dilluns, 21 de desembre de 2009

Entorn 77: "10 notes d'actualitat per fer reviure Sant Feliu"

Tot acabant l'any, a més de rebre el Butlletí de l'Ajuntament, també esteu rebent a totes les cases la nostra revista, l'Entorn. En tots dos llocs, com és habitual en nosaltres, la nostra voluntat d'explicar i d'explicar-nos, la nostra predisposició a enraonar: en persona, en les moltes activitats que fem a tot Sant Feliu, en el món 2.0, per exemple, amb els teus comentaris aquí mateix.

"Ben planificat, ben gestionat, dialogant, viu, equitatiu". Article Butlletí 434, desembre 2009.



BEN PLANIFICAT, BEN GESTIONAT, DIALOGANT, VIU, EQUITATIU.

Així és el Sant Feliu que volem i l’Ajuntament que necessitem. Sabem que és el que molta gent desitja, sabem que és possible. Iniciativa i Esquerra Unida ja hem començat aquest camí, amb la meva presentació com a candidat a alcalde a les properes eleccions municipals en un acte al Casal de la Gent Gran. Queda només un any i mig per fer reviure la nostra ciutat. Reviu Sant Feliu! és molt més que un lema afortunat: és un moviment ciutadà per fer un altre Sant Feliu, on tu, on vostè, on tothom hi té cabuda.

Però una ciutat més ben planificada també és una necessitat immediata. Avui, es debaten dos reptes crucials per al Sant Feliu del segle XXI: el soterrament de la via i la prolongació de la L3 de Metro.
Pel que fa al Metro, un moviment unitari sense precedents (tota l’oposició i la pràctica totalitat de les associacions de veïns) hem elaborat una proposta alternativa a la que defensa el govern local. Un metro que no sigui paral•lel al tren, sinó complementari, amb parades a Mas Lluí, estació i Falguera i amb connexió directa a Barcelona per Sant Just. La pressió ciutadana continuada ha provocat que PSC i CiU admetin, finalment, la possibilitat de revisió de la seva posició. Caldrà seguir treballant unitàriament en aquest sentit.

Pel que fa al soterrament, ICV i EUiA hem donat suport total al projecte d’obres que va presentar el Ministeri i donarem suport a l’equip de govern durant tot el període d’obres. Tot el que és bo per a Sant Feliu, ho és per a ICV i EUiA, i el soterrament és una prioritat de tothom. Però no creiem que Sant Feliu hagi de requalificar terrenys públics per pagar 25M€ per al soterrament, quan el mateix Ministeri invertirà properament 4.000M€ en la xarxa de rodalies de Barcelona abans de traspassar-la a la Generalitat. Sant Feliu ha de finançar la urbanització de la superfície, no l’obra ferroviària del subsòl. Al llarg de l’any 2010, també caldrà treballar unitàriament en aquest sentit.

2010: un any ple de reptes com a ciutat, que li desitgem que sigui també molt positiu per a vostè i la seva família.

divendres, 18 de desembre de 2009

PECCat i Sant Feliu: Can Bertrand com a oportunitat, no com a maldecap.

Parlem de debò de cultura, d'equipaments culturals, de Sant Feliu, de com construir la nostra ciutat, de voler comptar amb tothom. I contraposem-ho a l'anar fent, a la improvisació, al "¡dejadme zolo!", al només voler sortir a la foto.

Parlem de la nau de les sedes, a Can Bertrand. De la gran fàbrica creada l'any 1861, com ens informa el Centre d'Estudis Comarcals en aquesta pàgina, de la qual he tret aquesta foto:


Parlem del que, per a PSC i CiU, havia de ser Can Bertrand: havia de ser primer, la Casa Àsia, segon, el Museu del Còmic i finalment, tercera opció, -que potser la consideraven "un mal menor"?-, biblioteca municipal. Aparentment, un maldecap. Però, en realitat, una gran oportunitat per a Sant Feliu.

I parlem també d'una proposta, o més ben dit, d'una visió cultural per a Sant Feliu, per part de qui té la responsabilitat de governar la ciutat. De la seva absència present, de la seva força passada (qui no recorda l'Àngel Merino regidor de Cultura, el millor que mai ha tingut Sant Feliu?), de la seva possible i necessària vitalitat futura.
Parlem també del PECCat. Del Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya per al període 2009-2019, que està en fase final d'elaboració, que té el consens de les diputacions i la Federació i l'Associació de Municipis, i que va presentar el Conseller Tresserres el 14 de maig de 2009. Us podeu descarregar aquí la nota de premsa informativa.

Crec que és imprescindible, per a qui estigui interessat en aquest tema tan estratègic, una visita completa i sovintejada al web del PECCat que ha creat el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat.
En síntesi, les dotacions d'equipaments que el PECCat estableix per als municipis entre 20.000 i 50.000 habitants són les següents, amb els corresponents codis fixats pel Pla:

- Arxiu municipal (AM2),

- Biblioteca central urbana (BCU),

- Centre cultural polivalent (CCP2), entre 1.700 i 4.200 m2 de superfície construïda,

- Espai escenomusical (E2), entre 2.000 i 5.000m2, entre 300 i 500 places.

- Espai d’arts visuals (AV1), entre 400 i 600 m2.

El PECCat estableix, per a aquests equipaments, un finançament conjunt de la Generalitat del 50%. Obre també les portes a finançar altres equipaments que, més enllà dels previstos al Pla, vulguin tirar endavant els ajuntaments.
Però el PECCat determina que els ajuntaments han de planificar quins equipaments volen, en quina ubicació i amb quines característiques. Els ajuntaments han de fer, doncs, els seus mapes d'equipaments culturals, els quals, segons la Generalitat:

han de permetre als municipis plantejar un escenari de planificació de la
seva oferta d’equipaments culturals en el marc del desenvolupament cultural del municipi i en sintonia amb els criteris que estableix el PECCat.


s’hauran d’aprovar pel ple de l’ajuntament, prèvia validació del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació realitzarà convocatòries periòdiques per atorgar subvencions als municipis per a la realització d’aquests plans, i donarà suport als municipis durant el procés d’elaboració.

A ICV-EUiA ens consta que l'equip de govern ha encarregat (jo no sé encara a qui) la redacció d'una proposta de mapa d'equipaments culturals, evidentment per complir amb el que marca el PECCat. Però no en sabem ni un borrall. Ens consta també que les entitats culturals de Sant Feliu no en tenen gaire més idea. I hi tindrien molt a dir: estic convençut que ès imprescindible la veu del Centre Parroquial, l'Ateneu, la Unió Coral, el Casino o Cinebaix com a entitats locals amb patrimoni o gestió del mateix, al costat de la veu òbviament imprescindible del govern de la ciutat. Tots amb informació, amb criteri, amb capacitat de proposta. Tots a una.

La situació d'enrocament i aïllament de l'equip de govern és tan intensa que, després de demanar-ho repetidament en plens i en comissions informatives, hem hagut de presentar aquesta instància per saber què tenen entre mans Vázquez i Burgui.
En el proper ple del mes de desembre, exigirem el coneixement públic i el diàleg ciutadà entorn dels documents amb què treballa l'equip de govern i que, en definitiva, han de ser el punt de partida sobre el mapa d'equipaments que el PECCat estableix i que ICV-EUiA estem reclamant incansablement des de fa mesos.
És evident, doncs, que n'haurem de parlar, n'haurem d'enraonar...
(Però no em puc estar d'un dubte final: quan proposaven a Can Bertrand la Casa Àsia, ho feien seguint el PECCat? quan proposaven el Museu del Còmic, ho feien seguint el document de mapa d'equipaments que tenen tan curosament a recer? ara que proposen una biblioteca, en quin altre document de planificació s'estan basant? I si ens haguessin donat el museu, on haurien fet la biblioteca? Tenen alguna planificació, algun criteris de prioritat, alguna idea? Com deia, n'haurem de parlar... i molt!)


Ah! I ara me'n vaig a Can Ricart, a la darrera vegada que s'hi inaugura una exposició dels nostres amics pessebristes, abans que sigui completament un edifici d'oficines i despatxos.

(Bé... la darrera... fins a maig de 2011. Després, està en les mans de tothom que torni a ser-ho... quan un altre ajuntament faci, cercant la implicació i l'acord amb les entitats, el mapa d'equipaments de Sant Feliu)

dimarts, 15 de desembre de 2009

Dankon, doktoro Zamenhof!!!


Avui fa 150 anys que va néixer a Polònia el doctor Ludwig Zamenhof. Metge oftalmòleg, passarà a la història per haver inventat una llengua "per als qui tenen esperança": l'esperanto.

Quan vaig veure "La ciutat cremada", hi va haver una imatge que em va impressionar: la dels obrers anarquistes que, en el seu combat per un món nou, es troben en petits grups per estudiar esperanto, per aprendre la llengua dels treballadors units de tot el món, cap país per damunt de cap altre, cap llengua per damunt de cap altra. L'esperanto havia de ser "el llatí dels obrers".

Quan era petit, ens visitava una amiga de la meva àvia, Miss Mery Jung, una dona alemanya, valenta, culta, forta, que sabia parlar set idiomes, que havia fugit de l'Alemanya nazi. Ella parlava esperanto i me'n va ensenyar algunes nocions. Em va sorprendre la simplicitat, la manca d'excepcions. Si saps una arrel, ja saps automàticament fer els femenins i els plurals. Recordo l'exemple que em va ensenyar: si "germà" es diu frato, el femení "germana" és fratino (tots els femenins es fan afegint l'afix -in-. Tots sense excepció!) i els respectius plurals són fratoj i fratinoj: tots els plurals acabats en el sufix -j sense excepció. En tres línies, ja has après TOTA la la formació de nombre i gènere dels substantius en esperanto. Tres línies i sense excepcions: un geni el doctor Zamenhof!!!

Aquesta fotografia fa pensar molt en la de Francesc Ferrer i Guàrdia. No sé si ell també estudiava esperanto, o si ho feien deixebles seus, com el nostre Mestre Esteve. Tots formaven part d'un pensament humanista, laic, igualitari i internacionalista. Uns ideals sempre vigents, uns ideals que van voler reflectir també en una bandera, que representa l'ideal esperantista en tot el món, amb el verd de l'esperança, amb l'estrella de cinc puntes com els cinc continents:




Us convido a donar un cop d'ull a un llenguatge fantàstic, creat al servei d'una utopia més fantàstica encara. Visiteu, si teniu una estona, el portal http://es.lernu.net/

Gràcies, doctor Zamenhof. Dankon, doktoro Zamenhof!!!


diumenge, 13 de desembre de 2009

El Centre d'Estudis del Baix Llobregat premia triplement a Sant Feliu. Moltes felicitats!!!

Divendres a la nit, en un sopar multitudinari a Esparreguera, el Centre d'Estudis del Baix Llobregat va atorgar tres premis a persones de la nostra ciutat, per la seva tasca en els seus respectius àmbits.

Els premiats van ser:
Premi "Llorenç Presas i Puig" de Recerca (recerca científica en qualsevol branca del saber): a Mari Luz Retuerta, directora de l'Arxiu Local i Comarcal.

Premi "Joan N. García-Nieto París" de Reconeixement Cívic (per tasques desenvolupades a la comunitat): al Casal de la Dona de Sant Feliu de Llobregat, que presideix actualment la Conxita Fernández, regidora del nostre grup municipal, que sosté el trofeu a la foto.

Menció honorífica "Rosa Moragas i Duran" d'Arts Escèniques i Cinema (direcció, interpretació, escenografia, producció, etc): a l'obra de teatre musical "Mil anys en deu dits". El diploma el sosté en Joan Lorenzo, a qui dec també la fotografia que acompanya la notícia.

Una fotografia que, per ser completa, no cabria en cap escenari, perquè són moltes i molts els seus protagonistes: els col·laboradors i col·laboradores de l'Arxiu, les desenes de dones que han tingut responsabilitats al Casal de la Dona o hi han col·laborat, les desenes de persones de totes les edats que han participat en el nostre magnífic musical que retrata la història de Sant Feliu.

La complicitat i la sintonia entre totes les persones que treballen com la Mari Luz, la Conxita i en Joan (per citar només els qui sostenen els trofeus) amb la seva ciutat i amb les institucions democràtiques són la millor (l'única, potser) garantia que les ciutats siguin molt més que la suma de persones que viuen en un mateix espai. I que siguin, afortunadament!, una realitat viva, activa, plural, democràtica, col·lectiva que ens permet, com deia Pere Quart, "viure una vida més alta".

A totes i a tots vosaltres, enhorabona. I, sobre tot: MOLTES GRÀCIES!!!

dissabte, 12 de desembre de 2009

Resum del ple de novembre de 2009

Un ple que, com cada any, coincideix amb les dates en què les dones i els homes de tot el món es mobilitzen contra la violència masclista, contra la salvatjada encara vigent en la ment d'alguns homes d'allò tan espantós de "la maté porque era mía".

El ple va tenir dos moments emotius i especials, amb les intervencions de la Magda Torre i la Maria Rosa Rodrigo, del Consell Municipal de les Dones de Sant Feliu.

Apart de la solidaritat dels 21 regidors i regidores de Sant Feliu amb les dones víctimes de violència i amb les seves famílies, el ple va tractar de forma monogràfica del pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2010: 40 milions i mig d'euros. Hi he dedicat tres escrits complets (els podeu trobar cliquant l'etiqueta "Hisenda municipal" en el menú que teniu a la vostra esquerra), així que qui vulgui pot tenir molta informació sobre el tema.

Hi va haver dos moments que val la pena destacar.

En primer lloc, l'alegria d'haver rebut un altre premi per al Consell d'Infants de Sant Feliu, en aquest cas el premi Reconeixement a la Infància que li ha atorgat el Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya. Enhorabona als infants que hi han passat en els darrers dotze anys i als professionals que ho han fet possible!

En segon lloc, les explicacions de l'Eni Novell sobre el nostre vot contrari a la dissolució del Patronat Municipal de Serveis a les Persones amb Discapacitat, tot i que la seva activitat seguirà en el marc de l'estructura general de l'Ajuntament.

Altres temes tractats al ple:
- diversos conveni i subvencions,
- la finalització dels treballs de la comissió especial sobre la piscina (en parlaré en un altre escrit),
- més sobre Ràdio Sant Feliu i la política de comunicació de l'Ajuntament.

Com sempre, el resum el podeu llegir complet a la pàgina web d'ICV o us el podeu descarregar aquí.

A Sant Feliu: més PSC i CiU, menys cultura.


dijous, 10 de desembre de 2009

Idees bàsiques per entendre el pressupost i per saber per què hem votat NO. (i 3)

Completo aquí la sèrie de tres escrits amb la intenció que qualsevol santfeliuenc o santfeliuenca s'acosti al pressupost municipal amb alguns elements per interpretar-lo. Per saber, en definitiva, com es gestionen els diners de totes i tots. Hi insisteixo: 40,5M€ el 2010, dividits en 34,1M€ de pressupost ordinari i 6,4M€ per a inversions.

En el primer dels escrits, vaig intentar explicar d'on surten i com es presenten els ingressos. En el segon, vaig fer el mateix amb les despeses, amb un dels dos criteris possibles: en què ens gastem els diners (personal, consums, préstecs, subvencions,...). En aquest tercer i darrer, intento explicar les despeses amb l'altre criteri possible: a quina finalitat es destinen (policia local, neteja, educació, esports, cultura, administració general,...).

Segons la normativa pressupostària vigent per a totes les administracions públiques, hi ha cinc grans grups de despesa. Són els següents:

1. Serveis públics bàsics. Inclou: seguretat ciutadana, urbanisme i habitatge, benestar comunitari (enllumenat públic, recollida de residus, neteja viària, jardineria,...) i medi ambient. Són 10,9M€ l'any que ve.

2. Protecció i promoció social. Inclou: pensions (cotitzacions a la Seguretat Social per als treballadors municipals), serveis socials i promoció social i foment de l'ocupació. Són 6,3M€.

3. Producció de béns públics. Inclou: sanitat, educació, cultura i esports. Seran 3,6M€ l'any 2010.

4. Actuacions de caràcter econòmic. Inclou: indústria, comerç, transport públic, infraestructures i altres actuacions de caràcter econòmic. Seran 1,1M€ l'any 2010.

5. Actuacions de caràcter general. Inclou: òrgans de govern (retribucions càrrecs electes i de confiança i aportacions als grups municipals), serveis de caràcter general (jurídics, recursos humans, equipaments informàtics,...), administració financera i tributària i transferències a altres administracions públiques. Seran 7,2M€ l'any que ve.

0. Deute públic. És el pagament anual dels préstecs que té contractats l'Ajuntament (capital i interessos). L'any que ve seran 3,9M€.

El desglós de tots aquests diners, fins al cèntim d'euro!, el teniu en aquest full. El podeu seguir aquí mateix sense necessitat de descarregar-lo , o, si preferiu, us el podeu descarregar aquí.



Bé.... No he pogut evitar que em surti la vena de mestre. En tot cas, tampoc no he volgut evitar-ho: estic convençut que cal posar a l'abast de tothom tota la informació que li incumbeix, per bé que de vegades sigui difícil comprendre-la amb detall i de forma immediata.

Però per això hi ha algunes coses fonamentals: la tecnologia ens ajuda a posar les coses a l'abast, el temps i la distància han deixat de ser barreres per a la consulta o la informació i, sobretot, qualsevol persona que vulgui consultar o preguntar alguna qüestió relativa als 40,5M€ que li incumbeixen, sap que aquí serà puntualment atesa i degudament contestada.

Vull reconèixer el mèrit i la paciència, per acabar, a qui hagi seguit fins al final els tres capítols d'aquesta "minisèrie", que no pretenia ser gaire distreta, però sí fer comprensible en què ens juguem les nostres virolles. Moltes gràcies per la vostra atenció!!!

dimecres, 9 de desembre de 2009

01/12/09: Per un metro de veritat per a tota la ciutat, un ple extraordinari.




Va ser un ple realment extraordinari. Fruit d'un treball unitari també extraordinari, sense precedents. Tota l'oposició i pràcticament tot el moviment veïnal a l'uníson, i no en la queixa, sinó en la proposta. Units no contra ningú, sinó per Sant Feliu. No en els lemes buits de contingut, sinó en l'argumentació consistent, amb dades, amb exemples, amb perspectiva. Amb visió politica (de polis, =ciutat) i qualitat tècnica, amb la intervenció completa, clara i ben exposada del president de l'associació Promoció del Transport Públic, el Sr. Ricard Riol (una persona avesada a negociar directament amb el conseller Nadal o a aparèixer sovint en debats televisius sobre el transport públic i a qui el regidor d'Urbanisme, Sr. Xavier Alegre, va voler desacreditar com que havíem demanat suport "al primero que pasaba por ahí").

Va ser un ple tan extraordinari, que va merèixer dues cròniques específiques dels dos diaris digitals comarcals.

En la crònica del e-digital, vinculat a la Televisió d'Esplugues, amb la qual tenim subscrit un conveni i on els portaveus apareixem mensualment en el programa "El pols de la ciutat", hi ha un bon reportatge d'uns 3 minuts de durada, però punxen una mica en el text escrit.

En la crònica de LlobregatMedia, vinculat a la publicació mensual gratuïta "La premsa del Baix", hi ha una crònica escrita més encertada.

No em puc estar de fer el meu propi resum. Hi havia la sala de plens plena, valgui la redundància, i a tots els assistents se'ls va lliurar aquest document. que compara la proposta del Departament de Política Territorial i Obres Públiques (2006) amb la que hem elaborat nosaltres, després que el DPTOP rebutgés les primeres al·legacions (2009).

La primera intervenció, en representació dels 10 regidors i regidores que donem suport a la campanya, la vaig fer jo mateix, insistint en la idea amb què he començat aquest escrit i resumint en tres els avantatges que té la nostra proposta:
1) un traçat complementari al tren, amb més cobertura de població (tres estacions) i no paral·lel al tren, repetint el mateix traçat que ja fa des de 1854,
2) més intermodalitat, amb una parada a l'estació de tren per fer transbordament fàcil i ràpid.
3) traçat més directe, sense fer revolts, per reduir temps de viatge i ser més competitiu en relació al transport privat.
A més, en una perspectiva comarcal i metropolitana, planificant de forma conjunta i a llarg termini els tres operadors presents al territori: metro, renfe i ferrocarrils de la Generalitat.

Tot seguit, en representació de tot el moviment veïnal que dóna suport a la campanya, va intervenir un representant de l'Associació de Veïns del Mas Lluí. Finalment, va intervenir en Ricard Riol. La seva intervenció es pot llegir completament aquí.

En Carles Soriano (ERC) i en Sergi Jiménez (PP) van recolzar, en les seves exposicions, totes les intervencions precedents. Tot seguit, va intervenir el regidor d'Urbanisme, en un intent barroer de desacreditar les persones i les opinions precedents, acusant a les persones que legítimament tenen una visió diferent de la ciutat i del seu transport de voler retardar interessadament la posada en funcionament del metro. Va anunciar el vot contrari a la proposta de PSC i CiU, i va dir a més que la seva posició seria ferma.

En les rèpliques i contrarèpliques, el debat ja el va portar en primera persona l'alcalde, amb intervencions de Ricard Riol, Carles Soriano i jo mateix. Vam desmuntar les acusacions de voler frenar la proposta del DPTOP, sinó de voler una valoració més completa i amb un consens més ampli per a una infraestructura que és per a tota la vida. L'alcalde va insistir en la fidelitat institucional a un acord del DPTOP i onze alcaldes de la comarca en relació a la proposta que nosaltres qüestionem.

Ricard Riol i jo mateix vam explicar que aquest acord és molt fràgil, ja que parteix d'una decisió que afecta al Ministeri de Foment (la prolongació de la C3 de Renfe fins a Sant Feliu, fent una gran corba entre Sant Boi i Cornellà) sense l'aprovació del propi Ministeri. Inaudit...

De mica en mica, l'enrocament de PSC i CiU es va anar fent més fràgil. Finalment, en una intervenció del primer tinent d'alcalde, Sr. Fernández Burgui (CiU), va admetre que si el Ministeri no feia la línia C3 passant per Sant Feliu, la proposta actual de metro s'hauria de revisar. Aquesta és, finalment, l'opció que va assumir l'alcalde.

Com vaig destacar jo mateix en una de les rèpliques, és una molt bona notícia que, fruit del ple proposat pels partits i entitats, s'hagi produït un canvi en la posició de l'equip de govern: de rebutjar frontalment la nostra proposta, a admetre que caldrà valorar-la en funció del traçat que el Ministeri de Foment aprovi definitivament per a la línia Cornellà-Castelldefels.

La proposta de metro a Mas Lluí, estació i Falguera va ser rebutjada, finalment, per 11 vots en contra i 10 a favor, un marge massa ajustat per definir infraestructures tan estratègiques com les del tranport públic. Però va quedar clar que el tema del metro no està tancat. Ben al contrari: és un tema que està clar que es revisarà en funció de les decisions que prengui sobretot el Ministeri de Foment pel que fa a Renfe i que, inevitablement, tornarà a posar damunt la taula un canvi en la futura planificació de la L3 de metro a la nostra comarca i a la nostra ciutat.

I em quedo amb la idea inicial d'aquest escrit: a Sant Feliu hem viscut una situació de democràcia directa, participativa, propositiva, continuada i ben gestionada, sense gaire precedents. Això també ha de ser un motiu d'enhorabona. A tothom que ho ha fet possible, MOLTES GRÀCIES!

Resum del ple d'octubre de 2009.

Amb una mica de retard, tornem a presentar el resum del ple... no passat, sinó l'anterior. Aviat penjarem el de novembre.
Mentrestant, aviat farà dos mesos que vam tractar els punts següents:
- el debat de la fiscalitat municipal, amb un nou increment proper al 8% del rebut d'IBI que pagarem tota la ciutadania: un increment visible amb unes contrapartides invisibles...
- l'aprovació del primer Pla de serveis socials municipals, que vam votar favorablement, però en què l'Eni va posar en evidència les limitacions de la política social de PSC i CiU,
- rebuig a l'increment impositiu dels Pressupostos Generals de l'Estat per al 2010,
- petició de reunió de la comissió ambiental (que, finalment, es va fer tres setmanes després)
- pròrroga per dos anys del servei de jardineria,
- nou plec de condicions de la zona blava, que incorpora la gratuïtat del mes d’agost,

Com ja és habitual, podeu consultar el text complet al web d'ICV o descarregar-lo aquí.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Copenhaguen 2009: "Frente a una grave emergencia".


Impactants les imatges de la darrera campanya de Greenpeace... Més impactant encara l'editorial conjunta de 56 diaris de tot el món que avui ha publicat El País i que transcric textualment:
Hoy, 56 periódicos en 45 países han decidido dar el paso sin precedentes de hablar con una sola voz a través de un editorial común. Lo hacemos porque la humanidad se enfrenta a una grave emergencia.

Si no nos unimos para emprender acciones decisivas, el cambio climático causará estragos en nuestro planeta y, con él, en nuestra prosperidad y nuestra seguridad. Los peligros son evidentes desde hace una generación. Ahora, los hechos han empezado a hablar por sí solos: 11 de los últimos 14 años han sido los más calientes que se registran, el casquete polar del Ártico está derritiéndose y la increíble subida de los precios del petróleo y los alimentos el año pasado nos ofrece un anticipo del caos que se avecina. En las publicaciones científicas, la cuestión ya no es si la culpa es de los seres humanos, sino cuánto tiempo nos queda para limitar los daños. Y, sin embargo, hasta ahora, la respuesta del mundo ha sido débil y desganada.

El cambio climático se ha ido produciendo durante siglos, tiene consecuencias que persistirán para siempre y nuestras perspectivas de controlarlo se van a decidir en los próximos 14 días. Pedimos a los representantes de los 192 países reunidos en Copenhague que no vacilen, que no caigan en disputas, que no se echen las culpas unos a otros, sino que aprovechen la oportunidad surgida del mayor fracaso político contemporáneo. Ésta no debe ser una lucha entre el mundo rico y el mundo pobre, ni entre el Este y Occidente. El cambio climático afecta a todos, y todos deben resolverlo.

La base científica es compleja pero los datos están claros. El mundo necesita tomar medidas para limitar el ascenso de la temperatura a 2 grados centígrados, un objetivo para el que será preciso que las emisiones mundiales alcancen su tope y empiecen a disminuir entre los próximos cinco y 10 años. Una subida mayor, de 3 o 4 grados centígrados -el mínimo aumento que, siendo prudentes, podemos prever si no se hace nada-, secaría los continentes y convertiría tierras de cultivo en desiertos. Podría extinguirse la mitad de todas las especies, millones de personas se verían desplazadas y el mar inundaría países enteros.

Son pocos los que creen que, a estas alturas, pueda salir de Copenhague un tratado perfectamente definido; sólo fue posible empezar a avanzar verdaderamente en esa dirección con la llegada del presidente Obama a la Casa Blanca y el cambio total en la política de obstruccionismo que Estados Unidos mantenía desde hace años. Y el mundo sigue estando a merced de la política interior norteamericana, porque el presidente no puede comprometerse por completo a emprender las acciones necesarias hasta que el Congreso lo autorice.

Pese a ello, los políticos, en Copenhague, pueden y deben ponerse de acuerdo en los elementos esenciales de un acuerdo justo y eficaz y, sobre todo, en un calendario firme para que ese acuerdo se convierta en tratado. Deberían imponerse como plazo la reunión de la ONU sobre el clima que se celebrará el próximo mes de junio en Bonn. Como dice un negociador: "Podemos ir a la prórroga, pero no podemos permitirnos el lujo de volver a jugar el partido".

El núcleo del acuerdo debe ser un pacto entre los países ricos y los países en vías de desarrollo que aborde cómo se va a repartir la carga de luchar contra el cambio climático y cómo vamos a compartir algo que ahora es muy valioso: el billón aproximado de toneladas de carbono que podemos emitir antes de que el mercurio ascienda a niveles peligrosos.

Las naciones ricas son aficionadas a señalar la verdad aritmética de que no puede haber solución hasta que algunos gigantes en vías de desarrollo como China tomen medidas más radicales que hasta ahora. Pero el mundo rico es responsable de la mayor parte del carbono acumulado en la atmósfera, tres cuartos del dióxido de carbono emitido desde 1850. Ahora tiene el deber de tomar la iniciativa, y cada país desarrollado debe comprometerse a serias reducciones que disminuyan sus emisiones a un nivel muy inferior al de 1990 de aquí a 10 años.

Los países en vías de desarrollo pueden destacar que no son ellos los causantes del grueso del problema y que las regiones más pobres del mundo van a ser las más afectadas. Pero van a contribuir cada vez más al calentamiento y, por consiguiente, también ellos deben comprometerse a emprender acciones significativas y cuantificables. Aunque no han llegado a lo que algunos esperaban, los recientes compromisos de los dos mayores contaminantes del mundo, Estados Unidos y China, han sido pasos importantes en la debida dirección.

La justicia social exige que el mundo industrializado rebusque en su cartera y se comprometa a dar dinero para ayudar a los países más pobres a adaptarse al cambio climático y a suministrarles tecnologías limpias que les permitan tener un crecimiento económico sin aumentar sus emisiones. También es preciso fijar la arquitectura de un futuro tratado, con una rigurosa vigilancia multilateral, recompensas justas a cambio de la protección de los bosques y la evaluación creíble de la "exportación de emisiones" para que la carga acabe repartiéndose de forma más equitativa entre quienes fabrican productos contaminantes y quienes los consumen. Y la justicia exige también que la carga que corresponda a cada país desarrollado tenga en cuenta su capacidad de soportarla; por ejemplo, los miembros más nuevos de la UE, a menudo, mucho más pobres que "la vieja Europa", no deben sufrir más que sus socios más ricos.

La transformación será cara, pero mucho menor que la factura de rescatar al sector financiero mundial, y mucho menos costosa que las consecuencias de no hacer nada.

Muchos de nosotros, sobre todo en los países desarrollados, tendremos que cambiar nuestro estilo de vida. La era de los vuelos que cuestan menos que el trayecto en taxi al aeropuerto se acerca a su fin. Tendremos que comprar, comer y viajar de forma más inteligente. Tendremos que pagar más por nuestra energía y utilizarla menos.

Pero el paso a una sociedad que emita poco carbono ofrece la perspectiva de más oportunidades que sacrificios. Ya hay algunos países que han reconocido que hacer esa transformación puede aportar crecimiento, puestos de trabajo y mejor calidad de vida. El flujo de capitales es un dato significativo: el año pasado, por primera vez, se invirtió más en formas renovables de energía que en producir electricidad a partir de combustibles fósiles.

Para librarnos de nuestra adicción al carbono en sólo unas décadas serán necesarias proezas de ingeniería e innovación comparables a las más grandes de nuestra historia. Pero, mientras que la llegada del hombre a la Luna o la división del átomo surgieron del conflicto y la rivalidad, la carrera del carbono debe nacer de un esfuerzo de colaboración para lograr la salvación colectiva.

La victoria sobre el cambio climático exigirá un triunfo del optimismo sobre el pesimismo, de la visión de futuro sobre la estrechez de miras, de lo que Abraham Lincoln llamó "los ángeles buenos de nuestra naturaleza".

Ése es el ánimo con el que periódicos de todo el mundo hemos firmado conjuntamente este editorial. Si nosotros, con puntos de vista nacionales y políticos tan diferentes, podemos ponernos de acuerdo sobre lo que hay que hacer, seguro que nuestros dirigentes también son capaces de hacerlo.

Los políticos presentes en Copenhague tienen el poder de determinar cómo nos juzgará la historia: una generación que vio un reto y le hizo frente, o una tan estúpida que vio el desastre pero no hizo nada para evitarlo. Les rogamos que tomen la decisión acertada.

Este artículo lo suscriben los siguientes periódicos: Süddeutsche Zeitung (Alemania), Gazeta Wyborcza (Polonia), Der Standard (Austria), Delo (Eslovenia), Vecer (Eslovenia) Zimbabue Botsuana (Suráfrica) (Suráfrica), Dagbladet Information (Dinamarca), Politiken (Dinamarca), Dagbladet (Noruega), The Guardian (Reino Unido), Le Monde (Francia), Libération (Francia), La Repubblica (Italia), EL PAÍS (España), De Volkskrant (Holanda), Kathimerini (Grecia), Publico (Portugal), Hurriyet (Turquía), Novaya Gazeta (Rusia), Irish Times (Irlanda), Le Temps (Suiza), Economic Observer (China), Southern Metropolitan (China), CommonWealth Magazine (Taiwan), Joongang Ilbo (Corea del Sur), Tuoitre (Vietnam), Brunei Times (Brunei), Jakarta Globe (Indonesia), Cambodia Daily (Camboya), The Hindu (India), The Daily Star (Bangladesh), The News (Pakistán), The Daily Times (Pakistán), Gulf News (Dubai), An Nahar (Líbano), Arabic Gulf Times (Qatar), Maariv (Israel), The Star (Kenia), Daily Monitor (Uganda), The New Vision (Uganda), Zimbabwe Independent (Zimbabue), The New Times (Ruanda), The Citizen (Tanzania), Al Shorouk (Egipto), Botswana Guardian (Botsuana), Mail & Guardian (Suráfrica), Business Day (Suráfrica), Cape Argus (Suráfrica),Toronto Star (Canadá), Miami Herald (EE UU), El Nuevo Herald (EE UU), Jamaica Observer (Jamaica), La Brújula Semanal (Nicaragua), El Universal (México), Zero Hora (Brasil), Diario Catarinense (Brasil), Diaro Clarín (Argentina).
Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Jordi Solé Tura: gràcies!



Fa tres dies que va morir un gran home. Fa uns mesos, quan el seu fill Albert va venir a Sant Feliu per presentar "Bucarest, la memòria perduda" i va conduir el diàleg posterior, em vaig adonar que només els grans homes es guanyen dia a dia que els seus fills en parlin com ell ho va fer. El documental del fill complementa com un guant les pròpies memòries personals del pare, "Una història optimista", que vaig devorar en molt pocs dies pel Sant Jordi de 1998, si no recordo malament.

Jo no hi vaig parlar mai personalment. El seu nom apareixia constantment en els meus anys universitaris (1973-1978). A la Facultat, sentia a parlar de les anades i vingudes de la gent de Bandera Roja al PSUC. A Sant Feliu, recordo amb emoció un acte al Centre Parroquial (finals de 1976?), on al costat d'en Cesc i en Jaume Bosch, va exposar els punts de vista del PSUC sobre la "ruptura pactada" com a única via per transitar cap a la democràcia i, després, cap al socialisme. Recordo aquell acte amb emoció perquè hi vaig anar amb el meu pare, i vam tenir després una conversa molt llarga sobre el que va dir Solé Tura. El meu pare també va quedar impressionat per la seva oratòria i la seva trajectòria.

No haver militat al PSUC quan tothom ho feia em té ara aquests inconvenients: no haver tingut el plaer de conèixer personalment els grans homes de l'esquerra catalana, els protagonistes dels debats que han conclòs en allò que (suposo que a anys llum del que somiaven) avui som, discretament som. Alguns dies, anant a buscar l'autobús, veig a Francesc Vicens, passejant sol pel carrer, i em pregunto qui calibrarà en tot el seu immens valor, el paper que gent com ell ha fet perquè tots tinguem la vida, tan plena de contradiccions, que avui tenim.

Avui, fa 31 anys també de la constitució. Al 1978, jo no la vaig votar. Anava per Sant Feliu amb un immens adhesiu del Moviment Comunista de Catalunya, que deia "Per la República, abstenció". No vaig votar el text que va sortir de la comissió de la qual formava part Jordi Solé Tura. Tots hem evolucionat tant des d'aleshores... Avui la valoro, com no la valorava abans. Avui hi ha noves fornades de gent que no la valoren... El cas és que portem 31 anys que han donat la volta al país com un mitjó i gent com Solé Tura va deixar la pell, en dictadura, en la transició i en democràcia, per fer-ho possible.

Anava per forner i va ser un polític enorme. Els ulls del seu fill van enregistrar magistralment, emotivament el que va ser, el que va fer, el retrat del temps que va viure i la immensitat de la seva empremta. Moltíssimes, moltíssimes gràcies, Jordi Solé Tura.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Idees bàsiques per entendre el pressupost de l'Ajuntament i per saber per què hem votat NO.(2)

Som-hi amb el segon escrit per entendre d’on surten i en què ens gastem els 40,5 milions d’euros del nostre pressupost municipal.

Fem una mica de memòria. 1) Com és el pressupost de l’ajuntament i quants diners hi ha? 2) D’on surten els 40,5M€ d’ingressos? Totes dues coses les vaig explicar aquí. 3) Per què ICV-EUiA hem votat en contra? Ho vaig explicar també aquí.

Continuo amb la meva intenció de posar a l’abast de tothom que li interessi l’estructura i el contingut del pressupost municipal, responent a una quarta qüestió: 4) En què es gasten els 40,5M€ de què disposarem el 2010?

El pressupost de despeses d’una administració pública té dues maneres de llegir-se: segons les seves finalitats o segons els conceptes de despesa. Al final, lògicament, han de sumar igual: 40,5M€ en el nostre cas.

D’altra banda, com en el pressupost d’ingressos, també distingim entre les despeses ordinàries de l’Ajuntament (les que financen l’estructura municipal i els serveis bàsics de la ciutat) i les despeses d’inversions, que es refereixen a les despeses que tenen caràcter puntual, normalment les compres (des de mobiliari fins a solars) i les obres (des d’una millora en un equipament fins a la urbanització d’un nou barri).

Mirem el pressupost ordinari, segons els conceptes de despesa. També s’ordenen per capítols, com el d’ingressos. Té aquesta estructura:

Capítol 1: Personal. És el total de les retribucions, per tots els conceptes (inclosa Seguretat Social, antiguitat, etc) de tot el personal polític, tècnic, administratiu i operatiu (ja siguin funcionaris o laborals) de l’Ajuntament. En el pressupost de 2010, estem parlant de 15,5M€ i una plantilla de 357 persones (exclosos els càrrecs electes).

Capítol 2: Béns corrents i serveis. És el cost dels serveis municipals (l'enllumenat públic, els consums d'aigua o gas d'escoles o pavellons, per exemple), del funcionament de la ciutat, tant si el presta directament l'ajuntament (manteniment de la via pública, per exemple) com si ho té en concessió amb empreses externes (com ara la recollida d'escombraries o la jardineria). L'any que ve, té un import total de 12M€. Els conceptes més importants són:
- la recollida d'escombraries, 1,4M€,
- la neteja dels edificis municipals i les escoles públiques, 1,4M€,
- la neteja dels carrers, 1,3M€,
- el servei de jardineria, 1,3M€,
- el total de consums d'electricitat, aigua i combustible de via pública i edificis municipals, 1,2M€.

Capítol 3: Despeses financeres. Són els interessos dels préstecs que té signats l'Ajuntament. També inclou conceptes menors, com ara les cancel·lacions anticipades, els interessos de demora,... Ara és una partida baixa, perquè l'euribor està baix: l'any 2010 seran 380.000€, mentre que fa dos anys era una mica més d'un milió.

Capítol 4: Transferències corrents. Són els diners que l'Ajuntament lliura a altres administracions pels compromisos que hi té contrets, a les entitats de Sant Feliu per mitjà dels convenis o subvencions, i a les famílies mitjançant beques o altres formes d'ajuts. La seva finalitat no és la inversió, sinó la despesa de les seves activitats ordinàries. En el nostre pressupost, té un import de 2,7M€. La partida més important és la que transferim a la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona: 1,2M€, que financen els serveis que tenim mancomunats (des del sanejament de l'aigua fins al tractament dels residus). Inclou una partida de 140.000€ per atendre situacions personals o familiars de precarietat, amb l'informe dels serveis socials municipals. Entorn de 320.000€ van a entitats locals culturals i esportives: un 15% menys que l'any passat. És una de les raons per no votar el pressupost de PSC i CiU.

Les despeses d'inversions són bàsicament dos: les obres, i l'amortització de crèdits bancaris demanats en anys anteriors per finançar justament les obres. Per no allargar-me més encara, només esmento dos capítols menors: el 7, de transferències per a inversions (a altres administracions, entitats o famílies, però no per a despesa d'activitat ordinària), Pujarà 119.000€ l'any que ve, i el 8, d'actius financers: les bestretes que es concedeixen als treballadors municipals. Pujarà 86.500€ l'any que ve. Les partides realment importants són:

Capítol 6: Inversions. Enguany seran 6,2M€, als quals cal afegir els 3,9M€ que arribaran a primers d'any gràcies al segon "Plan Zapatero". Poca broma: entre que els governs socialistes de Madrid i Barcelona estan transferint des de 2004 diners com mai als ajuntaments, i els prop de 12 milions que ha transferit en dos anys amb el Plan E, mai l'ajuntament ha disposat de tants diners per a inversió! La partida més important és per al soterrament: 2,5M€. Com expliquem en el full que ja he esmentat abans, no estem d'acord que financem obra de subsòl: als ciutadans i ciutadanes ens toca pagar obra de superfície, de construcció de ciutat, no de subsòl, de construcció d'infrastructura ferroviària. No compartim altres inversions, però ja ho expliquem en el document a què em refereixo.

Capítol 9: Passius financers. És, com avançava abans, el pagament de retorn o amortització de préstecs bancaris que s'han utilitzat amb anterioritat per pagar inversions. L'any que ve, parlem de 3,6M€.

(És tard, és divendres... i ja acabaré de descriure en un tercer i darrer escrit com s'estructura el pressupost en conceptes de despesa (educació, policia local, esports, administració general, etc.) No sé si algú llegirà amb atenció aquests tres escrits... però m'agradaria que fossin útils a qualsevol ciutadà que, a més de pagar impostos, vol saber a què es destinen i vol tenir criteri o opinió sobre aquesta destinació. Apa, ja m'he enrotllat prou. Bona nit! Adéu siau!)

divendres, 4 de desembre de 2009

Inauguració del Centre Ocupacional Marquet Molins: felicitats, Sant Feliu!

Aquesta tarda s'ha inaugurat un equipament que la nostra ciutat necessitava, que té una ubicació excel·lent i que és fruit d'una col·laboracíó exemplar entre totes les administracions i amb les entitats que treballen amb les persones que tenen alguna discapacitat i les seves famílies.

Es tracta del Centre Ocupacional Marquet Molins, un centre que acollirà 70 persones amb discapacitat intel·lectual per facilitar-los la formació que els permeti la inserció al món del treball. Una instal·lació de la qual no disposàvem i que avui ha provocat l'entusiasme de les famílies que omplien el recinte que s'estava inaugurant.

El centre s'ubica en una de les naus adjacents a l'arcada que comunica els pisos Bertrand amb el gran espai on ara s'està fent un aparcament soterrat, davant la nau de les sedes. Ha estat una rehabilitació acurada, en una nau que s'havia de preservar com a exigència de la modificació de planejament de Can Bertrand, aprovada a primers de l'any 2003.

M'han agradat molt totes les intervencions. Sobretot, dues: la del delegat del Govern d'Espanya, Joan Rangel, i la de l'alcalde, Juan Antonio Vázquez.

Joan Rangel, que va ser durant molts anys alcalde de Caldes d'Estrac, al Maresme, va parlar amb entusiasme de la política local i va destacar l'afortunada coincidència de voluntats que ha fet possible el centre:
- la del Govern d'Espanya, que l'ha pagat a través del primer Fons Estatal d'Inversió Local,
- la de la Generalitat de Catalunya, que pagarà la gestió del Centre mitjançant conveni amb l'entitat ACAM,
- la de l'Ajuntament de Sant Feliu que, per absoluta unanimitat, va destinar a la creació del Centre la part més important dels diners estatals del FEIL,
- la de l'entitat local Asprodis, incansable lluitadora pels discapacitats psíquics de la nostra ciutat, que ha sabut mantenir i canalitzar un esperit de servei a les famílies i de negociació i reivindicació davant les administracions,
- la de l'entitat ACAM (Associació Cívica d'Ajuda Mútua), que gestionarà el Centre, i que també gestiona a Sant Feliu un seguit d'habitatges tutelats al Mas Lluí, per a una vintena de persones amb disminució psíquica.

I m'ha agradat la intervenció de l'alcalde. L'he vist emocionat, content, tranquil, satisfet amb raó de l'obra feta i de l'agraïment de les famílies. En un gest còmplice i entranyable, ha fet parlar la Fina, l'antiga presidenta d'Asprodis. No s'ha deixat ningú en els agraïments: des d'en Ricard Barceló, promotor de les obres i un exemple clar que es pot ser constructor d'una manera que mereix agraïment de tothom, fins a la Mercè Solé, tècnica municipal extraordinària i estimadíssima per les persones amb alguna discapacitat física o psíquica que saben la sort tan gran que és tenir-la a Sant Feliu, passant per tothom que ha fet alguna cosa per obrir les portes del nou centre: tècnics, famílies, entitats,... amb un record especial a les germanes Marquet, que a finals dels anys 60 van fer una donació que, anys després, va ser la base patrimonial del Patronat de Serveis a les Persones amb Discapacitat i que avui dóna nom al centre ocupacional.

Avui he vist la imatge més propera i amable de l'alcalde. Avui ha estat un gran dia per a moltes famílies de Sant Feliu i per a tots nosaltres, i estic segur que ha tingut un matís especial per a ell, que l'honora.

A totes les persones que han fet possible el Centre, Sant Feliu els ha de donar les gràcies. Tota la ciutat ha d'estar d'enhorabona. Felicitats, Sant Feliu!!!

dimecres, 2 de desembre de 2009

Flors per a la convivència.


Ens arriba una notícia de Sant Joan Despí que ens faria arrencar un somriure si no fos realment preocupant. Si ho llegíssim de passada, diríem "quina collonada!": L'Ajuntament de Sant Joan Despí sanciona uns veïns per incomplir l'ordenança de civisme amb el seu jardí.

Però si ho llegim amb atenció, la cosa mostra el surrealisme i l'absurd a què pot conduir alçar al sanctasanctòrum una ordenança i, encara més, la pretensió que els múltiples matisos de la vida quotidiana s'arreglen a cop de decret i de la seva corresponent sanció.

Al Juanma i a la Maite els volen fer pagar 301€ per aquest bé de Déu de flors al seu jardí, per ocupar -diuen- la via pública generant molèsties al pas dels vianants... que ningú havia denunciat!

Se senten plens de raó i saben explicar-se. Fa uns dies, vaig veure el seu blog de reflexió sobre aquest tema. Avui m'he sorprès de veure un vídeo de la Maite parlant a "Els matins de TV3" sobre el tema. Aquí el teniu:


Des d'aquí, Maite, Juanma, tot el meu/nostre suport per al que calgui. Faltaria més...!

Però més enllà de com aquesta ordenança afecta puntualment i en concret als nostres amics i del suport que els puguem donar, hi ha d'haver el nostre rebuig a aquest intent (que va començar a BCN amb la seva famosa i inútil ordenança del civisme i que alguns alumnes aplicats intenten imposar als seus municipis) d'imposar convivència a cop d'ordenança, en comptes de generar convivència a cop de més vida cívica, més educació, més sensibilitat i atenció a les necessitats reals de les persones, més participació, més política, més democràcia, més equitat, més inclusió social, més apropiació ciutadana dels espais i els equipaments públics, més suport a les entitats, més construcció i exercici de ciutadania.

Clar que també podria ser que l'autoestima dels més rellevants governants municipals veïns fos tan extremadament alta, que hagin percebut que l'unic problema digne d'atenció i resposta al seu wonderful world... siguin les buganvílies en qüestió?

dimarts, 1 de desembre de 2009

Quatre moments de novembre per a la reivindicació de la política i l’orgull de partit.

Acabem de fer un ple extraordinari sobre el traçat futur del metro a Sant Feliu. En parlaré alguna altra estona. Ara, que he recuperat una presentació de fa uns dies, penjo un escrit que vaig fer diumenge passat a la tarda, un cop vaig decidir que feia massa fred i plovia per anar a veure el Barça-Madrid a l'Ateneu. Un escrit de caire intern, de reconeixement als companys i les companyes que fan possible dia a dia una realitat que cal reivindicar en positiu: la política local, o, com deia en un altre escrit, el debat dels nostres destins comuns més immediats...

En tota opció vital de llarg recorregut, hi ha alts i baixos, és evident. En l’afiliació a una organització política, òbviament també. Avui, en temps de descrèdit de la política, vull trencar una llança en favor de la política local i fer visible, en quatre moments, un agraïment sincer als homes i dones que pertanyen a la nostra coalició o que col·laboren habitualment amb nosaltres.

Primer moment, dijous 26/11/09, al vespre, a la nostra seu. Una assemblea interna monogràfica per parlar del soterrament, un cop aprovats els pressupostos de l’Ajuntament per a l’any que ve. Gairebé 40 persones durant gairebé dues hores, analitzant tots els enfocaments del tema (urbanístic, social, financer,...) en un clima d’enorme riquesa de totes les aportacions i de definició col·lectiva del model de ciutat que aspirem a construir i de l’estratègia per fer-ho possible. Estic segur que cap altra organització política de la ciutat té aquesta capacitat i aquest hàbit de treball en equip, rigorós i ben documentat, de convertir una passió evident per Sant Feliu en propostes concretes i viables d’actuació. Gràcies, companyes i companys!

Segon moment, dilluns 23/11/09, al vespre, a la nostra seu. Com cada dilluns anterior al ple, preparació del què direm i com ho direm, amb els set regidors i regidores del nostre grup municipal. Quatre homes i tres dones, dels vint-i-tants als seixanta-pocs, quatre d’Iniciativa, dos independents i un d’EUiA. Un grup que funciona com un rellotge, que comparteix anàlisis, objectius i criteris d’actuació. Totes i tots a una, però cadascú amb la seva veu. Als plens, hi intervenim totes i tots. Em permeto, en aquest escrit personal al meu bloc personal, manifestar-los el meu agraïment més sincer. Gràcies, tovaritxs!

Tercer moment, dilluns 16/11/09, al vespre, al local de l’AVV del Mas Lluí. M’hi vaig trobar amb quatre persones, completant un cicle de sis trobades a sis barris de Sant Feliu (encara em queda les Grases) amb persones que, en els darrers anys, han donat suport a les candidatures d’ICV-EUiA. M’he vist amb prop de quaranta persones, no militants la majoria, amb ganes d’explicar coses, d’aportar propostes, per al seu barri, per a la seva ciutat. Sis trobades sense límit de temps, sense formalismes, parlant de tot. La més nombrosa i la més intensa, al barri de la Salut, on algunes persones em van explicar per què van canviar el seu vot, i per què ara tornaran a votar-nos. Amigues i amics als quals agraeixo les seves crítiques, la seva sinceritat, la seva ajuda.
Quart moment, dissabte 14/11/09, al matí, al Citylab de Cornellà. Una jornada de formació sobre l’anomenada “política 2.0”, sobre els usos d’internet en la comunicació política. Em van demanar la participació i hi vaig parlar en nom dels companys i companyes que s’encarreguen de la política de comunicació a la nostra coalició. Totes les persones assistents ens van felicitar efusivament: no usem la xarxa per si mateixa, sinó en el marc d’una manera de comunicar-nos amb la gent que té en el diàleg i la presència física i regular la seva millor virtut. Hi vaig presentar aquest powerpoint. Als companys i companyes que ho fan possible, també gràcies!

Quatre moments que podrien ser molts altres. De bon rotllo, amb objectius clars, amb criteris compartits, amb passió per Sant Feliu, amb plans de treball concrets, amb reconeixement del temps i de la feina de tothom. Sense maldecaps interns i estèrils, sense mirar-nos el melic, sense perdre’ns en debats de poca rellevància... Entre tanta mala percepció de la política, trenco rotundament una llança a favor de la participació quotidiana de la gent en la vida de la seva ciutat (=polis, i d’aquí política!) a través d’una organització política com la nostra.

Si Sant Feliu t’apassiona i t’agrada aquesta manera de fer, tu podries haver format part de qualsevol d’aquests quatre moments de novembre. A la nostra coalició, a Sant Feliu, tenim les portes obertes per a tu.

divendres, 27 de novembre de 2009

dijous, 26 de novembre de 2009

"La dignidad de Catalunya": un editorial històric i necessari. Gràcies als 12 diaris que l'han fet possible.

Después de casi tres años de lenta deliberación y de continuos escarceos tácticos que han dañado su cohesión y han erosionado su prestigio, el Tribunal Constitucional puede estar a punto de emitir sentencia sobre el Estatut de Catalunya, promulgado el 20 de julio del 2006 por el jefe del Estado, rey Juan Carlos, con el siguiente encabezamiento: "Sabed: Que las Cortes Generales han aprobado, los ciudadanos de Catalunya han ratificado en referéndum y Yo vengo en sancionar la siguiente ley orgánica". Será la primera vez desde la restauración democrática de 1977 que el Alto Tribunal se pronuncia sobre una ley fundamental refrendada por los electores.

La expectación es alta y la inquietud no es escasa ante la evidencia de que el Tribunal Constitucional ha sido empujado por los acontecimientos a actuar como una cuarta cámara, confrontada con el Parlament de Catalunya, las Cortes Generales y la voluntad ciudadana libremente expresada en las urnas. Repetimos, se trata de una situación inédita en democracia. Hay, sin embargo, más motivos de preocupación. De los doce magistrados que componen el tribunal, sólo diez podrán emitir sentencia, ya que uno de ellos (Pablo Pérez Tremps) se halla recusado tras una espesa maniobra claramente orientada a modificar los equilibrios del debate, y otro (Roberto García-Calvo) ha fallecido.

De los diez jueces con derecho a voto, cuatro siguen en el cargo después del vencimiento de su mandato, como consecuencia del sórdido desacuerdo entre el Gobierno y la oposición sobre la renovación de un organismo definido recientemente por José Luis Rodríguez Zapatero como el "corazón de la democracia". Un corazón con las válvulas obturadas, ya que sólo la mitad de sus integrantes se hallan hoy libres de percance o de prórroga. Esta es la corte de casación que está a punto de decidir sobre el Estatut de Catalunya. Por respeto al tribunal –un respeto sin duda superior al que en diversas ocasiones este se ha mostrado a sí mismo– no haremos mayor alusión a las causas del retraso en la sentencia.

La definición de Catalunya como nación en el preámbulo del Estatut, con la consiguiente emanación de "símbolos nacionales" (¿acaso no reconoce la Constitución, en su artículo 2, una España integrada por regiones y nacionalidades?); el derecho y el deber de conocer la lengua catalana; la articulación del Poder Judicial en Catalunya, y las relaciones entre el Estado y la Generalitat son, entre otros, los puntos de fricción más evidentes del debate, a tenor de las versiones del mismo, toda vez que una parte significativa del tribunal parece estar optando por posiciones irreductibles. Hay quien vuelve a soñar con cirugías de hierro que cercenen de raíz la complejidad española. Esta podría ser, lamentablemente, la piedra de toque de la sentencia.

No nos confundamos, el dilema real es avance o retroceso; aceptación de la madurez democrática de una España plural, o el bloqueo de esta. No sólo están en juego este o aquel artículo, está en juego la propia dinámica constitucional: el espíritu de 1977, que hizo posible la pacífica transición. Hay motivos serios para la preocupación, ya que podría estar madurando una maniobra para transformar la sentencia sobre el Estatut en un verdadero cerrojazo institucional. Un enroque contrario a la virtud máxima de la Constitución, que no es otra que su carácter abierto e integrador.

El Tribunal Constitucional, por consiguiente, no va a decidir únicamente sobre el pleito interpuesto por el Partido Popular contra una ley orgánica del Estado (un PP que ahora se reaproxima a la sociedad catalana con discursos constructivos y actitudes zalameras). El Alto Tribunal va a decidir sobre la dimensión real del marco de convivencia español, es decir, sobre el más importante legado que los ciudadanos que vivieron y protagonizaron el cambio de régimen a finales de los años setenta transmitirán a las jóvenes generaciones, educadas en libertad, plenamente insertas en la compleja supranacionalidad europea y confrontadas a los retos de una globalización que relativiza las costuras más rígidas del viejo Estado nación. Están en juego los pactos profundos que han hecho posible los treinta años más virtuosos de la historia de España. Y llegados a este punto es imprescindible recordar uno de los principios vertebrales de nuestro sistema jurídico, de raíz romana: Pacta sunt servanda. Lo pactado obliga.

Hay preocupación en Catalunya y es preciso que toda España lo sepa. Hay algo más que preocupación. Hay un creciente hartazgo por tener que soportar la mirada airada de quienes siguen percibiendo la identidad catalana (instituciones, estructura económica, idioma y tradición cultural) como el defecto de fabricación que impide a España alcanzar una soñada e imposible uniformidad. Los catalanes pagan sus impuestos (sin privilegio foral); contribuyen con su esfuerzo a la transferencia de rentas a la España más pobre; afrontan la internacionalización económica sin los cuantiosos beneficios de la capitalidad del Estado; hablan una lengua con mayor fuelle demográfico que el de varios idiomas oficiales en la Unión Europea, una lengua que en vez de ser amada, resulta sometida tantas veces a obsesivo escrutinio por parte del españolismo oficial, y acatan las leyes, por supuesto, sin renunciar a su pacífica y probada capacidad de aguante cívico. Estos días, los catalanes piensan, ante todo, en su dignidad; conviene que se sepa.

Estamos en vísperas de una resolución muy importante. Esperamos que el Tribunal Constitucional decida atendiendo a las circunstancias específicas del asunto que tiene entre manos –que no es otro que la demanda de mejora del autogobierno de un viejo pueblo europeo–, recordando que no existe la justicia absoluta sino sólo la justicia del caso concreto, razón por la que la virtud jurídica por excelencia es la prudencia. Volvemos a recordarlo: el Estatut es fruto de un doble pacto político sometido a referéndum.

Que nadie se confunda, ni malinterprete las inevitables contradicciones de la Catalunya actual. Que nadie yerre el diagnóstico, por muchos que sean los problemas, las desafecciones y los sinsabores. No estamos ante una sociedad débil, postrada y dispuesta a asistir impasible al menoscabo de su dignidad. No deseamos presuponer un desenlace negativo y confiamos en la probidad de los jueces, pero nadie que conozca Catalunya pondrá en duda que el reconocimiento de la identidad, la mejora del autogobierno, la obtención de una financiación justa y un salto cualitativo en la gestión de las infraestructuras son y seguirán siendo reclamaciones tenazmente planteadas con un amplísimo apoyo político y social. Si es necesario, la solidaridad catalana volverá a articular la legítima respuesta de una sociedad responsable.

Idees bàsiques per entendre el pressupost de l'Ajuntament i per saber per què hem votat NO.(1)

Tot i el risc que em surti la vena de mestre, crec que és bo conèixer una mica l'estructura bàsica d'un pressupost d'una administració pública quan es té interès en saber com s'administren els diners de tots. Així que... al loro!

Per a qui ja sàpiga com va el tema i vulgui conèixer el pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2010 (i presentar-hi al·legacions si ho creu convenient), se'l pot descarregar aquí. És un document de treball d'ICV-EUiA i conté els nostres propis comentaris: transparència pura. És, d'altra banda, el millor document pressupostari possible avui a Sant Feliu, ja que té les comparacions amb els anys 2007, 2008 i les dades fins a setembre de 2009.

I si a més, vostè és impacient i vol saber per què hem dit que no a aquest pressupost, es pot descarregar els arguments que vaig exposar al ple d'ahir mateix... aquí.

Per a qui li interessi, una mica de teoria... Un pressupost municipal, com qualsevol altre, té el seu pressupost d'ingressos i de despeses. Tant un com l'altre, tenen l'apartat que es diu "ingressos o despeses corrents o ordinaris", referits als ingressos o despeses estructurals de l'ajuntament i per al seu funcionament quotidià, i l'apartat d'"ingressos o despeses per a inversions", que es refereixen a les obres i el seu finançament.

Anem als ingressos ordinaris. El constitueixen cinc capítols:

Capítol 1: Impostos municipals directes. És el més important del pressupost municipal i inclou l'IBI, l'impost de circulació, les plusvàlues i l'IAE. A Sant Feliu, seran 16,9M€ el 2010.

Capítol 2: Impostos municipals indirectes. És l'impost d'obres, lligat de manera molt directa a la construcció. Fa tres anys va ser un ingrés de 1,6M€. Al 2010, només serà de 500.000€.

Capítol 3: Taxes i preus públics dels serveis municipals. És el conjunt de taxes i preus pels serveis de tota mena que presta l'Ajuntament. Des dels guals, el cementiri, les multes o la recollida d'escombraries, fins les quotes de l'escola de música, les escoles bressol, o les quotes de la piscina d'estiu. Estem parlant de 5M€ per a l'any 2010.

La suma d'aquests tres capítols és el que es coneix com ingressos propis, ja que cada ajuntament té capacitat per decidir-los i gestionar-los any a any: fixant el tipus d'IBI, regulant els preus dels serveis, etc. Els ingressos propis es fan servir, per exemple, per calcular l'aportació municipal als projectes de solidaritat i cooperació al desenvolupament: el famós 0,7%.

Capítol 4: Transferències corrents. Són els diners que transfereixen les altres administracions per finançar els serveis municipals (no les inversions). La més important és la participació municipal als Pressupostos Generals de l'Estat (7,8M€), els diners que rebem de la Generalitat (2,7M€) i de la Diputació (0,4M€).

Capítol 5: Ingressos patrimonials. Són els diners que deriven de l'aprofitament del patrimoni municipal, ja sigui financer (interessos en caixes o bancs... sempre mínims... :-( o per les concessions de tota mena que ha cedit a un tercer: piscina coberta, zona blava, aparcaments, tanatori,.. L'any 2010, suposaran 667.000€.

Tot plegat, fa uns ingressos ordinaris de poc més de 34M€.

Pel que fa a les inversions:

Capítol 6: Alienació d'inversions reals. Són diners que provenen de les vendes de patrimoni municipal: o bé terrenys o bé propietats immobles (per exemple, la possible futura venda de l'edifici que actualment ocupa l'Escola Tramuntana). Al 2010, no n'hi ha.

Capítol 7: Transferència de capitals. Són diners que vénen de les altres administracions (com el capítol 4) però que no financen despesa ordinària, sinó les inversions per a les quals s'han demanat expressament (les obres, però també els projectes per fer-les). Al 2010, seran 2,3M€.

Capitol 8: Actius financers. En un ajuntament, és un capítol insignificant. Es correspon amb el retorn de les bestretes concedides al propi personal. Només seran 86.500€ l'any que ve.

Capítol 9: Passius financers. Són els préstecs que es demanen a les entitats bancàries per finançar una part de les inversions (la que no es finança amb els capítols 6 i 7 anteriors o amb el possible estalvi del pressupost ordinari). L'any que ve seran 4M€. Però això no suposa 4M€ d'inversió a Sant Feliu, sinó que 2,5M€ es transferiran al Ministeri de Foment per pagar el soterrament. En això, ICV-EUiA estem totalment en contra i és una de les causes centrals de rebuig al pressupost.`

Però això ja ho explicaré en el proper escrit sobre el pressupost.

dilluns, 23 de novembre de 2009

SF Equitat (1)

No n’hi ha prou amb fer equipaments públics: cal que tothom hi pugui accedir.

Des que vam recuperar la democràcia local, enguany ha fet 30 anys, els ajuntaments dels nostres pobles i ciutats han multiplicat la seva oferta d’equipaments i serveis de tota mena per a la ciutadania: educatius, cívics, culturals, esportius, assistencials, per a joves, per a gent gran, etc.

Sant Feliu no ha estat una excepció en aquest sentit. No només vam crear equipaments de titularitat municipal, sinó que vam crear equipaments que haurien correspost a la Generalitat per tal de resoldre urgències que, al nostre parer, no podien esperar: la posada en marxa del Centre de Planificació Familiar, de l'Escola de Música, dels cursos de català, les escoles Salvador Espriu, Pau Vila i Falguera van ser finançades i construïdes per l’Ajuntament. No és d’això, però, del que vull parlar.

Ja tenim els equipaments fonamentals, tot i que encara ens en falten o encara hem de d’omplir-los més d’activitat. El mapa d’equipaments que estem reclamant o la participació de les entitats per millorar en eficiència els espais existents ens ajudaran en aquestes dues direccions: els equipaments que ens falten i els usos que hem de donar, tant als que ens falten com als que ja tenim. Però tampoc és d’això del que vull parlar.

El que vull és que guaitem els usuaris dels equipaments de titularitat municipal i que analitzem si són un bon reflex de la nostra població. El que vull és que mirem bé si la diversitat dels nostres barris es reflecteix en la població usuària de l’Escola de Música, de la piscina, de les escoles bressol, dels campaments i colònies d’estiu,... El que vull és que pensem si tota la població de Sant Feliu pot sentir com a propis els equipaments de la ciutat o si hi ha barreres que els fa sentir com aliens, com que no li corresponen.

El que vull és que pensem sobre aquestes barreres, visibles i invisibles, que separen a un percentatge que no coneixem però que considero excessiu d'infants, joves, adults i gent gran de serveis que s’adrecen a tothom, però que no utilitza tothom. El que vull és saber quanta gent no pot saltar aquestes barreres, visibles i invisibles, i saber qui són, on són, i, sobretot, per què encara subsisteixen barreres que els impedeixen accedir a equipaments i serveis públics que també són per a ells, per a elles.

Ens cal, doncs, examinar els nostres serveis públics municipals en termes d'equitat. I saber si, com em temo, necessitem millorar o, pel contrari, progressem adequadament.

I si, com em temo, necessitem millorar, haurem de prendre'ns molt seriosament recuperar en aquesta matèria. Hi tenim massa en joc i per això, per a ICV-EUiA, serà una prioritat explícita de la seva proposta a la ciutadania a les municipals del 2o11. Una proposta que serà, necessàriament i volgudament, oberta a totes les aportacions de les persones que vulguin definir i fer possible una ciutat més equitativa.

(continuarà)

diumenge, 22 de novembre de 2009

... alguns ressons dels propis pamanos...

M’ha agradat molt la sèrie que vam poder veure la setmana passada a TV3. “Les veus del Pamano” m’ha agradat tant per la seva realització com per la forma d’abordar la Guerra i la postguerra al Pirineu. M'ha portat al cap una vella història familiar i una nova descoberta, les dues com a ressò del mateix període a la meva família, més enllà de les històries de misèria i gana que encara surten a les converses amb la meva mare...

Fa unes setmanes, vam anar un bon grup de santfeliuencs als escenaris de la batalla de l’Ebre. Hi vam anar amb en Lluís Aznar, soldat republicà de la lleva del biberó, persona a la que estimo i admiro, tant a ell com a la Rosa, la seva dona. Vam visitar diversos escenaris de la batalla, entre els quals una trinxera i vam passar per Vilalba dels Arcs, on hi ha un monument als voluntaris catalans del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, que van lluitar amb Franco i contra la República. També vam visitar un monument als soldats de la lleva del biberó, on vam retre un petit homenatge al Lluís i on es pot llegir aquest poema:

A Vilalba dels Arcs hi va morir el cosí germà de la meva àvia, Lluís Santacana Llopis, nascut 21 anys abans a la Granada del Penedès, membre d’aquell terç de requetès. Els dos lluïsos potser devien coincidir en el temps en aquella bogeria infernal, tan ben retratada al llibre “Incerta glòria”. Fent les meves recerques genealògiques, he anat diverses vegades a la Granada i he parlat amb la família d’en Lluís Santacana. He parlat també amb altres parents llunyans que, com els pares d’en Lluís, eren petits propietaris de vinyes abans d’esclatar la Guerra. El pare d’en Lluís va viure amagat durant tota la Guerra, com també altres parents llunyans meus del Penedès. Els capellans i els propietaris morts pels anarquistes durant els primers mesos de la Guerra van sotregar molt fort algunes comarques, el Penedès entre elles. Als escenaris de la batalla de l’Ebre, també. En la nostra sortida, vaig conèixer la immensa atrocitat dels fets de la Fatarella, en què un grup d'anarquistes va assassinar més de 30 pagesos que es resistien a la col·lectivització de les terres. Prop d’allà, a Bot, ningú encara ha gosat treure l’enorme creu que homenatja els caiguts del bàndol guanyador.

Lluís Santacana Llopis va morir també pels seus ideals. Com tants altres joves del bàndol guanyador, fastiguejats que els seus pares morissin o s’haguessin d’amagar per ser propietaris de tres o quatre hectàrees de terra, que cremessin les esglésies on s’adreçaven a un Déu en què tenien tot el dret de creure. Ell va lluitar voluntàriament no per Franco, sinó per defensar la forma de vida en què havia nascut i volia continuar vivint: arrelat a la terra, fonamentat en la religió. Vull dedicar aquestes paraules a recordar i homenatjar el cosí germà de la meva àvia, en Lluís Santacana, mort a la batalla de l’Ebre als 21 anys.

En les meves recerques, he trobat també Laura Fajardo Batet. Ella era anarquista, la dona de Josep Torres, el president de la col·lectiva agrària de Sant Feliu. Nascuda, com la meva àvia materna, a Sant Just Desvern el 1890, va ser una de tantes persones de Sant Just que, a primers del segle passat, venien a peu carretera avall a treballar a les fàbriques de Can Bertrand. Finalment, es va quedar a viure a Sant Feliu. Els meus besavis i la meva àvia Maria es van quedar a Sant Feliu el 1917. Laura Fajardo, encara no ho sé. Laura Fajardo era cosina germana del meu besavi, Jaume Batlle Batet. Acabada la Guerra, no es va exiliar: ni ella ni el seu home tenien delictes de sang. Però les delacions dels guanyadors la van portar tres anys a la presó, en l’infame lloc on ara hi ha el Corte Inglés de la Diagonal i ni una sola trista placa recorda aquell horror. Finalment, només la van poder acusar de viure amancebada. Sortint de la presó, es van exiliar a Pamiers, prop de Tolosa i de la frontera, on es va concentrar una bona part de l’exili anarquista català.

La genealogia és també una gran lliçó d’història. Jo ja sabia que el dret de vot a les dones el va instaurar la República l’any 1933. El que no sabia és que el sufragi universal masculí no va arribar a Espanya fins l’any 1890. Abans, hi havia l’anomenat sufragi censatari que, des de 1834, i per a varons majors de 40 anys amb alguna propietat immoble. A l’arxiu de Sant Just, gràcies al bon amic i conciutadà Jordi Amigó, vaig poder mirar els censos electorals de Sant Just de meitat del segle XIX: cap dels meus avantpassats hi consta, cap tenia cap propietat immoble o de bestiar, tots eren pagesos bracers. Els pares de Laura Fajardo van tenir vuit fills, dels quals tres van morir abans de fer tres anys: la pobresa en què va néixer i els ideals d’un món nou van dur la meva antecessora a primera línia de la CNT a Roses de Llobregat, el nom amb què van voler refer la història a la nostra ciutat.

Lluís Santacana i Laura Fajardo són dos noms retrobats en la meva pròpia memòria familiar. N’hi ha d’altres que he retrobat, i segur que me n’apareixeran molts més. Em parlen d’un temps injust i cruel, d’una societat (espanyola i catalana) que al segle XIX no va fer el canvi històric que exigien les revolucions americanes i francesa. Una societat que, al primer terç del segle XX, va arribar tard i feble a la democràcia, mal defensada per un govern legal republicà que va trigar massa mesos a controlar la sagnia revolucionària i brutalment eliminada per un govern feixista que, des de la seva posició de força, va decidir exterminar qualsevol rastre d’aspiració democràtica i ensorrar-nos al pou de la història, d’aquell món fosc del qual tota Europa va anar sortint a la primera meitat del segle XIX.

De petit, tot el que es referia a la Guerra i la postguerra, als seus noms propis dins de la família, era sempre envoltat de silenci. De mica en mica, com tota la nostra societat, anem descobrint una història que, per més dramàtica que sigui, és la nostra, ens ha configurat tal com som.

“Les veus del Pamano” són un gran retrat d’aquells temps. Les vides i les morts d’en Lluís i la Laura ho són també per a mi, i voldria que els seus noms no caiguessin en l’oblit de la gent que, en altres circumstàncies, hauríem tingut l’oportunitat de gaudir de la seva presència. En honor de tots ells, defensem amb intensitat els valors democràtics i humanistes que, cadascun a la seva manera, en Lluís i la Laura van defensar.

Per vosaltres, per tots els lluïsos i les laures de la meva família, de la meva ciutat, del meu país, el meu reconeixement, el meu agraïment, el meu homenatge.

divendres, 20 de novembre de 2009

La carretera torna a ser un passeig.



La carretera arbrada i amb llambordes és un vague record de la meva infantesa. De petit, no era un dels llocs on anava a passejar amb els meus pares, però en tinc records molt entranyables: acompanyava la meva tieta Maria Rosa a la telefònica (quan a casa encara no teníem telèfon, i recordo que el vam tenir al 1966, quan jo tenia vuit anys (el número 371, per cert!), quan anava amb el meu pare i el meu germà al barber a can Batalla (hi vaig anar el dia que feia 10 anys i em van fer un petit descompte, i hi devorava tots els TBO!), una vegada que vam anar tots els nanos dels Padres (jo feia "perfeccionamento" primero o segundo, no ho recordo) amb banderetes perquè passava "el caudillo" (d'aquella sortida, devia ser el 64 o 65, recordo que em vaig quedar embadalit mirant la torre de la presó i el hermano Antolín em va haver de cridar l'atenció),...

La carretera era el centre de totes les nostres compres, tret del menjar, que anàvem a ca la Júlia, al carrer de Baix i la fruita, a cal Mataporcs. Els comerços eren també els noms dels corralons: el corraló de l'Escala, el corraló de can Rabassa, el corraló de l'Ideal. Tot passava per la carretera: els llums a can Llumenetes (encara recordo que, quan van canviar el llum de 125V a 220V, vam haver de fer un bon proveïment de noves bombetes i, durant uns anys, de transformadors i jo al principi m'equivocava de voltatge i havia de fer el viatge dues vegades), la farmàcia a cal Martí, els vins a cal Borràs, els discos a cal Coscoll, el segó per als conills a cal Pons, la roba bona (quan es va poder!) a ca l'Amigó, les primeres ulleres (i les actuals!) a cal Feliu, la roba a cal Requena, la drogueria a cal Pere Bernades, alguns regals a cal Bausili, a cal Grané (tots els recordatoris dels batejos dels meus fills!) i altres a can Dot (la cistelleria on havien treballat la meva àvia i la meva mare, descendents de generacions d'espardenyers de Sant Just), els tortells de nata de cada diumenge, després de sortir de missa, a cal Mata, els rellotges (comprar-los o arreglar-los!) a cal Sancho ... i altres indrets que ara potser em deixo. El meu lloc preferit per anar a comprar, el que mai no rondinava, era comprar el pa a la Puríssima: de torna, hi havia sempre un cargol o una mica de coca que m'encantava. La botiga és igual que quan hi anava de petit, abans d'anar a l'escola, per esmorzar pa acabat de fer o aquella meravellosa coca de torna...

Anys després, va ser el lloc de les mobilitzacions. Per l'ambulatori, contra el tancament de l'Alumini, per aconseguir escoles, per aconseguir mestres per a les escoles, a les lluites obreres dels primers setanta. Quantes vegades he alçat el cor, la veu i el puny a la nostra carretera... I també, amb el tren, el lloc de les anades i vingudes: al Joanot Martorell, d'Esplugues, a la Universitat, a les feines, als cinemes, a les reunions... I així per a tantíssima gent!

Quan vaig entrar com a regidor a l'Ajuntament, la carretera va esdevenir també objecte de negociacions. Primer per al desviament de la carretera o per al seu manteniment i després, a finals dels 90 i principis dels 2000, per al seu traspàs definitiu a l'Ajuntament. El traspàs era, evidentment, una condició sine qua non per recuperar la carretera i convertir-la novament en el nostre carrer més important, en el nostre nou carrer major. Aquesta recuperació es va començar a concretar a mesura que avançaven dos projectes: la nova N-II com a autovia paral·lela a l'AP-7 i el riu i, sobretot, la recuperació del tramvia. El primer, va permetre treure tràfic de Sant Feliu: ja podíem imaginar la carretera només com a espai de mobilitat interior. El segon, va permetre començar a fer els números i establir les condicions del traspàs. Finalment, al setembre de 2002, l'Àngel Merino, llavors alcaldàs de Sant Feliu, va signar el traspàs de la carretera, conjuntament amb els alcaldes de Sant Just, Esplugues i l'Hospitalet, municipis travessats per la ja rebatejada N-340 i pels quals havia de passar el tramvia.

La carretera hauria d'haver estat, llavors, objecte de debats i propostes sobre el seu futur i el seu paper en el futur de la ciutat. Els homes i dones d'Iniciativa i d'Esquerra Unida vam plantejar, en les eleccions de 2003, una proposta explícita en el programa electoral que va guanyar les eleccions aquell any: configurar un gran centre urbà de ciutat entre la carretera i l'avinguda del soterrament, bàsicament peatonal, i amb una línia de tramvia en cada sentit. Per fer-ho possible, caldria resoldre prèviament el problema de l'aparcament: l'aprovació definitiva del planejament de Can Bertrand (també a l'any 2002) resolia el tema, ja que es crea un gran aparcament soterrani entre la nau de les Sedes i el Casal de Joves (actualment en construcció), una part important del qual hauria de ser de rotació.

Hauria estat, n'estic convençut, un debat d'alçada. Però el nou govern de PSC, CiU i ERC no el va voler ni admetre. És possible que un debat obert sobre el tramvia a la carretera hauria conclòs rebutjant la idea, no ho nego. Però el que és absolutament antidemocràtic és ni tan sols admetre la possibilitat del debat. Recordo que, en un acte al saló de plens i en un altre al Palau Falguera, vaig plantejar la petició que el tema es pogués debatre i la negativa va ser rotunda. Em vaig alçar i me'n vaig anar emprenyat amb l'actitud de l'equip de govern...
(És curiós (i satisfactori!!!) que, a Barcelona i per a la Diagonal, hi hagi la possibilitat d'un debat que a Sant Feliu es va impossibilitar per la via del ordeno y mando. Me n'alegro per la democràcia quotidiana barcelonina (hi deu tenir a veure que ICV-EUiA estiguem al govern?) i em sap greu per la mediocritat democràtica santfeliuenca...)

En tot cas, la carretera torna a ser un lloc acollidor i agradable, de passeig, de trobada, de conversa, de comerç. Em van comentar els comerciants que van fer el passeig inaugural amb els regidors, que també serà un lloc d'activitat, de festa: una gran idea! La primera ocasió per comprovar-ho, serà la festa ciutadana d'inauguració del nou tram i d'encesa de l'enllumenat de Nadal, el proper 28 de novembre.

I no em puc estar de somiar en veu alta. Estic segur que a la propera remodelació de la carretera, d'aquí als anys que sigui (que el món no s'acaba amb nosaltres i ja sabem a quina velocitat canvia!) hi haurà alguna imatge similar a la que viuen els ciutadans de Parla (a l'àrea metropolitana de Madrid) ja avui:
Bé, això ja vindrà. A més, divendres passat, en això no hi pensava. Perquè mentre enretiràvem els cons per obrir el tercer tram del nostre nou i flamant carrer Major, el que sí que estava pensant és que la carretera a mi m'agrada molt i que Sant Feliu sabrà gaudir-ne com es mereix.

ENHORABONA, SANT FELIU!!!

18/11/09: acte per un metro de veritat per a tota la ciutat, al Palau Falguera.

Un molt bon resum de l'acte públic de dimecres passat el podem veure en aquesta notícia de "El País". El que m'interessa en aquest escrit és donar a conèixer i sotmetre a valoració de qui hi estigui interessat la presentació que va fer en Ricard Riol, president de l'associació Promoció del Transport Públic.




És evident que som moltes les persones i entitats que no donem per tancat el tema i que continuarem treballant per aconseguir el millor transport públic per al futur de la nostra ciutat. Un futur gairebé immediat: no parlem de vint o trenta anys, sinó que les decisions s'han de prendre a un o dos anys vista, i les obres podrien començar d'aquí cinc o sis. Entenem, doncs, que no s'hi val a badar. Per explicar-nos bé, vam repartir 18.000 butlletins unitaris a totes les llars de Sant Feliu: volem ser molts i volem que se'ns escolti!

En aquest sentit, els 10 regidors i regidores dels grups municipals d'ICV-EUiA, PP i ERC hem demanat la realització d'un ple extraordinari monogràfic sobre aquest tema. La moció que hi debatrem us la podeu descarregar aquí.

Seguirem comptant amb vostè, amb tu, per aconseguir un metro de veritat per a tota la ciutat!

dimarts, 17 de novembre de 2009

Un Metro és per a tota la vida: que sigui el millor possible!!!

Dimecres, 18 de novembre, a les 19:30, et convidem al Palau Falguera a conèixer aquesta proposta per a la planificació (a quatre-cinc anys vista) del nostre transport públic ferroviari:




i et convidem a què la comparis i la defensis en relació a aquesta altra, que és la que en aquests moments forma part de les previsions de la Generalitat:




Un metro és per a tota la vida. El metro serà teu, serà de tothom. Tens dret a fer saber la teva opinió, a debatre-la, a canviar-la si convé.

Vine demà, si t'interessa el futur de la teva ciutat, el futur de la teva mobilitat, al Palau Falguera.

dimecres, 11 de novembre de 2009

I si ens passés com a Montornès?

Dissabte passat, els regidors i les regidores de la coalició vam tenir la nostra trobada municipal a Figueres. Són les nostres jornades A peu de carrer i ens permeten construir un discurs comú que avanci en els temes que són la nostra raó de ser: l'equitat social, el desenvolupament sostenible, els drets de ciutadania, la radicalitat democràtica.

A la tarda vaig intervenir en un taller amb dos companys de grups a l'oposició: el company José Antonio Montero, d'EUiA, de Montornès del Vallès i el company Toni Martínez, d'ICV, de Cunit. A Montornès, amb 17 regidors, som el grup majoritari amb 7... però som a l'oposició. A Cunit, és una situació molt diferent a la de Sant Feliu: també tenen 17 regidors, però ICV només en tenim 1. El govern de Cunit és una coalició que fa pensar: PSC, 7 regidors i PP, 2 regidors.

Anem a Montornès. Els nostres companys de coalició van guanyar les eleccions de 2003, però van empatar a regidors amb el PSC (6 a 6). Al 2007, la nostra candidatura, encapçalada pel José Antonio, va guanyar en vots i en regidors: 7 a 6. Al 2003, a Montornès hi havia una coalició de PSC (6 regidors) i CiU (3 regidors). Al 2007, la sociovergència de Montornès no va arribar a la majoria de 9 vots, perquè CiU en va perdre 1.

Guanyar les eleccions des de l'oposició parla per si sol de la vàlua personal i política dels nostres companys i companyes de Montornès. L'empenta amb què ens ho explicava el José Antonio em va impressionar molt positivament. Però, tot i haver guanyat les eleccions en nombre de vots i de regidors, la nostra candidatura és a l'oposició... perquè el PSC va preferir un govern municipal de coalició amb CiU i el PP (6 regidors, 2 i 1, respectivament).

En la meva presentació de dissabte, vaig presentar aquesta imatge:

Són els set districtes electorals de Sant Feliu i els resultats de les darreres eleccions municipals, les primeres que ICV-EUiA va perdre en vots i en regidors. La nostra candidatura (barres verdes) va guanyar al Centre i a Mas Lluí, vam perdre per una distància curta a Falguera i Can Calders i el PSC (barres vermelles) ens va treure un avantatge de més de 10 punts a la Salut i, sobretot, a Roses-Castellbell. CiU (barres carbasses) va quedar tercer, més a prop al centre i més lluny a Falguera, Roses i Mas Lluí. El PP (barres blaves) va quedar tercer als tres districtes en què es divideixen els barris de la Salut i Can Calders.

Si jo fos un elector socialista de Sant Feliu, la perspectiva de pactar amb PP i CiU em faria agafar urticària. Segur que a molts electors socialistes de Montornès, també... però, allà hi van pactar.

És totalment descartable que aquí facin d'aquí un any i mig el que ja han fet a Montornès fa dos anys i mig? Vosaltres què en penseu?