Marejant la perdiu a les Grases.
Posem-nos primer en situació. Un barri nou, les Grases, amb un “pecat original”: el pas continu de camions pel carrer Comerç. La solució que va plantejar Merino i que va impedir aquest equip de govern: la desviació de camions per l’exterior del barri. La solució que va plantejar Vázquez i que van impedir els veïns i veïnes: un macrotúnel de 600 metres per cobrir el carrer Comerç. La solució final que ha trobat aquest equip de govern: subvencionar als veïns i veïnes perquè posin doble vidre a les finestres i aire condicionat.
Anem a pams. El primer tràmit municipal per al planejament urbanístic de les Grases es va aprovar al novembre de 1991 i l’aprovació definitiva del compte de liquidació va ser al desembre de 1999. En aquests vuit anys, s’han pres 34 acords relatius al barri: tots ells –tret d’una abstenció- amb el vot del PSC. Per contra, CiU es va oposar des de l’inici a la construcció del nou barri, però es va abstenir finalment en l’aprovació provisional (novembre de 1993), abans que la Generalitat aprovés definitivament el planejament del nou barri (febrer de 1994). Des d’aleshores, CiU ha oscil·lat entre el sí i l’abstenció, però ja havent assumit la conveniència de la creació del barri. PP i ERC entren a l’Ajuntament quan el planejament ja està definitivament aprovat. He fet aquest petit recordatori perquè, davant la permanent demostració d’amnèsia del PSC, li pot anar bé un petit bany d’humilitat i memòria.
Aquell planejament tenia, com deia, un “pecat original” que, sobre els plànols, ningú va calibrar suficientment, i que va aparèixer als anys 98 i 99, quan els primers veïns i veïnes van arribar al barri: el continu pas de camions pel carrer Comerç. Quan l’Àngel Merino és nomenat alcalde de Sant Feliu (juliol del 2000), una de les seves primeres reunions és amb l’Associació de Veïns de les Grases i un dels seus primers compromisos és la solució definitiva a aquest tema. Al març de 2002, s’aprova per unanimitat l’avanç de planejament que preveia, entre moltes altres coses, la construcció d’un vial pel Torrent del Duc amb totes les garanties ambientals. Al març de 2003, després d’un any de diàleg i consens amb veïnat, propietaris i administracions, s’aprova inicialment aquest planejament: 20 vots a favor (ICV, PSC, CiU i PP) i 1 abstenció (ERC). Tenia, a més, l’informe favorable de totes les administracions i va ser qualificat d’exemplar pel Consorci del Parc de Collserola.
En les darreres eleccions municipals, i davant l’empat en regidors entre ICV i PSC, ERC planteja deu condicions a tots dos partits per poder formar govern (per qui hi estigui interessat, tinc la resposta per escrit que vam donar a les deu condicions d’ERC). Amb ICV-EA, només hi havia un desacord: la suspensió del planejament ja aprovat inicialment. Vázquez, que va veure l’oportunitat del “canvi”, no ho va dubtar i va accedir a aquesta condició. A ICV –com em va enorgullir llavors pertànyer a aquesta organització!- ningú va defensar que, per tal de mantenir l’alcaldia, havíem de prendre acords que, d’entrada, sabíem que eren contraris a l’interès general i clarament perjudicials per als veïns i que comprometien definitivament la nostra credibilitat personal i política. A això, alguns li diuen “anar amb el lliri a la mà”. A mi, simplement, em sembla coherència personal i política, respecte a la paraula donada a les persones i altíssima valoració del funcionament democràtic de les relacions entre representants i representats, entre càrrecs públics i ciutadania.
Un cop al govern, PSC, CiU i ERC signen un acord de govern en què es comprometen a trobar una solució a aquest tema en el termini de tres mesos. Tres anys després presenten la seva proposta. Recordem-la: un macrotúnel de 600 metres amb sortida gairebé davant l’Escola Mestral i que s’havia de finançar amb una requalificació de 14.000 m2 de zona verda pública i equipaments al barri del Mas Lluí. La justificaven dient que una tècnica del Departament de Medi Ambient de la Generalitat havia dit que no s’aprovaria el vial extern pel Torrent del Duc. Quatre mesos després, al juny de 2006, les mobilitzacions veïnals i la pressió d’ICV-EA provoquen la paralització del projecte de PSC, CiU i ERC. Una moció nostra va exigir un posicionament per escrit de la Generalitat. Pocs mesos després, la Generalitat ha respost per escrit afirmant que no hi ha cap problema ambiental en un vial pel Torrent del Duc que prengui en consideració les corresponents mesures correctores d’impacte ambiental.
Quina vergonya... Es van agafar a la paraula d’una persona sense la responsabilitat tècnica ni política suficient per prendre decisions que han afectat tan negativament a dos barris, i van trigar tres anys a demanar per escrit el posicionament oficial del Departament de Medi Ambient... Ara ja saben formalment el que ja sabien des del començament: han pres acords contraris a l’interès general amb plena consciència del que estaven fent... I es tornen a presentar com si res a les eleccions...
I ara, finalment, volen tapar precipitadament els seus errors en aquest tema. Al ple del mes de gener, es van aprovar unes bases generals per a la rehabilitació d’habitatges, que incloïen ajuts específics als habitatges de les Grases amb més impacte de sorolls, i en el marc dels mateixos criteris que qualsevol veí o veïna de Sant Feliu pel que fa a la justificació de la subvenció, els nivells de renda, etc. Hi vam votar a favor, tot recordant que la solució de debò al tema no era un ajut als habitatges, sinó un bon planejament urbanístic, i respectant un acord personal de l’alcalde amb els veïns, els quals tenen tot el dret del món a reclamar solucions a un equip de govern que els ha dut a un carreró sense sortida.
Ara bé, no comparteixo ni els arguments ni la forma final amb què l’equip de govern ha decidit compensar els veïns i veïnes per la seva mala actuació al llarg d’aquests ja gairebé quatre anys. Ho ha fet amb una interpretació errònia del concepte “subvenció”, vulnerant els criteris d’equitat que té la normativa vigent, i amb una argumentació interessada i que crea un precedent més que discutible.
Fregant l’arbitrarietat, l’acord que va adoptar l’equip de govern al ple de març diu, textualment, que “la situació subvencionable no ve donada pel nivell de renda de la família, sinó per raó de la situació física de l’habitatge” i que, per tant, s’acorda atorgar ajuts per a la instal·lació de doble vidre i aire condicionat als veïns i veïnes dels blocs que s’especifiquen, amb independència de la seva renda.
Quin precedent tan perillós acaben d’introduir Vázquez, Burgui i Soriano! Segur que “per raó de la situació física de l’habitatge” no hi pot haver veïns i veïnes que puguin pensar que per què uns sí i uns altres no? Segur que l’argument “la situació subvencionable no ve donada pel nivell de renda” no es pot aplicar a altres veïns i veïnes amb habitatges amb altres problemàtiques? Quines altres són les “situacions subvencionables que no venen donades per nivell de renda”? Segur que no hi pot haver persones o col·lectius que poden veure, com jo mateix, que es tracta d’una mesura que obre les portes a l’arbitrarietat i qüestiona el principi d’equitat?
Jo, si més no, hauria agraït una mica de sinceritat: “s’acorden indemnitzacions per import d’ics euros per la mala actuació del govern en la solució definitiva de la causa que provoca el soroll”. I també una mica de compromís: “com a mesures provisionals fins que s’executi la solució definitiva: un vial extern pel Torrent del Duc, amb totes les garanties ambientals, com ja ha aprovat la Generalitat de Catalunya”.
Així que, ara que vénen eleccions, PSC, CiU i ERC diguin clar el que pensen i que, si us plau, deixin de marejar tant la perdiu.
Anem a pams. El primer tràmit municipal per al planejament urbanístic de les Grases es va aprovar al novembre de 1991 i l’aprovació definitiva del compte de liquidació va ser al desembre de 1999. En aquests vuit anys, s’han pres 34 acords relatius al barri: tots ells –tret d’una abstenció- amb el vot del PSC. Per contra, CiU es va oposar des de l’inici a la construcció del nou barri, però es va abstenir finalment en l’aprovació provisional (novembre de 1993), abans que la Generalitat aprovés definitivament el planejament del nou barri (febrer de 1994). Des d’aleshores, CiU ha oscil·lat entre el sí i l’abstenció, però ja havent assumit la conveniència de la creació del barri. PP i ERC entren a l’Ajuntament quan el planejament ja està definitivament aprovat. He fet aquest petit recordatori perquè, davant la permanent demostració d’amnèsia del PSC, li pot anar bé un petit bany d’humilitat i memòria.
Aquell planejament tenia, com deia, un “pecat original” que, sobre els plànols, ningú va calibrar suficientment, i que va aparèixer als anys 98 i 99, quan els primers veïns i veïnes van arribar al barri: el continu pas de camions pel carrer Comerç. Quan l’Àngel Merino és nomenat alcalde de Sant Feliu (juliol del 2000), una de les seves primeres reunions és amb l’Associació de Veïns de les Grases i un dels seus primers compromisos és la solució definitiva a aquest tema. Al març de 2002, s’aprova per unanimitat l’avanç de planejament que preveia, entre moltes altres coses, la construcció d’un vial pel Torrent del Duc amb totes les garanties ambientals. Al març de 2003, després d’un any de diàleg i consens amb veïnat, propietaris i administracions, s’aprova inicialment aquest planejament: 20 vots a favor (ICV, PSC, CiU i PP) i 1 abstenció (ERC). Tenia, a més, l’informe favorable de totes les administracions i va ser qualificat d’exemplar pel Consorci del Parc de Collserola.
En les darreres eleccions municipals, i davant l’empat en regidors entre ICV i PSC, ERC planteja deu condicions a tots dos partits per poder formar govern (per qui hi estigui interessat, tinc la resposta per escrit que vam donar a les deu condicions d’ERC). Amb ICV-EA, només hi havia un desacord: la suspensió del planejament ja aprovat inicialment. Vázquez, que va veure l’oportunitat del “canvi”, no ho va dubtar i va accedir a aquesta condició. A ICV –com em va enorgullir llavors pertànyer a aquesta organització!- ningú va defensar que, per tal de mantenir l’alcaldia, havíem de prendre acords que, d’entrada, sabíem que eren contraris a l’interès general i clarament perjudicials per als veïns i que comprometien definitivament la nostra credibilitat personal i política. A això, alguns li diuen “anar amb el lliri a la mà”. A mi, simplement, em sembla coherència personal i política, respecte a la paraula donada a les persones i altíssima valoració del funcionament democràtic de les relacions entre representants i representats, entre càrrecs públics i ciutadania.
Un cop al govern, PSC, CiU i ERC signen un acord de govern en què es comprometen a trobar una solució a aquest tema en el termini de tres mesos. Tres anys després presenten la seva proposta. Recordem-la: un macrotúnel de 600 metres amb sortida gairebé davant l’Escola Mestral i que s’havia de finançar amb una requalificació de 14.000 m2 de zona verda pública i equipaments al barri del Mas Lluí. La justificaven dient que una tècnica del Departament de Medi Ambient de la Generalitat havia dit que no s’aprovaria el vial extern pel Torrent del Duc. Quatre mesos després, al juny de 2006, les mobilitzacions veïnals i la pressió d’ICV-EA provoquen la paralització del projecte de PSC, CiU i ERC. Una moció nostra va exigir un posicionament per escrit de la Generalitat. Pocs mesos després, la Generalitat ha respost per escrit afirmant que no hi ha cap problema ambiental en un vial pel Torrent del Duc que prengui en consideració les corresponents mesures correctores d’impacte ambiental.
Quina vergonya... Es van agafar a la paraula d’una persona sense la responsabilitat tècnica ni política suficient per prendre decisions que han afectat tan negativament a dos barris, i van trigar tres anys a demanar per escrit el posicionament oficial del Departament de Medi Ambient... Ara ja saben formalment el que ja sabien des del començament: han pres acords contraris a l’interès general amb plena consciència del que estaven fent... I es tornen a presentar com si res a les eleccions...
I ara, finalment, volen tapar precipitadament els seus errors en aquest tema. Al ple del mes de gener, es van aprovar unes bases generals per a la rehabilitació d’habitatges, que incloïen ajuts específics als habitatges de les Grases amb més impacte de sorolls, i en el marc dels mateixos criteris que qualsevol veí o veïna de Sant Feliu pel que fa a la justificació de la subvenció, els nivells de renda, etc. Hi vam votar a favor, tot recordant que la solució de debò al tema no era un ajut als habitatges, sinó un bon planejament urbanístic, i respectant un acord personal de l’alcalde amb els veïns, els quals tenen tot el dret del món a reclamar solucions a un equip de govern que els ha dut a un carreró sense sortida.
Ara bé, no comparteixo ni els arguments ni la forma final amb què l’equip de govern ha decidit compensar els veïns i veïnes per la seva mala actuació al llarg d’aquests ja gairebé quatre anys. Ho ha fet amb una interpretació errònia del concepte “subvenció”, vulnerant els criteris d’equitat que té la normativa vigent, i amb una argumentació interessada i que crea un precedent més que discutible.
Fregant l’arbitrarietat, l’acord que va adoptar l’equip de govern al ple de març diu, textualment, que “la situació subvencionable no ve donada pel nivell de renda de la família, sinó per raó de la situació física de l’habitatge” i que, per tant, s’acorda atorgar ajuts per a la instal·lació de doble vidre i aire condicionat als veïns i veïnes dels blocs que s’especifiquen, amb independència de la seva renda.
Quin precedent tan perillós acaben d’introduir Vázquez, Burgui i Soriano! Segur que “per raó de la situació física de l’habitatge” no hi pot haver veïns i veïnes que puguin pensar que per què uns sí i uns altres no? Segur que l’argument “la situació subvencionable no ve donada pel nivell de renda” no es pot aplicar a altres veïns i veïnes amb habitatges amb altres problemàtiques? Quines altres són les “situacions subvencionables que no venen donades per nivell de renda”? Segur que no hi pot haver persones o col·lectius que poden veure, com jo mateix, que es tracta d’una mesura que obre les portes a l’arbitrarietat i qüestiona el principi d’equitat?
Jo, si més no, hauria agraït una mica de sinceritat: “s’acorden indemnitzacions per import d’ics euros per la mala actuació del govern en la solució definitiva de la causa que provoca el soroll”. I també una mica de compromís: “com a mesures provisionals fins que s’executi la solució definitiva: un vial extern pel Torrent del Duc, amb totes les garanties ambientals, com ja ha aprovat la Generalitat de Catalunya”.
Així que, ara que vénen eleccions, PSC, CiU i ERC diguin clar el que pensen i que, si us plau, deixin de marejar tant la perdiu.
Comentaris
Els pisos afectats pels sorolls de camions, son pisos realativament nous no???? Doncs no haurien de porta doble vidre??? Per normativa crec que ja els haurien de tenir. I que passa amb la gent de la carretera??? aguntan tans anys de sorolls de cotxe i ni una subvenció???? Això ot crear un precendent molt perillos!!!! hem sembla indignat i a sobre aire acondicionat!!!!! Tot per una falta de previsió d'aquest ajuntament.
Avui que tinc una mica de temps i aprofitant el to informal que permet un blog, et diré que em va recordar una pel·lícula que vaig veure fa molts i molts anys i que no recordo com es deia. Era espanyola, i feia referència a una mestra (recordo que l'actriu era Ana Belén) que l'alcalde expulsava del poble no recordo per quin motiu. Els seus alumnes es van queixar i van fer no recordo quina mobilització. El que sí recordo és que l'alcalde, al final, es manté en la decisió de fer fora la mestra, però dóna un parell de dies de festa a la mainada. Tots van quedar contents i cridant viva el alcalde... menys el nen protagonista (no recordo qui era) que sap que és una compensació "xocolata del lloro" que tapa la boca gairebé a tothom i no resol la injustícia del míster. Quan no hi havia ni electricitat, la Bíblia ja en parlava: en forma de plat de llanties.