dimecres, 27 de gener de 2010

Cal pluralisme i rigor als mitjans informatius de l’Ajuntament.


Fa alguns mesos que la informació dels mitjans de comunicació municipals (butlletí, web, ràdio,...) és molt polèmica . A tall d’exemple, voldria comentar dues notícies recents relatives a la infància a la nostra ciutat a la pàgina web institucional.

1. Una, per ignorar-la, per no dir-ne ni gall ni gallina. Em refereixo a la presentació a la nostra ciutat del llibre “La participació dels infants a la ciutat des del Consell d’Infants”.

2. L’altra, per manca de rigor, per fer una apropiació indeguda. Em refereixo a la notícia de la destinació de més de 9.000€ a ajuts per a menjadors d’escoles bressol en el marc de les mesures contra la crisi.

Algú decideix què entra i què no entra en l’apartat de notícies de la web. Que la Generalitat hagi concedit un premi al Consell d’Infants de Sant Feliu, que hagi publicat un llibre sobre aquest tema i que l’autora el vingui a presentar a la nostra ciutat (20 de gener), em sembla motiu més que suficient per dedicar-li unes línies a l’apartat de notícies de la web municipal. Clar que també deu ser motiu suficient perquè hi assisteixi l’alcalde o algun altre regidor acompanyant la regidora d’Infància... Doncs d’aquest acte, ni una sola paraula, tot i que relatava l’experiència d’un treball municipal de més de dotze anys, fruit d’una coincidència exemplars de voluntats polítiques i tècniques i d’un treball tècnic excel•lent. El fet que hi hagués cinc regidors d’ICV vol dir l’interès que el tema ens mereix, no que això comporti no dir-ne ni un borrall al web de l’Ajuntament!

Algú decideix què dir i què no dir a les notícies a la web municipal. El 24 de desembre el web de l’Ajuntament anunciava: L'Ajuntament destina 9000 euros a ajuts per al servei de menjador. Jo, que hi treballo, suposava que la informació faria referència a què aquests diners els ha transferit, íntegrament, la Diputació de Barcelona. Doncs no, tampoc no se’n fa cap esment. Es veu que la cooperació entre administracions no té l’interès suficient per informar-ne. Però existeix una cosa que es diu bona educació, si més no! Tant costava fer un esment, per petit que fos, a què aquests diners provenen del pla de mesures anticrisi que la Diputació de Barcelona duu a terme en col•laboració amb els ajuntaments?

És evident que, en tots els mitjans, algú amb responsabilitats de redacció pren aquestes decisions, però des d'un punt de vista periodístic o professional. En canvi, a Sant Feliu, fa tot l'efecte que les decisions es prenen interessadament, amb criteris sospitosament partidistes.

I no només en els mitjans escrits (web o butlletí). Fa uns mesos, vam denunciar la mala política informativa de Radio Sant Feliu (RSF), demostrant amb dades contrastades la seva absoluta manca de pluralisme, i vam demanar responsabilitats polítiques i tècniques per aquesta situació.

Davant la nostra petició de responsabilitats tècniques, l’alcalde es va limitar a cessar al director de Radio Sant Feliu, Paco Iglesias. Ara bé: respon això a la nostra petició de cessament de qui va decidir marginar a ICV-EUiA (i als altres grups de l’oposició, i a tantes i tantes entitats que no diuen “amén”...) dels informatius de Ràdio Sant Feliu? És a dir, Paco Iglesias és el responsable de la manca de pluralisme? ell és el responsable d'aquesta "línia informativa" o o es va limitar a complir la decisió que li va comunicar algú altre? I si és així, qui és aquest “algú altre”?

Jo tinc la certesa que Paco Iglesias no va prendre la decisió de marginar l’oposició i les entitats dels informatius de RSF. La prova del cotó és molt senzilla. Aquest tècnic municipal va ser director de la Ràdio i coordinador de comunicació des que mitjans de 2004 fins a mitjans de 2008. En aquest període de temps, podíem no compartir algunes decisions o orientacions de la Ràdio, però en cap cas vam plantejar queixes sobre la seva línia informativa. Teníem un espai setmanal de cinc minuts, cada dijous a la tarda; s’explicava (amb més o menys detall) el nostre posicionament davant les decisions municipals; tant a l’Àngel com a mi ens entrevistaven amb certa regularitat,...

Fins que a mitjans de 2008, quan la crisi ja es manifestava plenament, l’Ajuntament contracta un altre càrrec de confiança, una nova cap de comunicació, la senyora Victòria Ríos. La nova cap imposa una línia informativa nova i, de cop, som totalment exclosos de Ràdio Sant Feliu: ni entrevistes, ni espai setmanal d’opinió, ni informació dels nostres posicionaments al ple o actes a la ciutat... Res. Res de res. Ni ICV-EUiA, ni els altres partits de l'oposició, ni les entitats, més enllà d'anunciar-les a l'agenda. Hi insisteixo: no des que Paco Iglesias va ser director de la Ràdio (2004), sinó des que l’alcalde “fitxa” una nova cap de comunicació que executa més fidelment les seves instruccions (2008).

Aquesta manca de pluralisme és el que vam denunciar davant els òrgans corresponents: el Consell de la Informació de Catalunya i el Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Com també ho va fer, amb motiu de la seva sortida del govern, Esquerra. I també ho vam denunciar davant el ple, reclamant responsabilitats tècniques i polítiques. Aparentment, per un cop, l’alcalde ens va fer cas... cessant la baula més feble de la cadena, però mantenint la persona que realment és la responsable! Per què?

Notícies que no es donen, notícies que es maquillen, opinions que es marginen, cessaments que no van a l'arrel dels problemes... En síntesi, manca de pluralisme i de rigor. Hi ha algú que ho decideix i algú que ho consenteix. Pot la política (des?)informativa del nostre ajuntament continuar així?

2012: per un Sant Feliu més net, ICV-EUiA unificarà els serveis de recollida d'escombraries i de neteja dels carrers.


En el ple d'ahir, i després d'una brillant intervenció, molt sòlidament construïda, de Silvestre Gilaberte en representació de la Federació d'Associacions de Veïns, vaig anunciar el compromís de la nostra coalició de no renovar el plec actual de recollida d'escombraries, desastrosament gestionat per FCC, increïblement avalat per PSC i CiU, i que acaba la seva concessió a l'estiu de 2012.

Així mateix, vaig anunciar que en el proper mandat, i així que legalment sigui possible, hi haurà una única concessió dels serveis de recollida d'escombraries i de neteja viària, com ja existia abans de la situació actual (decisió d'aquell primer govern de Vázquez, Burgui i Massagué).

Després de la meva intervenció, l'alcalde va anunciar que el proper plec de neteja viària (que també ha tingut problemes en tots aquests anys i al qual ha renunciat l'empresa adjudicatària des de 2005) només durarà fins que s'acabi l'actual concessió d'escombraries. S'obre aixì la porta, va dir l'alcalde, a una concessió conjunta.

S'acabaran aviat, doncs, 8 anys de brutícia creixent als nostres carrers: un problema enorme que els mateixos PSC i CiU van crear i que ara volen resoldre... tornant a la situació anterior a la seva arribada al govern! Roda el món i torna al Born! que diuen...

divendres, 22 de gener de 2010

Sant Feliu: què fer i on anar amb 14 o 15 anys?

Abans-d'ahir es va presentar el llibre "La participació dels infants a la ciutat des del Consell d'Infants", una publicació de la Secretaria d'Infància i Adolescència de la Generalitat. És un llibre sobre el nostre Consell d'Infants i sobre Sant Feliu, que l'autora, la professora universitària i amiga Ana Novella, va fer com a tesi doctoral basant-se en l'experiència positiva de la nostra ciutat.

Al final de l'acte, van tenir l'oportunitat de parlar uns quants nois i noies que, al llarg dels 12 anys de la seva existència, han passat pel Consell. Un dels que va prendre la paraula, molt alt i ja amb 19 anys, va parlar molt bé de la seva experiència al Consell, però va aprofitar que tenia el micròfon i hi havia molta gent a la sala, per denunciar que l'interès necessari que hi havia per la infància a Sant Feliu, semblava nul o molt insuficient quan es tractava de la gent jove. Ho va dir clar i ho va argumentar molt bé. I té tota la raó.

És una clara assignatura pendent a la nostra ciutat i, en general, a la nostra societat. En l'edat de l'aparició de totes les diversitats, de l'esclat de totes les personalitats i de totes les descobertes, tenim dificultats per oferir als adolescents un conjunt d'espais d'activitat o d'estada que s'adigui amb les característiques tan extraordinàries d'aquest moment de les seves vides.

Crec que tenim dificultats, fins i tot, per interpretar correctament les necessitats o les expectatives d'aquests centenars de santfeliuencs i santfeliuenques, ciutadans de ple dret com els infants o els adults, però que no són el centre de la nostra atenció (la municipal i la ciutadana!) com haurien de ser-ho.

N'hi ha prou amb esplais, activitats esportives, la biblioteca, les colles i altres entitats o el casal de joves? Cal que ens plantegem altres espais o altres propostes dins d'aquests espais? Quines formes de col·laboració entre la iniciativa privada, les entitats i l'ajuntament podrien donar alternatives adequades de lleure a una població tan diversa en interessos i conductes com l'adolescent?

Potser ningú té respostes per a tot. Però sí que ens caldria que ens asseguéssim per trobar-les, per tenir una visió explícita i compartida de les primeres passes de la joventut. Potser en el marc d'algun moment de trobada entre les AMPA dels instituts, de la gent del lleure, dels docents i altres professionals experts que treballen amb adolescents i joves, amb els mateixos joves. Estic segur que, sentint el noi que va parlar a l'acte del Consell d'Infants, ell i molts altres com ell podrien i voldrien aportar els seus punts de vista, les seves propostes.

Quan vam començar al 1997 amb el consell d'infants, tampoc no teníem respostes per a tot, però des de l'Ajuntament vam tenir la voluntat d'iniciar un camí per a la millora de la infància i del seu paper a la nostra ciutat. Crec que cal, amb una altra configuració i una altra forma de fer, iniciar un camí amb els mateixos objectius que ens permeti saber recollir i donar valor a les demandes i les opinions dels nostres adolescents i joves entre 13-14 i 18-19 anys.

No sé com se diu aquell noi que va intervenir ahir a l'Ateneu, però va tocar un tema i ho va fer d'una manera que exigeix que tinguem molt i molt en compte les seves paraules. Ara només cal que sapiguem i volguem fer-ho, i que ho fem considerant-lo, com en el consell d'infants, de tu a tu i d'igual a igual. Per parlar i arribar acords, per exemple, sobre què fer i on anar a Sant Feliu quan ja no es va amb els papes i només vols estar amb els qui són, parlen i riuen com tu.

Gràcies, jove santfeliuenc, per la teva intervenció, pel teu toc d'atenció!

dijous, 14 de gener de 2010

SF Equitat (3)

Allò que volem que passi a tots els nostres carrers (convivència, diversitat, respecte, tolerància, igualtat...) hem de fer que passi també a totes les nostres escoles.

He escrit un primer i un segon articles al bloc col·lectiu i obert a la participació somdesantfeliu.blogspot.com. Simplement, pretenen explicar com som de diversos reduint els prop de 44.000 habitants de Sant Feliu a una població de 100 persones. Res, un simple exercici de reducció a percentatges. Crec que és interessant veure d'on venim, on vivim, quines edats o quins estudis tenim, en què parlem... Així que pugui, en faré un tercer i darrer sobre les nostres feines i els nostres nivells de renda. La major part de les dades d'aquests dos articles les he extretes de l'Idescat i del completíssim document "Estudi demogràfic de Sant Feliu de Llobregat", de juliol del 2006, editat per l'Ajuntament.

Aquest estudi, tot i que només té tres anys i mig, ja està força desfassat en un tema tan central com la immigració. Llavors, la taxa d'immigració de Sant Feliu era del 7,7%: 3.285 persones sobre un total de 42.519. Avui, segons un estudi del Consell Comarcal del Baix Llobregat, és una mica més alta: del 8,5%. Però cal tenir present que fa només 12 anys, el 1997 (encara sense Mas Lluí, Falguera II ni les Grases), la taxa d'immigració no arribava al 0,5%: 164 persones sobre un total, aquell any, de 35.773 habitants de Sant Feliu.

Entre la població jove, de 0 a 19 anys, els santfeliuencs i santfeliuenques nascuts a Equador, Marroc, Colòmbia, Xina, etc representaven al 2006 un percentatge una mica superior (8,23%), al qual cal afegir els nens i nenes ja nascuts a Sant Feliu de pares originaris d'aquests països. No tinc dades recents, però és fàcil endevinar que el percentatge de nens i nenes de Sant Feliu amb origens de fora d'Espanya ha crescut lleugerament. Per a mi, per si mateixa, la immigració no és cap problema. Qui, a Catalunya, no és, a més, immigrant o fill o nét d'immigrants?

De fet, el que ha fet la immigració és posar de manifest un greu problema prèviament existent que no es vincula amb l'origen geogràfic, sinó amb la classe social. És a dir, l'existència d'una doble xarxa escolar amb un mateix finançament públic i una diferent responsabilitat social.

Però no és això el que vull plantejar en aquest tercer escrit sobre l'equitat. Avui, m'interessa més plantejar la necessitat d'un bon diagnòstic sobre la nostra realitat educativa que no les conseqüències del fet que les escoles puguin tenir l'última paraula sobre la selecció d'alumnes.

Ens cal un bon diagnòstic sobre la realitat educativa de Sant Feliu que, com a mínim, hauria de tenir dos punts claus d'atenció i, previsiblement, conseqüentment, dos objectius clars de millora:
- l'homogeneïtat d'escoles i instituts pel que fa a la composició social del seu alumnat,
- el nivell d'obtenció de graduat en acabar 4t d'ESO.
L'homogeneïtat en la composició social d'escoles i instituts públics i concertats és un objectiu desitjable, ja que posa totes les escoles en un mateix punt de partida per acomplir un mateix objectiu de responsabilitat social: fer una ciutat (una societat, en termes més amplis) respectuosa amb les persones de totes les circumstàncies i que estimula. valora i fa visible la seva diversitat. L'homogeneïtat desitjada es tradueix en què els alumnes de tota circumstància personal i de tot origen geogràfic i social són presents de manera equiparable en tots els centres que reben finançament públic. És just el contrari, totalment el contrari, de la segregació escolar, de l'especialització d'alguns centres en l'alumnat més vàlid i de classe mitjana o alta, i l'especialització d'alguns altres en l'atenció a l'alumnat amb més dificultats previsibles per a una bona escolarització. Si volem un Sant Feliu equitatiu i per a tothom, les nostres escoles públiques i concertades haurien de reflectir i fer possible el Sant Feliu que volem. Com dic al subtítol d'aquest escrit, així com voldríem tenir els nostres carrers, hauríem de tenir també les nostres escoles.

L'èxit escolar és l'altre indicador que hauríem de conèixer puntualment i sobre el qual hauríem de construir tot un programa de treball per fer-lo créixer dia a dia. No tenim encara dades específiques de Sant Feliu, però les dades generals de Catalunya són molt preocupants: segons la ressenya del darrer anuari de la Fundació Bofill sobre l'estat de l'educació a Catalunya (referit al curs 2005-06), només un 69,6 de l'alumnat que acaba l'ESO obté el graduat, lluny del 75,3% de la mitjana espanyola i dramàticament lluny de l'objectiu del 85% que estableix l'Estratègia Social de la Unió Europea (Lisboa, 2000).

En el darrer Consell Escolar Municipal (CEM) del 26 de novembre, vaig plantejar tots dos temes, i vaig fer dues propostes concretes en relació a cadascun d'ells.

1) Pel que fa a l'homogeneïtat o segregació escolar, vaig demanar que el CEM convidés a Xavier Bonal, adjunt del Síndic de Greuges en temes d'infància i coordinador de l'informe sobre La segregació escolar a Catalunya (maig 2008) (en què es fa esment a Sant Feliu en termes que haurien de provocar-nos preocupació) per tal d'analitzar la situació a la nostra ciutat, compartir diagnòstic i establir un pla de treball de millora, si s'escau.

2) Pel que fa a l'èxit escolar, vaig demanar una petició de reunió immediata d'una comissió del CEM (n'hi hauria prou amb la seva comissió permanent) amb els responsables del Departament d'Educació a la nostra ciutat per tal, també, de tenir dades que ens permetin analitzar el punt en què estem, fixar objectius de millora i establir un pla de treball per aconseguir-los.

No sé si la regidora d'Educació ha fet les gestions en aquest sentit que el CEM va aprovar per unanimitat. Espero que sí. En tot cas, així que tinguem aquestes dades, tots els membres del CEM, tota la comunitat educativa i, més enllà, tota la ciutat, hauríem de tenir coneixement precís de la situació en què ens trobem i hauríem de fer un gran acord social i polític per fer de la millora de l'educació l'eix central de les nostres polítiques socials i el principal instrument col·lectiu per construir una ciutat que doni igualtat de condicions i d'oportunitats a cadascun dels seus infants i adolescents.

dimecres, 13 de gener de 2010

Resum del ple de desembre de 2009

El darrer ple de l'any 2009 va tenir dos punts principals:
- un, sobre el complex de piscines, pel que fa a la representativitat de la comissió de seguiment i a les tarifes per a l'any 2010,
- l'altre, sobre les al·legacions presentades per l'equip de govern als límits del Parc de Collserola.

Pel que fa a la piscina, inexplicablement PSC i CiU van rebutjar una moció unitària de l'oposició que demanava la participació de representants d'usuaris i usuàries i de tots els grups municipals en la comissió de seguiment de la piscina. Ho explico amb més detall en aquest escrit.

Pel que fa als altres punts del ple, els més rellevants van ser:
- concessió d’ajuts a comunitats de veïns dins l’àmbit de la Llei de Barris i per a la millora d’elements comuns (ascensors, supressió de dipòsits d’aigua,...)
- aprovació d’una modificació puntual del Pla General Metropolità que afecta les façanes posterior del carrer Laureà Miró,
- acceptació de la subvenció de la Generalitat per a l’ampliació de places a l’Escola Bressol Patufet,
- diferents ajuts i subvenciona a entitats de la ciutat.

Com sempre, podeu llegir el resum complet a la nostra pàgina web o descarregar-vos-el aqui.

Immigrants? Primer de tot, PERSONES!

dimarts, 12 de gener de 2010

... i tindrà representació dels usuaris i usuàries i de tots els grups municipals.

Es tractava només d'afegir aquestes tretze paraules al redactat del punt 49.2.b. del plec de clàusules que regeix la gestió del complex de piscines.

El punt en qüestió diu, textualment: "un cop iniciat el servei, (la comissió de seguiment) tindrà caràcter consultiu, especialment en allò relatiu a les inversions a executar i al desenvolupament ordinari dels serveis objecte de concessió. S'haurà de reunir un mínim de dues vegades cada any natural".

Només preteníem afegir tretze paraules. Ho vam demanar els deu regidors i regidores de l'oposició. ICV-EUiA, PP i ERC fent un front comú per reclamar una cosa tan elemental i indubtable com la participació, en dues reunions a l'any i en una instal·lació municipal, de representants dels usuaris i de tots els grups municipals.

Els onze regidors i regidores del govern, PSC i CiU, van dir, ras i curt, "NO". Fent costat a l'alcalde (significatiu que cap regidor i regidora de CiU obrís la boca), i aplicant implacables un exigu corró, van evitar l'exercici més elemental de la democràcia: donar veu, en una instal·lació pública, als seus usuaris i usuàries, i al conjunt de forces polítiques que representen la ciutadania.

La gestió de la piscina per part del Club Natació travessa per moments difícils per dues circumstàncies de les quals el club no és, ni de lluny, responsable. La primera, un retard en l'obertura a causa de les presses polítiques per inaugurar-la a primers del 2007. La segona, més greu, pel trencament d'una biga i el tancament de la piscina durant gairebé set mesos. És evident que el govern municipal no té, en aquest cas, cap responsabilitat política en les causes del trencament, però també ho és que no ha estat a l'alçada de les circumstàncies en la negociació final de les indemnitzacions que li correspon pagar a l'empresa constructora.

En conseqüència, ens trobem davant d'una situació d'excepcionalitat. Per sentit de ciutat, l'oposició ofereix la seva coresponsabilitat al govern, mitjançant la seva participació en la comissió de seguiment. Vázquez (i Burgui!) no saben o no volen acceptar l'oferiment i, comportant-se com si ens trobéssim en una normalitat inexistent, diuen que no volen ampliar una simple comissió de seguiment.

Això només té un nom: voluntat política d'exclusió. I és un mal símptoma: mostra despreci als drets de l'oposició i temor a la participació ciutadana, però sobretot mostra feblesa, inseguretat i incapacitat per sumar, per enraonar, per obrir-se. Tenim un govern a la defensiva que nega drets tan simples com el que demanàvem els tres grups de l'oposició. Tota una mala pràctica de govern. Qui hi guanya amb aquesta actitud? Sant Feliu, per descomptat, no.

(I per si algú, per casualitat, té la temptació de dir que Iniciativa feia igual, li demano si us plau que ho demostri amb algun exemple concret i clar, no amb simples i gratuïtes vaguetats...)

dijous, 7 de gener de 2010

SF Equitat (2)

Que cada treballadora pugui anar a la piscina i els seus fills a l’escola bressol.

Continuo un article anterior. Vull que el meu primer article de 2010 sigui, a més, sobre la meva primera prioritat: igualtat d’oportunitats per accedir a qualsevol equipament o servei municipal, cap obstacle insalvable d'entrada, com s'il·lustra amb tanta claredat en aquesta imatge:

Dues precisions inicials sobre el llenguatge.

Primera: no he dit “que tothom pugui...”. He volgut explicitar i especificar la nostra classe treballadora, amb plena consciència de la precarietat laboral de moltes persones, especialment joves, i del fet que dos de cada tres salaris es mouen cent euros amunt o cent euros avall dels mil euros mensuals.

Segona: he usat un femení genèric, en comptes d’un masculí, perquè tant la precarietat com els salaris inferiors afecten amb més cruesa a les dones. Cal entendre, però, que es refereix al conjunt de persones, homes i dones, joves i grans, siguin d'on siguin, amb dificultats més o menys severes per arribar a final de mes.

Aquests molts veïns i aquestes moltes veïnes nostres, en aquestes circumstàncies, no han de veure impotents com no es poden permetre la quota de la piscina municipal o de les escoles bressol municipals. No quan, com jo, es té la convicció i l’objectiu de la justícia social, de l’equitat, de la igualtat d’oportunitats. I no per parlar-ne teòricament fent un cafè, sinó per fer-la possible, dia a dia, a Sant Feliu, per a tothom.

Primera cosa a fer: saber, sempre saber! O millor encara: voler saber. Voler saber quina tipologia d’usuaris i usuàries estan presents i absents dels serveis que depenen directament de l’Ajuntament. Amb total garantia per a la privacitat de les dades, però també amb plena responsabilitat per saber si la pluralitat social de la nostra ciutat està ben reflectida en els nostres equipaments i serveis. Si els nostres equipaments –pagats amb els impostos de tothom- són o no són, al 2010 i a Sant Feliu, per a tothom: això ho hem de poder mesurar i avaluar. Jo tinc la impressió -però em puc equivocar, lògicament- que a Sant Feliu no totes les treballadores poden anar a la piscina i portar els seus fills a l’escola bressol.

Segona cosa a fer: si això és així, cal analitzar les causes. Voler saber per què. En pot haver moltes i diverses: els horaris de les instal•lacions o les activitats, la distància al domicili, la possibilitat d’aparcament o d’accés amb el bus urbà, el que hom ha sentit a dir sobre la qualitat del servei o activitat, l’adequació als propis interessos o edat, la informació o coneixement que en té la gent,... Però molt em temo que, el dia que avaluem si efectivament els nostres equipaments i serveis són accessibles a tothom, el primer problema que tindrem damunt la taula serà el preu que s’ha de pagar per accedir a l’activitat o servei.

Tercera cosa a fer: i si això és així, caldrà definir i valorar alternatives de canvi. Voler saber com canviar. Si el preu és un factor que fa de barrera, hem de poder veure com trencar aquesta barrera. Jo crec que les beques no són una solució, o ho són només molt parcialment. Per accedir-hi, cal informe dels Serveis Socials (i això treu temps d'altres feines que els són pròpies i més importants) i es concedeixen només a situacions molt extremes, deixant fora a molta gent que passa amb "lo justet", però que no compleix els requisits tan baixos que se solen demanar. Una beca o un ajut, a més, no deixen de ser una forma de caritat, lluny dels criteris d'equitat que caldria definir. Com? Això és el que hauríem d'abordar i definir, però caldria passar per alguna fórmula que, en els preus públics dels serveis que depenen de l'Ajuntament, introdueixi el nivell de renda de les famílies. Això, al seu torn, obligaria a revisar i redefinir el conjunt de la política tributària de l'ajuntament. Serà necessari, doncs, un pacte fiscal local que combini el principi d'equitat amb la sostenibilitat de les finances municipals.

Quarta cosa a fer: decidir canviar. Voluntat política per voler saber el que passa, per voler saber-ne les causes, per valorar alternatives de millora i per decidir aplicar un camí, amb tots els seus components, que ens faci avançar en equitat i igualtat d'oportunitats per a tothom.

I encara una cinquena i darrera cosa a fer: mantenir el rumb, comprovant, amb la participació de qui s'hi senti implicat, si avancem en el camí que ens marcat. I millorar, corregir, rectificar,... fins acostar-nos a un nord d'equitat, a una situació en què tot allò que en teoria és de tots, ho sigui també en la pràctica.

Sé que no es pot aconseguir en un any o dos, potser tampoc en un únic mandat. Però també sé que l'equitat és possible i que és, per damunt de tot, necessària, un veritable imperatiu ètic. Fer-la possible, treballar per aconseguir-la és, sens dubte, la meva primera prioritat.