dimecres, 25 de març de 2009

27/03/09, acte de la Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu: "Fer front a la crisi"


Un altre acte que m'hauré de perdre. I no passa cada dia que en la mateixa taula hi hagi el bisbe de la nostre diòcesi, el secretari de CCOO del Baix, el responsable de Càritas Diocesana i la síndica de greuges de Barcelona, que tan bona impressió em va causar en la seva visita a Sant Feliu d'ara fa mig any

Serà a Viladecans, i l'organitza un col·lectiu d'homes i dones que, alhora són d'Església i són dels moviments sindicals i socials que combaten per una societat més justa. Com ells, jo no hi veig incompatibilitat, sinó complementarietat. Endavant, companyes i companys!!!

dimarts, 24 de març de 2009

"Ibèria i Vázquez: dubtes raonables" Article Butlletí 432, abril 2009.

Hem trigat més d’un any en tenir el Butlletí. Han calgut la pressió insistent d’ICV-EUiA i les bones notícies del soterrament per recuperar una certa normalitat informativa. I no hauria de ser així: la informació d’allò que afecta a la ciutat és un dret de la ciutadania i és una obligació dels seus representants.

En aquests dotze mesos, el silenci informatiu ha estat immens i se’ns acumulen els temes ara que podem parlar: el desastre de la recollida d’escombraries, el suport de PSC i CiU a un traçat irracional de la L3 del metro, l’alcalde que ara se’n va i ara es queda, el nyap de la piscina i la manca d’alternatives als seus usuaris,...

Però, ara mateix, hi ha dos temes que són especialment rellevants de la pèssima manera amb què Vázquez i Burgui prenen decisions sense informar ni tenir en compte prèviament a la gent i, menys encara, als partits de l’oposició.

En primer lloc, les decisions sobre el mapa escolar preses d’esquenes a la nostra comunitat educativa. No es pot decidir suprimir una futura escola de primària al Mas Lluí, ampliar a tres línies el Pau Vila i traslladar l’Escola de Persones Adultes sense tenir una planificació global de les necessitats escolars de Sant Feliu (el mapa d’equipaments que tan sovint reclamem!) i sense consensuar-la en el marc dels consells escolars de centre i el municipal. El rebuig dels centres a decisions unilaterals així imposades és més que comprensible, i ICV-EUiA hi donem tot el suport.

En segon lloc, tots els dubtes generats entorn de la compra de la Sala Ibèria. ICV-EUiA estem a favor de comprar aquest equipament i integrar-lo al patrimoni cultural de la ciutat. Ara bé, com qualsevol ciutadà a l’hora de comprar, volem tenir tota la certesa que no estem pagant més del que val. Tenim l’evidència que la Sala Ibèria es va valorar per damunt del seu cost l’any 2006. Hem demanat repetidament a l’alcalde que efectuï una nova taxació per determinar el valor real i actual de la Sala, per tenir la certesa que val els 2,7 milions d’euros que, entre tots, pagarem. Tantes vegades com ho hem demanat, l’alcalde s’hi ha negat.

Negar-se a donar informació és un signe d’autoritarisme i prepotència, però no mostra més que debilitat. Així PSC i CiU només han aconseguit que es mantinguin tots els dubtes raonables sobre la compra de la Sala Ibèria. I, de passada, sobre la capacitat de Juan Antonio Vázquez per ser l’alcalde de Sant Feliu, també.

Del Consell Escolar Municipal per abordar de forma dialogada el mapa escolar de la nostra ciutat... el més calent a l'aigüera.
Demà hi ha un ple extraordinari, a la una del migdia (manda güe..., que diria aquell) per parlar de l'Ibèria en petit comitè i amb tot dat i beneit. Tot un exemple, tot un símptoma.
Ara fa un mes i un dia, el nostre grup va enviar aquest escrit perquè l'aparició del Butlleti d'Informació Municipal era imminent. Ara, no se'n canta ni gall ni gallina.
Potser és així com PSC i CiU ens diuen que ells construeixen Sant Feliu... en positiu...

divendres, 20 de març de 2009

"Transparencia frente a la corrupción" El País, 20/03/09.

Los partidos políticos son irreemplazables en una democracia. Pero tienen gérmenes que pueden poner en peligro la salud del sistema. Deben combatirse con listas abiertas, limitación de mandatos y cuentas claras.

Jorge M. Reverte es periodista y escritor, y Agapito Ramos, abogado.

Parece indiscutible un hecho: la mejor garantía para que un sistema democrático funcione en estos tiempos reside en la existencia de los partidos políticos. El engranaje de la democracia no ha encontrado mejor herramienta que esas agrupaciones de personas que se mueven en la política para proponer fórmulas diversas de administrar la cosa pública, con la referencia de su ideología y sus propuestas concretas, ligadas a momentos concretos.

Pero ese reconocimiento no significa, en absoluto, que se pueda admitir la arbitrariedad cuando falta el debido control sobre las estructuras partidarias, que pueden actuar en muchos casos como agrupaciones de intereses oligárquicos, incluso con matices corporativos, que conducen a corrupciones, a ventajismos y a una acumulación de poder que pueden llegar a poner en juego la propia salud de la democracia.

Es la corrupción la que ahora nos preocupa. Ni siquiera la corrupción de los partidos, sino la que se genera en torno a ellos. Nos podemos situar en la posición más caritativa y decir que los partidos políticos en España no son estructuras que admitan mecanismos de corrupción en su seno. Pero los partidos, que siguen teniendo el apoyo electoral suficiente para que el sistema democrático funcione en nuestro país, tienen sin embargo gérmenes en su interior que pueden desarrollarse y fomentar la corrupción y la desafección. Veamos algunos problemas todavía sin resolver de los partidos españoles.

Las listas electorales las hacen los partidos eligiendo, según el criterio del aparato, quiénes las componen. Los argumentos por los que se elige a unos y no a otros no suelen tener nada que ver ni con la representatividad social, ni con la formación, sino con el dedo de quien manda. Vemos de candidatos a alcaldes, diputados autonómicos, nacionales, a personas que es dudoso que pudiesen serlo si hubiesen tenido que ser elegidas democráticamente con criterios de mérito y capacidad. Porque se ha ido cambiando poco a poco el criterio racional y jurídico impuesto en casi toda la Europa democrática por el cual la legitimidad del elegido la da el electorado, y se va imponiendo el de que la legitimidad la da el partido que lo designa. Por lo que tanto la discusión interna como las diferencias ideológicas tienden a desaparecer. Todos acabamos diciendo amén a quien nos paga. O no diciendo nada durante años y apretando el botón del voto en el Parlamento cuando lo ordena el jefe del grupo.

Los partidos se van transformando en grandes empresas, donde conviene entrar y aprender a servir a quien corresponde para prosperar en su momento. Vemos cómo muchos militantes entran en las nóminas de los partidos (Juventudes Socialistas, Nuevas Generaciones, etcétera) desde jovencitos y a partir de ahí van trepando en el peor sentido de la palabra. Sin tener que estudiar ninguna carrera, ni aprender idiomas, ni saber recitar dos líneas sin leer una chuleta. Cuando la política se ha transformado en una profesión facilona, ejercida a través de los partidos, es muy duro marcharse, porque fuera de la política no se tiene oficio ni por tanto beneficio. Cualquiera que esté en esa situación mata por permanecer en el aparato.

Para evitar esta perversión, habría que introducir factores en las elaboraciones de las listas por los cuales el candidato elegido lo fuese por sí mismo con nombres y apellidos. Es el viejo debate entre listas abiertas y cerradas que cada vez se hace más urgente en nuestro país.
Ligado a lo anterior está la limitación de los mandatos. Es curioso observar cómo todos los ciudadanos y políticos de un signo u otro han criticado por antidemocrático el intento de Hugo Chávez de perpetuarse en el poder liquidando el límite del tiempo en su mandato presidencial. Pero nadie sugiere ni por asomo, que no estaría mal que en España se pusiese ese límite, lo que sería bueno para la alternancia, algo muy importante en el juego democrático.

La corrupción no es un fenómeno nuevo. Desde que existe la política, existe la corrupción política. Vivimos en un país en que los funcionarios, salvo raras excepciones que pocas veces han tenido entidad y significado, son decentes. En cambio, de vez en cuando nos salpican con gran repercusión mediática los escándalos de corrupciones políticas. Si creemos que la corrupción existirá siempre, pues siempre habrá gente dispuesta a dar y otra gente a recibir en interés propio, el núcleo del asunto es si la corrupción política es significativa o no. Y en España es preocupante. Eso ha estado, hasta ahora, ligado a las necesidades de ingresos extraordinarios de los partidos.

¿De qué viven los partidos? Javier Pradera lo resumía hace unas semanas en este periódico. De subvenciones por gastos electorales a todos los niveles, local, autonómico, nacional y europeo. De subvenciones anuales tendentes a financiar la actividad ordinaria. De subvenciones a grupos parlamentarios que financian los gastos de los partidos en las cámaras legislativas. De aportaciones privadas que tienen un límite. Y, cada vez menos, de aportaciones de los militantes.
La suma de todos esos ingresos es muy importante. Y nunca hemos escuchado decir a ningún representante de partidos políticos que las cantidades que perciben sean insuficientes. Como tampoco hemos conseguido que nos detallen, exactamente y con transparencia, todas sus fuentes de financiación.

Si la cantidad es suficiente, la posición de los partidos ante la corrupción debería ser de una claridad meridiana; y si no lo es, deberían explicarlo y pedir más dinero, porque los partidos son absolutamente necesarios en un sistema democrático. Y año tras año vemos cómo los partidos políticos gastan más de lo que recaudan, que no es poco. Y no entran en quiebra. ¿Por qué? Porque los Parlamentos lo permiten, y porque los bancos lo consienten. De cuando en cuando, hasta les condonan sus deudas. Los partidos se han convertido en estructuras que devoran recursos sin cuento, lo que favorece que existan corrupciones, sobre todo en los ámbitos locales, en los que es más fácil confundir el interés personal con el político.

Lo peor es que casi todos los partidos democráticos participan, cómplices entre ellos, del implícito acuerdo de no cuestionar sus sistemas de funcionamiento. Y, como apéndices de esas estructuras, los parlamentarios fijan sus propios emolumentos, sus dietas de viaje y comida, y hasta sus planes de pensiones, algunos tan escandalosos como los que disfrutan los parlamentarios europeos, que alcanzan además el derecho a la pensión máxima con tres años de dedicación mientras un trabajador normal necesita 35.

Los partidos son estructuras sin alma. Son edificios. Unos edificios habitados por gentes que pueden tener en origen un encomiable afán de servicio público, pero cuyos intereses son los de profesionales que tienen que sostener un tren de vida, y defender con uñas y dientes un puesto de trabajo para el que no es fácil encontrar repuesto. Véase, si no, la facilidad con la que un ministro, una persona que suele venir avalada por su gestión o por su sabiduría, puede dejar su puesto y volver a su actividad anterior, mientras las listas de parlamentarios se renuevan sin que nadie se acuerde de sus nombres ni sepamos qué han dicho en cuatro años. Sólo lo que han aplaudido y votado. Si se expresan de manera inconveniente les expulsará el partido, jamás el elector.

¿Para cuándo la aplicación del artículo 6 de la Constitución? Transparencia y democracia interna. Las únicas medicinas para hacer que los partidos sean instrumentos nobles de nuestra democracia. Entonces, quizá, querrán volver a la política los que hablan sin leer, los que saben inglés, los que han negociado en las fábricas convenios complejos, o los que han escrito libros de matemáticas o sociología. Sin necesidad de ser ministros.

dijous, 19 de març de 2009

Una pausa inoportuna en una setmana apassionant :-(

Fa unes setmanes que estava pendent d'una operació de genoll. Em van operar el dimecres 11/03 i la recuperació m'impedirà ser físicament a tot de llocs on hauria volgut ser. Llàstima,,,

Hauria volgut anar a la trobada amb les regidores i candidates del PSUC i d'Iniciativa que es va fer dijous passat a l'Ateneu. Una molt bona manera de començar la celebració dels 30 anys de la recuperació dels ajuntaments democràtics, un fet que des d'Iniciativa recordarem molt i de maneres molt diverses!
Hi van ser la Paquita, l'Elisabeth, la Teresa, l'Esther, la Conxita, l'Eni, la Marta, la Montserrat, la Maria, la Mercè, l'Angelina, la Vicki, la Rosi, la Susana, la Virtu i la Lídia. I no hi van poder anar la Maite, la Maria Jesús, la Núria, la Montse, la Isabel, l'Aurora, la Magda,...

Hauria volgut anar dissabte al matí a Terrassa, a la trobada de regidors i regidores d'Iniciativa per debatre i acordar mesures contra la crisi des de cadascun dels nostres ajuntaments. I a la tarda, hauria volgut ser a la manifestació dels treballadors i les treballadores contra una crisi que no hem provocat i no volem pagar pels lladres de guant blanc que l'han provocada.

Hauria volgut anar també a l'acte d'homenatge de diumenge passat a la Joana Raspall, al Centre Parroquial. Se li va lliurar el gravat d'or del Centre, per la seva impagable trajectòria a l'entitat, a Sant Feliu, i als diversos àmbits de la cultura on ha deixat petjada. De ben segur, una munió de gent la va envoltar com es mereix, i com ja es va fer en un acte d'homenatge a la primavera de 2006, i que va recollir l'Isidre Bermúdez en el seu bloc:


Més llocs on voldria anar aquest cap de setmana... Divendres, un altre cap de setmana amb una programació excel·lent al Cinebaix: una altra agradable "discusió" amb la Cèlia per decidir si aàvem a veure "The reader" o "La duda". Dissabte al matí, a Sant Boi, assemblea comarcal d'Iniciativa per decidir la política a seguir a la comarca i la nova direcció. No podré alçar la mà per votar per l'Arnau Funes, el nostre portaveu a Cornellà. Per si no el coneixeu, us enllaço amb el seu bloc.

I, ara sí, per acabar, dues coses que em perdré la setmana que ve. D'una banda, dimarts que ve a l'Ateneu, a la presentació a la ciutat d'un projecte innovador i que enllaça plenament amb la gran tradició ateneística al nostre país:: "Cap a un Ateneu del coneixement" i la presentació de la Universitat Social Lliure Autogestionada (USLA).

I de l'altra, una de més personal... Fa un temps, una parella de Sant Feliu a qui no tinc el gust de conèixer, em va demanar que els casés el dissabte de la setmana que ve. M'ho van demanar perquè ells a mi sí que em coneixen: justament per aquest bloc! Em va fer il·lusió i ràpidament els vaig dir que sí... però tampoc no podrà ser. De tot el que em perdré aquest març... potser és el que em sap més greu!

divendres, 13 de març de 2009

Resum del ple de febrer de 2009.

Cinc cèntims del que vam debatre a la Casa de la Vila (sí, la casa de tots, la nostra àgora local, l'àmbit de la res publica, la democràcia més tangible) el passat ple de febrer. Un ple intens, que em va motivar unes reflexions en veu alta que vaig explicar aqui.

Un resum complet del ple el trobareu, com sempre, a la pàgina web d'Iniciativa. Heus aquí el resum del resum:
- mocions d'ICV-EUiA en relació al manteniment de la cultura del foc en les nostres festes populars, a la simbologia franquista encara present a Sant Feliu i a l'impacte específic que l'actual crisi econòmica té sobre les dones
- la compra de la Sala Ibèria i la negació reiterada de PSC i CiU a facilitar-nos la informació que considerem necessària, en un comportament autoritari inadmissible,
- un nou càrrec directiu a l'ajuntament, del més alt nivell salarial, per a unes funcions accessòries i enmig de la crisi; tot un exemple de sensibilitat social i bona gestió,
- acords relatius al funcionament del consell d'infants, al transport adaptat, a la Fira i a diverses entitats
- un prec d'ICV-EUiA relatiu al finançament del soterrament.

El ple és el moment de màxima rellevància democràtica en un municipi, i les decisions que s'hi prenen conformen la nostra ciutat i la nostra forma de viure-la. Agrairé tot comentari que ens ajudi a millorar ambdues!

divendres, 6 de març de 2009

Al·legacions d'ICV-EUiA a la modificació del PGM en els àmbits de Collserola, les Grases i Mas Lluí.


Hem penjat un primer resum i presentació de les al·legacions a la pàgina web d'Iniciativa. Pretenem, com diem a la instància de presentació, alguna cosa semblant a la que ja vam fer possible el 2003: solucionar el tràfic de camions per les Grases, preservar definitivament el caràcter forestal de Collserola i generar o millorar zones industrials. I sense intervenir en el Mas Lluí si no hi ha el necessari acord social i polític. Insisteixo: més o menys com ja es va començar a fer fa sis anys... perduts?

dimecres, 4 de març de 2009

Dia d'Andalusia a Sant Feliu: gràcies a totes les penyes andaluses de la nostra ciutat!

Dissabte, un concert memorable al Palau Falguera. Per treure's el barret sense portar-ne! Un cantaor que em va posar la pell de gallina, Óscar Ruiz, acompanyat a la caixa per Santi no recordo el cognom i, a la guitarra, pel santfeliuenc Miguel Ángel Pozo. Senzillament, extraordinari. Hi va haver una peça que em va sortir de dins de l'ànima un "Bravo!" tan fort que molta gent es va girar estranyada del meu entusiasme. Sense paraules. Brutal!

Diumenge, actuacions de les diverses seccions de la Peña Bética, la Peña Cultural Recreativa Luis de Córdoba, la Asociación Cultural Andaluza Rosas de Sant Feliu i el Centro Cultural Andaluz Virgen del Rocío, també amb la participació de la Colla dels Geganters. La Sala Ibèria, com sempre, plena de gom a gom. Molt bon ambient, molta festa, moltes cares conegudes amb rialla d'orella a orella, molta alegria i poca nostàlgia carrinclona. M'ho vaig passar bé, tot i que he de confessar que em va agradar més la música de dissabte nit que la dansa de diumenge migdia.

Les penyes són una peça important en la vida de la nostra ciutat. I així ho va saber reconèixer l'Àngel Merino, de qui comencen a parlar bé i no paren, tant les penyes andaluses com les colles de la nostra cultura tradicional. Sabrem recuperar una forma de fer a Sant Feliu que faci que tota mena d'entitats se senti reconeguda i ajudada pel govern de la ciutat? Aquest és, sens dubte, el camí que tots hauríem de seguir...

Soterrament: ENHORABONA, SANT FELIU!!!

Història. Aquesta imatge, ben aviat, serà història. I el dia 18 de febrer de 2009 serà un dels dies claus a recordar: és el dia que, en el Butlletí Oficial de l'Estat, va sortir l'anunci de la Direcció General de Ferrocarrils pel qual se sotmet a exposició pública l'estudi informatiu del soterrament de la via al seu pas per Sant Feliu.

És el tràmit final previ a l'aprovació del projecte i a la licitació de les obres. Tot plegat, aproximadament en un any. Després, 36 mesos d'obres. Previsiblement, doncs, el tren soterrat cap a meitat del 2013. I la cosa no acabarà aquí: immediatament després, la urbanització de la superfície, creant un Sant Feliu que a hores d'ara costa d'imaginar! És a dir, cap al 2015 o 2016 haurem pogut completar el procés de millora urbana més important de la nostra història recent, el que ens lliurarà la ciutat que encararà definitivament el segle XXI.

És una notícia excel·lent, i cal que ens en felicitem tots. És una notícia molt bona per a Sant Feliu i, en conseqüència, molt bona per a Iniciativa i Esquerra Unida. I també per als socialistes, i per a Convergència, i per al PP, i per a Esquerra, i per a totes les entitats, i per a totes les veïnes i veïns. Si algú vol treure profit electoral d'un treball unitari de tots durant tants anys, s'equivocarà i molt. Tots ens podem sentir tan protagonistes d'aquesta bona notícia com el Juan Antonio Vázquez, en Cesc Baltasar, l'Àngel Merino, la Carme Solsona o la Luisa Sáiz -per posar cara i noms propis a l'esforç de tots els partits- o com els milers de persones que han aportat el seu gra de sorra per aconseguir el que aviat serà una realitat.

Però no amagaré que m'hauria agradat veure, fa set anys, l'equivalent d'aquesta altra imatge, del 26 de febrer d'enguany:

D'esquerra a dreta: Manel Nadal, secretari de mobilitat del DPTOP de la Generalitat de Catalunya; Juan Antonio Vázquez, l'alcalde; Joan Rangel, delegat del Govern d'Espanya a Catalunya i Eduardo Molina, subdirector general de Plans i Projectes de la Direcció General de Ferrocarrils del Ministeri de Foment. Era una setmana més tard, i presentaven públicament l'estudi informatiu del soterrament de la via.

M'hauria agradat veure-la perquè en la legislatura 1999-2003 havíem treballat molt intensament (en Juan Antonio també) perquè aquesta foto hagués estat possible. Al 2002, vam arribar a tenir el mateix que tenim ara: un projecte constructiu per començar immediatament les obres. Però al 2002 no vam tenir, en la foto que hauria estat la precedent a aquesta, la voluntat del nostre Govern, de la Generalitat de Catalunya. Ho vam tenir a tocar, perquè un ajuntament amb alcalde d'Iniciativa (primer en Cesc i després l'Àngel) es va arribar a entendre amb un govern central amb un ministre del PP (Francisco Álvarez Cascos), i perquè semblava que ens podríem entendre amb la Generalitat, quan en Pere Macías era al capdavant del DPTOP, fins a finals del 2001. Aquesta foto de 2009, amb tres institucions liderades per socialistes, hauria pogut tenir com a precedent una foto de 2002 amb institucions liderades per populars, ecosocialistes i convergents. Però, com a derivada d'un dels últims canvis de govern de Jordi Pujol, tot se'n va anar en orris. Felip Puig va substituir a Pere Macías i, a meitat de 2002, en una reunió a la qual vam assistir l'Àngel, en Juan Antonio i jo, aquella porta es va tancar de forma definitiva. Felip Puig es va negar en rodó a participar en un conveni de finançament en una obra que no era titularitat de la Generalitat. Per més que tots vam insistir que en el futur la xarxa de rodalies seria traspassada i que era una qüestió de vital importància per a la nostra ciutat, no hi va haver res a fer. Felip Puig va ser el mur infranquejable contra el qual van topar tots els nostres esforços: "si Madrid no posa un euro a Pallejà, la Generalitat no posarà un euro a Sant Feliu", deia una vegada i una altra, fent referència al soterrament que llavors es feia als trams urbans dels Ferrocarrils de la Generalitat en la línia de Martorell.

Bé, tot plegat, aigua passada. Però de resultes del temps que ha passat, el projecte s'ha pogut millorar de forma molt sensible. En aquest temps, el tràfic de mercaderies s'ha desviat definitivament de la línia que passa per Sant Feliu i s'han millorat les tècniques constructives. Això permetrà treballar a profunditats majors i tenir pendents més pronunciats, la qual cosa implicarà moltes menys molèsties en les obres i aconseguir el soterrament fins més enllà de la carretera de la Sànson. Més raons per estar d'enhorabona!

Ara, crec que només ens queden tres coses per intentar aconseguir en els propers mesos:
1) un finançament en el marc que li pertoca: el del pla de rodalies del Ministeri de Foment, en aplicació d'un criteri que considerem just. És a dir, l'obra ferroviària correspon a qui és i/o serà titular del ferrocarril (Estat i/o Generalitat) i l'obra en superfície a qui li pertoca el govern de la ciutat (l'Ajuntament i la Generalitat, per la part que li correspon a la implantació del tramvia)
2) ajustar el projecte per facilitar l'intercanvi amb el metro. A l'endemà que es va presentar l'estudi del soterrament, es va publicar el pla de rodalies i es va veure que la famosa línia C3 de Rodalies no passaria per Sant Joan Despí i Sant Feliu, com era clarament de preveure. En opinió d'ICV-EUiA, això hauria de comportar un replantejament de la línia L3 de Metro, recuperant la proposta que nosaltres sempre hem defensat en aquest sentit.
3) el màxim acord polític i social en relació al projecte d'urbanització en superfície. Fins ara, tots hem sabut mantenir unitat en aquest punt, que cada cop esdevindrà més i més important. També estem d'acord en un punt fonamental: hi ha de passar el tramvia, tot i que encara no hem avançat en la forma com hi haurà de passar. Fa una mica més de dos anys, jo pensava això, en relació al tramvia, però encara no n'hem començat a parlar seriosament enlloc.

En tot cas, avui cal que ens congratulem que anem per bon camí, per molt bon camí. I, en les properes setmanes, caldrà que reprenguem el treball necessari per, en la línia que acabo d'apuntar, acabar de rematar de manera impecable la feina que entre tots estem tirant endavant. I permeteu-me que em repeteixi més que l'all i julivert: ENHORABONA, SANT FELIU!