A la nostra ciutat hi ha veïns nostres de llengües diverses: romanès, xinès, italià, rus, búlgar, alemany... Els seus principals països de procedència, segons dades de 2006, són els següents:

Si hi ha algú que ens pugui ajudar a presentar-nos a més gent en la seva llengua, estarem molt contents que ens vulgui donar un cop de mà.

I és que ens diguem Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu, Li o al-Kharim... tots som Sant Feliu!!!

dijous, 6 de maig de 2010

Intervenció de Jaume Bosch al Parlament en suport a la resolució sobre el Tribunal Constitucional (28/04/10)


Ahir vaig anar al debat mensual d'Esplugues TV amb els portaveus dels grups municipals de Sant Feliu, al programa "El Pols de la ciutat". Vam parlar de les properes Festes de Primavera, amb la Fira i l'Exposició de Roses i després vam parlar de temes judicials: del Tribunal Suprem amb el tema Garzón i del Tribunal Constitucional, amb el tema Estatut.

Per a aquest darrer tema, vaig fer servir la magnífica intervenció del nostre amic, conciutadà i portaveu al Parlament, Jaume Bosch, tants anys portaveu del PSUC i d'ICV a l'Ajuntament de Sant Feliu. En podeu llegir el text complet aquí.

Algunes idees fonamentals per resumir el text i que comparteixo plenament:
- l'Estatut és plenament constitucional (va fer un repàs en aquest sentit dels organismes i els professors de Dret Constitucional que ho avalen),
- no té sentit que el Tribunal dictamini sobre lleis que han superat els tràmits previs de constitucionalitat i han estat aprovats en seu parlamentària i refrendats per la ciutadania. Així ja ho va defensar Solé Tura a la ponència constitucional (sense èxit, malauradament) i en Joan Herrera ha presentat una modificació de la Llei del TC en aquest sentit.
- és inadmissible la paràlisi en la renovació dels membres del TC. En són clarament responsables els dos grans partits de l'Estat. Cal la dimissió de tots els seus membres i que un nou TC es limiti a avalar l'Estatut, atenent als criteris exposats en el punt anterior.
- cal que les institucions de l'Estat entenguin el que diu el Parlament i el poble de Catalunya. Si qüestionen l'Estatut, es qüestiona la interpretació integradora i oberta de la Constitució de 1978 que va votar la majoria del poble de Catalunya. I això té conseqüències evidents i que cal no ignorar.
- denúncia dels culpables d'aquesta situació: el Defensor del Pueblo, fent un mal ús de la seva responsabilitat, per la qual ICV-EUiA li tornem a demanar la dimissió i, sobretot, el PP, que vol canviar reinterpretant restrictivament la Constitució allò que ha decidit el poble de Catalunya.
- crida a tothom a respectar i donar valor al que Catalunya va decidir el juny de 2006.

Us el recomano!

dilluns, 3 de maig de 2010

Homenatge a Joana Raspall.

Demà, 4 de maig de 2010, atorguen a la nostra estimada Joana Raspall un nou i merescut reconeixement: la Medalla al Treball Francesc Macià. Se li atorga, conjuntament a 22 persones i 10 empreses més, "per la dedicació, la constància i l’esperit d’iniciativa en el treball" i, en el seu cas concret, "en reconeixement a la seva tasca envers la literatura catalana, especialment la dirigida als infants".

La senyora Cauhé (així en parlàvem sempre a casa) era una presència freqüent en la meva infantesa i joventut. Una de les seves filles era molt amiga de la meva tieta, en llegia coses al Cavall Fort,... Però no la vaig tractar en persona fins al Congrés de Cultura Catalana, al 1976. Jo llavors estava a punt de fer 19 anys, treballava a la Matacàs, estudiava Químiques, militava al PSC-Congrés i era cap de pioners i caravel·les a l'Agrupament. En representació del cau, anava a les reunions del Congrés, al Centre Parroquial. Allà vaig conèixer i sentir per primer cop la Joana.

Una de les resolucions del Congrés, va ser demanar al darrer consistori franquista que es fessin classes de català a totes les escoles de Sant Feliu. Ho vam aconseguir, i al setembre de 1976, en Jordi Giol, l'Agustí Vilar i jo mateix vam entrar a totes les escoles públiques de Sant Feliu per fer dues hores setmanals de català als alumnes de 3r i 4t d'EGB. Les reunions per preparar tot allò, els primers materials i exercicis de treball, les fèiem al magnífic menjador de ca la Joana. Donàvem continuïtat a la seva tasca en solitari d'ensenyar català a casa seva o, alguns cursos, a les Mercedàries.

Des d'aleshores, hem tingut una relació constant, sobretot mentre era professor de català (des de 1976 fins a 1982), en els inicis del Premi de poesia juvenil Martí Dot i posteriorment des que sóc regidor (des de 1991). Tinc dedicats molts dels seus llibres (la foto és del dia abans de Sant Jordi, quan va presentar "El calaix del mig i el vell rellotge", el seu darrer llibre) i tinc una il·lusió especial per una dedicatòria que em va fer al llibre d'història de Sant Feliu que es va publicar amb motiu del Mil·lenari.

Quan em vaig casar, emocionat, content i molt feliç, vaig voler llegir a la Cèlia un poema de Joana Raspall que, simplement, plenament, es diu "Amor i vida".

La Joana té els màxims reconeixements institucionals de Sant Feliu i la Creu de Sant Jordi, de la Generalitat. I ara, la Medalla al Treball.

Més enllà, deu tenir milions de reconeixement anònims. N'estic segur. La Joana va néixer al 1913: té 97 anys!!!! Quan va esclatar la Guerra, ja era més gran que quan jo la vaig conèixer. Era bibliotecària a Sitges i va salvar els llibres que va poder de la destrucció franquista. De petit, jo sempre havia sentit a dir que, en el refugi de Can Nadal, explicava contes als infants que s'hi refugiaven... A finals dels cinquanta, escrivia teatre i poesia per als infants, que aviat van tenir un ampli reconeixement. Gran bibliotecària i gran escriptora, té una pàgina pròpia a Lletra, l'espai que la UOC dedica a la literatura catalana a internet: allà hi trobareu una ressenya completa de la seva obra.

Jo em quedo amb la imatge de gran persona. Sempre acollidora, sempre treballadora, sempre amable, sempre activa, sempre predisposada a fer qualsevol cosa per Sant Feliu, per la literatura, per la cultura.

Ho confesso: m'agradaria arribar a 97 anys com ella i haver merescut tot l'amor i l'afecte que ella s'ha guanyat. Per tot el que has fet possible, moltíssimes gràcies, Joana!!!!!