Resultats de les europees a Sant Feliu: com a tot arreu, brots grisos.
Mirem els resultats de les europees a Sant Feliu. Es pot tenir una mirada local a unes eleccions que òbviament no ho són? Jo crec que només molt parcialment... En termes generals, la nostra ciutat ha seguit la tònica de tot Catalunya: baixada dels tres partits d'esquerres, pujada del PP i sobretot de CiU, amb una participació encara més baixa que la mitjana de Catalunya. Brots grisos. Per plorar... si no fos que de plorar en traiem ben poc. La satisfacció principal: haver mantingut l'escó de Raül Romeva, haver aconseguit el reconeixement a la seva tasca constant i meritòria.
Més que plànyer-se, el que cal és repensar mooooltes coses, des de la perspectiva que crec imprescindible: no preguntant-nos només per què la gent no vota o vota contra els seus propis interessos (m'ho deia una àvia castellana, comunista als anys trenta en l'Espanya profunda, fa uns anys: "el voto a los ricos nunca es bueno para los pobres"), sinó preguntant-nos sobretot què hem fet i què estem fent tan refotudament malament que, com ja he dit en un altre escrit, cada dia són més als qui la política interessa menys...
Hauríem de ser capaços de fer entendre a la gent que la política és la condició fonamental del nostre futur. Al meu institut, en alguna tutoria, sempre surt algun/a noi/a que diu que el seu propòsit de vida és "ir a lo que surja". Sempre intento rebatre aquesta idea en dues imatges: un comandament (timó, volant,...) i un llibre en blanc obert, una metàfora del futur per escriure que tots tenim davant nostre (uns més que altres, per això el combat per la justícia social continua essent un imperatiu ètic!). I intento que el diàleg sobre el futur de cadascun i de cadascuna dels meus i de les meves alumnes arribi a una conclusió nítida: el futur no està escrit: o l'escrius tu, o te l'escriu algú altre. És a dir, cadascú al timó de la seva pròpia vida (molt fàcil d'entendre per a un adolescent en relació als seus pares, però més difícil d'assumir en relació a les modes de torn, a les influències o pressions del grup d'amics,...)
És clar que no hem sabut explicar aquesta relació perquè ens costa...
a) proposar un horitzó o un futur col·lectiu que la gent percebi com a desitjable, proper, viable i que vulgui concretar-lo en cada lloc, en cada moment.
b) explicar-lo d'una manera clara, comprensible per a tothom, transparent,
c) tenir persones que siguin referents d'aquest futur, que el sàpiguen comunicar i que mereixin confiança
Jo crec que en Raül reuneix aquestes condicions: és una persona "exemplar", en aquest sentit. Però, malauradament, no és representatiu de la nostra classe política. En canvi, estem envoltats dia sí i dia també d'idees tèbies, de persones contraexemplars (que després no es castiguen, com Berlusconi...) , de pèssim espectacle polític (massa anar en contra de l'adversari en comptes d'explicar-se a favor de les pròpies propostes), de negociacions patètiques (com el finançament...), de prioritats desdibuixades, de confusió permanent entre el que és fonamental i el que és anecdòtic, de pèssimes campanyes que més aviat desmotiven en comptes d'animar a prendre la paraula... Tot això explica que tan poca gent vagi a votar, suposo.
Però els abstencionistes tampoc no guanyen. Numèricament, sí: són la immensa majoria. Però què ens aporten? Sí, una estirada d'orelles, merescuda, que ens obliga a tots a repensar-ho gairebé tot. Però el seu silenci no és una lliçó. És, com a molt, la constatació amarga que no anem bé. Però al darrera no hi ha capacitat ni, encara pitjor, voluntat d'aportar algun gra de sorra, alguna hora d'activitat comunitària. Amb la victòria dels abstencionistes (els mooolts de passius i els quatre d'actius) tampoc no hi guanyem ningú. També, doncs, més brots grisos.
S'hi pot fer res? És clar que sí! Intentar una vegada i una altra, en els entorns en què tothom treballem, construir els apartats que abans he remarcat en negreta, explicar que el futur o l'escrivim o ens l'escriuen, generar confiança, obrir portes a la implicació de tothom... Una altra política ha de ser possible! Jo crec que en Raül n'és un molt bon exemple.
Tornem a Sant Feliu, que se me n'ha anat l'olla... Aquest és el mapa dels districtes electorals de la nostra ciutat:
.JPG)
I aquests han estat els resultats dels nostres vots i els nostres silencis:
És un mal resultat, sense embuts, per als qui creiem que hi havia responsabilitats de dretes (sí... menys estat i més mercat... fins que els hagin de treure dels desastres que ells mateixos han provocat...) i hauríem d'impulsar solucions d'esquerres (sí...més serveis públics per protegir els qui no tenen cap responsabilitat en les crisis que els aclapara...).
En castellà diuen que "de lo malo saca lo mejor". Un minso "consol" per als homes i dones de la nostra coalició a Sant Feliu: els tres partits del Govern catalanista i d'esquerres perdem vot, però no de la mateixa manera que a la resta de ciutats. Nosaltres hem perdut 204 vots: un de cada set votants nostres ha deixat de confiar en nosaltres, menys que a la mitjana general. Però el PSC i ERC n'han perdut un de cada quatre, més que a la mitjana general. CiU i PP també pugen menys que la mitjana general. Crec que cal agrair als homes i dones de la coalició el seu treball en la campanya (quatre actes a Sant Feliu, més que ningú!) i el seu combat diari per un Sant Feliu millor que, ni que sigui una mica, pot haver acabat de decidir algun conciutadà o conciutadana.
Hauríem volgut veure brots verds (de debò, no dels de Zapatero) i un Parlament de dretes i amb un pes important de l'extrema dreta ens deixa un panorama, per dir-ho d'alguna manera, de brots grisos. I, si continuem callant, anant "a lo que surja", és evident que a les classes populars europees uns altres ens aniran escrivint la història.
Per això, justament, cal continuar sempre en el llarg combat que a tot arreu del món se simbolitza i ens agermana sota la bandera roja. Sense defallir, malgrat tot...
Més que plànyer-se, el que cal és repensar mooooltes coses, des de la perspectiva que crec imprescindible: no preguntant-nos només per què la gent no vota o vota contra els seus propis interessos (m'ho deia una àvia castellana, comunista als anys trenta en l'Espanya profunda, fa uns anys: "el voto a los ricos nunca es bueno para los pobres"), sinó preguntant-nos sobretot què hem fet i què estem fent tan refotudament malament que, com ja he dit en un altre escrit, cada dia són més als qui la política interessa menys...
Hauríem de ser capaços de fer entendre a la gent que la política és la condició fonamental del nostre futur. Al meu institut, en alguna tutoria, sempre surt algun/a noi/a que diu que el seu propòsit de vida és "ir a lo que surja". Sempre intento rebatre aquesta idea en dues imatges: un comandament (timó, volant,...) i un llibre en blanc obert, una metàfora del futur per escriure que tots tenim davant nostre (uns més que altres, per això el combat per la justícia social continua essent un imperatiu ètic!). I intento que el diàleg sobre el futur de cadascun i de cadascuna dels meus i de les meves alumnes arribi a una conclusió nítida: el futur no està escrit: o l'escrius tu, o te l'escriu algú altre. És a dir, cadascú al timó de la seva pròpia vida (molt fàcil d'entendre per a un adolescent en relació als seus pares, però més difícil d'assumir en relació a les modes de torn, a les influències o pressions del grup d'amics,...)
És clar que no hem sabut explicar aquesta relació perquè ens costa...
a) proposar un horitzó o un futur col·lectiu que la gent percebi com a desitjable, proper, viable i que vulgui concretar-lo en cada lloc, en cada moment.
b) explicar-lo d'una manera clara, comprensible per a tothom, transparent,
c) tenir persones que siguin referents d'aquest futur, que el sàpiguen comunicar i que mereixin confiança
Jo crec que en Raül reuneix aquestes condicions: és una persona "exemplar", en aquest sentit. Però, malauradament, no és representatiu de la nostra classe política. En canvi, estem envoltats dia sí i dia també d'idees tèbies, de persones contraexemplars (que després no es castiguen, com Berlusconi...) , de pèssim espectacle polític (massa anar en contra de l'adversari en comptes d'explicar-se a favor de les pròpies propostes), de negociacions patètiques (com el finançament...), de prioritats desdibuixades, de confusió permanent entre el que és fonamental i el que és anecdòtic, de pèssimes campanyes que més aviat desmotiven en comptes d'animar a prendre la paraula... Tot això explica que tan poca gent vagi a votar, suposo.
Però els abstencionistes tampoc no guanyen. Numèricament, sí: són la immensa majoria. Però què ens aporten? Sí, una estirada d'orelles, merescuda, que ens obliga a tots a repensar-ho gairebé tot. Però el seu silenci no és una lliçó. És, com a molt, la constatació amarga que no anem bé. Però al darrera no hi ha capacitat ni, encara pitjor, voluntat d'aportar algun gra de sorra, alguna hora d'activitat comunitària. Amb la victòria dels abstencionistes (els mooolts de passius i els quatre d'actius) tampoc no hi guanyem ningú. També, doncs, més brots grisos.
S'hi pot fer res? És clar que sí! Intentar una vegada i una altra, en els entorns en què tothom treballem, construir els apartats que abans he remarcat en negreta, explicar que el futur o l'escrivim o ens l'escriuen, generar confiança, obrir portes a la implicació de tothom... Una altra política ha de ser possible! Jo crec que en Raül n'és un molt bon exemple.
Tornem a Sant Feliu, que se me n'ha anat l'olla... Aquest és el mapa dels districtes electorals de la nostra ciutat:
I aquests han estat els resultats dels nostres vots i els nostres silencis:És un mal resultat, sense embuts, per als qui creiem que hi havia responsabilitats de dretes (sí... menys estat i més mercat... fins que els hagin de treure dels desastres que ells mateixos han provocat...) i hauríem d'impulsar solucions d'esquerres (sí...més serveis públics per protegir els qui no tenen cap responsabilitat en les crisis que els aclapara...).En castellà diuen que "de lo malo saca lo mejor". Un minso "consol" per als homes i dones de la nostra coalició a Sant Feliu: els tres partits del Govern catalanista i d'esquerres perdem vot, però no de la mateixa manera que a la resta de ciutats. Nosaltres hem perdut 204 vots: un de cada set votants nostres ha deixat de confiar en nosaltres, menys que a la mitjana general. Però el PSC i ERC n'han perdut un de cada quatre, més que a la mitjana general. CiU i PP també pugen menys que la mitjana general. Crec que cal agrair als homes i dones de la coalició el seu treball en la campanya (quatre actes a Sant Feliu, més que ningú!) i el seu combat diari per un Sant Feliu millor que, ni que sigui una mica, pot haver acabat de decidir algun conciutadà o conciutadana.
Hauríem volgut veure brots verds (de debò, no dels de Zapatero) i un Parlament de dretes i amb un pes important de l'extrema dreta ens deixa un panorama, per dir-ho d'alguna manera, de brots grisos. I, si continuem callant, anant "a lo que surja", és evident que a les classes populars europees uns altres ens aniran escrivint la història.
Per això, justament, cal continuar sempre en el llarg combat que a tot arreu del món se simbolitza i ens agermana sota la bandera roja. Sense defallir, malgrat tot...
Comentaris