dijous, 29 de març de 2007

Marejant la perdiu a les Grases.

Posem-nos primer en situació. Un barri nou, les Grases, amb un “pecat original”: el pas continu de camions pel carrer Comerç. La solució que va plantejar Merino i que va impedir aquest equip de govern: la desviació de camions per l’exterior del barri. La solució que va plantejar Vázquez i que van impedir els veïns i veïnes: un macrotúnel de 600 metres per cobrir el carrer Comerç. La solució final que ha trobat aquest equip de govern: subvencionar als veïns i veïnes perquè posin doble vidre a les finestres i aire condicionat.

Anem a pams. El primer tràmit municipal per al planejament urbanístic de les Grases es va aprovar al novembre de 1991 i l’aprovació definitiva del compte de liquidació va ser al desembre de 1999. En aquests vuit anys, s’han pres 34 acords relatius al barri: tots ells –tret d’una abstenció- amb el vot del PSC. Per contra, CiU es va oposar des de l’inici a la construcció del nou barri, però es va abstenir finalment en l’aprovació provisional (novembre de 1993), abans que la Generalitat aprovés definitivament el planejament del nou barri (febrer de 1994). Des d’aleshores, CiU ha oscil·lat entre el sí i l’abstenció, però ja havent assumit la conveniència de la creació del barri. PP i ERC entren a l’Ajuntament quan el planejament ja està definitivament aprovat. He fet aquest petit recordatori perquè, davant la permanent demostració d’amnèsia del PSC, li pot anar bé un petit bany d’humilitat i memòria.

Aquell planejament tenia, com deia, un “pecat original” que, sobre els plànols, ningú va calibrar suficientment, i que va aparèixer als anys 98 i 99, quan els primers veïns i veïnes van arribar al barri: el continu pas de camions pel carrer Comerç. Quan l’Àngel Merino és nomenat alcalde de Sant Feliu (juliol del 2000), una de les seves primeres reunions és amb l’Associació de Veïns de les Grases i un dels seus primers compromisos és la solució definitiva a aquest tema. Al març de 2002, s’aprova per unanimitat l’avanç de planejament que preveia, entre moltes altres coses, la construcció d’un vial pel Torrent del Duc amb totes les garanties ambientals. Al març de 2003, després d’un any de diàleg i consens amb veïnat, propietaris i administracions, s’aprova inicialment aquest planejament: 20 vots a favor (ICV, PSC, CiU i PP) i 1 abstenció (ERC). Tenia, a més, l’informe favorable de totes les administracions i va ser qualificat d’exemplar pel Consorci del Parc de Collserola.

En les darreres eleccions municipals, i davant l’empat en regidors entre ICV i PSC, ERC planteja deu condicions a tots dos partits per poder formar govern (per qui hi estigui interessat, tinc la resposta per escrit que vam donar a les deu condicions d’ERC). Amb ICV-EA, només hi havia un desacord: la suspensió del planejament ja aprovat inicialment. Vázquez, que va veure l’oportunitat del “canvi”, no ho va dubtar i va accedir a aquesta condició. A ICV –com em va enorgullir llavors pertànyer a aquesta organització!- ningú va defensar que, per tal de mantenir l’alcaldia, havíem de prendre acords que, d’entrada, sabíem que eren contraris a l’interès general i clarament perjudicials per als veïns i que comprometien definitivament la nostra credibilitat personal i política. A això, alguns li diuen “anar amb el lliri a la mà”. A mi, simplement, em sembla coherència personal i política, respecte a la paraula donada a les persones i altíssima valoració del funcionament democràtic de les relacions entre representants i representats, entre càrrecs públics i ciutadania.

Un cop al govern, PSC, CiU i ERC signen un acord de govern en què es comprometen a trobar una solució a aquest tema en el termini de tres mesos. Tres anys després presenten la seva proposta. Recordem-la: un macrotúnel de 600 metres amb sortida gairebé davant l’Escola Mestral i que s’havia de finançar amb una requalificació de 14.000 m2 de zona verda pública i equipaments al barri del Mas Lluí. La justificaven dient que una tècnica del Departament de Medi Ambient de la Generalitat havia dit que no s’aprovaria el vial extern pel Torrent del Duc. Quatre mesos després, al juny de 2006, les mobilitzacions veïnals i la pressió d’ICV-EA provoquen la paralització del projecte de PSC, CiU i ERC. Una moció nostra va exigir un posicionament per escrit de la Generalitat. Pocs mesos després, la Generalitat ha respost per escrit afirmant que no hi ha cap problema ambiental en un vial pel Torrent del Duc que prengui en consideració les corresponents mesures correctores d’impacte ambiental.

Quina vergonya... Es van agafar a la paraula d’una persona sense la responsabilitat tècnica ni política suficient per prendre decisions que han afectat tan negativament a dos barris, i van trigar tres anys a demanar per escrit el posicionament oficial del Departament de Medi Ambient... Ara ja saben formalment el que ja sabien des del començament: han pres acords contraris a l’interès general amb plena consciència del que estaven fent... I es tornen a presentar com si res a les eleccions...

I ara, finalment, volen tapar precipitadament els seus errors en aquest tema. Al ple del mes de gener, es van aprovar unes bases generals per a la rehabilitació d’habitatges, que incloïen ajuts específics als habitatges de les Grases amb més impacte de sorolls, i en el marc dels mateixos criteris que qualsevol veí o veïna de Sant Feliu pel que fa a la justificació de la subvenció, els nivells de renda, etc. Hi vam votar a favor, tot recordant que la solució de debò al tema no era un ajut als habitatges, sinó un bon planejament urbanístic, i respectant un acord personal de l’alcalde amb els veïns, els quals tenen tot el dret del món a reclamar solucions a un equip de govern que els ha dut a un carreró sense sortida.

Ara bé, no comparteixo ni els arguments ni la forma final amb què l’equip de govern ha decidit compensar els veïns i veïnes per la seva mala actuació al llarg d’aquests ja gairebé quatre anys. Ho ha fet amb una interpretació errònia del concepte “subvenció”, vulnerant els criteris d’equitat que té la normativa vigent, i amb una argumentació interessada i que crea un precedent més que discutible.

Fregant l’arbitrarietat, l’acord que va adoptar l’equip de govern al ple de març diu, textualment, que “la situació subvencionable no ve donada pel nivell de renda de la família, sinó per raó de la situació física de l’habitatge” i que, per tant, s’acorda atorgar ajuts per a la instal·lació de doble vidre i aire condicionat als veïns i veïnes dels blocs que s’especifiquen, amb independència de la seva renda.

Quin precedent tan perillós acaben d’introduir Vázquez, Burgui i Soriano! Segur que “per raó de la situació física de l’habitatge” no hi pot haver veïns i veïnes que puguin pensar que per què uns sí i uns altres no? Segur que l’argument “la situació subvencionable no ve donada pel nivell de renda” no es pot aplicar a altres veïns i veïnes amb habitatges amb altres problemàtiques? Quines altres són les “situacions subvencionables que no venen donades per nivell de renda”? Segur que no hi pot haver persones o col·lectius que poden veure, com jo mateix, que es tracta d’una mesura que obre les portes a l’arbitrarietat i qüestiona el principi d’equitat?

Jo, si més no, hauria agraït una mica de sinceritat: “s’acorden indemnitzacions per import d’ics euros per la mala actuació del govern en la solució definitiva de la causa que provoca el soroll”. I també una mica de compromís: “com a mesures provisionals fins que s’executi la solució definitiva: un vial extern pel Torrent del Duc, amb totes les garanties ambientals, com ja ha aprovat la Generalitat de Catalunya”.

Així que, ara que vénen eleccions, PSC, CiU i ERC diguin clar el que pensen i que, si us plau, deixin de marejar tant la perdiu.

dilluns, 26 de març de 2007

Es deia Teoudah Souleymane.

Tenia 39 anys. Havia nascut a Guinea i la seva família vivia al Senegal. Va morir en les obres de construcció de la nostra nova piscina. El 18 d’agost, va caure de la bastida en què treballava i es va matar. Treballava en una empresa subcontractada de Fomento de Construcciones y Contratas (FCC).

Arran de la seva mort, des d’ICV-EUiA vam demanar de seguida a l’equip de govern dues qüestions: en primer lloc, explicacions en relació a les circumstàncies del fet i, en segon lloc, un tracte exquisit en el trasllat del cadàver i la tramesa de la indemnització corresponent a la seva família.

En aquest segon punt, l’Ajuntament de Sant Feliu està fent tota la seva feina i, malgrat les dificultats d’efectuar aquestes gestions amb els països centre-africans, està tenint una cura i un respecte excel·lent en aquesta qüestió. Crec que cal reconèixer-ho i agrair-ho a les persones que ho estan fent possible.

Del primer punt, però, no podem dir el mateix. La primera resposta del regidor d’Urbanisme em va deixar glaçat: “va tenir la fatalitat de ser molt alt i la barana de la bastida no va impedir la caiguda”. La investigació de CCOO sobre el tema deia, però, una altra cosa: aquell dia d’agost no hi havia el responsable de seguretat de l’empresa i la situació de la bastida no complia la normativa corresponent. Fa mig any (mig any!) vam demanar a l’equip de govern l’informe de la Inspecció de Treball sobre el compliment de les mesures de seguretat laboral en les obres que feia l’empresa on treballava Teoudah. Encara no el tenim.

Fa també mig any (mig any!) vam demanar les raons per les quals l’equip de govern no havia renovat el conveni amb CCOO i UGT en matèria de seguretat i salut en les obres a construir per l’Ajuntament, el qual feia una menció especial a les limitacions i el control de les empreses subcontractades. Era un conveni signat a la tardor de 2002 i que en cap òrgan de govern –que em consti- s’havia decidit anul·lar. Encara no les sabem.

El 26 de setembre, en nom d’ICV-EUiA, vaig demanar formalment i per escrit resposta a les qüestions que més amunt indicava. Exactament sis mesos després (26 de març, ja ha passat mig any!), i en un espai que és meu i propi, vull evitar l’oblit d’aquell obrer guineà, tan immigrant com els meus avis, i vull provar d’obtenir –encara que sigui per “la porta falsa”- la resposta a preguntes que, per a un govern d’esquerres i per més que es tracti d’una gran empresa com FCC, mai haurien de considerar-se incòmodes.

dimarts, 20 de març de 2007

DIVENDRES, 23/03: PREN PARTIT PER L'ÀNGEL MERINO.


No serà, no us ho penseu, un acte per a la nostàlgia. Serà, i molt, un acte per encetar un camí compartit que tingui com a eixos:
1) una política innovadora d'habitatge públic,
2) la voluntat de ser pioners en les polítiques socials que han fet possible els governs d'esquerres a l'Estat i a la Generalitat.
3) una política decidida per l'equitat i la qualitat en educació,
4) una política urbanística transparent, amb el màxim consens i participació entorn el soterrament i el transport públic, sense "ordeno y mando" de l'equip de govern
5) un estil de govern lluny del neodespotisme que hem viscut aquests quatre anys, basat en el diàleg amb tothom i un clima de confiança mútua entre la ciutadania i els seus representants.

Pren partit per aquest Sant Feliu, pren partit per la llista d'homes i dones que encapçala l'Àngel Merino. Ja ho saps, aquest divendres a 2/4 de 8, al Casal de la Gent Gran.

dissabte, 17 de març de 2007

A les escoles... consolidem o compensem les desigualtats socials?

El passat mes d’octubre, l’Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona va organitzar el simposi Ciutat.edu: nous reptes, nous compromisos, sobre el paper dels ajuntaments en la política educativa.

Un dels grups de treball principals va abordar el tema de l’equitat en l’accés a les escoles i en els resultats de l’educació. Un dels ponents, Stephen Ball, anglès, va exposar la relació entre el nivell econòmic de les famílies i diferents maneres d’avaluar resultats escolars a diversos països. Un dels exemples més clars presentats feia referència a la relació entre renda familiar i competència lingüística, fent esment a una recerca del Banc Mundial a l’Equador, que podem veure al gràfic adjunt.

Dramàtic: entre els tres i els cinc anys, la competència lingüística dels nens i nenes avaluats és funció directa del seu nivell econòmic, i marca de forma definitiva la seva capacitat posterior per seguir en bones condicions el seu procés de formació.

La relació entre el nivell de renda i nivell formatiu de les famílies està estudiada des de
molts punts de vista i en tots els nivells educatius. Més a prop nostre, en el llibre “L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2005”, editat per la Fundació Bofill, es palesa aquesta relació en una etapa educativa en què els ajuntaments tenen el pes més important: les escoles bressol. Hi trobem aquesta gràfica:


Percentatge de llars amb parelles on tots dos pares
treballen i que utilitzen serveis de cura infantil remunerats segons el quartil d’ingressos familiars. Estat espanyol, 2000.
Font: 7a onada del Pannell de Llars Europees (PHOGUE)

És a dir, també a casa nostra, l’educació infantil dóna més a qui més té: a les escoles bressol hi ha el doble de nens i nenes amb famílies de renda alta que amb famílies de renda baixa. Sembla, doncs, que el cercle viciós entre renda i educació es reforça i, amb ell, es consolida més que no es compensa la desigualtat d’oportunitats en el moment d’accedir a l’escola.

Una opció religiosa, política i professional com la meva m’obliga (ens obliga: afortunadament som moltes les persones que les compartim!) a no dir que això és una fatalitat del destí i que res no podem fer-hi. En concret, en aquesta etapa inicial tan fonamental a la vida, els ajuntaments hi tenim molt a dir, especialment quan s’acosta el moment de decidir qui ha de governar-los.

Els ajuntaments hem d’incidir -i ara, afortunadament, amb el suport del govern de la Generalitat- en dos punts:
1) la creació d’una oferta suficient de places d’escoles bressol i de serveis d'atenció a la petita infància,
2) l’establiment d’una política de preus sostenible i equitativa, que no faci de barrera dels sectors socials de renda més baixa.

Estic convençut que aquest segon tema és crucial. Ja fa anys que des d’ICV estem veient que els usuaris de molts serveis públics no tenen la composició social diversa que hi ha als nostres barris, i els governs de dretes anteriors (Madrid i BCN) ens deien que el nostre marc legal i de gestió només donava per fer una política irrisòria de beques.

Governs d’esquerres a l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament hauran de fer els possibles per donar la volta a aquesta situació tan insatisfactòria i fer que, ja des de ben menuts, les escoles bressol siguin espais per compensar desigualtats socials de partida i donar, a tots els nens i nenes, les mateixes oportunitats perquè puguin tenir, sigui quina sigui la seva renda familiar, uns resultats equitatius i satisfactoris en tot el seu itinerari formatiu.

Aquest és, sens dubte, un dels compromisos fonamentals amb què estem elaborant el programa que ICV-EUiA presentarem a les eleccions del proper mes de maig.

diumenge, 4 de març de 2007

Vázquez: Soriano i Dorado, un doble arrasador.

Sorprenent, el penúltim ple de gestió d'aquest mandat (27/02/07). Entre d'altres coses, hi vam abordar el tema del tramvia i la seva implicació amb el soterrament, arran d'una moció que va presentar la Coordinadora d'Associacions de Veïns.
Cinc cèntims: la moció exigia la retirada d'un conveni aprovat el ple de gener perquè l'Autoritat del Transport Metropolità (ATM) coordinés tots els avantprojectes relatius a soterrament i tramvia, incorporant òbviament el tramvia (com estableix el conveni aprovat per unanimitat amb el Ministeri de Foment i la Generalitat) i els treballs del procés de participació que està impulsant la urbanista Itziar González, procés que també té l'acord unànime de tots els regidors i regidores.
La moció va ser defensada pel portaveu de la Coordinadora amb els seus arguments habituals, i -crec- a partir d'una mala interpretació del conveni amb l'ATM. Va tenir el suport del regidor del Grup de CiU, Paco Dorado, i l'abstenció del regidor d'ERC, Carles Soriano, tots dos en el govern. Els 19 regidors restants, hi vam votar en contra. El nostre portaveu, l'Àngel, va tenir una intervenció molt "d'alcalde", molt clarificadora sobre la necessitat d'unitat en els temes del soterrament i de com en aquest tema no hi podia haver simplismes ni demagògia. En aquest sentit, i com és esperable des de l'oposició estant, es va preguntar com, des del govern, dos regidors estaven ara en contra del que havien aprovat poques setmanes abans.
Fins llavors, tot segons el guió previst.
Vázquez es va despenjar llavors amb un doble arrasador. Per un costat, es va mostrar inexplicablement complaent i comprensiu amb Paco Dorado, el regidor responsable de Participació Ciutadana que va arribar a dir sense ímmutar-se que en aquest ajuntament la participació ciutadana és una farsa. Per l'altra, però, va descarregar amb força contra el regidor d'ERC, Carles Soriano, recordant-li amb agror que el seu grup havia votat el conveni del soterrament i donat suport al procés de participació tot just iniciat. La cara de Soriano va reflectir sorpresa i desgrat. A Iniciativa ens vam haver de fregar els ulls per creure el que estàvem veient...
Per què aquesta doble vara de mesura? Per què aquest lleig a ERC i aquesta mà estesa a Paco Dorado (el qual, darrerament, no sembla un regidor a punt de plegar...)? Què barrina l'alcalde? Jo, si fos votant seu (jejeje...) em consideraria amb dret a saber-ho.
I una altra qüestió: per què encara aquest debat mal plantejat i mai ben abordat del tramvia? Si Vázquez hagués complert la seva paraula d'impulsar un debat ciutadà obert, honest i a temps sobre aquest tema, ara ens estalviaríem tanta demagògia i confusió sobre un component més del sistema de transport públic que ens cal ja amb urgència. Clar que liderar i potenciar diàleg i punts de confluència no és el fort de Juan Antonio Vázquez, tot i que ha de ser un component fonamental en la gestió d'un bon alcalde, d'un bon equip de govern. I així, en el tema del Trambaix i en tants altres, passa el que passa: no es pot governar com en Juan Palomo...