diumenge, 30 de novembre de 2008

Piscina: la biga en l'ull propi.

Un ciutadà m'ha fet arribar aquesta i altres fotos. El mòbil avui no ha parat. Quan el protagonisme d'àvui havia de ser el de la Marató de TV3 i, amb una rellevància menor, que la gent de la campanya per un Metro com cal recollíssim signatures, el record del dia serà per una biga que ha cedit a la piscina municipal.

Poc després de les 10, quan anava al punt de cita per començar la recollida de signatures, he vist l'alcalde i el Xavier Alegre a la piscina. La seva cara no anunciava res de bo. I amb raó. Parlaven alleujats perque les plaques que havien caigut de matinada no havien fet mal a ningú. Però eren conscients del que hauria pogut passar en algun altre moment, amb la piscina més plena.

Arquitectes i enginyers hi hauran de buscar explicació tècnica. I sobretot una solució... sense presses, que en aquesta piscina han deixat una pèssima petjada. Perquè avui Sant Feliu feia memòria de com la pressa és mala consellera i ha passat una factura duríssima a la nostra piscina: sobrecost de les obres, problemes en la construcció, retard en la posada en funcionament i, per si no n'hi havia prou, la biga. Tot, en poc més d'un any de vida.

Sant Feliu reclamarà responsabilitats i solucions: és obvi. Iniciativa i Esquerra Unida, també, també és obvi. Ara és d'esperar que PSC i CiU no es dediquin a desqualificar a qui demani explicacions, a qui parli a mig camí de la sorpresa i de la indignació d'aquesta situació tan difícil de comprendre, però que exigeix amb rapidesa una explicació totalment comprensible. Que no s'entretinguin en la palla de l'ull aliè, i que resolguin la biga (o les bigues) que tenen en l'ull propi.

divendres, 28 de novembre de 2008

Què diem des d'ICV sobre el projecte de la LEC?

Més que fer-ne un comentari (ja hi haurà temps...), adjunto:

1) el text complet d'un document de posicionament que hem aprovat al consell nacional del partit,

2) un tríptic informatiu, que repartirem a la concentració que el MUCE ha convocat davant del Parlament de Catalunya aquest cap de setmana.

Començo a témer que tot plegat s'anirà movent cap a un escenari que tindrà altres prioritats que la construcció d'un sistema educatiu que garanteixi equitat i qualitat per a tothom...

Començo a témer que els acords i els arranjaments entre partits i interessos creats a curt termini pesaran més que la visió global, estratègica i socialment inclusiva que necessita el nostre país en matèria educativa...

Com es deu dir en català allò que "para este viaje no hacían falta estas alforjas"?

dimecres, 26 de novembre de 2008

Vázquez guanya, PSC perd. Sant Feliu, també.

Hi devia haver un primer guió. Segons aquest guió, un cop el PSC arribés al govern (no hi fa res que amb el suport inicial de qui calgui: després ja en prescindirien), ICV s'enfonsaria i a les eleccions següents, passarien a ser un grup minoritari. Així ha passat fa anys a molts llocs i Sant Feliu no seria pas una excepció.

Però aquest primer guió va fallar. ICV no ens vam ensorrar, vam mantenir la major part del suport ciutadà, el primer govern de Vázquez va cometre relliscades importants com el macrotúnel a les Grases pagat amb la requalificació de zona verda pública al Mas Lluí o l'intent barroer d'intentar encolomar a ICV un "forat econòmic" que ni va existir ni va creure ningú. Les eleccions del 2007 van donar una victòria pírrica al PSC: un increment d'un sol regidor i el manteniment de tots els nostres regidors. 8 a 7, quan el primer guió preveia 10 a 5. Una victòria amarga i en comptes de buscar protagonistes en positiu, en van buscar culpables en negatiu. Ningú no va celebrar la primera victòria electoral del PSC en 28 anys de democràcia local. Algú de la direcció del PSC devia assenyalar directament a Vázquez. Algú devia començar a escriure un segon guió.

Hi devia haver un segon guió. Vázquez seria alcalde entre els estius de 2007 i 2009, i Rañé ho seria entre l'estiu de 2009 i les eleccions de 2011. Rañé, amb plena sintonia amb el PSC, seria el candidat que ensorraria ICV, vella i inexplicable obsessió d'un sector important del PSC-PSOE del Baix Llobregat. La mort sobtada de Mercè Sala va alterar el guió i Rañé va assumir la presidència del Consell Econòmic i Social. Era poc abans de l'estiu d'enguany, i un Vázquez cansat i decebut havia de prendre una opció: o comptar amb els regidors i regidores d'un partit que ja no comptava amb ell o comptar amb els regidors i regidores independents en qui tenia tota la confiança.

Vázquez, abans de l'estiu, va moure fitxa: primer tinent d'alcalde, una independent, Lourdes Borrell, portaveu del Grup municipal socialista, un altre independent, Joan Grisó. Sentint-se còmode amb els independents i amb CiU, va estar a punt de fer fora ERC, però devia pensar que no era qüestió d'obrir un altre front amb la difícil situació interna que ja vivia al seu propi partit. La seva aposta era clara i va marcar una línia que li devia suposar molts marrameus a Joan XXIII.

Passa l'estiu i la situació esclata. Vázquez mateix anuncia que no pot més i vol plegar. Als portaveus ens ho va dir oficialment a l'Ajuntament el 24 de setembre. Tothom ja ho havíem sentit, però jo no hi vaig donar crèdit, fins que ell mateix ho va confirmar. La direcció del PSC ve sovint a Sant Feliu per mirar de posar ordre. A l'assemblea de renovació de la direcció local del PSC, Vázquez no hi va (de fet, fa temps que no va a les assemblees del PSC). Ell mateix avança el nom de qui proposarà com a relleu, la Lourdes Borrell. Però la Lourdes és l'opció de Vázquez, no del PSC: podria haver estat la candidata per al 2011, però no té suports suficients al 2008. Per acabar-ho d'adobar, l'ERC de Soriano no té el comportament obedient previst, i manté posicions pròpies i coherents amb la seva visió de ciutat: prolongació de la L3, gir de 180º en el Torrent del Duc...

Finals de novembre, nou acte d'aquest annus horribilis de 2008 per a Vázquez i el PSC. ERC decideix marxar del govern. Nova recomposició d'un govern més fràgil que mai: només PSC i CiU, amb enfrontaments clars dins del PSC i no es oro todo lo que reluce entre CDC i UDC. Vázquez es veu obligat a una segona remodelació de govern (aquesta, almenys, era previsible) i torna a haver de decidir entre independents i militants del PSC. I Vázquez torna a optar decididament pels primers. Fins i tot ho explica cap al final de la nota de premsa institucional.

Fem un repàs del nou cartipàs municipal. Amb ERC fora, CiU intenta reforçar el seu paper al govern i resoldre alguna situació incòmoda que li pot passar factura electoral. Així, deixa les patates calentes de les escombraries o la relació amb les entitats culturals, es crea una nova àrea que dirigirà Burgui (Innovació, Ocupació i Promoció Econòmica), Mañosas assumeix regidories menys conflictives (política lingüística i noves tecnologies) i, sorprenentment, Rosa Maria Martí agafa la policia local i també la direcció de la remodelació de la Salut i Can Calders en el marc de la Llei de Barris. Tot fa pensar que CiU es fa més forta i, en aquesta remodelació, hi guanya.

Qui assumeix les responsabilitats que CiU deixa? Qui deixa les responsabilitats que CiU assumeix? El nyap de les escombraries passa ara a l'independent i voluntariós Joan Grisó, que té tota la confiança de Vázquez, i que assumeix també les responsabilitats de Medi Ambient. Amb aquesta opció, es consagra la primera línia de col·laboradors de l'alcalde: Lourdes Borrell i Joan Grisó. Vázquez guanya. I sembla voler castigar ostensiblement al partit: com s'ha d'entendre que no hi ha ni un sol canvi que doni més responsabilitats a militants com Teresa Calzada, Ferran Alberdi, Pilar Argente o Xavier Alegre? I més encara: a què respon rellevar a Xavier Alegre de la seva responsabilitat com a comissionat de la Llei de Barris per passar-la a una regidora de CiU? Aparentment és un càstig, aparentment l'aparell i la militància del PSC local hi perd.

D'aquesta bretxa aparent en el sí del grup municipal socialista, només en sé veure un sol benefici immediat per a la ciutat: per fi deixem enrera la paranoia de dues regidories de Cultura...

I hi deurà haver un tercer guió. Quines són les condicions necessàries perquè per fi Vázquez pugui acomplir el seu desig d'anar-se'n? Quan és previsible que això passi? Qui serà la persona que la direcció del PSC col·locarà llavors a l'alcaldia? Quina actitud tindrà llavors el PSC local en aquesta decisió? Serà aquesta persona la candidata d'aquí a dos anys i mig?

El que a mi ja se m'escapa del tot és el paper que algú ha reservat a l'interès general de Sant Feliu en aquest primer, segon, tercer... guió.

Si algú coneix als guionistes, que els digui amb insistència i claredat, si us plau, que pensin primer i per damunt de tot... en Sant Feliu. Si algú ho arriba a fer, moltíssimes gràcies!

Jaume Solé, nou company al Grup d'ICV-EUiA.

Envoltat de la seva familia, amb la Susi, el seu fill gran i el seu pare, envoltat de les seves mirades d'amor i respecte, d'orgull i suport a la decisió del seu Jaume, ahir en Jaume Solé es va afegir a la llarga llista d'homes i dones que volen treballar per Sant Feliu amb les idees i les propostes d'Iniciativa.

En Jaume té el llistó molt alt: substitueix en Ferran López i, com ell, tocarà temes de l'Àrea de Serveis Personals.

Però ho té fàcil: té idees, empenta, capacitat de relació, passió per la seva ciutat, tenacitat, honestedat. En el seu primer ple, ja va prendre la paraula dos cops. El primer, per dir per què és regidor i com vol servir la ciutat des d'aquesta responsabilitat. Va fer un discurs emotiu que podeu llegir íntegre al seu bloc. El segon, per fer una proposta concreta i en relació a un tema que el motiva, ens motiva i que és de plena actualitat: la idea de crear una comissió ciutadana que treballi la memòria democràtica a la nostra ciutat.

Ja saps, Jaume, que és un honor seure a la sala de plens per fer avançar la ciutat que ens apassiona. Com bé vas dir, és pot fer des de l'oposició on ara som i des del govern on vam ser i on volem tornar a ser. El cas és tenir en l'horitzó una idea clara del Sant Feliu que volem fer possible. Ahir el vas explicar i me'n sento solidari.

Per això estic content que treballis amb nosaltres i em sento orgullós del gran equip que fem, juntament amb l'Eni (ahir brillant com sempre, recordant que el que cal és tenir voluntat política per servir a la gent encara que no hi hagi competències o recursos, com quan Iniciativa va impulsar el centre de plànning o l'atenció a les persones amb drogodependència...), en Manel (ahir incisiu reclamant transparència en la política comunicativa municipal o presentant les nostres propostes per promoure el transport públic i que finalment van ser assumides per unanimitat...), la Lídia (l'unica que ahir no va parlar... quin contrast amb el govern, en què dels onze regidors només sol parlar l'únic que sembla que sap què dir...), en Leiva (ahir marcant de prop l'acció del govern en la seva gestió del pressupost...) i la Conxita (ahir emocionada en la seva intervenció amb motiu del Dia internacional de lluita contra la violència masclista...).

Un equipàs de gent de diferent formació i trajectòria, però sincerament units per fer de Sant Feliu una ciutat apassionant i viva, plena d'oportunitats per a tothom i, com dic repetidament citant a Amaral, donde nadie se sienta aparte.

Sé que tu també estàs orgullós, Jaume, d'haver-te incorporat a aquesta part important, però no única, de la força que Sant Feliu té en tants homes i dones que tant se l'estimen. Benvingut, company!!!

dijous, 20 de novembre de 2008

LOS AMOS DEL MUNDO (Arturo Pérez-Reverte, 15/11/1998)

Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos. Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o de un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.

Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio -o al revés-, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.

Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará a usted el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo; porque siempre ganan ellos, cuando ganan, y nunca pierden ellos, cuando pierden.

No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tiene que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.

Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder; el riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia. Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.

Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días.

Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.

Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad. Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces -¡oh, prodigio!- mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.

Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros. Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.

Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la pagan con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con sus puestos de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.

Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.

Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.

Avui m'han fet arribar aquest article de l'escriptor Arturo Pérez-Reverte. Es va publicar fa justament deu anys, a 'El Semanal' del diari "El País". Avui, enmig d'una crisi que va començar essent només financera i que ara és laboral i econòmica i social i quotidiana i vergonyant, la veig com una tremenda profecia...

Però, en cap cas, per plegar-s'hi de mans. Cal actuar contra la crisi. D'aìxò parlarem en un acte públic dijous que ve, en què intervindran l'Aurora Huerga i en Joan Herrera.

dimecres, 19 de novembre de 2008

El PSC prescindeix avui d'ERC i demà, si pot, de CiU.

Pel camí del Torrent del Duc, ja n'han tret el que volien: Esquerra els va donar la clau de l'alcaldia. I ara, gràcies pels serveis prestats. Apa, siau!

I pel mig, sis anys perduts... pel cap baix. Gràcies, PSC, gràcies, CiU. Bé, mentre els sigueu imprescindibles. Si mai no ho sou, ja sabeu quin és el camí de la porta.

Però mentrestant, en el dia d'avui, a Sant Feliu queda solemnement instaurada la sociovergència.

Amén?

diumenge, 16 de novembre de 2008

Sí al dret d’elecció de les famílies, no a la possibilitat de selecció dels centres.

Una de les esperances que tinc en la nova Llei d’Educació de Catalunya és que acabi fent possible que la realitat s’imposi i que superem definitivament els enrocaments (els confessables i els inconfessables) que molta gent té en relació al nostre sistema educatiu.

Això exigirà una clarificació de conceptes i punts de vista que ara potser aixecaran polseguera, però que a la llarga ens donarà claredat i estabilitat en tot el que fa referència a l’educació.

Que la realitat és la que és ens obliga a assumir que, a diferència d’altres països, tenim una presència evident i irreversible de centres privats que tenen concert amb l’administració pública.

És igual si ens agrada o no, és igual que en tinguem una percepció positiva o negativa, que en fem una valoració equilibrada o esbiaixada: és així, i així serà. Si Espanya hagués estat un país amb 130 o 150 anys de tradició democràtica i de prioritat en l’educació, avui seríem possiblement com França o els països del centre i el nord d’Europa. Però som fills de la nostra història, l’únic període històric en què l’educació va ser una prioritat d’Estat va ser durant la República i la nostra democràcia té cent anys menys que la dels nostres veïns. Així que l’Església primer i altres sectors després van cobrir els buits que la monarquia fins 1930 i la dictadura des de 1940 van deixar. I ara tenim molts llocs on, com Sant Feliu, hi ha una presència gairebé equivalent de centres públics i de centres privats concertats. Personalment, constato que és així i opino que, amb la història i la correlació de forces que tenim, ha de continuar sent així. Estic convençut que la lluita per la qualitat de l’ensenyament no passa per qüestionar l’existència d’una xarxa de centres educatius amb una doble titularitat (pública o privada amb concert amb l’Administració educativa), sinó per aconseguir que uns i altres facin possible una mateixa tasca amb uns mateixos objectius, unes mateixes obligacions, unes mateixes normes d’actuació i un mateix control públic.

Acceptada amb més o menys entusiasme aquesta realitat, ara cal que algun sector de l’escola concertada assumeixi -també amb més o menys entusiasme- que hi ha coses que ja no pot qüestionar. Ras i curt: els concerts amb l’Administració no són un dret permanent que els és inherent pel sol fet d’existir, sinó que és la forma d’assumir els drets i deures que l’Administració, que és qui paga i qui representa la voluntat de la ciutadania, marca en la legislació educativa. I si no es volen assumir les obligacions que aquesta marca, doncs que entenguin que no hi ha cap dret a obtenir finançament públic.

Posem un exemple concret. Si tenim un alumnat amb una composició social d’una diversitat i complexitat creixent, és imprescindible que un govern que es planteja polítiques d’integració i cohesió social vulgui que aquestes comencin a l’escola. En aquest sentit, crec que és imprescindible que la LEC afirmi, sense deixar lloc a cap mena de dubtes que, qualsevol centre finançat amb diners públics ha d’assumir l’obligació de l’escolarització equilibrada. És a dir, que reflecteixi d’una manera equiparable als altres centres del seu entorn la composició social diversa i complexa de l’alumnat.

Això planteja de manera ineludible una presa clara de posició en relació a com els pares i mares sol·liciten escola, i a qui i com ha de respondre a les seves sol·licituds.

El meu parer és que ningú no limita (i ningú no ha de fer en el futur!) el dret d’elecció de les famílies al centre on volen escolaritzar els seus fills i filles. En els actuals impresos que les famílies omplen en el període de preinscripció, ningú amb dos dits de front pot afirmar que es coacciona d’alguna manera als pares i mares: poden triar, sense cap trava, fins a deu centres per ordre de preferència. I poden deixar, si volen, la seva petició en el centre on voldrien que el seu fill o filla entrés en primera instància. Qualsevol afirmació en el sentit que el text del projecte de llei de la LEC limita aquest dret d’elecció de les famílies, és pura demagògia, barata, vomitiva.

Sovint passa, però, que les peticions de les famílies no s’ajusten a les ofertes de vacants dels centres: n’hi ha més en algunes escoles i instituts, i n’hi ha menys en altres. A qui li correspon assignar places en aquestes circumstàncies? Aquest és, per a mi, l’autèntic quid de la qüestió.

Posem un exemple que retrati, malgrat el risc de simplificació, el que la LEC ha de possibilitar, ha d’obligar. Suposem un municipi amb dues escoles (una pública i una concertada) que a l’inici de curs ofereix cadascuna 25 places vacants a P3. Suposem que en aquest mateix municipi hi ha un 50% de població amb renda mitjana alta o alta, i un 50% de població amb renda mitjana baixa o baixa, amb independència, en un o altre cas, de la cultura familiar d’origen.

Quin és l’objectiu que ha de fixar la LEC? En la meva opinió, que hi hagi a cada aula de P3 una composició social el més similar possible a la composició social del municipi. I què passa amb el dret d’elecció de centre? Suposem que totes les peticions de les famílies es concentren majoritàriament en un centre. Li correspon a aquest centre decidir quin infant entra i quin no? Amb quins criteris? Amb quines finalitats (confessables i inconfessables)?

La manera de garantir el dret d’elecció de totes les famílies és, en la meva opinió, que un organisme regulat per l’Administració, amb criteris públics, objectius i coneguts, assigni amb igualtat de condicions per a tothom, les places que corresponen als dos centres que, en aquest exemple, l’Administració finança. Seria inconcebible que el centre concertat, per exemple, reivindiqués la capacitat de seleccionar el seu alumnat, o l’exercís implícitament amb alguna via propera al frau de llei.

Això implica que, perquè la futura LEC garanteixi tant l’escolarització equilibrada de tots els centres finançats amb diners públics com el dret d’elecció de totes les famílies, cal que estableixi explícitament que tots els centres podran recollir les preinscripcions de les famílies, però que forçosament les hauran de tramitar a un organisme col·lectiu regulat per l’Administració.
Aquest organisme (ja siguin les comissions d’escolarització o les oficines municipals d’escolarització) és qui tindrà la responsabilitat exclusiva d’assignar, quan les peticions superin les places disponibles, l’escola o institut al qual inscriure definitivament un infant.

Crec que això, ni més ni menys, és el que es recollia al Pacte Nacional per a l’Educació i el que crec que cal exigir que el redactat final de la Llei d’Educació de Catalunya reculli explícitament.

Perquè estic segur que això és el que la realitat imposa: un sistema educatiu que fixa unes obligacions i uns reptes que són "qüestió d'Estat" i impliquen per igual a tots els centres i que es materialitza en una part gestionada directament per la Generalitat i una altra part que neix de la iniciativa social que assumeix aquests reptes i obligacions. I això també és el que la justícia imposa: que les dues parts tinguin les mateixes normes de joc i que si n’ha de prevaler una, ha de ser la que gestiona directament, com a responsabilitat primera d'un govern democràtic, la Generalitat de Catalunya.

dijous, 13 de novembre de 2008

17/11/08, TV3, "Entre línies", Dia Mundial de la Diabetis: una santfeliuenca parla de la diabetis infantil i de com abordar-la a l'escola.


Ella es diu Sònia San José, i és la mare d'en Dídac. Ell es diu Dídac i té 3 anys. És el fill de la Sònia i en David i el germà de l'Èric. Se li va declarar la diabetis quan tenia poc més de mig any, el 5 de gener de 2006. Vam passar tota la família la Nit de Reis a Sant Joan de Déu, tement el pitjor. Llavors vam patir molt, avui ens alegrem de com està en Dídac molt més del que llavors vam patir. Des d'aleshores, en Dídac sempre duu al cinturó, com si fos un mòbil, una bomba permanent d'insulina.

El 14 de novembre és el Dia Mundial de la Diabetis. Aquí podreu trobar informació de la jornada i de l'Associació de Diabètics de Catalunya. Amb motiu de la jornada, l'"Entre línies" de dilluns al vespre a TV3 (després de "Ventdelplà", cap allà les onze del vespre), emetrà un reportatge sobre la diabetis infantil, l'atenció que cal donar-hi des del sistema educatiu i el dret de les famílies a tenir-la, a no haver de pidolar-la.

En Dídac va anar a les escoles bressol municipals i va rebre aquesta atenció de forma completa. Moltes gràcies a tothom, sobretot a tu, Mercè, per fer-ho possible. Però no sempre és així, ni a tot arreu és possible. El reportatge va d'això: us convido, evidentment, a veure'l. Serà una petita forma de fer costat als meus cosins i al patiment i la dedicació permanent que l'alegre i mig cavallot Dídac els exigeix. Serà la forma d'acostar-se i reconèixer totes les famílies que han de viure amb una atenció permanent a la salut dels seus infants.

De vegades, parlem de les grans coses que passen a la ciutat. És bo parar atenció també a la quotidianietat i les petites coses que fan les circumstàncies personals de tots i cadascú de nosaltres. La voluntat de comprendre i d'intentar posar-se en la pell dels altres ens fa també més comunitat, més fraternals, millors.

Apa, a mirar l'"Entre línies" de dilluns que ve. I... més ben dit que mai, SALUT!

dimarts, 11 de novembre de 2008

Desvergüenza en el mentir.

Feia dies que no entrava en el web del PSC. M'avorreix entrar-hi... però tinc aquell cuquet de veure si diuen alguna cosa interessant sobre les seves alegries internes, aquella curiositat per saber com vesteixen de normalitat el seu culebròtic guadiana sobre les anades i vingudes de l'alcalde. Ja que surt al tema, jo crec que cal tot el respecte al Juan Antonio, però tota la càrrega de responsabilitat al PSC: estan en una situació en què tots acaben tocant d'oïda, i així és molt difícil que res soni com cal...

Bé, al gra. Com deia, he entrat a veure què diu el nou portaveu, Joan Grisó, sobre el darrer ple. Sempre va bé saber què diuen els altres a l'hora de donar la teva pròpia interpretació de la vida local. M'he quedat de pasta de boniato al veure les carinyoses al·lusions que em fa. Ni fred ni calor... fins que ha acusat de cinisme a Iniciativa.

Home, trobo que n'ha fet un gra massa... En Joan, que considero un regidor amb recorregut i ganes d'aprendre i amb molta bona voluntat, em sembla que fa un paper que no li agrada gaire fer i que té més capacitat de la que li deixen exercir. Però li fan tocar molt sovint d'oïda, parlant de coses de les que encara no ha tingut temps d'adquirir coneixement i experiència, amb un to i unes afirmacions que suposo que algú li dicta, que no té temps de contrastar i, per disciplinat i voluntariós, diu sense saber ben bé què diu.

Jo sé que ell, que acaba d'arribar a l'Ajuntament, ni ens vol acusar de cínics ni ha tingut temps de reflexionar sobre el sentit d'aquest mot. Jo, d'altra banda, he buscat una definició al Gran Diccionari de la Llengua Catalana: no m'ha satisfet. Ho he provat al Diccionario de la Lengua Española: ah! encertada al cent per cent! La trobo precisa, concreta, completa.

I després he mirat per quins set sous els socialistes (jo no ho personalitzo amb ningú: totes les persones com a tals em mereixen respecte, però de vegades com a organització tenen una actitud clarament reprobable) ens diuen "cínics".

Denuncien "males pràctiques" meves i que quadrava els pressupostos sense pagar l'import real de la Seguretat Social dels treballadors. Per regularitzar això, segueixen dient, han hagut d'incrementar el 12% el pressupost dedicat a personal: ni més ni menys que un increment de gairebé 2 milions d'euros. A més, denuncien també que l'Ajuntament va haver de pagar una multa a la Seguretat Social també per culpa meva, ja que m'anomenen repetidament al seu escrit...

Ui, ui, ui, tan grossa la vaig fer entre 1995 i 2003, quan jo era regidor d'Hisenda i de Recursos Humans?

Vejam, vejam... La multa a què es refereix el PSC de Sant Feliu ascendeix a... 161.315,44€ generada en tres anys! Difícilment comporta un increment de personal deu vegades superior només en un any... Home, lligar una cosa a l'altra no s'aguanta per enlloc...!

I a quins anys correspon "aquesta multa culpa de les males pràctiques de quan Jordi San José era competent en aquest tema"? Doncs mirant les quatre actes que va fer Inspecció de Treball van de gener de 2002 a desembre de 2004. Adjunto només la d'import més elevat.

Doncs sumant la part que correspon de gener de 2002 a juny de 2003, amb l'Àngel Merino d'alcalde i jo de regidor, hi ha una diferència de cotització de 51.841,15€. D'aquests, em confesso responsable: crec que passant a l'oposició ja he complert la meva penitència... Des de juliol de 2003 a desembre de 2004, amb Vázquez d'alcalde i Ferran Alberdi de regidor, hi ha una diferència de cotització de 109.479,29€. Home, aquests que no ens els encolomin, que cada palo aguante su vela!

I és que fan alguns escrits que són tan de fiar... com la seva impresionant teoria dels 2,2 milions d'euros d'aquell forat que també va deixar Iniciativa....

Jo no sé en qui devia pensar qui redactés l'article del PSC quan va escriure allò que tan brillantment defineix la Real Academia Española.....

dilluns, 10 de novembre de 2008

Al-Sharara i Acsur-Las Segovias, per Palestina, a Sant Feliu.

(foto d'Esther Ribas)

Dissabte passat vaig ser a la Sala Ibèria en un acte de suport a Palestina, contra l'ocupació de l'Estat d'Israel, amb motiu de la campanya internacional contra el Mur de l'Apartheid que escanya el territori i, sobretot, les vides dels palestins.

No va ser un acte feixuc, ni merament de compromís. Va consistir en les lectures de poemes de Mahmoud Darwish i un recital de música palestina, amb una pausa intermèdia en què vam poder prendre te i tastar uns quants dolços, mentre podíem veure una exposició sobre la ignomínia del mur o comprar alguns dels documents que tenia la gent d'Al-Sharara.

Sobre l'escenari, dos rapsodes, un noi marroquí i una noia catalana, i una absència, la d'una noia palestina morta per l'exèrcit hebreu, representada amb una llàntia i una bandera. Els poemes, bellíssims, molt ben interpretats. La música, la vaig trobar senzillament magistral.

L'acte va ser organitzat per Acsur-las Segovias i per al-Sharara ("espurna", en àrab), un col·lectiu de Sant Feliu de solidaritat amb el poble palestí. Enhorabona a totes dues organitzacions no només perquè Sant Feliu està formant part d'aquesta campanya contra el Mur de l'Apartheid, sinó pel tipus d'acte que ens van oferir.

Encara tindrem una altra ocasió per saber a Sant Feliu què està passant a Palestina i com els drets humans hi són vulnerats constantment i amb total impunitat per Israel. Serà en una conferència a la Torre del Roser, aquest dimecres a les 19:30, a càrrec de Jaume Saura, president de l'Institut de Drets Humans de Catalunya.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Per què hem dit no al pressupost de l'Ajuntament per a l'any 2009?

Amb la majòria cada cop més fràgil amb què tot s'està decidint a Sant Feliu, s'ha aprovat el pressupost de l'Ajuntament per a l'any que ve. Cito textualment algunes de les idees centrals que podeu llegir a la corresponent notícia de la pàgina web municipal:

  • "el pressupost es caracteritza per la contenció en la despesa ordinària i l'augment de les partides de caire social",
  • "els comptes municipals, que sumen un total de 45.855.801€, contemplen l'increment de la despesa destinada a serveis socials i Llei de Dependència en un 47% i les partides d'educació en un 25%",
  • "els impostos, taxes municipals i els preus públics registraran una pujada equivalent a l'IPC català, a excepció de l'IBI impost que ha vist com baixava el seu tipus impositiu en un 2%, fins al 0,555%"


  • Un pressupost conté molts elements amb què estem d'acord i als quals, en cas que es pogués votar parcialment, hi donaríem suport:

  • les inversions a la Salut i Can Calders que formen part de la Llei de Barris, que el Grup municipal d'ICV-EUiA va proposar en primera instància, i que mai no s'haurien pogut fer sense la compra prèvia de la fàbrica de les tovalloles, que va aprovar ICV en solitari ara fa sis anys,
  • les previsions globals d'endeutament, que són raonables i ens preparen, tal com també diu l'equip de govern municipal, per a la part que ens toqui finançar del soterrament. És a dir, les millores en superfície, ja que l'obra estrictament ferroviària del subsòl s'ha de pagar en el marc de l'acord de finançament d'infrastructures entre els governs de l'Estat i de la Generalitat,
  • la nova partida de 12o.000€ per a l'atenció a situacions familiars d'emergència. A més, ens congratulem que l'alcalde accedís a la nostra petició que la gestió d'aquesta partida es dugui a terme amb la participació de tots els grups municipals,
  • el compliment dels compromisos amb els sindicats pel que fa al manteniment del poder adquisitiu dels treballadors públics,
  • globalment, tot i que amb matisos, la previsió de convenis amb les entitats. Com repeteixo sovint, són la vitalitat de Sant Feliu, i al capdavall, és l'activitat o la passivitat de les entitats el que acaba configurant ciutats vives on val la pena viure o ciutats mediocres on simplement dormir i mirar la tele els més grans i passar hores i hores al messenger, els més joves.


  • Però al costat d'això, hi ha elements que ens han decantat clarament pel no, tant en la forma com en el fons, tant en el contingut com en la forma d'explicar-lo.

    En primer lloc, s'han fet un embolic monumental intentant explicar que han rebaixat el tipus d'IBI, quan el cert és que el rebut que paguem s'apujarà prop d'un 8% l'any que ve, quan el cert és que s'afegeix a una pujada de gairebé el triple que l'IPC en els darrers quatre anys. Mireu un exemple de càlcul fàcil en el supòsit d'un habitatge amb un valor cadastral de 100.000€. Estaré encantat de donar les explicacions que calguin a partir dels comentaris que es puguin plantejar.
    Nosaltres no farem mai un discurs demagògic rebutjant qualsevol increment d'impostos: això ja ho fa la dreta del món mundial (però després que els hi treguin les castanyes del foc quan els van mal dades...). Però el que volem és que la destinació dels impostos sigui correcta (la gent pot acceptar alhora un increment d'impostos i el desastre de la recollida d'escombraries?) i es decideixi i s'expliqui de forma transparent i amb el màxim consens. En aquest sentit, des d'Iniciativa i Esquerra Unida ens vam tornar a oferir per a poder assolir un gran acord tributari i fiscal que revisi la nostra situació i se la replantegi a partir d'un criteri que considerem fonamental: la tarifació social per als serveis públics municipals de caràcter educatiu, esportiu, cultural, social i de lleure, a fi de possibilitar una major equitat de tota la població en l'accés als esmentats serveis.

    En segon lloc, considerem inacceptable que s'utilitzin parcialment les xifres per fer veure una cosa que no és. Si es diu en el titular de la notícia municipal que la despesa de serveis socials puja un 47%, s'hauria de poder justificar una afirmació així. Jo, que vaig ser regidor d'Hisenda entre 1995 i 2003, he vist al pressupost ordinari de l'Ajuntament un increment molt més reduït, perquè he considerat la totalitat de les partides del pressupost ordinari (és a dir, sense comptar les inversions) dels tres conceptes que engloba els serveis socials. Per contra, l'equip de govern fa un ús parcial d'algunes partides per presentar un esforç pressupostari que no existeix. Evidentment, puc estar equivocat i en els comentaris m'ofereixo debatre sobre el tema i a rectificar, si algú em demostra que qui fa un ús inadequat de les xifres sóc jo.


    En tercer lloc, per completar una anàlisi que volia ser breu i ja em surt una mica llarga, considerem que la despesa de personal creix d'una manera que ha merescut fins i tot el rebuig dels sindicats amb representació a l'Ajuntament. Com es menja que es presumeixi de "contenció de la despesa" i es creixi en un 12% la despesa de personal, quan l'IPC estarà al voltant del 4% i no hi haurà increment de plantilla, ni tan sols les places necessàries per al compliment de les lleis de serveis socials i de dependència?

    I un petit comentari, menor si es vol des del punt de vista de l'import, però molt significatiu des del punt de vista del canvi de criteri en el govern municipal. Un comentari motivat potser pel magnífic acte de solidaritat amb Palestina a què vaig tenir el plaer d'assistir ahir al vespre. Les partides dedicades a la cooperació amb el desenvolupament es reduiran gairebé en un terç l'any que ve: si al 2008 ja teníem una mica més de l'1% dels ingressos ordinaris municipals destinats a solidaritat, ara amb prou feines arribem al 0,7%. Sí, jo ja sé que primer "hem de pensar en els de casa"... però em descoratja que aquest equip de govern ho faci rebaixant un 30% les seves previsions per a la solidaritat amb els països en desenvolupament, mentre incrementa un any més gairebé el 12% allò que destina a les retribucions del personal directiu de confiança...

    dimecres, 5 de novembre de 2008

    Yes, we can! Yes, we do! Yes, we will!!!

    Diumenge nit vaig fer el meu escrit més breu: només tres signes d'admiració! I un anunci: Jordi San José seria a Nova York la nit del 4 de novembre.

    Que més voldria que haver estat jo!!! Però no, era el meu fill petit: Jordi San José... Solano. I no ha celebrat la victòria d'Obama a Nova York, sinó a San Francisco. Poc abans de les sis del matí m'ha trucat per ser el primer de dir-m'ho, i per telèfon he sentit l'eufòria que viu molta gent als Estats Units, i que s'ha encomanat a bona part del món.

    Ara el lema que es viu al carrer és el que es veu al títol de l'escrit: Podem! Hem pogut! Ho farem!!!

    El Jordi San José júnior encara ho deu celebrar a San Francisco (Obama hi ha guanyat amb el 85% dels vots!), com milions de persones que han omplert parcs i places als "iu-es-ei".

    Ara es tracta que el pas del temps no malmeti excessivament aquell somni de Martin Luther King i que ara encarna Barack Obama. Segueixen essent els Estats Units, segueixen essent una potència qüestionable, segueixen representant un mode de fer i de viure que no es canviarà d'un dia per a l'altre i amb la profunditat que voldríem... Serà bo que no ens creguem que tot serà diferent i millor a partir d'ara i de seguida, però és evident que entre Obama i McCain, el món avui té un motiu clar per respirar una mica millor, per somriure una mica més confiat.

    I, sobre tot, han/hem enterrat definitivament l'arbust ("bush", en anglès) que ha portat a tot el món la guerra i la ruina.

    dilluns, 3 de novembre de 2008

    Dimecres, 5-N, a les 18:00, manifestació en defensa de l'ocupació i la indústria.

    Demà passat, seré a la manifestació, just abans d'anar al programa mensual d'Esplugues TV en què també debatrem sobre política industrial. Després, en algun altre escrit, m'agradaria parlar d'ocupació i indústria a Sant Feliu: la pèrdua de sòl industrial a Hoechst, el retard en la creació de sòl industrial a les Grases, la viabilitat de noves activitats econòmiques a Sant Feliu, el que cal esperar i el que cal exigir de la Sànson, la formació professional, l'impacte de l'atur,...

    Caldrà les veus de tothom en aquests dos moments: dimecres per dir ben alt que ens cal aturar la destrucció de la indústria, que ens cal aconseguir una indústria sostenible i competitiva, creadora de treball i de riquesa; i més endavant, per veure com fer això possible a Sant Feliu i a la comarca del Baix Llobregat.