divendres, 29 de desembre de 2006

Rambla central, amb tramvia a banda i banda.

Un dels molts temes que queda “en l’aire” en l’actual ¿campanya informativa? que fa l’equip de govern sobre el soterrament és el que fa referència al tramvia. Se l’esmenta quan es diu que n'hi haurà dues parades i que el seu pas facilitarà el finançament de la urbanització de la superfície, però no s’informa sobre les diverses possibilitats que el tramvia s’implanti en la nova avinguda ni es demana l’opinió de la ciutadania sobre aquest tema.

Però el cas és que s’ha elaborat un Estudi previ de la transformació urbana resultant del soterrament de la via fèrria amb data de setembre de 2005 i que no va ser lliurat a ICV-EA fins a juny de 2006 (nou mesos després!) en què apareix la següent imatge:



És a dir, en un estudi encarregat per l’equip de govern i amb l’anagrama de l’Ajuntament, es considera la possibilitat d’una secció que deixa als vianants dues voreres (amples, això sí, només faltaria!) separades per gairebé 25 metres de calçada, 16 per als cotxes i 8,5 per al tramvia. Per entendre’ns, això és la secció tipus que correspondria a una via interurbana i, de fet, és la que trobem en el tram que hi ha en la baixada de Sant Just a Sant Feliu. No és, ni de lluny, la via que esperem la ciutadania de Sant Feliu.

L’habitual secretisme amb què actuen PSC, CiU i ERC amaga aquesta informació, però també el debat de les alternatives que s’hi poden confrontar. Això és, justament, el que van exigir ICV-EUiA en un ple extraordinari realitzat fa tres anys per debatre monogràficament el traçat del tramvia, en un moment (cal recordar-ho) que Vázquez i Burgui defensaven que el tramvia circulés pel carrer Sant Josep.

Personalment, l’alternativa que considero més raonable és la que un santfeliuenc estudiós del tema del transport públic ha proposat en el fòrum del tramvia i que va per aquí:



El canvi de prioritats en aquesta proposta és òbvia. No és prioritària) la circulació ràpida dels automòbils, sinó el passeig i la mobilitat dels vianants i la seva accessibilitat al transport públic, tant al tramvia, com a una estació soterrada que connecti amb Rodalies, però també amb el metro, com ha demanat reiteradament la ciutadania. És a dir, un metro que no es quedi a Torreblanca, a les portes de Sant Feliu, sinó que arribi al cor de la nostra ciutat.

Personalment, crec que no podem anar a mitges tintes amb el tramvia. Cal apostar-hi fort i amb claredat. És el sistema de transport públic net, confortable, de gran capacitat i accessible a tothom que cobreix de forma més idònia els recorreguts curts o mitjans que fem habitualment. L’oposició al tramvia s’ha anat diluïnt com un terròs de sucre a mesura que la gent l’ha anat utilitzant de forma habitual, i ha comprovat que s’integra amb facilitat al paisatge urbà i no l’espatlla com alguns antigament afirmaven.

A més, el conveni signat amb l’Estat i la Generalitat obliga a què el tramvia passi per la nova avinguda del soterrament i nosaltres hi hem votat a favor: a més a més que el tramvia em convenç, és evident que cal ser conseqüents amb el sentit del nostre vot. Que hi passi soterrat, com ara diuen alguns, va en contra també del conveni signat a Madrid, ja que el reduidíssim espai de treball al carrer Constitució (on hauran de conviure tres parells de vies al llarg de molts mesos: les actuals, les provisionals i les definitives) no permeten fer hipòtesis sobre un nou transport públic soterrat. Però és que no només aniria contra el signat al conveni, sinó contra el mateix concepte de transport públic accessible i integrat en l’entorn que és el tramvia.

En tot cas, el debat està servit, i no és bo que s’hi passi de puntetes. Jo ho tinc claríssim: una rambla central amb tramvia a banda i banda, que continuï fins a Molins de Rei i Sant Vicenç, que enllaci amb el metro i que, un cop establerts per la ciutadania els criteris que haurà de tenir la urbanització de la superfície en tot l’àmbit del soterrament, formi part d’un macroprojecte de transformació de Sant Feliu encarregat a un equip d’arquitectes i enginyers que surti d’un transparentíssim concurs públic d’idees i projectes.

dilluns, 18 de desembre de 2006

VergOH!nya.

Aquest dijous surt al carrer el bus del soterrament. Poc es pot dir d'una campanya que pretén ser una sorpresa, "la campanada" d'aquest Nadal, i en què no hi ha participat més que "el nostre" equip de govern, sense veu i sense vot ni de la meitat de l'ajuntament ni de cap sector més o menys representatiu de la ciutdania.

Però del poc que es pot dir hi ha dues coses que m'indignen. Dues falsedats o mentides, com diria la meva àvia, de l'alçada d'un campanar. En un bus que vol ser informatiu, dues afirmacions que deformen molt barroerament la realitat.

La primera, dir que el conveni pel soterrament signat amb el Ministeri i la Generalitat estableix que l'Ajuntament ha de pagar el 30% del soterrament. Quina poca vergonya... és ben veritat que s'agafa abans un mentider que un coix. El conveni signat a Madrid estableix que l'Estat pagarà el 50% de l'obra, i l'altra meitat es repartirà entre la Generalitat i l'Ajuntament. No diu ni una coma més. Posteriorment, Vázquez ha arribat a un mal acord amb la Generalitat, pel qual l'Ajuntament paga un 30% i la Generalitat un 20%, i l'atribueix al conveni signat a Madrid. Quina barra! Ni va signar això a Madrid, ni el ple ho va ratificar. Ben al contrari, el ple va rebutjar amb els 11 vots de PSC, CiU i ERC una moció d'ICV-EA en què es demanava un finançament més just de l'obra en què, com a mínim, la Generalitat pagués un euro més que l'Ajuntament... en un servei que l'Estatut atribueix a la pròpia Generalitat.

La segona, dir que l'anterior Govern del PP pagava només un terç de l'obra i, en canvi, el PSOE en paga la meitat. El senyor Vázquez sap que, al 2002, el Secretari d'Estat d'Infrastructures de llavors, el senyor Benigno Blanco, va avançar la voluntat del govern central d'arribar a un conveni 50/25/25 i que, en aquests termes, vam anar junts a veure el senyor Felip Puig, llavors Conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, que va ser l'autèntic fre a un conveni que es podria haver signat fa quatre anys. En converses posteriors, en què també va intervenir positivament la senyora Sáiz, Benigno Blanco va situar el límit de les possibilitats de finançament estatal en el 60%, corresponent un 20% a l'Ajuntament i un 20% a la Generalitat. Ni així el senyor Puig es va moure un sol centímetre i aquell conveni a tres bandes no va ser possible.

Per què, doncs, mentir tan flagrantment en un tema tan sensible com el soterrament? Per què fer més fons aquest pou de desconfiança que ja va començar amb el famós forat econòmic que ja ningú no creu ni de broma? Per què mentir així per convèncer?

Quina vergOH!nya....

dimecres, 13 de desembre de 2006

(DES/A/RE)POLITITZAR SANT FELIU


Demà, nou acte de la Fundació Nous Horitzons i ICV-EUiA a Sant Feliu. Novament sobre el dret de vot de les persones immigrants, novament per reivindicar per als nostres veïns i veïnes de més enllà de la UE la seva plena ciutadania.
Ì van... Només en aquest any i fent una ràpida repassada, em vénen als cap molts actes públics organitzats per nosaltres i sobre moltes i diverses temàtiques: immigració, educació, habitatge, medi ambient, política internacional, el cicle sobre la II República i la Guerra Civil,... Per no parlar dels de temàtica estrictament local, com els relacionats amb el planejament del Torrent del Duc i que han tingut lloc a diferents barris de Sant Feliu (les Grases, Mas Lluí, Can Maginàs,...) Fidels a una tradició d'anys i anys, de fer política, de parlar de política, de viure amb intensitat "la polis", la "res publica"...
Quin contrast amb la resta de partits polítics de Sant Feliu! Quina presència pública han tingut (si descomptem campanyes electorals) els altres partits de la nostra ciutat? S'han tornat muts de cop? Res a dir, debatre, compartir o confrontar amb la ciutadania? Només explicar-se tard i malament per dir que al Mas Lluí hi ha massa zona verda o que guais seria un túnel pel mig de les Grases?
Simplement crec que tenen ben apresa la lliçó que els devia dir Juan Antonio Vázquez poc després d'arribar a l'alcaldia i que va exposar clar i català en públic: "s'ha de despolititzar Sant Feliu". Més clar, l'aigua... Menys debat públic, menys confrontació d'idees i projectes, menys política i més "gestió", menys ciutadans i més clients, menys diàleg amb l'oposició ("cómo vamos a hablar con los comunistas, si ya no los quieren ni en Moscú!"), menys informació sobre les coses que ens afecten, menys pluralitat,...
Amb una ciutadania menys activa i conscienciada, el món es redueix al PP i al PSOE... quin somni el seu, si fóssim com tants racons de la vella Espanya, reduïts a dos, empobrits a dos, resignats a dos... I, és clar, quin progressista votaria el PP? Ai, aquell vell parany de la casa comuna (psoecialista) quan parlàvem de la causa comuna (de l'esquerra plural)...
Amb mi, per despolititzar res que no hi comptin: els drets de ciutadania no s'han guanyat a pols al llarg de la història per després fer que ensopeixin, avorreixin... i no s'exerceixin. I a tot el contrari, a re-polititzar, a implicar les persones a la seva ciutat, m'hi apunto! Potser per això, amb tots els peròs que es vulguin, em sento tan còmode a Iniciativa.

divendres, 8 de desembre de 2006

ICV i PSC A SANT FELIU: DIVORCIS I RETROBAMENTS.

Està bé això dels blocs: dóna més joc al debat, encara que fer-ho amb anònims sempre aigualeix força el tema. Però, vaja, menos da una piedra....
Llegeixo al de santfeliuenc tot de coses que m'atribueixen, especialment en relació a una hipotètica rivalitat amb l'Àngel Merino. Ja fa temps que a ICV fem broma sobre el tema, i fins i tot ens preguntem qui ha pagat l'enquesta que -ho hem constatat- preguntava per l'Àngel i per mi. He de confessar que m'agradaria saber com va quedar la cosa...
En un altre comentari on se suposa que jo encàpçalo un sector (???) contrari a Montilla (???!!!???), es parla que ja se saps que, a Sant Feliu, "ICV està a matar amb els socialistes". Com que es diu això i al costat hi ha la meva foto (... i tant que em costa a mi posar fotos en això dels blocs...), em ve de gust fer cinc cèntims del tema.
Per començar, jo, que tinc nom de Sant, em dic Buenaventura i sóc dels qui entenen el significat profund d'allò de parar l'altra galta que es diu a l'Evangeli, no estic a matar amb ningú. Però és evident que allò que es diu afecte i simpatia, més aviat la justeta... però, això sí, de Joan XXIII a Torres i Bages i viceversa, és una relació mútua.
Tot i que el PSC alguna vegada m'ha titllat de ser "el ariete de ICV contra el PSC", el cert és que sempre hem mantingut des d'ICV una oposició frontal en els temes que hem cregut convenients, però amb un respecte exquisit al partit i a les persones que en formen part. Ens hem oposat a les polítiques contràries -segons el nostre parer- als interessos generals de Sant Feliu, però mai hem fet -per més que els socialistes ens n'hagin acusat- oposició "amb el fetge" i sense sentit.
Motius pel distanciament n'hi ha molts: en l'anterior mandat, van fer d'oposició interna en temes com la comissió d'investigació sobre les escoles bressol, el fre a la piscina coberta, la negativa a la compra de la fàbrica de les tovalloles, el doble joc amb la taxa de residus o el vergonyós paper que van jugar a Falguera amb l'espai de trobada dels musulmans a Sant Feliu. En aquest mandat, van accedir a l'alcaldia amb el més pur i castís estil "salte tú pa ponerme yo" amb l'ajut inestimable del Sr. Joan Massagué, constituint un peculiar tripartit local que es troba a anys llum del nou Govern d'Entesa de la Generalitat. De com es va constituir el pacte que avui ens governa caldrà parlar-ne llarg i ample, a sis mesos de les eleccions, i amb la voluntat coneguda i manifesta de Juan Antonio Vázquez de tornar a constituir-lo.
Ara bé: per damunt de la seva voluntat, hi ha la voluntat de la ciutadania i, com a derivada, de les organitzacions polítiques per interpretar-la. Per tant, allò que avui sembla un divorci irreconciliable, la ciutadania pot convertir-ho en una oportunitat de retrobament.
Iniciativa i Esquerra Unida hi estem totalment a punt. De fet, en el nostre darrer Entorn, apostem amb tota claredat per un govern d'esquerres a Sant Feliu, de la mateixa manera que vam ser els únics que, a les eleccions de l'1 de novembre, vam apostar amb tota claredat per un govern d'esquerres a la Generalitat.
I no és inviable: abans de l'estiu, Maragall va expulsar ERC del govern de la Generalitat i ERC va votar en contra de l'Estatut, i heus aquí que avui torna a formar part del Govern d'Entesa. La ciutadania de Catalunya així ho ha volgut, donant la majoria del vot a una esquerra plural.
Nosaltres, a Sant Feliu, direm el mateix d'aquí a sis mesos que el mes passat: també a Sant Feliu, govern d'esquerres. I treballarem, és clar, perquè en aquesta esquerra plural que avui conforma la nostra ciutat, l'Àngel Merino sigui el cap de llista més votat i encapçali el proper equip de govern del nostre Ajuntament.
La ciutadania, en tot cas, té l'última paraula i, segons diuen, la saviesa popular és enorme. I diu aquesta saviesa que, després de la tempestat, sempre ve la calma.

dimecres, 6 de desembre de 2006

Confiança.


Dimecres i dijous passats, des d’Iniciativa vam organitzar dos actes públics a l’Ateneu. Dimecres va ser sobre la pau a Palestina, amb Jamal Lababidi, president de la comunitat palestina a Catalunya i Balears i militant d’EUiA. Dijous va ser amb l’Esther Hachuel, l’Angel Merino i amb Jordi Sánchez, director de la Fundació Bofill, sobre el Pacte Nacional per a l’Educació.

En tots dos, va sortir molt sovint la paraula confiança. I també la paraula desconfiança, i els esforços, sovint contracorrent, per fer ponts de confiança allà on sembla que no pot haver-n'hi. Com és el cas dels escassos (i tot i així, esperançadors) hebreus i palestins que intenten mirar-se als ulls i posar-se els uns en la pell dels altres, per apuntar ni que només sigui alguna sortida que no taqui cap més casa de sang, d’una sang que sembla imparable...

Vull comentar, però, algunes qüestions més properes arran de l’acte de dijous. En Jordi Sánchez va avançar com, abans d’iniciar el llarg any i mig de gestació del Pacte, molts preveien que l’escull principal seria en el conflicte sempre latent i mai prou ben resolt entre l’ensenyament públic i el concertat i com, en canvi, el principal escull va ser el posicionament d’un sector del professorat. En Jordi va explicar algunes dificultats amb algunes patronals d’escoles cristianes, fins que, reconeixent el paper positiu que van jugar alguns ordes religiosos, hi va haver un moment que es van generar suficients confiances. A partir d’aquí, sorgeixen els avenços que recull el Pacte i que considero que són enormes i no sé si prou valorats: amb diners públics es finança un servei públic que té dues titularitats (pública i concertada), però amb uns mateixos objectius i uns mateixos recursos, amb unes mateixes obligacions respecte a l’alumnat i les famílies (vinguin de Barcelona, de Cuenca o de Quito) i les mateixes condicions laborals per al professorat. S’hi ha d’arribar amb temps, però el camí ja està fixat. Ha estat un dels grans resultats del govern Maragall.

L’establiment de confiances suficients va fer possible el Pacte. Ara, el seu desenvolupament posterior passa per l’elaboració de la Llei d’Educació de Catalunya. Ens cal una llei creada des del consens del Pacte i amb voluntat de durar com a mínim vint anys, però que avui té, com va dir en Jordi Sánchez, un problema fonamental de manca de confiança entre els grups que formen el govern i l’oposició al Parlament de Catalunya. Confiances suficients o manca de confiança condicionen decisivament acords que són fonamentals per a la construcció de la nostra societat. I tan fràgil que és la confiança....

Busco al diccionari. Per internet, al DGLC Seguretat d'aquell qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe, la discreció, d'algú. Posats a fer, busco alguna definició que em faci més avinent allò que vull expressar. Vaig a lleialtat, em remet a condició de lleial, que em remet a fidelitat i acabo en fidel: Que no manca a allò a què s'ha compromès envers algú.

Per a mi, la confiança és una paraula que vol dir que pots comptar fora de tot dubte amb algú. Paraula gairebé sagrada i reservada a la família més íntima i a les amistats que han superat tota mena de proves de foc. M’agrada més la paraula lleialtat, en el sentit que diu el mateix diccionari: tu i jo no tenim perquè comptar l’un amb l’altre més enllà dels temes comuns que tenim entre mans, però en aquests, no hi ha d’haver cap dubte que hi posarem el coll per fer allò a què ens hem compromès l’un amb l’altre.

Es digui lleialtat envers els compromisos o es digui confiança entre les persones, aquesta és la forma de fer que voldria veure allà on hi ha persones que conviuen, és a dir, a tot arreu. Fa temps, un professor meu de la UOC em va dir que les societats de cultura germànica tenen molt arrelat el concepte de la confiança, al contrari de les llatines, que solen basar-se en la desconfiança fins que no es demostri el contrari. Això explicava , per exemple, que les fusions d’empreses fossin més fàcils més al nord que no més al sud. Que ens costi tant treballar en equip potser té a veure amb aquest component cultural que tan poc juga a favor nostre.

Esperem que, calmades les aigües després del resultat de les eleccions d'ara fa un mes, es creï un clima amb la lleialtat suficient envers els acords del Pacte i, sobretot, envers la ciutadania perquè la necessària Llei d'Educació de Catalunya arribi a bon port com més aviat millor.