dijous, 31 de juliol de 2008

Contra l'especulació urbanística, IU al capdavant: solidaritat amb l'alcalde de Seseña!

Seseña, poble de Toledo, però només a 36 km de Madrid. Massa a prop per als voltors, potser massa lluny per als vigiladors de voltors. Si mireu a la wikipedia, Seseña ha passat de 4.000 a 11.000 habitants entre 2000 i 2006. I un tal Francisco Hernando hi vol fer una urbanització de cine per a 13.500 persones, això sí, amb el seu nom. Ja seria l'últim que a sobre hi volgués posar el seu arxiconegut malnom, El Pocero.

Uff... que lluny ens queden Madrid, Toledo, el Pocero... I Marbella, i Mallorca... I l'especulació urbanística... Uff...

Seseña tenia fins al 2003 alcalde del PP. Un temps abans, una disminució sospitosa del preu del sòl (amb alcalde del PP sí... però amb competències urbanístiques de la Junta de Castilla - la Mancha, del PSOE) va portar un dels especuladors més grossos a Seseña. Va aconseguir algunes llicències d'obres, però al 2003 va guanyar les eleccions la llista d'Izquierda Unida, amb el company Manuel Fuentes al capdavant, amb una oposició frontal a la macrourbanització del Pocero. Ara, Seseña li vol parar els peus a aquest nou cacic.

El Pocero no s'ha quedat quiet: ha portat als tribunals al company alcalde de Seseña. Izquierda Unida ha iniciat una campanya de suport al nostre company per poder fer front a les despeses que corresponguin, i de les quals Manuel Fuentes en sortirà sens dubte innocent i reforçat.

El que passa a Seseña es pot seguir molt bé en un diari digital gens sospitós de ser el braç il·lustrat d'Izquierda Unida: "El economista". En el seu especial "La trama de Seseña" planteja clar i alt tot una sèrie de qüestions que fa temps que molta gent ens preguntem. Llegiu amb detall la notícia "Seseña, ¿un nuevo caso Marbella?" i també us preguntareu... de debò de debò la Junta d'Andalusia no sabia res, no s'havia assabentat, no s'ensumava res... de la corrupció immobiliària a Marbella?... de debò de debò la Junta de Castella - la Manxa no sabia res, no s'havia assabentat, no s'ensumava res... de la corrupció immobilìària a Seseña?

I tornem a les percepcions... El PSOE (governant a Sevilla i a Toledo) amb mitjans a dojo que li fabriquen una aurèola progressista en l'imaginari de molta gent, Izquierda Unida silenciada i activament apartada de la presència i el coneixement públic de molta gent... Per això, entre moltes altres coses, ens cal una nova llei electoral que reflecteixi, com a Catalunya, la pluralitat de l'esquerra real que hi ha al nostre país, sigui quin sigui per a cadascun dels lectors el país que vulgui considerar.


I això de les percepcions ja no ens queda gens gens lluny...

dimecres, 30 de juliol de 2008

PSC, CiU i PP de Sant Feliu diuen sí a l'eurodirectiva de la vergonya.

Ahir vam tenir ple a l'Ajuntament, el darrer abans de les vacances d'estiu. Un ordre del dia amb molta gestió administrativa, amb la qual hi ha poc marge per a generar debat sobre possibles visions diferents de la jugada. En resum, dels 41 punts de l'ordre del dia, només hi va haver desacord en dos punts i acord en els 39 restants. Home, ho dic perquè després sempre surt algú dient que diem que "no" a tot...

El que sí que diem un NO rotund, majúscul, clar, és a la coneguda com a "directiva de la vergonya", a la qual ja vaig dedicar un altre escrit fa unes setmanes. Vagi per endavant que només la vam votar nosaltres i ERC. Jo ja sabia que la major part dels regidors del PSC no dirien ni mu, però tenia una certa curiositat per veure qui faria de Josep Borrell o Raimon Obiols d'entre els 8 regidors i regidores del Grup Municipal Socialista. És a dir, qui mantindria un criteri propi basat en el vell (i sempre bell) ideari socialista de concepció de tots els homes i dones com a éssers lliures i iguals. Un criteri ètic, vaja, valors d'esquerres, d'humanisme tan laïc com cristià. Allò de "Llibertat, igualtat, fraternitat". Per aquests valors, per aquesta utopia, moltes i molts socialistes hi han deixat la pell, per més que ara els seus companys se n'oblidin.

Res. Tots calladets, totes calladetes. A l'exposició apassionada, des del cor, de la nostra companya Lídia Muñoz, hi va respondre el portaveu del PSC, Joan Grisó, amb un to fred, neutre, llegint una nota justificativa de l'injustificable. Que si cal construir Europa amb normatives comunes (retallem drets, blindem fronteres,...), que així s'obliga a alguns països a millorar la seva situació (sí: de retenció il·limitada a 18 mesos de retenció,...).

Curiós el discurs del PSC i del PSOE, curiosa la percepció que han aconseguit fer creure a tanta i tanta gent. Atien la por al PP i volen ser els abanderats dels drets socials i el progressisme... i coincideixen cada cop més amb la dreta en la seva concepció de les polítiques econòmiques i de frenada dels drets socials i laborals. I arrassen en totes les eleccions...!

Poc després que la normativa s'aprovés al Parlament Europeu, al tren hi vaig veure una conversa entres dues persones d'origen sudamericà. L'un despotricava de l'eurodirectiva. L'altre li va respondre "pero nos van a pagar un montón de fiestas en los barrios y al final les vamos a votar".

És la seva manera de fer política. A mi em desagrada profundament. Però connecten amb molta gent amb qui nosaltres hem deixat de connectar. I, com deia la meva àvia, amb aquesta farina hem de fer el pa.

I recordo Labordeta.... Para un pan que en los siglos nunca fue repartido entre todos aquellos que hicieron lo imposible por empujar la historia hacia la libertad...

Finalment, em permeto demanar-te que signis el Manifest impulsat des de la nostra formació política o al manifest internacional No to the outrageous Directive! adreçada als parlamentaris europeus,

dimarts, 29 de juliol de 2008

"Por alusiones", Jordi Pujol. (La Vanguardia, 29/07/08)

He recibido varias llamadas de personas de fuera de Catalunya. De Madrid, especialmente, pero también de Asturias, de Andalucía, etcétera. Manifiestan sorpresa por la tensión que hay entre Catalunya y el resto de España, a propósito del Estatuto y sobre todo, ahora, del tema de la financiación.

Lo hacen con una mezcla de sorpresa y de disgusto. Y a menudo me dicen "le echamos en falta". Y encadenan todo aquello de "usted sí que era un hombre de Estado".


Este tipo de comentario lo he oído durante los últimos años. Y no me complace. Es más, en cierto sentido me irrita. Porque como es lógico, en mi fuero interno pienso - y a menudo lo expreso- que si realmente piensan esto podían haber tenido conmigo, y con lo que yo representaba - sobre todo Catalunya- un trato y una actuación distintos. Y no dejar que a diestro y siniestro se propagara la idea de que "Pujol lo quiere todo". Y que "los catalanes son insaciables" o "son insolidarios".

Pero públicamente no he comentado nada sobre esto. No he expresado mi disgusto.

Hoy voy a hacerlo. Me empuja a hacerlo la creciente agresividad política y mediática que observo fuera de Catalunya, y - como gota que colma el vaso- las declaraciones que ayer oí de Griñán, hombre importante del PSOE, en España y en Andalucía. Leo que dice que "echa de menos a un Pujol en el tripartito, con cintura política y capaz de negociar con Madrid y de alcanzar acuerdos." Todo esto aliñado con acusaciones de "deslealtad" contra el conseller Castells y de estar conchabado con la derecha. No, Castells no está con la derecha, está con Catalunya y con la equidad, y esperemos que sea capaz de resistir la presión y lo siga estando.

Es de suponer que esta poca elegante utilización de mi nombre es fundamentalmente un dardo envenenado contra Castells y contra el president Montilla, y a través de esto contra la fortaleza de la posición negociadora catalana. En todo caso, lo que puede parecer un elogio a mi persona no creo que sea sincero y no lo agradezco.

No voy a entrar a fondo en la historia de estos últimos más de 25 años de discusión sobre la financiación autonómica. Sólo quiero recordar dos hechos interrelacionados: por una parte, la negativa - fuese cual fuese el color del gobierno- a publicar las balanzas fiscales, y por otra, la sistemática presentación de Catalunya como un país insolidario. En estos dos hechos ha participado mucha gente responsable, y muy responsable, de diversos sectores políticos y mediáticos españoles, de derechas y de izquierdas. Finalmente, al cabo de 25 años de reclamarlas, las balanzas se han publicado. Y el resultado es indiscutible: Catalunya aporta no menos del 9% de su producto interior bruto al resto de España. He trabajado durante bastantes años y en un alto nivel en el tema regional europeo y puedo afirmar que una aportación de esta magnitud al resto del Estado es totalmente excepcional. Puedo afirmar que en países que han hecho una política generosa y eficaz de equilibrio territorial y de desarrollo generalizado nadie hace una aportación de este calibre ni nadie por ello retrocede hasta cinco puestos en el ranking de la renta por cápita. Y en cuanto a ingresos nadie se sitúa por debajo de la media estatal. Y ningún Estado lleva las cosas al extremo de que zonas que contribuyen al fondo solidario corran el riesgo de perder competitividad, dentro y sobre todo fuera del Estado. Pero hay más: negarse a publicar las balanzas fiscales ha sido un acto de ocultación y de carencia de transparencia. Y por consiguiente de carencia democrática.

Y es un argumento absurdo - que sería ridículo si no fuese un intento de crear confusión en un tema tan delicado- decir que esto es un ejercicio puramente académico que para nada hay que tener en cuenta cuando se discute la financiación autonómica. ¿O es que una mala financiación no contribuye también al déficit fiscal? O imaginemos que unos competentes profesores universitarios - académicos por consiguiente- por encargo del gobierno hacen un estudio que demuestra que las aportaciones a la Seguridad Social para el futuro pago de las pensiones es deficitaria, y que por consiguiente hay que incrementarlas, ¿se dirá que esto no tiene importancia porque es un estudio académico?, ¿que no hay que hacer caso de él?

En todo caso hay que preguntarse: ¿se puede drenar sistemáticamente casi el 10% del PIB de un país y esperar que sea competitivo y - tan o más importante- que pueda mantener el nivel necesario de sus servicios sociales, de la atención a su gente?

Llevo sobre mis espaldas mucha experiencia de lo que es este tipo de negociaciones.

Y por consiguiente estoy en condiciones de advertir algo nuevo en lo actualmente en curso. En primer lugar, finalmente se han publicado las balanzas fiscales. A regañadientes y diciendo que no hay que tenerlas en cuenta. Y son contundentes. ¿Se seguirá hablando de la insolidaridad catalana? En segundo lugar, la acumulación de déficit hace que el riesgo de involución social en Catalunya, y también el de pérdida de competitividad, sea más evidente que nunca. Y ello ha movilizado a la sociedad catalana con mayor energía que nunca. En tercer lugar, nunca había habido sobre este particular tanta unidad de las fuerzas políticas catalanas.

Yo no tuve nunca tanto apoyo político, porque la oposición - entonces sobre todo el PSC, pero también el PP- no tuvo la reacción positiva, de bien común e interés general que ahora tienen sobre todo Mas y CiU.

Y ha habido más cambios, en la realidad y en la percepción de las cosas. Como decía una viñeta de La Vanguardia,ahora ya el problema no es sólo la financiación. Es que a través de esto, de la forma como se ha tratado el tema desde fuera, desde Madrid y en general desde el resto de España, Catalunya tiene una muy arraigada sensación de falta de respeto y consideración, de engaño sistemático. Ahí está la raíz de lo que el president Montilla llamó el riesgo del desafecto de Catalunya respecto a España.

Una última reflexión. Es cierto que personalmente y también CiU durante 30 años hemos procurado no sólo ser solidarios - que lo hemos sido- , sino actuar positivamente en el conjunto de España. Es cierto que hemos contribuido de una forma importante a lo que dimos en llamar la estabilidad, la gobernabilidad y la continuidad en lo esencial de la política y de la economía de España.

Es cierto que nos complacería que esto fuese reconocido a Catalunya y no oculto que a mí mismo. Que se nos tratara con objetividad y justicia. Pero por lo menos en lo personal una cosa quiero dejar clara: agradeceré que no me utilicen.

Jordi Pujol i Soley.

Només un mot per afegir-hi: chapeau!

dimarts, 22 de juliol de 2008

EscOH!mbraries......................

Des de la concessió del servei de recollida d'escombraries a l'empresa FCC ara fa justament 4 anys (juliol de 2004), aquest servei no ha fet res més que empitjorar.

Per "celebrar" aquest 4t aniversari, des d'Iniciativa i Esquerra Unida hem fet aquesta mena de pastís amb 4 espelmes, representatives del que dóna de sí aquest servei i de la immensa joia que entre la ciutadanai genera.

Per seguir més de prop aquest magnífic servei de FCC a la ciutat, hem demanat a l'equip de govern aquests documents:

1) Informe de la directora de l’Àrea de Via Pública sobre el compliment dels compromisos contractuals per part de la concessionària FCC i de les derivacions de l’informe ECA en relació a aquesta concessió.

2) Informe de la directora de l’Àrea de Via Pública sobre els possibles serveis complementaris encarregats a tercers en relació a la recollida d’escombraries.

3) Informe econòmic del director de Serveis Econòmics sobre el cost de la concessió a FCC i dels possibles serveis complementaris encarregats a tercers en relació a la recollida d’escombraries.

A més, algunes persones ens han informat que el mateix ajuntament ha encarregat una enquesta ciutadana sobre el funcionament d'aquest servei. Serà, sens dubte, un tema a seguir molt de prop en els propers mesos.

divendres, 11 de juliol de 2008

Endavant, conseller Baltasar!

Faré com si no hagués llegit La Vanguardia (10/07/08). Avui s'han retratat com mai: en portada, un minúscul espai per al dèficit fiscal (res, total, 17.000.000.000€...) i un majúscul espai per a una suposada ¿conversa? entre Joan Saura i José Montilla que, passant pel cap d'en Cesc, va a la mateixa línia de flotació del Govern de Catalunya, insuportablement d'esquerres per a La Vanguardia i els sectors socials que vol representar. Per acabar d'adobar la seva aposta per la sociovergència (que ja coneixem en la seva versió local), La Vanguardia personalitza en Juan Antonio Vázquez tots els avenços de la lluita col·lectiva de la nostra ciutat pel soterrament i "oblida" que va ser justament en Cesc l'alcalde que més anys va treballar per superar la fractura que divideix la nostra ciutat. Elogis en pàgines interiors a Felip Puig, autèntica bèstia negra del soterrament a Sant Feliu entre 2000 i 2003, completen un retrat descaradament esbiaixat de la nostra realitat.

No, no vull creure que tenim tan poca cultura política al meu partit i al meu país per no saber distingir el tall de la guarnició, el fons de les formes, l'anècdota de la categoria. Que en Cesc es va equivocar amb la moreneta, amb la forma d'informar sobre el què i el com dels transvassaments d'urgència Segre amunt o Ebre avall, és una qüestió opinable i que ha generat un debat prou conegut i que en força punts molta gent compartim. Però això és la guarnició, les formes, el detall, l'anècdota. És injust que el conseller Baltasar sigui valorat limitant-se a aquests factors.

El fons, les realitzacions, el tall de la seva gestió és, en la meva opinió, ben bé un altre. Com quan era alcalde a Sant Feliu, com quan era el meu alcalde, ha fet front a la realitat sense mitges tintes, treballant en una doble perspectiva: l'emergència que cal resoldre (mesures d'estalvi d'aigua, de millores en la xarxa, de recuperació de pous, de transvassaments puntuals en cas d'extrema urgència,...) i la solució definitiva que cal planificar (les dessaladores, la interconnexió de xarxes,...). Sense mirar a un altre costat i sense dir allò que agrada sentir, però que no resol els problemes. Fent el que anys i panys de governs anteriors no van saber, poder o voler fer.

Jo no vull fer cas a la marrulleria de La Vanguardia, a la caricatura fàcil que ha promogut la dreta catalana sobre la gestió d'ICV-EUiA en les seves conselleries i la que hauria promogut en qualsevol altra per tal de laminar la majoria social i la voluntat de govern d'esquerres que va expressar Catalunya el 2003 i el 2006. El conseller Baltasar no és el retrat que ens volen fer creure: és el conseller que, amb el seu equip i amb els criteris de la nova cultura de l'aigua que defensem des d'Iniciativa, ha posat per damunt de tot la solució definitiva, present i futura, a les nostres necessitats d'aigua. Això cou a qui volia evitar el problema creuant els dits o portant aigua del Roina, i és la mostra que una altra manera de governar és possible. Amb errors en les formes, ho accepto, però encertant en el fons. Cesc, et vull veure tallant la cinta, a la primavera que ve, de la dessaladora del Prat. Endavant, conseller, company!

dijous, 10 de juliol de 2008

Juliols.


Ara que ja tenim la canalla a casa, proposo un debat a què, més aviat que tard, haurem de fer front: què fer amb els nostres infants i preadolescents el mes de juliol?

És, simplement, una qüestió de cada família concreta d'espavilar-se individualment amb els avis, els oncles i cosins del poble o, si hi ha sort, amb algun casal o colònia d’estiu, o fent que l’abonament de la piscina acabi traient fum ?

O més aviat és un repte que ens hem de plantejar globalment, des dels ajuntaments i comptant amb tota l’estructura educativa i associativa de cada poble o ciutat?

I, si aquest és el cas, com ho hem de fer? Quanta oferta educativa (sí, el temps de lleure és clarament educatiu!) hi ha d’haver a Sant Feliu a l’estiu? A on? Quina?

I, sobretot, per a qui? Els preus de casals o colònies són una barrera per a moltes famílies, i sé del cert que molts esplais tenen recança d’haver de deixar fora infants que els aniria molt bé obrir el seu món de relacions i experiències més enllà de la seva realitat immediata. Moltes famílies, d’altra banda, ja ni es fan la pregunta de si hi pot haver alguna possibilitat que el seu fill o filla hi pugui accedir.

També el juliol hauria de ser una oportunitat engrescadora i educativa per a tots els infants de Sant Feliu, es diguin Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Jo també vaig sortir a celebrar la victòria d'Espanya.

Ja m'ha arribat la foto de la celebració d'una nit de futbol difícil d'oblidar. Com moltes santfeliuenques i molts santfeliuencs, vaig sortir a celebrar la victòria de la nostra selecció.

Hi havia una festa molt més gran al meu barri, a Falguera, que a la plaça de la Vila, on em va retratar en Joan. Festa grossa, "bote, bote, bote, alemán el que no bote", moltes banderes espanyoles (a mi, personalment, ni fred ni calor) i, això sí, una bandera amb la gallina: i és que també hi ha santfeliuencs gallinacis... És la diversitat!

Però el partit va ser collonut, tot el campionat va ser fantàstic i, al capdavall, els jugadors es van entendre molt bé entre ells, s'hi van deixar la pell i van tenir una victòria merescuda.

Això és el que vam celebrar, aquesta és la ciutadania que hi ha. Ho sento si no és la que alguns voldrien que hi hagués... però la realitat sempre s'acaba colant per la finestra, i hi ha Sant Feliu per a tothom!

divendres, 4 de juliol de 2008

Pels canvis... a millor.

I. 2002
ACORDS
PRIMER.- Expressar la nostra satisfacció per l’aprovació, dintre del PDI, d’una nova línia ferroviària Castelldefels-Sant Boi- Sarrià, que ha de permetre la connexió dels municipis del Delta del Llobregat amb la resta de la comarca del Baix Llobregat i Barcelona i l’intercanviador de Sarrià de la línia 9 i amb els municipis del Vallés amb FCG. Aquesta nova línia contempla en el seu recorregut el pas pel nostre municipi.

(...) Finalment, el Sr. Alcalde, sotmet la moció a aprovació, la qual és aprovada per unanimitat.

Corria el maig de 2002 i parlàvem de la línia 12. I tots ens en vam felicitar: també el PSC. Es tractava de saludar positivament un primer document i de millorar-lo al llarg de la tramitació.

II. 2006
Gairebé quatre anys després, una nova proposta sorgeix de la mà d'un nou govern: març de 2006. Com que la nostra obligació com a representants de la ciutadania, és incorporar en tot moment el que creiem millor per a Sant Feliu, tots vam aprovar (també ICV) un acord idèntic:

TERCER.- Manifestar la nostra satisfacció per la incorporació de la nostra ciutat a la futura línia R3, que ens connectarà amb metro als municipis de la ribera dreta de la comarca.

Dubto molt que, aquell 2006, en el canvi de posicionament del PSC (i de tots) hi hagués ganes de trencar interessadament el consens de 2002 o de retardar l'inici d'unes obres necessàries per a la ciutat. Estic segur que, aquell 2006, el canvi de posicionament del PSC (i de tots) es va deure a una valoració que la nova proposta era millor per a Sant Feliu. Heus aquí la raó del canvi: anar a millor.

III. 2008
Gairebé dos anys després, una nova proposta sorgeix, aquest cop al marge del govern, de la mà d'enginyers i tècnics independents: març de 2008. ICV-EUiA creiem honestament, per les raons que he desenvolupat a bastament en aquest bloc, que és millor per a Sant Feliu i hi donem suport. Que ens podem equivocar? És evident. Que de dues propostes alternatives n'ha de poder sortir un resultat millor, una suma intel·ligent? Nosaltres ho veiem així, nosaltres ho volem així. Alguns ajuntaments també ho veuen així. El mateix secretari de mobilitat, Sr. Manel Nadal, admet aquesta possibilitat. El nostre ajuntament, no.

PSC i CiU hi tenen tot el dret: no ho valoro en cap sentit. Però reclamo el mateix tracte: vull que respectin el dret d'ICV-EUiA a canviar de posicionament, que assumeixin que no hi ha cap ganes de trencar interessadament cap consens o de retardar l'inici d'unes obres necessàries per a la ciutat. Vull que respectin que el canvi de posicionament d'ICV-EUiA es deu a la convicció honesta que la nova proposta és millor per a Sant Feliu. Heus aquí la raó del canvi: anar a millor.

Annex.
La vida (també la municipal) és prou dinàmica com per incorporar-hi canvis. Per exemple, el PSC va canviar la seva proposta d'una piscina a les Grases per una altra a la Rambla i ho va poder tirar endavant. Per exemple, el PSC va voler canviar una qualificació urbanística de zones verdes al Mas Lluí per una altra de residencial i no ho va poder tirar endavant. I és que els canvis que són avenços s'acaben consolidant i al capdavall tothom rebutja els canvis... a pitjor.

dijous, 3 de juliol de 2008

Directiva sudamericana de retorno.

Ante el riesgo inminente que la masiva llegada de indocumentados españoles constituya un serio peligro para la estabilidad de nuestra economía y de nuestra sociedad, se procederá a su internamiento forzoso por un período máximo de hasta 18 mesos y a su expulsión posterior a su país de origen u otros de su entorno geográfico.

Los gobiernos sudamericanos no vamos a permanecer impasibles ante la oleada de sin papeles procedentes de la pobre Europa. La reciente aprobación de la Directiva sudamericana de retorno es, por consiguiente, un instrumento imprescindible para el mantenimiento de la cohesión de nuestra sociedad.
Això no és un horrible malson: és la directiva europea de retorn. Per sort, hi faran front moltes persones que viuen els seus orígens i conviccions amb el cap ben alt. Entre aquestes alguns socialistes (al Parlament europeu, només 3 de 19. Entre ells, novament gràcies!, Raimon Obiols).
Directiva de retorn, directiva de les 65 hores... M'avergonyeix tanta vergonya, cal rebutjar-la... Cal fer fort un espai d'esquerra, més enllà de la tèbia socialdemocràcia, que pugui frenar tanta i tanta marxa enrera.

En defensa de los derechos de los inmigrantes.

Señoras y señores, niñas y niños, europeos todos: ! enhorabuena ! Hemos conseguido cuadrar el círculo de la iniquidad. No ha sido fácil. Desde los lejanos tiempos de los barcos negreros hasta la inoculación televisiva del consumismo desaforado, el camino ha sido largo, arduo, fatigoso.

Fue necesario colonizar continentes enteros, esclavizar a sus habitantes, explotar sin descanso sus materias primas, comprar reyezuelos, armar a sus enemigos, vender armas a todos por igual, crear pequeñas élites intelectuales, y sobornar después a sus miembros para producir un caos fecundo y controlado del que seguir sacando tajada. Así prosperamos. Así nos enriquecimos. Así llegamos a un punto de desarrollo tal que no pudimos sostenerlo con nuestros propios medios. Y llegaron los inmigrantes, para recoger la basura de nuestra sociedad de obesos, para respirar los fertilizantes que intoxicaban nuestros pulmones, para hacer los trabajos que nuestros parados se negaban a hacer. Y mientras las vacas engordaron, todo fue diálogo, interculturalidad, derechos humanos y mutuos beneficios. Hasta que ya no engordaron más. Su flaqueza ha traído consigo -en plena Eurocopa, eso sí, para que no nos enteremos mucho- la versión comunitaria de Guantánamo, centros de detención sin control judicial donde encerrar a los ilegales hasta 18 meses, y desde donde hasta los niños pueden ser expulsados en cualquier momento hacia un país que ni siquiera sea el suyo.

Hace algún tiempo, dije aquí que mi voto era útil. Ahora, después de asistir a la penosa, sonrojante actuación de los socialistas españoles en esta vergüenza, estoy más segura que nunca. Zapatero ha logrado meternos por fin en Europa. No en la de las naciones, ni en la de la primera velocidad, sino en la Europa que da asco. Enhorabuena, repito. Y ahora, si me perdonan, voy a retirarme para vomitar.

Almudena Grandes,
escriptora.
Publicat a Redes Cristianas.