dimecres, 26 de desembre de 2007

La immigració no és "el" problema.

Final d'any mogut, aquest desembre: publicació dels informes de la Fundació Bofill i de PISA, presentació del Document de Bases de la Llei d'Educació de Catalunya,... Hi ha hagut remor de fons i un cert malestar sobre com anem pel que fa a l'educació. Bé, serà flor d'un dia: malauradament, qualsevol banalitat ocuparà més portades i més hores de mala televisió que un tema tan important per al nostre futur.

El conseller va presentar la futura llei com a "llei de país". Totalment d'acord. Això comporta negociacions a moltes bandes i temps suficient perquè la nova llei duri anys i panys, i incorpori els punts de vista de tots els partits polítics, del professorat, dels titulars de centres, de la comunitat educativa, en definitiva. És a dir, pel cap baix, el consens que va tenir el Pacte Nacional per a l'Educació. Només l'USTEC en va quedar fora, però ja hi ha gent en aquest sindicat que comença a veure que no es pot anar sempre sol i contra tot, per més bons resultats sindicals a curt termini que pugui tenir entre un sector del professorat.

El nostre sistema educatiu té reptes d'una gran envergadura, que no passen només per fer algunes classes en anglès, posar alguns ordinadors més a les escoles o fer unes quantes activitats extraescolars més. N'he parlat en un altre escrit, referent concretament a Sant Feliu. És evident que hi ha molts altres temes a abordar, que cal fer-ho amb les aportacions de tothom, però amb un calendari i un mètode de treball que ha de dirigir la Conselleria d'Educació i que s'ha de basar (sense colar res per la porta falsa) en el Pacte Nacional per a l'Educació.

El document de bases vol abordar -i fa bé- les causes de la situació en què ens trobem. Peca una mica del fals pessimisme que sembla que hàgim de sentir i ignora l'enorme salt que ha fet el nostre país en democràcia: abans de la LOGSE, poc més de la meitat dels nois i noies de 15 anys estaven escolaritzats, avui ho està el 100%. Encara tenim resultats discrets perquè partíem d'una pèssima posició: no se'ns hauria d'escapar que, al 1900, la mitjana d'analfabetisme a Europa no arribava al 10% i a Espanya era gairebé del 70%!

Tornant a les causes del punt en què ens trobem, el document n'identifica raons de tipus educatiu, social i econòmic. D'entrada, és una forma raonable d'abordar una bona anàlisi. Ara bé, el que em sembla clarament discutible és l'enfocament que es dóna en el document a les raons de tipus social que expliquen el nivell discret que presentem en relació als països del nostre context, i que el text de la Generalitat situa sobretot en la immigració i la seva desigual distribució als centres escolars. Personalment, discrepo de forma absoluta d'aquest enfocament: la immigració no és EL problema.

Per més evident que sigui (hi ha gent que la p con la a se li ha de repetir més sovint que a altra), la immigració té connotacions de classe: o és el mateix un immigrant àrab directiu d'una multinacional que un altre immigrant àrab treballant en precari a la construcció?

Per a mi, les raons socials de fons que expliquen el punt en què ens trobem es reflecteixen amb tota claredat en el gràfic següent de l'Informe PISA, en què es relaciona el resultat observat en les proves amb el nivell econòmic i cultural de les famílies:
Hi ha una relació directa entre el nivell social i cultural de les famílies i els resultats acadèmics dels nois i les noies. Les desigualtats socials existents i el fet que l'escola només les pugui compensar parcialment són, al meu entendre, les raons socials de fons del nostre estat en educació. La immigració, al meu parer, no fa sinó aprofundir en aquesta situació, però no la crea.


La llei hauria d'incorporar aquesta constatació, com també l'evidència que el salt enorme a què abans feia referència en educació ha anat acompanyat, a més de més inversió en educació, d'un salt simultani i equivalent en polítiques socials. Això és difícilment compatible amb polítiques que tendeixen a retallar el sector públic o amb curses sense sentit per disminuir o suprimir més i més impostos, però se'ns farà difícil millorar en educació si no hi ha polítiques socials duradores i eficients que garanteixin suport a les famílies i igualtat d'oportunitats educatives per a tothom.

Seria bo que la llei recollís, a més, el paper fonamental que els ajuntaments haurien de fer en aquesta imprescindible coordinació de les polítiques educatives i socials. Aquest tema també serà, sens dubte, un dels eixos fonamentals d'una llei imprescindible, però que hauria d'afinar una mica més en el retrat dels problemes i en el necessari consens social per abordar-los.

divendres, 21 de desembre de 2007

Manel Leiva, nou regidor d'ICV-EUiA.

Ahir, darrer ple de l'any: primer sense l'Àngel, primer en què faig de portaveu i, sobretot, primer en què tenim al Manel Leiva com a company del grup municipal.

En Manel és militant d'Esquerra Unida i Alternativa, el partit amb què ens vam presentar com a coalició a les darreres eleccions municipals. A Sant Feliu, la coalició té una salut envejable, i l'entrada del Manel a l'Ajuntament reforçarà, sens dubte, el bon funcionament dels nostres partits i el nostre treball a la ciutat.

En Manel ja va tenir ahir dues intervencions: en la presa de possessió, votant per imperatiu legal una constitució que no és la de la República per la que lluita; en els precs i qüestions, demanant un millor procés de participació en tots els treballs del soterrament en aquest any que és a punt de començar. Una visió general i una visió municipal: la que cal per militar en un partit que vol transformar la societat, també des de la proximitat i la concreció de la vida local i el seu dia a dia.

Benvingut, Manel! Salut, company!

dimarts, 11 de desembre de 2007

ICV-EUiA, març 2008: idees clares, justes, valentes

En Joan Herrera no és un diputat més, dels que hagin passat desapercebuts al Congrés. Amb la Carme Garcia, han demostrat quina és la manera de fer de la gent d'ICV i IU al Congrés, quines són les prioritats que han defensat: des de lleis de contingut social profundament democràtiques (com la LOE o la de Dependència), fins a lleis radicalment democràtiques (com la de la memòria històrica) o la defensa a ultrança dels serveis públics i la seva sostenibilitat, com en el cas dels transports públics o, recentment, la campanya "Primer, rodalies" davant del caos de l'arribada de l'AVE a Barcelona.

Ara, en Joan recull les primeres propostes que han sortit de les diverses organitzacions d'ICV i proposa a la ciutadania que hi digui la seva. No per una mera operació de màrketing, sinó perquè està convençut fins al moll de l'os que allò que afecta a tothom, amb tothom s'ha de debatre i acordar. Ell mateix ho explica:



Llegiu què proposem en aquest blog i animeu-vos a participar-hi!

dilluns, 10 de desembre de 2007

13/12/07: Moltes gràcies, company!!!


Aquest dijous, l'Àngel Merino s'acomiada com a regidor del nostre Ajuntament. Des de fa unes setmanes, és director dels serveis territorials de Barcelona del Departament d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, i aquest nomenament l'ha portat a tancar la seva etapa a l'Ajuntament de Sant Feliu.

Una etapa, sens dubte, brillant per a molts dels seus conciutadans. Jo recordo l'Àngel des de poc abans de les primeres municipals, quan vaig donar suport a la seva candidatura al capdavant del Moviment Comunista i l'OIC. Jo venia del PSC Congrés, i em va atraure la seva manera d'entendre la política. Tant, que a les primeres municipals no vaig votar PSUC ni PSC, sinó Àngel Merino. A les eleccions del 83, l'Àngel i la Maria Jesús, la seva dona, i moltes altres companyes i companys s'havien acostat al PSUC i ell va entrar com a regidor de Cultura a l'equip de govern.

La seva incorporació a l'Ajuntament va ser decisiva per a la nostra ciutat. Tot allò que es mou avui entorn de la cultura neix directament de l'aportació de l'Àngel a l'activitat cultural de la nostra ciutat, de tot allò que ell va ser capaç de generar connectant amb moltíssima gent que avui són els motors de la vida cultural local, des de les colles fins a las peñas, amb una autèntica obsessió seva per parlar amb tothom, per generar complicitats amb tothom, de saber generar espai per a tothom, de treballar incansablement en defensa i per a la millora del que, en les seves paraules, és la "res publica", la dimensió solidària i col·lectiva de les nostres vides.

La Fira de Maig o les Festes de Tardor són encara avui hereves directes del seu treball, del treball del seu equip al Patronat de Cultura de Can Ricart, joia que el nostre peculiar tripartit es va afanyar a liquidar sense generar res que li arribi a la sola de la sabata. Però no només això: l'Escola de Música, el Centre de Normalització Lingüística, l'Escola d'Adults, la municipalització de les escoles bressol, Ràdio Sant Feliu, etc tenen el seu origen en els anys en què l'Àngel va ser regidor de la nostra ciutat, entre 1983 i 1991. Molts homes i dones de Sant Feliu en són plenament conscients, i en les mirades i paraules còmplices que molta gent s'entrecreua amb ell són senyal evident d'un reconeixement que no cal explicitar verbalment.

Posteriorment, va tornar a l'Ajuntament el 1999, i el juliol del 2000 va ser nomenat alcalde de Sant Feliu. Va tenir l'oportunitat de transcendir els àmbits en què s'havia mogut com a regidor, i va tornar a donar a Sant Feliu una empremta pròpia en el camp de la participació ciutadana. D'ell vaig aprendre que "la participació no s'improvisa, sinó que s'organitza", i amb ell Sant Feliu va fer el primer procés participatiu d'envergadura en l'àmbit de l'urbanisme: la remodelació de la Rambla Marquesa Castellbell. I no´només en urbanisme: Sant Feliu Ciutat en Congrés va mobilitzar centenars de famílies en una reflexió sobre la ciutat que també el nostre peculiar tripartit deu haver desat en algun remot calaix. De l'Àngel també vaig aprendre l'obsessió pel bon planejament de la ciutat i del treball unitari per assolir les fites decisives, com ara el soterrament. Vaig anar amb ell a Madrid amb la Luisa Sáez, a veure en Pere Macias i en Felip Puig amb en Juan Antonio Vázquez, al Parlament amb tots els portaveus municipals. Volia comptar amb les opinions polítiques i tècniques de tothom, per construir un discurs d'una base tan àmplia com sigui possible, amb uns clars objectius de servei a la ciutat.

Ara estic segur que tota aquesta manera de fer marcarà la seva tasca a la Generalitat. En Saura l'ha encertada plenament amb el seu nomenament. I també estic content perquè tota aquesta manera de fer marcarà també la tasca dels homes i dones que n'hem pres el relleu a l'organització local d'Iniciativa. És per això que t'estem, t'estic, tan agraïts, Àngel.

Tindrem dues ocasions per fer-li-ho saber. La primera, aquest dijous, a les vuit del vespre, en un ple extraordinari en què volem que es palpi la proximitat, la calidesa, la complicitat, l'amistat amb què l'Àngel ha entès la vida pública. T'hi esperem!

dimecres, 5 de desembre de 2007

Evitem la desvinculació social.

Fa dos anys, tardor calenta als suburbis de París, descoratjament al veure l'Informe Pisa 2003,... Avui, que ha aparegut l'Informe Pisa 2006, que Sarkozy ha tornat a ofegar la revolta de la banlieu amb milers i milers de policies, recupero un escrit que vaig fer a santfeliu.net aquell novembre.

I ho lligo amb una reflexió que va fer Silvestre Gelaberte, portaveu de les associacions de veïns de Sant Feliu, en acabar una intervenció al darrer ple municipal. Segons com es facin les coses, amb formes de govern que administren la informació i la participació amb comptagotes, va dir, els afers públics, la vida col·lectiva interessen cada dia a menys i menys gent. I va alertar del perill del que ell va anomenar "la desvinculació social".

Heus aquí el camí nefast que ens hem de conjurar tots per no córrer: del desinterès a la desvinculació, de la desvinculació a l'exclusió, en tots els graus amb què l'exclusió s'expressa o es viu en silenci.

Majoritàriament, l'exclusió es viu en silenci, com la pobresa, una de les formes més crues en què es manifesta. Per això se'n parla tan poc i no és titular de cap diari.

Però també per això, lluitar-hi en contra és una obligació de tots els homes i dones que encara pensem en la construcció d'una societat de persones lliures i iguals. Encara que, bastant orfes ideològicament, no tinguem clar el camí com arribar-hi, sí que som moltes i molts els que tenim molt clar que és un horitzó que ni podem ni volem abandonar.

divendres, 30 de novembre de 2007

SOTERRAMENT I SANT FELIU: DRET A DECIDIR!

10 raons per les quals demà a la tarda treballaré, al Palau Falguera, amb els mateixos objectius que si estigués a la manifestació de Barcelona:

1. Perquè vull poder decidir que el metro arribi algun dia (esperem que no gaire lluny) a l’estació de tren que algun dia estarà soterrada (esperem que força més aviat).
2. Perquè no vull hipotecar econòmicament la meva ciutat per pagar 24 milions d’euros d’una obra ferroviària que es podria incloure en l’acord d’inversions entre l’Estat i la Generalitat que es va signar al setembre de 2007.
3. Perquè no vull una carretera al mig de Sant Feliu per damunt d’on ara hi ha la via del tren. Hi vull un sol carril, ample això sí, en cada direcció, com ara a Laureà Miró o a la Rambla.
4. Perquè vull poder decidir que el tramvia arribi a l’estació i continuï fins als polígons industrials, Molins i Sant Vicenç per poder enllaçar amb l’altra banda del riu.
5. Perquè no vull decidir de pressa i corrents el planejament futur de la meva ciutat per poder vendre sòl i així pagar un soterrament que s’hauria de pagar d’una altra manera, i perquè sí que vull aprofitar la modificació del pla general perquè es pugui crear un nombre important d’habitatges municipals de lloguer.
6. Perquè no vull deixar passar una sola oportunitat per dir a PSC, CiU i ERC que les decisions estratègiques de ciutat que ens afecten a tots s’han de prendre d’una altra manera: amb informació suficient, amb temps suficient, amb ganes de debò per a l’acord i el consens.
7. Perquè vull l’intercanviador principal de Sant Feliu a l’estació, amb metro, tren, tramvia i bus perquè és el millor per a Sant Feliu i no el vull a Torreblanca, sense intercanvi amb el tren, perquè li interessi més al Barça o a l’ajuntament de Sant Joan.
8. Perquè vull decidir que el planejament urbanístic de la meva ciutat el faci algú que hagi sortit d’un concurs públic transparent, i no de les llistes de cap club d’amics de cap partit de l’equip de govern.
9. Perquè no m’agrada que m’enredin i perquè no em valen acords verbals, per més que els faci l’alcalde, que siguin perjudicials per a la meva ciutat: encara ningú m’ha ensenyat un sol paper que justifiqui per què hem de pagar un 30% del soterrament.
10. Perquè estimo molt Sant Feliu i valoro molt les opinions de la gent que hi viu, i no vull parlar de la meva ciutat i de la meva gent de pressa, corrents i de qualsevol manera com si fos un mer i simple tràmit.

dimarts, 27 de novembre de 2007

Encongir més que el procés participatiu del soterrament.

Abans de poder gaudir amb Cinebaix del premi que va obtenir a la cinquena edició dels Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat, divendres passat vaig assistir a l'acte de presentació de les Jornades d'Informació sobre el Soterrament al Palau Falguera. Voldria fer cinc cèntims de les meves impressions, per acabar demanant-te, benvolgut/da lector/a, que t'hi inscriguis per tal que les Jornades no siguin un tancament discret d'un procés discret, sinó que siguin de debò una oportunitat per debatre amb intensitat sobre el futur de la nostra ciutat.

A l'Auditori hi havia unes 200 persones. Hi havia gent, per tant. Com que ens coneixem tots, molts dels assistents eren gent dels partits de l'equip de govern. És obvi que han fet un esforç importantíssim de mobilització que, en la meva opinió, té la intenció de legitimar l'estil opac del nostre govern municipal mitjançant l'aparença que té molta ciutadania al darrera. Si els propers dies 1 i 2 només hi ha la mateixa gent, PSC, CiU i ERC tancaran -amb l'oposició testimonial d'algun sector de la ciutat, però de forma brillant per a ells- un procés "participatiu" (?) en què han demostrat no creure gaire.

M'explico. A finals de l'any passat, l'equip de govern va contactar amb l'arquitecta Itziar González per dur a terme un procés participatiu ampli i consensuat sobre totes les implicacions del soterrament. Al mes de gener, la Ponència Unitària pel Soterrament hi vam donar suport unànime: sabíem de la seva experiència i vàlua en aquest tema, no sabíem que es presentaria al cap de pocs mesos a les llistes del PSC de Barcelona. El fet que sigui regidora socialista no hauria d'invalidar inicialment la seva independència en un procés a Sant Feliu en què intervé com a tècnica experta, però el fet és que en ocupar la presidència del districte de Ciutat Vella, les exigències del seu càrrec a BCN han condicionat molt desfavorablement la seva feina a Sant Feliu.

Així, en el seu calendari inicial de treball, preveia una primera fase d'interlocució amb partits i associacions de veïns, els resultats de la qual es podrien exposar durant un mes com a mínim amb dos formats diferents: una exposició fixa en un equipament municipal i una de mòbil per tots els barris de Sant Feliu, amb assessorament tècnic per ajudar a comprendre a les persones interessades el munt de plànols i informació que el procés generaria. Amb aquest bagatge informatiu, posteriorment es farien unes jornades de participació en què hi hauria una consulta ciutadana sobre tots els temes relacionats amb el soterrament, des del finançament fins a la reordenació de ciutat que possibilita. Amb això, Iniciativa hi va estar plenament d'acord.

Sorprenentment, però, en el ple de juliol l'alcalde va anunciar que el procés es tancaria al setembre, sense gairebé informació a ningú i amb el mes d'agost al mig. ICV i EUiA vam aconseguir frenar aquest despropòsit i plantejar un procés amb més temps i un calendari que afavorís la informació de la ciutadania i la seva posterior participació amb un cert criteri format. Ho vam aconseguir i es va plantejar un nou calendari, més reduït: en comptes d'un mes, una única setmana d'exposició dels resultats del treball d'un any amb partits i associacions, per tal que la ciutadania hi pogués fer després les seves aportacions. Amb aquesta idea, divendres 23 de novembre estàvem convocats a la presentació d'aquesta exposició, preludi durant una setmana de les jornades dels dies 1 i 2 de desembre.

La meva sorpresa va ser veure que no hi havia cap exposició a presentar, ni tampoc hi va haver l'oportunitat de fer una sola pregunta sobre el per què... ni sobre cap altre tema! En l'acte, només es va explicar l'origen del procés participatiu, a descriure com l'havia dut a terme i a anunciar que el proper divendres 30 de novembre es presentarà l'exposició que reflectirà tot un any de treball i reflexions entorn del soterrament. Primer havia de ser un mes, després una setmana, ara tan sols els dos dies que durin les Jornades informatives. A Sant Feliu gairebé podríem patentar una nova locució comparativa: "això encongeix més que el procés participatiu del soterrament"...

Les jornades, per sí mateix, ja estan pensades per limitar al màxim la participació fent veure que es promou d'una forma decidida. És impossible en un sol cap de setmana rebre una informació de la transcendència que estem parlant i emetre'n una opinió fonamentada i de forma col·lectiva. Tot i això, l'equip de govern no va voler canviar ni les dates ni el format, així que... amb aquesta farina hem de fer el pa.

Com veus, benvolgut/da lector/a, t'estic demanant que facis un esforç per assistir-hi, malgrat les inconveniències de la convocatòria. Cal que vinguis per tal de tenir el millor debat possible sobre allò que necessita i a què aspira la nostra ciutat en aquesta primera meitat de segle (sí, sí, va d'aìxò encara que ho vulguin despatxar por lo bajini i en dos dies...) i no un desangelat "acabem i passem pàgina" arropat per la claca de cap partit.

Per fer-ho, envia un e-mail amb les teves dades personals a soterrament@santfeliu.cat, o bé truca als telèfons 900 666 685 i 93 685 80 00 (extensió 1217); o bé a través del web www.santfeliu.cat/soterrament.

ENHORABONA, CINEBAIX!!!

Divendres nit, vaig ser en representació de la diputada d'Educació de la Diputació, Carme Garcia, al sopar de lliurament dels V Premis de reconeixement cultural del Baix Llobregat, atorgats pel Centre d'Estudis Comarcal.

En la modalitat de reconeixement cívic (Premi Joan N. García Nieto), el premi se'l va endur Cinebaix. Se'ns dubte, un dels orgulls de la nostra ciutat, una tasca impagable dels voluntaris que en són l'ànima, d'uns amants del cinema i la cultura que ens mostren un camí que, a Sant Andreu, el jurat va voler reconèixer i premiar.

Veureu aquí l'esclat d'alegria amb què la delegació de Cinebaix va rebre la notícia. La seva alegria és, evidentment, la nostra. ENHORABONA, CINEBAIX!

dissabte, 10 de novembre de 2007

Aire net, sí. Bona argumentació, també.

Correré dos riscos. Un, inherent a la condició humana, el d'equivocar-me. Un altre, que sempre m'han dit que hauria d'evitar i no em dóna la gana de fer-ho, que algú s'enfadi perquè dic el que crec en comptes del que li agradaria sentir. Per a mi, són els riscos de l'honestedat, i això és el que em van ensenyar a casa meva des de ben petit.

Comparteixo, com ja vaig expressar en un altre escrit, la major part dels plantejaments de la Plataforma Aire Net. També vaig valorar positivament el canvi de discurs que em semblava detectar darrerament en la Plataforma i que es va posar de manifest en el ple del darrer 30 de setermbre. Per a mi, passar de dir "no a la incineració de tota mena de residus" a dir "moratòria fins a dictaminar que no hi ha afectació a la salut pública" és un canvi que no es pot ignorar. Si no s'hagués produït l'escenari nou de canvi de propietat a la Sànson i la conseqüent suspensió de la llicència que en el seu dia va demanar Cemex, la idea d'una moratòria fins que el Departament de Salut es pronunciés sobre les implicacions de la crema dels diferents residus proposats em sembla més que raonable i jo hauria proposat donar-hi suport. És de seny, jo crec que ho compartim tothom.

Però m'estan desagradant diversos aspectes no ben bé del discurs d'Aire Net, però sí de les formes amb què s'expressen algunes (afortunadament poques!) persones que en formen part. És evident que hi ha situacions que ens inquieten i de les quals cal parlar-ne clar i tot el que calgui, sense embuts, però també sense demagògia. Crec que aquest és el desig de la major part de gent que, per exemple, omplien la sala de plens el dia 30, i entre les quals hi havia força persones de l'entorn d'Iniciativa i EUiA.

El tema de la contaminació de l'aire i els factors que la provoquen no es poden despatxar amb la mateixa frivolitat que Rajoy despatxa el canvi climàtic esmentant el seu cosí ni es poden simplificar reduint i atribuint a les cimenteres una realitat que és molt més complexa. Demana bona informació i ben utilitzada, i li sobren persones buscant els seus cinc minuts de glòria dient-ne algunes de l'alçada d'un campanar.

No estic d'acord amb que es diguin com a certes informacions que no ho són, i que s'acusi sense fonaments a persones concretes de decisions que no han pres. Clar i català: mentre hi havia una majoria de persones que preguntaven amb calma què havia demanat Cemex, què i quan havia de respondre la Generalitat i què podríem fer per preservar per damunt de tot la salut i l'interès públic, n'hi havia unes poques altres que ja deien que a la Sànson s'hi cremarien fins i tot pneumàtics i que el Departament de Medi Ambient era còmplice d'un atac premeditat a la salut pública sotmès als interessos de les multinacionals cimenteres. La gent que llegeix i pensa (que és la majoria) no s'empassa aquests simplismes i se sent desorientada davant una situació que neguiteja, però que hi ha qui distorsiona barroerament.

Jo estic d'acord en què a la Sànson no s'hi ha d'incinerar res, en el sentit habitual de la paraula incineració, és a dir, desfer-se cremant de residus que no sabem què fer-ne. Sé, a més, perquè ho ha dit el Conseller Baltasar (i durant vint-i-un anys d'alcaldia i sis reeleccions consecutives a Sant Feliu ha tingut temps més que suficient per merèixe'm respecte i confiança), que aquest és el plantejament de la Generalitat, com també ho és que la protecció de la salut pública és el primer requisit per a qualsevol política ambiental, també en el camp de la gestió de residus. O és que cap en algun cap que la gent que ens governa té el més mínim interès en canviar un maldecap amb els residus per un altre de molt més gros amb la salut de tothom? A mi, personalment, ni m'entra al cap amb un govern d'esquerres ni em va passar pel magí quan governava Pujol.

Em semblen injustes, injustificables i fins i tot contraproduents les acusacions que vaig sentir al ple del 30 d'octubre que "els polítics" no es preocupen de la salut de la gent i que només "els ciutadans" tenen sensibilitat en aquest camp. Em sembla novament simplista al·ludir als "polítics" per damunt l'espatlla i amb un to gairebé despectiu, com si els càrrecs públics (simplement persones que representen a persones) no respiréssim el mateix aire, com si els nostres fills no es moguessin pels mateixos indrets, com si la seva salut i la de tots els infants no ens fes ni fred ni calor, com si pel sol fet de tenir una responsabilitat pública sorgida d'un procés democràtic fóssim sospitosos de qualsevol connivència amb qualsevol dels problemes que ens afecten. Em sap greu que hi hagi algunes persones que s'expressen públicament així, m'encoratja saber que, fins i tot en la discrepància, la major part d'Aire Net i dels ciutadans sensibles amb els temes ambientals tenen una visió molt més justa dels seus representants. Espero i desitjo que algunes de les persones que més alegrement han desqualificat als governs locals i de la Generalitat facin un pas més enllà dels seus cinc minuts de glòria i configurin una alternativa electoral d'aquí a quatre anys per concretar i fer avançar les seves propostes per a la nostra ciutat.

Finalment per avui (en seguirem parlant, sens dubte!), em plantejo dues qüestions.

En primer lloc, que malgrat la suspensió de la llicència demanada per Cemex amb motiu del canvi de propietat, crec que tenim l'obligació de continuar plantejant-nos ús de combustibles millors que el coc de petroli, a partir del compliment estricte de les normatives industrials referent a emissions de gasos i tota mena de partícules i de la garantia demostrada pel Departament de Salut que no són nocius per a la salut. Si la crema dels llots de depuradora es demostra finalment que té afectacions a la salut, cal rebutjar-la. Si es demostra que no en té, cal acceptar-la. No es pot posar en qüestió contínuament, a més, a qui té la responsabilitat de demostrar-ho: el Departament de Salut. Personalment, estic plenament a favor de la recerca en el camp de combustibles renovables que no tinguin efectes nocius en la salut pública, que tinguin efectes clarament positius en la reducció d'emissió de gasos contaminants en compliment del Protocol de Kioto, que redueixin la nostra dependència del petroli i que tinguin una tecnologia segura en tot el seu procés de transport, d'emmagatzemament i de combustió.

En segon lloc, que cal abordar amb la mateixa intensitat i passió el tema que causa gairebé el triple de contaminació ambiental que les indústries: el tràfic de vehicles. Jo també considero que la limitació de velocitat a 80 km/h tindrà, si en té, efectes limitats. Personalment, crec que el que cal no és reduir les condicions de mobilitat dels vehicles privats, sinó que el que cal és reduir significativament la circulació de vehicles privats. I això tampoc no és una qüestió per abordar de forma simplista. Exigirà invertir des d'ara mateix i de forma absolutament prioritària en el transport públic (com no es cansa de defensar ICV) i, posteriorment i amb el temps, exigirà que acordem les formes de limitació a la circulació de vehicles privats, com en altres ciutats europees: o bé reservant de forma exclusiva les àrees urbanes per al transport públic i la mobilitat sostenible, o bé prohibint la circulació de vehicles amb un sol ocupant, o bé implantant els peatges per accedir a les zones urbanes, o bé amb noves fórmules o bé amb la combinació de diverses formes de restricció de la circulació de tots nosaltres. Aquesta és, en la meva modesta opinió, l'autèntica mare dels ous de tot el maldecap que ens ocupa.

divendres, 26 d’octubre de 2007

Desigualtats en educació: podem seguir fent com si no hi fossin?

2008 serà, si res no es torça, l'any en què es debatrà i s'aprovarà la primera Llei d'Educació de Catalunya. El conseller d'Educació, Ernest Maragall, en va presentar el document previ (les bases o intencions de la Llei) el 16 de novembre. És un document polèmic, amb aspectes amb els quals cal estar totalment d'acord, com el fet que ha de ser una llei de país, amb un consens ampli i amb voluntat de llarga durada, i altres que ja han aixecat butllofes entre els sindicats del professorat, que s'estan rumiant una convocatòria de vaga a mitjans de febrer.

En tot cas, m'agradaria parlar del per què ens ha de servir una nova llei des d'una perspectiva santfeliuenca.

Serveixin per començar aquest escrit les dades d'escolarització del curs 2003-2004. Faig servir aquest curs perquè es poden poser en context aquí amb les dades completes sobre la població de Sant Feliu a 1 de gener de 2004. Són aquestes:

Les dades són molt clares, i conviden a una reflexió seriosa. Acabem-les de posar en context. A l'1 de gener de 2004, a Sant Feliu hi havia 2.507 persones immigrants d'un total de 42.179 habitants: el 5,94%. Més concretament, el 7,5% d'infants d'entre 0 i 3 anys, el 6,8% d'infants entre 3 i 16 anys i el 5,9% de joves entre 16 i 18 anys.

Des d'una perspectiva local, les desigualtats entre la composició de l'alumnat de les escoles de Sant Feliu no són una bona dada per a la cohesió social: no pot ser que escoles com el Nadal o el Monmany o instituts com l'Olorda tinguin entorn d'un 20% de població escolar d'origen cultural immigrant i altres, com els Padres, la Mestral o les Franceses tinguin o freguin el 0%.

Més dades que em preocupen. Entre els 0 i els 3 anys, van a l'escola bressol prop del 45% dels infants "d'origen cultural autòcton", per entendre'ns, i només un 13% dels infants, tant catalans com els anteriors, "d'origen cultural immigrant". Ni una tercera part... A l'escolarització obligatòria afortunadament, les dades són equiparables: per sort, el nostre sistema educatiu juga aquí un paper de primeríssima magnitud. Però quan acaba l'educació obligatòria, les desigualtats afloren amb més força: entorn d'un 70% de nois i noies continuen estudiant en acabar 4t d'ESO, mentre que no arriba al 5% dels nois i noies de famílies immigrants que continuen estudiant.

Això és el que tenim i, com se sol dir, amb aquesta farina hem de fer el pa. Ni em vull capficar en el passat (és una situació que té causes històriques d'arrels molt llunyanes, i que només la II República va voler enfrontar), ni pretenc assenyalar les escoles concertades: fins ara tampoc no han disposat del finançament suficient perquè se'ls pugui exigir les mateixes responsabilitats socials que als centres públics.

El que sí vull afirmar és que la Llei d'Educació de Catalunya que debatrem el 2008 ha de permetre resoldre i superar definitivament aquestes situacions evidents de desigualtat. Una desigualtat que corre per escoles de la mateixa manera que també corre per barris i que, si no aturem, és la porta d'entrada de noves desigualtats socials i de noves situacions d'injustícia. I si continuem fent com si no hi fossin, algun dia ens estranyarà que ens explotin als morros: jo no perdria mai de vista la revolta dels suburbis francesos al 2005.

La Llei d'Educació s'ha de plantejar. com diu el Conseller, assolir més equitat i més excel·lència. Però, sobretot, la Llei ha de servir per tenir un servei públic d'educació que, tot i tenir centres de la Generalitat i centres concertats, tingui un finançament homogeni i suficient i tingui, amb un mateix finançament, unes mateixes responsabilitats educatives i socials, que faci que l'èxit escolar arribi a tots els infants i adolescents, sense les diferències per raons socials que comento en un altre escrit arran de la recent aparició de l'Informe PISA.

Si la Llei no ha de servir per a això, apaga y vámonos. Cap govern de Convergència i Unió va voler enfrontar les desigualtats existents al nostre sistema educatiu i, en nom del dret d'elecció de centre, va posar la llavor de l'exclusió social i la va dissimular fent onejar la senyera. Un govern amb la presència d'Iniciativa, no ha d'elaborar cap llei que vagi pel mateix camí, ni amb l'excusa d'un consens necessari (però per al qual no tot s'hi val) ni molt menys afegint-li algun toquet d'estelada al redactat. Ens hi juguem massa com per no abordar amb generositat en els pressupostos i en el diàleg, però amb idees molt clares, una situació tan critica com la de l'educació a Sant Feliu, a Catalunya, a Espanya.

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Es diguin Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

Acabo de fer un escrit al meu bloc d'educació sobre un acte que hi haurà aquest dimecres, 24 d'octubre, a l'Ateneu.

No serà un acte informatiu a l'ús. En moments que conviden més a la banalitat o a l'esceptisme que no al debat i la reflexió col·lectives, els companys i companyes de la Fundació Nous Horitzons s'entossudeixen a fer actes públics per facilitar una millor comprensió i capacitat d'actuació en el món que ens ha tocat viure. Sort en tenim!

Ens cal preguntar-nos en veu alta què hem de fer per oferir una escola millor a tots els santfeliuencs i a totes les santfeliuenques de tots els cognoms, de tots els orígens. Ens cal dir-nos en veu alta i convèncer-nos que no pot ser que, a Sant Feliu, hi hagi escoles sense cap fill o filla de famílies immigrants i hi hagi escoles on aquests infants arriben al 23%. Ens cal conjurar-nos perquè no només "els millors"(???) tinguin els millors resultats, perquè evitem que, en nom del dret d'elecció de centre, "especialitzem" escoles en un tipus d'alumnat o altre, és a dir, segreguem infants o adolescents en funció, aparentment, del seu cognom.

Ens cal un servei públic d'educació, amb centres de titularitat pública i centres de titularitat concertada, que assumeixin com un repte prioritari i únic, que tots els infants i adolescents tenen el mateix i el ple dret a tenir una educació que els obri totes les portes del segle que els ha tocat viure. Tots els infants i adolescents. Es diguin Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

Jo vull saber més com avançar en aquest horitzó. Per això aniré aquest dimecres, 24/10/07, a la nova xerrada de la Fundació Nous Horitzons. Serà a l'Ateneu, obert a tothom, obert a tu. El tema s'ho mereix: t'hi esperem!

Què podem dir avui de l'escolarització dels fills d'immigrants a les escoles catalanes?

Fa només vuit o deu anys, organitzar un acte com aquest a Sant Feliu ens hauria portat a pensar en realitats llunyanes. Encara recordo que, al 1995, quan feia Física i Química a l'Esteve Terrades de Cornellà, només tenia una noia marroquina d'entre prop de 230 alumnes. Nou anys més tard, al 2004, al Ferrer i Gùàrdia de Sant Joan, entre sudamericans i marroquins tenia prop de 30 alumnes d'un total de gairebé 125. Encara no hi tenia cap alumne de l'est europeu: aquest any ja són els que estan arribant més a les escoles de Sant Feliu.

L'adequada escolarització d'aquests infants i adolescents catalans d'origens familiars i culturals llunyans i diversos serà, sens dubte, un dels dos requisits fonamentals perquè visquin plenament entre nosaltres sense sentir-se'n aliens, forasters. L'altre requisit, més fonamental encara com vam poder veure a la tardor del 2005 a França, és que els futurs milers de catalans que es diguin Mohammed o al-Kharim no es trobin relegats a les feines que ningú no vol simplement pel seu nom o el color de la seva pell.

Un tema tan important no podia ser invisible per a una força com Iniciativa, la raó de ser de la qual és la justícia social, l'equitat en drets i en deures, la igualtat d'oportunitats per a tothom. Per això estic content que el primer acte públic de reflexió i anàlisi dels temps en què vivim giri entorn de l'escolarització dels fills i filles d'immigrants a les societats de destinació. Una tria oportuna de la Fundació Nous Horitzons, que torna a prometre'ns un cicle de xerrades interessantíssim per als qui no creiem que el món s'acaba en estèrils picabaralles de banderes en aquest racó de món que s'estén molt més enllà del nostre melic.

Tinc ganes de saber què diu el professor Jordi Pàmies sobre el tema. Pel que en sé, participa en una recerca internacional sobre el tema de la conferència, centrant-se actualment en el seguiment de l'escolarització dels fills i filles de mexicans a Califòrnia i dels fills i filles de magribins a Catalunya. Aportarà, sens dubte, enfocaments i conclusions en relació als infants i adolescents d'altres col·lectius, i el col·loqui que seguirà a la seva exposició serà oportunitat, sens dubte, per debatre sobre les llums i les ombres d'un procés que, per força, per mera supervivència com a nació, hem de considerar prioritari i hem de fer bé. I ho hem de fer, a més, entre tots els que formem part d'un servei públic tan bàsic com l'educació: no pot ser, no és just, que alguns centres sostinguts amb fons públics encara no estiguin assumint la seva responsabilitat en aquesta tasca tan important per a la cohesió social.

No sé si hi ha gaires precedents d'aquest tipus de recerques. Sé que fa dos o tres anys, hi va haver unes recerques a la Universitat de Vic amb un grup significatiu d'infants de família magribina que ja havien fet tota l'escolarització a Catalunya. Sé que va concloure que, com més d'un ja observem a les aules, més que la llengua familiar, el que condiciona el resultat escolar d'un infant o adolescent és la qualitat de l'entorn cultural en què viu, el qual es relaciona directament amb la seva posició social i el nivell de renda. Infants de famílies cultes i/o de rendes mitjanes o altes, siguin de la cultura que siguin, "tiren" sempre millor que infants de famílies de baix nivell cultural o de renda, per més que es diguin Puigdellívol.

I és que, per més que alguns s'entestin en fer com si no hi haguessin desigualtats ni conflictes socials, aquesta sembla ser, en gran part, la dura realitat a la qual hauríem de saber mirar sense complexos i combatre amb determinació per tenir escoles i instituts on cap infant i adolescent se senti exclòs, invisible, aliè. Es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Amaya, Vanescu o al-Kharim.

No cal dir que us convido a assistir, sens cap mena de dubte, a la xerrada d'aquest dimecres, 24 d'octubre, a l'Ateneu de Sant Feliu. Fins dimecres!

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Pel medi ambient, des dels ajuntaments: definir les xarxes òptimes de transport públic.

Avui, 15 d'octubre, hi ha una crida universal a omplir la blogosfera de temes relacionats amb el medi ambient. Un tema candent, una convocatòria que m'agrada: m'hi apunto!.

Per més que s'hagi repetit, cal tornar-hi: la principal causa de contaminació ambiental en les zones urbanes és el tràfic. Si aquest és el principal problema, aquí hi hem de posar els principals esforços.

Una perspectiva global: és hora ja d'acabar amb la cultura de creació incessant de xarxes viàries per al tràfic privat. Quan des d'ICV ens pronunciem en contra del túnel d'Horta o del quart cinturó, no és per oposició al progrés, com diuen els que ens detracten sense arguments, sinó perquè estem en contra d'un model insostenible de creixement. És hora d'invertir el que calgui en xarxes i infrastructures de tranport públic de viatgers i en el transport ferroviari de mercaderies. L'aposta per la xarxa ferroviària és, en aquest sentit, vital: la Unió Europea s'ha proposat reinvertir la tendència (desorbitada a Espanya) de transport de mercaderies per carretera perquè el transport per ferrocarril sigui majoritari. Aquest ha de ser també el sentit de la planificació d'infrastructures a Espanya i Catalunya. Les nostres propostes, en els parlaments català, espanyol i europeu van sens dubte en aquesta direcció.

Una perspectiva local: cal establir xarxes óptimes de transport públic per a cadascun dels diversos mitjans i cercant la màxima complementarietat entre elles. No té sentit renunciar a cap mitjà de transport públic: l'oposició al Trambaix és, per a mi, d'una enorme miopia des d'aquesta perspectiva. Però no té sentit tampoc planificar les xarxes sense criteris d'optimització, solapant recorreguts inexplicablement i deixant barris sencers sense transport públic. Parlem clar: no té sentit que la L3 del metro tingui el mateix recorregut que el Trambaix des de Sant Just pel sol fet que el metro arribi a les portes de Can Barça en comptes del Mas Lluí. Sí que té sentit que aquest recorregut el faci el tramvia, i que el metro, per una ruta més racional, vingui des del Mas Lluí fins a l'estació, i allà es faci una veritable estació intermodal amb tren, metro, tramvia, taxis i autobusos. Les previsions actuals de recorreguts de metro semblen estar pensades més per satisfer alcaldes amb aspiracions que no per cobrir les necessitats de les àrees metropolitanes avui ja constrüïdes o en previsió immediata de construcció, com és el cas del nostre Mas Lluí i del Mas Lluí de Sant Just.

En resum, i responent a la crida del blocactionday, una invitació a planificar l'urbanisme i la mobilitat amb criteris de xarxes òptimes, complementàries i de màxima diversitat de mitjans de transport públic. I, pel que a nosaltres ens pertoca, lluitar a fons per això a la nostra ciutat, a Sant Feliu.

diumenge, 7 d’octubre de 2007

Gràcies, Mn. Pere! Benvingut, Mn. Roca.



Dissabte 20 de setembre vaig ser a la missa de comiat de Mossèn Pere Corbera. L'església era plena i s'hi respirava el reconeixement i l'agraïment de tota una comunitat al seu rector durant 10 anys.

Mossèn Pere va aconseguir transmetre a tothom que li agradava la conversa sincera i pausada, i que creia fermament en el diàleg.Com a regidor, vaig tenir l'ocasió de comprovar aquest tarannà. En alguns casos vam arribar a acords bons per a la ciutat, en altres vam haver de quedar-nos a mig camí (potser el somni d'un espai ecumènic al Mas Lluí era massa, oi, Mossèn?). En tots, però, escoltava de debò i s'hi implicava fins i tot més enllà del que hauria esperat d'entrada. A la missa de comiat, l'agraïment dels castellers va ser tot un símbol del que, a poc a poc, amb afabilitat, va saber oferir a Sant Feliu.

Com a creient, malgrat la meva limitada vinculació a la parròquia, he trobat sempre en ell una veu acollidora i orientadora, va crear un marc de confiança i respecte que, afortunadament, vaig tenir l'oportunitat de dir-li en persona. Estic convençut que la nova comunitat de Santa Maria de Martorell sabrà valorar la sort de tenir-lo com a rector. Em va saber greu, finalment, que amb motiu de la col·locació de la primera pedra de l'edifici del bisbat, no hi hagués una paraula d'agraïment a la seva persona.

Fent les meves recerques genealògiques a Sant Just Desvern, vaig tenir ocasió de parlar amb Mossèn Antoni Roca. Vaig comprovar també l'afecte amb què l'acomiadaven a Sant Just. Em va semblar un Mossèn també accessible i dialogant.No vaig poder anar a la seva primera eucaristia a la nostra parròquia, però crec -i espero no equivocar-me- que tornem a tenir un bon rector. No només per als creients que estem acostumats a un tarannà acollidor i dialogant, sinó també per a tota una ciutat que ha sabut valorar i agrair la visió oberta i plural que ha trobat durant tants anys al seu rector, i que és la que necessita avui la nostra església.

Amb agraïment i amb esperança: sort, Mossèn Pere, sort i benvingut, Mossèn Roca.

dissabte, 6 d’octubre de 2007

Piscina a canvi de pisos?

En el darrer ple de l'Ajuntament es va aprovar inicialment el projecte d’un nou pavelló a les Grases, completant el Parc Esportiu del mateix nom. Nosaltres hi vam votar en contra: és un vot que requereix explicació, abans que algú digui que Iniciativa no vol un pavelló.

En els seus inicis (mandat 1991-95), el Parc Esportiu de les Grases es va preveure amb tres grans actuacions, a desenvolupar en aquest ordre: el camp de futbol, l’estadi d’atletisme i un pavelló amb piscina. Aquell mandat es va fer el camp, al 95-99 es va fer l’estadi i en el mandat 1999-03 s’hi havia de fer la piscina. Era un acord del primer govern en què va entrar el PSC, encara amb en Cesc d’alcalde. En la revista del PSC Actualitat Socialista de març del 2000 podíem veure:

Per fer aquella piscina, hi havia ja un acord gairebé a punt de signar amb la UFEC per construir-la i gestionar-la en el calendari previst (inauguració al 2002). Per diverses circumstàncies, el PSC es va desmarcar del seu plantejament inicial. Posteriorment, la UFEC va desestimar la inversió a causa de diferències internes imprevistes. Amb el canvi de govern i d'alcaldia, hi ha un nou emplaçament i un nou gestor: serà a la Rambla i ho portarà el Club Natació Sant Feliu. Va ser un acord final unànime, que també -amb alguns dubtes- vam recolzar des d'Iniciativa.

Ho vam fer, però, després d'un debat intern en què vam constatar que caldria una segona piscina a Sant Feliu: al Parc Esportiu de les Grases, de lleure (és a dir, fons d'1,40 metres, que invalida la competició però la fa gaudible per tothom) i amb coberta retràctil, que pogués ser descoberta a l'estiu. Amb aquesta proposta ens vam presentar a les eleccions el 2007 i vam obtenir un suport electoral que aniria bé no ignorar.

Aquesta segona piscina va ser qualificada reiteradament d'innecessària pel PSC, per CiU i per ERC. Sense anar més lluny, en el ple del 28 de juny de 2005 tant Burgui com Vázquez van dir que el complex de piscines de la Rambla complia amb escreix les necessitats de la ciutat, que qualsevol altra piscina seria innecessària i inviable i que, a més, seria competència deslleial amb la piscina gestionada pel Club Natació.

La sorpresa, però, va arribar amb la campanya electoral de la primavera passada. De cop i volta, Sant Feliu necessitava una segona piscina i havia de ser al Mas Lluí.

Hi hauria una manera molt fàcil de saber si Sant Feliu necessita una altra piscina i de decidir-ne la millor ubicació. Una manera, a més, amb què tots estaríem d'acord i ningú no en dubtaria. Es tracta, com ja vam demanar fa uns mesos, d'elaborar amb temps i amb la participació de les entitats esportives i tots els grups municipals el Mapa d'Instal·lacions Esportives Municipals (MIEM), tal com està previst a la legislació catalana de l'esport. És a dir, es tractaria de planificar des de la participació democràtica i no des de l'imposició del corró del govern i el silenci de la ciutat,

Això implicaria necessàriament la voluntat de l'equip de govern d'elaborar el MIEM de forma coneguda i transparent i, mentrestant, no hipotecar els seus resultats aprovant projectes que, com a mínim, són discutibles. No sembla, però, que això sigui així: el ple de setembre va aprovar un pavelló sense piscina al Parc Esportiu de les Grases i tot sembla indicar que la segona piscina de Sant Feliu anirà al Mas Lluí.

Hi estaria plenament d'acord si, com seria de desitjar, fos el resultat d'un planejament conegut i transparent dels equipaments esportius de la ciutat. Ben al contrari, però, tot sembla indicar que la decisió de la piscina correrà paral·lelament a la nova intentona de l'equip de govern de requalificar les zones verdes del Mas Lluí. És possible que puguem trobar-nos davant una operació -a la qual tothom seria lliure de posar qualificatiu...- de "piscina a canvi de pisos"?

divendres, 28 de setembre de 2007

De flames i de PPolvorins.

Quatre que es creuen herois cremen fotografies del Rei: així creuen també que creen ocupació, faciliten l'accés a l'habitatge, milloren la sanitat, fan la vida més equitativa i equiparable per tots els nostres infants i adolescents que es diuen Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o Al-Kharim,... A sobre, els hem de riure les gràcies i donar-nos uns copets a l'esquena dient ja se sap, són joves... És que l'amor a Catalunya "es lo que tiene"... I un colló de mico. Els condemno perquè mai no he cregut en l'agressió a cap símbol democràtic (i el Rei d'Espanya ho és, per més que jo també vull la III República), perquè crec que qualsevol canvi no ha de venir de quatre il·luminats sinó de majories socials democràtiques i, sobretot, perquè crec que fan una feina esplèndida per al PP. I no en vull parlar més. Em fa mandra fins i tot posar-ne una foto.

Perquè, al capdavall, on hi ha el foc gros, on es prepara el polvorí, on potser caldrà sortir al carrer de totes totes, on hi ha l'atemptat flagrant a la democràcia i a Catalunya és a l'estratègia gairebé colPPista que està duent a terme el Partit Popular amb el seu assalt al poder judicial. El bloqueig al Consell del Poder Judicial i la vergonyosa i PPerillosíssima estratègia al Tribunal Constitucional estan portant fins al límit la seva aposta per a una tensió extrema, que només pot tenir conseqüències nefastes si els surt bé i el proper mes de març guanyen les eleccions. Si algú, com podria arribar a passar, que ni tan sols ha estat nomenat com a president del Constitucional pot arribar a desfer un hipotètic empat entre progressistes i fatxorros en relació a temes com l'Estatut o la llei que reconeix la plenitud de drets a les persones homosexuals, en virtut que és el fatxa de més edat, ho tenim magre. Molt i molt magre.

Aquests hiPPòcrites es rasguen les vestidures pels "patriotes" que cremen fotos, mentre per darrera fan un camí exPPlosiu cap a una frenada de l'Estatut (ja prou justet...) , de conseqüències imprevisibles i que generarà un enfrontament polític i social d'un abast imprevisible, però en cap cas anecdòtic com les fotos de marres. I tot, per un graPPat de vots de l'Ebre en avall...

Això, per a mi, només té com a sortida una derrota electoral i per golejada del PP. A Catalunya, els vots al PP ja no són la legítima expressió d'un sentiment igualment legítim d'espanyolitat, sinó el reforç a una política d'agressió interessada i contínua al nostre país: un vot català al PP és, avui, un vot PPatètic. Però també cal una derrota electoral de tots els que, amb collonades com la d'"Espanya ens roba", alimenten el PP i, al seu torn, d'ell s'alimenten. Als votants d'ERC, ja els toca baixar dels núvols i començar a mirar els ulls de tothom, no només als dels seus militants, a entendre que ens mereixem alguna cosa més que la cantinel·la que "sense Espanya viuríem millor". Em sona a la mateixa bajanada que un conegut meu que, de jovenet va voler tocar el cul d'una companya de partit... que li va fotre un bolet i li va dir que "amb el socialisme se li resoldrien les necessitats sexuals"...

Queden mig any per a les eleccions. Aniria bé que ningú fes el joc als Zaplanas, Rajoys i Acebes, aniria bé recuperar un discurs de respecte mutu per les percepcions diferents que tothom pugui tenir sobre els símbols i les conviccions, aniria bé atendre a les necessitats del dia a dia de les persones amb cuites més immediates que el foc a les fotos o l'arribar al poder sigui com sigui.

No ens limitem a creuar els dits i esperar. Deixem de riure les gràcies a qui no en té, fem pedagogia del que és i no és política de debò, construïm una majoria electoral progressista abassagadora, diguem les coses pel seu nom, sense embuts però també amb calma... i, mentrestant, al PP ni aigua.

dijous, 27 de setembre de 2007

Altres mirades sobre Sant Feliu.

Acabo de penjar a mà esquerra un seguit d'enllaços de persones (de moment només homes :-( que parlen de Sant Feliu, que volen generar opinió i debat.

Sovint no hi coincideixo, però és gent que dóna la cara, que no s'amaga darrere anònims, que s'implica en la ciutat que compartim. Generen debat, confrontació d'idees: això m'interessa, i allò que m'interessa vull ajudar a fer-ho possible.

Hi és convidada qualsevol persona que, amb noms i cognoms, parli amb alguna regularitat de la ciutat que m'apassiona, però cercant més la reflexió i el contrast d'opinions, que no la informació a Sant Feliu sobre temes generals (informàtica, cinema o balls de saló, per dir alguna cosa). Ja hi ha altres espais on fer-ho, sobretot a santfeliu.net. Qui estigui interessat/ada en formar part de la llista d'enllaços, només cal que m'ho demani al correu que podeu tenir clicant al meu perfil.

Endavant, doncs! Hi sou benvingudes, hi sou benvinguts!

dimecres, 26 de setembre de 2007

2.500€ per infant? 3.500? Escoles bressol suficients i accessibles per a tothom!

Quan l’estratègia és arribar al poder a qualsevol preu (avui PP) o mantenir-s’hi sigui com sigui (avui PSOE), el debat sobre les polítiques sembla sobrer, la reflexió sobre el model social sembla innecessari. Tanmateix, jo el crec més necessari que mai, si no volem caure en el “¡y tú más!” si es tracta de trepitjar l’adversari o el “¡yo lo mismo y un duro más!” si es tractar d’enlluernar el personal prometent l’oro i el moro.

Aquests dies estem veient com surten xecs i xequets a dojo. Que el Zapatero promet 2.500 euros per infant? Doncs Esquerra n’hi afegeix 1.000 més en els casos més extrems. ¿Quién da más?

I a tot això, què hem dit des d’Iniciativa i Izquierda Unida? El que hem dit sempre: els xecs a les famílies són una política aparentment progressista que utilitza la dreta (i no només la dreta...) per enlluernar els votants (normalment en portes d’eleccions) fent-los creure que els governs s’interessen sincerament per ells, en comptes de solucionar de debò els problemes dels ciutadans en el seu dia a dia.

Els nostres diputats al Congrés, Joan Herrera i Carme Garcia, han fet una proposta totalment diferent que, possiblement, no sortirà en cap primera pàgina de cap diari. En comptes d’una ajuda puntual de l’import que sigui i igual per a tothom amb independència de la seva renda, el que cal crear és una xarxa suficient d’escoles bressol públiques a tota Espanya, amb un finançament suficient i sostingut de l’Estat i una política de preus, especialment en serveis complementaris, que hi garanteixi l’accés de les famílies amb rendes més baixes.

Les famílies agrairan òbviament el caramel dels 2.500€? 3.500€? que rebran amb el naixement. Fins i tot potser ho agrairan amb moltes i moltes paperetes de vot... Però... no seria una solució més real a les seves necessitats de conciliar feina i família que hi haguessin serveis educatius públics suficients i accessibles per a tothom? No és una proposta socialment més necessària i políticament més progressista, més justa?

És possible que tornin a dir que Iniciativa i Izquierda Unida són uns romàntics, uns somia-truites, que només compten els vots, que hauríem d’entrar en aquest circ prometent... posem 5.000€? Això val un titular en primera plana? Va, home, va... Per mirar per damunt de l’espatlla als homes i dones que trobem cada dia al carrer, per tractar-los com a simples votants o clients i no com a iguals, com a ciutadans, ja hi ha altres partits. Jo, per això vaig marxar del PSC, per això sóc a Iniciativa.

Un altre exemple ben il·lustratiu. La senyora Chacón traient-se del barret un altre xec per habitatge o en Cesc Baltasar, elaborant i negociant un pla d’habitatge que obligarà a importants reserves de sòl públics a promotors privats, que establirà compromisos de construcció d’habitatge públic com mai no s’han vist a tot l’Estat.

Perquè d’això es tracta: de comprar vots o d’elaborar un model de relacions, serveis i responsabilitats socials diferents, duradores, més justes, més equitatives. Sé que ven molt més repartir peixet a tort i a dret, però jo encara segueixo creient que el que cal és ensenyar a pescar, és que hi hagi canya i pesca per a tothom.

dilluns, 17 de setembre de 2007

Acompanyament a l'escolaritat.

Les xifres sobre fracàs escolar a Catalunya i al conjunt de l’Estat són insostenibles: una mica més del 30% dels nois i noies no obtenen el Graduat a l’acabar l’ESO. Precisem: una mica més del 20% de les noies i una mica menys del 40% dels nois. Encara més: el fracàs escolar afecta més als sectors socials de rendes mitjana baixa i baixa. Per situar-nos: un dels objectius de la Unió Europea per a l’any 2010 (d’aquí a 3 anys!) és situar aquesta xifra en un 15%.

Un repte d’aquesta magnitud no pot recaure només sobre les espatlles de les escoles i, especialment, dels instituts. La lluita contra el fracàs escolar o, dit en positiu, la lluita per aconseguir l’èxit escolar de tots els nois i totes les noies, ha de ser un objectiu explícit i prioritari de tota la societat. Afortunadament, així s’ha recollit en el Pacte Nacional per a l’Educació i així s’ha de recollir, encara amb més claredat, en la Llei d’Educació de Catalunya, l’esborrany primer de la qual entrarà al Parlament abans d’acabar el 2007.

Els ajuntaments hem reclamat sovint un paper més rellevant en les polítiques educatives. Crec que, amb el debat de la nova Llei, hem de concretar què podem fer i a què aspirem en aquest objectiu prioritari de l’èxit escolar per a tothom. Ara és l’hora de la veritat, l’hora de voler jugar totes les cartes que els ajuntaments podem jugar: el coneixement de la població que dóna el fet de ser l’administració més propera, el conjunt de polítiques i recursos municipals que es poden posar al servei de la millora de l’educació, el lideratge que cal assumir per tirar endavant polítiques d’equitat i d’igualtat d’oportunitats.

Els aspectes en què caldrà incidir des dels ajuntaments són diversos, però crec que es poden englobar en dos grans àmbits. D’una banda, vetllar per l’equitat en l’accés als centres educatius i per evitar la segregació escolar en els centres sostinguts amb fons públics. D’altra banda, vetllar per l'equitat en els resultats escolars, treballant amb Generalitat i centres per assolir aquest repte de l'Europa social que és el 85% de graduats en ESO, sigui el que sigui l'origen cultural, la circumstància personal o el nivell de renda dels nois i les noies. I per això és imprescindible, n'estic convençut, canviar aquella vella competència municipal de “vigilar el compliment de l’escolaritat obligatòria” per una nova competència que va molt més enllà i considero fonamental: l’acompanyament a l’escolaritat.

L’acompanyament a l’escolaritat ha de constituir un conjunt d’actuacions de col·laboració dels ajuntaments amb els centres docents orientat sobretot a dos grans àmbits. En primer lloc, el suport a les famílies en la seva funció educativa mitjançant una col·laboració estreta i suficient dels tècnics d’educació i dels educadors socials municipals amb els centres docents. En segon lloc, la concertació amb els centres, les AMPA o altres associacions o entitats educatives per a la creació d’àmbits de reforç escolar i lingüístic fora d’horari escolar i/o la concertació amb les entitats esportives, culturals, etc. del municipi perquè hi participin infants i adolescents de tots els orígens culturals presents a cada poble o ciutat, especialment a instàncies municipals.

Tot i que les polítiques municipals d’acompanyament a l’escolaritat no són per elles mateixes suficients, sí que crec que són del tot necessàries per aconseguir l’èxit escolar de tothom i la igualtat d’oportunitats perquè cada infant o adolescent (es digui Puigdellívol, Gutiérrez, Vanescu o al-Kharim) pugui gaudir de qualsevol oportunitat educativa, dins i fora de l’horari escolar, que hi hagi al seu poble o ciutat.

Aquesta ha de ser una fita innegociable de tots els que creiem en el servei públic educatiu com a eina fonamental per a la inclusió i la justícia social. Per això crec que el concepte acompanyament a l’escolaritat i la competència municipal en aquest tema han de formar part explícitament del text de la futura Llei d’Educació de Catalunya. Només cal que hi hagi la majoria social i política necessària per fer-ho possible.

diumenge, 9 de setembre de 2007

06/09: Inici de curs, primera assemblea d'ICV-EUiA pel soterrament.

El dia 31 de juliol vam tenir un petit ensurt en relació al procés que hem de seguir pel soterrament que, vagi per endavant, crec que s’ha resolt bé.

M’explico. Era el darrer ple abans de l’estiu. Sis dies abans (per Sant Jaume), en una reunió de la Ponència Unitària pel Soterrament, se'ns va anunciar un calendari que ens va neguitejar força i que, en resum, implicava limitar als propers dos mesos tot el procés de participació ciutadana en relació al soterrament. Es concretava, entre d'altres coses, en un conveni entre partits i associacions de veïns a signar el 5 de setembre, una consulta popular a finals de setembre i el tancament de tot el procés a finals d'octubre.

En el ple, el Grup Municipal d’ICV-EUiA va demanar revisar aquest procés i aquest calendari, que vam considerar precipitat. L’alcalde ens va donar parcialment la raó: el conveni se signaria el 12 de setembre en comptes del 5. Vam replicar, però, que no era qüestió de retardar una setmana, sinó de consensuar bé mètodes, continguts i calendari. De fet, el mateix 1 d'agost vam convocar una assemblea urgent per al sis de setembre, per decidir col·lectivament quina actitud prendre en cas que no es revisés, tal com demanàvem, el calendari i el mètode de participació.

Dimecres 5 de setembre, a la tarda, alguns regidors d’ICV-EUiA vam tenir una trobada amb l’equip que porta el procés de participació. Posteriorment, les associacions de veïns es van reunir amb el mateix equip de redactors. Després de les dues trobades, l’equip redactor i l’equip de govern han arribat a la conclusió que cal allargar els calendaris i generar més participació en el procés.

Crec que és un pas en la direcció correcta. Fins ara –i ja portem uns quants anys negociant amb uns quants governs!- tots hem treballat a la una i ningú no s’ha sentit exclòs en la lluita per solucionar el primer problema urbanístic de la nostra ciutat. Això no es pot alterar: hem de mantenir de totes totes la unitat en tots els treballs necessaris per assolir el soterrament.

A partir d’ara, i sota la coordinació de l’equip de treball que està conduint força encertadament el procés, i amb l’acord de totes les AAVV i tots els partits polítics establirem un nou calendari i consensuarem millor els continguts.

És una bona notícia. Són molts els temes que se’n beneficiaran: la forma com arribarà el metro, el millor traçat possible per al trambaix, la millor solució per al tram final del carrer Constitució, la manera com es retrobaran i s’uniran els carrers a banda i banda de la via, la manera d'obtenir un finançament més assumible, d'obtenir més habitatge públic de lloguer assequible,...

En conseqüència, l'assemblea del dia 6 va ser, en comptes d'una reunió urgent per decidir què fèiem en relació a un procés que no compartíem, una reunió distesa per anar valorant els moments i les formes en les quals ICV-EUiA, com sempre, s'implicaran a fons en un procés que, sens dubte, crec que recuperarà la unitat i la confiança de totes les parts.

Ara només cal que, en aquest procés més obert que hi haurà els propers mesos, tothom s’hi senti implicat i trobi el moment i la manera per dir-hi la seva. Sant Feliu bé s'ho mereix, Sant Feliu ho necessita.

divendres, 27 de juliol de 2007

I què farem amb el metro?

Això és el que moltíssima gent vol:
Personalment, crec que el debat del soterrament no es pot separar del debat sobre la globalitat de la xarxa de transport públic. Crec que el metro ha d'arribar a l'estació, conjuntament amb el Trambaix i el bus urbà. Ni més ni menys que el que el sentit comú imposa o, si més no, com el que tenen a Cornellà o es preveu a Sant Joan Despí. Ni més, ni menys.

Segona piscina coberta: al Mas Lluí o al Parc Esportiu de les Grases?

Una de les qüestions que van sorgir en el debat ciutadà poc abans de les eleccions municipals feia referència a la necessitat o no d’una segona piscina pública coberta a la nostra ciutat.

Després de dir durant tot el mandat que Sant Feliu no necessitava cap altra piscina un cop acabat el complex de piscines de la Rambla, en els actes públics que PSC, CiU i ERC van fer en el Mas Lluí van prometre en aquell barri una nova piscina coberta. Fins i tot l’alcalde va dir (vegeu l’acta del ple municipal del 24 d’abril) que aquesta proposta figuraria en el programa electoral socialista. Finalment, però, aquesta proposta no va figurar –que jo recordi- en cap dels tres programes electorals de l’equip de govern. Tampoc no figura –que jo sàpiga- en l’acord de govern entre PSC i ERC (que és públic i tothom pot conèixer i consultar) i no sabem si figura a l’acord entre PSC i CiU (que encara no és públic).

Des de l’oposició, el grup d’ICV-EUiA va fer dues propostes. Una, en els dos primers anys del mandat anterior, en el sentit que s’elaborés conjuntament amb la Generalitat el Mapa d’Instal·lacions Esportives del Municipi (MIEM), per tal d’acordar i planificar les inversions esportives a mig i llarg termini a la nostra ciutat. Era una via fàcil perquè, al contrari del que passava amb els anteriors governs de CiU, el primer Govern Maragall ja va palesar una evident voluntat d’acords amb els ajuntaments, tant per elaborar els MIEM, com per cofinançar després les inversions en equipaments esportius.

L’equip de govern va rebutjar en l’anterior mandat qualsevol figura global de planejament, segurament mogut per la pressa de presentar resultats abans de les eleccions. Va optar per tirar endavant diverses iniciatives, sovint sense ni tan sols debatre-les en el màxim òrgan de la representació ciutadana, el ple de l’Ajuntament. Una d’aquestes propostes feia referència al Parc Esportiu de les Grases. A l’estiu del 2006, la Junta de Govern (sense presència de l’oposició ni de la ciutadania) va aprovar un avantprojecte constructiu per instal·lar-hi un segon pavelló municipal cobert. Quan vam demanar que l’avantprojecte inclogués una segona piscina, la resposta de PSC, CiU i ERC era sempre que Sant Feliu no la necessitaria. Fins que han decidit que sí que la necessitarà i que ha de ser al Mas Lluí.

Davant la negativa del govern a parlar-ne, als dos darrers anys del mandat vam plantejar una segona proposta: fer la piscina allà on era inicialment prevista, al Parc Esportiu de les Grases. En el programa electoral de les municipals de maig dèiem explícitament: “Parc Esportiu de les Grases: completar-lo amb un pavelló i una piscina coberta retràctil”. Es tractaria d’una piscina de fondària i dimensions similars a la piscina mitjana de la Rambla i complementària a aquesta, amb una coberta retràctil de forma que fos a l’aire lliure en la temporada d’estiu. Molts veïns i veïnes del barri de la Salut van promoure, a més, una recollida de signatures per aconseguir-la. Cal recordar, a més, que el projecte inicial del Parc preveia una piscina i que fins i tot, en el seu dia, el PSC la va defensar (m’ha semblat poc oportú penjar en el meu bloc la contraportada d’un número de l’Actualitat Socialista en aquest sentit).

No estem dient res de nou. El Parc Esportiu de les Grases havia de tenir tres grans components: futbol, atletisme i piscina. Una superfície important, unes obres de molta envergadura i molt poc suport financer extern van aconsellar fer el Parc en tres fases. Vist en perspectiva, avui crec que a Iniciativa vam cometre l’error de no escoltar prou la ciutat i no començar per la piscina (tal com, és just reconèixer-ho, va proposar el PSC).

Ara cal, n’estic convençut, que aquell error no es repeteixi: cal escoltar bé la ciutat, cal obrir un debat en profunditat sobre les necessitats esportives de Sant Feliu (incloent la nova població que vindrà amb Hoechst, Can Bertrand i el soterrament) i la seva distribució equilibrada en el territori, i cal no emprendre decisions que s’avancin injustificadament a aquest debat. I més encara, cal no suprimir el debat. Per això no és inoportú preguntar: la segona piscina coberta, al Mas Lluí o al Parc Esportiu de les Grases?

Un aire més net: objectiu comú, estratègies diverses.

A primers de juliol, el Govern de la Generalitat ha aprovat un conjunt de 73 mesures mediambientals que tenen com a objectiu reduir la contaminació atmosfèrica i millorar la qualitat de l’aire que respirem. En aquest sentit, es proposa la reducció del diòxid de nitrogen i les partícules en suspensió de mida inferior a les 10 micres, principals elements contaminants. El pla ha de comportar també la reducció de les emissions de diòxid de carboni, principal gas causant del canvi climàtic. Jo valoro molt positivament aquest pla i felicito al Govern per haver-lo aprovat i, especialment, a Francesc Baltasar per haver-lo impulsat.

El pla d’acció del Govern analitza els diversos focus contaminants, exposant que, en la primera corona metropolitana en què ens trobem, els focus principals són el transport terrestre (52%) i les activitats industrials (28%). Estableix, en conseqüència, mesures concretes en relació al transport, com ara la reducció de la velocitat a 80 km/h, i també mesures concretes en relació a les indústries, entre les quals actuacions específiques per a les cimenteres. És a dir, la Sànson.

És evident que ara s’obrirà un debat sobre la suficiència o l’eficàcia de les mesures que inclou el pla. És un debat imprescindible, i que s’hauria de fer aviat, amb temps suficient, de forma ben documentada i amb la intervenció activa de totes les parts implicades, especialment les administracions (Generalitat i ajuntaments).

En aquest escrit al meu bloc, no em proposo aportar elements tècnics o científics. Tot i que, òbviament, s’hauran d’abordar, ni jo sóc un especialista en les implicacions sanitàries de la pol·lució de l’aire ni crec que poguéssim seguir amb el rigor necessari un debat sobre química ambiental en un bloc com aquest. Tot i això, aquest és, penso, un més dels múltiples espais on propiciar un debat ciutadà sobre el tema. Per això, si més no, vaig penjar un escrit abans de les eleccions i ara torno a penjar-ne un altre.

De fet, em proposo obrir un debat sobre la cimentera, a partir de la constatació de la realitat, i no de la situació ideal que cadascú voldria. Ja vaig dir al meu anterior escrit que, com és evident, ni a mi ni a ningú ens agrada tenir la Sànson a Collserola. Ara bé, també vaig dir que hi és legalment i que compleix totes les normatives mediambientals vigents. I a partir d’aquí, què? Quines opcions hem de valorar a curt i mig termini, considerant altament probable que a llarg termini l’empresa haurà de fer un pensament, ja sigui per decisió pròpia o ja sigui per la combinació inevitable de més pressió social i legislativa i de la disminució de l’activitat constructora?

Això obliga en primer lloc a definir bé quin és, avui, el problema. La mateixa existència de la fàbrica? El flux de camions que travessa les Grases? El combustible que ha utilitzat fins ara? Les possibles combinacions de combustibles que pugui utilitzar en el futur? De tots els combustibles? D’uns sí i altres no? L’alarma social que s’ha creat en relació a un tema tan sensible com la nostra salut i la dels nostres fills? Jo crec que, per ser honestos, primer cal que explicitem de què parlem i després proposem com fer-hi front.

Això porta, en segon lloc, a proposar i valorar diferents alternatives per a cada possible solució al que cadascú veu com a problema. No és un debat inútil ni estèril, però exigeix que tothom posi les cartes damunt la taula. Jo valoro molt positivament, per exemple, que la Federació d’Associació de Veïns de Sant Feliu explicités que el problema és la mateixa fàbrica i, en conseqüència, proposés (vegeu l’acta del ple del 28 de novembre de 2006) el trasllat de la fàbrica i, conscients del cost enorme de l’operació, plantegés que en el sòl que ocupa es fessin habitatges suficients per fer-lo econòmicament viable. Es tracta de construir proposta i de facilitar debat sobre alguna base concreta, de no dir simplement “això no m’agrada”. Jo, personalment, no estic d’acord en crear un nou barri lluny de la ciutat i enmig de Collserola, i crec que aquesta proposta és un brindis al sol, però és un esforç per situar, des d’una perspectiva concreta, quin és el problema i quina sortida hi planteja.

Moltes persones coincidim amb el primer dels objectius que es planteja, per exemple, la Plataforma Aire Net: “Lluitar contra la degradació mediambiental que afecta a la nostra comarca” i jo personalment coincideixo amb les al·legacions que han presentat en relació a les noves propostes de la Sànson, en el sentit d’extremar el control davant la crema de qualsevol nou combustible o residu a la fàbrica. Però rebutjo totalment el seu objectiu de posicionar-me d’entrada “Contra la incineració de qualsevol tipus de residus a la cimentera Cemex (Sànson) de Sant Feliu de Llobregat” , perquè admeto la possibilitat que hi hagi combinacions del combustible habitual (coc de petroli) amb altres combustibles provinents d’una bona gestió dels residus (com crec que és el cas de fangs de depuradora), que compleixin el doble objectiu de reduir les emissions de CO2 que provoca el coc i de trobar vies de reaprofitament dels residus que inevitablement generem les aglomeracions urbanes. Jo no dono per bona qualsevol prova feta amb qualsevol residu, evidentment, i per això exigeixo el màxim control i la màxima informació en aquest tema. Però per la mateixa raó no dono per dolenta qualsevol prova feta amb qualsevol residu, si aquestes ofereixen resultats energètics i ambientals positivament contrastats i sense afectacions a la salut, d’acord amb les tecnologies més avançades i els paràmetres sanitaris existents en cada moment.

I tot plegat porta, en tercer i darrer lloc, a què acordem en quin marc dialoguem, de forma col·lectiva i amb el rigor i la calma necessaris, sobre allò que cadascú percebi com a problema i del que cadascú consideri com a solucions viables, amb la voluntat d'arribar a acords socials tan amplis com sigui possible.

En aquest sentit, a mi m’agradaria saber, en la perspectiva dels qui s’oposen “a la incineració de qualsevol tipus de residu”, quin és el problema i quina és la sortida que hi proposen, i com i on n’hem de parlar. Perquè jo no puc deixar de banda que el mateix coc de petroli és, en definitiva, el darrer residu de la destil·lació fraccionada del petroli i que s’ha usat, sota els controls corresponents, durant les darreres dècades sense generar inquietud a la ciutadania, però generant alhora unes emissions que ara precisament es pretenen reduir. Personalment, em costa pensar que una sortida sigui “virgencita, virgencita que me quede como estoy” (és a dir, que la Sànson segueixi amb el coc i qui dia passa any empeny (que molt em temo que és el que també deuen plantejar les cimenteres)) i que no ens plantegem, des de les persones i les organitzacions socials preocupades pel medi ambient, mesures viables que millorin una situació ambiental davant la qual hem de fer alguna cosa més que queixar-nos o que portar indústries i residus a alguna contrada o país (normalment més pobre) com més lluny millor.

Finalment, i en la meva perspectiva estrictament personal, entenc que hi ha dos problemes generals als quals cal fer front: la contaminació ambiental i la producció contínua de residus urbans, i un tercer de caràcter local: l’alarma social produïda, principalment, per una mala informació. Crec que, a curt termini, són inviables el trasllat de la fàbrica i la reducció important i immediata de residus (tendeixo a no confondre els desitjos amb la realitat) i que, en canvi, és viable considerar, com a tota Europa, que les cimenteres poden jugar un paper en la reducció dels dos problemes als que al·ludia abans, sempre i quan es donin les condicions necessàries, especialment una informació completa i puntual a tota la ciutadania, tant en el Fòrum Ambiental de Sant Feliu com en els diversos mitjans de comunicació locals. Ni més ni menys que les condicions que, lluny de tot pacte de silenci, ja vam plantejar des d’ICV-EUiA en el nostre programa i en els actes públics que vam fer a la campanya electoral, especialment al barri de les Grases.

Ens cal un tercer ambulatori, a Mas Lluí o Roses.

Un dels elements diferenciadors del programa que va presentar ICV-EUiA respecte a altres forces polítiques de la ciutat era la necessitat que Sant Feliu disposés d’una tercera Àrea Bàsica de Salut, d’un tercer ambulatori.

En els diferents actes públics que vam fer a la ciutat abans i durant la campanya electoral, molta gent ens va demanar un seguit de millores en l’atenció sanitària a la nostra ciutat: ampliació de serveis als dos ambulatoris, que el servei d’urgències fos als dos ambulatoris, més dotacions de metges i infermeres,... Una situació que reclama més inversió i atenció des de la Generalitat, i que és especialment urgent quan la ciutat ha de créixer amb els nous barris de Can Bertrand, Hoechst i els habitatges en l’àmbit del soterrament.

Aquest era un sentiment unànime a la ciutat, i que es va recollir en el Pla d’Actuació del Mandat 2003-2007, que diu: 2-1.2 Exigir la millora urgent dels serveis de salut que depenen d’altres
administracions: • Reivindicar la prestació de serveis d’urgència en els dos ambulatoris. • Reivindicar la construcció d’un nou ambulatori (Àrea Bàsica de Salut), per
reduir les llistes d’espera dels metges especialistes.

Aquesta reivindicació hauria hagut d’anar acompanyada, com és lògic, de la cessió immediata a la Generalitat del sòl necessari per a la seva construcció. Però el cas és que, en els primers quatre anys del govern de PSC, CiU i ERC, no hi va haver tal cessió, ni tan sols l’esmentada reivindicació. Hi va haver, per tant, un incompliment evident del seu programa de govern en un tema que afecta directament a la qualitat de vida de totes les persones.

El que trobo personalment més estrany és que, allò que abans s’exigia en el Pla de Mandat, ara ni tan sols va aparèixer en els programes dels partits que avui tornen a tenir la responsabilitat del govern de Sant Feliu. En el nostre programa, però, dèiem explícitament: “Cedirem sòl públic al Mas Lluí per a la construcció del tercer ambulatori”. De forma més concreta, proposàvem que el sòl que avui ocupa Estampacions Colom seria idoni per a aquest ús, donada la seva proximitat als barris de Mas Lluí i Roses i al futur barri de Hoechst.

Crec que la ciutadania hauria d’exigir avui a l’Ajuntament que es defineixi sense ambigüitat en relació a la necessitat d’un tercer ambulatori a Sant Feliu, que l’inclogui en el Pla de Mandat 2007-2011, que faci la corresponent reserva de terrenys en el sòl existent per a equipaments als barris de Mas Lluí o Hoechst, que en faci la cessió necessària a la Generalitat i que demani al nostre Govern la planificació immediata de les obres de construcció. El treball d’ICV-EUiA a l’Ajuntament anirà encaminat, sens cap mena de dubte, en aquesta direcció.

25€, el "xequet escolar" de Sant Feliu: notes per a un debat a fons.

Aquests dies, les famílies de Sant Feliu amb infants de 3 a 12 anys estan rebent unes cartes en què se’ls informa del procediment per rebre ajuts de 20 o 25€ per a l’adquisició de llibres de text. Es tracta d’un acord pres en l’últim moment de l’anterior mandat i, segons el parer que ja va manifestar ICV-EUiA en el ple, de manifest caràcter electoralista i lluny de qualsevol política d’equitat o de cohesió social. Es tracta d’un ajut simbòlic (el preu dels llibres, pel cap baix, se situa entorn dels 150€) però populista (per fi –diuen alguns- l’ajuntament dóna diners a tothom i no només als “tals” o als “quals”), que no resol res a les famílies en situació més desfavorida, del qual ni les associacions de mares i pares ni el Consell Escolar Municipal no en sabien res i que, per acabar-ho d’adobar, té una grandíssima complexitat administrativa per tramitar-lo i per cobrar.

Com ja vaig manifestar al darrer ple de l’anterior mandat, ICV-EUiA no està ni de lluny en contra que s’incrementin en 75.000€/any el pressupost municipal d’ajuts a les famílies per a l’educació dels seus fills. El que sí està rotundament en contra és de com es distribueixen i de l’objectiu que persegueixen. Tal com vam plantejar al debat del mateix ple, hi podia haver hagut, com a mínim, dues visions alternatives per gestionar aquest pressupost.

La primera, si l’objectiu de l’acord del ple hagués estat la gratuïtat o la rebaixa real del preu dels llibres. Això hauria exigit un diàleg i els conseqüents pactes amb els equips directius i les AMPA per reforçar els programes de reutilització de llibres de text i aconseguir així, per a un nombre creixent i significatiu de famílies, la gratuïtat efectiva de molts o tots els llibres. Això hauria permès una rebaixa realment important de la factura dels llibres, tant per a les famílies amb nens a infantil i Primària, com a les de Secundària, on el cost del material escolar sol ser més elevat i ha quedat al marge d’aquesta política d’ajuts.

La segona, si l’objectiu de l’acord del ple hagués estat la cohesió social en i entre els centres educatius de Sant Feliu, la cohesió social de la nostra ciutat, en definitiva. Això hauria exigit un diàleg, especialment amb els centres concertats i en el marc del que ja estableix el propi Pacte Nacional per a l’Educació, per tal de d’establir els mecanismes necessaris per subvencionar les quotes que els centres concertats legalment poden establir a aquelles famílies amb infants amb necessitats educatives específiques o amb baix nivell de renda (immigrants o no) que hi vulguin accedir. Això permetria una distribució més equitativa de tot l’alumnat entre els centres públics i concertats de Sant Feliu, distribució que seria coherent amb el fet que tots ells estan finançats amb fons públics i que, per tant, tenen (o haurien de tenir) els mateixos objectius de política educativa i social.

El ple va prendre un acord precipitat i que tenia un objectiu clarament electoralista. Però això no tanca, ni de lluny, la necessitat de reflexionar i debatre sobre aquesta mesura concreta que va prendre. I, estirant el fil d’aquest debat, sobre la necessitat de valorar i acordar les mesures que, des del govern local, poden i han d’afavorir tant la cohesió social dels nostres centres educatius públics i concertats, com la millora de la qualitat de l’educació i de l’èxit escolar en tots ells.

dijous, 26 de juliol de 2007

Què podem fer des dels ajuntaments per afavorir una educació inclusiva i l'èxit escolar per a tothom?

Treballar a l'Àrea d'Educació de la Diputació de Barcelona ha estat una experiència francament interessant. Aquests darrers tres anys, amb l'Àngel Merino marcant el rumb d'un gran i bon equip de tècnics en educació i personal administratiu de suport, han estat anys en què he pogut participar en una interessantíssima reflexió sobre el paper dels ajuntaments en l'educació. He d'agrair a l'Àngel que em proposés incorporar-me al seu equip, ara que aviat tornaré a l'Institut.

Han estat anys en què hi ha hagut una doble i feliç coincidència. L'impuls a les polítiques educatives locals que va comportar el canvi de PSC a ICV en l'Àrea d'Educació de la Diputació a l'estiu del 2003, va coincidir poc temps després amb la formació del primer Govern Maragall, a la tardor del 2004. Això va permetre anar construint un nou discurs municipalista en educació, al mateix temps que la Generalitat s'obria explícitament i efectivament a rebre i implicar-se en una nova manera d'entendre el paper dels ajuntaments en la política educativa catalana. I jo vaig tenir la sort de ser ben bé al mig d'aquest procés. Impagable.

Quan jo era regidor d'Educació a Sant Feliu (1991-1999), vaig tenir una excel·lent relació personal amb els delegats territorials (primer, l'Emili Pons i després la Carme Arnau als quals agrairé sempre la seva sincera actitud de col·laboració!), però gairebé tot el que acordàvem topava frontalment quan anàvem a Diagonal primer o Via Augusta després. Una mínima inversió en RAM o un petit acord en escoles bressol era una autèntica odissea. Gairebé molestava que ens dediquéssim a alguna cosa més que pagar els conserges i pintar les escoles de primària...

En canvi, el primer Govern Maragall va establir ràpidament un canvi total d'escenari i d'actituds. Acords per a la inversió en edificis escolars, creació de noves escoles sense regatejar-les fins a l'infinit, noves dotacions de mestres, creació de serveis com les oficines municipals d'escolarització o de programes com els plans d'entorn, fins arribar al que jo considero imprescindible i positivíssim Pacte Nacional per a l'Educació. I, a la Diputació, un recorregut simultani que fixava en tres grans àmbits el nou paper que els ajuntaments sabem, podem i volem jugar en política educativa:

- la coresponsabilitat del govern local amb les administracions i amb la mateixa ciutadania per impulsar un compromís prioritari dels municipis amb l'educació dels seus habitants,

- l'educació com a dret de tothom, una educació inclusiva, que doni més oportunitats i recursos a qui surt en posició més desafavorida en el seu context social o en la seva circumstància personal, que busqui explícitament la cohesió social en escoles i instituts,

- l'educació com a dret que no prescriu, una educació permanent, que no tanqui les portes a cap persona de cap edat per ampliar la seva formació, per reciclar-se o millorar la seva ocupabilitat o per tenir un millor coneixement de la societat en què viu o del context cultural en què es troba.

Aquests àmbits s'han recollit en el Pacte Nacional per a l'Educació i s'hauran de recollir en el marc de la immediata Llei d'Educació de Catalunya, el primer esborrany de la qual arribarà al Parlament la propera tardor. Serà la primera llei educativa catalana, que -creuem els dits!- anirà significativament més enllà de traduir al català la legislació educativa que surt del Congrés dels Diputats. Una nova llei que haurà de recollir i concretar les moltes veus que, des dels centres docents i dels dels ajuntaments, reclamen un paper més actiu i més decisiu dels governs locals en l'educació, coneixedors com són de les realitats socials en què es desenvolupa la feina docent i dels múltiples recursos que, des dels ajuntaments, es poden mobilitzar per afavorir una escola capaç d'acollir a tot l'alumnat i de fer més possible l'èxit escolar per a tothom. Una tasca en què, com a docent i com a regidor, hi vull continuar deixant la meva empremta.

dijous, 12 de juliol de 2007

Un model didàctic per als temps, els nois i les noies que tenim (i no per als que algú encara enyora)

Aquest setembre torno a l'Institut. Serà el meu segon retorn a la Secundària, després de dos parèntesis (de 8 i de 3 anys, respectivament) en la vida política. Quan vaig anar al Ferrer i Guàrdia ara farà quatre anys, vaig trobar un món ben diferent al que havia deixat vuit anys enrere a Cornellà, a l'Esteve Terrades. I no em refereixo només al fet que a Cornellà fes FP i a Sant Joan ja hagués entrat en vigor la Logse i fes ESO i el nou Batxillerat, sinó a què el tipus d'alumnat que hi havia ja no era el mateix que vuit anys enrera, i que aquest alumnat navegava fàcilment per un món tecnològic que vuit anys abans ni tan sols s'intuïa. Vaig trobar-me de morros amb una realitat per a la qual m'havia de formar millor, per a la qual havia de tenir nous elements per entendre i per intervenir-hi.

Així que, després de les darreres eleccions municipals, vaig decidir posar fil a l'agulla. I n'estic més que content. La setmana passada vaig fer a la 42a Escola d'Estiu de Rosa Sensat el millor curs de formació dels que mai he fet. De fet, a la valoració final vaig posar un 10 en tots els aspectes didàctics i algun 8 o 9 en els aspectes merament organitzatius.

El curs es deia Altres formes de fer ciències. Estratègies interactives a l'aula de Ciències Naturals. El formador va ser en Ramon Grau, biòleg, vint-i-cinc anys de docència en l'antic BUP i ara en l'ESO. Fa tretze anys que treballa a l'IES Badalona-9, al barri de Sant Roc, i fa tres que n'és director. A l'institut, que fa ESO i Cicles Formatius, hi ha una població culturalment molt diversa, amb presència significativa d'alumnat gitano, magribí, sudamericà i català. L'equip de professorat de l'IES va rebutjar la temptació d'enyorar una altra realitat i va concentrar tota la seva professionalitat, creativitat i energia en treure tot el suc possible a la realitat que cada dia hi havia a les aules. Allò que en força altres centres hauria estat causa de desànim, va ser l'origen d'una forma de fer que, sense embuts, marca el camí que jo vull seguir.

Només entrar, dues afirmacions que subscric i que em van fer veure que no m'havia equivocat al triar curs. La primera, només presentar-se. En Ramon ens va repartir una cita textual del llibre "L'educació amaga un tresor dins seu" (Jacques Delors i altres, 1996): "Entre les característiques de la societat actual, destaca la necessitat que tots els individus desenvolupin una constant predisposició per aprendre, la capacitat d'enfrontar-se a situacions complexes i canviants, resoldre problemes i prendre decisions, a més de ser ciutadans crítics, responsables i democràtics". La segona, al cap d'uns minuts. El centre té com a objectiu fonamental la cohesió social, i això implica tant el que passa al pati com el que passa a l'aula. I si vol que al pati convisquin i es barregin els diversos grups culturals de l'IES, això només és possible si es facilita des del treball a l'aula. El projecte educatiu del B-9 passa fonamentalment per aplicar un model didàctic que faciliti la cohesió social i l'aprenentatge per a tothom, fins i tot amb l'alumnat que té una trajectòria de fracàs en altres centres o en la Prìmària.

El model didàctic de l'IES B-9 és, doncs, el que vam conèixer i debatre al curs. Un model didàctic que presenta els continguts didàctics en contextos propers i motivadors a l'alumnat, que canvia una gestió de l'aula centrada en l'exposició oral del professor a una altra basada en el treball autònom i cooperatiu de l'alumnat organitzat en grups, que combina el treball escrit sobre llibres de consulta amb exposicions orals amb suport de powerpoints o vídeos per a totes les assignatures i des dels 12 anys, que combina la necessària memorització dels conceptes bàsics del nostre entorn cultural amb la més necessària encara comprensió i ús d'aquests conceptes, que escolta de debò als alumnes i les seves famílies, que s'integra plenament en el seu entorn. Que fa possible que, en definitiva, els alumnes aprenguin a aprendre, a ser, a fer, a conviure.

Parlant amb en Ramon, em comentava que hi ha vegades que, malgrat tot, algun noi o noia llança la tovallola, abandona els estudis, s'allunya de les oportunitats que l'IES vol oferir i representar. Al B-9, com a tot arreu. Faltaria més! És evident que l’escola no pot amb TOTA la realitat social amb la que li toca ballar. Però el que trobo especialment meritori del seu treball és que no es plantegen "que ballen amb la més lletja", sinó que es plantegen un treball constant i d'alta professionalitat per tal d’enganxar a tot l'alumnat, de captar la mirada de cada noi, de cada noia, de cada persona.

A mi em van impressionar dues dades. Una. Només un 20% de les nenes gitanes abandonen els estudis en els 4 anys de Secundària. Dues. D'una tipologia de nois i noies que vénen rebotats d'altres instituts i que difícilment es treurien el Graduat en centres amb una dinàmica més habitual, prop del 80% es treuen el títol i la immensa majoria continuen estudiant en Cicles Formatius.Durant les cinc tardes de la setmana passada, vaig gaudir tant com vaig aprendre. Em vaig tornar a sentir afortunat per la meva feina de mestre, a sentir content per la meva decisió de tornar a l'Institut, a sentir motivat per intentar aportar idees en aquesta direcció al Ferrer i Guardia. A més, hi havia una altra petita i intrascendent complicitat amb en Ramon: ell també és de l'Espanyol!