dilluns, 30 d’abril de 2007

Fa aigües la nova piscina de Sant Feliu...?

Sant Feliu és ple de cartells com aquest:
Quan es va fer la jornada de portes obertes, l'alcalde i els altres oradors van dir que demà passat (2 de maig) totes les persones abonades ja podrien fer ús de la piscina. Ara sembla que no serà així. Algú en donarà alguna explicació? És possible que, abans de començar, algú ja hagi de donar la cara per intentar explicar el que sembla inexplicable???

dimecres, 25 d’abril de 2007

Per un Sant Feliu sense capitans.

El Periódico, 25/04/2007.
El sistema democràtic català arrossega des de la transició un dèficit que encara avui no té aspecte de resoldre's: la falta d'alternativa real de govern en la majoria d'ajuntaments de l'àrea metropolitana de Barcelona. Es miri com es miri, la diferència amb què el PSC guanya les municipals des de mitjans de la dècada dels 80, quan es va enfonsar el PSUC, s'ha convertit en un dels factors que més erosionen la qualitat de la nostra democràcia. No per falta de pluralisme, sinó perquè en cada elecció el que està en joc no és qui governarà, sinó, com a màxim, quant poder haurà de cedir el PSC als seus possibles socis, si és que els necessita.

L'hegemonia socialista té les seves raons perfectament explicables i responen a una realitat històrica concreta que no canviarà a curt termini. Això sembla clar. Correspon llavors al PSC la principal responsabilitat a l'hora de garantir que aquest fet anòmal no tingui conseqüències negatives per al conjunt del sistema i fins i tot per al mateix partit. N'enumeraré algunes més enllà del perill en si que suposa la perpetuació en el poder i les pràctiques corruptes i caciquils que se'n puguin derivar.

Per exemple, l'aparició d'una classe dirigent acostumada a guanyar sense baixar de l'autobús i a no haver de negociar res ni donar explicacions a ningú. El nostre sistema polític atorga un gran poder i protagonisme a la figura de l'alcalde, fins al punt que es pot convertir en un autèntic contrapoder. El PSC és l'únic partit a Catalunya que, per raons òbvies, té un fort lobby d'alcaldes, que actua com a grup de pressió al marge dels òrgans de representació interna.

En segon lloc, ha d'evitar la desmotivació d'un electorat, preferentment jove, per al qual el PSC representa més el poder establert (una mena de PRI mexicà, per entendre'ns) que l'esquerra renovadora. Aquest allunyament de la política que es pot apreciar entre els joves de l'àrea metropolitana pot tenir conseqüències perjudicials, com l'aparició de grups d'extrema dreta o antisistema, o fins i tot fenòmens com Ciutadans, que sí que es presenten a la societat com una aposta realment nova i transgressora. No oblidem tampoc que el PSC ha anat retrocedint a poc a poc en bona part d'aquests municipis, i les enquestes indiquen que la tendència no es corregirà el 27 de maig.

I en tercer lloc, el PSC ha de cuidar al màxim la importància del debat públic amb altres forces polítiques, encara que li sigui aritmèticament innecessari, i evitar la temptació populista. L'essència d'un partit polític és el contrast d'idees amb l'adversari. Si en lloc d'això el convertim en una escola de capitans, el més probable és que quan surtin al mar s'enfonsin amb la primera ràfega de vent.

La candidatura de la credibilitat.

De dalt a baix i d'esquerra a dreta:
- en Manel Leiva, en Joan Morejón, la Montse Montón, la Isabel Calvo i en Martí Tambo,
- jo mateix, la Lídia Muñoz, en Jaume Solé, en Luis Gómez, l'Aurora Huerga i en Josep Sanosa,
- a la fila del mig, en Ferran López, l'Eni Novell, en Josep M. Pi, la Rosi Fernández, l'Elisabeth Fernández i en Pablo Pueyo,
- en Jaume Bosch, en Manel Martínez, la Magda Torre, la Conxita Fernández i la Susana Joaquín,
- i finalment, a primera fila, la Maite Ruf, l'Àngel Merino, la Núria Rius i en Manel Macià.

És la candidatura de la gent que deia el mateix fa quatre anys que ara, de la gent que (com s'ha demostrat) va gestionar amb transparència i rigor l'Ajuntament durant 24 anys, de la gent que ha buscat i buscarà el màxim consens polític i social en les seves actuacions. Com vaig dir en un altre comentari, d'il·lusió i ganes (sobretot entre els nous candidats) n'hi ha a totes les llistes, però de coherència i credibilitat en relació a Sant Feliu, com en aquesta, en cap.

I per contrastar-ho, s'obre el debat: voleu argumentar (insisteixo: argumentar) sobre les sis candidatures que es presenten a Sant Feliu? Doncs aquí teniu l'oportunitat de fer-ho!

dimarts, 24 d’abril de 2007

510 persones omplen l'Ibèria en el sopar de presentació de la candidatura d'ICV-EUiA

Sort que hi va haver gent que ens va dir que tenia altres compromisos, perquè no hi haurien cabut: l'Ibèria, tant a dalt com a baix, era gairebé a rebentar! Les imatges s'expliquen per sí soles i no crec que calguin gaires comentaris:

Fa mesos que sentim a flor de pell que molta gent reconeix la tasca que estem fent des de l'oposició de la mateixa manera que la que vam fer en el govern. ICV i EUiA hem constatat sovint el suport de molta gent, hem vist moltes mostres d'ànim, però cap com aquesta quan ja només queda un mes per a les municipals. Així se'ns veu de contents:

I és que molta gent ha vist que hem seguit al peu del canó treballant per Sant Feliu. Hem donat suport a allò que hem considerat bo per a la nostra ciutat (com ara la nova piscina o el conveni per al soterrament) i que sovint nosaltres ja havíem preparat, com ara aquest mateix conveni o la remodelació de la carretera. Però ens hem mantingut ferms davant les arbitrarietats de l'actual govern (com ara la pretensió de fer passar el tramvia pel barri Falguera, de fer un túnel a les Grases o d'edificar en zona verda al Mas Lluí), hem denunciat les seves falsedats (com ara aquell forat econòmic del que ja ningú no parla i que ara tothom ja sap que ha finançat la carretera) o la seva supeditació a interessos de fora (com ara la seva renúncia a què el metro arribi al Mas Lluí o a l'estació, per deixar-lo simplement a les portes de Sant Feliu, davant de la ciutat esportiva del Barça). I, sobretot, hem dialogat, hem escoltat, també hem après...

Hem estat coherents amb la nostra trajectòria i no ens hem deixat arrossegar per cap nostàlgia. No volem tornar enrera. Volem un nou govern, que representi a la immensa majoria de la nostra ciutat, que recuperi un estil amable de dirigir sense imposar ni apartar, amb més sensibilitat cap a les treballadores i els treballadors, que no supediti Sant Feliu a res ni a ningú, que tingui com a horitzó un Sant Feliu on ningú se senti aliè, a part.

Tenim, com se sol dir, les piles ben carregades, sobretot després de dissabte. Vam comprovar la fidelitat del nostre vot, però som conscients que tots i cadascun dels vots compten, que no se'n pot donar ni un per suposat, que no hi ha res decidit fins a les 20:00 del dia 27 de maig. Així que, amiga, amic, en cap moment "abaixem la guàrdia" i fem, en tots els cercles personals de cadascú, tota la tasca necessària per assegurar tots els vots de fa quatre anys... i algun més!





dimarts, 17 d’abril de 2007

CREDIBILITAT, REPRESENTATIVITAT, PLURALITAT, CAPACITAT, IL·LUSIÓ... FETES CANDIDATURA

Amiga, amic, guaita:

1. Àngel Merino
2. Eni Novell
3. jo mateix, per servir-te,
4. Lídia Muñoz
5. Manel Martínez
6. Conxita Fernández
7. Ferran López
8. Maite Ruf
9. Manel Leiva
10. Elisabeth Fernández
11. Jaume Solé
12. Núria Rius
13. Manel Macià
14. Rosi Fernández
15. Luis Gómez
16. Montse Monton
17. Josep M. Pi
18. Magda Torre
19. Martí Tambo
20. Aurora Huerga
21. Jaume Bosch

Suplents:
Pablo Pueyo
Isabel Calvo
Joan Morejón
Susana Joaquín
Josep Sanosa

Em van dir que ahir a la tarda em van anomenar (sense jo saber-ho!) a El Club. En relació a la presència de la Maria Pau Janer a les llistes del PP balear, sembla que algú va dir que "per què a ella se li han de suposar interessos, i al número 3 d'ICV per Sant Feliu, no"?

Ep, me doy por aludido! Jo sí que en tinc, d'interessos: treballar amb aquesta magnífica candidatura per fer un Sant Feliu on ningú se senti exclòs, un Sant Feliu amb un planejament urbanístic modèlic, un Sant Feliu amb un estil dialogant i participatiu de govern.

Així que, si tant se te'n fum dels possibles interessos de la mallorquina, però comparteixes els d'aquest santfeliuenc, recorda-ho quan hagis de triar els homes i dones que et representin!

divendres, 13 d’abril de 2007

Uneix-te a la força de Sant Feliu, vine al sopar de presentació de la candidatura!




Farà setze anys d'una nit com aquesta, en què vaig entrar per primer cop a les llistes d'ICV.

Hi penso ara que molta gent nova entrarà a la llista que presentarem dissabte, hi penso perquè deuen tenir les sensacions que vaig tenir llavors, les mateixes que tenen els homes i dones que s'incorporen voluntàriament per primer cop a qualsevol candidatura.

Il·lusió, on m'he (o m'han!) ficat?, amor inqüestionable a la teva ciutat, voluntat d'implicació, fe i/o ideologia més o menys sòlida, i si m'entrebanco al saludar?, ganes de fer coses per la gent, consciència de classe i/o nacional, candidesa, altruïsme, compartir un projecte en què creus,...

En unes municipals, la major part de candidats/es es mouen només per aquestes coses. Al capdavall, només seran ciutadans/es que representen a altres ciutadans/es pels temes més propers del seu dia a dia. Només alguns ho veuen com el primer pas d'una carrera política que va més enllà, però en cap cas són la norma.

En molts casos, són molt bons candidats o candidates, perquè abans són molt bons ciutadans o ciutadanes. Això em ratifica en la meva profunda convicció que, en les municipals, són imprescindibles les llistes obertes: poder triar a bons candidats o candidates d'altres partits, poder acabar amb la figura del regidor/a que treballa per a ell/a o per al seu partit i no per a la seva ciutat,... És evident que ni tots "els meus" són els millors ni que tots "els dels altres" ehem ehem...

Una cosa distingeix, però, la bona voluntat de les persones de totes les llistes de les persones de la llista d'ICV-EUiA. En la meva modesta opinió, ens distingeix la credibilitat.

Ni en els 24 anys que vam ser al govern ni en els 4 que hem estat a l'oposició, els homes i les dones d'ICV a l'ajuntament hem dit una cosa i hem fet la contrària, mai hem encetat camins que sabíem contraris a Sant Feliu, mai hem deixat de convocar i escoltar a la gent, sempre hem tingut cura de fer les coses amb el màxim consens i raonablement bé. Ens hem equivocat, com tothom, però mai, com es diu en castellà, "a sabiendas", amb mentalitat de fred calculador, com ha passat a Sant Feliu amb el patètic túnel de les Grases, o amb un increment d'impostos basat en un dèficit que no existia. Pot semblar una minúcia, però mai hi va haver accidents laborals en obres municipals en 24 anys d'ICV, i n'hi ha hagut de molt greus en els 4 que porta Vázquez com a alcalde. Vam acompanyar als treballadors i treballadores en les seves mobilitzacions, i mai vam posar una sanció a un sindicat per demanar solidaritat amb la seva lluita, com ha fet el nostre peculiar tripartit local. Pot semblar una altra nimietat, però en els butlletins extraordinaris de final de mandat mai hi va faltar el balanç i l'opinió de tots els grups municipals (govern i oposició) i no aquest autèntic llibre "a tutti pleni" que acaben de repartir i que fa de Sant Feliu un món de color rosa i ignora volgudament la pluralitat (política i social) de la nostra ciutat.

Hi insisteixo: ganes i bona voluntat, són en totes les candidatures, en tots els partits: no en tenim l'exclusiva. Ara bé, proposo a qui encara no sap a quins representants triar, una reflexió sobre la credibilitat, a més, òbviament, d'una valoració suficient dels programes que uns i altres presentarem d'aquí a tres setmanes. Una idea per valorar la credibilitat: què deia cada partit i que dirà ara en relació a la requalificació de zona verda pública al Mas Lluí.

Jo, personalment, més que un alcalde que faci moltes i moltes obres (que també), vull un alcalde a qui poder creure, en qui poder confiar, que posi Sant Feliu per davant de tot. Per això al 1991 vaig entrar com a independent en una llista que encapçalava Cesc Baltasar; per això al 2007 torno a ser com a militant d'Iniciativa en una llista que encapçala Àngel Merino.

Fins dissabte 21!

dilluns, 9 d’abril de 2007

La pobresa: una altra veritat incòmoda?

Foto extreta de la Fundació la Caixa


En la societat banal i còmoda en què (la majoria) vivim, atabalar al personal amb problemes o reflexions aparentment “sesudas” no ve de gust, buff quin rotllo o apa tu, que això ja està passat de moda... I més ara, després de vacances, que ja tenim aquí els caps de setmana a la torreta, que la Lliga està més emocionant que mai... Però...

A l’acte de presentació de l’Àngel com a cap de llista d’ICV i EUiA a les properes municipals, en Joan Zapatero va parlar d’Evangeli i de justícia, de la seva opció personal a favor dels pobres, i de per què, profundament arrelada en aquesta opció, donava suport a la nostra candidatura a les municipals.

Aprofitant aquests dies de Setmana Santa, he volgut agafar el fil del discurs proper i contundent del nostre Zapatero i actualitzar dades i lectures sobre la pobresa, l’exclusió social o la precarietat a la nostra societat. Sí, hauria pogut dedicar-me a altres coses, però sóc així i a aquestes alçades del partit ja ningú no em canvia ...

Algunes definicions. La pobresa té una mesura relativa: no és el mateix ser pobre a la Catalunya d’avui que a la de fa cinquanta anys, no és el mateix ser pobre avui a Catalunya que al Marroc, no és el mateix no poder anar de vacances que no poder menjar carn o peix totes les setmanes. Els experts parlen de pobresa en relació a la renda disponible mitjana del país: per sota del 25%, hi ha la pobresa severa; entre el 25 i el 50%, la pobresa relativa; i entre el 50% i el 60%, el llindar de la precarietat. Per saber-ne més, podeu consultar a canalsolidari.org

Algunes xifres. L’Idescat va publicar el juliol de 2006 l’informe “Estadística de distribució personal de la renda i de risc a la pobresa. 2004”. En aquest document, situa el llindar de la pobresa relativa en 7.569,3€/any per a una persona sola, en 12.110,9€/any per a un adult amb dos infants o en 18.166,3€/any per a dos adults amb tres infants, per posar tres casos particulars. Doncs bé, del conjunt de 2.395.300 llars catalanes, el 17,7% es troba en situació de pobresa. Els excel·lents informes que Càritas presenta periòdicament sobre la pobresa a Catalunya també reflecteixen aquesta realitat. Gairebé una de cada cinc llars: de debò que no hem de pensar-hi, que no hem de parlar-ne?

Com són les famílies o llars que viuen en situació de pobresa a casa nostra? Copio textualment tres de les conclusions d’aquest informe:

- La situació de pobresa té més incidència entre les dones (19,0%) que entre els homes (16,3%), en especial quan les dones tenen més de 65 anys, risc que afecta gairebé una de cada tres (31,3%)
- Els grups més desafavorits o amb elevades taxes de risc a la pobresa són, per aquest ordre, les persones que viuen soles (38,4%), la població de nacionalitat estrangera (37,8%), les persones vídues (35,9%). En canvi, la població amb menor risc són les que han assolit estudis superiors (7,6%) i les persones ocupades (11,4%).
- El nivell de privació de les llars catalanes s’ha mesurat considerant quatre ítems que atorguen nivell de vida a les persones. Un 36,8% de les llars catalanes no es poden permetre una setmana de vacances a l’any, i un 33,8% no tenen capacitat de reacció econòmica davant de despeses imprevistes. Pel que fa a béns bàsics, el nivell de privació és força més baix, el 6,3% de les llars tenen dificultats per mantenir l’habitatge a temperatura adequada i el 2,7% de les llars no poden permetre’s menjar carn, aviram o peix almenys un cop a la setmana. Un 5,4% de les llars manifesten un nivell de privació elevat, ja que no poden permetre’s tres dels ítems abans esmentats, i un 20,1% dos d’aquests.

Si fem una aproximació a la nostra ciutat a partir de les dades mitjanes de Catalunya, ens trobaríem que dels 13.979 habitatges que hi havia fa cinc anys (INE, 2001), a Sant Feliu 2.474 llars viuen en situació de pobresa i, d’aquestes, 755 llars viuen en situació de pobresa severa.

És evident que la pobresa no es pot solucionar sense superar les causes que la provoquen. És evident també que aquestes es troben en la configuració mateixa del sistema econòmic capitalista, de la mateixa manera que considero evident també que encara no hem trobat, des de l’esquerra, models econòmics alternatius construïts des de la democràcia. És un tema per a mi tan apassionant com imprescindible, si encara tenim la pell sensible a la devastació del capitalisme en la major part de la població humana i al dany potser aviat irreversible que aquest sistema està fent al nostre planeta.

Tot i que també és evident que les causes que provoquen la pobresa no es solucionen des del món local, estic convençut que als ajuntaments n’hem de parlar d’una manera diferent a com hem fet fins ara. No n’hi ha prou, crec, amb atendre situacions extremes (quin gran ajut que hem tingut en aquest sentit en les esglésies i, molt especialment, en Càritas!), amb una xarxa normalment insuficient de serveis socials, amb bons professionals però encara amb una perspectiva política basada en l’assistencialisme.

Estic convençut que hem de construir un model de ciutat basat en la igualtat d’oportunitats i la inclusió social i que l’hem de saber explicar amb un discurs polític viable i entenedor, especialment en els sectors socials en situació o risc de pobresa i els més conscients de la necessitat d’eradicar-la.

Crec que aquest tema haurà de formar part del debat electoral i, més encara, del programa d’actuació municipal que dugui a terme l’Ajuntament que sorgeixi de les eleccions municipal del mes que ve. Cal, doncs, que tothom (partits, entitats, ciutadania,...) ens posem les piles davant el repte de l’equitat i la inclusió social i comencem a pensar sobre com concretar-la en tots i cadascun dels àmbits de la vida local: des de la fiscalitat fins a l’urbanisme, passant per la salut, l’esport o l’educació.

Nosaltres, a Iniciativa i EUiA, ja estem posant fil a l’agulla i ja estem configurant un programa electoral que posarà molt l’accent en l’equitat i la inclusió social. Esperem que, a l’hora de configurar aliances futures, aquestes també es configurin des d’aquesta sensibilitat. Per a nosaltres, la pobresa i tantes altres conseqüències d’un sistema econòmic i social injust no poden ser mai ni un tema menor... ni una altra veritat incòmoda.

divendres, 6 d’abril de 2007

M'agrada la carretera.

El dissabte abans de Rams, vam inaugurar la primera fase de la remodelació de la carretera Laureà Miró, rebatejada, amb tota justícia, com a carrer Laureà Miró. És un bon projecte, per al qual hem treballat tots durant molts anys. El Grup Municipal d’ICV-EUiA el va votar favorablement, tot i que en el procés de debat l’equip de govern va excloure qualsevol possibilitat de debatre sobre el tramvia, cosa que hauria permès una bona reflexió col·lectiva sobre la configuració de la ciutat i sobre el conjunt de mitjans de transport públic a Sant Feliu.

En tot cas, era un bon projecte i els resultats estan a l’alçada del que necessita Sant Feliu. El procés d’obres ja és una altra cosa: a part de la polèmica pel soterrament o no dels cables, hi ha hagut una execució molt forçada que, en opinió d’alguns experts, pot provocar problemes a curt termini: bé, el temps ho dirà. El cas és que, mentre inauguràvem, hi havia un altre treballador a la UCI per accident laboral a la carretera, fruit segurament de les marxes forçades amb què s’han anat fent. Molèsties com la mala planificació de la xarxa d’autobusos (solucionada ja molt tard amb una parada al carrer Ramon y Cajal, davant d’Hisenda, mercès, entre d’altres, a la pressió d’ICV i EUiA) o els mals accessos a comerços o per als vehicles d’emergència han estat també constants en l’obra. Les fases següents, fora del calendari electoral i segurament sota el control d’un altre equip de govern, hauran de mantenir el projecte aprovat i hauran de corregir els evidents errors d’execució de les obres.

Tot i que la poca elegància de l’alcalde va evitar que tots els grups municipals estiguéssim presents en el petit escenari des del qual es van fer els discursos i que també va fer els possibles per no esmentar ni agrair el treball dels ajuntaments anteriors, la ciutadania sap que una obra així no es fa en un tres i no res, i que és el fruit d’un treball de molts anys i de tothom. De fet, l'Àngel Merino no va signar a Madrid el conveni de traspàs de la titularitat de la carretera del Ministeri de Foment a l’Ajuntament (imprescindible per convertir-la en un carrer) fins al setembre del 2002 (no fa ni cinc anys!) després de llarguíssimes negociacions amb els responsables de la Demarcació de Carreteres del Ministeri, que només es van desbloquejar –paradoxalment!- quan el Ministeri va haver de cedir la N-340 als ajuntaments pels quals havia de passar el Trambaix.

I, finalment, deixeu-me apuntar una altra petita satisfacció personal. Aquesta primera fase ha tingut un pressupost de 2,4 milions d’euros, el 80% dels quals (1,930 milions) s’han pagat amb els diners d’aquell fiasco de “forat econòmic” que es va inventar l'equip de govern. Efectivament, mentre acusaven a ICV de mala gestió (i jo he estat regidor d’Hisenda durant 8 anys, alguna acusació devia anar per a mi...), nosaltres hem repetit a tort i a dret que no hi havia un sol euro en situació irregular, i vam explicar un per un tots i cadascun dels diners que “no trobaven”. Bé, un cop els han trobat, han finançat la major part de la remodelació de la carretera i, en la mesura que es van gestionar a l’any 2002 amb tota transparència, m’agrada que tothom els pugui “passejar” avui amb tota satisfacció.

Parafrasejant un dels eslògans de la competència, podríem dir que: “Laureà Miró, amb els diners del forat que es va inventar Vázquez, sí.”