dilluns, 24 d’abril de 2017

"Un polític Trist", carta del ciutadà J.R.R., 21 d'abril de 2017.


El ciutadà J.R.R. (se m'ha presentat personalment i educadament, però al reproduir la carta ometo el seu nom), m'ha enviat aquesta carta, en resposta al meu escrit anterior "Trist". La reprodueixo i, tot seguit, reprodueixo també la resposta que li he fet. Crec que té interès tant la seva carta com la meva resposta. Ratifiquen la meva impressió que hi ha confusió i desinformació sobre molts temes, en part també perquè potser no comuniquem prou bé les decisions que prenem i les raons per les quals les prenem.


Buenas tardes,

He leído su block, y considero que criticar de intolerantes e insolidarios a los vecinos que no están de acuerdo con su política no es correcto.

Me presento, soy J. R. R. y soy uno de los vecinos que ha firmado el documento en contra de la RECALIFICACIÓN de los terrenos, soy votante de ICV porque posiblemente sea el partido con el que más me identifico, a pesar que cada vez es más difícil identificarse con los políticos de este país. Me gustaría darle mi opinión y explicarle porqué he firmado el documento, y repito, en contra de la RECALIFICACIÓN.

1.- Construcción de un centro de culto musulmán: me parece perfecto que los vecinos de este pueblo que practiquen cualquier tipo de religión lo puedan hacer (testigos de Jehova, católicos, protestantes, musulmanes, budistas, etc), para eso hay libertad de culto, siempre que esta práctica no afecte a las normas básicas de convivencia y respecten a aquellos que no la quieren practicar. Me parece bien que compren /alquilen un local, que lo adecúen para su propósito y para evitar molestias a los otros vecinos, obtengan su ‘licencia de actividad’ si hace falta, y practiquen sus oraciones o lo que sea de menester.

Lo que no veo bien es que un solar previsto para equipamientos del barrio se tenga que RECALIFICAR para favorecer a una minoría de los vecinos de este pueblo, sean de la religión que sea. Si me dijera que la mayoría de los vecinos del barrio donde está la finca que se desea RECALIFICAR lo han solicitado, podría entender esta iniciativa municipal, pero no es este el caso.

Si realmente el Ayuntamiento quiere apoyar a estos vecinos en su libertad de culto le propongo una solución: alquíleles la Sala Iberia, que la reformen y la adecúen para cumplir con la normativa, estoy seguro que estarán entusiasmados con esta propuesta y le aseguro que yo la secundaré. Es un local situado en el centro del pueblo, bien comunicado (no tan apartado como la finca que se desea RECALIFICAR) lo que facilitará a los vecinos sus desplazamientos desde las diferentes barriadas de Sant Feliu y ayudará al Medio Ambiente minimizando desplazamientos en coche, pues además aquellos que vengan de fuera optarán por desplazarse en tren, dada su cercanía a la Sala Iberia.

Además la finca que se desea RECALIFICAR podrá utilizarse para equipamientos de los que puedan beneficiarse los vecinos con independencia de su religión.

2.- Construcción de pisos dotacionales: la verdad es que decidir RECALIFICAR esta finca para edificar viviendas es surrealista, cuando a menos de 50 metros hay un bloque vacío desde hace años que se podría utilizar para esta finalidad. Pero si la verdadera finalidad es facilitar pisos asistidos para la gente mayor, porqué no buscar una ubicación más céntrica, próxima a zonas comerciales (supermercados, fruterías, tiendas de ropa, servicios, a los medios de transporte (tren, trambaix, autobuses…), cerca del CAP al que posiblemente asistirán a menudo, cerca de los centros de culto (Catedral, Sala Iberia….), cerca del cine, del gimnasio, de la piscina, del polideportivo, del Ayuntamiento, un sitio donde puedan desplazarse y pasear sin tener que afrontar cuestas ni grandes distancias, un sitio donde poderse sentar en un banco a la sombra.
La ubicación que le propongo como alternativa es el solar que hay entre el polideportivo y la piscina en la Rambla Marquesa de Castellbell y sinceramente, no puede negarme que esta ubicación aporta mejor calidad de vida a los futuros usuarios para la finalidad que se persigue y desde luego cumple con todos los requisitos expuestos frente a la propuesta municipal. Sin ningún tipo de dudas es la mejor ubicación.

Hace más de quince años que los vecinos estamos esperando atiendan nuestras propuestas de equipamientos para esta finca y hasta la fecha sin éxito. Hablemos de equipamientos, que este pueblo tiene carencias.

Como puede comprobar comparto sus inquietudes, e intentado aportar alternativas que mi juicio mejoran sus propuestas, y que si consulta a los interesados: ancianos, practicantes de la religión musulmana, vecinos firmantes en contra de la RECALIFICACIÓN estoy seguro que todos estarán satisfechos.

Para acabar comentar que me ha sorprendido negativamente la agresividad y el tono despectivo que ha tenido hacia nosotros (aunque lo haya maquillado con una retórica, por cierto, impecable). Sabe, estamos cansados de ver y oír en los medios a políticos ofenderse y revolverse con vehemencia cada vez que se les insinúa un comportamiento no adecuado, y al cabo de un tiempo (demasiado) sentarse delante de un juez dando explicaciones por aquello que en su día negaron. Por eso estoy preocupado y receloso. Le rogaría rectificara públicamente la actitud que está tomando en nuestra contra, quiero recordarle que somos vecinos de esta población y usted, nuestro ALCALDE, y entiendo que el respeto debería de prevalecer: no somos intolerantes, no somos insolidarios y mucho menos fascistas.

Agradeciendo su atención

J. R. R.



Buenas tardes, J.
En primer lugar, te agradezco muchísimo el tono y la intención de tu carta, así como que lo hayas hecho con tu nombre y apellidos, dando en todo momento la cara de manera clara y transparente. Discrepar desde el respeto no suele ser la norma de nuestros días, desgraciadamente. En segundo lugar, si quieres nos podemos reunir para hablar personalmente de los temas que tratas en la misma.

Como hablas de "recalificación" tanto en el tema del centro de culto en Can Calders como del solar de equipamientos en Mas Lluí, deja que te aclare de entrada que en ninguno de los dos casos hay ninguna recalificación. Clarificar esto es fundamental para entender lo que es, a mi parecer, una creación interesada de un conflicto donde, objetivamente, no debiera haberlo.

En primer lugar, sobre el centro de culto. Según leo en tu carta, crees que vamos a recalificar un solar previsto para equipamiento de la calle Joaquin Monmany para facilitar la ubicación de ese centro de culto. Esto no es así. Se trata de un local industrial privado y no de un solar de equipamiento público. La comunidad santfeliuense de religión musulmana quiere comprar, por tanto, una nave. Las naves industriales, según el planeamiento urbanístico vigente, pueden albergar otros usos si su fachada da a casco urbano. La nave que han encontrado reúne ese requisito, pero debe tramitarse un expediente administrativo de ampliación de uso que permita el uso religioso, que la legislación admite como uso posible. Lo que debe aprobar el pleno es justamente esa ampliación de uso en esa nave privada en concreto, de manera que puedan legalizar, cumpliendo siempre los requisitos legales pertinentes, ese espacio como centro de culto. Puesto que lo que desean es comprar, la opción de la Sala Iberia queda automáticamente descartada. Espero que veas que no hay una recalificación de un solar público, sino una ampliación de los usos posibles en una nave privada.

En segundo lugar, sobre el solar de equipamientos del Mas Lluí. Deduzco también de tu carta que crees que se va a recalificar ese solar para la construcción de viviendas. En ese caso, tampoco va a haber recalificación, puesto que en un solar de equipamientos, tenemos la intención de construir un equipamiento público: viviendas asistidas para nuestros ancianos y ancianas que aún tienen autonomía personal, pero que requieren servicios compartidos (de limpieza, de enfermería, etc). Se puede opinar sobre si ése es el emplazamiento más idóneo o hay otros, pero no se puede afirmar que se va a recalificar un solar de equipamientos para hacer viviendas.

Otro tema es el debate sobre los equipamientos. Ese solar en concreto estuvo previsto inicialmente para uso escolar: el pleno municipal aprobó en su día la cesión al Departament d'Ensenyament de la Generalitat para este uso. Sin embargo, la evolución demográfica hace innecesario este uso (varias escuelas públicas han reducido sus líneas a causa del mismo problema) y la Generalitat ha revertido el solar al Ayuntamiento. Con una perspectiva global de ciudad, el consistorio inició en 2010 un debate sobre equipamientos, con varios actos públicos de debate abierto en todo el proceso, que culminó en febrero de 2015 con la aprobación del Pla d'Equipaments de Sant Feliu para el período 2106-2022. Este plan de equipamientos se aprobó con 15 votos a favor (ICV-EUiA, CDC i PP), 6 abstenciones (PSC) y ningú voto en contra. Lo puedes consultar aquí: http://www.santfeliu.cat/go.faces?xmid=26123. Como puedes ver, el plan de equipamientos analiza, a nivel de ciudad y analizando la globalidad de los barrios, todo tipo de equipamientos (educativos, deportivos, sanitarios, culturales, etc) y establece las principales carencias de la ciudad y las actuaciones prioritarias para corregirlas.

Finalmente, soy incapaz de ver tono despectivo en mi escrito. Simplemente me entristece, y así lo explico, que se tergiversen las cosas por parte de personas que sé que tienen acceso a la información correcta y completa de lo que hablan, y me entristece que, normalmente a causa de la desinformación posterior, tengan eco entre muchos de nuestros conciudadanos. Y para acabar, en mis escritos, mido mucho mis palabras: a los únicos fascistas que he mencionado es a "los fascistas de "democracia nacional"" puesto que éste es un partido fascista que está promoviendo el conflicto respecto al centro de culto en Sant Feliu y en muchos otros puntos de nuestra geografía.

Espero haber completado tu información y, en todo caso, te reitero mi ofrecimiento de tener una reunión en mi despacho o tomar un cafè en el sitio que tú quieras y en la hora que yo pueda.

Cordialmente,

Jordi San José.



dimecres, 19 d’abril de 2017

Trist.

 Trist. Molt trist. Aquests dies han entrat dos escrits amb signatures de veïnat. Un, del que ja vaig parlar aquí  amb 265 signatures disconformes amb la ubicació d'un centre de culte per als santfeliuenques i santfeliuenques de religió musulmana al carrer Joaquim Monmany. L'altre, amb més de 200 signatures, demanant que el solar públic de la fotografia no formi part del Pla d'Habitatge 2017-2022 que està en debat a l'Ajuntament, i que preveu que s'hi pugui ubicar habitatge dotacional, com per exemple, pisos assistits per a gent gran amb serveis compartits o habitatge de lloguer social.

Vull pensar que la raó d'aquestes prop de 500 signatures contràries a dues decisions municipals rau en la desinformació. Em resisteixo a pensar que la raó és la intolerància o la insolidaritat que creix tristament als països del nostre entorn. En el cas del veïnat de Joaquim Monmany, el desconeixement que ja hi havia un oratori musulmà a Sant Feliu i que han decidit traslladar a un nou local més convenient, d'acord amb una normativa que els dóna dret i que l'Ajuntament no pot denegar (i evidentment no vol!) perquè prevaricaria. En el cas del veïnat del Mas Lluí, el desconeixement que el solar no serà definitivament un aparcament com ara, sinó que és un solar públic qualificat d'equipaments i que aquesta qualificació permet, com tenim al cap, la creació, al costat del Parc Europa, d'un edifici de pisos assistits de lloguer per a gent gran, similar al que hi ha al Mil·lenari de Sant Just. Pisos que permetrien, d'altra banda, incorporar al lloguer social els habitatges que deixarien lliures la gent gran que hi aniria.

Vull pensar que la informació i el debat assossegat sobre aquests dos temes farà pensar als centenars de persones signants que les dues decisions municipals són respectuoses amb els drets de tots els ciutadans, ja siguin la llibertat de culte o el dret a l'habitatge, i que potser no n'hi havia per tant. Vull pensar que, a casa seva, pensaran que les seves vides seran les mateixes amb aquests nous veïns i veïnes, que no generaran cap molèstia en el seu dia a dia o cap disminució del valor dels seus pisos, i que aquests dos factors, per més comprensibles que siguin, no poden limitar els drets de qui resa a un altre Déu o necessita un pis de lloguer assequible per viure.

Vull pensar en positiu. No em vull deixar vèncer per cap tristor. I, en tot cas, si em sento trist, sento encara més forta la necessitat d'explicar-me més i millor, d'enraonar amb més gent a més llocs, per tal de preservar el valor i els valors de la democràcia, de reivindicar constantment, didàcticament, la igualtat de drets, deures i oportunitats per a tothom i de lluitar per un Sant Feliu que sigui un sol poble, d'homes i dones lliures i iguals siguin quines siguin les seves circumstàncies i opcions personals. Per això, val molt la pena ser alcalde de la meva ciutat. Per entrar en el joc perniciós de regatejar drets o acceptar la marginació de part dels meus veïns i veïnes, ni parlar-ne.

dijous, 13 d’abril de 2017

La llibertat de culte no és qüestió de religió: és qüestió de democràcia.


"La libertad religiosa o libertad de culto es un derecho fundamental del ser humano consistente en la capacidad de elegir libremente su religión, de no elegir ninguna (irreligión), o de no creer o validar la existencia de un Dios (ateísmo y agnosticismo) y ejercer dicha creencia públicamente, sin ser víctima de opresión, discriminación o intento de cambiarla.
Este derecho aparece reflejado en la Declaración Universal de los Derechos Humanos, en el artículo 18. indica: Toda persona tiene derecho a la libertad de pensamiento, de conciencia y de religión; este derecho incluye la libertad de cambiar de religión o de creencia, así como la libertad de manifestar su religión o su creencia, individual y colectivamente, tanto en público como en privado, por la enseñanza, la práctica, el culto y la observancia."

Buscava a Google una imatge per al concepte "llibertat de culte" i he trobat també aquest petit text, al blog "Temas de ética".

No he volgut començar amb dues imatges que, més que entristir-me, em refermen en la importància del combat ideològic que cal mantenir i guanyar:

Sí que començo amb dos consells, o amb una reiteració de dues afirmacions que ja he dit de manera prou reiterada:
  • Primer, adreçat als feixistes de "democràcia nacional": no gasteu temps ni cola, perquè la vostra merda serà arrencada immediatament de totes les parets. No volem feixistes ni a Can Calders, ni a Sant Feliu ni enlloc. No volem que els feixistes diguin impunement les seves mentides, generin impunement problemes on no n'hi ha hagut, destrueixin impunement la democràcia que ja van destruir banyant Espanya de sang els seus referents franquistes.
  • Segon, als veïns i veïnes que hagin signat o puguin signar aquest full: sense saber-ho, esteu fent el joc a un partit feixista que es diu "democràcia nacional" i, per tant, serà una signatura que no tindrà la finalitat que persegueix aquest partit. És un partit que hauria de ser absolutament il·legal. Fan servir mentides i el rebuig al terrorisme que pren el nom de Déu (Allah en català) en va per enfrontar santfeliuencs contra santfeliuencs, pobres contra miserables. Clar que respondré a les persones que signeu, però la meva resposta serà clara i sempre la mateixa: a Sant Feliu vivim 44.000 persones iguals en drets, deures i oportunitats, no permetrem cap "regateig" sobre els drets humans a Sant Feliu, la ciutadania santfeliuenca de fe musulmana no ha generat cap problema a la nostra ciutat i ningú a Sant Feliu tindrà menys drets (inclosos de reunió, expressió i culte) per la seva fe, el seu origen, la seva llengua o qualsevol altra mostra de la pluralitat de la nostra ciutat. I ho diem absolutament i unàniment els 13 regidors i les 8 regidores de l'Ajuntament: d'ICV, d'EUiA, del PSC, d'ERC, de Ciutadans, del PDECat, de Veïns, del PP i no adscrit.
Sé que hi ha gent que pot estar neguitosa i pot tenir dubtes o temors, causats alguns per desconeixement, altres per desinformació. Començant per la paraula "mesquita" i la pròpia imatge de la foto: no hi haurà cap construcció així i, com que no té ni condicions ni dimensions de mesquita, el nom que fem servir és el correcte: centre de culte o oratori.

No vull, ni de lluny, jutjar negativament a qui té els sentiments que ara esmentava, però sí que vull intentar tranquil·litzar, aportar informació, resoldre dubtes. Sé que hi ha una minoria de "persones" amb qui és impossible raonar (per exemple, els qui enyoren el franquisme o segueixen a "democracia nacional"), però també que sé que hi ha una majoria de persones que simplement necessita bona informació i una certa seguretat. M'adreço a aquesta majoria, i intento explicar, punt per punt, els dubtes que he sentit al carrer i que tots hem pogut veure a diversos murs de facebook, amb un debat molt encès al meu propi mur.


Afirmacions falses sobre islamisme i terrorisme:
  • Algú diu a FB: respecte al Imam de Sant Feliu, he trobat diverses pàgines que diuen que abans estava al Vendrell i que parla de la radicalització extremista dels seus discursos... Rotundament fals. Pel meu càrrec, tinc tota la informació de Mossos i del conjunt de cossos de seguretat sobre els factors de risc que hi ha a Sant Feliu. Els informes oficials de què disposo desmenteixen els rumors sobre la "radicalització" dels discursos de l'imam, que no constitueixen cap perill per a la convivència a la nostra ciutat.
  • Algú diu a FB: Que fácil es hablar desde la distancia...Cojeremos a los señores que se suben a un camion y nos atropellan... Rotundament fals. És innegable que hi ha terroristes que maten justificant-se en l'Islam, quan tot assassinat és injustificable. També era injustificable el terror d'ETA, però a ningú se li passava pel cap sospitar que tots els bascos eren terroristes, repetir una vegada i una altra que tot "lo basc" era digne de sospita. A més de fals, aquest rumor és absolutament injust, ja que els països més castigats pel terrorisme "islamoïde" són justament països musulmans.

Afirmacions que no vénen a cuento sobre "els seus" països:
  • Home, hi ha països musulmans on els drets humans deixen MOLT que desitjar, És cert i cal denunciar-ho, però el que està en debat a Sant Feliu no són els drets humans a no sé quin país d'Àfrica o d'Àsia, sinó a la nostra pròpia ciutat. Perquè els santfeliuencs i les santfeliuenques de religió musulmana són de Sant Feliu, el seu país és Catalunya/Espanya i el seu cor està repartit (com en tants altres immigrants!) entre aquí i la terra on van néixer ells o els seus pares. Estem parlant de drets humans a Sant Feliu per a ciutadans i ciutadanes de Sant Feliu: aquest és el debat, i la democràcia ara i aquí ha de ser l'única resposta possible.
  • Yo pregunto ellos nos permiten hacer iglesias o lugares de oración, que no sea de su religión en su país?? Més gent que mira a fora per qüestionar la convivència a dintre. "Su país" és Catalunya/Espanya per a centenars d'ells que ja han nascut aquí!!! Algú pot pretendre que nois i noies de quinze o vint anys nascuts aquí s'han de considerar forasters al seu propi país??? A més que fàcilment es poden trobar esglésies cristianes a països musulmans (simple consulta a Google), aquest no és el debat. Si ells prohibeixen nosaltres prohibim més encara??? La llei del Talió o del més fort és irracional i inhumana, a part d'inútil. On diu "ojo por ojo, diente por diente" hauria de dir i hauríem de tenir present: "ojo por ojo... y al final todos ciegos".

Confusions sobre el que s'ha de consultar i el que no en democràcia:
  • Democracia, derechos, libertad... Pero... ni con 50.000 firmas escucharían, en referència a les meves declaracions al Fet a Sant Feliu. En democràcia, els drets humans són inqüestionables i no es poden posar a consulta, com si fos plantejable que uns drets sí i altres no, com si fos plantejable que per a uns ciutadans sí i per a altres no.  Els drets humans estan recollits en declaracions de l'ONU, en la nostra Constitució Espanyola i en el nostre Estatut d'Autonomia de Catalunya. És difícil d'entendre que una ciutadania democràtica reculli signatures per retallar drets democràtics, però és absolutament impensable que un ajuntament democràtic admeti la retallada de drets per més que hi hagi desenes, centenars o milers de signatures. No és una qüestió de quantes signatures hi ha en contra, ni farem cap campanya per veure quantes signatures hi ha a favor, per així fer-li "la sopa boba" als feixistes de "democracia nacional" dividint a la ciutadania de Sant Feliu. Ni canviaré vots per drets, ni sóc marxista en els termes de Groucho: "si no le gustan estos principios, tengo otros". Doncs no, jo no en tinc d'altres: a Sant Feliu, ningú és més que ningú i ningú és menys que ningú.

Expressions inacceptables de superioritat:
  • El centro ya lo tienen y si no caben todos a la vez que hagan grupos. Efectivament, tenen un centre de culte des de 2004, i no han causat cap problema. I si no caben tots a la vegada... tenen tot el dret del món a buscar un local més ampli i més còmode. Discutir aquest dret a altres ciutadans és creure's superior a ells, i això és intolerable en la democràcia que volem garantir a la nostra ciutat, a la nostra societat.

Mentides sobre el paper de l'Ajuntament:
  • Han solicitado una subvención económica al ayuntamiento de Sant Feliu de Llobregat y la cual ha sido aprobada. Més fals que un bitllet del Monopoly. En cap cas han demanat subvenció a l'Ajuntament, sinó que simplement han presentat la documentació necessària per al trasllat i ampliació del seu local. En conseqüència, no hem destinat ni un euro dels contribuents a aquest trasllat. Correspon exclusivament a la comunitat musulmana tot el que fa referència a aquest trasllat, per al qual han de complir amb les obligacions legals i econòmiques que els pertoca i que, evidentment, coneixen i compliran.
  • Ves tu a l'ajuntament a demanar i veuràs que no et faran ni p... cas.Aquesta és una afirmació absolutament verinosa i racista. Els serveis socials de l'Ajuntament atenen a tothom, i valoren la situació econòmica i social de cada persona i família amb criteris d'absoluta objectivitat. Com explicava aquí, la població de nacionalitat estrangera a Sant Feliu és de l'11% i rep el 14% de les prestacions dels serveis socials municipals; ni hi ha abús per part seva, ni hi ha cap mena de desatenció a ningú, hagi nascut on hagi nascut.
Acabo aquí, de moment. Si surten més rumors o mentides, ho desmentiré. Si surten dubtes o peticions d'informació, ho aclariré. Però sempre en la línia que he exposat en aquest i en altres articles: garantir els drets humans no és qüestió de religió, és qüestió de democràcia. Una línia que no canviaré... ni que es recollissin 50.000 signatures.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Sant Feliu, Rams 1962.


Només queden els plàtans com a muts testimonis d'aquesta imatge, de fa justament 55 anys, poc més de mig segle. Però un abisme separa aquesta imatge amb les que aquest Diumenge de Rams ha viscut la Plaça de la Vila.

Sant Feliu tenia poc més d'onze mil habitants, després que només un any enrera havia arribat als deu mil, mentre que només deu anys després ja passaria dels vint-i-tres mil. Eren temps de certeses, de feina per a tota la vida i de matrimonis per a tota la vida, de papers clars i immutables, on només els valents i sobretot les valentes gosaven alçar la veu o tan sols la mirada. Vivíem al llavors carrer General Moscardó, en una casa de lloguer, tots cinc dormint en una petita habitació interior, amb una finestra a un cel obert fosc i humit. Amb els meus avis i els meus tiets. Amb una eixida amb conills, coloms i rosers, on l'avi arreglava la seva moto i collíem lliris per portar a l'escola el mes de Maria. Amb el lavabo i el safareig a l'eixida, on ens rentàvem cada dissabte en un cossi de zenc. Amb la cuina econòmica que els dies de festa ajudava a ventar, on calia vigilar que no faltés mai el carbonet. Llavors teníem només una petita ràdio blanca, que el meu pare va regalar a la meva mare quan vaig néixer, quatre anys i mig abans. Recordo com, a l'any següent, la família s'acostava a la ràdio per sentir les notícies sobre la salut del "Papa Bo", de Joan XXIII, i les dones de casa ploraven sense parar, i jo encara no ho entenia. Carrers sense asfaltar, on tota la canalla fèiem fogueres precioses cada nit de Sant Joan i jugàvem a futbol aprofitant les porteries de les cases de pagès, mentre no vinguessin els carros de Can Roldan o de Cal Puntaire, carrers que eren rieres, on només que plogués una mica s'omplia d'aigua i de fang la cruïlla de davant de casa. Setmanes Santes de música sacra a les ràdios, sense música ni ball a la pista del Coro, amb oficis religiosos a totes hores i plens a vessar, on els capellans rentaven els peus als notables de sempre, on es respirava un catolicisme formal i de plom que només una dècada i mitja després veuríem que era imposat i postís.

Eren temps on oblidar definitivament la misèria i la postguerra. Feia només deu anys que s'havia abandonat la cartilla de racionament. Feia només cinc anys que s'havia creat el Seat 600, que seria el somni d'aquell país que volia oblidar la Guerra, encara que una tele incipient matxaqués amb la campanya de 25 años de paz. Recordo dues coses d'aquell afany de deixar la misèria enrera: l'alegria amb què va entrar a casa el primer cossi de plàstic, l'alegria amb què vam canviar mobles vells de fusta per mobles nous de fórmica... Recordo quan vam tenir tele, només dos anys després, dels primers que en vam tenir a Sant Feliu, deia el meu pare. O gas butà, i oblidar definitivament la cuina econòmica, ventar el foc, que no ens quedéssim sense carbonet. O telèfon, tres anys després, el número 371 d'aquell Sant Feliu que poc a poc veia com venien temps millors, més f'àbriques, i gent a gavadals que feia que el castellà no fos només la llengua dels mestres, sinó també la de nous veïns, la de noves veïnes, la de nous companys d'escola, en aquells Padres on cada dissabte al migdia i cada dilluns al matí alçàvem el braç per cantar l'himne d'Espanya, aquell sí amb lletra, "alzad los brazos hijos del pueblo español, que supo resurgir".

Temps de silenci, com deia aquella magnífica sèrie de TV3. Els meus avis mai parlaven de la Guerra, i si ho feien, era amb terror. Cinc o sis anys després d'aquesta foto, amb alguns companys de classe dels Padres parlàvem de fer un equip de futbol: "Futbolistas Aficionados Infantiles", FAI, i quan vaig dir-ho a casa, a la meva àvia gairebé li agafa un cobriment. Però quan anàvem a veure la seva germana, tot canviava: una sufragista de la República, bibliotecària que es va trastocar quan la Guerra li va arrebassar l'únic amor de la seva vida. Es veien, s'estimaven, però mai parlaven del tema, cadascuna a un bàndol de la història, la meva àvia en teoria guanyadora i la seva germana evident perdedora. Quatre anys després de la foto, va venir un company als Padres, l'Illescas, que parlava un francès excel·lent. Ens van dir que els pares havien tornat de Suïssa, on havien emigrat. Fins molt després no vam saber que havien tornat de l'exili. Exili? Què era això? Si sabíem de memòria allò de l'1 d'abril, que llavors havíem d'escriure en majúscules : "En el día de hoy, cautivo y desarmado el ejército rojo..."

Temps on els nostres pares i les nostres mares es van deixar la pell perquè la nostra vida fos immensament millor que la que els va tocar viure. Temps on treballaven les hores i els dies que fes falta perquè poguéssim estudiar, perquè no haguéssim de tornar a la fàbrica amb els deu o dotze anys amb què ells van haver d'anar-hi. Temps que intueixo que no els agrairem mai prou, perquè no van protagonitzar el somni de la República, no van viure la incerta glòria de cap abril que sí que van viure els seus pares i no van protagonitzar el nou somni de la democràcia que sí que vam fer els seus fills. Els nostres pares i mares, aquells nens i aquelles nenes que van néixer i créixer en la postguerra i que malgrat tot somriuen en tantes fotos en blanc i negre com aquesta, es mereixen i han de tenir el nostre agraïment infinit.

Mig segle després tot ha canviat enormement. Per a mi, també enormement en positiu, amb moltes ombres, és clar, però amb moltes més llums. I intueixo que el canvi no serà res comparat amb el que viurem en el proper mig segle, amb el món que hi haurà quan la meva néta hagi acumulat la història que li permeti escriure mirant cinquanta anys enrere. Espero que llavors, d'aquí a mig segle, potser amb noves ombres però també amb més i noves llums, potser amb nous arbres que facin novament de muts testimonis, hi hagi immutable i sense canvis, el que de debò importa d'aquesta foto personal de 1962: famílies que s'estimen en una plaça, acollidora, eterna, santfeliuenca, que s'estimin.





Mentre acabo d'escoltar Mercedes Sosa, d'escriure aquest escrit, arriba la notícia de la mort sobtada de Carme Chacón. Una dona valenta, molt valenta, també amb moltes més llums que ombres. Descansi en pau.


dissabte, 8 d’abril de 2017

Fet als barris (3/7): a l'abril, Can Calders!


Tercer dels vídeos de la sèrie "Fet als barris", creada per la revista digital local, Fet a Sant Feliu. Com en els altres dos, tres veïnes ens en parlen: un que hi ha viscut sempre, un altres que s'hi ha traslladat des de dins mateix de Sant Feliu i un tercer que ha vingut de fora de la nostra ciutat. A Can Calders, les tres persones que parlen del barri són Juan Gallardo, Iolanda Parra i Bienvenida Rodríguez.

Can Calders és un barri creat simultàniament al de la Salut, ambdós a banda i banda de la Riera de la Salut, a primers dels seixanta i sense cap planificació urbanística i de serveis. Quan es parla del canvi de la ciutat amb l'arribada de la democràcia, el primer que ens ve al cap és la mateixa Riera i els dos barris, I també el canvi demogràfic: l'envelliment, els nous santfeliuencs que vénen de molt més lluny que aquells nous santfeliuencs de fa mig segle,...  I una realitat electoral pròpia: els dos barris són els únics en què habitualment el PSC ens guanya a les municipals, on més vots té Ciutadans i on, ara fa dos anys, el PP va treure el seu millor resultat, justament a l'Escola Monmany, el col·legi on jo voto.

En tot cas, és el barri on visc ara, en el que he viscut més temps, en el que ja em quedaré definitivament fins que definitivament me'n vagi. Un barri que m'agrada en una ciutat que m'enamora!

Per recordar els altres dos reportatges, us recomano que aneu directament a les dues cròniques que Alfonso Expósito i Rosa han fet respectivament, sobre la Salut i el Mas Llui: