dimarts, 30 de juny de 2009

Construint l'Espanya federal. 02/07/09, 19:00, BCN.


La Declaració Construint l'Espanya federal proposa la reforma de la Constitució espanyola per tal d'adaptar-la a la realitat plural i diversa que conformen les nacions i pobles d'Espanya.

Així mateix, insta a modernitzar el sistema polític i les institucions de l'Estat espanyol per respondre als reptes, necessitats i aspiracions de la ciutadania.

La Declaració ha estat impulsada des del món acadèmic i la societat civil per un grup promotor format per Miquel Caminal, Fernando Vallespín, Joan Subirats, Ramón Máiz, Pere Almeda, Juan-José López Burniol, Joan Romero, Carme Valls, Luís Moreno i Juan José Solozábal.

La Declaració es pot consultar a la web www.espanafederal.es.

Aquesta és l'Espanya en què crec, la que, des de 1931, hauria pogut ser la República Federal d'Espanya. La que algun dia tindrem, n'estic convençut. Per això m'he adherit a la Declaració, i per això et convido a conèixer-la.

"La doble soledad". Joana Bonet, La Vanguardia, 29/06/09.

A primera vista parece una noticia excelente: las españolas, junto con las francesas, tienen la esperanza de vida más alta de Europa: 83,3 años. Pero la promesa de una vida larga se estrella contra un hecho bien real: el 84% de estas mujeres, mayores de 65 años, vive con 480 euros al mes (tras la reciente subida de... 30 euros) o sea, en el umbral de la pobreza. Para ellas, hasta ahora, poco ha contado la ley de Igualdad. Los jubilados que cotizaron sus pensiones a través de una empresa cobran hasta casi el doble más que quienes trabajaron igualmente pero en casa. Las funciones que desempeñaban se reparten hoy entre limpiadoras, enfermeras, cocineras, cuidadoras de niños... Incansables y sufridas, un día creyeron que la vida sería más sencilla según avanzara, pero se equivocaron. La casa y sus ollas, lavadoras, bañeras, mocos y risas, enmudecieron de repente. Y ellas empezaron a sentirse inservibles, pura arqueología referencial dentro de la familia. En la extraña compañía del silencio.

La pensión de viudedad es el único ingreso para el 70% de los dos millones y medio de viudas españolas (por cada viudo, hay 4,7 viudas). A diferencia de los ex ministros, que pueden cobrar del erario público hasta por partida triple, como es el caso de Pedro Solbes -13.404 euros al mes, como diputado, ex ministro y ex parlamentario europeo-, aquellas que fueron autónomas no pueden disfrutar de la totalidad de ambas pensiones. Un real decreto de 1767 concedía a viudas y ciegos la exclusividad de la distribución de gacetas e impresos baratos. La comparación resulta hoy escalofriante, aunque por otro lado ayuda a comprender lo que suponía la viudez.

Es sorprendente que la situación de tantas viudas -que deben añadir al desamparo emocional y económico la ausencia de reconocimiento social- resulte tan invisible. Es sorprendente, porque se trata de nuestras madres.

Poc més es pot dir, a aquest excel·lent i sentit homenatge a les nostres mares. A la meva mare, Teresa, filla de Sant Feliu, del 1936, que va entrar a treballar a Can Corrons als 10 anys; a la meva sogra, Cèlia, filla de las Pedroñeras (Cuenca), també del 36, que va anar a segar als 8 anys i a servir als 12; a tantes altres dones, crescudes als anys 40 i 50, entre la misèria viscuda i una força immensa sortida de dins perquè els seus fills mai no la coneguessin; a elles, que es van desviure per les seves famílies, que van lluitar sense defallir mai perquè tinguem avui el que totes i tots tenim, que ens van saber estimar i educar en una llar acollidora i rica, a qui tant i tant devem, a qui mai no tindrem prou temps per dir GRÀCIES, MARES!

I ara, és el temps de fer-les veure, presents en la vida dels nostres fills perquè reconeguin tot el valor de la vida de les seves àvies, presents en les nostres pròpies llars i vides, per combatre "l'estranya companyia del silenci" que denuncia l'article. I presents, sobretot, en les decisions polítiques que els afecten, en la reivindicació d'unes pensions dignes, en el combat quotidià i i permanent contra unes formes inadmissibles de desemparament i pobresa que prenen el rostre, massa sovint, de dona gran i sola. Especialment, des de la institució més propera a aquestes ciutadanes admirables: des del seu ajuntament. Gràcies, Joana Bonet, per recordar-nos-ho.

dijous, 25 de juny de 2009

La millora de l'èxit escolar, una prioritat urgent i inexcusable.

L'acabament del curs escolar 2008-09 ens deixa amb mal cos: hem conegut els resultats de la primera avaluació general dels alumnes de 6è de Primària (sí, la primera, al 2009, sembla mentida, oi?). Sorprenentment, la premsa hi ha passat de puntetes, però els resultats haurien d'encendre totes les alarmes: gairebé un de cada tres nens i nenes de 12 anys no té els coneixements i les habilitats que serien d'esperar i que li permetrien completar la seva Educació Secundària. I ens els tornarem a trobar en els gairebé un de cada tres adolescents que no obtenen el Graduat en acabar 4ty d'ESO.

Primera alarma, doncs: massa infants que no tindran les eines necessàries per formar-se, és a dir, per desenvolupar amb plenitud totes les seves capacitats personals i socials. Segona alarma: l'origen social (no geogràfic: no ens enganyem) de la major part d'aquests infants.

Les mateixes dades del Departament d'Educació són clares: en els infants de famílies amb els nivells econòmics i culturals més baixos, els que arriben ja a l'escola amb una "motxilla social" que no aconseguim compensar de manera suficient. Una motxilla social que, en la nostra Catalunya "idíl·lica", determina també el retrat robot del nostre sistema educatiu "dividit en dos", amb una escola concertada i una escola pública que (tret de notables excepcions) agrupa massa sovint els infants segons la seva motxilla social. Una motxilla social contra la qual lluiten diàriament molts i moltes mestres a les seves aules, però que no sembla voler combatre's amb la mateixa intensitat des de la direcció (convergent abans i socialista ara) de la nostra política educativa.

No sabem encara les dades que corresponen a Sant Feliu, però de ben segur que ens mourem en la mitjana general de Catalunya. Massa infants que no hi arriben, massa infants condicionats per la seva motxilla social.

Crec que, per caminar tots junts en la bona direcció, el primer que cal és, justament, saber. En un dels darrers Consells Escolars Municipals, ja vaig plantejar la necessitat que tots els membres tinguem informació completa i actualitzada no només de les dades anuals de matriculació a les escoles, sínó de tots els elements que són rellevants per conèixer bé la nostra realitat educativa i dissenyar un pla coherent i compartit, necessàriament a mig i llarg termini, per millorar-la:
- dades sobre acreditació a 6è de primària i a 4t d'ESO,
- dades sobre absentisme i abandonament escolar,
- dades sobre l'escolarització equilibrada i la segregació escolar,
- dades sobre la continuïtat dels estudis postobligatoris.

I, més enllà de les dades, compartir una anàlisi sobre com treballar en el context familiar i social dels infants amb una motxilla social amb "més llast" per tal d'afavorir el seu treball a l'escola: el treball amb les famílies, un accés més equitatiu a les activitats de lleure (esplais, esportives, culturals,...), uns juliols amb més oportunitats per a tothom, un millor aprofitament dels recursos locals dins les escoles, una millor coordinació dels professionals municipals amb els docents d'escoles i instituts,...

Per a mi, és un tema prioritari. M'és ben igual si no és, avui, un tema prioritari de conversa al carrer o de debat a l'ajuntament. Potser no en parlem prou avui, però estic convençut que la manera com abordem aquest tema definirà, sens dubte, el Sant Feliu de demà.

dilluns, 22 de juny de 2009

Resum del ple de maig de 2009

Prèviament al ple, veïns i veïnes convocats per les associacions de veïns va protagonitzar una concentració a la plaça de la Vila. Diversos representants seus van intervenir en el ple municipal.

Al llarg del ple es van debatre, entre d'altres els punts següents:
- nova intervenció de la representant dels usuaris i usuàries de la piscina coberta,
- intervenció dels representants dels veïns i comerciants de Can Calders, en relació a la supressió d'aparcament al barri sense haver generat abans una alternativa.
- intervenció dels representants dels veïns de Mas Lluí contraris a què la modificació del PGM del Torrent del Duc es faci a càrrec de sòl públic al seu barri,
- nou debat (i van tres!) sobre el xequet escolar de Sant Feliu.

Podeu consultar, com és habitual, un resum complet al web d'Iniciativa o descarregar-vos-el aquí.

dimarts, 16 de juny de 2009

www.somdesantfeliu.blogspot.com


Un nou bloc a la nostra ciutat, obert a la participació de totes les persones que creuen que cal un canvi a la nostra ciutat, que ha d'arribar amb un treball conjunt de molta gent. Perquè si volem que la nostra ciutat millori, i nosaltres amb ella, ho hem de fer entre tots i totes. Un altre Sant Feliu és possible i la teva opinió compta.

Visita, doncs, "Som de Sant Feliu” !!

Per fi, ha obert la piscina!

Centenars de persones estan d'enhorabona: per fi ha obert la piscina. Per fi, els serveis i les activitats que en el seu dia va oferir l'Ajuntament tornen a posar-se en funcionament. La pressió dels usuaris i els seus representants (associats o no) han fet, a més, que hi hagi un seguit de mesures i descomptes aquests mesos d'estiu, sobretot per a les persones abonades al complex en el moment de trencament de la biga, el 30 de novembre passat. A gaudir tothom, doncs, de l'aigua!

Ara, sense la pressió d'haver d'obrir urgentment una instal·lació que ha sortit de la seva segona incidència greu en només dos anys, és més que mai l'hora d'aclarir què ha passat i quines són les responsabilitats i les actuacions de què cal donar compte, en una perspectiva de transparència informativa a què tenen dret les persones usuàries i la ciutadania en general.

Quan la piscina va patir el primer retard de dos mesos (2007), vam demanar un seguit d'informació a la qual encara esperem resposta. El govern de llavors es va negar, a més, a tirar endavant una comissió d'investigació sobre aquelles primeres filtracions d'aigua i les seves conseqüències en diferents aspectes.

Ara, després d'un tancament de sis mesos i mig (2009), també hem demanat una sèrie d'informació i esperem, ara sí, tenir totes les respostes. Vull ser prudent i no entrar a valorar algunes decisions recents mentre no tinguem les reunions pertinents amb tots els implicats en el que ha passat aquests darrers mesos. Perquè està clar que ningú (ni Club ni Ajuntament, òbviament) tenen responsabilitats en la fractura d'una biga, però l'Ajuntament té una responsabilitat clara en les actuacions que ha decidit emprendre (i les que no) posteriorment a aquest fet.

Pel bé de l'Ajuntament, pel bé del club, pel bé de la piscina i de les persones que n'han de gaudir sense cap més ensurt en endavant i sobretot pel bé de la ciutat en el seu conjunt, ara no hi pot haver ni la més mínima zona d'ombra en l'actuació municipal en aquests mesos. Vázquez, Burgui: ni la més mínima.

dissabte, 13 de juny de 2009

Cap al 2011, amb rumb fix: inclusió social i qualitat democràtica.

Ja està fet. Dins els terminis que havíem establert, el 2 de juny vaig presentar a la comissió política local d'ICV-EUiA la meva intenció de ser el cap de llista de la candidatura de la coalició a les municipals de 2011. Sis dies després, la CPL va ratificar la meva candidatura i vam acordar com havíem de fer la segona ratificació de la meva proposta: la ciutadana. Serà el cap de setmana abans de Sant Joan, amb urnes a la nostra seu i a cinc punts diferents de Sant Feliu.

Només jo m'he presentat com a candidat a alcalde. Sé que tinc factors en contra: sóc el tercer home que encapçala la nostra llista (després d'en Cesc i l'Àngel) i ja fa 18 anys que sóc regidor. Sé que tinc factors a favor: un bon coneixement de l'administració, experiència al govern i a l'oposició, capacitat de relació i diàleg amb la gent i les entitats, capacitat de treball en equip i claredat en les conviccions i en els objectius.

De moment, les companyes i els companys de la coalició m'ho han reconegut. Entre el 19 i el 22 de juny, espero que un nombre important de conciutadans i conciutadanes també donin el seu suport a la meva candidatura. Finalment, si tot va com esperem, hi haurà dos anys per endavant per guanyar en coneixement i confiança per part de tota la ciutadania, amb l'objectiu que hi hagi un canvi de persona i d'estil a l'alcaldia de Sant Feliu, a les eleccions del 29 de maig de 2011.

Primàries per a què, si només hi ha un candidat? M’ho ha preguntat més d’una persona. És cert que ja hi ha una primera decisió de la comissió política de la coalició. Però no deixa de ser un òrgan d’una quinzena de persones. És bo començar una llarga cursa electoral amb un suport més ampli: això és el que pretenem sortint al carrer i valorant el suport que pugui rebre. Ho vam fer per primer cop l’any 1999, amb en Cesc, i al 2003 i el 2007, amb l’Àngel. Les dues primeres vegades, només amb urna al local. Fa dos anys, amb urnes a diferents punts de la ciutat, amb la ratificació de prop de 300 persones a la candidatura que llavors vam presentar. És un moment clau, a més, per facilitar més coneixement meu entre la ciutadania i per fer política, com m’agrada a mi, parlant de la ciutat tot mirant-nos als ulls.

Primàries, per què ara, si encara queden dos anys per a les eleccions? Moltes persones considerem que la nostra ciutat és com un vaixell en què ningú vol assumir la responsabilitat d’agafar el timó i de marcar un rumb. Quan encara queden dos anys, ICV i EUiA hem volgut fer públic la nostra voluntat i la nostra capacitat de dirigir la ciutat, amb una base molt sòlida en la nostra pròpia història (amb molts més encerts que errors, com gairebé tothom reconeix!) i una confiança molt gran en la capacitat de les persones i les entitats de la ciutat per construir col·lectivament un Sant Feliu millor des de l’Ajuntament Nosaltres volem dir: estem a punt, tenim les persones, les propostes i la persona que ho vol liderar. Ara ja és qüestió de cada partit o cada grup interessat en concórrer a les properes eleccions que es defineixin amb la mateixa voluntat i claredat que la nostra coalició.

I, el més important, ser alcalde, per què? per a què? Ho explico en la meva carta de presentació que repartirem el proper cap de setmana. Però ho explico molt millor en aquest bloc, en els més de 50 escrits que giren entorn de la meva idea del que és la política i la seva concreció en la vida local. Entretingueu-vos, si teniu temps i ganes, a llegir-los: tenen les etiquetes Inclusió Social i Qualitat Democràtica.

Això, simplement això, és el m’agradaria construir col·lectivament per a la nostra ciutat. I per això, només per això, he fet aquest pas endavant.

dimecres, 10 de juny de 2009

Resultats de les europees a Sant Feliu: com a tot arreu, brots grisos.

Mirem els resultats de les europees a Sant Feliu. Es pot tenir una mirada local a unes eleccions que òbviament no ho són? Jo crec que només molt parcialment... En termes generals, la nostra ciutat ha seguit la tònica de tot Catalunya: baixada dels tres partits d'esquerres, pujada del PP i sobretot de CiU, amb una participació encara més baixa que la mitjana de Catalunya. Brots grisos. Per plorar... si no fos que de plorar en traiem ben poc. La satisfacció principal: haver mantingut l'escó de Raül Romeva, haver aconseguit el reconeixement a la seva tasca constant i meritòria.

Més que plànyer-se, el que cal és repensar mooooltes coses, des de la perspectiva que crec imprescindible: no preguntant-nos només per què la gent no vota o vota contra els seus propis interessos (m'ho deia una àvia castellana, comunista als anys trenta en l'Espanya profunda, fa uns anys: "el voto a los ricos nunca es bueno para los pobres"), sinó preguntant-nos sobretot què hem fet i què estem fent tan refotudament malament que, com ja he dit en un altre escrit, cada dia són més als qui la política interessa menys...

Hauríem de ser capaços de fer entendre a la gent que la política és la condició fonamental del nostre futur. Al meu institut, en alguna tutoria, sempre surt algun/a noi/a que diu que el seu propòsit de vida és "ir a lo que surja". Sempre intento rebatre aquesta idea en dues imatges: un comandament (timó, volant,...) i un llibre en blanc obert, una metàfora del futur per escriure que tots tenim davant nostre (uns més que altres, per això el combat per la justícia social continua essent un imperatiu ètic!). I intento que el diàleg sobre el futur de cadascun i de cadascuna dels meus i de les meves alumnes arribi a una conclusió nítida: el futur no està escrit: o l'escrius tu, o te l'escriu algú altre. És a dir, cadascú al timó de la seva pròpia vida (molt fàcil d'entendre per a un adolescent en relació als seus pares, però més difícil d'assumir en relació a les modes de torn, a les influències o pressions del grup d'amics,...)

És clar que no hem sabut explicar aquesta relació perquè ens costa...
a) proposar un horitzó o un futur col·lectiu que la gent percebi com a desitjable, proper, viable i que vulgui concretar-lo en cada lloc, en cada moment.
b) explicar-lo d'una manera clara, comprensible per a tothom, transparent,
c) tenir persones que siguin referents d'aquest futur, que el sàpiguen comunicar i que mereixin confiança

Jo crec que en Raül reuneix aquestes condicions: és una persona "exemplar", en aquest sentit. Però, malauradament, no és representatiu de la nostra classe política. En canvi, estem envoltats dia sí i dia també d'idees tèbies, de persones contraexemplars (que després no es castiguen, com Berlusconi...) , de pèssim espectacle polític (massa anar en contra de l'adversari en comptes d'explicar-se a favor de les pròpies propostes), de negociacions patètiques (com el finançament...), de prioritats desdibuixades, de confusió permanent entre el que és fonamental i el que és anecdòtic, de pèssimes campanyes que més aviat desmotiven en comptes d'animar a prendre la paraula... Tot això explica que tan poca gent vagi a votar, suposo.

Però els abstencionistes tampoc no guanyen. Numèricament, sí: són la immensa majoria. Però què ens aporten? Sí, una estirada d'orelles, merescuda, que ens obliga a tots a repensar-ho gairebé tot. Però el seu silenci no és una lliçó. És, com a molt, la constatació amarga que no anem bé. Però al darrera no hi ha capacitat ni, encara pitjor, voluntat d'aportar algun gra de sorra, alguna hora d'activitat comunitària. Amb la victòria dels abstencionistes (els mooolts de passius i els quatre d'actius) tampoc no hi guanyem ningú. També, doncs, més brots grisos.

S'hi pot fer res? És clar que sí! Intentar una vegada i una altra, en els entorns en què tothom treballem, construir els apartats que abans he remarcat en negreta, explicar que el futur o l'escrivim o ens l'escriuen, generar confiança, obrir portes a la implicació de tothom... Una altra política ha de ser possible! Jo crec que en Raül n'és un molt bon exemple.

Tornem a Sant Feliu, que se me n'ha anat l'olla... Aquest és el mapa dels districtes electorals de la nostra ciutat:


I aquests han estat els resultats dels nostres vots i els nostres silencis:
És un mal resultat, sense embuts, per als qui creiem que hi havia responsabilitats de dretes (sí... menys estat i més mercat... fins que els hagin de treure dels desastres que ells mateixos han provocat...) i hauríem d'impulsar solucions d'esquerres (sí...més serveis públics per protegir els qui no tenen cap responsabilitat en les crisis que els aclapara...).

En castellà diuen que "de lo malo saca lo mejor". Un minso "consol" per als homes i dones de la nostra coalició a Sant Feliu: els tres partits del Govern catalanista i d'esquerres perdem vot, però no de la mateixa manera que a la resta de ciutats. Nosaltres hem perdut 204 vots: un de cada set votants nostres ha deixat de confiar en nosaltres, menys que a la mitjana general. Però el PSC i ERC n'han perdut un de cada quatre, més que a la mitjana general. CiU i PP també pugen menys que la mitjana general. Crec que cal agrair als homes i dones de la coalició el seu treball en la campanya (quatre actes a Sant Feliu, més que ningú!) i el seu combat diari per un Sant Feliu millor que, ni que sigui una mica, pot haver acabat de decidir algun conciutadà o conciutadana.

Hauríem volgut veure brots verds (de debò, no dels de Zapatero) i un Parlament de dretes i amb un pes important de l'extrema dreta ens deixa un panorama, per dir-ho d'alguna manera, de brots grisos. I, si continuem callant, anant "a lo que surja", és evident que a les classes populars europees uns altres ens aniran escrivint la història.

Per això, justament, cal continuar sempre en el llarg combat que a tot arreu del món se simbolitza i ens agermana sota la bandera roja. Sense defallir, malgrat tot...

divendres, 5 de juny de 2009

Si tu no hi vas...Raül Romeva no torna!

El proper 7 de juny cal el teu vot per Raül Romeva, per la llista d’ICV-EUiA. En Raül Romeva ha estat el eurodiputat de tot l’Estat Espanyol més treballador i el segon de tot Europa.

Si el proper 7 de juny tu no vas a votar, potser que no torni a ser al Parlament Europeu. En Raül ha estat la veu dels treballadors i treballadores, dels i les ecologistes, dels i les joves, de les dones, de les persones nouvingudes, de la gent gran, de les persones sense autonomia personal, dels i les pobres, dels i les palestines, dels gays, lebianes, transsexuals, bisexuals, dels i les defensores dels drets humans, de les ONGd, del moviment per la pau, dels drets dels animals, de les i els antitrasgènics...

Ara més que mai necessita el teu suport per seguir plantant cara a la dreta i els poderosos, davant la crisi del capitalisme no ens podem quedar sense veu al parlament Europeu. Per això JO VOTARÈ RAÜL ROMEVA, JO VOTARÉ ICV-EUiA

dimecres, 3 de juny de 2009

Espai públic, prioritat per als vianants. Abans, donar alternatives d'aparcament.

De vegades, sembla que Vázquez i Burgui hagin descobert la sopa d'all. Ara, a Can Calders, estan fent un discurs arriscat a propòsit de l'ampliació de les voreres als carrers del barri i la supressió de places d'aparcament. Pretenen presentar-se com a "bons" de la pel·lícula que volen la millora de l'espai públic del barri, i sembla que vulguin alhora presentar com a "dolents" de la pel·lícula als membres de les associacions de veïns i de comerciants al barri, acusant-los de donar prioritat als cotxes davant de les persones.

Aquesta mania de confrontar posicions diferents justificant-les en processos participatius a mida és molt lluny del que va fer ICV des del govern municipal. En comptes de buscar el suport d'una majoria mínima (com en el tema dels arbres a Francesc Mestres), nosaltres buscàvem l'entesa entre tots els sectors i punts de vista implicats, com es va constatar en la remodelació de la Rambla.

I a Can Calders aquesta entesa la vam fer possible de forma molt clara. És clar que vam treure tot l'espai possible als cotxes per donar-lo a les persones. Aquesta foto n'és un exemple evident: tothom pot recordar com aquesta zona de jocs a davant del cementiri era un aparcament.

Però la supressió de vehicles no es va fer a la brava, com ara pretenen Vázquez i Burgui, sinó generant prèviament un aparcament alternatiu i proper: just al costat del cementiri, on ara hi ha la pista coberta del barri.

És a dir, una millora va anar lligada a l'altra: primer, generar aparcament i després, treure cotxes del carrer. Diguem-ho tot, de passada: aquest solar es va comprar el 2001 només amb el vot d'Iniciativa i el vot en contra de PSC, CiU, ERC i PP. Just com la compra de la fàbrica de les tovalloles!

Bé, això és aigua passada, tot i que exposa amb claredat la trajectòria de cada partit en relació als barris de la Salut i Can Calders. El que més importa és el present i el futur: què hauria fet ICV ara i què proposa de cara al futur immediat?

ÉS evident que compartim amb tothom (govern, veïns i comerciants) la voluntat d'ampliar voreres o, directament, peatonalitzar espais significatius dels dos barris. Però abans, hauríem abordat de manera molt diferent el tema de l'aparcament. La nostra primera opció no hauria estat fer un aparcament a la fàbrica de les tovalloles (de construcció més complexa i de menor capacitat, condicionada per les obres de la canalització de la Riera de la Salut i les futures obres del soterrament) sinó un aparcament subterrani al costat del cementiri, de més capacitat i menor cost, que hauríem construït directament i venut a preu de cost als veïns i veïnes dels dos barris, Ni més ni menys que el que ja havíem fet a Can Maginàs (i també amb el vot contrari dels socialistes a principis dels anys noranta!). Ben al contrari de l'aparcament a preus més que discutibles que, per més inri, té les obres parades, sense que -que jo sàpiga-  ningú no n'hagi donat explicacions.

I això és el que tornarem a proposar al 2011, quan fem el programa electoral amb les aportacions del veïnat dels dos barris. Amb el mateix esperit amb què, al març de 1992, vam iniciar el procés de construcció del pàrking de Can Maginàs i que es recull en l'acta d'aquell ple: "construir un aparcament subterrani per tal de procedir posteriorment a la venda de les places sense ànim de lucre i per tal d'intentar solventar la greu problemàtica de l'estacionament a la zona i per tal d'evitar l'especulació, intentant afavorir al màxim als ciutadans amb escassos recursos econòmics"




dimarts, 2 de juny de 2009

Crisi de dretes, solucions d'esquerres.

Em direu que és simplista, però és que ens ho han servit en safata...

Els cartells del PSOE volent fer-nos por (i qui ha de tenir ara por al PP, amb el nou i flamant govern d'Euskadi???) admeten rèpliques gracioses, com aquesta...

O no tant. Perquè Rodríguez Zapatero ja ha anunciat el seu suport a Durao Barroso (el primer del grup començant per la vostra esquerra) per presidir la Comissió Europea: membre del Partit Popular Europeu, un dels amics de Bush i Aznar a la foto de les Açores, i defensor de les polítiques més dretanes d'Europa.

Sí senyor: no votar, té conseqüències. Votar al PSC, també.

Vota Raül Romeva! Actes electorals de la setmana.

Demà, 03/06/09, a Cornellà, acte central de la nostra campanya al Baix Llobregat:

Dijous, 04/06/09, al nostre local, acte electoral amb sindicalistes, amb la voluntat que Raül Romeva sigui la veu dels treballadors i les treballadores al Parlament europeu.