dimecres, 26 de desembre de 2007

La immigració no és "el" problema.

Final d'any mogut, aquest desembre: publicació dels informes de la Fundació Bofill i de PISA, presentació del Document de Bases de la Llei d'Educació de Catalunya,... Hi ha hagut remor de fons i un cert malestar sobre com anem pel que fa a l'educació. Bé, serà flor d'un dia: malauradament, qualsevol banalitat ocuparà més portades i més hores de mala televisió que un tema tan important per al nostre futur.

El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.

El nostre sistema educatiu té reptes d'una gran envergadura, que no passen només per fer algunes classes en anglès, posar alguns ordinadors més a les escoles o fer unes quantes activitats extraescolars més. N'he parlat en un altre escrit, referent concretament a Sant Feliu. És evident que hi ha molts altres temes a abordar, que cal fer-ho amb les aportacions de tothom, però amb un calendari i un mètode de treball que ha de dirigir la Conselleria d'Educació i que s'ha de basar (sense colar res per la porta falsa) en el Pacte Nacional per a l'Educació.

El document de bases vol abordar -i fa bé- les causes de la situació en què ens trobem. Peca una mica del fals pessimisme que sembla que hàgim de sentir i ignora l'enorme salt que ha fet el nostre país en democràcia: abans de la LOGSE, poc més de la meitat dels nois i noies de 15 anys estaven escolaritzats, avui ho està el 100%. Encara tenim resultats discrets perquè partíem d'una pèssima posició: no se'ns hauria d'escapar que, al 1900, la mitjana d'analfabetisme a Europa no arribava al 10% i a Espanya era gairebé del 70%!

Tornant a les causes del punt en què ens trobem, el document n'identifica raons de tipus educatiu, social i econòmic. D'entrada, és una forma raonable d'abordar una bona anàlisi. Ara bé, el que em sembla clarament discutible és l'enfocament que es dóna en el document a les raons de tipus social que expliquen el nivell discret que presentem en relació als països del nostre context, i que el text de la Generalitat situa sobretot en la immigració i la seva desigual distribució als centres escolars. Personalment, discrepo de forma absoluta d'aquest enfocament: la immigració no és EL problema.

Per més evident que sigui (hi ha gent que la p con la a se li ha de repetir més sovint que a altra), la immigració té connotacions de classe: o és el mateix un immigrant àrab directiu d'una multinacional que un altre immigrant àrab treballant en precari a la construcció?

Per a mi, les raons socials de fons que expliquen el punt en què ens trobem es reflecteixen amb tota claredat en el gràfic següent de l'Informe PISA, en què es relaciona el resultat observat en les proves amb el nivell econòmic i cultural de les famílies:
Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea.


La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.

Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.

divendres, 21 de desembre de 2007

Manel Leiva, nou regidor d'ICV-EUiA.

Ahir, darrer ple de l'any: primer sense l'Àngel, primer en què faig de portaveu i, sobretot, primer en què tenim al Manel Leiva com a company del grup municipal.

En Manel és militant d'Esquerra Unida i Alternativa, el partit amb què ens vam presentar com a coalició a les darreres eleccions municipals. A Sant Feliu, la coalició té una salut envejable, i l'entrada del Manel a l'Ajuntament reforçarà, sens dubte, el bon funcionament dels nostres partits i el nostre treball a la ciutat.

En Manel ja va tenir ahir dues intervencions: en la presa de possessió, votant per imperatiu legal una constitució que no és la de la República per la que lluita; en els precs i qüestions, demanant un millor procés de participació en tots els treballs del soterrament en aquest any que és a punt de començar. Una visió general i una visió municipal: la que cal per militar en un partit que vol transformar la societat, també des de la proximitat i la concreció de la vida local i el seu dia a dia.

Benvingut, Manel! Salut, company!

dimarts, 11 de desembre de 2007

ICV-EUiA, març 2008: idees clares, justes, valentes

En Joan Herrera no és un diputat més, dels que hagin passat desapercebuts al Congrés. Amb la Carme Garcia, han demostrat quina és la manera de fer de la gent d'ICV i IU al Congrés, quines són les prioritats que han defensat: des de lleis de contingut social profundament democràtiques (com la LOE o la de Dependència), fins a lleis radicalment democràtiques (com la de la memòria històrica) o la defensa a ultrança dels serveis públics i la seva sostenibilitat, com en el cas dels transports públics o, recentment, la campanya "Primer, rodalies" davant del caos de l'arribada de l'AVE a Barcelona.

Ara, en Joan recull les primeres propostes que han sortit de les diverses organitzacions d'ICV i proposa a la ciutadania que hi digui la seva. No per una mera operació de màrketing, sinó perquè està convençut fins al moll de l'os que allò que afecta a tothom, amb tothom s'ha de debatre i acordar. Ell mateix ho explica:



Llegiu què proposem en aquest blog i animeu-vos a participar-hi!

dilluns, 10 de desembre de 2007

13/12/07: Moltes gràcies, company!!!


Aquest dijous, l'Àngel Merino s'acomiada com a regidor del nostre Ajuntament. Des de fa unes setmanes, és director dels serveis territorials de Barcelona del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, i aquest nomenament l'ha portat a tancar la seva etapa a l'Ajuntament de Sant Feliu.

Una etapa, sens dubte, brillant per a molts dels seus conciutadans. Jo recordo l'Àngel des de poc abans de les primeres municipals, quan vaig donar suport a la seva candidatura al capdavant del Moviment Comunista i l'OIC. Jo venia del PSC Congrés, i em va atraure la seva manera d'entendre la política. Tant, que a les primeres municipals no vaig votar PSUC ni PSC, sinó Àngel Merino. A les eleccions del 83, l'Àngel i la Maria Jesús, la seva dona, i moltes altres companyes i companys s'havien acostat al PSUC i ell va entrar com a regidor de Cultura a l'equip de govern.

La seva incorporació a l'Ajuntament va ser decisiva per a la nostra ciutat. Tot allò que es mou avui entorn de la cultura neix directament de l'aportació de l'Àngel a l'activitat cultural de la nostra ciutat, de tot allò que ell va ser capaç de generar connectant amb moltíssima gent que avui són els motors de la vida cultural local, des de les colles fins a las peñas, amb una autèntica obsessió seva per parlar amb tothom, per generar complicitats amb tothom, de saber generar espai per a tothom, de treballar incansablement en defensa i per a la millora del que, en les seves paraules, és la "res publica", la dimensió solidària i col·lectiva de les nostres vides.

La Fira de Maig o les Festes de Tardor són encara avui hereves directes del seu treball, del treball del seu equip al Patronat de Cultura de Can Ricart, joia que el nostre peculiar tripartit es va afanyar a liquidar sense generar res que li arribi a la sola de la sabata. Però no només això: l'Escola de Música, el Centre de Normalització Lingüística, l'Escola d'Adults, la municipalització de les escoles bressol, Ràdio Sant Feliu, etc tenen el seu origen en els anys en què l'Àngel va ser regidor de la nostra ciutat, entre 1983 i 1991. Molts homes i dones de Sant Feliu en són plenament conscients, i en les mirades i paraules còmplices que molta gent s'entrecreua amb ell són senyal evident d'un reconeixement que no cal explicitar verbalment.

Posteriorment, va tornar a l'Ajuntament el 1999, i el juliol del 2000 va ser nomenat alcalde de Sant Feliu. Va tenir l'oportunitat de transcendir els àmbits en què s'havia mogut com a regidor, i va tornar a donar a Sant Feliu una empremta pròpia en el camp de la participació ciutadana. D'ell vaig aprendre que "la participació no s'improvisa, sinó que s'organitza", i amb ell Sant Feliu va fer el primer procés participatiu d'envergadura en l'àmbit de l'urbanisme: la remodelació de la Rambla Marquesa Castellbell. I no´només en urbanisme: Sant Feliu Ciutat en Congrés va mobilitzar centenars de famílies en una reflexió sobre la ciutat que també el nostre peculiar tripartit deu haver desat en algun remot calaix. De l'Àngel també vaig aprendre l'obsessió pel bon planejament de la ciutat i del treball unitari per assolir les fites decisives, com ara el soterrament. Vaig anar amb ell a Madrid amb la Luisa Sáez, a veure en Pere Macias i en Felip Puig amb en Juan Antonio Vázquez, al Parlament amb tots els portaveus municipals. Volia comptar amb les opinions polítiques i tècniques de tothom, per construir un discurs d'una base tan àmplia com sigui possible, amb uns clars objectius de servei a la ciutat.

Ara estic segur que tota aquesta manera de fer marcarà la seva tasca a la Generalitat. En Saura l'ha encertada plenament amb el seu nomenament. I també estic content perquè tota aquesta manera de fer marcarà també la tasca dels homes i dones que n'hem pres el relleu a l'organització local d'Iniciativa. És per això que t'estem, t'estic, tan agraïts, Àngel.

Tindrem dues ocasions per fer-li-ho saber. La primera, aquest dijous, a les vuit del vespre, en un ple extraordinari en què volem que es palpi la proximitat, la calidesa, la complicitat, l'amistat amb què l'Àngel ha entès la vida pública. T'hi esperem!

dimecres, 5 de desembre de 2007

Evitem la desvinculació social.

Fa dos anys, tardor calenta als suburbis de París, descoratjament al veure l'Informe Pisa 2003,... Avui, que ha aparegut l'Informe Pisa 2006, que Sarkozy ha tornat a ofegar la revolta de la banlieu amb milers i milers de policies, recupero un escrit que vaig fer a santfeliu.net aquell novembre.

I ho lligo amb una reflexió que va fer Silvestre Gelaberte, portaveu de les associacions de veïns de Sant Feliu, en acabar una intervenció al darrer ple municipal. Segons com es facin les coses, amb formes de govern que administren la informació i la participació amb comptagotes, va dir, els afers públics, la vida col·lectiva interessen cada dia a menys i menys gent. I va alertar del perill del que ell va anomenar "la desvinculació social".

Heus aquí el camí nefast que ens hem de conjurar tots per no córrer: del desinterès a la desvinculació, de la desvinculació a l'exclusió, en tots els graus amb què l'exclusió s'expressa o es viu en silenci.

Majoritàriament, l'exclusió es viu en silenci, com la pobresa, una de les formes més crues en què es manifesta. Per això se'n parla tan poc i no és titular de cap diari.

Però també per això, lluitar-hi en contra és una obligació de tots els homes i dones que encara pensem en la construcció d'una societat de persones lliures i iguals. Encara que, bastant orfes ideològicament, no tinguem clar el camí com arribar-hi, sí que som moltes i molts els que tenim molt clar que és un horitzó que ni podem ni volem abandonar.