Ahir, 70 anys de la derrota. Demà, 30 anys de l'esperança.

Ahir, 1 d'abril.

Quan era petit, a l'escola vaig aprendre de memòria allò de "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo, las tropas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado" o alguna cosa així. D'això ahir va fer setanta anys. Hi vam perdre tots, fins i tot els que creien que l'havien guanyada. En aquest sentit, és revelador el llibre "Habíamos ganado la guerra", de l'Esther Tusquets.

Com a tantes famílies, a la meva hi va haver trencaments i dolor. Un cosí germà de la meva àvia paterna, Lluís Santacana, va morir amb els carlins catalans que van lluitar amb Franco, pels seus ideals religiosos. Una cosina segona de la meva àvia materna, Laura Fajardo, va estar empresonada a la presó de les Corts, a Barcelona (on ara hi ha El Corte Inglés Diagonal) per ser la dona d'un dirigent anarquista local (Josep Torras, que apareix en diversos magnifícs escrits de la Mari Luz Retuerta a http://www.toies.com/), i van morir a Pamiers, al sud de França.

Demà, 3 d'abril. Tota una altra cosa.
Si al 39 va ser la derrota de molts, al 79 va ser la victòria de tots. El 3 d'abril de 1979 es van realitzar les primeres eleccions municipals a l'Espanya que havia recuperat la democràcia que els feixistes havien esclafat. Demà en farà trenta anys.

A ICV-EUiA "llançarem la casa per la finestra" per celebrar-ho. I n'hi ha motiu: Sant Feliu, qui l'ha vista i qui la veu! No deuen opinar el mateix ni PSC ni CiU, que no pensen fer a la nostra ciutat ni el més mínim acte públic que recordi aquell moment, i això que ells van formar part d'aquell primer govern municipal democràtic que apareix a la foto. Potser perquè gairebé tota l'esperança democràtica s'havia generat, a la nostra ciutat, sota la bandera roja...!

Per cert, aquell 3 d'abril de 1979 jo no vaig votar al Cesc. Feia poc havia deixat el PSC (ja he dit en un altre escrit que no m'interessava una gent que pensava massa en "cómo joder a los comunistas"...), però tampoc no els vaig votar, tot i que hi havia bons amics com en Joan Carné o en Ferran Artigas... que després van dimitir de l'Ajuntament per les mateixes raons que jo ho havia fet pocs anys abans. En l'única vegada que vaig haver de triar entre Cesc Baltasar i Àngel Merino, em vaig decantar per l'Àngel i vaig votar el Moviment Comunista. Per sort, tots vam acabar confluint al PSUC i, avui, m'enorgulleix ser el seu successor com a portaveu del grup municipal d'Iniciativa i Esquerra Unida.

Ah! I per acabar. M'he connectat a http://www.todoslosrostros.blogspot.com/, tot cercant fotos per a la primera part d'aquest escrit. I hi he trobat una petició que subscric, i que caldria fer arribar al Govern de la Generalitat: posar una placa commemorativa, al lloc on hi havia la presó de les Corts, a l'entrada del Corte Inglés, que recordi i faci honor a la lluita de totes les dones que hi van ser. No n'hi ha prou amb eliminar la memòria franquista, cal sobretot recordar i honorar la lluita de qui va fer possible la nostra democràcia.

Comentaris