dissabte, 29 de març de 2008

Piscina: si PSC, CiU i ERC no tenen res a amagar...

... que creïn la Comissió d'Investigació que demanen les associacions de veïns.

La Federació d'Associacions de Veïns de Sant Feliu presentarà dimarts que ve una moció al ple de l'Ajuntament per demanar una comissió d'investigació sobre les desviacions de finançament de les obres de la nova piscina. Podeu llegir-ne el text aquí.

Ens trobem davant un tema que va començar amb incidències que ningú no va explicar i amb responsabilitats que ningú no va aclarir. La piscina es va "presentar" el 30 de març de l'any passat, amb una previsió d'obertura al públic del 2 de maig, tres setmanes abans de les municipals de l'any passat. Un seguit de problemes van canviar aquest calendari i la piscina no va obrir fins a juliol. Les associacions de veïns ja van denunciar llavors les presses per inaugurar la piscina:

i jo mateix vaig fer un escrit per esbrinar les responsabilitats de la situació. Resumint, llavors deia que la responsabilitat només pot ser; 1) de l'arquitecte, 2) del director de l'obra, 3) de la constructora o 4) de l'equip de govern. A hores d'ara, no tenim un informe final que descrigui i avaluï aquella situació i n'aclareixi les corresponents responsabilitats.

El que sí tenim, però, són els números finals de la piscina. En el ple de febrer, l'equip de govern els va presentar. Havia de costar poc més de 6,5 milions d'euros, i n'ha costat gairebé 9. Ens vam abstenir, en un gest de bona voluntat i a l'espera d'informació per part de l'equip de govern. En concret, vam demanar respostes per escrit a:

- causes de la desviació, que impliquen un sobrecost a l'Ajuntament de 900.000€, dels quals abans del ple no vam tenir cap informació.
- contingut del projecte modificat i relació de les modificacions del projecte amb les incidències i el retard de la posada en funcionament de la piscina.
- finalment, en el Pla d'Inversions 2008-11 encara hi ha una nova previsió d’1,7 milions d’euros per a la piscina: volem saber a quina finalitat responen.

L'alcalde es va comprometre a facilitar la informació demanada... i ha enviat els plànols de la modificació del projecte i els nous preus. Una resposta clarament insuficient pel que vam demanar, ja que no aclareix en absolut les motivacions d'aquests nous plànols i d'aquests nous preus.

Mentrestant, les associacions de veïns han tornat a reprendre el tema, alhora que comencen a posar-se de manifest algunes insatisfaccions amb el funcionament del complex de piscines. Demanen, hi tenen tot el dret, una comissió d'investigació per aclarir tots i cadascun dels interrogants que els està generant la nova piscina: és un equipament públic creat amb diners públics, no és l'equipament privat de ningú.

ICV i EUiA donarem suport plenament a la petició de les associacions de veïns. Creiem, a més, que si les AAVV tenen el dret de demanar una comissió d'investigació, PSC, CiU i ERC tenen l'obligació de constituir-la, i que han d'obrir de bat a bat les portes perquè les AAVV hi participin.

Nosaltres volem creure que PSC, CiU i ERC no tenen res a amagar, que en tot el procés només hi ha hagut problemes tècnics totalment explicables. Però ara cal que els expliquin, cal que ho demostrin: no a ICV-EUiA, ni tan sols a les AAVV, sinó a tota la ciutadania. Amb la constitució de la Comissió d'Investigació tenen una oportunitat immillorable per fer un exercici clar de democràcia i de transparència. Esperem que, pel bé de Sant Feliu, no s'hi neguin.

diumenge, 16 de març de 2008

1611 gràcies, 1611 raons per fer un gir a l’esquerra.

Diumenge passat, a Sant Feliu vam tenir 1611 vots, un 6,7% del vot total. Gairebé dos punts per sobre de la mitjana catalana, però dos punts per sota de les generals del 2004. No cal donar-hi més voltes: les eleccions ens van anar malament. Sens dubte, hi ha raons que ho expliquen, unes de caràcter general i unes altres de caràcter més nostre.

Entre les raons de caràcter general, les evidents: el vot útil al PSC, la bipolarització Zapatero-Rajoy, el silenci interessat dels mitjans de comunicació (ahir la SER va fer un reportatge de la lluita contra la corrupció en molts ajuntaments i va reconèixer el gran paper que hi ha tingut Izquierda Unida... després d’haver callat sobre IU en tota la campanya), i, sobretot, una llei electoral pensada per ofegar qualsevol partit frontissa al centre (intenció històrica del PP) i per ofegar qualsevol veu a l’esquerra del PSOE (intenció històrica dels socialistes), I és que, com deia El País dos dies després de les eleccions, amb un sistema de vot proporcional, hi hauria 14 diputats i diputades d’IU-ICV. Per contra, només n’hem tingut dos: amb la llei d’Hondt a la mà, sis han anat a parar al PP i sis han anat a parar al PSOE.

Pel que fa a les raons de caràcter més propi, n’hi ha d’evidents i d’altres, més de fons, que ens haurien d’obligar a una certa reflexió en profunditat. Anem per les evidents: si entre nosaltres ens barallem, tots hi sortim perdent. El nostre espectacle lamentable al País Valencià recorda allò nostre tan propi i tan caïnita de “allà on hi ha quatre comunistes, hi ha cinc partits”. Els socialistes, fa temps que han solucionat aquest problema, i ara sembla que els pot tocar a la gent d’ERC.

Més enllà, però, d’aquestes vergonyes internes (que, toquem fusta, ja no afecten tan directament a la gent d’ICV i a la gent d’EUiA), hi ha temes de discurs que hem de revisar, i que no ens haurien de conduir a buscar responsabilitats només fora (que també, és clar!). No crec que sigui un problema de candidat (ens calen molts Joans Herrera!) ni només de campanya, sinó de la pròpia essència d’una esquerra com la que volem ser. Parlo de la nostra utilitat als sectors socials que volem representar. Crec que hem d’abandonar missatges que la gent és evident que no ha fet seus, com ara “vota ICV per aturar la dreta”. És clar que la gent ha volgut aturar la dreta, però que ha cregut massivament que la millor eina per fer-ho era el PSC. La seva campanya “Si tú no vas, ellos vuelven” ha connectat claríssimament amb un electorat no només socialista que n’està fins als collons de Rajoy, Acebes i Zaplana. El vot de la por està clar que no el canalitzarem nosaltres. Crec, per contra, que ens hem de saber explicar amb més claredat, amb més pedagogia, amb més complicitats, anar més enllà dels lemes i saber construir un discurs més planer i directe entorn dels drets socials, del repartiment més just de la riquesa, de la igualtat de drets, de deures i d’oportunitats. Crec que és molt positiu que hàgim tocat en la campanya temes com el mileurisme i la precarietat laboral, que han accentuat (és evident que de manera poc perceptible per l’electorat) un perfil roig i s’han adreçat als barris treballadors d’una manera més clara que en anteriors eleccions. Hem de saber fer entendre i confrontar un discurs d’un “centre esquerra que creu en les privatitzacions i dóna xecs sense criteri social” i d’una “esquerra que defensa els serveis públics i els drets socials”, un discurs també més urbà i més metropolità, sense perdre de vista altres realitats i orientacions en altres territoris. A mi m’agrada que a Vic hàgim tingut un bon resultat, i crec que hem de fer el possible per mantenir-lo, però considero prioritari i imprescindible que ens hi acostem a les ciutats del Baix Llobregat i el Vallès, o a les àrees metropolitanes de Girona i Tarragona. Els socialistes han captivat vot que és nostre i que hem de saber recuperar. Crec que el discurs de “gir a l’esquerra” és bo i que cal que el mantinguem. I hem de saber mantenir-lo amb credibilitat: els resultats de Vic s’expliquen també per l’actitud ferma i compromesa de la nostra gent en relació als drets dels immigrants i a la defensa del territori. A llocs com a Sant Feliu, per exemple, els resultats alts en les municipals i relativament alts en altres eleccions s’expliquen també per la credibilitat i la confiança que generem en molts sectors de la ciutadania.

Heus aquí, doncs, el camí per córrer que estic convençut que tenim, que ens ha d’enorgullir i que 1611 santfeliuenques i santfeliuencs ens han demanat: un discurs més complet i entenedor en termes de drets socials, i unes formes de fer que generin credibilitat i confiança entre els sectors populars i amb valors d’equitat i justícia social que volem representar.

divendres, 7 de març de 2008

Tots som Isaias.

Es deia Isaias. Tenia 42 anys, dona, dues filles de 20 i 17, un fill de 4. Internet ens assabenta de tots els detalls. Treballava en la cabina de peatge d’una autopista. Va ser quatre anys regidor socialista del seu poble. No tenia escorta. Era un blanc fàcil. Avui ETA l’ha assassinat.

Sortiran carronyaires de sota les pedres. Els més carronyaires de tots, els més despreciables, justificaran “l’acció” com a part del “conflicte” que enfronta als “opressors espanyols” contra el poble basc del que se senten “representants”. Un tret al clatell, prop d’una fugida fàcil, a un cobrador d’autopista pare de dues noies i un nen. Quina heroïcitat! Euskadi, vella i bella, té la seva pròpia carronya salvapàtries... Quina merda qualsevol salvador de qualsevol causa...! Milions de vegades abans la mediocritat que fem entre totes i tots, que qualsevol paradís a punta de pistola de qualsevol avantguarda revolucionària alliberadora i tal i tal i tal...

Sortiran carronyaires d’aquells que han acusat al president Zapatero d’haver intentat frenar els altres carronyaires. Salvapàtries carronyaires d’una bandera roja i groga (com si fos només seva...) contra salvapàtries carronyaires d’una bandera blanca, roja i verda (com si l’ikurriña fos només seva...). Carronya embolicada cadascuna amb el seu drap de colors. Jo li reconec al president Zapatero el mèrit d’haver-ho intentat, d’haver fet el pas valent per acabar amb la carronya sabent que hi ha milers de persones a Euskadi que no la veuen com a tal. També a Espanya hi ha milions de persones que no veuen a l’altra carronya com a tal. El president Zapatero no tindrà el meu vot perquè no comparteixo altres elements fonamentals de la seva política, però té tot el meu reconeixement per la seva valentia inicial en aquest camp.

La mort de l’Isaias respon al càlcul del criminal que ha apretat el gallet i del que ha donat l’ordre: en la seva follia, algú ha triat un ciutadà honrat per foradar-li el cap en benefici propi. Segurament, ja ho vaig escriure després de l’atemptat de Barajas, perquè han vist el sostre del PSOE i creuen que obtindran alguna escurrialla més del PP... Desitjo a aquests carronyaires de passamuntanyes i metralleta que es podreixin tota sa puta vida a una garjola d’un Estat “opressor” que combaten... però que rebutja la pena de mort que ells apliquen.

He sentit als presidents de la Generalitat, de l’Estat i d’Euskadi. He vist al lehendakari tip fins al capdamunt d’ETA. Avui, tothom sap que la independència és un objectiu que no necessita imposar-se a cop de parabellum: una Euskadi independent no necessita el càncer d’ETA. Ni la independència d’Euskadi ni la unitat d’Espanya es poden imposar per la força, i ja va essent hora que tothom se n’assabenti: tots els salvapàtries, els primers.

Dilluns, a les 12:00, serem a la plaça de la Vila tots els qui estimem la democràcia i no creiem en les pistoles. Diumenge, anirem a votar també els qui estimem la democràcia i no creiem en les pistoles. I aquesta nit, hi haurà una llar, on estimen la democràcia i rebutgen les pistoles, on una dona i tres fills s’hauran d’empassar la ràbia i el dolor de no tenir el seu Isaias. Que la solidaritat de tots els que l’estimen els doni una mica del consol que necessiten. Que muchos abrazos lejanos os hagan sentir próxima nuestra solidaridad y apoyo.