divendres, 27 de novembre de 2009

dijous, 26 de novembre de 2009

"La dignidad de Catalunya": un editorial històric i necessari. Gràcies als 12 diaris que l'han fet possible.

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

Idees bàsiques per entendre el pressupost de l'Ajuntament i per saber per què hem votat NO.(1)

Tot i el risc que em surti la vena de mestre, crec que és bo conèixer una mica l'estructura bàsica d'un pressupost d'una administració pública quan es té interès en saber com s'administren els diners de tots. Així que... al loro!

Per a qui ja sàpiga com va el tema i vulgui conèixer el pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2010 (i presentar-hi al·legacions si ho creu convenient), se'l pot descarregar aquí. És un document de treball d'ICV-EUiA i conté els nostres propis comentaris: transparència pura. És, d'altra banda, el millor document pressupostari possible avui a Sant Feliu, ja que té les comparacions amb els anys 2007, 2008 i les dades fins a setembre de 2009.

I si a més, vostè és impacient i vol saber per què hem dit que no a aquest pressupost, es pot descarregar els arguments que vaig exposar al ple d'ahir mateix... aquí.

Per a qui li interessi, una mica de teoria... Un pressupost municipal, com qualsevol altre, té el seu pressupost d'ingressos i de despeses. Tant un com l'altre, tenen l'apartat que es diu "ingressos o despeses corrents o ordinaris", referits als ingressos o despeses estructurals de l'ajuntament i per al seu funcionament quotidià, i l'apartat d'"ingressos o despeses per a inversions", que es refereixen a les obres i el seu finançament.

Anem als ingressos ordinaris. El constitueixen cinc capítols:

Capítol 1: Impostos municipals directes. És el més important del pressupost municipal i inclou l'IBI, l'impost de circulació, les plusvàlues i l'IAE. A Sant Feliu, seran 16,9M€ el 2010.

Capítol 2: Impostos municipals indirectes. És l'impost d'obres, lligat de manera molt directa a la construcció. Fa tres anys va ser un ingrés de 1,6M€. Al 2010, només serà de 500.000€.

Capítol 3: Taxes i preus públics dels serveis municipals. És el conjunt de taxes i preus pels serveis de tota mena que presta l'Ajuntament. Des dels guals, el cementiri, les multes o la recollida d'escombraries, fins les quotes de l'escola de música, les escoles bressol, o les quotes de la piscina d'estiu. Estem parlant de 5M€ per a l'any 2010.

La suma d'aquests tres capítols és el que es coneix com ingressos propis, ja que cada ajuntament té capacitat per decidir-los i gestionar-los any a any: fixant el tipus d'IBI, regulant els preus dels serveis, etc. Els ingressos propis es fan servir, per exemple, per calcular l'aportació municipal als projectes de solidaritat i cooperació al desenvolupament: el famós 0,7%.

Capítol 4: Transferències corrents. Són els diners que transfereixen les altres administracions per finançar els serveis municipals (no les inversions). La més important és la participació municipal als Pressupostos Generals de l'Estat (7,8M€), els diners que rebem de la Generalitat (2,7M€) i de la Diputació (0,4M€).

Capítol 5: Ingressos patrimonials. Són els diners que deriven de l'aprofitament del patrimoni municipal, ja sigui financer (interessos en caixes o bancs... sempre mínims... :-( o per les concessions de tota mena que ha cedit a un tercer: piscina coberta, zona blava, aparcaments, tanatori,.. L'any 2010, suposaran 667.000€.

Tot plegat, fa uns ingressos ordinaris de poc més de 34M€.

Pel que fa a les inversions:

Capítol 6: Alienació d'inversions reals. Són diners que provenen de les vendes de patrimoni municipal: o bé terrenys o bé propietats immobles (per exemple, la possible futura venda de l'edifici que actualment ocupa l'Escola Tramuntana). Al 2010, no n'hi ha.

Capítol 7: Transferència de capitals. Són diners que vénen de les altres administracions (com el capítol 4) però que no financen despesa ordinària, sinó les inversions per a les quals s'han demanat expressament (les obres, però també els projectes per fer-les). Al 2010, seran 2,3M€.

Capitol 8: Actius financers. En un ajuntament, és un capítol insignificant. Es correspon amb el retorn de les bestretes concedides al propi personal. Només seran 86.500€ l'any que ve.

Capítol 9: Passius financers. Són els préstecs que es demanen a les entitats bancàries per finançar una part de les inversions (la que no es finança amb els capítols 6 i 7 anteriors o amb el possible estalvi del pressupost ordinari). L'any que ve seran 4M€. Però això no suposa 4M€ d'inversió a Sant Feliu, sinó que 2,5M€ es transferiran al Ministeri de Foment per pagar el soterrament. En això, ICV-EUiA estem totalment en contra i és una de les causes centrals de rebuig al pressupost.`

Però això ja ho explicaré en el proper escrit sobre el pressupost.

dilluns, 23 de novembre de 2009

SF Equitat (1)

No n’hi ha prou amb fer equipaments públics: cal que tothom hi pugui accedir.

Des que vam recuperar la democràcia local, enguany ha fet 30 anys, els ajuntaments dels nostres pobles i ciutats han multiplicat la seva oferta d’equipaments i serveis de tota mena per a la ciutadania: educatius, cívics, culturals, esportius, assistencials, per a joves, per a gent gran, etc.

Sant Feliu no ha estat una excepció en aquest sentit. No només vam crear equipaments de titularitat municipal, sinó que vam crear equipaments que haurien correspost a la Generalitat per tal de resoldre urgències que, al nostre parer, no podien esperar: la posada en marxa del Centre de Planificació Familiar, de l'Escola de Música, dels cursos de català, les escoles Salvador Espriu, Pau Vila i Falguera van ser finançades i construïdes per l’Ajuntament. No és d’això, però, del que vull parlar.

Ja tenim els equipaments fonamentals, tot i que encara ens en falten o encara hem de d’omplir-los més d’activitat. El mapa d’equipaments que estem reclamant o la participació de les entitats per millorar en eficiència els espais existents ens ajudaran en aquestes dues direccions: els equipaments que ens falten i els usos que hem de donar, tant als que ens falten com als que ja tenim. Però tampoc és d’això del que vull parlar.

El que vull és que guaitem els usuaris dels equipaments de titularitat municipal i que analitzem si són un bon reflex de la nostra població. El que vull és que mirem bé si la diversitat dels nostres barris es reflecteix en la població usuària de l’Escola de Música, de la piscina, de les escoles bressol, dels campaments i colònies d’estiu,... El que vull és que pensem si tota la població de Sant Feliu pot sentir com a propis els equipaments de la ciutat o si hi ha barreres que els fa sentir com aliens, com que no li corresponen.

El que vull és que pensem sobre aquestes barreres, visibles i invisibles, que separen a un percentatge que no coneixem però que considero excessiu d'infants, joves, adults i gent gran de serveis que s’adrecen a tothom, però que no utilitza tothom. El que vull és saber quanta gent no pot saltar aquestes barreres, visibles i invisibles, i saber qui són, on són, i, sobretot, per què encara subsisteixen barreres que els impedeixen accedir a equipaments i serveis públics que també són per a ells, per a elles.

Ens cal, doncs, examinar els nostres serveis públics municipals en termes d'equitat. I saber si, com em temo, necessitem millorar o, pel contrari, progressem adequadament.

I si, com em temo, necessitem millorar, haurem de prendre'ns molt seriosament recuperar en aquesta matèria. Hi tenim massa en joc i per això, per a ICV-EUiA, serà una prioritat explícita de la seva proposta a la ciutadania a les municipals del 2o11. Una proposta que serà, necessàriament i volgudament, oberta a totes les aportacions de les persones que vulguin definir i fer possible una ciutat més equitativa.

(continuarà)

diumenge, 22 de novembre de 2009

... alguns ressons dels propis pamanos...

M’ha agradat molt la sèrie que vam poder veure la setmana passada a TV3. “Les veus del Pamano” m’ha agradat tant per la seva realització com per la forma d’abordar la Guerra i la postguerra al Pirineu. M'ha portat al cap una vella història familiar i una nova descoberta, les dues com a ressò del mateix període a la meva família, més enllà de les històries de misèria i gana que encara surten a les converses amb la meva mare...

Fa unes setmanes, vam anar un bon grup de santfeliuencs als escenaris de la batalla de l’Ebre. Hi vam anar amb en Lluís Aznar, soldat republicà de la lleva del biberó, persona a la que estimo i admiro, tant a ell com a la Rosa, la seva dona. Vam visitar diversos escenaris de la batalla, entre els quals una trinxera i vam passar per Vilalba dels Arcs, on hi ha un monument als voluntaris catalans del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que van lluitar amb Franco i contra la República. També vam visitar un monument als soldats de la lleva del biberó, on vam retre un petit homenatge al Lluís i on es pot llegir aquest poema:

A Vilalba dels Arcs hi va morir el cosí germà de la meva àvia, Lluís Santacana Llopis, nascut 21 anys abans a la Granada del Penedès, membre d’aquell terç de requetès. Els dos lluïsos potser devien coincidir en el temps en aquella bogeria infernal, tan ben retratada al llibre “Incerta glòria”. Fent les meves recerques genealògiques, he anat diverses vegades a la Granada i he parlat amb la família d’en Lluís Santacana. He parlat també amb altres parents llunyans que, com els pares d’en Lluís, eren petits propietaris de vinyes abans d’esclatar la Guerra. El pare d’en Lluís va viure amagat durant tota la Guerra, com també altres parents llunyans meus del Penedès. Els capellans i els propietaris morts pels anarquistes durant els primers mesos de la Guerra van sotregar molt fort algunes comarques, el Penedès entre elles. Als escenaris de la batalla de l’Ebre, també. En la nostra sortida, vaig conèixer la immensa atrocitat dels fets de la Fatarella, en què un grup d'anarquistes va assassinar més de 30 pagesos que es resistien a la col·lectivització de les terres. Prop d’allà, a Bot, ningú encara ha gosat treure l’enorme creu que homenatja els caiguts del bàndol guanyador.

Lluís Santacana Llopis va morir també pels seus ideals. Com tants altres joves del bàndol guanyador, fastiguejats que els seus pares morissin o s’haguessin d’amagar per ser propietaris de tres o quatre hectàrees de terra, que cremessin les esglésies on s’adreçaven a un Déu en què tenien tot el dret de creure. Ell va lluitar voluntàriament no per Franco, sinó per defensar la forma de vida en què havia nascut i volia continuar vivint: arrelat a la terra, fonamentat en la religió. Vull dedicar aquestes paraules a recordar i homenatjar el cosí germà de la meva àvia, en Lluís Santacana, mort a la batalla de l’Ebre als 21 anys.

En les meves recerques, he trobat també Laura Fajardo Batet. Ella era anarquista, la dona de Josep Torres, el president de la col·lectiva agrària de Sant Feliu. Nascuda, com la meva àvia materna, a Sant Just Desvern el 1890, va ser una de tantes persones de Sant Just que, a primers del segle passat, venien a peu carretera avall a treballar a les fàbriques de Can Bertrand. Finalment, es va quedar a viure a Sant Feliu. Els meus besavis i la meva àvia Maria es van quedar a Sant Feliu el 1917. Laura Fajardo, encara no ho sé. Laura Fajardo era cosina germana del meu besavi, Jaume Batlle Batet. Acabada la Guerra, no es va exiliar: ni ella ni el seu home tenien delictes de sang. Però les delacions dels guanyadors la van portar tres anys a la presó, en l’infame lloc on ara hi ha el Corte Inglés de la Diagonal i ni una sola trista placa recorda aquell horror. Finalment, només la van poder acusar de viure amancebada. Sortint de la presó, es van exiliar a Pamiers, prop de Tolosa i de la frontera, on es va concentrar una bona part de l’exili anarquista català.

La genealogia és també una gran lliçó d’història. Jo ja sabia que el dret de vot a les dones el va instaurar la República l’any 1933. El que no sabia és que el sufragi universal masculí no va arribar a Espanya fins l’any 1890. Abans, hi havia l’anomenat sufragi censatari que, des de 1834, i per a varons majors de 40 anys amb alguna propietat immoble. A l’arxiu de Sant Just, gràcies al bon amic i conciutadà Jordi Amigó, vaig poder mirar els censos electorals de Sant Just de meitat del segle XIX: cap dels meus avantpassats hi consta, cap tenia cap propietat immoble o de bestiar, tots eren pagesos bracers. Els pares de Laura Fajardo van tenir vuit fills, dels quals tres van morir abans de fer tres anys: la pobresa en què va néixer i els ideals d’un món nou van dur la meva antecessora a primera línia de la CNT a Roses de Llobregat, el nom amb què van voler refer la història a la nostra ciutat.

Lluís Santacana i Laura Fajardo són dos noms retrobats en la meva pròpia memòria familiar. N’hi ha d’altres que he retrobat, i segur que me n’apareixeran molts més. Em parlen d’un temps injust i cruel, d’una societat (espanyola i catalana) que al segle XIX no va fer el canvi històric que exigien les revolucions americanes i francesa. Una societat que, al primer terç del segle XX, va arribar tard i feble a la democràcia, mal defensada per un govern legal republicà que va trigar massa mesos a controlar la sagnia revolucionària i brutalment eliminada per un govern feixista que, des de la seva posició de força, va decidir exterminar qualsevol rastre d’aspiració democràtica i ensorrar-nos al pou de la història, d’aquell món fosc del qual tota Europa va anar sortint a la primera meitat del segle XIX.

De petit, tot el que es referia a la Guerra i la postguerra, als seus noms propis dins de la família, era sempre envoltat de silenci. De mica en mica, com tota la nostra societat, anem descobrint una història que, per més dramàtica que sigui, és la nostra, ens ha configurat tal com som.

“Les veus del Pamano” són un gran retrat d’aquells temps. Les vides i les morts d’en Lluís i la Laura ho són també per a mi, i voldria que els seus noms no caiguessin en l’oblit de la gent que, en altres circumstàncies, hauríem tingut l’oportunitat de gaudir de la seva presència. En honor de tots ells, defensem amb intensitat els valors democràtics i humanistes que, cadascun a la seva manera, en Lluís i la Laura van defensar.

Per vosaltres, per tots els lluïsos i les laures de la meva família, de la meva ciutat, del meu país, el meu reconeixement, el meu agraïment, el meu homenatge.

divendres, 20 de novembre de 2009

La carretera torna a ser un passeig.



La carretera arbrada i amb llambordes és un vague record de la meva infantesa. De petit, no era un dels llocs on anava a passejar amb els meus pares, però en tinc records molt entranyables: acompanyava la meva tieta Maria Rosa a la telefònica (quan a casa encara no teníem telèfon, i recordo que el vam tenir al 1966, quan jo tenia vuit anys (el número 371, per cert!), quan anava amb el meu pare i el meu germà al barber a can Batalla (hi vaig anar el dia que feia 10 anys i em van fer un petit descompte, i hi devorava tots els TBO!), una vegada que vam anar tots els nanos dels Padres (jo feia "perfeccionamento" primero o segundo, no ho recordo) amb banderetes perquè passava "el caudillo" (d'aquella sortida, devia ser el 64 o 65, recordo que em vaig quedar embadalit mirant la torre de la presó i el hermano Antolín em va haver de cridar l'atenció),...

La carretera era el centre de totes les nostres compres, tret del menjar, que anàvem a ca la Júlia, al carrer de Baix i la fruita, a cal Mataporcs. Els comerços eren també els noms dels corralons: el corraló de l'Escala, el corraló de can Rabassa, el corraló de l'Ideal. Tot passava per la carretera: els llums a can Llumenetes (encara recordo que, quan van canviar el llum de 125V a 220V, vam haver de fer un bon proveïment de noves bombetes i, durant uns anys, de transformadors i jo al principi m'equivocava de voltatge i havia de fer el viatge dues vegades), la farmàcia a cal Martí, els vins a cal Borràs, els discos a cal Coscoll, el segó per als conills a cal Pons, la roba bona (quan es va poder!) a ca l'Amigó, les primeres ulleres (i les actuals!) a cal Feliu, la roba a cal Requena, la drogueria a cal Pere Bernades, alguns regals a cal Bausili, a cal Grané (tots els recordatoris dels batejos dels meus fills!) i altres a can Dot (la cistelleria on havien treballat la meva àvia i la meva mare, descendents de generacions d'espardenyers de Sant Just), els tortells de nata de cada diumenge, després de sortir de missa, a cal Mata, els rellotges (comprar-los o arreglar-los!) a cal Sancho ... i altres indrets que ara potser em deixo. El meu lloc preferit per anar a comprar, el que mai no rondinava, era comprar el pa a la Puríssima: de torna, hi havia sempre un cargol o una mica de coca que m'encantava. La botiga és igual que quan hi anava de petit, abans d'anar a l'escola, per esmorzar pa acabat de fer o aquella meravellosa coca de torna...

Anys després, va ser el lloc de les mobilitzacions. Per l'ambulatori, contra el tancament de l'Alumini, per aconseguir escoles, per aconseguir mestres per a les escoles, a les lluites obreres dels primers setanta. Quantes vegades he alçat el cor, la veu i el puny a la nostra carretera... I també, amb el tren, el lloc de les anades i vingudes: al Joanot Martorell, d'Esplugues, a la Universitat, a les feines, als cinemes, a les reunions... I així per a tantíssima gent!

Quan vaig entrar com a regidor a l'Ajuntament, la carretera va esdevenir també objecte de negociacions. Primer per al desviament de la carretera o per al seu manteniment i després, a finals dels 90 i principis dels 2000, per al seu traspàs definitiu a l'Ajuntament. El traspàs era, evidentment, una condició sine qua non per recuperar la carretera i convertir-la novament en el nostre carrer més important, en el nostre nou carrer major. Aquesta recuperació es va començar a concretar a mesura que avançaven dos projectes: la nova N-II com a autovia paral·lela a l'AP-7 i el riu i, sobretot, la recuperació del tramvia. El primer, va permetre treure tràfic de Sant Feliu: ja podíem imaginar la carretera només com a espai de mobilitat interior. El segon, va permetre començar a fer els números i establir les condicions del traspàs. Finalment, al setembre de 2002, l'Àngel Merino, llavors alcaldàs de Sant Feliu, va signar el traspàs de la carretera, conjuntament amb els alcaldes de Sant Just, Esplugues i l'Hospitalet, municipis travessats per la ja rebatejada N-340 i pels quals havia de passar el tramvia.

La carretera hauria d'haver estat, llavors, objecte de debats i propostes sobre el seu futur i el seu paper en el futur de la ciutat. Els homes i dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida vam plantejar, en les eleccions de 2003, una proposta explícita en el programa electoral que va guanyar les eleccions aquell any: configurar un gran centre urbà de ciutat entre la carretera i l'avinguda del soterrament, bàsicament peatonal, i amb una línia de tramvia en cada sentit. Per fer-ho possible, caldria resoldre prèviament el problema de l'aparcament: l'aprovació definitiva del planejament de Can Bertrand (també a l'any 2002) resolia el tema, ja que es crea un gran aparcament soterrani entre la nau de les Sedes i el Casal de Joves (actualment en construcció), una part important del qual hauria de ser de rotació.

Hauria estat, n'estic convençut, un debat d'alçada. Però el nou govern de PSC, CiU i ERC no el va voler ni admetre. És possible que un debat obert sobre el tramvia a la carretera hauria conclòs rebutjant la idea, no ho nego. Però el que és absolutament antidemocràtic és ni tan sols admetre la possibilitat del debat. Recordo que, en un acte al saló de plens i en un altre al Palau Falguera, vaig plantejar la petició que el tema es pogués debatre i la negativa va ser rotunda. Em vaig alçar i me'n vaig anar emprenyat amb l'actitud de l'equip de govern...
(És curiós (i satisfactori!!!) que, a Barcelona i per a la Diagonal, hi hagi la possibilitat d'un debat que a Sant Feliu es va impossibilitar per la via del ordeno y mando. Me n'alegro per la democràcia quotidiana barcelonina (hi deu tenir a veure que ICV-EUiA estiguem al govern?) i em sap greu per la mediocritat democràtica santfeliuenca...)

En tot cas, la carretera torna a ser un lloc acollidor i agradable, de passeig, de trobada, de conversa, de comerç. Em van comentar els comerciants que van fer el passeig inaugural amb els regidors, que també serà un lloc d'activitat, de festa: una gran idea! La primera ocasió per comprovar-ho, serà la festa ciutadana d'inauguració del nou tram i d'encesa de l'enllumenat de Nadal, el proper 28 de novembre.

I no em puc estar de somiar en veu alta. Estic segur que a la propera remodelació de la carretera, d'aquí als anys que sigui (que el món no s'acaba amb nosaltres i ja sabem a quina velocitat canvia!) hi haurà alguna imatge similar a la que viuen els ciutadans de Parla (a l'àrea metropolitana de Madrid) ja avui:
Bé, això ja vindrà. A més, divendres passat, en això no hi pensava. Perquè mentre enretiràvem els cons per obrir el tercer tram del nostre nou i flamant carrer Major, el que sí que estava pensant és que la carretera a mi m'agrada molt i que Sant Feliu sabrà gaudir-ne com es mereix.

ENHORABONA, SANT FELIU!!!

18/11/09: acte per un metro de veritat per a tota la ciutat, al Palau Falguera.

Un molt bon resum de l'acte públic de dimecres passat el podem veure en aquesta notícia de "El País". El que m'interessa en aquest escrit és donar a conèixer i sotmetre a valoració de qui hi estigui interessat la presentació que va fer en Ricard Riol, president de l'associació Promoció del Transport Públic.




És evident que som moltes les persones i entitats que no donem per tancat el tema i que continuarem treballant per aconseguir el millor transport públic per al futur de la nostra ciutat. Un futur gairebé immediat: no parlem de vint o trenta anys, sinó que les decisions s'han de prendre a un o dos anys vista, i les obres podrien començar d'aquí cinc o sis. Entenem, doncs, que no s'hi val a badar. Per explicar-nos bé, vam repartir 18.000 butlletins unitaris a totes les llars de Sant Feliu: volem ser molts i volem que se'ns escolti!

En aquest sentit, els 10 regidors i regidores dels grups municipals d'ICV-EUiA, PP i ERC hem demanat la realització d'un ple extraordinari monogràfic sobre aquest tema. La moció que hi debatrem us la podeu descarregar aquí.

Seguirem comptant amb vostè, amb tu, per aconseguir un metro de veritat per a tota la ciutat!

dimarts, 17 de novembre de 2009

Un Metro és per a tota la vida: que sigui el millor possible!!!

Dimecres, 18 de novembre, a les 19:30, et convidem al Palau Falguera a conèixer aquesta proposta per a la planificació (a quatre-cinc anys vista) del nostre transport públic ferroviari:




i et convidem a què la comparis i la defensis en relació a aquesta altra, que és la que en aquests moments forma part de les previsions de la Generalitat:




Un metro és per a tota la vida. El metro serà teu, serà de tothom. Tens dret a fer saber la teva opinió, a debatre-la, a canviar-la si convé.

Vine demà, si t'interessa el futur de la teva ciutat, el futur de la teva mobilitat, al Palau Falguera.

dimecres, 11 de novembre de 2009

I si ens passés com a Montornès?

Dissabte passat, els regidors i les regidores de la coalició vam tenir la nostra trobada municipal a Figueres. Són les nostres jornades A peu de carrer i ens permeten construir un discurs comú que avanci en els temes que són la nostra raó de ser: l'equitat social, el desenvolupament sostenible, els drets de ciutadania, la radicalitat democràtica.

A la tarda vaig intervenir en un taller amb dos companys de grups a l'oposició: el company José Antonio Montero, d'EUiA, de Montornès del Vallès i el company Toni Martínez, d'ICV, de Cunit. A Montornès, amb 17 regidors, som el grup majoritari amb 7... però som a l'oposició. A Cunit, és una situació molt diferent a la de Sant Feliu: també tenen 17 regidors, però ICV només en tenim 1. El govern de Cunit és una coalició que fa pensar: PSC, 7 regidors i PP, 2 regidors.

Anem a Montornès. Els nostres companys de coalició van guanyar les eleccions de 2003, però van empatar a regidors amb el PSC (6 a 6). Al 2007, la nostra candidatura, encapçalada pel José Antonio, va guanyar en vots i en regidors: 7 a 6. Al 2003, a Montornès hi havia una coalició de PSC (6 regidors) i CiU (3 regidors). Al 2007, la sociovergència de Montornès no va arribar a la majoria de 9 vots, perquè CiU en va perdre 1.

Guanyar les eleccions des de l'oposició parla per si sol de la vàlua personal i política dels nostres companys i companyes de Montornès. L'empenta amb què ens ho explicava el José Antonio em va impressionar molt positivament. Però, tot i haver guanyat les eleccions en nombre de vots i de regidors, la nostra candidatura és a l'oposició... perquè el PSC va preferir un govern municipal de coalició amb CiU i el PP (6 regidors, 2 i 1, respectivament).

En la meva presentació de dissabte, vaig presentar aquesta imatge:

Són els set districtes electorals de Sant Feliu i els resultats de les darreres eleccions municipals, les primeres que ICV-EUiA va perdre en vots i en regidors. La nostra candidatura (barres verdes) va guanyar al Centre i a Mas Lluí, vam perdre per una distància curta a Falguera i Can Calders i el PSC (barres vermelles) ens va treure un avantatge de més de 10 punts a la Salut i, sobretot, a Roses-Castellbell. CiU (barres carbasses) va quedar tercer, més a prop al centre i més lluny a Falguera, Roses i Mas Lluí. El PP (barres blaves) va quedar tercer als tres districtes en què es divideixen els barris de la Salut i Can Calders.

Si jo fos un elector socialista de Sant Feliu, la perspectiva de pactar amb PP i CiU em faria agafar urticària. Segur que a molts electors socialistes de Montornès, també... però, allà hi van pactar.

És totalment descartable que aquí facin d'aquí un any i mig el que ja han fet a Montornès fa dos anys i mig? Vosaltres què en penseu?

Política: el debat dels destins comuns.

Amb una certa regularitat, tafanejo el blog de Toni Comin, diputat del grup PSC-Ciutadans pel Canvi al Parlament. Des del seu blog, salto a d'altres, especialment a la pàgina web de El Ciervo, revista d'inspiració cristiana i d'esquerres i a algunes que ell té recomanades.

Aquest cap de setmana, des dels blogs del web de Ciutadans pel Canvi, vaig tafanejar, atret pel seu nom, en el blog de Stefano Puddu, veí de la Garriga. I hi he trobat l'article que adjunto, ara que tant es parla de la reforma de la llei electoral, del qual he tret el nom amb què faig aquest escrit: la política és el debat dels destins comuns.

M'agrada aquesta idea. És una altra manera de dir que la política és la cosa de la "res publica", de la gestió del que és comú, de la decisió del camí que hem de fer plegats, cadascú amb el seu bagatge de valors, interessos,...

La signatura i el vot
Vivim una època que ens demanaria un retorn apassionat a la política, és a dir, al debat sobre els destins comuns, però el sentiment que preval és una mena de desànim preventiu, que en molts casos es converteix en un recel d’arrel fondes, com si el distanciar-se de la política fos una condició mínima perquè se’t consideri una persona decent. Aquesta, si més no, és la sensació que m’arribava del tracte amb la gent quan, durant el cap de setmana de l’Ascensió, vaig participar a Granollers en una recollida de signatures per tirar endavant una Iniciativa de Llei Popular (ILP) que proposa una Llei electoral pròpia al Parlament de Catalunya. La frase més repetida era un “no, gràcies, la política no m’interessa”, vàriament acompanyada per expressions no verbals d’incomoditat, si no directament de rebuig, com si, al demanar la signatura per a aquest tema, li estiguessis fent una proposició deshonesta. I puc assegurar que eren majoria.
No sabria dir si aquest fenomen de desertització que envolta la política sigui també conseqüència, directa o indirecta, del canvi climàtic que el nostre model de societat ha generat, especialment en els darrers trenta anys; no hi ha dubte, però, que la situació ens demanaria de tornar a ser pagesos, fent l’esforç de remoure terra erma, cadascú el seu tros. Front a l’estratègia de mantenir les qüestions polítiques el més separades possible de la nostra vida, potser n’hi ha una altra, exactament contrària, que és de portar-les en la quotidianitat més bàsica; perquè la política, en el fons, és una forma de tractar les persones i els problemes, i l’actitud que cadascú hi posa és el tret que el caracteritza, en la gran com en la petita escala.
Poder triar les persones a qui donar la nostra confiança seria una de les possibles claus per renovar la política. Una de les reformes electorals més sol·licitades són, precisament, les llistes obertes, o si més no desbloquejades, que permeten expressar la pròpia preferència per un candidat o candidata, independentment del lloc que ocupa a la llista.
Aquesta opció està recollida, entre d’altres, a la proposta de ILP per a la Llei electoral de Catalunya —única comunitat que encara no en té una de pròpia. El text va ser redactat per un grup de vuit experts de totes les sensibilitats polítiques, anomenats amb el consens unànime dels grups parlamentaris. Se’ls va encarregar de redactar un text que totes les forces polítiques poguessin assumir, tal com s’adiu a una llei que estableix regles de joc que valen per a tothom. El resultat d’aquest treball, però, malgrat el seu interès, va quedar tancat en un calaix, i ara és una entitat civicopolítica qui ha decidit impulsar la llei com a iniciativa popular.
Personalment, poques vegades he donat la meva signatura tant de bon grat com per a aquest objectiu: de poder votar persones concretes, més que no paquets tancats. I més content encara em sentiria si el mateix es pogués fer en l’àmbit local, on les persones realment es coneixen i tothom se sap de quin peu calça. El vot de preferència torna a donar protagonisme a l’elector. Potser és per això que els partits se’l miren sense gota d’entusiasme.
A banda d’això, la proposta de llei planteja un seguit de millores un pèl llargues d’explicar: les trobareu molt ben detallades a www.lleielectoral.cat
Els tres fedataris del Vallès Oriental faran el possible per estar presents també a la nostra població per la recollida de signatures, i jo els ajudaré, en allò que pugui, amb molt de gust. Acabo de veure una vinyeta que el Roto publica a El País, on una mà deposita una papereta mentre comenta: “Cada vez que voto tengo la sensación de darle una limosna a la democracia”. Signar aquesta ILP es podria considerar, més aviat, com una petita inversió.

dimarts, 10 de novembre de 2009

A Sant Feliu, planejament si us plau!

A febrer de 2006, vam elaborar i vam difondre públicament aquesta presentació que ara he recuperat del nostre arxiu.: En certa manera, vivim una situació similar a la que es va produir a Sant Feliu a primers de l'any 2006, a un any i mig de les darreres eleccions municipals. En aquells moments, l'equip de govern estava, tant sí com no, enderiat en tirar endavant el planejament del Torrent del Duc, el dels entorns del CEIP Salvador Espriu, el de l'antiga Hoechst, el seu mapa d'equipaments esportius i escolars,... Amb un tarannà autoritari i poc dialogant que llavors va sorprendre, però que ara ja sabem que és el propi de Vázquez i Burgui, els seus projectes es van quedar a mitges: van aprovar els planejaments de Hoechst i els voltants de l'Espriu, l'oposició veïnal frontal va parar les agressions a les Grases i el Mas Lluí, es va fer la piscina i es va forçar el trasllat del camp de futbol....

Ara tornem a ser a poc més d'un any i mig d'unes noves eleccions municipals. A punt novament d'una ofensiva urbanística de Vázquez i Burgui: tornem-hi amb el Torrent del Duc i ara, de pressa i corrents, sense que hàgim vist ni un trist plànol, amb el soterrament. A més, en un escenari de crisi i no d'abundància, com fa quatre anys. A més, amb una planificació aparentment inexistent, les males decisions sobre els equipaments van caient una darrera l'altra: trasllat de l'Escola de Persones Adultes, imposició del mapa escolar, incompliment de compromisos amb els clubs esportius, conversió d'equipaments culturals en oficines, indefinició amb els usos de nous equipament, com ja vaig explicar en aquest altre escrit relatiu a la nau de les sedes a Can Bertrand. Avui m'acabo d'assabentar que CiU i PSC també volen suprimir l'ús de Can Ricart com a espai de trobades i exposicions per convertir-lo també íntegrament en oficines. Quina visió de la ciutat i de l'administració municipal hi ha darrera d'aquest encadenament de decisions tan inexplicables que ningú ni tan sols es pren la molèstia d'explicar?

Fa un temps, moltes entitats de la ciutat van subscriure conjuntament una carta per demanar que en els plafons informatius de la ciutat hi tinguessin prioritat. Em sembla que avui, en un tema de més transcendència, seria oportú que el màxim nombre d'entitats de Sant Feliu, culturals, educatives, esportives, socials, juvenils, de dones, de salut, de gent gran, de solidaritat, veïnals, de ciutadans i ciutadanes que tenen criteri i opinió sobre Sant Feliu i volen fer sentir la seva veu, es posessin d'acord per dir "ja n'hi ha prou". Per dir a PSC i CiU que el patrimoni públic és això, públic, i no es debat secretament a les seves dues bandes. Per dir, senzillament, que els equipaments són de tots i que les voluntats, les veus, les experiències i les aportacions de tothom són necessaris per definir-ne la planificació, i que també són fonamentals per millorar-ne la gestió.

És hora d'una responsabilitat col·lectiva d'una gran importància, en què les entitats ciutadanes han de prendre el timó per fer saber que no estan disposades a una resignació callada i eterna.

És hora d'un debat molt més ciutadà que partidari, un debat veritablement polític en el sentit més grec, originari i noble de la paraula. És hora de dir ben alt que cal rigor, planificació i diàleg en la gestió de la "res publica", d'allò que és col·lectiu. És hora, com fa gairebé quatre anys, de reclamar amb claredat a PSC i CiU, també als altres partits de la ciutat, "A Sant Feliu, planejament, si us plau!" .

En aquest moviment ciutadà que considerem necessari, els homes i dones d'ICV-EUiA hi serem, lògicament, presents, hi donarem tot el suport, el portarem a debat a la ciutat i al ple, compartirem veu i mans amb tothom que vulgui treballar per una ciutat, no ens cansarem de dir-ho, ben planificada i ben gestionada. Estic convençut que això és, justament, el que ara Sant Feliu necessita, el que ara Sant Feliu ens demana.

dissabte, 7 de novembre de 2009

Piscina: Club, FCC i Ajuntament. Fort amb el feble, feble amb el fort.

Complint un acord que vam prendre al ple de juliol, el 23 de setembre es va constituir la comissió especial que havia de valorar les conseqüències derivades del tancament de la piscina entre el 30/11/08 i el 15/06/09, a causa del trencament d’una biga.

La comissió la formem els cinc portaveus dels cinc grups municipals del ple de l'Ajuntament. A la primera sessió, vam acordar que la presidís el Sr. Sergi Jiménez, portaveu del PP. En la primera sessió (23/09/09), vaig demanar una sèrie de documentació tècnica i econòmica, per tal de poder-la valorar i actuar en conseqüència.

Un cop lliurada la documentació demanada, ens vam reunir per segon cop el dia 19 d'octubre. Poques hores abans, els serveis jurídics municipals ens van informar que el Tribunal de Cuentas havia arxivat la denúncia de l'interventor sobre alguns aspectes de la gestió de la piscina. En la documentació, a més, hi figurava una carta del Club Natació Sant Feliu (CNSF) adreçada a l'Ajuntament de Sant Feliu en què accepta la indemnització que estableix l'empresa constructoria (Fomento de Construcciones y Contratas). En opinió dels portaveus de PSC i CiU, Srs. Grisó i Burgui, per tant, tema tancat: el Tribunal de Cuentas arxiva i el Club accepta. La comissió, per tant, s'havia de tancar.

Hi havia, però, alguna cosa que no quadrava: el CNSF accepta l'import que estableix l'empresa constructora, però deixa clar que l'import és insuficient. Vaig demanar explicacions als Srs. Grisó i Burgui: ells van insistir que hi havia hagut una negociació entre el Club i la constructora, i que l'Ajuntament havia d'acceptar el resultat d'aquesta negociació. No em van convèncer: el CNSF acceptava un import, però no parlava de negociació. Vaig demanar una tercera reunió de la comissió, amb la compareixença dels directius del CNSF. Els Srs. Grisó i Burgui s'hi volien oposar, però en Sergi Jiménez, com a president de la comissió, va considerar que la petició d'ICV-EUiA era correcta i, finalment, es va acordar una tercera reunió amb la presència del Club.

Era absolutament lògic: considero inadmissible que a l'Ajuntament es valori la gestió d'una instal·lació municipal per part d'una entitat santfeliuenca... a la seva esquena i sense donar-li l'oportunitat d'explicar-se.

Finalment, dilluns passat, 2 de novembre, va tenir lloc la tercera reunió de la Comissió especial sobre la piscina.

A l'inici de la reunió, vaig plantejar per escrit tres qüestions als directius del CNSF: a) import, segons el CNSF, de la indemnització adequada, b) raons de l'acceptació de la xifra acordada, c) previsió de tancament de l'any 2009 i de pressupost de l'any 2010.

A resposta de les meves qüestions, el Club Natació Sant Feliu va ratificar que l’import total fixat com a indemnització per l’empresa constructora (FCC) és insuficient per eixugar el dèficit generat en el període de tancament, amb una diferència de 259.128,24€, segons els càlculs del mateix Club. En resposta a la segona qüestió, el Club va explicar-nos el mateix que ja havia explicat en una assemblea extraordinària de socis el 29 de setembre: la impossibilitat de mantenir un litigi judicial amb la constructora els ha obligat a acceptar la xifra final establerta per FCC.

Amb la seva compareixença, el Club va evidenciar que no hi va haver acord. Llavors, vaig demanar explicacions al portaveu del PSC i alhora regidor d'Esports, Sr. Joan Grisó (PSC), sobre el paper de l'Ajuntament. Joan Grisó va tirar pilotes fora: l'Ajuntament havia cedit a la Mancomunitat de Municipis la construcció i la direcció d’obres de l’equipament, i no tenia capacitat per intervenir en les converses entre la Mancomunitat, la constructora i el Club, i a més cal tenir en compte que la concessió de la instal•lació és a risc i ventura del seu gestor.

Vaig trobar la resposta inaudita i indignant: si l'Ajuntament és el propietari de la piscina (ni el club, ni FCC, ni la Mancomunitat!), com és que es renta les mans en l'establiment d'una indemnització per un dany a la seva propietat? com és que a la comissió no se'ns ha presentat ni un sol informe tècnic o econòmic dels serveis municipals que indiqui -com a propietaris de la piscina- la valoració que l'Ajuntament -com a propietaris de la piscina- considera l'adequada per als sis mesos i mig de tancament de la piscina... de què és propietari?

En opinió d'ICV-EUiA, amb aquesta actitud, l'Ajuntament es mostra fort amb el feble (el Club, sense capacitat per enfrontar-se a FCC) i es mostra feble amb el fort (FCC, que es pot imposar al Club amb la passivitat de l'Ajuntament). Amb aquesta actitud, el propietari de la piscina sembla que es renta les mans de la situació en què es troba el seu gestor. Molt mala opció per tirar endavant un complex esportiu que ens pertany a totes i a tots i en què tothom hem d'anar a una.

Donada la situació, vagi proposar la continuïtat de la comissió per poder avaluar amb precisió el dèficit amb què el Club Natació tancarà el pressupost de 2009 i per començar a corregir una situació crítica en el pressupost de 2010.

Joan Grisó es va negar a continuar amb la comissió especial, argumentant que s’havia constituït només amb motiu del trencament de la biga, i que la indemnització ja havia estat acceptada pel Club Natació.

En conseqüència, i com a alternativa, vaig proposar que la comissió de seguiment del funcionament ordinari del Club s’ampliï amb una representació de tots els grups de l’oposició. A més, vaig proposar una reorientació en les seves funcions, per tal que sigui un veritable organisme d’acompanyament al Club i de visibilització que Ajuntament i Club (propietari i gestor) treballen en un marc ampli i de confiança per superar la difícil situació actual.

El president de la comissió especial, el regidor Sergi Jiménez (PP) va acceptar la petició d’ampliació, la qual es va sotmetre a votació.

Hi vam votar a favor en Carles Soriano (ERC), en Sergi Jiménez (PP) i jo mateix, i van votar en contra de l'ampliació a tots els grups municipals els dos que ara hi són en exclusiva: en Joan Grisó (PSC) i la Rosa Maria Martí, que substituïa al Sr. Burgui (CiU). Per tant, la comissió va arribar a una conclusió que segurament molta gent considera òbvia: en una concessió a 25 anys, cal que tots els representants de la ciutadania (i no només la majoria cojuntural de cada moment) participin en els seus òrgans de govern i seguiment.

Havent pres aquest acord, la comissió especial va acordar, per unanimitat, la seva dissolució.

Això vol dir que ICV-EUiA, PP i ERC podrem formar part de la comissió de seguiment del dia a dia de la piscina? Ja ho veurem. La comissió especial ho ha demanat... però aquesta petició ha de debatre's i votar al ple de l'Ajuntament... on CiU i PSC tenen 11 dels 21 vots totals. Tota manera, un debat que Burgui i Grisó devien fins i tot fer d'amagat del Club, s'haurà de fer amb la informació i la participació del mateix Club i de totes les persones que vulguin assistir al ple.

Com a mínim, tots haurem guanyat en informació i en transparència... En els temps que corren, és cosa bona: contra l'opacitat, la resignació i el desànim, només s'hi val més i més democràcia!

Al final de la reunió, vaig voler remarcar la necessitat que es vegi amb claredat que tot l’Ajuntament està al costat del Club i dels usuaris i usuàries de la piscina, en un projecte comú de ciutat al servei de tota la ciutadania. Un projecte comú en què caldrà identificar els factors que han portat a la difícil situació actual i corregir-los amb l’esforç, la participació i la responsabilitat de tothom.

Aquesta és l’aportació que, amb la nostra incorporació a la comissió de seguiment, volem fer realitat el grup municipal d’ICV-EUiA.

dimecres, 4 de novembre de 2009

Casa Àsia? Museu del Còmic?... Una ciutat ben planificada no es governa como Juan Palomo.

He llegit a l'entrevista amb l'alcalde corresponent al mes d'octubre, una pregunta d'una veïna del nou barri de Can Bertrand sobre els futurs usos de la Nau de les Sedes, que ara s'està remodelant:

Pregunta:
Hola buenos dias alcalde. Ya se que ya le han hecho esta pregunta en alguna otra sesión pero... se sabe ya el uso que se le va a dar a la nave situada junto a los vpo. Vivo muy cerca y tengo dos hijos de 7 y 10 años y seria fantástico que finalmente se hiciera una biblioteca, y creo que como yo mas gente opina lo mismo. Saludos alcalde y enhorabuena por el trabajo realizado hasta ahora. Saludos.

Alcalde:
El destino final de esta nave aun no está decidido aunque solo barajamos dos opciones. La primera opción que defendemos es la posibilidad que el nuevo Museo del Comic y la Ilustración de Catalunya se instale aquí. Estamos a la espera que la Generalitat determine en que ciudad se ubicará, ya que dispones de 4 candidatas, entre ellas Sant Feliu. Esta sería una gran oportunidad para la ciudad para tener además un equipamiento cultural que serviría de elemento de dinamismo económico de la ciudad y de la zona, además de contar con un equipamiento cultural de referencia nacional. En caso de no ser así, la previsión es hacer una gran biblioteca. Gracias.


M'agrada explicar i proposar a la gent la idea d'una ciutat ben planificada. En l'acte de presentació de la meva candidatura a alcalde, vaig insistir molt en aquesta idea i, per fer-la possible, vaig fer una proposta clara en aquest sentit: un Consell Assessor d'Urbanisme, amb una àmplia participació política, social i tècnica que faci impossible no només l'opacitat urbanística sinó que, sobretot, faci possible una planificació més democràtica i compartida del sòl i el patrimoni que és de tothom. Una planificació transparent i amb participació social de: a) els usos del sòl públic, b) el mapa d'equipaments públics i c) la creació d'habitatge públic. Sota un criteri que ja forma part de les premises de la nostra proposta política: allò que avui és de tothom, ha de continuar sent de tothom.

Una ciutat ben planificada hauria de posar damunt la taula, a la vista de tothom i amb vocació que tothom pugui fer sentir lliurement i democràticament la seva veu, un debat sobre les necessitats d'equipaments i els recursos (en m2 de terreny i en euros de pressupost) de què la ciutat disposa per donar resposta a aquestes necessitats.

Mentre ICV-EUiA parla de Consell Assessor d'Urbanisme i d'un Sant Feliu ben planificat, ens assabentem per l'entrevista a l'alcalde de les seves intencions sobre la nau central de Can Bertrand. Abans va ser la Casa Àsia (i es va desestimar), ara li agradaria que fos el Museu del Còmic (???), si no hi ha més remei que sigui una biblioteca (... però si PSC i CiU sempre han dit que la segona biblioteca municipal hauria de ser al Mas LLuí...!).

Vázquez té una visió de les necessitats de la ciutat i dels recursos públics que hi han de donar resposta? Suposem (pel bé de tots!!!) que sí que la té. Ara bé: algú la coneix? Algú, s'entén,... que no pertanyi al nucli molt reduït de persones de PSC i CiU que prenen ells sols les decisions que ens afecten a tots. Que jo sàpiga, ni en el ple ni en cap àmbit amb participació política i social plural, s'ha sotmès a consideració de la ciutadania una proposta de mapa d'equipaments culturals, esportius, socials,... Tenim un govern "Juan Palomo, yo me lo guiso yo me lo como"?

CiU pot plantejar referèndums sobre la independència, però és incapaç de plantejar a Sant Feliu una reflexió ciutadana sobre el mapa d'equipaments. Jo sé que hi ha gent a CiU que li sap greu el paper de sí, bwana que està assumint a remolc de Juan Antonio Vázquez, però malauradament la seva veu ni se sent ni se l'espera. El PSC de Sant Feliu actua monolíticament entorn de les consignes i les decisions de l'alcalde, sense que, aparentment, tingui(n) la més mínima intenció d'explicar-se i d'explicar quina visió tenen de la nostra ciutat. Sembla que tot el sòl sigui seu i el poden requalificar com vulguin, sembla que tots els edificis siguin seus i els puguin destinar com vulguin. Hi ha gent també al PSC que li sap greu la deriva presidencialista i autoritària de massa dels seus càrrecs públics, però molt em temo que, a la nostra comarca, la seva veu també és molt minoritària.

Tenim aquí, com a tants altres municipis, un alcalde que sembla buscar una acceptació passiva de les seves decisions, que es fonamenta en un desinterès i desànim generalitzats (=despolitització?) i en la desqualificació dels sectors que legítimament expliciten la seva oposició?

Si és així, amb milers de nosaltres que no hi comptin: Sí, bwana? NO SENYOR!!!

(a manera de conclusió: per una ciutat ben planificada, tornarem a demanar al ple i al carrer un mapa d'equipaments de Sant Feliu amb una participació política i ciutadana plural i efectiva)

dimarts, 3 de novembre de 2009

Reviu Sant Feliu: vídeo i crònica de l'acte de presentació.



No em cansaré pas de repetir tant com calgui el meu agraïment personal i el de tota la coalició a les persones que han creat i han participat en aquest vídeo. És un treball fet per nosaltres mateixos i per a tota la ciutat, amb ganes de visualitzar una altra manera d'imaginar el futur de Sant Feliu i d'engrescar a tothom que el vulgui fer possible

Us proposo encara un altre vídeo: el que ha fet Llobregat TV i que, juntament amb la nota de premsa corresponent, podeu mirar aquí.

Amb vídeos així, amb treballs així, amb una coalició així, amb tantes amigues i amics així, sento que he pres una bona decisió: ser la cara visible d'una proposta col·lectiva, compromesa, generosa, àmplia, que se sintetitza en cinc adjectius que volen il·lusionar i implicar a tota una ciutat. Ben planificada, bonica, dialogant, viva, equitativa