dijous, 12 d’octubre de 2017

A Àngel Merino, cor, cervell i motor de les nostres Festes de Tardor!


Ahir vaig presidir l'únic acte a què podré assistir en totes les Festes de Tardor: el merescudíssim lliurament del Mocador d'Honor a Joan González.

Tot i que puc posar el peu a terra amb càrrega parcial i ja puc fer un recorregut d'uns dos-cents metres al voltant de casa, m'és impossible caminar més, i menys encara estar dempeus gaire estona. Així que, en comptes de gaudir de la Diada Castellera d'aquest matí, he volgut participar de les Festes recordant-ne l'origen de la seva configuració actual i retent homenatge a qui tothom reconeix i considera com "el pare de la criatura": Àngel Merino i Benito, regidor de Cultura del nostre Ajuntament entre 1983 i 1991. Justament, gens casualment, quan va començar tot!


L'Agustí Vilar em va presentar l'Àngel Merino en un concert d'en Quico Pi de la Serra al vell Casino Santfeliuenc a la tardor de 1977. Era el màxim dirigent a Sant Feliu de la OICE (Organización de Izquierda Comunista de España), que mesos després s'uniria al MCC (Moviment Comunista de Catalunya), canviaria el nom a OEC i aniria a les primeres eleccions municipals de 1979 amb el nom conjunt de MCC-OEC. Jo estudiava Químiques a la Diagonal i era professor de català a l'Escola Gaudí, i ell era professor d'institut a l'Hospitalet. L'Àngel tenia una personalitat magnètica i em va atrapar. En l'única ocasió en què vaig haver de triar entre els meus estimats i admirats Cesc Baltasar i Àngel Merino (abril de 1979), em vaig decantar per l'Àngel: vaig donar suport i vaig votar a la candidatura del Moviment Comunista a la nostra ciutat. Mesos abans, vaig donar suport i vaig participar activament en la campanya del MCC-OEC per l'abstenció al referèndum de la Constitució, aquell desembre de 1978, amb la bandera tricolor i el lema "Per la República, abstenció!".

A les segones eleccions municipals, les de 1983, ja no hi va haver necessitat d'optar: l'Àngel Merino formava part de les llistes del PSUC!!! Va ser una decisió intel·ligent de l'Àngel i la seva companya de l'anima, la Maria Jesús Bono. Després de la victòria del PSOE al 82 i del tsunami Felipe González i després de la trencadissa del 5è Congrés del PSUC i la presentació de la candidatura del PCC a la nostra ciutat, hi havia incertesa sobre què passaria al maig de 1983... i van decidir sumar-se al projecte comunista més important de la nostra ciutat. I els resultats van ser extraordinaris: amb una candidatura molt bona i un programa impressionant, vam passar de 9 regidors el 79 a 15 regidors el 83! I a primers de juny de 1983, l'Àngel va ser nomenat regidor de Cultura de Sant Feliu. Vist amb perspectiva, estic convençut que la visió i la generositat d'en Cesc van ser extraordinaris.

Però tornem a les festes. Jo vaig néixer a 1957, i ja no vaig viure les festes de la mateixa manera que la meva mare, nascuda a Sant Feliu el 1936. Ella em parlava d'una Festa Major per Sant Llorenç que s'esperaven tot l'any, de balls a l'envelat que s'esperaven tot l'any, de moments de trobada festiva enmig de la misèria de la postguerra, l'únic dia de l'any (juntament amb Nadal) en què es podia menjar pollastre en temps de raccionament, que no es va aixecar fins a 1953. Eren altres temps: els meus pares es van casar tres anys després i van anar de viatge de nuvis... dos dies a Barcelona! Ma mare em parla de la Festa Major Petita el 12 d'octubre, però ni de lluny amb l'entusiasme de la Festa Major de la seva joventut.

Jo, del Sant Llorenç de la meva primera infantesa, en recordo les casetes de tir i les tómboles entre la plaça de la Vila i la casa on vaig néixer, davant del Coro. I els gegants Llorenç i Mercè, i els vermuts que només fèiem en Festes, i els dinars de família a casa, i els campionats d'escacs on jugava el meu pare. I després, des que vaig tenir set anys, els meus estius inoblidables, el meu paradís de la infantesa, a Vilalba Sasserra. No tinc, doncs, vivències intenses de la Festa Major de Sant Llorenç. Tampoc no recordo res especial de la Festa Major Petita.

Als anys setanta, amb una desconeguda recuperació econòmica i l'esclat del turisme, apareixen els anys dels estius buits a Sant Feliu i decandeixen tant la Festa Major de Sant Llorenç com la Festa Major Petita. Amb la transició, grans festes populars reivindicatives avancen que, amb la democràcia que ja avançava imparable per la lluita de la classe treballadora, això també hauria de canviar.

I en aquestes, arriba l'Àngel. Nascut a Navarra, i amb la tradició festiva i cultural de las peñas del seu poble, Armañantzas. Bon coneixedor de Sant Feliu, amb un lideratge molt potent a la Salut i Can Calders, on va formar part del nucli fundador de l'Associació de Veïns, impulsor de la revista Vinya del Puntaire, alternativa per l'esquerra a la revista local Va-i-Ve. I arriba amb un compromís i una idea molt clara, que compartia amb en Cesc i la gent del PSUC, que encara manté: la necessitat de construir un Sant Feliu del que formin part activa i volguda els diversos santfelius d'una ciutat que havia multiplicat per quatre la seva població entre 1960 i 1980.

I amb aquesta premissa al cor i al cap, l'Àngel Merino posa en marxa objectius i mitjans, polítiques i instruments. Pel que fa a aquests, la posada en marxa del Patronat Municipal de Cultura el mateix 1983, amb dos col·laboradors que van ser essencials: Jaume García i Manel Macià. Pel que fa a les polítiques culturals, dos grans vessants: els equipaments i serveis, i les festes populars. El desplegament de serveis en aquells vuit anys és impressionant: creació de l'Escola de Persones Adultes, creació de l'Escola Municipal de Música, creació del Centre de Normalització Lingüística, creació de la Biblioteca Montserrat Roig (tot i que es va inaugurar dos anys després que l'Àngel plegués), etc. No m'estendré en aquest camp, ni en molts altres que tenen encara l'empremta original de l'Àngel, i que ja vaig explicar fa deu anys en aquest escrit del meu blog.

Em vull referir aquí a la seva visió de les festes populars, i especialment de la Festa de Tardor, com a motors de triple construcció: de cultura, d'associacionisme i de sentit de ciutat. I va començar així un llarg seguit d'elements que van donar la volta completament a la nostra tradició festiva, la van enriquir decisivament i són, encara avui, el nucli de les Festes que estem vivint aquests dies. N'esmento alguns:
  • la creació, des de les Festes de Tardor de 1983, del mocador al coll com a element visible de complicitat ciutadana, d'implicació en la festiva mobilització ciutadana, d'identitat de Sant Feliu. Una decisió que completaria l'any 2000, primer com a alcalde, amb la creació del Mocador d'Honor, com a reconeixement de l'estructura festiva a qui les protagonitzen i les lideren,
  • la primera gran figura festiva de la nostra ciutat: la Garsa, presentada a l'octubre de 1984, i que és el símbol indubtable de les nostres Festes de Tardor i fins i tot de la nostra ciutat,
  • els gegants Guillem i Violant de Bar, i la llegenda del Cavaller Guillem, i la dansa representada any rere any a la plaça de la Vila, explicada en titelles any rere any des de 1985,
  • el primer correfoc, que va travessar (que valenta és de vegades la inconsciència) el pas a nivell a les Festes de Tardor de 1986, i que des de llavors no ha parat de créixer,
  • la creació de totes les colles que d'uns anys ençà estan celebrant o celebraran els seus trenta anys d'activitat a la nostra ciutat  (Garsa, 1984; Trabucaires, 1986; completar), i la llavor posada per a la creació de colles que es van anar creant al llarg dels anys noranta (Cremats, 1992; completar), i que són les protagonistes indiscutibles de les Festes de Tardor i de la cultura popular,
  • la incorporació al programa de les Festes de les entitats existents, des de l'ACF del Centre Parroquial, fins al Centre Cultural Recreatiu Joan de Batlle passant per les associacions de veïns, entitats esportives, esplais, peñas andaluses, etc.
  • la consolidació, ampliació i diversificació alhora de l'oferta musical, per a totes les edats i a tots els barris
Tot plegat, amb una visió global del conjunt del calendari festiu de la nostra ciutat (Nadal, Carnaval, Sant Jordi, Fira i Exposició de Roses, Sant Llorenç, Festes de Tardor, Castanyada), però amb la mateixa voluntat que siguin les entitats les impulsores i protagonistes d'aquesta doble perspectiva de la festa com a motor de cultura i de sentit de ciutat.

Aquest gran llegat de l'Àngel Merino es pot resumir en aquest magnífic resum creat i il·lustrat per Josep Muñoz per a "El meu llibre de Sant Feliu", publicat també mentre l`Àngel Merino era regidor de Cultura:


I acabo també amb una menció personal d'agraïment de la influència de l'Àngel en la meva trajectòria professional i política. Primer, en el camp professional: el setembre de 1987, vaig deixar l'ensenyament públic i em vaig incorporar a la direcció del CNL Roses... a proposta de l'Àngel Merino. Segon, en el camp polític: el març de 1991, va ser ell també qui em va proposar, personalment, la meva incorporació com a candidat a les llistes d'ICV... i aquí segueixo fins al maig de 2019.  Referent personal i polític per a mi i per a molta altra gent de Sant Feliu i molt més enllà de la nostra ciutat, només vull afegir i dir ben alt: GRÀCIES, ÀNGEL!

dimarts, 10 d’octubre de 2017

Una Festa de Tardor per a tothom, com ha de ser!

Aquesta és la meva presentació al programa de Festes d'enguany. Unes festes en què no podré participar gaire, a causa de l'accident que vaig patir ara fa justament un mes. Desitjo unes magnífiques Festes de Tardor a tothom, i agraeixo novament, repetidament, merescudament, a totes les colles, entitats, clubs, associacions i demés col·lectius que fan possible aquest immens protagonisme ciutadà a les nostres festes. Tenim una sort que molts desconeixen, però que molts altres sabem valorar.... i molt!!!!

Fraternitat, germanor, companyia, solidaritat són valors que vol transmetre el cartell de la Festa de Tardor d’enguany. Una mà oberta amb uns titelles a cada dit, que ja anuncien una de les novetats: l’inici d’una col·lecció de titelles en paper amb el nostre imaginari festiu, que començarà amb la colla dels Gegants de la Ciutat, i que estic segur que farà les delícies de la canalla.

Teniu a les vostres mans un programa ple d’activitats per a totes les edats, per gaudir en família o amics, amb presència arreu de la ciutat, sense deixar cap barri per visitar; amb la vocació de ser veritablement una festa per a tothom i de tothom. Aquest programa és possible gràcies a la tasca de les entitats i colles, que són, en definitiva, el valuós teixit associatiu que tenim i l’ànima i l’essència de la nostra festa.

Enguany, un nom propi destaca de manera especial, el de Joan González. Un incombustible trabucaire que porta la pólvora a les venes i que vaarribar de Laujar de Andarax -la nostra ciutat germana d’Andalusia- i va trobar en els trabucaires i en l’Hermandad de la Virgen de la Salud, una manera de contribuir a fer de la nostra ciutat, un lloc millor. És per tot això i molt més, que serà un privilegi atorgar-li el merescut Mocador d’Honor de la ciutat.

Convido tothom a fer-se seva la màxima d’aquest any. És la vostra festa, la de tothom, gaudiu-la amb intensitat i espremeu cada moment i cada activitat. I tingueu en compte algunes novetats com el nou final del correfoc que volem que arreli com una nova tradició santfeliuenca: el piromusical. Un piromusical que tindrà lloc a la plaça de l’Estació i del que tan sols us puc avançar, perquè no us el perdeu, que inclourà una actuació musical sorpresa, i de les bones!

Són dies per fer ciutat, per implicar-nos en la vida de Sant Feliu, per sentir molt d’orgull de pertànyer a una ciutat que respira compromís, tradició, festa i alegria. Mocador al coll, barret al cap i domàs al balcó i a cridar ben fort: Visca la Festa de Tardor! Visca Sant Feliu!

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Tres dies d'octubre: Sant Feliu és, per igual, de totes i de tots.



Dimarts, 3 d''octubre. Foto de Samuel Cueva.
Dissabte, 7 d'octubre. Foto de Carme Verdoy.
Diumenge, 8 d'octubre, foto de Dani Maestre.
Escric en dilluns 9 d'octubre, sense saber què dirà demà al Parlament el president Puigdemont. Escric des de les meves més profundes conviccions, com sempre. Escric des de la meva més absoluta estima a totes i cadascuna de les persones que omplien els carrers i l'estació de la nostra ciutat en els tres moments que es reflecteixen a les tres fotos, i a totes i cadascuna de les persones que no van sortir al carrer en cap d'aquests tres moments.

Dic sempre en tots els meus parlaments i en tots els meus escrits que vull una ciutat on ningú és ni sigui més que ningú, on ningú és ni sigui menys que ningú. Siguin quines siguin les realitats, opcions o condicions de cadascú de nosaltres. 

Sóc plenament conscient que el conflicte polític plantejat pel trencament unilateral amb la Constitució i l'Estatut (i que, com tothom sap, rebutjo) del Govern de Catalunya i molt mal enfocat pel recurs primer a una visió restrictiva de la legalitat i després a una repressió policial indiscriminada (i que, com tothom sap, també rebutjo) del Govern d'Espanya pot tenir reflex en la polarització i risc de diversos distanciaments dins la societat catalana i, com que no n'estem al marge, dins la nostra ciutat.

Però sóc plenament conscient que la nostra ciutat és la suma de les persones de les tres fotografies i de les que no surten en cap d'elles. Valoro i respecto les conviccions de les persones que, sempre des dels valors de la democràcia, opten lliurement per la independència, per un nou encaix de Catalunya dins d'Espanya o pel manteniment de l'actual estat autonòmic. Les fotos reflecteixen la pluralitat de la nostra ciutat, però el dia a dia reflecteix també la possibilitat que pluralitat i respecte són possibles, i que la pluralitat i la cohesió són una realitat a Sant Feliu.

A Sant Feliu, i molt especialment al nostre ajuntament, tindrem molt en compte aquesta pluralitat i ens deixarem la pell perquè no comporti distanciaments ni personals ni, sobretot, socials, que impliquin risc de divisió i molt menys de confrontació. Haurem de mantenir i mantindrem una conducta institucional on tothom se senti representat, i on la serenitat i el diàleg siguin sempre, com han estat sempre fins ara, la base del funcionament de la nostra ciutat.

L'Ajuntament, com els carrers, són i han de ser de totes i de tots. La pluralitat s'ha fet molt visible en tres dies d'octubre, però la nostra unitat com a ciutat ha de ser la norma de tots els dies de l'any!!!

dissabte, 7 d’octubre de 2017

Fet als barris (7/8): a l'octubre, Falguera!



Setè i penúltim capítol de "Fet als barris", el magnífic treball conjunt de Fet a Sant Feliu i Skrei Studio que ha entrat en profunditat a cadascun dels barris de la nostra ciutat.

En aquesta capítol, el barri Falguera. Barri on vaig viure entre 1978 i 1982 (carrer Jaume Ribas) i entre 2005 i 2013 (carrer Sant Josep). Un barri molt viu, amb molt espai públic. Com sempre, en parlen tres veïns: Vicente Toledano, Cristina Martínez i Pili Jiménez. Com sempre, la història del barri a través d'històries personals.  L'evolució del Sant Feliu rural a l'urbà, aconseguir i adecentar els carrers i les places, una associació de veïns històrica i batalladora, els canvis de població, l'esport al barri, el comerç, el mercat dels dilluns, una visió confiada del futur...

Com els altres, no us el podeu perdre!!! I si voleu veure els videos i els apunts posteriors de cada barri, aquí els teniu:

dimarts, 3 d’octubre de 2017

01/10: 1) al final, vaig votar contra la violència indiscriminada, 2) meritòria mobilització del terç independentista de Sant Feliu, 3) no hi ha base suficient per a una DUI.

1) Finalment, vaig votar nul.
Aquí, en el meu blog, he expressat clarament i sovint el que penso, en l'etiqueta "Catalunya/Espanya". De manera més recent:
Però al migdia de diumenge, ja havia vist imatges inadmissibles de violència indiscriminada contra gent que, amb independència de la visió diferent que tinguem de la jornada d'ahir, simplement volia exercir el seu dret de vot. Primer, una trucada del meu fill gran, en Marc. Després, les imatges ja conegudes de violència policial esgarrifoses i inadmissibles en democràcia. Finalment, la compareixença de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Tant va ser acabar de sentir-la, com canviar d'opinió. Com molta altra gent, que va voler aprofitar la convocatòria per mobilitzar-se contra el PP, per més que ens renyessin les patums de la CUP. Ahir, la millor manera que vaig trobar per mobilitzar-me contra el govern i el partit que agredia injustificadament a ciutadans i ciutadanes de tota Catalunya era votar: en cap cas a favor de la independència, però molt clarament contra els responsables de les càrregues policials d'ahir:

2) mobilització enormement meritòria del bloc independentista a Sant Feliu.
Visc a sobre mateix d'un dels sis locals electorals que hi va haver a la nostra ciutat: el CAS Sant Feliu (Centre d'Atenció i Seguiment a les drogodependències). Vaig veure el grup de gent que a la nit es va reunir davant l'entrada per garantir que el col·legi electoral s'obriria. Vaig sentir els moviments de primera hora del dia, els aplaudiments a l'arribada de les urnes, a l'obertura de les portes. Vaig notar la il·lusió i la determinació de desenes de santfeliuencs i santfeliuenques per convertir en realitat a tota la ciutat el compromís de Junts pel Sí i la CUP amb (el seu) referèndum. Ho explica molt bé l'Arnau Picón en aquest article al Fet a Sant Feliu.

El que veia i sentia ho vaig veure i viure en persona quan, després de sentir la vicepresidenta, vaig canviar d'opinió i vaig decidir votar contra les càrregues policials i els seus responsables. Primer vaig baixar al CAS, però vaig haver d'anar a l'Olorda: sort que m'hi va portar l'Isidre: gràcies mil!!!

A les vuit, vam respirar alleujats finalment perquè ens vam lliurar de la violència policial injustificada que, per exemple, va viure Sant Esteve Sesrovires a la nostra comarca. Vaig parlar amb en Manel Martínez, l'alcalde durant el cap de setmana, i amb en Raül Vidal, inspector en cap de la policia local. Els vaig agrair la seva presència i dedicació perquè fos un diumenge el més normal possible a la nostra ciutat. I vaig sentir també els cants i l'alegria de la gent que va passar del "Votarem!" a l'"Hem votat!".

Vista la repressió orquestrada pel PP i la violència desfermada a tants punts de Catalunya, la mobilització d'ahir va ser un èxit enorme per als partits que hi donaven suport, i un mèrit enorme de la gent que, poble a poble, barri a barri, es va mobilitzar. Mobilitzar 11.300 persones a Sant Feliu, de les quals 9.500 van votar afirmativament a la independència, mostra la força del moviment independentista a Sant Feliu: no hi ha ningú, absolutament ningú, que tingui aquesta capacitat sostinguda de convocatòria. Però les xifres mostren també la seva limitació: al voltant d'un terç del cens de la nostra ciutat. 

Per als altres dos terços, la jornada d'ahir va ser absolutament aliena i van decidir lliurement restar-ne al marge. De fet, tothom ho sabia, i aquest era "el pecat original" de la convocatòria: convocava una part insuficient del Parlament, i s'hi va sentir convocada una part insuficient de la ciutadania. Pensar que a Sant Feliu només hi ha 1.400 persones contràries a la independència i que si més ciutadans i ciutadanes no van anar a votar ara que n'acceptin les conseqüències... també és desconèixer la realitat de la nostra ciutat, del nostre país.

3) sense base suficient per a una Declaració Unilaterial d'Independència.
El percentatge és més o menys el mateix en el conjunt de Catalunya: sobre un cens de possibles votants de 5,5 milions de persones, van votar 2,26 milions, de les quals 2,02 milions van votar sí, 176.000 van votar no i la resta es va dividir entre blancs i nuls, com el meu. En resum: 2 milions per la independència sobre un total de 5,5. Sincerament, amb un 36% de l'electorat es pot pensar que hi ha majoria social per a la independència, base suficient per a una declaració unilateral d'independència? Jo, personalment, estic convençut que no.

Però deixant de banda l'estadística i la manca de base social, em sembla que una DUI està mancada d'una base que jo, personalment, considero imprescindible: base argumental. Vaig seguir tot el dia el programa especial de La Sexta de l'1 d'octubre. En una ronda de respostes a la pregunta "y a partir de ahora, qué?", un dels participants, el filòsof Bernat Dedéu, va respondre el que els marca el guió: "el referéndum es vinculante y hay que proclamar la República Catalana en las 48 horas siguientes a la publicación de los resultados". En el debat, algú li va preguntar si no veia riscos a la DUI, i va dir: "todos sabemos que la libertad tiene un precio".

Doncs bé, ni "todos sabemos" ni todos tenim idea de "cuál es el precio". Perquè, en un moment tan emocional i tan poc racional com el que ens trobem, les implicacions objectives de cada decisió en termes de pros, contres, incerteses, costos i calendaris han estat molt absents del debat polític. Fins i tot de la relació institucional: no pot ser que jo, alcalde de Sant Feliu, demani al meu Govern si els ajuntaments tindrem seguretat financera en el període de transitorietat, i no m'hagi volgut contestar en deu mesos. No pot ser. No pot ser que no sapiguem quin preu hem de pagar per "la llibertat (?)" en la vida diària de les nostres famílies, de les nostres empreses, de les nostres institucions. No pot ser que "todos sabemos" es refereixi (suposo) a una part del país que se sent il.lusionada i té més infornació davant d'una majoria que no té ni il.lusió ni informació. Jo vull suposar que estem governats per persones que, a més d'haver demostrat valor i tenacitat, em demostraran que no són uns inconscients i tenen arguments sòlids i consistents (més enllà de la repressió inadmissible del govern de l'Estat) en matèria de finançament de la transitorietat, d'ubicació d'un nou Estat català en l'economia mundial i el marc de relacions i organismes internacionals, de seguretat als ciutadans de prestacions econòmiques en un marc evident de confrontació amb l'Estat espanyol, i un llarg etcètera que configura el preu que figura que hem de pagar.  Sense base social suficient i sense base argumental consistent, la DUI pot ser només un gest per acontentar a les persones i entitats del món sobiranista, però no per fer una proposta viable i positiva per al conjunt del país.

En aquest escenari, veig imprescindible que els Comuns ens mantinguem on som: en defensa absoluta de la democràcia, davant l'unilateralisme dels uns i l'autoritarisme dels altres, per construir i consolidar escenaris de diàleg i no de confrontació, per millorar en el dia a dia les condicions de vida dels treballadors i de les treballadores de totes les classes, per crear les condicions (encara que es pugui trigar una mica més) per a un referèndum acordat on, amb el temps i el debat suficient, poguem decidir tots -i no només una part- la Catalunya del futur.