dijous, 20 de juliol de 2017

La p con la a: el meu mur de FB no és cap oficina de l'ajuntament.

"Planta cara als teus problemes, no els publiquis al "llibre de les cares" (facebook)"
Oi que sembla que està clar? Doncs he constatat amb diversos casos que sembla que no: queixant-se al mur de l'alcalde, hi ha persones que creuen que ja han fet prou. Per a mi, les queixes al meu mur o les queixes quan estic esperant al semàfor o al pas a nivell no són cap problema... en principi. Escolto, conec situacions que potser no coneixeria, informo dels serveis municipals que corresponen, si cal concertem entrevista, etc. El problema és quan algú es creu desatès, mal atès o ofès perquè no dono resposta al que demanava... pensant (???????) que un missatge de facebook pot passar (como pulpo por animal de compañía) per un tràmit municipal.

Ja fa temps que vaig escriure que no es podia confondre facebook amb la realitat. Ara vull insistir que no es pot confondre el meu mur amb una oficina de l'ajuntament.

I ho dic perquè aquesta setmana he tingut dues enganxades amb dos ciutadans de Sant Feliu derivades d'aquesta confusió: una, en relació a sorolls i l'altra, en relació a una multa. En tots dos casos, els ciutadans em van enviar un missatge de FB i els vaig respondre que jo passava la informació als serveis corresponents, però que ells també havien de fer les instàncies o les gestions corresponents a l'Ajuntament: papers oficials, no correus a un mur personal, per molt que sigui de l'alcalde.

En tots dos casos, els ciutadans m'han acabat manifestant el seu cabreig amb mi... perquè jo no havia fet res...! Ni s'ha resolt el tema dels sorolls com ell volia, ni li han tret la multa com ell volia. Sense anar a una oficina municipal i només queixant-se per facebook.... algú pot pensar que es pot iniciar un procediment administratiu seriós? Algú pot pensar que un mur privat de facebook és una oficina municipal??? Doncs es veu que sí... Em punxen i no em treuen sang....

Deuen ser coses dels nous temps, o de què no he fet cap curs de gestió de xarxes, o no sé de què... Em sembla perfecte l'ús de les xarxes per informar, compartir, debatre, etc. Cap problema, per tant, a qui faci aquest ús en aquest mateix blog, al meu mur, etc., com tampoc cap problema a qui em diu mil petites incidències de la ciutat parlant al carrer. Però, si us plau, que ningú més s'enfadi si li recordo una evidència evident donde las haya: el meu mur de FB no és cap oficina de l'Ajuntament!

dimarts, 18 de juliol de 2017

A deu dies del 8 de juliol: amb els veïns i veïnes, enraonarem sempre.

Avui, 18 de juliol, fa deu dies de la mani que va organitzar "democracia nazional" a Sant Feliu. A deu dies vista, dues reflexions des de la calma. Una sobre els convocants (al feixisme se li planta cara sempre) i una altra sobre els convocats (amb els veïns i veïnes s'hi enraona sempre).
Foto de Marc Rius per a aquesta notícia al Fet a Sant Feliu.

Al feixisme se li planta cara sempre.
Vaig sortir en diferents diaris i en multitud de xarxes socials per haver estat plantat davant els manifestants durant tot el seu "acte". Dret davant del cordó de seguretat dels propis organitzadors, a la distància de seguretat que m'havien indicat els Mossos d'Esquadra i la Policia Local. Però "plantar cara" al feixisme va molt més enllà d'assistir a una manifestació i, com pretenien alguns que van venir de fora i per sort no ho van aconseguir, "liar-la parda". A Sant Feliu plantem cara, dia a dia, al feixisme. I també a la por al feixisme. No cal retrocedir catorze anys enrere, on amb tota la normalitat del món la comunitat musulmana va poder obrir el centre de culte que ara els ha quedat petit. Em vull referir a tots i cadascun dels actes administratius i polítics més recents que han volgut garantir els drets democràtics de reunió, d'expressió i de culte.

Algunes persones ens han dit que per què no convocàvem una consulta sobre el tema de "la mesquita", dient-nos que si som tan demòcrates, per què neguem a la ciutadania el dret a decidir sobre aquesta qüestió. I ens han posat exemples: Molins de Rei, sense anar més lluny. I ens hi hem negat en tot moment, justament per la defensa a ultrança dels drets democràtics! Com hem dit reiteradament, mentre nosaltres governem a Sant Feliu no hi haurà cap retallada de drets de ciutadania, cap negociació a la baixa de qui té més drets i qui en té menys, cap qüestionament als drets humans en funció de l'origen, creença, condició personal o social de cap ciutadà o ciutadana de Sant Feliu. Encara que es recullin milers de signatures, encara que "democracia nazional" embruti desenes de parets. Al feixisme se li planta cara exercint en tot moment i sense fisures els valors de la democràcia.

Altres persones ens han dit també que trobéssim el mecanisme administratiu o tècnic per evitar la concessió de la llicència, almenys en la ubicació del carrer Joaquim Monmany. Per exemple, una suspensió de llicències (també com a Molins) o bé l'estimació d'al·legacions en base a una interpretació interessada de les normatives urbanístiques o d'activitats, etc. Ni tan sols hem considerat la valoració de mecanismes administratius per qüestionar tècnicament l'exercici dels drets inherents a tota persona humana. Tampoc hem tractat amb privilegis a cap persona o col·lectiu: per al trasllat, hem exigit la presentació de la mateixa documentació administrativa, la realització dels diversos tràmits d'enginyeria i urbanístics, etc. que exigim a qualsevol persona, entitat o empresa. Ni hem donat cap tipus de facilitat (ni econòmica ni procedimental) ni hem posat cap tipus de dificultat (ni tècnica ni política). Hem tractat aquest tema des de la perspectiva de la igualtat i el respecte: així també se li planta cara dia a dia al feixisme.

D'altra banda, al feixisme se li planta cara amb unitat política i social. Estic content que, en tot moment, hi ha hagut pràcticament unanimitat al consistori sobre el trasllat del centre de culte. Els 21 regidors i regidores de l'Ajuntament ja van treure un comunicat conjunt fa tres mesos reconeixent els drets democràtics de la comunitat santfeliuenca musulmana. Més recentment, en el ple del 29 de juny, els 21 regidors i regidores van aprovar també el Manifest per la convivència i contra el racisme. A la plaça de la Vila, centenars de persones (menys, això sí, de les que jo esperava...) van donar suport també a aquest manifest, llegit en català, en castellà i en àrab. Vull agrair aquesta unitat política i social, a més dels homes i dones d'ICV, d'EUiA i del PSC, als homes i dones d'ERC, de Ciutadans, del PDeCat, de Veïns per Sant Feliu i del Partit Popular, com també a les altres organitzacions polítiques i socials que la fan possible.

No està malament sortir a unes quantes fotos un dia, però el que més m'enorgulleix és que, a Sant Feliu, al feixisme li planta cara la immensa majoria de la ciutadania i tots els dies de l'any.


Amb els veïns i veïnes s'hi enraona sempre.
També és cert, tot i així, que la llavor de la por que ha sembrat "democracia nazional" i una política informativa a moltes televisions que genera inseguretats a partir del terrorisme que pren fastigosament el nom de Deú en va (sí: Alà vol dir Déu), ha generat dubtes en força persones. Unes poques les diuen, però força més les pensen sense dir-les. Una veïna del carrer em va dir el dia abans de la mani que no hi aniria perquè havia vista a internet que la muntaven "els de l'àguila", però també em va dir espantada: "però tu, Jordi, no mires les notícies???".

Sovint pujo i baixo pel carrer Joaquim Monmany per anar a casa: visc justament al carrer que hi fa cantonada. I parlo també sovint amb moltes persones: que si els horaris, que si l'aparcament, que si el soroll,... temes petits i quotidians que els dubtes fan immerescudament grans. L'exemple de catorze anys de perfecta convivència al barri del Centre, és la millor garantia per avançar una perfecta convivència al barri de Can Calders. Abans de l'aprovació en ple del tràmit per obrir properament el centre de culte, vaig enviar a la presidència de totes les comunitats de Joaquim Monmany i del tram de Santa Creu entre la Rambla i la Riera una invitació a reunir-nos personalment al lloc que consideressin. Un cop aprovada la ubicació del centre de culte fa tres setmanes, he tornat a enviar una carta a tots els/les presidents/es per oferir una nova reunió ara que s'acosta la posada en marxa d'aquest oratori. Simplement per saber allò que em pregunten pel carrer: quins horaris tindrà? quin tipus d'activitats s'hi faran? i quan arribi el Ramadà? i totes les qüestions que calgui. També voldria aprofitar per traslladar calma i seguretat sobre els nostres veïns i veïnes de religió musulmana (la immensa majoria amb més de vint anys a Sant Feliu i amb fills i filles que són tan catalans i catalanes com les meves nétes!) i sobre les garanties que, en relació al seu imam, ens donen totes les instàncies públiques responsables de la seguretat.

El que no hem volgut és fer són grans actes públics. Inicialment els haviem previst i, fins i tot ens vam adreçar a la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat per organitzar-lo, però ens ho va desaconsellar clarament. Per la seva experiència, són actes que, com ja vaig explicar aqui,  aprofiten extremistes com "democracia nazional" per fer d'altaveu del seu discurs racista i xenòfob, i on la gent normal que cerca informació no s'atreveix a demanar la paraula i sol sortir amb més dubtes que abans d'entrar-hi. No farem, per tant, alguna convocatòria gran per explicar a molta gent els temes que s'estan parlant al carrer, però sí que farem multitud de convocatòries a més petita escala per poder parlar més de tu a tu, més directament.

Resumeixo i acabo: aquest ha estat i serà sempre el meu tarannà personal i l'estil de govern d'Iniciativa i d'Esquerra Unida: tolerància zero amb el feixisme que rebutgem, diàleg permanent amb la ciutadania que representem.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Per ser el màxim d'útils el 2 d´octubre, ens hem de distanciar al màxim possible de l'1 d'octubre .



Aquesta és la síntesi del que vaig exposar al Consell Nacional d'ICV dimecres passat, 5 de juliol, a l'endemà que, en un teatre...., Junts pel Sí i la CUP anunciessin el text de la llei de referèndum que d'aquí a un mes imposaran al Parlament. Dic "imposaran" i no "presentaran" perquè l'aprovaran sense comptar amb els 2/3 de parlamentaris/àries que el mateix Parlament va establir per elaborar el nostre sistema electoral i sense permetre el debat polític ni les aportacions o esmenes de cap dels grups de l'oposició. Els que els ho disculpen tot pot ser que s'ho empassin, però la resta de mortals no tenim per què combregar amb rodes de molí.

Primera conseqüència de la meva tesi: ser el màxim d'útils el dia 2 d'octubre passa per consolidar Catalunya en Comú, passa per consolidar socialment i electoralment un espai que ha guanyat dues eleccions generals a Catalunya, que ha guanyat alcaldies molt rellevants i que és capaç de presentar un projecte polític propi allunyat del maniqueïsme i l'estratègia de la tensió que tant convé a les dues parts que avui atien el conflicte.

Primera premissa de la meva tesi: només una resposta desproporcionada i agressiva del Govern d'Espanya justificaria que, en defensa de la democràcia (no del projecte partidista de Junts pel Sí i la CUP), sentíssim la convocatòria com a pròpia i participéssim decididament en les mobilitzacions que es convoquin en resposta a una hipotètica agressió a la democràcia a Catalunya.

En tot cas, vaig valorar positivament que sigui el conjunt de la militància de Catalunya en Comú qui decideixi, al mes de setembre i amb tota la informació a la mà de les decisions i actuacions dels governs de la ageneralitat i de l'Estat, el paper que, com a organització, tidrem l'1 d'octubre. Aquest escrit és doncs, simplement, la meva intervenció en un acte de partit, la meva estricta perspectiva individual.

Tal com vaig dir al Consell Nacional (més breument, perquè hi va haver prop de trenta intervencions i havíem d'intentar cenyir-nos a tres minuts), la meva proposta de distanciar-nos al màxim de l'1 d'octubre va molt més enllà de considerar que el text presentat no ofereix les garanties que reclamem (neutralitat real, temps suficient, normativa consensuada, etc), sinó que expressa amb claredat el rebuig a un model de país i una estratègia política que mai han estat els nostres i que hem de continuar denunciant i confrontant, per més que avui (que no demà!) anem contra-corrent.

1. Cal acabar amb la confusió permanent i interessada entre país, partit i govern.
Una confusió instaurada i promoguda per totes les variants del pujolisme, corregida si més no en part i fins ara pel Parlament, i que mostra clarament el seu abús de poder vulnerant el propi Estatut de Catalunya (aprovat en referèndum i no suspès en els apartats que estableixen el règim electoral) per imposar les seves lleis (referèndum, transitorietat, etc) per una ínfima majoria de 68 a 67 en comptes dels acord de  la majoria 90 a 45 prevista per l'Estatut que vam votar i que ara ells volen botar. Només ells parlen en nom del poble (mandat democràtic amb el 48% dels vots?),  qualsevol discrepància política amb ells és considerada un atac a Catalunya, la democràcia o la llibertat (com recorda a 1984...).  Una confusió que arriba al paroxisme en confondre una decisió partidària que interessa i interpel·la a PDeCat, ERC i CUP com l'1 d'octubre amb el referèndum que Catalunya necessita i per al qual treballava el Pacte Nacional. Jo ho tinc claríssim: per sobre de 90 parlamentaris/àries, com estableix l'Estatut, és una decisió de Parlament i implica a tot el país; per sota de 90, com volen establir les lleis de transitorietat i del referèndum, és una decisió dels grups que donen suport al govern i implica a la part del país que s'hi senti vinculada. Un abús inadmissible del Parlament mitjançant la rebaixa unilateral de les majories parlamentàries requerides que, si es fes al Congrés, els qui ara ho promouen el situarien a "Españistan". Ho resumeixo així:



2. Cal superar la concepció maniquea del país de Junts pel Sí i la CUP i la seva conseqüent estratègia de la tensió.
Hem de rebutjar l'estratègia frontista que els interessa i en què ens volen instal·lar: d'un costat, "els bons", Junts pel Sí i la CUP, els únics represetants i intèrprets d'un mandat popular que ens porta necessàriament a la independència, i de l'altre, "els dolents", els que s'hi oposen, els unionistes/ espanyolistes/ traïdors/botiflers del PSC, Ciutadans i PP. I els Comuns, com una nosa enorme, com un gra inoportú al cul. Ens necessiten, però no ens estimen. Encara som aquells a qui Artur Mas ens definia i ens despreciava així, sorpresos i enutjats per la pèrdua de l'alcaldia de Barcelona, clau per al seu projecte polític:

Ni som ni ens hem de sentir presoners de les estratègies de tot o res, o ara o mai, o blanc o negre que no representa ni als partits que confluïm en Catalunya en Comú ni, molt menys, a la classe treballadora a què volem representar, a la societat catalana plural i diversa de què formem part. L'escalada de la tensió no és la nostra estratègia, la Catalunya de bons i dolents no és el país que volem.

3. Nosaltres som absolutament aliens a l'estratègia de supervivència de Convergència.
El procés no és, ni de lluny, la fase actual d'una lluita històrica contra l'opressió, com si fóssim la colònia que alguns insisteixen en fer-nos creure que som. Ni de lluny. El relat del procés, que en teoria comença després de la impresentable sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010, oblida interessadament que CDC va flirtejar obertament amb el PP després de les eleccions al Parlament de 2010 i les municipals de 2011, després de les quals fins i tot va compartir el govern de la Diputació de Barcelona. Aquells dos anys no van ser precisament ni d'heroica resistència anticolonial ni de rebuig a qui va promoure el recurs al Constitucional. Tot al contrari. Però va arribar l'estiu de 2012.  La capitalització del descontentament de la sentència per part d'ERC i les entitats properes com Òmnium, el rebuig social a les retallades dels governs convergents i l'esclat desbordant dels casos Pujol, l'embargament de les seus, etc. va provocar que Artur Mas canviés radicalment d'estratègia i decidís que havia d'encapçalar i dirigir un triple "relat", amb l'objectiu de desprendre's de la seva pròpia història, de "matar al pare", d'enterrar el llegat de Jordi Pujol: un nou partit que res no tingui a veure amb la corrupció, si fem les retallades és sempre per culpa de Madrid i nosaltres hem estat de sempre més indepes que ningú. I així, amb l'11 de Setembre de 2012 i les posteriors i fallides eleccions al Parlament, quedava inaugurat oficialment el Procés.

Com vaig dir al Consell Nacional, a nosaltres ni ens va ni ens ve l'estratègia de supervivència dels convergents... de la qual l'1 d'octubre torna a ser una peça fonamental. 


4. És absolutament perillós construir el país sota el fals dilema de la legalitat i l legitimitat, amb el lema "desobeïu-ho tot, però a nosaltres, no".
El procés ha aconseguit instal·lar dos missatges que jo considero absolutament rebutjables, amb l'ús partidista dels mitjans de comunicació i la capacitat impressionant de mobilització de l'ANC i Òmnium. D'una banda, l'apropiació indeguda de les paraules importants: dignitat, llibertat, democràcia, etc vinculant-les indefectiblement a la independència com a únic marc on converir-les en realitat... com si no fóssim dignes, lliures, demòcrates, etc en els exactament quaranta anys que fa que votem en eleccions absolutament lliures i netes. De l'altra, l'intent absolutament impresentable aquí i ridícul vist des de fora de rebaixar "Espanya", "la Constitució", "les Corts Generals", etc. als nivells de governs com el turc, la denigració contínua no de l'adversari polític (el PP) sinó d'un estat caspós i irreformable del que és urgent marxar... encara que sigui sense saber cap a on ni en quines condicions.

Aquesta urgència de marxar d'un Estat definit gairebé com a franquista i d'una Constitució permanentment ridiculitzada, justifica una actitud inacceptable de rebuig a tota legalitat que es derivi de les institucions considerades il·legítimes i de les quals és urgent desconnectar. L'apel·lació contínua per justificar-ho a persones com Martin Luther King, Nelson Mandela o Rosa Parks  és absolutament ridícula i és un insult a la intel·ligència establir un mínim paral·lel entre la sitaució dels negres en l'appartheid al segle passat amb la situació a Catalumya al segle XXI.

Però, si mai arribessin a establir la llei que van presentar al Teatre Nacional el 4 de juliol... tots tindrem "el deure" d'aplicar-la!!! Desobeïu tot el que diguin els altres, però obeïu cegament tot el que diguem nosaltres....! Un nou exemple d'estratègia de país de bons i dolents, de "amb mi o contra mi". Nosaltres venim d'una cultura en què, quan una llei és injusta, treballem per aconseguir majories socials i electorals per canviar-les, però el respecte a les institucions democràtiques (respecte que tenim i que exigim) no ens permet  saltar-nos les que ens vingui de gust i obligar al compliment de les que ens convinguin.

Per aquestes raons de fons, més enllà de les formes, el dia 2 d'octubre hem de ser imprescindibles per superar la Catalunya del procés i ajudar a construir la Catalunya integradora, reconeixedora de la seva pluralitat i bolcada a la millora de les condicions de treball i de vida dels treballadors i les treballadores de totes les classes; i per ajudar també a superar la concepció d'una Espanya uniforme i autoritària representada per un PP que va causar aquesta situació i que és absolutament incapaç de resoldre-la.

Nota posterior núm. 1:
Aquesta és la meva exclusiva proposta personal que vaig presentar al Consell Nacional d'ICV del dia 5 de juliol. La posició oficial de Catalunya en Comú es va aprovar tres dies després, tal com explica Xavier Domènech en aquesta entrevista. Aquí podeu accedir al text de la resolució aprovada.

Nota posterior núm. 2:
 El divendres, 14 de juliol, el President Puigdemont tanca una remodelació de govern per eliminar els qui presenten dubtes i envoltar-se de fidels de pedra picada. Cada cop em sembla més versemblant la vinyeta que fa temps va realitzar El Roto:

divendres, 7 de juliol de 2017

07/07/2017: Donem una oportunitat al coneixement i al diàleg.



Veïns i veïnes de Can Calders:

Demà dissabte, 8 de juliol, hi ha convocada una manifestació contra la ubicació d’un centre de culte musulmà al nostre barri, al carrer Joaquim Monmany. Com potser ja sabeu, es tracta del trasllat d’un centre que fa 14 anys que existeix al carrer Ventura i Gasol, molt a prop dels Padres i de l’Escola Nadal.

Vull que sapigueu que el lema de la manifestació és absolutament fals: ni l’Ajuntament imposa el centre de culte ni el veïnat l’ha de patir.

L’Ajuntament no imposa res. Qualsevol centre de qualsevol religió és un equipament privat, impulsat per una entitat privada i regulat per una normativa que l'Ajuntament té l’obligació de cumplir. Si els requisits es compleixen, com és el cas, l’Ajuntament ha de concedir la llicència. A més que és un dret democràtic de la comunitat musulmana buscar el local que més s’adequa a les seves necessitats i comprar-lo, prohibir-ho hauria estat contrari a la llei.

El veïnat no ha de patir res. Sabem, per 14 anys d'experiència, que no hi ha hagut problemes de convivència per sorolls, mobilitat, incivisme, proximitat a les escoles, etc. Sabem, per 14 anys d'experiència, que la comunitat hi fa celebracions religioses, classes d'àrab (la 4a llengua més parlada al món) i altres activitats culturals. També sabem, per 14 anys d'experiència, que no hi ha hagut variacions en el preu dels habitatges o en les activitats de l'entorn. Si al Centre hi ha hagut una bona convivència, per què no ha de ser el mateix a Can Calders? Si molta gent ni sabia que hi havia un oratori, de tan desapercebut que passa!

Heu de saber que, amb aquesta manifestació, un partit d'extrema dreta pretén treure profit partidista i difondre idees obertament racistes, xenòfobes i discriminatòries, contràries al sentir majoritari de la gent de Sant Feliu i del nostre barri. Han fet per les xarxes socials una convocatoria molt àmplia. Per evitar incidents, ja hem previst un operatiu policial amb els Mossos d’Esquadra i la Policia Local.

Can Calders és un barri obrer, on vivim gent de totes les procedències. Tenim veïns i veïnes de diverses religions o de cap religió, i els seus fills i filles juguen i s’eduquen  lliurement i junts a les nostres escoles. El coneixement i el diàleg han estat sempre la base de la nostra convivencia, i així ha de continuar sent. No hem de permetre que l’extrema dreta tingui ni la més mínima oportunitat  de trencar-ho.

Com a alcalde, em comprometo a continuar treballant amb la comunitat i amb el veïnat, per consolidar el coneixement i el diàleg, per garantir la cohesió social al barri de Can Calders, i fer tot el que estigui a les meves mans, per a que no es trenqui la convivència a Sant Feliu.

Vull recordar a més, un fet que m'omple d'orgull de ciutat, i és la unanimitat de tots els grups del Ple, que en aquest mes de juny van donar suport sense fissures al manifest “Sant Feliu per la convivència i contra el racisme”.

Per  totes aquestes raons, us vull demanar que no doneu suport involuntari a l’extrema dreta, que no participeu en una manifestació que vol trencar la convivència al nostre barri. que promou la intolerància i va en contra dels drets dels santfeliuencs i santfeliuenques.

Jordi San José Buenaventura
Alcalde i Veí de Can Calders

He de reconèixer que feia anys, molts anys, que no tenia un rau-rau a l'estómac per un tema del govern de la ciutat. Però ara el tinc, i no em passarà fins demà a la nit. Conec el barri (o si més no em pensava que el coneixia) i em neguiteja veure persones conegudes i estimades donant suport, evidentment inconscient i involuntari, a "democracia nazional".

Vam pensar fer un acte públic a les Tovalloles, i fins i tot ho vaig comentar a tres persones de l'Associació de Veïns, llavors en procés de dissolució. Vam contactar amb la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat, però els seus responsables ens van comunicar, textualment: 
  • "No aconsellem les reunions multitudinàries de l’Ajuntament amb els veïns (o amb els veïns i la comunitat islàmica). Generalment acostumen a ser una ocasió simplement perquè les posicions més extremes es reforcin. Els moderats no gosen parlar i els més extrems “es llueixen”. Vaja, que generalment no serveixen per trobar una solució, sinó per agreujar més el problema. És impossible acontentar els qui simplement no volen aquest centre, de manera que surten d’aquestes reunions “sobreescalfats”. Allò més habitual és que després d’una reunió d’aquesta mena hi hagi una mobilització d’abast major."
Sé que el barri on visc és de gent treballadora i de totes les procedències. Però no ignoro que a molts països, vegi's França per exemple, una part significativa de la classe treballadora va passar de votar el Partit Comunista al Front Nacional, als le Pen pare i filla. La islamofòbia és justament el principal argument de l'extrema dreta europea, com destacava recentment La Vanguardia. És evident que, des de les conviccions i els valors democràtics, combatrem sense defallir a l'extrema dreta, enraonarem amb el veïnat (que comparteix indubtablement aquests valors i conviccions, però que de vegades se sent intranquil quan veu els telenotícies) i consolidarem la nostra diversitat i la nostra cohesió social.

Però, ho he de confessar, fins demà tindré un nus a l'estómac que feia anys, molts anys, que no sentia...

dimecres, 5 de juliol de 2017

El blog de la Lídia: "Ampliem la plaça Lluís Companys".

Ahir, la Lídia va escriure al seu blog un article interessant i important: "Ampliem la plaça Lluís Companys"  L'il·lustra amb aquesta foto, d'un sot que aviat serà història:

Fa temps, jo també vaig escriure sobre el que hi ha darrera el mur blanc que treu el nas a la part inferior de la foto. Ara que tota la tramitació municipal ha acabat i que les obres començaran després de l'estiu, vull ratificar amb dates i dades l'esment que fa la Lídia al fet que aquest projecte tan important ha estat agafant pols en algun calaix després de l'impuls que li va donar el meu mestre en política, company i amic Àngel Merino. Aquesta és la història de la tramitació de l'ampliació de la plaça Lluís Companys:


Una història que va començar el seu debat al ple al desembre de 2002 (aviat farà quinze anys...) i ha acabat al juny de 2017. No vull fer cap comentari: la història s'explica per sí sola. Però no em puc estar de fer-me una pregunta: quants anys fa que la plaça s'hauria pogut ampliar si no hagués passat allò que ERC va definir com "la caiguda del castell"... per després fer.... què?